Bellaterra, 9 de setembre de 2024
*Crònica de Xavier Sala i Martí publicada els anys 80 a l’Esquirol del Vallès de Bellaterra
Situat en les pitjors muntanyes de la cadena dels Andes, les seves ciutats talment semblen muntanyes russes on les pujades i baixades fan que els cotxes s’embesteixin els uns als altres per manca de frens i que de tan en tant es vegi algun vailet potes enlaire després d’una patinada de quinze metres. La raó de tan irracional ubicació no és més que les famoses mines d’or i plata del Potosí, que encara avui dia funcionen, malgrat la llarga extirpació de què van ser objecte per part dels nostres com- patriotes de l’altra banda de l’Ebre: les mines eren a les muntanyes i els espanyols van haver de fer ciutats a la vora seva; aquest és l’origen.
La població és majoritàriament índia (només el 10% són blancs). Descendents de les dues grans famílies que formaven la poderosa nació dels Inques, adoradors del déu sol i la deua terra, mare de les muntanyes: els kitxues i els aimares. Es tracta d’una raça de molt baixa estatura i de faccions exageradament anguloses i grosses. De pell molt fosca i cremada degut a l’alçada (manca d’atmosfera que protegeix dels ratjos solars). Les seves mans escamoses talment semblen de rèptil. (Si voleu tenir una referència gràfica podeu consultar Tintin al temple del Sol. Aquests pobres indis tenen ben arrelat el sentit de la jerarquia i el respecte en- vers els blancs: quan jo entrava a treballar, els indis que hi havia per allí em cedien el lloc a l’ascensor i em saludaven en posició de reverència tot dient: “lisensiao Sala, pase por favor”. Si això passa després de 500 anys, no em vull imaginar com els deurien tractar els “heroicos conquistadores españoles“que van arribar després de que el lisensiao Colón descobrís aquest nou continent.
Ademés de la geografia, Bolívia té una enormitat de coses divertides que van des del misteri de marina (Bolívia no té mar) fins les famoses «llames» (curiosos animalets mig ovelles, mig camells que, a la que t’apropes més del compte et llencen unes escopinades dignes dels millors mastegadors de tabac d’Arkan- sas); Us n’explicaré alguna.
Un bon dia estava jo aprofitant que era festa per a dormir fins tard; em va entrar una senyora a l’habitació de l’hotel i em va preguntar si tenia «sopa». Jo em vaig quedar esperverat. «Aquesta dona ha perdut el seny!!!», vaig pensar jo. «Senyora!!!», vaig exclamar indignat, «això no és ni un bar ni un cabaret, de manera que us demano que agafeu la porta, aneu al restaurant on tenen la més variada col·lecció de sopes silvestres i en demaneu alguna!!! i ara, si us plau, us pregaré que em deixeu seguir dormint!!!». (Us escric directament la traducció catalana dels fets que, naturalment, es van escaure en la llengua de l’Arcipreste de Hita i de l’Alfonso Guerra). Uns dies després em vaig assebentar que per no sé per quin atzar de la natura, els bolivians no saben dir les «erres» i, en comtes, diuen “eses” de manera que diuen “asoz” en lloc de “arroz”, “suinas” en lloc de “ruinas”, “sambo” en lloc de “Rambo” i “sobar” en lloc de “robar”. La bona dona em preguntava si tenia roba per a rentar. Quin «sidícul»!!!
Hi ha una col·lecció de curiositats (que gairebé entren en la categoria d’acudits) de caire econòmic: El primer és la inflació que, ara fa un any, era de 22.000%!!! Αίxò vol dir que un paquet de tabac que un dia costava 1 peso, l’endemà costava 25 pesos, l’altra 500 i al cap un mes 1 milió. Els sous puja- ven cada dia i la gent se’ls gastava just després de cobrar-los ja que si s’esperaven unes hores, els preus ja s’havien doblat. La gent agafava el taxi en lloc de l’autobús perquè, com que tardava menys estona, el seu preu pujava menys i, encara que al començar el viatge fos més car, en baixar, el taxi era més barat que no pas el bus. Quan anaven al bar, demanaven dues cerveses de cop encara que se’ls escalfessin ja que si s’esperaven a acabar la primera abans de demanar la segona, el preu ja havia pujat. Els bitllets (els diners) canviaven cada setmana: fa un parell d’anys tenien monedes de cèntims de peso i avui dia empren uns bitllets llargs i prims per a què hi càpiguen tots els zeros que calen puix que la unitat monetària actual és el milió de pesos, unes 50 pessetes. En definitiva, una bojeria de zeros.
Una altra peculiaritat econòmica són les estadístiques oficials: El negoci de la cocaïna no apareix enlloc tot i que representa el 60% del producte nacional brut. Les exportacions oficials d’or (recordeu que a Bolívia hi ha les famoses mines del Potosí) són de 2 kilos per any!!! Els «activos» són més grans que els «pasivos» i els «debe» no quadren amb els haber». Si Roma fos La Paz, l’Obelix diria: «estan bojos aquests bolivians»!
Una de les comèdies més curioses de
Bolívia és la història dels cops d’estat: D’ençà que aconseguiren la independència dels espanyols de la mà de’n Simón Bolívar i del General Sucre ara fa uns 160 anys, han tingut un promig de més d’un cop d’estat anual. La llista degenerals i coronels que han estat presidents és tan llarga que recorda la dels reis visigods, la dels emperadors egipcis o la de gols que ha fet l’Aureli a la Iliga de futbol sala. Fins i tot s’ha donat – el cas d’un coronel que va donar un cop d’estat quan el president era el seu parel, com si del Juli Cèsar es tractés. Tot i amb això, Bolívia deu ser un dels pocs països sudamericans (si no l’únic) que no té grups terroristes importants com són el sendero luminoso a Perú o el M19 a Colòmbia. La raó és, segurament, que la gran majoria de la població està ben atontada de passar-se tot el dia mastegant coca o bebent una mena de tè que fan amb les fulles de tan popular planta «medicinal».
– Els designis del Senyor van fer que la meva estància a tan peculiar país fos només transitòria de manera que torno a ser a l’hemisferi nord d’aquest, el tercer planeta del sistema solar, per a gaudir d’un estiu del què havia estat privat pels fenomens astronòmics que fan que a Bolívia celebrin el Nadal a la piscina i la revetlla de Sant Joan a la neu. Definitivament, aquests vailets podrien ser romans. Fins ben aviat.
DON XAVIER SALA I MARTİN
EL LISENSIAO
Font: l’Esquirol del Vallès
BELLATERRA.CAT 