Avui ens ha deixat en Joan Botam i Casals (Fra Salvador de les Borges), amic de Bellaterra. u frare que va fer possible la Caputxinada
Descansi en pau!
Joan Botam i Casals (Les Borges Blanques, 21 setembre 1926-30 novembre 2023), fou un sacerdot i caputxí català, amb el nom religiós de Fra Salvador de les Borges.
Joan Botam i Casals (Les Borges Blanques, 21 setembre 1926-30 novembre 2023), fou un sacerdot i caputxí català, amb el nom religiós de Fra Salvador de les Borges.
En acabar els estudis, Joan Botam i Casals ,treballà al Registre de la Propietat i com a interventor a l’Ajuntament de les Borges Blanques. El 1944 ingressà com a novici a l’Orde dels Frares Menors Caputxins, a Arenys de Mar. El 1955 es doctorà en Teologia a la Universitat Pontifícia de Salamanca i a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, i el 1957 fou nomenat vicedirector (més tard en fou director) del Col·legi de Filosofia i Teologia dels Framenors Caputxins. El 1952 fou ordenat prevere.
Interessat per la cultura catalana, el seu treball Arnau de Vilanova, moralista (1956) va rebre el Premi Jaume Serra i Húnter atorgat per l’Institut d’Estudis Catalans. També s’ha interessat per l’excursionisme. El 1963 fou nomenat provincial dels Frares Menors caputxins de Catalunya, alhora que exercia com a consiliari de la institució ecumènica Pax Christi, càrrec des del qual impulsà iniciatives vinculades a la pau i l’ecumenisme. Així, participà en la fundació de l’Institut Víctor Seix de Polemologia, formà part del jurat per a la concessió del Memorial Joan XXIII i col·laborà activament amb la resistència cultural antifranquista, jugant un paper destacat en la Caputxinada de 1966. Arran d’aquest fet, el governador civil de Barcelona, Antonio Ibáñez Freire intentà expulsar-lo d’Espanya, però les autoritats religioses i el Vaticà ho van impedir.
El 1984 va fundar el Centre Ecumènic de Catalunya per tal de promoure el diàleg entre ortodoxos, anglicans, catòlics i protestants; i posteriorment la Plataforma Intercultural Barcelona 1992 per tal de promoure el diàleg entre religions aprofitant la celebració dels Jocs Olímpics d’Estiu de 1992 a Barcelona i que tots els esportistes de diferents religions gaudissin d’un espai comú per a resar. Així sorgiria el Centre Abraham del Poblenou. Alhora, fou nomenat president de la Unió de Religiosos de Catalunya (URC) i fou un dels promotors del Primer Congrés de Vida Religiosa a Catalunya.
El 1997 fou president de la Comissió elaboradora de l’avantprojecte de Centre Interreligiós / Servei Municipal d’Atenció a Persones i Agrupacions Religioses de Barcelona. El 2000 va representar Barcelona, juntament amb Enric Capó, a la Cimera del Mil·lenni de líders religiosos i espirituals a les Nacions Unides.
Reconeixements
El 2010 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva contribució al diàleg entre religions i per promoure la pau, la convivència i l’entesa entre cultures. També ha rebut el Premi en convivència i diàleg interreligiós del Grup de Treball Estable de Religions (GTER). El 2015 va rebre el IV Memorial Àlex Seglers, a Sabadell. També el 2015 va rebre el Premi ICIP Constructors de Pau per la seva tasca en favor de la pau i en la defensa del diàleg interreligiós. Més, endavant, el 2017 rebria el premi Olivera d’Or al Borgenc de l’Any, el 2016 el Memorial Àlex Seglers i el Memorial Cassià Just l’any 2022. Descansi en pau!
Elissa ArimenyBrossa (Sant Vicenç de Castellet, 7 març 1933-29 novembre 2023), fou una prestigiosa escultora de Cerdanyola del Vallès, les seves filles Sugranyes estàn molt vinculades a Bellaterra i l’escola Tagore, també molt amiga de la família Roda.
NOTA DE LA FAMILIA:Us comuniquem que la nostre mare Elisa Arimany, ha arribat al final del seu camí. Una vida llarga i creativa que ens ha inspirat a tots i que avui ens ha deixat amb molta pau. La vetlla serà el dia 30 de novembre de 10.30 a 20.30 h al tanatori de Cerdanyola (carrer dels Boters, 18). El funeral serà a l’església de Sant Martí de Cerdanyola, divendres 1 de desembre a les 16.00 h
Elissa Arimeny escultora de Cerdanyola| CEDIDA
Biografia d’Elissa Arimany
La família d’Arimany tenia un negoci de construcció, on l’Elisa passava l’estona entre plànols i material d’obra. Va passar l’adolescència a Manresa, on estudiava i on va rebre les primeres classes de pintura i dibuix. Va formar-se a l’Escola Massana i l’Escola Industrial de Sabadell. Després de contraure matrimoni amb Ramon Sugrañes (1927-2003)[7] -amb qui tindria cinc fills-[8] va establir-se a Cerdanyola del Vallés. Va iniciar-se en el sector de la ceràmica en el taller de Rosa Gres, que pertanyia a la família del seu marit. Allà va poder innovar amb esmalts ceràmics propis. No va ser fins a finals dels anys setanta que Arimany va dedicar-se plenament a la carrera artística.
Monument a Europa (Parc Tecnologic, Cerdanyola del Vallès)
Les creacions d’Arimany acostumen a seguir patrons rectilinis i empren materials molt diversos, destacant-ne metall, pedra, argila, paper i fang. En parcs de Nova York i Miami es poden trobar vàries peces de gran magnitud de l’artista, doncs va gaudir d’una gran reputació als Estats Units. Amb tot, es va mantenir lligada a Catalunya, en especial a Cerdanyola, municipi al qual va cedir alguna de les seves obres. És el cas de Diàleg, al Museu d’Art de Cerdanyola; o el Monument a Europa, al Parc Tecnològic del Vallès. També es poden visitar Contrapunt, a la seva vila natal; o Daltabaix, a Manresa. Al marge de la seva faceta artística, també va ser una coneguda activista cultural.
Des de Bellaterra recordem la conferència d’Henri Kissinger, organitzada pel diari La Vanguardia, el 1991, i celebrada a l’Hotel Hilton de la Diagonal de Barcelona, amb l’assistència massiva d’autoritats, premsa, i el el món de la política de la ciutat. El bellaterrenc Francesc Pérez, que va inaugurar el Hilton com manager dels restaurants i banquets va acompanyar personalment a Kissinger fins el soterrani on està situat el Gran Saló i després va romandre a la porta d’entrada del Hilton per anar saludant i indicant a tots als assistents, el camí fins el saló de la recordada conferència de La Vanguardia.
Henri Kissinger va ser una de les principals figures de la política exterior nord-americana i va rebre el Premi Nobel de la Pau el 1973, però el seu llegat també deixa molts episodis foscos
Kissinger a Berlín al gener (Europa Pres/Christoph)
Ha mort als cent anys Henry Kissinger, secretari d’Estat nord-americà sota les presidències de Richard Nixon i Gerald Ford, entre el 1969 i el 1977. Un llegendari i controvertit diplomàtic que va marcar la política estrangera dels Estats Units de la segona meitat del segle XX.
Va ser una figura central en la diplomàcia nord-americana de la dècada dels setanta.
Pragmàtic i falcó alhora, Kissinger va ser l’artífex de la distensió amb la Unió Soviètica i del desgel en les relacions amb la Xina. Va rebre el Nobel de la Pau el 1973 per negociar la fi de la guerra del Vietnam, però alhora, va estar al darrere dels cops d’estat a Xile i l’Argentina.
Nascut a Alemanya en una família jueva, va fugir dels nazis i es va establir als Estats Units, on va servir l’exèrcit. Després va ocupar càrrecs a l’administració.
Retrat d’un jove Kissinger, el 1950|CEDIDA
Va ser assessor de seguretat amb Nixon i posteriorment va ser secretari d’estat amb Ford. Amb l’arribada de l’administració Carter va passar al món acadèmic sense deixar de ser una veu influent en les relacions internacionals dels Estats Units. Va formar part del Grup Bilderberg, que reuneix persones influents de tot el món.
El seu llegat és molt discutit. La classe política nord-americana el venerava, però molts nord-americans el qualifiquen de criminal de guerra. En aquest sentit, se li atribueix l’impuls de cops d’estat a països com Xile i l’Argentina, així com la promoció de genocidis a Laos, Cambodja i Timor Oriental.
Malgrat la seva edat, Kissinger ha estat actiu fins a l’últim moment, participant en l’últim Fòrum de Davos o reunint-se, aquest mateix setembre, amb caps d’estat con Benjamin Netanyahu.
Kissinger ha mort a la seva residència de Connecticut, al nord de Nova York. La seva consultora, Kissinger Associates, ha informat que l’enterrament serà un “servei familiar privat” i que “més endavant” hi haurà una commemoració a la ciutat de Nova York, segons un comunicat recollit per la CNN.
📍“Poder escriure i dir el que et dona la gana no té preu” (Joan B. Villa)
Joan Baptista Culla i Clarà (Barcelona, 5 setembre 1952 – Barcelona, 29 novembre 2023), més conegut pel nom de ploma Joan B. Culla, “fou un historiador català que va preferir ser lliure”, professor d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona entre 1977 i 2023.
📍Des de Bellaterra recordem al professor Joan B. Culla veient-lo molts matins esmorzant a la terrassa del bar del Club Bellaterra de la Plaça de Pi, acompanyat de companys seus de la UAB, i l’admiraven per les seves participacions com tertúlia històric al programa matinal de TV3, dirigit per l’ex veïna bellaterrenca Mònica Terribas.
Descansi en pau estimat professor Culla!
El professor Culla i Clarà va formar moltes generacions d’historiadors i periodistes, i també va fer arribar la història a tots els públics
El professor Culla, envoltat d’Aragonès, Mas, Montilla i Pujol (Òscar Callau/CCMA)
L’historiador Joan B. Culla sempre va preferir dir allò que pensava i explicar les coses tal com volia que no pas deixar-se seduir per tots aquells que en un moment o altre li van oferir un càrrec. El 25 de maig, quan va fer la darrera classe magistral a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), va explicar a l’ARA que havia escollit la llibertat: “Poder escriure i dir el que et dona la gana no té preu”.
Nascut a Barcelona el 1952, Joan Baptista Culla i Clarà ha mort aquest dimecres als 71 anys. L’enterrament serà divendres, a les 11 del matí, al monestir de Sant Cugat. Feia uns anys que li havien diagnosticat un càncer, i els últims mesos havia passat per diversos tractaments, alguns de molt durs. Va ser historiador, professor, articulista i tertulià, gran divulgador, amb una extensa obra sobre Alejandro Lerroux, ERC, el franquisme, la Transició, la dreta catalana, Israel i Palestina i molts altres temes d’història contemporània.
“Veure món i saber història han estat, segurament, les dues grans passions de la meva vida. La fascinació pel coneixement del passat se’m va desvetllar molt aviat”, escrivia Culla a La història viscuda. Memòries (Pòrtic, 2019). Quan tenia cap a deu anys, explica a les memòries, va llegir a la solapa de la novel·la Ben-Hur que l’autor, Lewis Wallace, era historiador. “Tot i que la paraula em resultava nova, vaig deduir que designava els estudiosos de la història i, al cap d’un temps, vaig anunciar solemnement als meus pares que de gran volia ser historiador”, deia Culla. La idea no li va marxar mai del cap. Al contrari, la va anar nodrint amb lectures. Abans d’acabar l’ensenyament secundari va descobrir un lloc on, segons ell, hi passaria els millors anys de la seva joventut: la Casa de l’Ardiaca, on hi ha l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
Ni el PSUC ni l’Opus Dei
A Culla també li agradava molt llegir diaris i, quan va acabar els estudis secundaris, va dubtar entre història i periodisme. Finalment, es va decidir per la branca d’història dins la carrera de Filosofia i Lletres, que va començar la tardor del 1970. Com explicava en una entrevista amb Antoni Bassas a l’ARA, aleshores el PSUC era hegemònic a la Facultat de Lletres. El curs 1974-75 un responsable del partit el va convidar a formar-ne part. “Vaig dir que no per la mateixa raó que vaig fugir corrents quan un company em va proposar ingressar a l’Opus Dei. No estava fet per sotmetre’m a disciplines que no fossin les imposades per mi mateix”, relatava.
Culla es va quedar a la universitat com a professor. Va començar a fer classes quan acabava de fer 25 anys, el setembre del 1977. Molt poc temps després va donar també classes d’història a la Facultat de Periodisme. Allà va conèixer molts periodistes i això, en part, li va donar accés a escriure als diaris i setmanaris. El maig passat, després de 46 anys fent de mestre de moltes generacions de periodistes i historiadors, es va acomiadar de les aules on havia passat tantes dècades amb una classe magistral sobre una de les seves passions, Israel, amb La qüestió de Palestina a l’ONU: el paper de les dues superpotències (1946-1948).
“Aquest últim curs ja no he pogut donar classes per problemes de salut i ho he enyorat tant que, fins i tot, més d’una nit he somiat que en donava. Ho trobaré a faltar, estava acostumat a agafar un llibre i, quan hi veia una idea o una frase, guardar-la per fer-la servir a classe”, explicava aleshores. Per a Culla, un professor havia de ser sobretot un bon actor: “El teu repte és captar l’atenció que hi ha a la sala. Quan ho aconseguia, i veia una aula plena de gent i en silenci, tenia una injecció d’autoestima i pensava: avui ho he aconseguit”.
Dues vocacions unides
Va aconseguir fer confluir les seves dues vocacions. Va estudiar història, però també va exercir el periodisme ben aviat. Un dels primers programes de televisió l’hi va proposar Sergi Schaaff a TVE a Catalunya: Memòria popular, l’any 1980. El va fer juntament amb Salvador Alsius. Després, davant les càmeres de televisió, s’hi va posar un miler de vegades més. Culla també va arribar a moltes llars a través de TV3. Un dels programes més longeus que va dirigir, entre el 1991 i el 2013, va ser Segle XX, de contingut històric. El 1981 va començar a escriure al diari Avui i al setmanari El Món, aleshores dirigit per Lluís Bassets i Salvador Alsius. També va ser col·laborador de l’ARA des del principi del diari el 2010, i durant 33 anys va escriure a El País. La relació amb El País es va acabar després que Culla publiqués l’article “Rojos separatistas” el 29 de setembre del 2017. Faltaven dos dies per al referèndum sobre la independència de Catalunya. “Estava ple de mala bava sobre aquell revival conspiranoic, al qual El País acabava d’afegir la pretesa mobilització dels hackers russos a favor del secessionisme català”, explica Culla a La història viscuda. Memòries. Va pensar que li rebutjarien l’article, però l’hi van publicar, i Pablo Iglesias, aleshores líder de Podem, el va compartir a Twitter. Hi va haver força rebombori i no li van publicar el següent article. Culla va deixar d’escriure al diari espanyol. L’endemà mateix el seu article d’opinió a l’ARA, on col·laborava des dels inicis del diari, es va convertir en setmanal.
Culla va ser un gran divulgador i mai va deixar d’aprendre. Poc abans de les eleccions espanyoles del 15 de juny del 1977, va visitar les seus dels partits i va demanar tota la documentació que li poguessin donar. Va omplir centenars de caixes i va acumular, al llarg de la seva trajectòria, milers de retalls de diari i documents que li serien molt útils a l’hora d’escriure articles d’opinió i llibres, com El franquisme i la transició democràtica (1939-1988) – coescrit amb Borja de Riquer–, volum VIII de la Història de Catalunya (publicada per Edicions 62 i dirigida per Pierre Vilar); El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923) (Curial, 1986); Diccionari de partits polítics de Catalunya, Segle X, codirigit amb Isidre Molas i publicat per Enciclopèdia Catalana en format paper el 2000; El pal de paller. Convergència Democràtica de Catalunya (1974-2000) (Pòrtic, 2001); La dreta espanyola a Catalunya, 1975-2008 (La Campana, 2009); i Esquerra Republicana de Catalunya, 1931-2012. Una història política. (La Campana, 2013). No va deixar mai de seguir la història dels patits polítics. Un dels seus últims llibres publicats és El tsunami. Com i per què el sistema de partits català, que ha esdevingut irreconeixible (Pòrtic, 2017).
Fidel als amics i fidelíssim als enemics Al llarg de la seva llarga trajectòria va conèixer força bé molts polítics. Tenia 23 anys quan va ser rebut per Tarradellas a l’exili. Van restablir-hi la relació el 1980. Tarradellas ja s’havia retirat i es veien cada mes i mig, perquè, segons explicava l’historiador, si passava més temps el president català li trucava i li deia: “Culla, que esteu enfadat amb mi?” També va conèixer molt bé Jordi Pujol, Jorge Fernández Díaz i Lluís Carod-Rovira No va deixar mai de qüestionar-los quan va veure coses que no li agradaven. Li encantava debatre. “A mi barallar-me dialècticament no només no m’incomoda, sinó que més aviat em deixa bé el cos”, assegurava a l’ARA. I afegia: “Tinc bona memòria per als greuges i per a les lleialtats. Soc fidel als meus amics i fidelíssim als enemics”. Els enemics no eren els que discrepaven sinó els qui, segons ell, no havien jugat mai net.
El seu amor per Israel també va començar amb un llibre que va comprar quan era adolescent al Mercat de Sant Antoni: la novel·la Éxodo (1958), de Leon Uris, que Otto Preminger va convertir en una pel·lícula protagonitzada per Paul Newman. Aquell llibre va ser el principi d’un “gran amor, d’un amor per tota la vida”, escriu a les seves memòries. Quan va esclatar la Guerra dels Sis Dies (1967), va començar a retallar i arxivar en carpetes tota la informació i a confeccionar mapes. Des d’aleshores sempre ha estat atent a la història d’Israel i ha ajudat a divulgar-la amb llibres com Israel, el somni i la tragèdia (La Campana, 2004). El 1979 va ser un dels fundadors de l’Associació de Relacions Culturals Espanya-Israel. “Aviat em van convertir ràpidament en el pro israelià oficial de la Catalunya mediàtica”, afirmava amb un deix d’ironia.
L’última lliçó de Joan B. Culla: “Enyoro tant les classes, que somio que en dono” Joan B. Culla, a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la UAB, durant la seva última lliçó magistral
Culla va formar moltes generacions d’historiadors i periodistes. Però no tan sols això: des dels diaris i des de la televisió i la ràdio, va fer arribar la història a milers de persones que no eren ni una cosa ni l’altra. Al pròleg de les memòries escriu: “En resum, que no tinc gens de pressa per marxar i que penso seguir donant guerra mentre pugui. Però no puc evitar la sensació que la part fonamental de les meves experiències vitals, aquella més representativa d’una determinada època històrica, ja és al meu darrere. I, per tant, que ja puc explicar-la o rememorar-la sense haver d’esperar, per al futur immediat, esdeveniments sensacionals”. Culla ens ha deixat, però també ha deixat una gran obra que ens permet conèixer i entendre molt millor tant el segle XX com el nostre temps.
Silvia Marimón Molas. ARA, 29 novembre 2023
Joan Baptista Culla i Clarà (Barcelona, 5 setembre 1952 – Barcelona, 29 novembre 2023) CEDIDA
UAB|El Departament d’Història Moderna i Contemporània lamenta profundament el decés del professor Joan B. Culla
Ha mort el nostre amic i company Joan B. Culla, després d’una llarga malaltia, que ell mateix ha afrontat amb una lucidesa i una serenitat admirables. Va deixar una mostra contundent i definitiva el 21 de setembre passat, a l’acte que el diari Ara, el mateix CCCB i un grup d’amics encapçalat per Borja de Riquer, li van dedicar. Unes darreres paraules públiques impecables.
Ha mort pocs mesos després de la seva jubilació burocràtica i una última lliçó magistral, al Saló de Graus de la Facultat de Lletres de la UAB, sobre els inicis del conflicte àrab-palestí; era al juny d’aquell any. L’últim article a Ara, ja a l’octubre, també el va dedicar a aquest conflicte.
Més de quaranta anys de docència a la UAB, tant a la Facultat de CC. de la Comunicació com a Lletres. 10.000 alumnes, com a mínim. Una docència impecable, elegant, endreçada, exigent, d’altíssim nivell, reconeguda per gairebé tots els alumnes que van passar per les aules.
Elegant en les formes, amb un tracte exquisit, un excel·lent company, un excel·lent amic per a molts de nosaltres i, sobretot, una gran persona. Si se’l pot definir amb una paraula, seria compromís: amb els alumnes, amb el treball docent i de recerca, amb els amics, amb l’Imma, amb la cultura d’aquest país, amb aquest país i els temps que li ha tocat viure.
Un historiador d’una rigorositat, una solvència i una serietat extraordinàries. A l’acte d’homenatge al CCCB, Borja de Riquer el va definir com l’«historiador del present» més gran que ha donat aquest país. Certament, els seus darrers treballs sobre el panorama polític català del postfranquisme (sobre les dretes espanyolistes a Catalunya, ERC, etc.) justifiquen plenament aquesta definició. També les dotzenes i dotzenes d’articles a la premsa, on allò polític del moment era explicat a partir d’un coneixement profundíssim de la història prèvia d’aquell esdeveniment. Això només ho podia fer un historiador de primer nivell i, alhora, analista implacable del present i del passat més immediat.
Però també era un dels millors especialistes de la història contemporània de Catalunya, del segle XX i de les cultures republicanes del primer terç de segle. Els seus treballs sobre el lerrouxisme o el catalanisme republicà continuen sent de referència inexcusable.
Ens ha deixat i ja ho enyorem. El novembre de 1970, el doctor Jordi Rubió Balaguer va dedicar un article al seu amic Ramon d’Abadal, que acabava de morir: «Quan Ferran Soldevila i Vicens i Vives eren les figures sobresortints de la nostra historiografia, Ramon d’Abadal. ] hi feia irrupció voltat d’una llegenda que el posava en una categoria com qui diu fora de concurs. […] posem-ho, sense adjectivacions, a la galeria dels grans historiadors de la nostra Catalunya».
Jo diria que Joan B. Culla, com a acadèmic, historiador, assagista i analista polític fa molt de temps que està situat en «una categoria com qui diu fora de concurs»; com a amic, sense cap dubte. I, en definitiva, com a historiadors de la Catalunya contemporània, «posem-ho, sense adjectivacions, a la galeria dels grans historiadors de la nostra Catalunya». Una gran abraçada.
Francesc Vilanova i Vila-Abadal Bellaterra, 29 de novembre de 2023
BELLATERRA.CAT 