Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Setembre de 2024

Bellaterra, 17 de setembre de 2024

LLUÍS TORRES| Compartim una interessant entrevista feta per Andrea Pascual a Joan Garriga i Manich que es publicà el setembre de 1991 a la desapareguda revista L’Esquirol del Vallès de Bellaterra.

Joan Garriga i MANICH 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

JOAN GARRIGA, CIÈNCIA I ART

Joan Garriga i Manich, alt, elegant, sensible i respectuós és tot un senyor. Un autèntic senyor de Bellaterra. No ha pogut ni ha volgut dedicar els noranta anys de la seva vida exclusivament a la ciència o exclusivament a les belles arts. Ha estat obert a tot. Sense fer so- roll, suaument, ha dedicat les hores de treball a la ciència i les hores de lleure a les belles arts. Conscient de les seves obligacions, ha seguit la tradició fami- liar al davant de l’antiga farmàcia Be- nessat de Sabadell, a la vegada que, per les seves inquietuds artístiques, s’ha relacionat amb pintors i escriptors i fins fa poc ha exercit com a crític d’art. – Jo em vaig nodrir amb amics com en Salvat Papasseit i Dalí, encara que amb en Dalí molt poc, perquè com a persona era molt antipatic». Al món de les lletres, Joan Garriga és conegut per haver format part del <<<Grup de Sabadell», juntament amb Francesc Trebal, Miquel Carreras, <<<Armand Obiols» (seudònim de Joan Prat) i>Pere Quart» (pseudònim de Joan Oliver), Joan Garriga també ha gastat pseudònim, i més d’un, encara que el de «Joan David> fos el més conegut.

<<<Em vaig nodrir amb amics com en Salvat Papasseit i Dalí».

-Com era aquell «Grup de Sabadell»? Molta gent parla d’aquell grup amb massa ampul.lositat, perquè no han viscut la realitat, i la realitat és que el <<<Grup de Sabadell» era un grup de broma. Uns quants joves, tots de Saba- dell, ens reuníem per que ens trobàvem bé i fèiem broma. A Barcelona fèiem treballs per les revistes d’aquella època. Jo vaig començar cap als vint-i- cinc o vint-i-set anys a escriure a «La Publicitat» i a «La Veu de Catalunya», i a tots els diaris d’aquella època, amb
pseudònim i sense».

Guarda tot el que ell ha escrit, i gairebé tot el que han escrit els altres. La seva casa és un enorme arxiu de material literari. Piles de llibres i revistes om- plen les prestatgeries de les habitacions i les que s’han hagut d’instal.lar a les escales. Tot està endreçat, ordenat, arxivat,

-Tine aquí més de 3000 fitxes d’un treball que estic fent ara sobre tots els pintors que han exposat a Sabadell des de l’any 27, sabadellencs o residents a Sabadell.

El treball, ingent, està en marxa, però pel temps d’agost que passarà-descan- sant- a Sa Riera, s’emporta la docu- mentació sobre la farmàcia Benessat, la del «apotecari del pou», per completar un treball de documentació històrica. Joan Garriga, noranta anys, no para mai. Ell va fent, poc a poc, però no para. «Que et cansaràs, Joan – diu la seva dona preocupada en veure que s’allarga l’entrevista – «No si d’enraonar no em canso, dona, em canso de caminar».

I tant com havia caminat ell per aquests

<<<Als vint-i-cinc anys vaig començar a escriure a «La Publicitat» i «la Veu de Catalunya».

camins de Bellaterra, a l’any 1940, quan va venir a viure-hi.

– Els metges em van recomanar de viure a un lloc, fora de Sabadell, a on pugués passar totes les nits i anar a dinar cada dia, i passar tot un mes primer per acostumar-me al clima sense agafar encostipats. Patia molt per culpa de l’asma. Al laboratori de casa havia treballat molt durant la guerra, i després també perquè era analista de totes les mútues i del «seguro». La farmàcia podia «anar fent» però al laboratori jo feia falta. Vivint a Bellaterra podia treballar a Sabadell i fer el que em recomanaven els metges. Jo era amic d’ en Bartomeu, que juntament amb la senyora Pepita van començar a crear Bellaterra. Bartomeu ja era mort, el van matar a la guerra. Jo vaig venir en acabar la guerra i ja tenia tres o quatre criatures. Totes les torres estaven obertes, havien estat ocupades per la gent del govern, que van haver de sortir ràpidament i ho van deixat tot, <plats i olles». Negrín, per exemple, havia estat vivint a la torre de Can Tort. En aquella època vivien poques famílies a Bellaterra. Recordo en Fabregas, el senyor Vidal, que era
procurador aBarcelona i molt aficionat a les arts. Jo vaig fer el que deien els metges i durant un mes m’anava a passejar per aquí. Totes les cases eren obertes, els jardins florits. És l’època que he disfrutat més. Cada dia portava a casa un ram de flors del jardí que havia anat a veure. Entrava a la casa i veia els mobles, els quadres. els plats. Veia que havia coses que tenien valor i vaig dir: separem-ho i el dia que torni el senyor Fabregas li ho donarem. Quan va tornar em vα

regalar uns plats antics.

-Com era Bellatera en aquella èpроса? – En aquella época no hi havia carretera, per anar a Sabadell calia voltar per Cerdanyola, el guarda era l’únic que tenia telèfon, i a vegades ni per una urgència contestaven des de la centraleta de Sabadell. Va passar que una masovera de Can Camps havia de tenir una criatura. Volia anar a L’Aliança, però va perdre l’últim tren per anar a Barcelona. Llavors, què s farem?, què deixarem de fer?, el Cap d’ Estació els va dir d’ anar a buscar al senyor Garriga. Jo vaig atendre a aquella dona i des de llavors vaig fer com de «metge d’urgències». Jo soc farmacèutic i analista, però vaig estar molts anys treballant a l’Hospital de Sant Pau, al Clínic, i a la Clínica dels germans Pujols. A Sant Pau vaig treballar amb el Doctor Fernandez Pellicer, que va ser el meu mestre, era un home que sabia molt i vàrem acabar sent companys, no mestre i deixeble. A més, a la farmácia jo vaig començar a despatxar darrera el taulell als vuit anys i veia com el pare tractava amb la gent, feia d’ apotecari. però també de confident i fins i tot de curandero. Li portaven criatures de tot arreu, fins de Bilbao. Potser per això. jo sempre he estat acostumat a tractar amb la gent, sobretot amb la gent que

té criatures».

Joan Garriga i Angelina Barata tenen sis fills, vint-i-cinc nets i dos besnéts. – Per poder dedicar-se plenament a la seva feina i a les seves aficions, quin recolzament ha tingut per part de la seva dona?

La meva dona té un valor tan

enorme, però tan enorme, que jo al seu costat em quedo petit, petit. Ella ha acceptat el que jo faig i està contenta. Ara, com és estiu, estem tots dos sols, amb la Carme. La casa està buida,

però normalment aquí sempre es reuneixen deu persones a l’hora de dinar. Cada membre de la família ja té assignat un dia per venir a dinar amb els avis. El Victor viu aquí, a la casa del costat, i el Francesc, el fill gran, que és solter, està molt amb nosaltres. Ell té un estudi a Barcelona, un pis

preciós. A vegades em fa enrabiar perquè m’agafa algun llibre, jo veig el lloc buit i dic, ja està, ja me’l ha

agafat!. Saps, el que passa és que ell també escriu i de vegades necessitem el

ma-teix llibre per una consulta. I em
diu: “Vingui a buscar-ho”. Sí, home!, a Barcelona aniré!. Ell és poeta, el coneixes?»

– Sí, i tant, ha vingut a alguna reunió del consell de redacció de L’Esquirol. -Ah sí?. Doncs no m’ha dit res. No em diuen res!

Sembla con si s’enfadés, però en Joan Garriga no pot enfadar-se amb el seu fill Francesc.

– Potser ell farà alguna cosa amb aquest munt de llibres. No sé jo, ara els joves no llegeixen ni el diari..!. Tu ets la primera persona que rebo en aquest despatx de dalt. Aquest és el meu “sancta sanctorum”, sé tot el que hi ha aquí i a on està. Ho he seleccionat jo, que sóc com una mena de col.lecionista d’ articles i coses. Aquí hi ha un treball espantós. espantós. A casa tinc més de deu mil llibres i quan algú em pregunta «I vostè els ha llegit, tants llibres?» em molesta molt. Tots no els he llegit, però si els agafes trobaràs que tenen comentaris, notes, algun subratllat. Estan treballats.

– Com reparteix el seu temps? -Ara he estat una mica malat, hospi- talitzat i tot, però quan tornem de Sa Riera faré com sempre. Al matí vaig al laboratori a Sabadell, m’agrada comentar les coses i veure com va tot, i a la tarda em reparteixo. A primera hora estic aquí dalt per escriure d’un tema que m’interessi. A les sis vaig a prendre la llet i després fins a l’hora de sopar estic a baix, a l’estudi de baix i allà faig música en un armonium o pinto. Jo no he estat a cap escola d’art, però pinto i he fet coses fins i tot bones, d’altres no tant, però no ет рис passar de la pintura. En el fons crec que ja vaig néixer amb totes aquestes aficions per l’art, que en néixer jo ja ho tenia tot aixὸ».

<<<<La meva dona té un valor tan enorme que jo al seu costat em quedo petit, petit».

Sortint al carrer passem per l’estudi de baix. Al cavallet, un grup de flors, a mig fer, espera que siguin les sis de la tarda. Al mig de la tela una flor

blanquíssima rep intensament la llum i il.lumina suaument els colors de les flors que l’envolten. És un quadre

elegant i lluminós, serè i ple de vida. És el quadre que, als noranta anys, està pintant en Joan Garriga.

Andrea Pascual

Font: L’Esquirol de Bellaterra

Read Full Post »

Bellaterra, 16 de setembre de 2024

Publicat a l’Esquirol de Bellaterra, 1991

L’Esquirol de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

Read Full Post »

Bellaterra, 16 de setembre de 2024

LLUÍS TORRES| Compartim un interessant article sobre els constructors de Bellaterra, per Artur Vidal i Solà, cronista de Bellaterra i jutja de Sabadell, que publicà l’estiu de 1991 a la desapareguda revista L’Esquirol del Vallès de Bellaterra.

Josep Firmat i Serramalera (Manresa, 1889-1970), és l’autor de la dita casa ‘Climent Vidal Pons ’ , al número 2 de l’ Avinguda de Joan Fàbregas
📷 Txema Romero

ELS CONSTRUCTORS DE BELLATERRA

No em refereixo a les persones emprenadores que van descobrir l’indret que després seria Bellaterra i on varen preveure la possibilitat de construir una urbanització, pretenent seguir els plans gubernamentals de finals de la dictadura de Primo de Rivera, previstos en la llei anomenada de construcció de cases barates i sembla que per aquest motiu la societat urbanizadora es va anomenar «Fomento de la Vivienda Popular S.A., sino que em refereixo als planificadors, els constructors i aquells que d’alguna forma varen col laborar en la materialització del projecte.

Es dificil saber autènticament qui va fer els plànols i dissenya la primera estructura dels carrers, places, clavagueram, enllumenat, per cerquessim els antecedents a que si l’admínistració, si es que existeixen trasbals de l’any 1936 no els i el va fer desaparèixer, ens trobariem molt possiblement que el que figura autor, en realitat no ho és. ara les coses són diferents, com ignoro si però en aquella época, moltes vegades l’arquitecte que havia signat plànols no era pas l’autor, si altre que ho feia per diverses com incompatibilitats, els no un raons, residències, col·legiació, funcionaris administratius, etc. i com que per altra banda ara ja no tinc paciència per fer recerques en els archius administratius, recorrer a la llegenda, que moltes vegades és tan certa com les noticies documentades.

Recordo que el meu pare explicava que l’arquitecte que va plantejar els plànols de Bellaterra fou el Sr. Girona, crec que nat a Barcelona però artísticament perteneixent a l’escola futurista de Marinetti.

Ignoro d’on ho treia el meu pare, però si que puc observar com a possible circumstància, que corrobora la veracitat de l’afirmació, és que el meu pare era Procurador dels Tribunals i de sempre molt afeccionat a l’art. Tenia certa amistad amb el Sr. Viza Cavall, un dels fundadors de Bellaterra, personatge important, advocat i financer i en política un ferm i notable carli, encara que de la branca lliberal. El meu pare el coneixia en primer lloc per raons professionals i després per l’adquisíció d’uns solars a la nova urbanització. També podien existir certes concomitàncies pel fet que encara que el meu pare era lliberal i sentimental pertenexien al partit republicà d’Acció Catalana, el seu padrastre era també un carli notori a Manresa, tant es així que per baralles polítiques va ser desterrat de Manresa on vivia la família del meu pare.

Això que he dit em fa pensar que va treure la paternitat tècnica de l’urbanització, de la font inicial o sigui dels primers administradors de la societat urbanitzadora.

De fet, jo no recordo haver vist mai el Sr. Girona per Bellaterra i el que durant molts anys va portar técnicament l’urbanització va ésser l’arquitecte Sr. Sala, molt conegut a Bellaterra en aquells primers temps.

Era persona amable, simpática i d’una falta de puntualitat tan extraordinària que em sembla que en la meva llarga vida no he vist cap altre semblant. És l’arquitecte que va plantejar el desbrossament de nous carrers a mida que s’aixemplava la nostra urbanitzció. Va construir una petita urbanització pròpia, adosada a Bellaterra, i situada al costat dret de la carretera cap a Sant Cugat i després de passat el pont sobre el ferrocarril.

La rivalitat del primer venedor oficial de terrenys Sr. Rovira, que va viure inicialment a la torre propietat crec del Sr. Borrull i que ara hi viu el Sr. Asturgó, amb el Sr. Bartomeu, l’amo de l’Hostal de Sant Pancràs va motivar que aquest senyor fes venir a Bellaterra, un altre arquitecte per enfrontar-lo l’oficial Sr. Sala. Aquest nou arquitecte fou el Sr. Audet que va acturar paralelament al Sr. Sala fins a l’any 1936, posteriorment no n’ha tingut cap noticia. El Sr. Jordi Audet, home també agradable, va fer els plànols de l’església de Bellaterra.

M’agrada recordar aquí, que es va possar la primera pedra de l’església de Bellaterra el 16 d’agost de 1935, presidit l’acte pel Bisbe Sr. Ururita de Barcelona, assesinat a l’any 1936, quan la revolta militar. En foren padrins el Sr. Joan Fàbregas i la Sra. Concepció Die de Platero. Naturalment hi assistí el rector de Cerdanyola i també el capellà que cada diumenge deia missa a Bellaterra a la improvisada capella de darrera l’Hostal, Sr. Josep Massip. El constructor de l’esglèsia era el Sr. Josep Bordas, que va fer altres construccions a Bellaterra, i que era l’avi del Sr. Bordas, periodista, que va venir a Bellaterra no fa gaire a donar una conferència sobre el narcotràfic.

Però també hi ha una altra persona que ara vull recordar com un dels constructors de Bellaterra i és l’amic Casimiro Cots, que va morir, em sembla, cap a l’any 1945. Qui era en Casimiro Cots? Ho era tot: el guarda, el representant de la societat Urbanitzadora a Bellaterra, l’encarregat de les obres, el distribuidor de l’aigua, carter, encarregat dels telèfons, etc.

I les cases, qui les va construir? D’aquells temps recordo en Josep Bordes, després un tal Amargos, que crec que a més era constructor del Bisbat, i després, en Tomàs Llorens Renau, mestre d’obres, un artista, que va construir la meva torre i que recordi ara la del Sr. Oliver i també la del Sr. Socrates, entre d’altres.

Després de la guerra civil la preponderancia constructiva la tingué el Sr. Roig que va ser el que va acabar la construcció de l’Hostal, més ben dit, les obres d’ampliació de l’Hostal cap a l’Estació, i altre torre i també l’edifici de la Plaça Maragall on ara hi han les botigues de queviures i pastisseria.

Durant un temps semblava que tallaria el bacallà a Bellaterra el Sr. Casamitjana, constructor de moltes torres, però aviat passa cap a negocis de més envergadura i ultrapassà els límits de Bellaterra i adhuc crec el territori català. També va treballar bastant el Sr. Navarro, que va començar com encarregat del Sr. Casamitjana, i va acabar després amb empresa pròpia.

No vull acabar aquestes línies sense parlar del bon amic Gaspar, mort fa molt poc temps, i durant anys encarregat del contractista Roig, i ara feia un estria temps jubilat. Jo crec que tots els bellaterrencs dels anys 1940 a 1970 li deuen algun favor o altre. Era nat a la regió murciana, ara no recordo la població, i vingut a Catalunya de jove. Es va integrar totalment a la nostra terra; parlava el català perfectament. Fou guardia d’Asalto, quan la República i al servei de la Generalitat primera, després de la guerra, depurat i apartat del cos, va tornar a l’activitat privada. Era republicà, però de la nostra terra, de forma que la seva simpatia política requeia en l’Esquerra Republicana de Catalunya. Últimament vivia jubilat a Sabadell i mort fa poc temps, crec que als 86 o 87 anys.

Artur Vidal

Font: L’Esquirol del Vallès

Read Full Post »

Bellaterra, 16 de setembre de 2024

LLUÍS TORRES| Compartim un interessant article sobre l’arquitectura a Bellaterra per Frédéric Roda i Pérez, que es publicà l’estiu de 1991 a la desapareguda revista L’Esquirol del Vallès de Bellaterra.

Única casa de Bellaterra de l’arquitecte Enric Llimona i Raymat (1919-1999) 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

A cada nova casa (o “torre”, com deien els nostres pares) que s’edifica a Bellaterra. el passejant experimenta sorpresa. El més característic del que s’ha anomenat “post- modernisme és la dissolució dels estils. Dintre de les normes clàssiques: modernisme noucentisme, funcionalisme, cubisme, etc., i de les seves formulacions menors i decorativistes, quan es tractava d’una residència podíem fer-nos-en una idea fins i tot abans de veure-la. Ara ja no.

Seria interessant un estudi de les etapes de la construcció de vivendes a Bellaterra des dels seus començaments, els anys 29 i 30. d’aquest segle que aviat s’acabarà.

L’Hostal de Sant Pancràs i totes les cases construïdes en una primera etapa pels arquitectes Audet i Sala, mantenen una igual correcció. Són cases pensades per estiuejar-hi. I pels volts de la Plaça de Pi i Margall en les seves primeres construccions com, així mateix, les dels volts del carrer Pintor Fortuny.

Tres mostres cubistes, agosarades, foren les cases Grifé (Avgda. Bartomeu), Cottet (Jaume Balmes) i Cassola (Santiago Rusiñol). Les dues darreres modificades, després de la guerra civil, cap a l’estil “california amb influències de Beverly Hills i Hollywood!

Va venir després un senzill funcionalisme, d’espais ben pensats i sense preocupacions de personalitat. Adequació, en general, a les condicions econòmiques dels anys de l’estabilització, que no permetien gaires alegries.

En aquells moments s’inicia la construcció de vivendes d’habitatge permanent i la reconversió d’algunes cases d’estiueig a cases de tot l’any,

Una visió decorativa va determinar les primeres teulades de pissarra, exòtiques fins aleshores, les quals després han adquirit carta de naturalesa.

No disposem, en aquesta primera exposició anecdòtica, de l’evolució de la construcció d’habitatges a Bellaterra, d’un índex cronològic d’edificacions i fins i tot de nòmica d’arquitectes i valoracions d’obra. El fet de tenir-lo ens permetria una aproximació interessantíssima a l’evolució de la personalitat de la nostra comunitat fins a ser el que és ara. L’habitatge és un signe sociològic i antropològic de primer ordre.

D’uns anys ençà, el post-modernisme, que pot ser interpretat com una afirmació de subjectivisme, no tant potser dels propietaris com dels arquitectes (exalçats a filòsofs del nostre temps!), és el signe de l’edificació que, en els seus aspectes externs (no oblidem que les cases no són solament escenografies, sinó màquines per viure a dins), vénen determinades, no per cap canon arquitectònic, sinó per un gust de fantasia.

Noves proporcions, materials nous (després d’una episòdica proliferació de la fusta vista), elements incorporats (ceràmica, etc.). paròdia d’estils, humorisme decoratiu, etc. Passejar per Bellaterra és recórrer un calidoscopi de maneres de fer i, potser, de ser. L’artificiositat de la zona, la manca d’arrels, no podien determinar cap estil.

El fet que la Societat urbanitzadora no fos constructora va impedir (com succeí, per exemple, a S’Agaró) l’establiment d’un eriteri canònic. L’orografia trenada (la primera Bellaterra no és feta sobre un pla uniforme, sinó sobre tres barrancs!) obligava a una dispersió, tot i fent avinent el bon criteri de l’arquitecte Emili Sala de no edificar mai sobre la carretera, sinó als pendents, etc.

Capítol a part seria l’estudi d’anteriors: trasplantament de l’estructura de pis barceloní o sabadellenc, rústec, cinematogràfic, d’espais tancats o oberts, planta única o dues plantes, cellers i “pèrgoles”: i als jardins (de la grava fins a la gespa, de la grava al pis dur), l’etapa de les piscines i dels camps de tennis, frontons, etc.

Frederic Roda i Pérez

Font: L’Esquirol del Vallès

Read Full Post »

Bellaterra, 15 de setembre de 2024

LLUÍS TORRES| Compartim un interessant relat curt de l’Assumpta Nebot, ex bellaterrenca i il·lustradora que fou de la desapareguda revista local L’Esquirol de Bellaterra, que es públicà el mes de novembre de 1991.

Assumpta Nebot i un dibuix seu 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

AQUELLA TARDA, per Assumpta Nebot

Sabia que aquella tarda havia de passar per dos moments difícils. L’un era veure com es feia fosc.

Des de la sala, el cel blau cobalt intens contrastava amb la llum calida que la pantalla de pergamí escampava a l’interior.

Amb la mirada, l’Elvira feia el recorregut des del blau, que semblava pintat darrera els vidres, fins a la seva taula tan plena de coses on les lletres daurades d’una capsa ressaltaven entrellaçades en un bonic dibuix repujat. Les resseguí amb el dit… Després l’obriré, … sí, més tard – i apartà suaument la capsa.

Encara li faltava traduïr dues planes i calia enllestir el treball.

Quan torni a aixecar el cap ja serà de nit, pensà.

No li agradava veure fer-se de nit. La deprimia un xic, no ho podia evitar. Vivia a les afores de la ciutat. El balcó de la sala donava al cantó del bosc i la foscor a l’hivern esdevenia plana i misteriosa.

Distreta, fullejant el diccionari, no recordava si l’ela precedia a l’ ema, i es trobà recitant en veu alta la lletania de Iletres.

Dec estar cansada murmurà i allargà la mà per acariciar la capsa altra vegada.

S’adonà que, tanmateix, C. Marlowe, el dramaturg anglès, se li feia simpàtic. El seu teatre resultava més amè del que mai hauria imaginat. Quan acceptà ferne la traducció va tenir l’impressió que el treball se li arrossegaria. Ara estava contenta perquè s’hi havia interessat de debò. Probablement el públic de l’època l’admirava tot presenciant les truculentes històries reials.

Somrigué evocant la seva personal i curta experiència de teatre. Interpretava el paper d’una noia bleda en una petita obra d’una companyia d’aficionats. El públic de la plaça els aplaudia molt. Era bastant agradable, pensà.

El timbre del telèfon la féu aixecar.

Sí, digues? ah… no, no he acabat. Us reuniu a Ca la Tesia? Encara que sigui tard vindré… Lligueu el gos que no se’m llenci al damunt quan arribi. Bé, fins ara… Quê? Sí, tinc la capsa sobre la taula… no saps com m’incita…. Moltíssim!… Adéu Gonçal

La Tèsia li queía bé però la trobava bastant esnob. Ara s’inventava tertúlies culturals.

Treballaria una hora més i pràcticament tindria la feina acabada.

Volia, sobretot, trobar per les paraules
de la reina el to dramatic més
convincent, perquè es feia de nit al castell i l’escena última adquiria enorme transcendència.

La lluïssor de les lletres daurades la
tempta de nou. Lentament s’apropà la capça sabent que s’acostava aquell altre moment difícil de superar, abans temut. Es proposava tenir prou decisió i fermesa per no haver-se’n d’arrepentir.

Obrí la capsa, apartà el paper fi i extasiada els contemplà: eren perfectes. bonics, menuts, arrenglerats, tots variats. Els olorà amb delectança. El perfum dolcíssim de la xocolata envaïa l’habitació. En Gonçal, aquell mateix matí, li havia enviat l’inesperat regal de Nadal, bombons suïssos que a ella li agradaven tant! En Gonçal era sorprenent, sabia seduir fins amb les coses més convencionals. Ella,
precisament, seguia aquells dies la dieta de la poma i de cap manera volia trencar el règim. Calia voluntat per a no menjar-ne ni un!

Amb recança tancà la capsa i sospirà. Es sentia bastant satisfeta de l’acte final. Canvià el full amb rapidesa.

Visca! només li quedava la línia de: cau el telő.

Llàstima, però digué imitant Orson Welles que “la màquina d’escriure no pugui aplaudir”.

Assumpta Nebot

Bellaterra, novembre 91

Font: L’Esquirol de Bellaterra

Read Full Post »

Bellaterra, 15 de setembre de 2024

LLUÍS TORRES|Us recomanem TROPS, els millors mangos d’Europa “Madurats a l’arbre” de la cooperativa de Vélez-Málaga, compra + 30€: Transport gratuït. Fa 10 anys que els comprem!

Els mangos Tropes estàn cultivats amb molta cura pels agricultors de cooperativa TROPS de Vélez-Málaga i maduren a l’arbre.  Els recol·lecten en el millor moment per al seu consum, cosa que fa que el seu sabor, aroma i textura siguin inigualables. Cuidem cada fase a la vida del producte, mimant cada pas per fer-te arribar a casa teva de Bellaterra.

Pots comprar mangos, alvocats, i altres productes gastronòmics en línia i rebre aquesta fruita tropical directament de l’arbre a la teva taula de Bellaterra

Veïns de Bellaterra que els reben des de fa més de 10 anys els recomanen i comenten que són una una delícia per la seva dolçor tropical i curada entrega.

TROPS Vélez – Málaga

☎️ 650897513

http://www.tiendatrops.com

Read Full Post »

Bellaterra, 15 de setembre de 2024

LLUÍS TORRES|Compartim el curiós El JOC DE BELLATERRA (Bella Gent), i les seves normes, que es va publicà al número 38 del mes de setembre de 1991 a la desapareguda revista L’Esquirol de Bellaterra.

El joc de Bellaterra, Bella Gent 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

El JOC comença quan ens reunim els AMICS DE BELLATERRA, casella 1, i acaba quan arribem al jardí de L’ESQUIROL, casella 83. La passejada és molt agradable i a cada casa ens rebem molt bé, però si anem a parar a certes caselles tindrem sort o entrebancs:

5, 9,14… “D’esquirol a esquirol i tiro perquè ell ho vol». Avançar.

6 i 12: Avançar o retrocedir “de pont a pont”.

13: Anem al Gimnàs per estar en forma. Esperem dues vegades sense tirar.

19: Sempre que anem al Colmado ens hi quedem a parlar. Estem una vegada sense tirar.

26 i 53: Avançar o retrocedir “de daus a daus”.

31: Si baixem a la font no en podem sortir fins que un amic o amiga ens rellevi. Mala sort! Ens col.loquem al seu lloc d’abans.

42: No es pot aparcar perquè la plaça és un laberint i decidim anar amb el tren. Es retrocedeix a la casella 6.

52: Qui entra a la Farmàcia està dues vegades sense tirar per a poder refer-se.

58: El pitjor que ens pot passar és perdre les claus de casa. Cal TORNAR A COMENÇAR des de la casella 1.

74: Si encara no sou socis d’AMICS DE BELLATERRA teniu l’obligació de fer- vos-en.

83: Els veïns i veínes de Bellaterra llegim L’ESQUIROL!!!

Font: l’Esquirol de Bellaterra

Read Full Post »

Bellaterra, 15 de setembre de 1991

LLUÍS TORRES| Compartim la carta de la UVB tramesa a la revista L‘Esquirol de Bellaterra, el mes de juliol de 1991. Moltes de les demandes segueixen sent de plena actualitat. Des de 2010 amb una EMD que cobra sous públics.

Portada de número 36 de L’Esquirol del Vallès 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

Read Full Post »

Bellaterra, 15 de setembre de 2024

Simpàtica fotografia de la Pepa Roda i l’Artur Vidal en un sopar al Club Bellaterra els anys cinquanta 📷 Bellaterra 1930-2005/ Ignasi Roda

LLUÍS TORRES|Compartim la primera part de la crònica d’Artur Vidal i Solà, qui fou jutja a Sabadell i cronista oficial de Bellaterra. Ho publicà al número 25 de L’Esquirol del Vallès, de 1990

Número 25 de L’Esquirol del Vallès
📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

BELLATERRA, ABANS D’ARA

Bellaterra mira cap al sud-est del Vallès. Des dels nostres turons veiem el Collserola i les muntanyes de la costa, que limiten el Vallès per l’Est. Es un mirador magnífic. Com que les tragèdies, batalles, guerres, solen desenvolupar-se a les valls, és de suposar que alguns habitants de la plana, quan venien aquestes maltempsades, s’amagaven dins la nostra zona mutanyosa fins que havia passat la tempesta.

No penso endinsar-me en les èpoques de les bestioles estranyes i corpulentes, sinó que faré un esbós de temps més propers. El Vallès era habitat per una tribu íbera, els laietans, i, circumstància històrica important, la mateixa tribu ocupava la zona avui anomenada del Barcelonès. Això vol dir que a través dels mil.lenis, per qüestió racial i també geogràfica, hem tingut, en general, la mateixa sort que la ciutat de Barcelona. I segurament no és pas pura casualitat que a l’Edat Mitjana molts pobles del Vallès eren considerats com a carrers de Barcelona.

Els laietans eren una gent normal,
vivien pacíficament i es dedicaven al conreu de la terra, petita artesania primitiva i, naturalment, a la procreació, com probablement feien els azteques abans de l’aparició d’Hernán Cortés. Però com que sempre hi ha algú que vol el que no té, va passar que els cartaginesos, després de la primera guerra púnica, van cercar un espai per a expansionar-se i explotar, i aquest lloc va ésser la Península Ibèrica. Van fundar la ciutat de Cartagena, com a base d’operacions, i des d’allí es van endinsar cap al sud i cap a l’interior de la Península, i més tard cap al nord. Es diu que Amilcar Barca va arribar fins al lloc on actualment hi ha Barcelona, on va fundar un poblat cartaginès, anomenat Barcino, del nom del general. Però aviat va recular cap al sud. Per tal d’evitar enfrontaments prematurs amb Roma van signar un tractat pel qual es comprometien a no travessar l’Ebre cap amunt. Em sembla que és la primera vegada en la història que les terres d’amunt de l’Ebre quedaven vinculades a Europa, mentre que la part restant de la Península passava sota la influència africana de Cartago. Aquest tractat intentava de salvar les colònies gregues d’Empúries i Roses, aliades de Roma.

Aníbal, fill de l’anterior general, geni de les matances organitzades en forma de genials batalles i ple d’odi contra Roma, travessà l’Ebre, s’endinsà cap amunt de Catalunya, travessà la Gallia, els Alps i arribà a Itàlia.

Els romans, que eren força eixerits, van deixar que Aníbal es desgastés en un seguit de batalles, que guanyava, però insuficients per a dominar Roma, i van enviar a la Península Ibèrica unes quantes legions comandades per Gneo Scipió, que va entrar per Empúries, i després de moltes batalles derrotà els cartaginesos i s’apoderà de la Península. Així comença el domini romà sobre Catalunya. Fundà la província Tarraconense, i després la Bètica. Per la nostra terra hi van passar Publi Escipió, Cató el censor, Semproni, Grac, Quint Cecili Metel, Pompeu, Cèsar, August, etc., la flor i nata de la Roma clàssica, Vingueren soldats i funcionaris que es fusionaren amb els laietans i les altres tribus.

Penseu que des del mirador que formen les muntanyes de Bellaterra es podia veure com passaven les legions romanes, els traficants, comerciants, els primers missioners del Cristianisme, que venien de Roma i, passant per la nostra terra, després anaven cap al sud.

Els romans deixaren moltes coses al nostre país: en primer lloc la llengua més civilitzada del moment, la cultura, el dret, ponts, aqüeductes, ciutats, carreteres. Per les terres del Vallès hi passava la Via Augusta, que procedent de Roma anava fins a Cadis.

La Via Augusta seguia en part un camí anterior, la Via Heraclea. Travessava els Països Catalans i era l’eix bàsic de la seva comunicació. Procedent de Roma, passava per Perpinyà, travessava la serra de l’Albera, i probablement passava el Pirineu pel Pertús: continuava fins a Gerunda Girona i en la zona del Tordera es bifurca va. Una branca anava cap al Vallès, passava per Arrahona Sabadell, probablement seguia la ruta cap a Cerdanyola, ja que allí s’hi va trobar una milliar, i continuava cap a Sant Cugat -Castra Octavianum-, un campament de forces romanes a l’entorn del qual es formà un poblet, i després anava cap a Martorell i continuava cap a Vilafranca, Tarragona i fins a Cadis. L’altra branca passava per Iluro-Mataró-, Betulo-Badalonai Barcino -Barcelona per anar cap al Llobregat i unir-se després a la primera branca. El Vallès és ple de records romans: Egara, Arrahona, Rubí (que sembla que ve del nom del riu Rubricatus: Llobregat). Granollers, Caldes de Montbui, Sant Cugat i d’altres.

Les races es van fondre en una de sola. Això va durar quatre segles, fins que va arribar el col.lapse de l’Imperi Romà i les invasions dels bärbars. Primer eren rätzies aïllades, però després vingueren a Catalunya els visigots, com a aliats de l’Imperi. dirigits per Ataülf, maridat amb Gala Placídia, germana de l’emperador Honori. L’excusa de la seva vinguda al nostre país va ésser la destrucció de bandes d’altres bärbars que campaven lliurement, i la reducció dels “bagaudes”, pagesos revoltats, que campaven pel Principat i molt segurament pel Vallès. Ataülf dominava Catalunya i la Septimania. Fou assassinat ben aviat, així com també el seu successor. No vull fer la història visigòtica, un trist reguitzell de reis matant-se els uns als altres. No eren gaires. es calcula que eren uns trenta o quaranta mil bàrbars per a una població total de la Península d’uns tres milions d’habitants. Però els visigots eren guerrers professionals, mentre que els hispano-romans eren civils avesats a la pau romana. No és estrany: prou sovint s’ha vist un general, amb trenta o quaranta mil soldats, dominar durant molt de temps un país. Dels visigots no n’ha quedat gairebé res; al Vallès es podria citar l’església de Santa Maria de Terrassa, però es diu que no és visigòtica, sinó pre-romànica.

Els visigots van dominar durant molt poc temps tota la Península. La Bètica, durant uns cent cinquanta anys fou colònia bizantina. Les Illes Balears mai no foren visigòtiques. Tampoc no van dominar totalment les regions cantàbriques i basques. mentre que per la part de Galícia dominaren gairebé uns dos-cents anys els sueus, i Catalunya, durant molt de temps, va formar un regne separat juntament amb la Septimania. Tan inestable era el poder visigòtic a la Península, que l’any 711 uns quinze mil àrabs van derrotar el rei Roderic, junt al Guadalete, i en pocs anys van ocupar gairebé tota la Península. Començava l’era sarraïna.

Font: l’Esquirol del Vallès

Read Full Post »

Bellaterra, 12 de setembre de 2024

LLUÍS TORRES| Compartim una crònica en castellà d’Andreu Avel·lí Artís i Tomàs (Barcelona, 12 de juny de 1908-Sitges, 2 de juliol de 2006) fou un periodista, escriptor i dibuixant català, més conegut pel pseudònim de Sempronio, cronista oficial de Barcelona, 1972. Crònica publicada a la revista DESTINO, el 28 d’octubre de 1972

Sempronio a La Taula 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

Fiesta mayor Durán i Sanpere.  Holocausto del Putxet tradicional. Bellaterra y las maternales secretarias. El Gitano Power, en el Ateneo. Sufrido con los cirujanos. Las elegantes noches de subasta. Tranquilo con el L.N.L.

Mi querido amigo: Le tengo a usted
mucho apego, o bien el escribirie se ha convertido en vicio, pues para hacerlo arrumbo cosas que normalmente me engolosinan. Sin ir más allá, tengo ahora para leer un libro muy gordo, gordísimo -ochocientas páginas- de Agusti Duran i Sanpere, que presiento va a ser una fiesta. Es el primer tomo de una anunciada trilogia, “Barcelona i la seva història”, y lleva el seductor titulo “La formació d’una gran ciutat”, Su autor, en una jubilación activisima y extraordinariamente lúcida, otea hoy Barcelona desde un piso alto cabe el Paseo de la Bonanova, tras haber vivido la mitad de su vida en el Barrio Gótico. Acaso, tan empinado mirador le ha inspirado la buena idea de reunir en un libro cuanto sabe de Barcelona, no solamente de sus piedras, sino de sus hombres y de las obras de éstos.

He dicho que el libro iba a ser una fiesta. La fiesta mayor Duran i Sanpere: Por esto me apresuro a avisarle a usted, para que participe en ella, para que no no se la deje perder. Duran es el sabio más ameno que conozco, el historiador que escribe con mayor garbo. El polvo de los pergaminos y de las excavaciones no le nubla los ojos. De la libreria a casa, no he podido resistir el impulso de leer la introducción, exponiéndome a ser atropellado por un auto. Refiriéndose a que Barcelona es una sintesis de pasado, de presente y de futuro, escribo (naturalmente, traduzco): Precisamente, este contrapunto entre realidades vitales y exigencias historicas es aquello que hace la gracia de una ciudad de vida compleja como Barcelonas. ¿Verdad que es así como usted y yo, mi querido amigo, amos nuestra ciudad?

“Pasado y futuro entablan en esta
ciudad un incesante combate”, sigue escribiendo Duran. A mi me lo cuenta!, le replicaria yo, de tenerlo delante. ¡Y qué combate! Casi una acción bélica. Soy testigo de primera linea, estos dias, de los trabajos de apertura de la Ronda del General Mitre en su tramo de Balmes a Josepets. En las calles de Puigreig, de Julio Verne, de Ballester, de Berna, de Septimania, las mastodonticas excavadoras se han llevado por delante románticas “torretes” neoclásicas y modernistas, con unos jardines donde no faltaban el surtidor con barandilla de hierro, las estatuas y los adornos de terracota. Son los últimos estertores del Putxet y de Sant Gervasi, el holocausto de un tipo de vida patriarcal, el machaqueo de los sueños del “Senyor Esteve”.. Probablemente se deja uno llevar
por el sentimentalismo y no para mientras en que lo que desaparece estaba irremediablemente condenado a morir, victima del desarrollo de la ciudad. Y que su equivalente, su sucedáneo, diriamos, toca buscario a varios kilómetros de aqui, donde los barceloneses levantan ahora sus re- sidencias secundarias. No puedo alegar yo desconocimiento, pues el otro dia asisti al bautizo de una calle que no era tal calle, sino un paso entre bosques y jardines. No hemos encontrado fachada para colocar la placa, hizo observar el presidente de la Unión de Propietarios de Bellaterra. Tuvieron que clavarla en un puntal hincado en el suelo. La placa reza: «Avinguda de Joan Baptista Viza, que es un simpático y venerable abogado, antiguo periodista y politico carlista. Le homenajearon por ser uno de los creadores de Bellaterra, mérito que él rechaza rotundamente. Bellaterra nació de una iniciativa de Bartomeu, un farmacéutico de Cerdanyola, dice y repite, pero Manuel Garí de Arana, el dinámico presidente del Consejo Regional del Banco Condal, que en nombre de Fomento Barcelonés de Inversiones descubrió la placa, insistió en el papel de pionero que desempeñó el señor Viza en aquella urbanización. Que podria ser, respecto a Barcelona, algo así como el Pedralbes actual… Pero uno de sus vecinos se me dolió: A primeros de octubre se produce el éxodo. En invierno apenas queda nadie. Nada, que la gente se empeña en vivir en la ciudad, pese a la contaminación y al ruido.

DESTINO 📷 BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Uno de los bellaterricolas de invierno, el proteico Frederic Roda, a propósito de topónimos, me aseguró que hay allí una calle del Film, secuela de un frustrado y viejo proyecto de construir en Cerdanyola unos estudios cinematográficos. Ahora, pienso en la posibilidad de rotular una calle Marilyn Monroe. Seria la primera en el mundo, manifestó Roda, quien por lo visto comulga con la marilynmonroelogia, reciente religión. Menos mal que se me ofreció: Bellaterra cuenta con más de medio centenar de calles por bautizar. Si un dia tienes un compromiso…

Rematamos la intima solemnidad almorzando, cual corresponde. De sobremesa, aprovechando la presencia de Vicente Villar Palasií, rector de la Universidad Autónoma, cuyo campus está en Bellaterra, armóse un debate acerca de la nueva educación. Se hablaba de la formación de ejecutivos y el señor Viza, cuyos ochenta y ocho años han visto tantas reformas de la enseñanza, hizo observar: Desengáñense ustedes, quienes mandan en este mundo son los secretarios. Una voz puntualizó: y sobre todo, las secretarias. Frederic Roda matizó: De acuerdo, pero no las guapas, como se suele creer, sino las secretarias maternales. Son poderosas e imprescindibles. ¿Qué opina usted, mi querido amigo, que siempre se ha distinguido por compartir sus secretos profesionales con juveniles y auténticos premios de belleza? Claro que así le han ido los negocios. Pero dejemos tan vidrioso tema, aunque sigamos permaneciendo en las afueras urbanas, ahora no precisamente entre jardines, sino en el barrizal de la Perona. ¿Sabe por donde cae esto? Pues en la Ronda de Sant Marti, sobre la calle de Guipúzcoa. Hablándose estos días bastante de la Perona, en la prensa, y ávido de noticias de primera mano, las busqué, quién tenía que decirmelo, en el Ateneo Barcelonés, donde un lider del Gitano Power, Juan de Dios Ramirez Heredia, habló del racismo de su pueblo. Es un hombre joven y guapo, que nos apabulló, no tanto por sus argumentos como por su volcánica facilidad de palabra. Al final, un oyente, viejo amigo, se me acercó para comentar: ¿Usted ha conocido a Melquiades Alparea? Pues le llamaban el Pico de Oro, y éste es otro pico de oro. Evidentemente, los gitanos tienen en el señor Ramirez Heredia un potente portavoz. Que pintó con acentos apocalipticos nuestro futuro, el de los payos (jamás me había oido llamar payo tan repetidamente), de no satis- facer las necesidades de los gitanos. Como el pueblo fudio, somos пово tros unos perseguidos, unas victimas, afirmó. Hay que integraries facilitan- doles vivienda, trabajo e instrucción. de lo contrario, vamos a abrir entre ellos y nosotros un abismo que no habrá ya ya quien lo colme

Cuanto se ha dicho estos dias a propósito de los gitanos de la Perona, para negarles el derecho a vivir allí y a tener escuelas propias, el señor Ramires Heredia lo calificó de infames calumnias. La leyenda acumula sobre los gitanos todos los defectos. No son, dijo, ni mejores ni peores que los payos. Sus embustes son inocentes, de poco monta que yo sepa, ningún gitano ha estado involucrado en el asunto Matesa.

Lista la conferencia, el señor Ramirez Heredia, asistido por el Tio Peret, que es un apuesto jefe calé, firmó ejemplares de su libro “Nosotros, los gitanos”, que adquirian sus admiradores payos. Yo creo que este comando ateneistico de gitanos, bien vestidos y bien hablados, puede ayudar a suavizar las cosas.

Imagino que habrá enviado usted una tarjeta de felicitación al doctor Piulacha, que la otra noche recibió el Premio Virgilis de la Sociedad Catalana de Cirugia. Yo estuve en el acto, a trueque de quedarme sin cenar, pues celebróse a una hora absurda, de nueve y media a dies y media de la noche. El retraso es debido a que el francés doctor Mallet-Guy, a quien damos el premio «Gimbernata, se ha empeñado en venir por su cuenta del hotel, y se ha perdido, se me informó. La demora no inquietaba a los cirujanos, a quienes luego, en el claustro gótico recién encristalado del antiguo Hospital de la Santa Cruz, aguardaba un opiparo banquete. La entrega de galardones tuvo efecto en el regio salón circular de la Acadernia de Medicina, que en esa ocasión, y gracias a la asistencia de las esposas de los miembros de la Sociedad de Cirugia, ataviadas de soirées, lució como nunca. Parece una noche de Liceo, era el parangón inevitable. Yo he de confesarle a usted que este bellísimo salón siempre me ha fastidiado. Sólo se sientan a gusto en él repantigados en los sillones de las primeras filas, los académicos. El público está condenado a acomodarse, o más bien a incomodarse en las gradas, con las piernas colgantes, pues no llegan al suelo. Al comentario, Piulachs me dijo: Efectivamente, los antiguos no tenian nuestra sensibilidad, resistian mucho mejor el sufrimiento.

Hoy nos pone los pelos de punta la cirugía en frio que practicaban. A un hombre cortándole un brazo y, acto seguido, montaba a caballo y se iba a Paris. Tras esta reflexión del admirado quirurgo, escalé las gradas y fui a sentarme en el último peldaño, avergonzado de mi blandura.

Hablando de asistencia elegante, ¿qué me dice usted de las subastas de arte? Jamás habíamos previsto que a la buena sociedad le entrase un dia semejante pasión por la pintura. El pintor, en su estudio, se lo habria dado por la mitad de lo que ha pagado aqui, me susurró el vecino de asiento, apostillando la disputada adquisición de que acabábamos de ser testigos. Pero, claro está, comprar en el estudio, a solas, no tiene gracia, mientras que pujar en las noches de Gobero, entre caballeros con facha de financiero y damas que parecen salidas del «Vogue», confiere patente de exquisito. No importa lo que uno se lleva a casa.

Es increible la cantidad de dinero que se da por todo. Y resulta curioso que mientras un Sunyer dejó indiferente a la brillante concurrencia, unas bañistas (cierto que eran algo sicalipticas) del valenciano Pla Rubió, contemporáneo de Sorolla, motivaron la más ardiente disputa de la noche. Y cuando se adjudicaron en ciento ochenta y cinco mil pesetas, sonaron aplausos.

Ninguna pasión, en cambio, detecté en unas conversaciones sobre la problemática del cine desarrolladas en Montjuïc, a despecho de que la concurrencia estaba integramente formada por jóvenes hirsutos, de contestatario talante y cargados de papeles. ¡Y mire usted que en su magnifica disertación, José Maria Garcia Escudero dijo cosas que se prestaban a la controversia! Por ejemplo, definió el cine como el arte de expresarse en imágenes. ¿Dónde deja, entonces, usted la voz que se ha convertido en uno de los pilares del cine actual?

Le confieso a usted, una vez más,
que esto del cine no lo entiendo. Por lo menos, constituye para mi misterio la exacerbada afición de muchos. En las conversaciones a que asistí hablose repetidamente de autores, de creadores, cuando es notorio que la mayor parte de películas, de unos años acá, son transcripciones de obras literarias. Transcripciones tan geniales y personales como usted quiera, pero basadas en el talento ajeno. Ahora mismo, acabo de ver «El padrino” y, no habiendo leído la novela de donde la han sacado, muchas de sus escenas me resultaron oscuras. Les ha ocurrido lo mismo a otros. Pero esto de la ambigüedad, en el cine (como en todo el arte moderno) no es un inconveniente, sino que, al revés, puede convertirse en ventaja. Mi colega Jaime Arias, que es un cuco, al plantearle yo la objeción, replicóme: Mejor, asi la gente verá la pelicula un par de veces.

No creo, sin embargo, que sean más
claras las finanzas. El tan controvertido I.N.I., por ejemplo, explicado por
su presidente, el ampurdanés señor Boada, es paradigma de buena politica económica. Por lo menos, la lucida y acaudalada concurrencia que para escucharie abarrotó el Club Mundo, a la hora del coloquio, apenas formuló reservas. Y fue chocante que las solas preguntas firmes concernieran a los intereses de los pobres, quiero decir a quiero de las la obligatoria participaciones de las Cajas de Ahorro en las empresas del Instituto Nacional de Industria. Participación que según disposiciones oficiales afecta al sesenta y cinco por ciento de los incrеmentos mensuales de las Cajas El señor Boada tranquilizó a los preguntones, asegurando que, en este caso, las disposiciones oficiales no se cumplen al pie de la letra y que las inversiones del ahorro popular en el I.N.I. son menores.

Suponiéndole a usted imponente de alguna Caja, como son todos los españoles, cierro la carta con esta tranquilizadora información. Hasta la próxima semana.

Font: DESTINO, Biblioteca de Catalunya

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »