En agricultura i jardineria un escocell o una garangola és el clot practicat al peu d’un arbre o arbust per tal de recollir l’aigua de pluja o facilitar les regades, tot concentrant l’aigua i estalviar en temps de sequera
Garangola fet a un llimoner de Bellaterra per estalviar aigua en temps de sequera
També permet afegir adob evitant la seva dispersió. En ambients rurals i terrenys anivellats la forma més típica adopta la forma d’un sot circular que envolta la soca de l’arbre a un nivell més baix que el de l’entorn. També pot consistir en un monticle de terra, més alt que el voltant, amb un clot a l’interior. Una tercera forma incorpora elements i materials auxiliars (pedres grosses, lloses, totxos, fustes o similars) per a formar una mena de caixa que envolta la soca.
Els meus dies d’estiu, en el pis solitari, estan influïts per dos animals: el gos i la formiga.
Josep Maria Espinàs i Massip (Barcelona, març 1927-Barcelona, 5 febrer 2023) fou un escriptor i periodista català conegut del gran públic per les novel·les, per les cròniques de viatges i pels articles periodístics.
El gos s’està en un terrat de la casa del costat. I es passa hores lladrant. És de creure que té propietari, i que, de tant en tant, el deuen visitar i alimentar. Un gos que plora fa molta pena, i el gos veí fa aquella mena d’udols tristíssims, humits i profunds, quan sent la sirena dels bombers, que pel meu barri passen sovint. Però el lladruc sistemàtic i monòton és una altra cosa. La vocació de fer soroll contínuament no és cap prova d’intel·ligència –en les persones i en els gossos– i més quan al cap dels dies es pot arribar a descobrir que no dona cap resultat. Però el gos no para, i quan sembla que durant uns minuts ha decidit de reflexionar, una nova sèrie de lladrucs, bruscament regulars, ens torna a pertorbar en la nostra feina o el nostre descans.
Comentant el fet amb alguns amics he arribat a la conclusió que som bastants els ciutadans que patim el veïnatge d’un gos cridaner. En una escala hi ha un gos que lladra cada nit fins a les cinc de la matinada, que és l’hora que els amos del pis hi tornen. La gent que vol dormir, i que l’endemà s’ha de llevar d’hora per a anar a treballar, està indignada. La irresponsabilitat d’alguns amos de gos és extraordinària, i el problema no té solució, perquè no hi ha manera de fer callar un gos, que és una bèstia que no s’avé a raons –si no les dóna l’amo.
L’altre animal amb el qual es pot dir que convisc aquest estiu és la formiga, o més exactament: centenars de minúscules formigues. Prou que he posat pólvores al voltant de l’aigüera, i prou que aquesta substància fa efecte, però tot just han passat un parell de dies una nova fornada de formigues compareix de sobte a la recerca de l’engruna de pa que jo hagi pogut oblidar sobre el marbre. L’eliminació per mitjans d’artesania –projectar-les amb el dit dins l’aigüera, per exemple– és un entreteniment inútil.
Ignoro el ritme de multiplicació de les formigues, però pel que veig a casa diria que o bé neixen a cada moment o tinc amagat en un algun racó de la cuina la Nova York de les formigues. Són tan menudes que no fan fàstic, però són tantes que impressionen. Sé, d’altra banda, que tot just la casa torni a ser plenament habitada desapareixeran… fins a l’estiu.
El món dels gossos el trobo bastant avorrit, però el món dels insectes és apassionant. Els savis diuen que els insectes, que són uns dels animals més “vells” del planeta, dominaran el món quan l’home ja no existeixi. La seva resistència i capacitat d’adaptació és infinita –les formigues no són afectades per les radiacions atòmiques– i tenen un estrany sentit, gairebé electrònic, de l’acció conjunta.
I no criden.
Placa amb la signatura de Josep Maria Espinàs al monument al llibre (Barcelona)
Josep Maria Espinàs va néixer el 1927 a la ciutat de Barcelona, fill de Josep Espinàs Santomà i de Marcel·la Massip Ubis. Va estudiar als Escolapis fins al 1945, any en què va entrar a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1949. El mateix any guanyà el premi Guimerà amb el seu primer article.El 1955 va entrar a treballar a l’Editorial Destino i va deixar l’advocacia. Va morir el 5 de febrer de 2023 als 95 anys
PREMIS 2015-Medalla d’Or Generalitat Catalunya 2014-Premi Memorial Francesc Macià 2011-Premi Amics de la Gent Gran 2007-Medalla Honor Parlament Catalunya 2006-Premi Lletra d’Or 2002-Premi Honor de les Lletres Catalanes 1999-Premi Trajectòria 1995-Premi Nacional de Periodisme 1983-Creu de Sant Jordi 1961-Premi Sant Jordi de novel·la 1958-Premi Rodoreda contes i narracions 1957-Premi Josep Yxart 1954-Premi Sant Jordi de novel·la
Fou autor d’una extensa obra narrativa amb la qual va aconseguir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Joanot Martorell, el Premi Sant Jordi i el Premi Víctor Català. També va ser el cofundador d’Els Setze Jutges i de l’editorial La Campana.
BELLATERRA.CAT 