La cançó ‘Barcelona’, associada als Jocs Olímpics del 1992, va unir la soprano amb el líder de Queen en una imatge musical icònica fruit d’una amistat
Freddie Mercury es va plantar al llavors Hotel Ritz de Barcelona amb el seu productor, Mike Moran, davant el piano, es va posar a cantar Exercises in Free Love, fent ell, en falset, les parts que li correspondrien a ella, si acceptava. Era a principis del 1987 i així es van conèixer personalment Freddie Mercury i Montserrat Caballé. I va néixer l’embrió de la que seria una de les millors iconografies tant de la música contemporània com de la idea de modernitat clàssica que va voler vendre la Barcelona olímpica del 1992: l’histriònic rocker i la sòbria diva cantant junts l’himne popular Barcelona, epítom sonor de l’esdeveniment.
Mercury estava musicalment boig i obsessionat amb ella des que la veiés cantar el 1983 a la Royal Opera House de Londres, en una representació d’Un ballo in Maschera, de Verdi. Per la via dels representants, el britànic no parava de fer-li arribar el seu interès a conèixer-la i poder cantar algun dia junts. En públic, no es cansava de repetir que la seva intèrpret preferida era “Montsy”, a la particular pronunciació del cantant. Aquest Exercises in Free Love (que acabaria sent el tema Ensueño) va ser el passaport. A Caballé li va agradar aquell personatge que, contràriament al que aparentava, venia la veu en comptes de la seva imatge. “Quan es va posar el piano a improvisar, em vaig adonar que estava davant d’un músic de debò”. L’impacte va ser tan gran que es van acordar tornar a veure, ja a Londres, a casa del mateix vocalista de Queen, per fer una maqueta.
https://youtu.be/Y1fiOJDXA-E?si=VnAAawZ2LrbJoXZv
Amb lletra i música creades per Mercury i Mike Habiten va sorgir Barcelona. Segurament no del tot casual: la soprano tenia el desig i l’encàrrec de l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, que interpretés alguna peça a la cerimònia inaugural dels Jocs, potser l’himne. Maragall ja havia fet participar Caballé en un acte a Lausanne per a la candidatura de la ciutat davant el COI, pocs mesos abans de la nominació. Amb el temps, va ser el mateix germà de la cantant, Carles, segons la pròpia soprano, qui va suggerir la idea que cantaran junts ella i el líder de Queen.
Aquella jornada a Londres van estar fins a les sis del matí per fer la maqueta. No cal dir que va enlluernar tant l’alcalde com els membres del Comitè Olímpic Espanyol. Però el miracle de l’excel·lència musical era més humà que tècnic. Com diria després Mercury, efectivament els preocupava que les veus i els registres antagònics “poguessin acoblar-se”, però no va ser gens complicat pel “sentiment que va sorgir”, segons admetria ella anys després. Caballé, de caràcter fort, però molt humana, va quedar enamorada de la “personalitat senzilla” d’una estrella com Mercury, “res a veure quan sortia a l’escenari cantant amb Queen”. També la va sacsejar (i els va unir) la mirada religiosa, tot i que el cantant seguia el culte zoroàstric: “Jo sóc creient i ell parlava de Déu i em deia: ‘No importa quin camí i quins noms pren, però Déu només hi ha un’, i jo estava d’acord”, va rememorar anys després.
Només aquesta química personal entre tots dos explica que el que seria una cançó, que el 1987 ja va ocupar el vuitè lloc al rànquing dels hits a la Gran Bretanya, es convertís en el projecte d’un disc, treball que es va allargar durant més de any i mig, torpedinat per les agendes artístiques de tots dos i, sobretot, per la malaltia de la sida que va desenvolupar Mercury. “M’ho va dir. Aleshores vam tenir l’oportunitat de crear cançons en què totes tenen significat… Em va emocionar perquè estàvem fent alguna cosa molt especial i això no passa sovint; no sempre tens la sort de cantar amb algú que se’n va, que ho sap, i estar interpretant amb ell el seu darrer adéu”, va evocar en una entrevista a l’agència Efe fa uns anys.
Caballé va guardar silenci sobre la malaltia de Mercury, cosa que els va unir més estretament i que no va impedir que actuessin junts diverses vegades, especialment una recordada actuació promocional per a l’Espanya del 1992 que va tenir lloc a la discoteca Ku d’Eivissa el maig del 1987 Mercury va morir vuit mesos abans de la inauguració dels Jocs, per la qual cosa la interpretació junts, malgrat la imatge que ha quedat a l’imaginari col·lectiu, no va ser possible. Va ser aleshores quan es va buscar una altra cançó i l’organització es va decantar per Amics per sempre que va cantar Josep Carreras.
Però Barcelona, primera cançó de l’àlbum homònim, va quedar: la clàusula imposada pel Consistori barceloní que les connexions amb les televisions de tot el món per a les retransmissions havien de ser amb Barcelona van ajudar, per exemple, que la cançó, aquell 1992, es col·loqués segona al rànquing musical britànic. Qüestions artístiques a part (d’alguna manera, Caballé va ser pionera en la popularització de les incursions dels cantants d’òpera en el gènere del rock i la posada en escena), la inimaginable però dolçament xocant química entre Montsy i Freddie (“gràcies a mi es ha convertit ara en una rockera”, feia broma ell) va fer la resta. Tant, que l’anglès va voler que la cançó sonés a l’enterrament.
Font: https://elpais.com/cultura/2018/10/06/actualidad/1538819618_499512.html
BELLATERRA.CAT 