Oriol Regàs Pagès (Barcelona, 11 gener 1936-17 març 2011), fou un promotor cultural, aventurer i empresari català. Fundador de la discoteca Bocaccio i ànima del moviment d’intel·lectuals conegut com a Gauche Divine a la Barcelona de la dècada de 1960 i 1970, del Restaurant de luxe Via Veneto de Barcelona, Up&Down, Madox, Revolution, etc.
CARICIES SOTA TUTELA
D’aquells primers anys de la meva vida amb prou feines guardo imatges de la meva mare. És impossible que en tingui: només la vaig veure dues vegades. No obstant, recordo una visita al carrer Ferran, a principis dels quaranta, quan jo tenia entre quatre i cinc anys. Ella, maca, jove, carifisa i tan estimada per nosaltres quatre, era l’antitesi de la nostra vida quotidiana. Una altra fugaç trobada va tenir allotjament al restaurant La Cala, de la plaça Catalunya, també propietat de l’avi. Va venir acompanyada del seu germà Pere Pagès, i és estrany, però per molt que intento recuperar les seves carícies d’aquell dia, que indubtablement en vaig tenir, no ho aconsegueixo. Després d’aquesta visita no hi va haver més cites fins a les concertades pel Tribunal Tutelar de Menors. L’avi va aconseguir la pàtria potestat sobre els quatre néts després de tèrbols maneigs i poderoses influències, especialment les d’un tal Closas, president d’aquella sinistra institució.
El Tribunal Tutelar de Menors, ubicat en un edifici fosc amb escales sordides del Passeig de Gràcia,75, just on avui es troba l’hotel Condes de Barcelona, mereix un capítol a part. A l’acta de funcions d’aquest tribunal s’indicava que el seu objectiu era la tutela moral i l’assistència dels nens abandonats moralment o en perill moral, o explotats i maltractats. Va marcar la nostra infància…, encara que no la nostra joventut, ja que vam aprendre a esquivar la seva protecció.
Finalitzada la guerra civil, la nostra mare va reclamar a l’avi la devolució dels fills, dels quals s’havia apropiat sense més ni més. Aquest va interposar, a través dels seus advocats, una sèrie de denúncies contra ella, acusant-la d’immoralitat i abandonament dels fills, i va portar l’assumpte davant del Tribunal de Menors. Va obtenir la tutela indefinidanida i la separació absoluta de la família materna, amb excepció d’una visita mensual, el darrer dissabte, de quatre a cinc de la tarda, en una sala del mateix tribunal, sempre en presència d’una funcionària que supervisava les converses i fins i tot moderava qualsevol mostra d?afecte. Més alt, parleu més alt-, repetia. Aquella mena de vigilant o espia, finalitzada la visita, es reunia amb l’avi, que havia esperat en una habitació contigua, per informar-lo. Era una tal senyoreta Rosalía, que sempre va ser objecte de les nostres burles i mofes per tal de distreure-la i trobar el moment precís per passar a la nostra mare cartes, notes i missatges que s’escaparen del seu control.
La meva mare va guardar les cartes, els dibuixos, els mocadors brodats per les meves germanes, i les notes que li enviàvem per correu o li donàvem quan ens visitava. També recopilava tots els telegrames que ens remetia al col·legi, els documents, les fotografies, els bitllets de tren de Madrid a Barcelona i viceversa, les notificacions oficials que rebia del seu advocat-E. Isern Dalmau-, els nostres comunicats mèdics i les missives personals, tots els papers es mantenen classificats cronològicament en carpetes amb una etiqueta per a cada any. A la del 1943, m’entendreix un full d’un almanac on, el 27 de març, vaig escriure amb llapis i diverses faltes d’ortografia: L’hi vull anar amb la meva mare. El mateix dia que li vaig donar, la meva mare va enviar una carta a la meva àvia Elvira Elías per explicar-li amb molta tristesa que al Tribunal de Menors només havia pogut veure les nenes i la meva. «El Xavier estava castigat. Les seves notes han estat pèssimes i és el darrer de la classe. He tingut un disgust enorme, una desil·lusió punyent. Ningú sap amb quina ànsia espero veure’ls aquest dissabte de cada mes. A més, Georgina portava un morat al braç d’un cop que li ha donat la tia. Els nens es queixen que no mengen prou i que no estan bé. Què puc fer? La situació és desesperant.
Aquestes visites mensuals, plenes de complicitat, es van convertir en el suport de la nostra existència. Comptàvem els dies que faltaven per veure-la i somiàvem amb ella cada nit, sumits en la nostàlgia i enyorança. Jo no podia sentir angoixa ni pesar perquè, per edat, per mi no existia el passat amb ella, per la qual cosa el sentiment era de desemparament, llunyania, manca de la seva persona. A les nits, ja al llit, m’envaïa un estrany buit i una necessitat de tendresa que mai no he pogut oblidar. Aquest dissabte cada quatre setmanes era l’únic dia que els meus germans sortien de l’internat. Arribaven a casa al migdia, menjàvem tots quatre junts i, en acabar, pujàvem a peu amb l’avi cap al Passeig de Gràcia. Als dotze anys vaig entrar intern als salesians de Mataró, i va ser llavors quan la meva mare va aconseguir permís per visitar-me una vegada al mes, malgrat l’oposició oberta de l’avi.
La sortida del Tribunal es feia en un mutisme absolut que durava tot el descens a peu pel Passeig de Gràcia i per la Rambla fins al carrer Ferran. Ja a casa, arribava el moment de mostrar els regals rebuts de la nostra mare, sovint requisats sense cap explicació. En certa ocasió, em va portar un tren elèctric que no va ser confiscat i que jo ja havia muntat a terra del menjador. La màquina, unida a un parell de vagons, estava fent les primeres voltes quan va entrar l’avi. Sense dir res, va trepitjar fins a aixafar els dos petits vagons, la màquina, amb ràbia les vies, l’estació, el comandament. No es va salvar res. I quan per Pasqua la meva mare ens enviava ous de xocolata, aquests mai no arribaven sencers a taula. L’avi, simulant que li queien de les mans, els trencava un darrere l’altre, enmig d’un silenci sepulcral només torbat pel cruixit de la xocolata en trencar-se i per les frases inintel·ligibles que mastegava amb el rostre descompost per la còlera.
Font: Los años divinos d’Oriol Regàs, Destino
BELLATERRA.CAT 