LLUÍS TORRES|Avui publiquem el número 6 de L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de novembre -desembre de 1985, i la continuïtat de l’article Túnel del Temps per Artur Vidal dedicat al Club Bellaterra.
L’Esquirol del Vallès 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
EL TÚNEL DEL TEMPS per Artur Vidal
Acabada la festa un grupet format per dos amics meus de Barcelona, en Conrado Llorens, en Vicents Cots, el meu germà Climent i jo vàrem con- venir coronar la nit fent unes serenates a les noies de Bellaterra. Els dos amics acompanyants eren en Manolo Martinez, que segurament alguns veïns recordaran perquè venia sovint i sempre prenia part, anys després, en aquelles fabuloses vint-i-quatre hores de bridge; portava una ensaimada mallorquina i ens la preniem a la matinada. L’altre és en Serramalera, avui metge de Sitges. Les serenates foren horripilants, doncs cap de nosaltres tenia idea ni aptituds musicals. No hi havia altra cosa que pulmons i voluntat. Vàrem recórrer les torres on hi havia noies; ens paràvem una estona fent unes estridents cantúries i quan les noies donaven senyals d’haver-nos sentit passàvem cap una altra casa.
Perquè es comprengui la tragicomèdia esmentada cal recordar dos circumstàncies coincidents i que són totalment dispars i inconnexes.
La primera és la situació de la torre dels Llorach, on férem l’última serenata segons l’itinerari projectat. La seva façana dóna al carrer Bartomeu i sabíem que les noies dormien a la part del darrera de la casa. Si feiem la serenata des del carrer Bartomeu les noies no ens sentirien i solament molestariem els pares i per tant calia anar pel camí de la Font, que passa pel darrera de la casa. L’altra causa detonant és que havien ocorregut els fets que es recorden com del 6 d’octubre de 1936. Companys havia declarat la República Catalana. La Generalitat havia estat canonejada. Suspès l’Estatut de Catalunya de l’any 1932 i tot el govern de la Generalitat a la presó i era governador General de Catalunya un general.
Hi havia doncs en les esferes oficials i en alguns sectors de la població un ambient força anticatalanista. No us impacienteu, amics, que la relació, és molt concreta.
LLUÍS TORRES|Avui publiquem el número 5 de L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de setembre-octubre de 1985, i la continuïtat de l’article Túnel del Temps per Artur Vidal dedicat al Club Bellaterra.
El Túnel del Temps per Artur Vidal 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
EL TÚNEL DEL TEMP per Artur Vidal
Ens calia un local social per les tertulies, reunions, festes i secretaria. Com que no hi havia possibilitat de llogar-ne cap, per les característiques pròpies de Bellaterra es va fer inevitable pensar en la construcció d’un xalet dintre dels nostres terrenys.
Després de cavilacions, projectes i negociacions varem arribar a un acord amb el contractista Tomàs Llorens, de Sant Cugat, per tal de construir el local a la part alta del solar que dona al carrer Lluís Ábalo i a on encara hi havia un gran rètol de ferro de tres o quatre metres d’alçada i set o vuit de llargaria, anunciant la societat urbanitzadora. El cost seria d’unes sis mil pessetes i en pagariem dues mil al moment de signar el contracte i dues mil mes cada any fins a la cancel·lació del deute. Mentre no estés totalment pagat el contractista es reservava dues canonades de l’interior per posar-hi unes vitrines destinades a la seva propaganda.
L’edifici no es va acabar fins al següent any 1936 i la malaurada guerra civil de 1936 va impedir la seva total adequació. Avui dia el xalet està inclòs dintre del conjunt de construccions que formen els locals del Club Bellaterra. Per localitzar-lo es pot concretar que és la part que es troba a l’esquerra, entrant per la porta que dóna al carrer de Lluís Abalo, menys la sala que dóna a la piscina i els locals utilitzats com a sala de jocs i secretaria, de construcció posterior. La sala de joc i secretaria corresponen a la primitiva central telefònica de Bellaterra.
L’ex-president Conrado Llorens Suqué va fer donació del llum que hauria penjat del centre de la sala del xalet i els senyors Salsas, Sorjus i Vidal Pons varen regalar el mobiliari, format per unes taules, cadires i sillonets de vímet. Tot va desaparèixer el 1936, gairebé abans d’estrenar-se. Com anècdota curiosa explicaré el motiu de la donació del mobiliari. El Sr. Salsas era propietari i soci del Club, tenia un plet important del qual no en recordo les circumstàncies i n’era advocat el Sr. Sorjus, propietari d’un solar a Bellaterra, i n’era procurador el meu pare Climent Vidal. Els tres varen acordar que si el plet es guanyava, regalarien per parts iguals el mobiliari del Club. El plet es va guanyar i cumplint la promesa varen fer la donació de les cadires, taules i sillonets. Acabada la guerra civil de 1936 encara en quedaven dos o tres cadires i sillonets, que suposo que per la ruïna i desgast natural del temps van desaparèixer.
La qüestió econòmica és sempre angoixant a totes les societats i encara més a Sport Club Bella-Terra, de nova planta i amb pocs socis. Vàrem recórrer totes les cases i famílies de Bellaterra demanant donacions i afiliacions. Es també anècdota curiosa que el Sr. Alexandre Pon, estiuejant i llavors propietari d’una tenda de queviures a Barcelona anomenada La Holandesa, ens va regalar un pernil magnífic amb el qual vàrem organitzar un sorteig. Les noies feren un treball prodigiós venent números de la rifa del pernil. Crec que la Carme Ábalo, llavors un marrec de set o vuit anys, va batre el record de vendes. D’aquell pernil en sortiren sis-centes pessetes. Ho dic de memòria, doncs no queden antecedents. Les festes es feien, com sempre, a l’Hostal de Sant Pancràs, de les quals ja en parlaré breument més tard, però nosaltres voliem fer-ne una en el Club, com inauguració, i que fos sonada.
Fa tants anys que no puc recordar-ne tots els detalls. La festa va ser un ball de nit, de gala, com es deia aleshores. Es celebrà dintre de la pista de tenis i com que el terra encara era de fang i hauria resultat difícil la balleruga, vàrem llogar i col·locar una catifa, com les utilitzades en els envelats, sobre la pista de joc. Com a música teniem un gramòfon -o potser gramola- i un piano de manubri, que vàrem llogar a Sant Cugat.
Vàrem organitzar el servei de bar, preparat i servit per nosaltres mateixos. Recordo que amb cada bitllet d’entrada hi anava comprés una anella de filferro i després va servir per que a la mitja part i ti tancat dintre d’un cercle de cadires, els titulars poguessin caçar un ànec, que vam deslliurar dintre d’aquesta tanca improvisada. El que va encartar-lo amb l’anella, se’l va emportar.
La festa va ser un èxit clamorós. Va durar fins a la matinada i podriem dir que hi varen participar tots els bellaterrencs, amb famílies, amics i convidats. Llavors era costum entre les colònies d’estiuejants una certa solidaritat recíproca. Nosaltres anàvem algunes vegades a Cerdanyola, Sant Cu- gat i Valldoreix, principalment, i gent d’aquests pobles venia també a Bellaterra. Molts teniem amistats escampades en aquestes colònies d’es- tiuejants.
La festa va acabar molt bé, però les escurrialles varen tenir un final tragicòmic. (continuarà)
El Carrer del GuitarristaTàrrega de Bellaterra te una llargada d’uns 175 metres, comença al Carrer d’Alonso Cano, i creuent la BV-1414, finalitza als Carrers Tirso de Molina i Albéniz.
Placa i foto del carrer Guitarrista Tàrrega de Bellaterra
Francesc Tàrrega i Eixea va néixer en terres valencianes, a la ciutat de Vila-real, província de Castelló (Espanya) el 21 de Novembre de 1852. Va ser el fill gran d’una família nombrosa i humil. Als 3 anys va patir un accident que li afecte la vista per a la resta de la seva vida.
Les seves primeres classes de guitarra les va rebre del seu pare i al poc temps, del guitarrista invident Manuel González, més conegut com «El cec de la Marina», També es va iniciar en l’estudi de piano amb Eugenio de Ruiz i de clarinet. Als deu anys té ocasió d’escoltar el gran guitarrista Julián Arcas en un concert celebrat a Castelló i malgrat la seva curta edat, és convidat a rebre classes a Barcelona pel veterà artista, a causa de les condicions que ja demostrava el jove Tàrrega. Va haver de tornar aviat a causa de l’escassetat de recursos i les escapades fetes sense permís familiar per actuar en cafès i llocs poc recomanables per a un nen de la seva edat. El seu pare aconsegueix portar-lo de tornada a casa.
En una de les seves visites a València fa a la protecció de el Comte Parcent, establert a la mateixa capital del Túria, on realitza nombroses audicions i concerts. En 1869 va actuar com a pianista al Casino de Burriana (Castelló) i va ser apadrinat per l’industrial Antonio Canesa. Més tard va entrar en contacte amb el famós constructor de guitarres Antonio de Torres (Almeria 1817-1892) responsable de l’actual disseny de la guitarra moderna i què faria servir en els seus concerts diversos dels seus instruments.
En 1875, Francisco Tárrega es va matricular al conservatori Reial de Madrid per realitzar estudis de solfeig, harmonia, piano i violí. La seva fama amb la guitarra li va fer ser convidat a tocar al Teatre Alhambra amb músics com Isaac Albéniz, Chueca o Chapí. Aquest fet va suposar el començament d’una carrera concertística que el va portar a actuar per tota Espanya, França, Gran Bretanya i Itàlia.
La seva mort esdevinguda el 15 de desembre de 1909 a Barcelona, dóna fi a l’artista més universal de la guitarra.
La gran importància de Francesc Tàrrega per a la història de la guitarra és deguda a les aportacions com a virtuós intèrpret, compositor d’obres imperibles, i la creació d’una escola de guitarra formada per intèrprets del nivell de Daniel Fortea, Estanislao Marco, Josefina Robledo, Salvador Garcia, Miguel Llobet, Emili Pujol i tots els descendents d’aquests grans mestres els fruit són el panorama guitarrístic actual. Francesc Tàrrega, sense cap dubte és el responsable del ressorgir de la guitarra com a instrument de concert al segle XX. Composicions seves com Vint estudis de concert, Capritx àrab, Records de l’Alhambra i Dansa Mora van ampliar les possibilitats tècniques i expressives de la guitarra espanyola.
BELLATERRA.CAT 