📍Durant la dictadura franquista, la por, el gris i la mediocritat s’estén a tots els aspectes de la vida, però la infància va ser la principal perjudicada del franquisme.
📍La maternitat i la primera infancia en el franquisme sota el control de l’Obra de Protección de Menores
Neus Garcia Rafols
Maria Verdú Guinot
Elena Rafols Yuste
Circare. Grup de Recerca Històrica
L’ESPANYA FRANQUISTA I LES POLÍTIQUES MATERNALS*
El Nuevo Estado sorgit de la rebel·lió militar i convertit en dictadura tenia la necessitat primordial d’augmentar el nivell demogràfic del país. Els estudis de principis dels anys quaranta mostraven una natalitat molt baixa i una despoblació que, segons deien, no es podia atribuir només a les conseqüències de la Guerra Civil, sinó a la decadència moral, la debilitat religiosa i l’apatia espiritual del règim anterior. Per això van iniciar una política «pronatalista», i per posar-la en marxa calia que la família patriarcal fos la unitat principal de la societat, declarant indissoluble el matrimoni i enaltint la maternitat amb incentius econòmics **
La Ley de sanidad infantil y maternal, del 12 de juliol de 1941, va ser la que va donar pas al marc organitzatiu i funcional de totes les institucions que es dedicaven a l’assistència maternal i infantil, que depenien de diversos ministeris i organitzacions. En la llei, el Govern espanyol deixava molt clar els seus objectius:
Deseoso el Gobierno de mejorar en lo posible los factores demográficos positivos, estimulando la nupcialidad y natalidad, y combatir eficazmente los factores nega tivos del problema de población, aspira a reducir al minimo la mortalidad maternal e infantil, intemificando las obras de asistencia médica a ello encaminadas.
És per això que va dedicar un gran interès a tenir cura de la mare gestant, no per ella mateixa com a dona, sinó per la finalitat procreadora que li destinaven com a tal, així com als lactants, per evitar l’alta mortalitat infantil.
L’Estat va actuar segons la ideologia feixista utilitzant valors tradicionals, arrelats des de feia segles en la psicologia femenina, com ara la maternitat. Calia potenciar aquest valor i posar en marxa unes línies polítiques adoctrinadores dirigides específicament a la dona. El feixisme la veia com un ésser inferior, només capacitada per tenir cura de la llar i ser mare i esposa. Com diu Carme Molinero, els tres feixismes europeus compartien en aquest sentit les mateixes línies, encara que cadascun en feia prevaler un component més que uns altres. A Espanya, el franquisme va demostrar que feixisme i catolicisme no eren antagònics; les funcions reproductives van restar a mans del règim i de l’Església, i es va prohibir l’avortament, el control de la natalitat i els anticonceptius (amb el pas dels anys, l’Església va permetre els mètodes naturals), a banda de reprimir la sexualitat femenina fins a l’extrem de recuperar una institució creada el 1902 amb el nom de Patronato Real para la Represión de la Trata de Blancas, dissolt per la República, el Patronato de Protección a la Mujer (PPM), responsable de vigilar la moral femenina. En resum, el control sobre el cos de la dona va ser aclaparador.
No pensem que la idealització de la dona mare arribava al punt de valorar-la com a tal. De cap manera. Luis Martínez Kleiser (1883-1971) una eminència de l’època era doctor en Dret, periodista i escriptor, i també era, entre altres càrrecs, vocal del Consejo Superior de Protección de Menores (CSPM) i vicepresident del PPM; el 1949 va publicar, a la Revista de la Obra de Protección de Menores (ROPM), «Tienes un hijo», adreçat a l’home pare, un article representatiu del que es pensava en segons quins sectors socials de l’època, ja que valora la dona mare per ser mare, però al mateix temps treu tot el valor a aquest fet i dóna com a única responsabilitat de la «creació» dels fills al pare i, per tant, només ell és el responsable de la seva educació. Era tal el menyspreu a la dona que se la comparava amb un simple recipient:
Ya sé que tuvo una madre ese hijo tuyo; pero dime, ¿tuvo madre Adán? ¿No? Luego tu hijo no necesitaba haberla tenido tampoco. Dios quiso conceder a la madre la facultad portentosa de alumbrar seres; pero esa madre solo lo es de nombre, en cuanto a la creación del nuevo ser se refiere. No es la madre capaz de crear […]. Dios la mandó ser madre desde el paraíso como nosotros mandamos a una máquina inventada por nuestro ingenio que dé a luz un producto cualquiera. La máquina cumple su misión, pero sin nosotros, ni la máquina sería máquina, ni sería capaz de crear aquel producto. La máquina madre es lo mismo. […] Esa madre carece de capacidad para ser autora de un ser maravilloso. […] Es únicamente como la máquina y produce creaciones.
El control matern i infantil anava més enllà del sanitari o de les millores socials. Es tractava de controlar les famílies moralment i inculcar la nova estructura política; una faceta més, en definitiva, de les polítiques familiars repressives de la dictadura franquista. I s’hi va donar un marc legal quan el 28 de maig de 1938, encara no acabada la Guerra Civil, Francisco Franco i Ramón Serrano Suñer, ministre de l’Interior, van signar a Burgos un decret de reorganització de la sanitat en el qual manifestaven:
El Nuevo Estado español, que aspira como postulado fundamental de su misión, a fortalecer, elevar y engrandecer a España, ha de acometer muy próximamente la reorganización de la Sanidad sobre bases que se armonicen con la orientación totalitaria de nuestro Movimiento.
L’ORGANITZACIÓ ASSISTENCIAL A LA MARE I LA PRIMERA INFÀNCIA: LES INSTITUCIONS
Les funcions de l’Estat sobre sanitat infantil i maternal estaven a càrrec del Ministerio de Gobernación i de la Dirección General de Sanidad, que també en tenien la responsabilitat legislativa. El control als centres medicoassistencials ja havia estat reglamentat el març del 1939, quan s’ordenava als jefes de Puericultura provincials fer una visita amb deteniment a totes les institucions que hi collaboraven i elaborar un qüestionari amb totes les dades recollides, i que aquestes visites s’havien de repetir amb freqüència. També s’asseguraven el control des de dins, ja que aquest cap del Servicio Provincial de Puericultura havia de formar part com a vocal nat dels patronats o les juntes que dirigien les institucions que acollien dones i criatures.
Les polítiques maternals es van plasmar mitjançant les directrius del Ministerio de Sanidad i van ser posades a la pràctica a través de diverses institucions, com ara Auxilio Social i Sección Femenina, entre les més conegudes i també força estudiades. El Ministerio de Justicia creà també una d’aquestes institucions collaboradores, ja que tenia funcions tutelars i protectores de menors, mitjançant organismes com asils, orfenats, col·legis, reformatoris… L’organisme que se n’ocupava era el Consejo Superior de Protección de Menores, constituït en el si del Ministerio de Justicia, amb personalitat jurídica pròpia, capacitat legisladora i amb seu a Madrid. Va ser restablert l’1 de juliol de 1938, a Vitòria. Estava organitzat en diverses seccions. La primera, s’ocupava de la puericultura i la primera infancia. Sota les ordres del Consejo hi havia les juntes provincials i locals. A Barcelona, es va crear la Junta Provincial de Protección de Menores de Barcelona (JPPMB), per sota de la qual hi havia els centres mèdics o d’assistència que tenien cura de la mare i la criatura, com ara l’Oficina Central del Niño, la Guardería de Niños de Pecho amb la Cantina Maternal i el Parque Infantil del Grupo Benéfico.
La Junta de Barcelona compartia instal·lacions amb el Tribunal Tutelar de Menores de Barcelona. Les seves dependències estaven situades al principal del número 75 del Passeig de Gràcia. Hi havia també juntes locals, designades per la de Barcelona i autoritzades pel Consejo (Terrassa, Badalona…), que vigilaven la gestió de totes les juntes, especialment l’econòmica, i de la secció de puericultura i primera infancia.” Econòmicament, els recursos principals els obtenien de la consignació pressupostària i de la recaptació del 5% de l’impost sobre els espectacles públics. La resta, provenien d’ingressos que obtenien de béns propis o de donatius.
La zona rural també havia de quedar controlada amb la creació de petits centres d’assistència pediàtrica i maternal d’urgència. Tots els pobles amb més de cinc mil habitants havien de tenir-ne un. En aquest àmbit, la Sección Femenina divulgava la higiene infantil a través de les informadores sanitàries rurals.
* Aquest treball analitza específicament el tema de la maternitat i la primera infancia, mitjançant els centres que depenien de les mateixes institucions que tenien cura de la infancia i la joventut tutelada. El 2005 vam iniciar una recerca sobre la infància tutelada, que ha tingut el suport del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Es desenvolupa en diverses fases, i posa l’èmfasi en la valoració de la infancia com a subjecte històric i en la divulgació a la ciutadania. Consta d’un primer dossier inèdit, Les institucions de protecció de menors i benéfiques: centres de menors femenins de Barcelona i provincia (1939-1959); del documental Darrere la finestra. Vida quotidiana als centres de menors franquistes (R. Mamblona, 2006), el qual recull el testimoni de quatre persones que havien passat per aquests centres; de la pàgina web
http://www.infanciatuteladaenelfranquisme.cat (2008), i de l’exposició Infancia robada.
** NASH, Mary. «Pronatalismo y maternidad en la España franquista». A: BOCK, Gisela; THANE, Pat (ed.). Maternidad y políticas de género. La mujer en los estados de bienestar europeos, 1880-1950. Madrid: Cátedra, 1996.
*** Boletín Oficial del Estado, 28-7-1941, núm. 209, 5650-5655.
**** «Mujer, franquismo, fascismo. La clausura forzada en un “mundo pequeño”». Historia Social, 1998, núm. 30, pàg. 97-117.
***** Boletín Ofcial del Estado, 31-V-1938, núm. 586, 7610-7611.
****** Boletín Ofcial del Estado, 12-III-1939, núm. 71, 1452-1453
******* Santiago Castiella, Gregorio. «Crónica Nacional». Revista de la obra de Protección de Menores, 1944, núm. 1, pàg. 30.
Font: Edicions de la Universitat de Barcelona, Neus Garcia Rafols, Maria Verdú Guinot, Elena Rafols Yuste, Circare. Grup de Recerca Històrica
BELLATERRA.CAT 