Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Novembre de 2015

Read Full Post »

  
Bellaterra necessita del nostre esforç el 9N tallant la carretera.

http://media.wix.com/ugd/2b201b_aec7b6985b884a52939e3a1005b99f5a.pdf
Si vols un Municipi amb millors serveis i menys impostos, fes un esforç i no hi faltis.

A les 7.30 del mati ens trovem a la entrada de Bellaterra des de la AP7-B30.

Passa-ho. Es important. 

   
    
    
   

Read Full Post »

  
JAUME VIDAL

Mortadel·lo i Filemó van néixer el gener del 1958 a les pàgines de Pulgarcito de l’Editorial Bruguera, com va recordar ahir Francisco Ibáñez (Barcelona), el seu creador, en la presentació a Barcelona del seu darrer àlbum, Eleccions! (Edicions B). “M’havien encarregat un nou personatge i pensava a veure si tenia sort i en creava un que em durés com a mínim dos anys, i així no m’hauria d’escarrassar més.” L’invent va funcionar i amb prop de 60 anys ha esdevingut un supervendes que ha trencat barreres generacionals. D’El tresorer, l’anterior volum de la sèrie, se’n van vendre 130.000, com va explicar Ernest Folch, director editorial d’Edicions B: “Esperem superar aquesta xifra amb aquesta nova tramesa.” De moment s’ha fet un primer tiratge de 100.000 exemplars, dels quals 5.000 són en català.
També hi surten Rita Barberá, Mariano Rajoy, Oriol Junqueras, Artur Mas i Pablo Iglesias

En les primeres aventures, Mortadel·lo i Filemó eren uns investigadors privats a l’estil de Sherlock Holmes i el doctor Watson, però l’esclat del cinema d’espies, sobretot el de James Bond, va reconvertir la parella en agents del servei d’intel·ligència TIA (Tècnics en Investigació Aeroterràqüia). El paral·lelisme amb James Bond va tenir correspondència en els personatges. El professor Bacteri va esdevenir un Q maldestre, Ofèlia era la rèplica rodanxona de Moneypenny, i el Súper era la figura corresponent al cap del Servei Secret britànic, però amb molt menys seny.
Cap als anys setanta, l’Editorial Bruguera va prendre consciència de l’acceptació de la sèrie entre els lectors gràcies a unes enquestes. Això va donar peu a tenir capçalera pròpia. El setmanari Mortadel·lo va arribar a superar els cent mil exemplars setmanals.
Un altre pas endavant el va ferla sèrie quan, seguint el model de la revista francesa Pilote, va crear noves històries que després podien ser relligades en àlbums. Així van crear-se obres antològiques com Contra la banda del Llardó o El Sulfat Atòmic. Un pas més en la popularitat dels personatges es va fer quan els agents secrets de pa sucat amb oli van intervenir en els Jocs Olímpics i en els mundials de futbol. “Per a mi va ser complicat portar-los als mundials, perquè mai m’havia interessat massa aquest esport”, va explicar Ibáñez.
Però l’enlairament total de la sèrie va ser en entrar en el món de la política, la vida quotidiana i els temes socials: corrupció, les noves tecnologies, nous preceptes religiosos o canvis de costums.
L’anterior títol es va dedicar a la corrupció en el finançament dels partits polítics i l’actual també té a veure amb l’activitat política, concretament amb l’aparició de noves organitzacions. En Eleccions!, el Súper decideix presentar-se als comicis estatals amb les sigles de PEPERÉ (Poble al Poder Rebentant Esquelets; al seu torn, el professor Bacteri vol assolir l’acta de diputat amb el CUL, Científics Units per la Llibertat. Però en aquest aiguabarreig de sigles no hi podien faltar les que representen Mortadel·lo i Filemó: el PMFE, el Partit Mortadel·lista Filomener Espanyol. Tots ells hauran de competir amb el DDT, Dreta Dominant Total, o el FLOR, Femelles, Lúcides, Orgulloses, Resabudes, entre altres. La diversificació del vot té unes conseqüències nefastes, tot i que el gran oponent serà el Partit Papil·lar.
La campanya per atraure vots donarà peu a tots els disbarats que solen cometre els agents secrets, que en aquest cas, més que mai, no faran de la discreció la seva arma més forta. En el seu periple pels pobles i ciutats coincidiran amb personalitats reals de la vida política com ara Rita Barberá, Mariano Rajoy, Oriol Junqueras, Artur Mas i Pablo Iglesias. Quan li van preguntar si aquest plantejament podria ser traslladat al tema de la independència, Ibáñez va tirar pilotes fora. “Seria molt bonic, però és un tema que no seria entès per tothom.” No obstant això, per donar un toc de catalanitat va fer algunes dedicatòries de llibres dibuixant Mortadel·lo amb barretina.
Ibáñez és autor també de Rompetechos, que té un cameo en aquest llibre; La familia Trapisonda, un grupito que es la monda i Pepe Gotera y Otilio, chapuzas a domicilio. En el període en què no se li va reconèixer l’autoria dels personatges va crear Chicha, Tato y Clodoveo, de profesión sin empleo. “Ara encara estaria de força actualitat”

Read Full Post »

  
Aquesta és una, potser, de les mentides més grotesques que de ben segur hem escoltat “manta” vegades: que Espanya comença amb els reis catòlics, amb la unió de les corones d’Aragó i Castella. Mentida com una catedral. D’ençà la Real Acadèmia de la Història, creada per Felip V per manipular i fabricar una història a la mida del centralisme borbònic, s’ha anat repetint aquesta frase com un mantra per donar pedigrí a la ficció d’un estat dominat pels castellans i on la resta de nacionalitats van quedar-hi “assimilades” (forma light de dir reprimides i colonitzades), amb la seva història convenientment manipulada per justificar un nyap intel·lectual que encara avui provoca vòmits, tedi i fracàs escolar entre els alumnes d’institut més espavilats.

Els castellans han aconseguit inserir la mentida en el més profund de la rància mentalitat espanyolista (nacionalista castellana) fins a l’extrem que la mentida forma part habitual de l’argumentari “cultural” en les discussions de carajillo de qualsevol bar de barriada. Qualsevol garrulo, que no sabria ni situar cronològicament la revolució francesa i que necessitaria un mapamundi per trobar Armènia, es creu capacitat per fer servir aquest fet històric, suposadament cert, com un argument suposadament irrefutable de la “unitat indissoluble d’espannnnnya”. Tant s’ho creuen, que fins i tot la Falange va adoptar els símbols dels reis catòlics com a propis: el jou i les fletxes.
Anem a veure primer com es va produir la boda, per veure clarament la mentida. Ferran de Trastàmara i Isabel es van casar, en secret, el 1469. Ferran no seria rei d’Aragó, València i Mallorca, i comte de Barcelona fins el 1479, deu anys després de la boda! I Isabel no seria reina de Castella fins al 1474, cinc anys després de la boda! En el moment del casori, doncs, cap dels dos no era ni tan sols candidat a la successió dels seus respectius territoris, sinó que per Castella, la successora era Joana la Beltraneja. Per Aragó i sobretot Catalunya, la cosa encara va ser més complicada per l’oposició de les institucions catalanes al rei. Tot plegat evidencia doncs que no hi havia cap voluntat d’unir les corones en el moment en què es van casar.
Reconquista-rendicion-granada

La rendició de Granada als Reis Catòlics, de Francisco Pradilla.

A Catalunya, el pare de Ferran, Joan II, va tenir molts problemes. Fou un personatge funest que provocà tres guerres civils: a Navarra, a Castella i a Catalunya, on el preferit per recuperar la desitjada dinastia pròpia havia estat Carles de Viana (mort fatalment al 1461). En absència de l’estimat Carles de Viana, durant la guerra (1462-1472) els catalans cercaren pretendent a tot arreu, fins al conestable Pere de Portugal, passant olímpicament de Ferran, que va ser encerclat per les tropes catalanes a Girona junt amb la seva mare. Després, Ferran participaria a la guerra civil castellana provocada per l’ascens de la seva dona a Castella (1474-1479) i per tant, només com a conseqüència del resultat de carambola de tot això, l’any 1479 Ferran i Isabel van arribar a ser reis del propi territori i reis consorts dels regnes de l’altre.
Per si no n’hi hagués prou amb això, a la mort d’Isabel el 1504, encara quedà més reblat el clau de que aquí no s’havia fundat res, i és que la filla del matrimoni, Joana I de Castella, seria reina només de Castella juntament amb el seu marit Felip, mentre que Ferran s’hauria de retirar a Aragó. Així doncs, fins i tot en vida del mateix rei catòlic, les corones (els regnes sempre van continuar la seva pròpia inèrcia i van romandre completament independents l’un de l’altre) es van tornar a separar. El mateix títol de “catòlics” no el van rebre fins el 1494, quan el papa Borja Alexandre VI beneí el matrimoni (23 anys després!), essent un títol hereditari només a Castella. Ferran, només va ser “catòlic” consort.
Més encara. En declarar Joana com a “boja”, que és el nom amb el que ha passat a la història, es va cridar altre cop Ferran a Castella… per a fer de regent! Només a l’espera que el fill de Joana amb el flamenc Felip (mort sobtadament el 1506) fos major d’edat i accedís a la corona de Castella (fet que passaria al 1516). I Aragó? Doncs un fet poc divulgat és que Ferran es va tornar a casar el 19 d’octubre de 1505. L’elegida va ser Germana de Foix , una noia de 18 anys relacionada amb la monarquia francesa, amb qui tindria un fill cridat a ser l’hereu de la corona aragonesa que naixeria el 1509. Curiosament, aquest fill anomenat Joan, que hauria estat Joan III d’Aragó, va néixer a la mateixa ciutat on es van casar il·lícitament (té gràcia, ara que el govern ho veu tot il·legal) Ferran i Isabel: a Valladolid.
El fill del que Ferran esperava que fos major d’edat mentre feia de regent a Castella seria l’emperador Carles V, i el destí faria que el fill nascut de Germana de Foix morís a les poques hores de néixer, pel que les corones aragoneses i castellana, no quedarien unides entre elles finalment, sinó que passarien a formar part d’un conglomerat immens de territoris governats pels Habsburg. La historiografia espanyolista va convertir un fet puntual, amb inici i fi, i succeït de rebot, en una categoria amb intencionalitat, tot per justificar l’existència d’un estat centralista. 
La de Ferran i Isabel només fou una unió d’interessos econòmics familiars dels Trastàmeres (els seus avis eren germans), que temporalment va unir les corones i res més que les corones, que posteriorment quedarien totes incloses en un marc més ampli, l’Habsburg austríac, que sovint també es confon com a “espanyol”… Però com els va arribar tant de poder a mans d’aquesta gent, ja és una altra història.
Per veure la magnitud de la tragèdia, i com és que als catalans no ens entenen, res millor que fer un cop d’ull a la manipulació històrica a que està sotmesa la població de l’estat espanyol, un estat que cada cop té més ítems per ser anomenat una dictadura pura i dura. Només cal fer un repàs del que s’ensenya a les escoles espanyoles per escandalitzar-se. Us deixem una mostra:
Aquí a nivell de batxillerat, els catòlics van crear l’estat espanyol

Mireu aquí en aquest centre de València (per més inri), segons ells, “els catòlics van fer la unió dels regnes” i mireu com de gran és Aragó al mapa

http://www.historiesdeuropa.cat

Read Full Post »

« Newer Posts