LLUÍS TORRES| La prunera Bistrita, Starley o President ens dóna fruit en abundància. Va ser conreada per Thomas Rivers en Sawbridgeworth, Hertfordshire (Regne Unit) i introduïda el 1901. Va rebre el Premi RHS del Mèrit en 1895 i un primer certificat de classe en 1905. Les bones qualitats de conservació han fet una varietat comercial d’èxit gairebé a tota Europa i especialment a l’Europa central, on és una de les fruites més apreciades per elaboració de confitures i el prestigiós aiguardent amb diferents noms segons el país: Slobovitz, Palinca, Tuica, Veille Prune…. També s’utilitza per la pastisseria, en forma de crostades i bombes amb pa ratllat i sucre.
Cestella amb prunes Bistrita, Stanley o President 📷 BELLATERRA.CAT
Aquest 18 d’agost de 2024 hem recoltat 25 kg -d’una sola prunera-, però l’any anterior només el 50%, uns 12 kg.
La polpa de la pruna Bistrita o Stanley és de color groc daurat, ferma, sucosa. Blau fosc, pell glaçada. Amb un gust agradable i no enganxós, suporta ser sacsejat i transportat bé. Es pot mantenir durant 4-6 setmanes. Període de maduració a Bellaterra: mitjans- finals d’agost
La seva pell és llisa i presenta un to morat i la seva polpa és de color és de color blau morada. És ovalada i destaca per la seva gran grandària i suculència. És molt dolça i ideal com a postres, com pastisseria en forma de crostades i l’especialitat găluște cu prune “bombes dolces de prunes”; en alemany: Zwetschkenknödel; en hongarès: szilvás gombóc; en txec: švestkové knedlíky) són tradicionals originàris dels països que conformaven l’imperi austro-hongria. S’elabora amb patates, farina, ous i prunes.
Les prunes Bistrita, Stanley o President tenen propietats beneficioses per l’organisme, ja que reforcen els processos d’eliminació de toxines del nostre sistema enfortint el cos contra agents infecciosos.
Prunes Bistrita, Stanley o President
Plantació
El pou de plantació ha de tenir una superfície d’almenys 80×80 cm i una profunditat de 80 cm. Abans de plantar, escurceu una mica l’arrel i traieu els fils de l’arrel trencats.
Abans de plantar, poseu l’arrel en un bol amb aigua durant almenys un dia.
En comparació amb el nivell del sòl, els arbres es planten a la mateixa profunditat que abans de la plantació.
Quan planteu, poseu terra solta al voltant de l’arrel, però assegureu-vos que el punt d’empelt no arribi per sota del terra.
Després de plantar en una superfície d’1 m2, cobriu el sòl amb torba o fems barrejats amb palla, protegint així l’arbre de l’assecat.
A la primavera, repetiu el reg setmanal, prenent cada cop 15-20 l d’aigua per cada arbre, durant aprox. dos mesos.
Escurceu lleugerament els brots. Planteu-los tant com sigui possible en un lloc assolellat, perquè la llum solar influeix favorablement en la producció de substàncies aromàtiques, vitamines i el color de la fruita.
A la llum del sol, la rosada s’evapora més ràpidament de la copa dels arbres, de manera que les condicions de vida no són favorables per a l’aparició de malalties micòtiques i bacterianes.
“Deixaré aquest món sense compadir-me. La vida no té res més a oferir-me, ho he vist tot, ho he viscut tot. Però sobretot, odio l’època actual, em fa nàusees. Tot és fals, tot s’ha substituït, no hi ha respecte per la paraula donada, ara, l’únic que importa són els diners i la riquesa! Sé que deixaré aquest món sense fer-me pena” (ALAIN DELON)
Alain Delon (1935-2024) 📷 CEDIDA
LLUIS TORRES|Avui tenim el cor pesat per conèixer la desaparició d’Alain Delon, un home excepcional, un artista inoblidable i un gran amic dels animals. Alain era molt més que una icona del cinema; el seu compromís va marcar els nostres cors. Patrocinador del nostre primer Nadal Animal, va donar suport a la nostra Fundació amb una generositat rara.
Alain també era molt amic de presidenta Brigitte Bardot, que està devastada pel seu traspàs. La seva amistat, basada en un amor comú pels animals i un compromís compartit amb el seu benestar, era preciosa i sincera.
Alain va comprendre el profund vincle entre l’home i l’animal. Al llarg de la seva vida, va estar envoltat dels seus fidels companys de quatre potes, gossos que li van aportar amor i consol, i als quals va estimar amb una tendresa infinita, com en Loubo, el seu darrer company que va deixar enrere.
Hem perdut un un home amb un gran cor. Descansa en pau, Alain. Els nostres pensaments estan amb la vostra família i els vostres éssers estimats.
LLUÍS TORRES| Coincidint que ahir va ser el Dia Mundial del Vianant, compartim aquest interessant article de Frederic Roda Pérez, sobre la natural activitat de passejar (tot i la gran dificultat de fer-ho amb normalitat i sense perill, per les deixades voreres i camins de Bellaterra), l’hem trobat a la desapareguda revista L’Esquirol del Vallès de l’estiu de1986.
L’ART DE PASSEJAR (FREDERIC RODA)
El nostre poble és ple de pujades i baixades: una orografia dificil i poc apte per la passejada. No tenim dret a rambla com no tenim dret a plaça. Què hi farem!
Malgrat tot, sempre hi ha intrèpids, que no són precisament de les joves generacions, que practiquen l’art de passejar. Alguns d’ells fins i tot treuen del racó corresponent del rebedor de la torre, un vell bastó de reminiscències pirenencas o alpines com si es tractés d’anar al llac de Sant Maurici o a l’encontre de la Jungfrau!
El conjunt idoni és la parella i, de ser possible, la parella del mateix sexe; perquè el passeig vol contigüitat però no enllaç. Les parelles molt joves si passejen és perquè no tenen on caure. Les parelles grans, si ho fan, és per raons de salut, d’estirar les cames. Realment, per ben passejar la parella no ha de ser mixta. La conversa ha d’ésser escassa i no fer-la aprofitable ni pels projectes, ni pel negoci, ni per passar comptes. Ha d’ésser d’oci en l’estat més pur possible.
Els autos, aquestes màquines excessives, ens fan la vida intransitable. Quan aquestes bèsties dormen, bé sigui en els seus garatjos, bé sigui incòmodament amorrades a les vores, us suggereixo un volt pel Camí Vell de Sabadell a Sant Cugat, que és una Circumvalació per la part alta de Bellaterra.
D’una banda veureu com el traçat dels carrers pel fons de les torrenteres, una obra urbanística de l’arquitecte Sala, ha deixat intactes i plens de verd les carenes, i, per sort, no es veuen tantes cases com les que hi són: Bellaterra es troba amagada entre el bosc, un bosc de pins que no té gaire més de seixanta anys! De l’altra banda veureu tota la plana vallesana, cap a la capital, Sant Cugat, fins els primers pendents d’un Tibidabo salvatge encara.
Des de la serreta de Gallinera fins a la frontera de Terranova, tot plegat no fa tres quarts d’hora.
De passada comprovareu com es manté la febre per fer cases…
“Vosaltres sou cridats a celebrar el centenari del Club prenent el relleu als que han fet possible l’aconteixemen que avui celebrem” (Joan Rossell, cap del servei de coordinació d’esports de la Generalitat de Catalunya)
La Junta que va gestionar el Club Bellaterra l’any 2005 📷 CEDIDA
LLUÍS TORRES|Avui, 18 dies després del tancament i desaparició del Club Bellaterra que acabà de complir 90 anys de vida esportiva, compartim la crònica del seu 50 Aniversari apareguda al número 9 de la revista L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos maig i juny de 1986. En el record del veïnat romandrà la manca de crítica de l’última junta directiva presidida per Jordi Fau, havent celebrat com despedida, un sopar de festa amb els seus últims socis.
ESPECIAL CINQUANTENARI DEL CLUB
El Club Bellaterra ha celebrat el seu cinquantenari els dies 31 de maig, 7 i 15 de juny. L’Sport Club Bella-Terra nom que se li donà al començament va ésser fundat l’any 1934. Per tant el seu cinquantenari va tenir lloc l’any 1984.
1986: El trencadís de la façana del Club Bellaterra, idea original d’en Ramon Codinach, executat perRosa Blanch 📷ARXIU BELLATERRA.CAT
L’actual Junta ha cregut, molt encertadament, tornar a celebrar-lo amb la solemnitat que mereixia. M’atreveria a pensar que també per a retre un petit homenatge a aquells membres d’altres Juntes que varen idear i començar la construcció del nou local social però que, malauradament, les circumstàncies adverses, la manca de col·laboració i la situació econòmica i d’altres moltes coses no permeten fer-ho realitat. Avui, l’actual Junta, al comptar amb mitjans econòmics atípics, i el fet d’haver guanyat el suport dels socis i simpatitzants ho ha fet. El Club ha estat sempre una entitat preferent a Bellaterra. Els bellaterrencs ho han demostrat sempre que han tingut la possibilitat de fer-ho.
La nova façana del Club, idea original d’en Ramon Codinach, ha tingut en la Rosa Blanch l’executiva perfecta. El dibuix era una cosa, el que ha fet la Rosa Blanch n’és un altre. La Rosa ha sabut plasmar la seva sensibilitat i transformar unes linies perfectament dissenyades en una realitat plàstica realment atractiva.
En la dura i llarga tasca d’anar trencant rajoles i anar enganxant els trocets (tècnica anomenada trencadís i utilitzada per Gaudi) hi va col·laborar molta gent. Jo voldria destacar per les llarges i moltes hores que va dedicar a treballar-hi a l’Emili Sala, primer perquè és un gran artesà -haurieu de veure els seus treballs en paper, construint els més singulars edificis de Barcelona i d’arreu del país i que són una autèntica maravella- i segon, perquè és un bon amic meu i sé que ho feia sortint-li de dins, amb gust i il·lusió.
El dia 31 de maig es va inaugurar la nova sala amb la benedicció per part de Mn. Toni Oliver i a continuació un pe- tit parlament de l’Artur Vidal que recordà que era la primera vegada que el Club era beneït. No va ser prou encertat quan va dir que les anteriors Juntes del Club no van pensar en fer cap acte conmemoratiu en les dates correctes del cinquantenari, o sigui l’any 1984. Jo recordaria que sí es van fer algunes coses, sempre dins del moment econòmic que s’atravessava. Per exemple; el primer torneig de parxis «Bota d’or» pels infants; la primera olimpíada infantil, i un torneig de Dominó que va reunir al nostre Club a tres Clubs més de la comarca amb un total de 48 jugadors. La final fou jugada entre els membres del Club «Les Fonts de Terrassa i el Club Bellaterra que en va sortir perdedor.
Després del parlament de l’Artur Vidal els assistents vàrem visitar l’exposició retrospectiva de cartells, fotos, car- nets, rebuts, anuncis de festes… etc. realitzats durant aquests 50 anys.
Com a cloenda els membres de la Junta van obsequiar amb una copa de champagne (perdó Cava) als socis i amics que assistiren a l’acte.
Per la tarda, «Conferència sobre la Bellaterra de l’any 1936» a càrrec de l’Artur Vidal que amb la fina ironia que el caracteritza va anar enumerant fets, impressions personals, i aconteixements realment frapants d’aquells dies en que va esclatar la guerra civil, afegint de la seva collita els acudits que sempre són celebrats pels oïdors. Remarcà, també, que aquesta data del cinquantenari serà recordada per la coincidència dels Mundials de Futbol a Mèxic.
Tot seguit es projectà una pel·lícula sobre el club i els seus socis d’anys enrera. L’expressió de la cara de més d’un soci al veure’s «retratats» quan era un noiet va ser tot un espectacle. Llàstima de no portar la màquina de retratar perquè les «fotos» eren de concurs!!
Al vespre, el concert de música de cambra a càrrec de, l’Enric Suñé al piano, en Josep Calvo al violí, en Santiago Vila Puig a la viola i l’Antoni Figueres al violoncel. El públic que gairebé omplia la sala va premiar amb grans aplaudiments l’actuació.
La cloenda de la primera jornada va demostrar la coordinació i bona organització dels membres de l’actual Junta que no deixaren a l’improvitsació cap aspecte. Malgrat tot vàrem trobar a faltar la presència física en aquests actes dels antics presidents del club i de la gent de Bellaterra, no socis del Club, ja es pensava en l’assistència de més persones atretes per llur curiositat i la singularitat dels actes. Vull creure que, tal vegada, van agafar la sincera invitació de la Junta com a reclam per a captar socis, cosa totalment incerta ja que fins i tot s’ha augmentat la quota d’entrada al Club per limitar-ne el número.
El dissabte 7 de juny tingué lloc, la segona diada commemorativa amb una exhibició tenística entre dues bones ra- quetes. Lamentem l’absència d’en Lluís Riba. El fet de jugar un torneig a Saragossa féu impossible la seva pre- sència.
Per la tarda dos partits de Futbol Sala. El primer el disputaren els equips alevins del Club Bellaterra i l’escola Ra- mon Fuster en el que s’imposaren els petits del nostre Club per un contundent 6-2. El plat fort fou l’actuació de la Selecció Catalana de Futbol Sala (que pocs dies abans es proclamà, a Galícia, campiona d’Espanya al derrotar a la Selecció Andalusa per 9-1) enfront del Club Bellaterra. La veritat és que vàrem veure una selecció a mig gas. Varen anar sempre al davant en el marcador però mai ridiculitzar l’equip del nostre Club. Guayaren per 11 a 5.
Finalitzat el partit tots vàrem afanyar-nos per anar a visionar l’Espanya-Irlanda del N., corresponent als Mundials de Futbol i que va motivar el retard en el començament del Sopar del Cinquantenari.
Assistiren a l’esmentat sopar unes 150 persones -l’acte més nombros de tots els celebrats- i del que voldríem destacar la bona organització, distribució de l’espai i detalls molt ben cuidats. A la fi el President del Club donà les gràcies a tots els assistents, remarcant l’agraïment de tota la Junta als socis que, amb el seu esforç personal han fet possible la realització de la façana i adreçant unes boniques paraules d’agraïment al Conserge del Club, en Pablo Sánchez. Cal remarcar les gràcies donades per la col·laboració extraordinària dels socis Ramon Codinach i Rosa Blanch.
A continuació i amb el reconeixement de les entitats de Bellaterra: el Club, Unió de Veïns i l’Esquirol del Vallès, és lliurà a l’Artur Vidal el títol de «Primer Cronista» de Bellaterra. L’emoció de l’Artur fou prou evident.
Una animada revetlla, amb la instal·lació d’una discoteca ambulant plena de llum i sorolls al nostre local social posaren punt i final a un dia ple de celebracions.
El 15 de juny es celebrà l’últim acte oficial del cinquantenari: la inauguració de la façana. En representació del President de la Generalitat vingué el Sr. Joan Rossell, cap del servei de coordinació d’esports d’aquella institució. Després d’un breu parlament del nostre president Josep Ma. Mas, el Sr. Rossell tallà la cinta amb els colors de la senyera catalana que creuava la façana de dalt a baix. Com que el temps no acompanyava, l’acte continuà a la nova sala recentment inaugurada. El Sr. Rossell felicità al Club pel camí emprès fa 50 anys i encoratjà als més petits a continuar-lo ja que, digué «vosaltres sou cridats a celebrar el centenari del Club prenent el relleu als que han fet possible l’aconteixement que avui celebrem». Li respongué amb mots ben emotius el nen Jordi Casellas i Tamburini en representació d’aquesta generació que, ben segur, regentarà els destins del Club en el seu centenari.
Una concorreguda ballada de sardanes a càrrec de la Cobla i un abundós aperitiu clogueren el conjunt d’actes programats.
BELLATERRA.CAT 