Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 1/08/2015

  
Ràfols-Casanada als Encants  (Foto: Joan Pinyol)

L’últim dia de juliol em va regalar una decepció majúscula, d’aquelles que et sacsegen tots els ordres establerts a base d’anys. A la part baixa del renovat mercat dels Encants de Barcelona, on s’amunteguen objectes i persones, em va cridar l’atenció una estesa de llibres. Fins i tot hi havia curiosos i compradors compulsius que els trepitjaven sense miraments. De seguida vaig veure que la gran majoria eren d’art i de poesia i em van sorprendre uns quants exemplars repetits i encara empaquetats de L’ÀLBUM RÀFOLS-CASAMADA. VEURE ÉS SENTIR, que l’any 1994 van editar Quaderns Crema i la Fundació Eina i que va anar a cura del D. Sam Abrams.

Els papers de Ràfols-Casamada als Encants | Foto Joan Pinyol

Els papers de Ràfols-Casamada als Encants | Foto Joan Pinyol
Com que sempre l’he considerat una joia de llibre, en què també es relaten les vivències i els primers passos en el món de la pintura de l’Albert Ràfols-Casamada a Capellades, el meu poble, vaig preguntar a quin preu el venien. El venedor, un jove marroquí, va captar de seguida el meu interès per l’artista i em va dir que tot el que tenia literalment sota els seus peus era la biblioteca particular del pintor que havia obtingut feia poc, i que també em podia vendre quadres originals de diversos formats. Primer no me’l vaig creure, però em va obligar a trepitjar uns quants llibres per tal de seguir-lo fins a una petita taula i un cop allí me’n va ensenyar. Un oli de l’època figurativa que reproduïa la seva mare d’esquena fent punta de coixí, un parell de quadres emmarcats i amb el vidre partit de l’època més impressionista. També un quadre de grans proporcions del seu pare, l’Albert Ràfols-Cullerés, que representava una escena de camp. I un parell més sense marc i al carbó amb la signatura inconfusible de Ràfols-Casamada, que va recargolar de seguida per servir-me’ls. Després em va dir que remenés tots aquells fulls al temps que em mostrava plecs de fotografies i m’assenyalava feliç el rostre de l’artista, com si jo no el conegués i em regalés la confidència!
Amb la perplexitat i el desànim que em creixien per moments vaig fer un cop d’ull a tot aquell plec de papers, llibres i llibretes. I aleshores el món em va caure al damunt, amb el pes de tota la vergonya possible. Hi havia llibretes petites plenes d’esbossos de l’Albert Ràfols-Casamada, sobretot de flors i de rostres. Hi havia sobres plens de cartes personals i amb remitent francès que conservaven la que va ser la seva adreça a l’avinguda de la República Argentina de Barcelona. Hi havia una bona pila de llibres que tant ell com la seva esposa Maria Girona havien il·lustrat, com ara La Plaça del Diamant, de la Mercè Rodoreda o Mites, del Jordi Sarsanedas. També d’altres en què explicava la seva teoria poètica. Hi havia llibres de poesia pròpia, i moltes fotografies personals. També cartells d’exposicions fins i tot del seu pare a Igualada als anys 50. Hi havia cartes manuscrites seves, i dibuixos de petit format. I també apunts sobre l’art i anotacions de previsió de catàlegs de futures exposicions i de projectes escrits. Quan va tornar el venedor em va trobar en un estat de xoc i amb un cop de tristor ben considerables i potser per això va passar a l’ofensiva i em va començar a fer pacs de materials diversos i a arrodonir preus de la possible venda: “Mil euros i t’emportes el quadre de la dona que està d’esquena, aquest dibuix al carbó i la llibreta de notes!. És massa per a tu? Va, vuit-cents euros i hi afegim el llibre que has agafat primer. Què et passa? Que tens por? Quant em vols pagar, tu? Quant em pagaries per aquell quadre sol? Te’l deixo a sis-cents euros. Pensa que els que acostumen a comprar-los ara ja han marxat de cap de setmana i és una ocasió única. Què, quant em vols pagar, tu?”… Jo només tenia ganes de plorar!
Quan vaig aconseguir treure-me’l de sobre sense entrar en aquell joc que em dolia tant vaig tenir una immensa sensació d’impotència. Som nosaltres els que volem construir un nou país? De quina manera? Permetent deixadeses culturals tan lamentables com aquesta? En quina esfera vivim que siguem capaços de permetre que el llegat artístic de l’Albert Ràfols-Casamada (Premi Nacional d’Arts Visuals de Catalunya l’any 2003) i de la seva esposa Maria Girona acabi sota els peus dels clients d’un mercat i pugui arribar a ser objecte d’un regateig tan lamentable? ¿No és obligació dels nostres responsables culturals vetllar per aquesta obra un cop traspassats els artistes i en el cas de no tenir descendents directes? No fa ni sis anys que va morir l’Albert, el 17 de desembre de 2009, i no fa ni cinc mesos, el 8 de març d’enguany, que va morir la Maria). Aleshores, com s’explica que ara es venguin als Encants les seves obres? Qui s’ha tret de sobre aquest patrimoni cultural singular i l’ha fet arribar al venedor? Se’l va vendre algú de la família? O va anar a parar directament a un contenidor en un gest d’irresponsabilitat més que manifesta?
Biblioteca de Ràfols-Casamada escampada als Encants | Foto Joan Pinyol

Biblioteca de Ràfols-Casamada escampada als Encants | Foto Joan Pinyol
Fa uns anys vaig tenir ocasió d’entrevistar la parella al seu domicili. Vam parlar d’art i de projectes durant llarga estona i, entre d’altres, l’Albert em va fer ben explícita amb els ulls i amb la parla, la il·lusió que li feia una obra pictòrica pròpia que s’havia projectat en una de les vies de circulació d’entrada a la ciutat, justament propera a la plaça de les Glòries. Una mena de plafó de colors variables que jugava amb el moviment dels vehicles. Era una manera de subratllar-me l’estima que tenien per la ciutat on vivien i pel país. També em van compartir el desencís que patien en veure que, després de molts anys i per temes burocràtics i d’ineficiència administrativa, la Fundació Ràfols-Casamada/Maria Girona que havien decidit establir a Capellades (l’Anoia), es trobava en un punt mort des de 1999 (encara s’hi troba ara!). Recordo que la Maria, que era tota energia, va manifestar-me a viva veu el seu disgust amb l’amenaça de fer-se enrere en la decisió de cedir l’obra perquè fos exposada de forma permanent. I els dos van marxar d’aquest món sense veure oberta la seu de la Fundació a Capellades, la qual cosa lamentem molts capelladins i capelladines. Molt trist!
I ahir aquesta altra pèssima notícia que per sort la parella d’artistes s’ha estalviat. El destí final de la seva obra bibliogràfica i de diversos quadres de la col·lecció pròpia no haurien d’haver anat a parar mai als Encants i si ha tingut lloc un fet tan lamentable i desencoratjador és una evidència més de l’alt grau d’insensibilitat que pateix la nostra societat respecte de les manifestacions artístiques genuïnes. Estic convençut que més d’una biblioteca del país, com la Biblioteca de Catalunya, alguna universitat, el MNAC, l’Ajuntament de Capellades o una bona colla de centres d’art del país haurien acollit de bon grat aquest fons.
En un país normal el màxim responsable de Cultura i l’alcaldessa de la ciutat (el meravellós mural del sostre de l’oficina d’informació del consistori barceloní és obra de l’Albert) farien tots els possibles per recuperar aquestes obres i preservar-les dels interessos d’un mercat de productes de segona mà. Només en un país normal, és clar.

Read Full Post »

Breu recull del punt de la consulta al minut 5.20 del Ple de Cerdanyola
C’s demana que l’ajuntament s’oposi a la consulta. No s’accepta per 8 contra 17 vots.
A favor de la consulta: Compromis, ERC, PP, CDC, ICV
En contra:

C’s, PSC
VIDEO

http://cerdanyola.info/politica/cerdanyola-sadhereix-a-lami-en-un-ple-maratonia-amb-mes-debat-politic-que-de-gestio/

Read Full Post »