El Pirineu és fortificat amb diversos tipus de mà d’obra forçada, bé en batallons dependents del sistema concentracionari, en el marc de la repressió política dels vençuts, bé en unitats militars compostes per soldats de lleva que han de suportar un llarg servei militar.
Aritxulegi (Guipúscoa). 1942. Batalló Disciplinari de Soldats Treballadors 38.
Finalitzada la guerra, el Pirineu és el destí de diversos batallons de treball forçat dependents de la Inspecció de Camps de Concentració. Durant 1939, estan formats principalment per presoners de guerra que han estat classificats ideològicament en camps de concentració com a “desafectes” a l’anomenat “Gloriós Moviment Nacional”. Són categoritzats així fins i tot si, simplement, la seva simpatia pel règim és dubtosa.
Aquests batallons es reorganitzen el 1940 amb joves combatents republicans obligats a realitzar el servei militar de nou (sense considerar el realitzat amb la República durant la guerra) o amb nous reclutes incorporats al sistema concentracionari després de ser classificats com a “desafectes”. Al Pirineu basco-navarrès treballen en aquests batallons, almenys, 20.000 captius entre 1939 i 1942.
Els camins de la memòria, Àngel Santesteban.
D’altra banda, està sense confirmar encara el nombre de soldats de reemplaçament que treballen a les fortificacions, si bé sabem que van ser milers, especialment, a partir del 1943.
El novembre de 1938, Franco planteja una proposta de reglament en què explica la triple finalitat del treball dels presoners, a més de la “utilitat material immediata que es deriva de la seva realització”:
1a “La de compensació, en la mesura del possible, de la càrrega originada per la sustentació dels presoners.
2a La de contribuir directament o indirectament a la reparació dels danys i destrosses perpetrats per les hordes marxistes.
3a La d’aconseguir la correcció del presoner, proporcionant-li mitjans i ocasió de demostrar (…) el seu grau de rehabilitació moral, patriòtica i social, adquirint l’hàbit de profunda disciplina, ràpida obediència i acatament al principi d’Autoritat, precisament i molt especialment en el treball, com a base prèvia i indispensable de la seva adaptació al medi ambient social de la Nova Espanya.” (Reglament provisional per al règim interior dels Batallons de Treballadors. 23 de desembre del 1938)
1940-1942. Mapa de pistes i carreteres obertes per a la fortificació del Pirineu. Arxiu General Militar d’Àvila (AGMAV), C.3526, Cp.14.Plànol de l’organització defensiva de la Vall de Roncal. Arxiu General Militar d’Àvila (AGMAV)_ODP_Caja 3521.14 gener 1942: Francisco Pérez Pulido (Pedro Abad, 20 abril 1920-Barcelona, 11 abril 1971) va ser donat d’alta al Batalló Disciplinari de Soldats Treballadors número 67 a la Guarnició d’Oiartzun (Guipúscoa)
1 Juliol 1942: Treballs a pista Regiment de Fortificació del Batalló Disciplinari número 14 de Lesaka (Navarra). La carretera entre Lesaka i Oiartzun a través de l’alt d’Aritxulegi va ser construïda per esclaus del franquisme.
‘Un prometatge’ (versió de Joan Oliver), tindrà les actuacions d’Anna Pou, Jaume Plà i Ignasi Roda. Anton Txékhov va escriure l’obra el 1889 i a Catalunya es va estrenar al 1927 al teatre Coliseu Pompeia de Barcelona. Tiquets: http://www.entrapolis.com
L’obra ens presenta a un personatge afonat física i moralment, que va fer la petició d’una veïna seva, i a partir d’aquí es presenten una sèrie de situacions ridícules i tràgiques que faran arrancar la risa del lector. Es podria dir que “Un prometatge” reflecteix el gran geni de Txèkhov per a crear personatges i ens exposa la vanitat i estupidesa humanes.
“Un prometatge” va ser escrita per Txékhov l’any 1889, i es va estrenar a Barcelona l’any 1927, presentada pel Teatre Íntim d’Adrià Gual i traducció d’Alfons Maseras. Es dona la circumstància que un dels actors de dissabte 23 de marc 2024, Jaume Pla, ja havia interpretat el personatge fa 60 anys, el 1959, quan l’obra va ser posada en escena per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona.
Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) fou una agrupació teatral fundada el 1954 per Ferran Soldevila, Lluís Orduna, Pau Garsaball i Frederic Roda com a secció del Cercle Artístic de Sant Lluc, i que funcionava com una companyia independent d’intel·lectuals que vetllaven per a fomentar un teatre nacional català i la promoció d’autors teatrals catalans novells (com Josep Maria Benet i Jornet, Jordi Teixidor, Jaume Melendres, Alexandre Ballester, Ramon Gomis, Rodolf Sirera, Joan Abellan, entre altres), així com obres de teatre d’autors catalans no dramaturgs (Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu, Joan Oliver) i per a traduir obres d’autors contemporanis europeus (Bertolt Brecht, Jean Anouilh, Eugen Ionescu, Friedrich Dürrenmatt) que es caracteritzaven per la renovació dels plantejaments teatrals.
Des de Bellaterra.Cat felicitem als prestigiosos historiadors Francisco Moreno Gómez i Antonio Barragán Moriana, pel II Premio Memoria Viva, en reconeixement de la trajectòria i les seves aportacions a la historiografia que han esdevingut imprescindibles.
HISTÒRIA I MEMÒRIA
En una de les seves obres, Francisco Moreno recordava que el seu llibre sobre la guerra civil a Còrdova no ho va plantejar com una recuperació de la memòria històrica, i que si ho va fer va ser sense saber-ho, per instint. Al meu entendre, cap a història, però en els darrers anys hi ha una certa confusió entre història i memòria, quan en realitat la primera, en determinats casos i en particular per a certs esdeveniments, pot donar pas a la formació d’una memòria col·lectiva Els estudis sobre memòria històrica tenen una llarga trajectòria a la historiografia europea, des dels clàssics de Maurice Halbwachs a les aportacions més recents de la historiografia francesa amb Pierre Nora o Paul Ricoeur. Al nostre país va ser pionera Paloma Aguilar amb ‘Memòria i oblit de la Guerra Civil espanyola (Madrid: Aliança, 1996). En tot cas, cal establir una necessària diferenciació entre memòria i història, i en aquest sentit és danticador el llibre de Josefina Cuesta ‘L’odissea de la memòria. Història de la memòria a Espanya. Segle XX (Madrid: Aliança, 2008).
Tampoc no s’ha de confondre producció historiogràfica amb polítiques de memòria, encara que gràcies a aquestes últimes es produeixin avenços en el camp de la història, com ha passat actualment. Sobre aquesta qüestió es poden consultar Paloma Aguilar: ‘Politiques de la memòria i memòries de la política (Madrid: Alianza, 2008); Paloma Aguilar i Leigh A. Payne: “El ressorgir del passat a Espanya, Foses de víctimes i contessions de botxins (Madrid: Taurus, 2018); Jordi Guixé, Jesús Alfonso Carballés i Ricard Conesa (eds.): ‘Deu anys de lleis i polítiques de Memòria (2007-2017) (Madrid: Llibres de la Catarata. 2019).
Entre les aportacions recents d’historiadors espanyols, citarem Xosé M. Núñez Seixas, per ‘Guaridas del lobo. Memòries de l’Europa autoritària, 1945-2020 (Barcelona: Critica, 2021) i Miguel A. del Arco, amb Creus de memòria i oblit. Els monuments als caicis de la guerra civil espanyola (1936-2021) (Barcelona: Critica, 2022).
FRANCISCO MORENO GÓMEZ Per José Luis Casas Sánchez
A Còrdova, els treballs pioners a l’estudi de la guerra civil, d’àmbit provincial, tenen com a autor Francisco Moreno Gómez. En primer lloc amb el Premi Diaz del Moral de 1982: ‘La República i la Guerra Civil a Còrdova (I) (Còrdova: Ajuntament, 1982). A aquest treball en seguiria un altre centrat en exclusiva a la guerra, analitza l’evolució de la mateixa a les diferents zones de la província, així com la repressió a tots els pobles: “La Guerra Civil a Còrdova (1936-1939) (Madrid : Alpuerto, 1985) Ambdues obres es van completar amb una tercera: “Còrdova a la postguerra. (La repressió i la guerrilla, 1939-1950)” (Còrdova: Francisco Baena editor, 1987) En conjunt, les tres obres aporten una gran quantitat de dades i han servit de base per a estudis locals.En col·laboració amb Juan Ortiz Villalba, d’aquells anys és l’estudi dedicat a la maçoneria cordovesa, on estudien l’expansió de les diferents lògies pels pobles i la capital, i hi dediquen un capítol a la repressió contra la maçoneria a la nostra província: ‘La Maçoneria a Còrdova (Còrdova: Albolafia, 1985).
S’ha ocupat de la història del Partit Comunista a Andalusia entre 1920 i 1936 al seu llibre ‘La última utopia’. I cal ressaltar la recuperació de la figura del poeta Pedro Garfias, nascut a Salamanca però andalús de cor i d’accent, com va dir Josep del Turó: Pedro Garfias, poeta de l’avantguarda, de la guerra i de l’exili’ (Còrdova; Diputació, 1996), així com amb l’edició de les seves poesies, a l’Ajuntament de Còrdova el 1989 i una altra edició definitiva: ‘Pedro Garfias. Poesies completes (Madrid: Alpuerto, 1996), En diverses de les seves obres s’ha ocupat de la resistència guerrillera, com a la resistència armada contra Franco: tragèdia del maquis i la guerrilla: de Madridal Guadalquivir (Barcelona: Critica, 2001).
Amb posterioritat, Moreno Gómez va fer un pas significatiu en qualificar com a genocidi el que ha passat a la nostra província: 1936. El genocidi franquista a Còrdova (Barcelona: Crítica, 2008), Les seves conclusions sobre la repressió a Còrdova són: «La xifra de 4.000 afusellats a la capital i 4.545 més com a mínim als pobles (durant la guerra), més 1.600 afusellaments més a la postguerra, més 220 exterminats en la persecució de la guerrilla, més 160 de personal civil eliminat per la ‘Llei de Fugues per suposat suport a la guerrilla, més 223 cordovesos exterminats als camps nazis (càlcul incomplet), més 750 presos exterminats per gana a la presó de Còrdova (falten dades. dels pobles). Tot plegat ens situa en un balanç mínim i incomplet de 11.581 víctimes del genocidi franquista a Còrdova, que són xifres absolutament brutals>.
Sobre aspectes bèl·lics ha tornat a treballar en una obra on posa en connexió els esdeveniments d’aquesta província amb els d’altres llocs, així com la presència de cordovesos: Trinxeres de la República, 1937-1939. Des de Còrdova al Baix Aragó, al desterrament ia l’oblit La gesta d’una democràcia assetjada pel feixisme (Còrdova: El Páramo, 2013) En la sintroducció duu a terme el que anomena Auto-Memòries, amb critiques a la historiografia revisionista, per això ens adverteix de que a la seva obra trobarem el més absolut desdeny per als qui, podent haver narrat aquestes coses, les estan negant, sota la fal·làcia de l’ocultació còmplice, de l’equidistància impossible, la neutralitat falsa i la fal·làcia de les ‘militàncies’ i de les ‘ ideologies’ (l’únic problema de les quals és que les ‘ideologies’ d’uns no són les dels altres, per la inclinació dels primers al “pensament únic”), Massa supèrbia per construir un país, una cultura i una ciència. Que la Història els ho demanis. Dedica un apartat a la darrera gran ofensiva republicana a començaments de 1939, amb el nord la província de Còrdova per escenari.
I a la línia de recuperació de la memòria: ‘La victòria sagnant, 1939-1945: un estudi de la gran repressió franquista per al Memorial Democràtic d’Espanya’ (Madrid: Alpuerto, 2014); ‘Ni localitzats ni oblidats: les fosses del cementiri de Sant Ferran de Sevilla, 1936-1958’ (Sevilla: Aconcagua, 2016) i ‘Els desapareguts de Franco: un estudi actual i teòric en el context dels crims internacionals i les comissions de la veritat’ (Madrid: Alpuerto, 2016).
ANTONIO BARRAGÁN MORIANA Per José Luis Casas Sánchez
ANTONIO BARRAGÁN MORIANA Per José Luis Casas Sánchez
Antonio Barragán Moriana representa per a la historiografia cordovesa la innovació en tant que les seves investigacions han obert camí en certs temes. Un primer exemple el vam tenir amb: “Realitat política a Còrdova, 1931. Un estudi electoral (Còrdova: Diputació, 1980). I quan es pensava que a Còrdova, a través de Díaz del Moral, estava tot dit sobre el trienni bolxevista, ens va sorprendre amb la seva Conflictivitat social i desarticulació política a la província de Còrdova, 1918-1920′ (Còrdova: Ajuntament, 1990), que va obtenir el premi Díaz del Moral. Politico (Còrdova: Universitat, 2000) i un plantejament metodològic original ho va aportar amb ‘Crisi del franquisme i transició democràtica a la província de Còrdova (Còrdova: Universitat. 2005), ja que abordava una qüestió de vegades oblidada com és el de la transició sindical, investigacions sobre el sindicalisme que també l’han portat a participar en una obra col·lectiva sobre la història de CCOO a Andalusia i ha estat coordinador del volum ‘L’articulació del franquisme a Andalusia
Si la repressió física al llarg de la guerra civil i de la postguerra va ser important a la província de Còrdova, una cosa semblant podem afirmar de la desencadenada en altres àmbits, i en aquest sentit destaca la seva investigació sobre les repercussions que van tenir les incautacions de bé i els judicis en aplicació de la Llei de Responsabilitats Polítiques, amb l’obra que va obtenir el Premi Corpus Barga el 2008: ‘Control social i responsabilitats polítiques. Còrdova (1936-1945 (Còrdova: El Páramo, 2009)) Al llarg de la guerra, es van incoar a la província de Còrdova un total de 4.408 expedients d’inquautació de béns, que van afectar no només persones físiques pertanyents a la classe obrera, sinó també a grups de classe mitjana d’adscripció republicana, i així mateix a les societats obreres Quant a l’aplicació de Responsabilitats Polítiques, hi va haver 6.454 expedients, si bé a l’alçada de 1947 encara que donaven 2.855 expedients per resoldre. mesures es va aconseguir exercir un ampli control social i polític sobre el conjunt de la població cordovesa, sobretot si tenim en compte que va ser objecte de repressió, com a mesura exemplaritzant, bona part de l’elit de la política republicana. obra que és una referència indispensable per als qui s’ocupen de la qüestió de la repressió i que ha esdevingut model per a l’estudi del tema a altres províncies.
Finalment, ens hem de referir a una obra magna, en tots els sentits: Assabentat. Justícia militar de guerra a Còrdova, 1936-1945 Còrdova: Utopia, 2022) Aquí estudia la justícia militar a la provinda de Còrdova des de la creació del Consell de Guerra Permanent al febrer de 1937 fins a octubre de 1945. Ha manejat un volum de documentació aclaparador : prop d’11.000 expedients. I davant aquest volum de dades, trobem un dels encerts de l’obra, de caràcter metodològic, en oferir-nos en capítols successius com es va desenvolupar la repressió en diferents sectors. Primer, contra els membres de l’estament militar i cossos de seguretat que no es van sumar a la revolta. Segon, contra els qui havien format part de l’exèrcit de la República. Tercer, contra sectors de la societat civil, en especial els càrrecs públics als Ajuntaments, Diputació, o per la seva militància als partits republicans o als sindicats obrers. Un quart capítol analitza la repressió dels diferents àmbits geogràfics establerts en funció de diversos paràmetres: els pobles on triomf la revolta militar, els de la conca minera de Peñarroya, que es va mantenir fidel a la República, les poblacions amb processos de violència revolucionàries, i al final la zona del darrer front de guerra, la comarca de Las Pedroches. Finalment, s’endinsa a l’anàlisi de les comissions d’examen de penes, i que en el cas de Còrdova va significar un volum de 2.497 expedients. Al final es recullen diversos annexos, entre els quals val la pena destacar el dels noms dels membres dels tribunals intervinents als consells. de guerra i un altre amb els de totes les dones encausades entre el 1937 i el 1945.
BELLATERRA.CAT 