Bellaterra, 9 d’abril de 2024
LLUÍS TORRES | A la planta vint-i-dos, -amb unes vistes privilegiades i úniques del Skyline de Barcelona-, es va obrir l’any 1972 el Restaurant Atalaya (Complejos y Explotaciones Atalaya, S.A.), societat creada amb un milió de pessetes pels germans Andrés i Francesc Durán Pérez i la Financera Gadol (qui també finançava les conegudes mines de diamants de Sud-àfrica).
“La frase pujem a dinar a l’ Atalaya va esdevenir aviat una nota indubtable de gran prestigi civil“
Atalaya Va ser un dels restaurants més selectes i de prestigi que va tenir la ciutat de Barcelona. Era situat a la planta 22 de l’edifici Atalaya projectat pels arquitectes Federic Correa i Alfons Milà al finals dels anys 60, situat a la cantonada de Av. Diagonal amb Av. de Sarrià.
El director del Restaurant Atalaya fou en Manuel Giménez Camas, qui el mes d’abril de l’any 1967 ja inaugurà el Restaurant Restaurant Via Veneto, del proper carrer Ganduxer, un local projectat per la família d’Oriol Regàs i decorat pel seu germà Xavier, tot i que Josep Monje, -l’actual propietari-, va eliminar la placa de l’entrada, que així ho recordava. Abans de la seva tornada a Barcelona, en Manuel Giménez Camas, va gestionar un hotel a Suïssa propietat de l’actor italià Vittorio Gassman.
Joan Méndez Raja, Chèf executiu del Restaurant Atalaya, va néixer a França l’any 1924 i morí a Barcelona el 8 d’agost de 2010. Amb el seu equip professional varen ser els veritables artífex de l’èxit i el prestigi d’aquest establiment que ràpidament la Guia Michelin els hi va concedir una estrella, per la seva impecable cuina clàssica francesa, acompanyada d’unes instal·lacions amb mobiliari Louis XV de quan qualitat.
Segons ens diu Antonio Cancela, el primer coleccionista de les edicions de la Guia Michelin a nivell mundial, -des de la primera edició de 1910-, el Restaurant Atalaya va estar present a la guia des de 1974 fins al 1979
Dels anys 70 al 80, Atalaya fou el restaurant de luxe més important de Barcelona. La seva superfície era de 550 m2. Oferia salons privats orientats a quatre panoràmiques diferents de la ciutat: Tibidabo, Pedralbes, Diagonal i Montjuïc, i un menjador principal amb una decoració clàssica de gran qualitat.
L’edifici de Atalaya, es va construïr l’any 1971, d’una façana irregular, amb jocs de volums estudiats que combinen balcons i obertures, i atorguen a l’edifici un gran ritme. Amb 71 metres d’alçada, consta de quatre plantes de soterrani, dues de locals i oficines i 22 d’apartaments. Es considera una de les millors obres de l’equip Correa-Milà, que va rebre el premi FAD (Foment de les Arts i del Disseny) el 1973.
Salvador Fenollar, -en aquells anys, jove cap de vendes dels apartaments i locals comercials del edifici Atalaya- va rebre l’encàrrec dels propietaris els germans Enric i Francesc Durán Pérez, perquè visités altres restaurants de luxe de Barcelona, i al mateix temps publiqués a la premsa demanda de professionals de cuina i menjador.
Fenollar també va ser el responsable de demanar pressupostos a Mas Bagà i Matachana per les instal·lacions de cuines. Posteriorment ho va presentar al Chèf Joan Méndez, -provinent del Via Veneto-, qui va trobat aquestes propostes correctes, però amb la condició de treure la cafetera fora de la cuina i eliminar el congelador, dient que “A un restaurant de luxe no li cal un congelador, perquè tots els productes han de ser frescos i de mercat”
Atalaya va obrir aquell any 1972, quan l’aristocràcia ciutadana vinculada a la nova oficialitat derivada del franquisme necessitava alternar socialment en nous espais per sobre de la Diagonal en l’anomenada zona alta. En aquella època Reno i Finisterre eren els grans restaurants de l’empresariat de Barcelona, ja que el Via Veneto era vist de luxe, però forca exagerat i teatral de tracte.
Atalaya va veure passar impassiu uns bons anys, visquent l’eclosió de modernitat de l’època daurada de la ciutat dels anys 70, i uns anys després la fi del franquisme i l’adveniment de la democràcia.
A la planta baixa de l’edifici Atalaya s’hi trobava La Brasserie i el Club Atalaya on alguns dels clients VIPS tenien la seva pròpia clau d’accés. Un ascensor directe accedia a la planta 22, on es trobaven els explendids salons privats Montjuïc i Mediterrani, amb unes de les millors vistes de Barcelona.
A mitjans dels anys 80 Atalaya va plegar veles deixant enrera una història que l’havia situat durant molts anys entre els grans de Barcelona.
Endarrere restava històries com quan el capità general de Catalunya, -de pujada al restaurant de la planta 22-, es va quedar bloquejar una llarga estona dins l’ascensor o quan li va succeïr el mateix, a l’alcalde de Barcelona, José María Porcioles, en aquest cas, anava acompanyat de Salvador Fenollar, cap de vendes d’Atalaya.
BELLATERRA.CAT 