BELLATERRA.CAT

LLUÍS TORRES| Bellaterra, 12 gener 2024 Passejant per Sabadell trobem una nova sorpresa: Un altre creatiu mural de Tintín. Preguntant als negocis propers ens diuent que és obra de l’artista urbà internacional Werens –àlies del sabadellenc Ramon Puig– que ha pintat l’icònic personatge a la cantonada dels carrers de Jesús i Sant Antoni, a la façana de la cafeteria Pont, prestiigiosa marca de cafès creada a Sabadell l’any 1952.

El protagonista dels còmics del belga Hergé apareix gaudint una tassa de cafè amb del seu amic Chang, en un mural inspirat en l’àlbum El lotus blau. Ben a prop, hi ha la icònica parella d’agents secrets Dupont i Dupond, el nom dels quals juga fonèticament amb el de l’establiment. Fidels al seu estil, un dels dos que al grafiti cau de morros.

Molt probablement la sèrie europea més influent d’ençà el segle XX (malgrat que l’Astèrix tingui de vegades més volum de vendes). Creada per l’autor belga Georges Remi, conegut pel pseudònim d’Hergé, i característica de l’estil gràfic i narratiu anomenat “línia clara”, està constituït per un total de 24 àlbums (a més del “Taurons”), el primer dels quals fou publicat el 1929 i el penúltim el 1975 (el darrer, Tintín i l’Art-Alfa, quedà inacabat, encara que se’n publicaren els esborranys de l’autor). Totes les aventures de Tintín foren escrites per Hergé, amb la sola excepció del còmic “Tintín al llac dels taurons” (el qual fou autoritzat per Hergé en vida, bé que va rebre pressions editorials per tal de permetre la publicació d’aquest còmic-pel·lícula). A part, també hi ha les polèmiques aventures pirates de Tintín, que es compten per dotzenes arreu del món; i també les històries preoficials (és a dir, les versions anteriors a la versió definitiva de cada còmic); tant les històries pirates com les preoficials tenen una qualitat irregular segons la història en concret.

Entre els personatges principals hi ha el gos Milú, el capità Haddock, el professor Tornassol i els detectius Dupond i Dupont, i els dolents Rastapopoulos, Allan o el Doctor Müller. Altres personatges secundaris recurrents són per exemple la Bianca Castafiore, en Xang, el general Alcázar, el general Tapioca o el majordom Nèstor.

Les aventures de Tintín es poden llegir en català gràcies al seu traductor exclusiu, en Joaquim Ventalló (Terrassa, 1899 – Barcelona 1996), que va traduir tota la sèrie, començant en ple franquisme, a partir del 1964, amb volums com ara Les joies de la Castafiore i Tintín al país de l’or negre (1965), fins al 1987, amb el volum Tintín i l’Art-Alfa, quan el traductor ja tenia 88 anys. Un dels trets més significatius d’aquesta traducció és la llarga llista d’insults i renecs que profereix un dels personatges de les aventures de Tintín, el capità Haddock. Aquest exercici lingüístic ha quedat aplegat en un llibre que es titula “Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp”,[5] on s’apleguen més de 800 paraules i expressions. El volum compta amb textos d’altres persones, com ara el filòleg August Rafanell o la filla del traductor, que escriu: “Posava il·lusió i entusiasme en les traduccions per tal que els lectors en gaudissin tant com ho havia fet ell i nosaltres quan érem nens. (…) Si tenia qualsevol dubte en relació amb les expressions marineres emprades pel capità Haddock ho consultava amb els amics mariners i pescadors d’El Port de la Selva, on anàvem tots els estius, per trobar l’equivalent català”.

Arribada de Tintín a l’Estat espanyol i traduccions al català:

El públic català va entrar en contacte amb Tintín primer en castellà, a partir de l’any 1952, quan Casterman en va començar la publicació traduïda per Conxita Zendrera.Poc després se’n van publicar serialitzacions a Blanco y Negro, suplement del diari ABC, i en una revista catòlica. Però la seva difusió comença de debò quan se n’ocupa l’editorial Joventut, que comença amb la publicació en castellà el 1958 i enceta la catalana el 1964.

Entre les darreres traduccions de Joaquim Ventalló i les primeres del nou equip n’hi va haver algunes d’Albert Jané, en edicions que recuperaven versions originals d’àlbums antics. En un article al Punt Avui, Tintín català,
Manuel Cuyàs critica l’empobriment i castellanització de la llengua de les noves traduccions de Tintín, si bé ja hi havia hagut una reelaboració de la traducció a partir del 1992, encara que en aquella etapa intermediària els títols s’havien mantingut (p. ex. L’Estel misteriós en comptes de L’estrella misteriosa, L’orella escapçada i no L’orella trencada, tanmateix conforma al títol original L’oreille cassée).

Font: Wikipèdia

Read Full Post »