Els actuals gestors de l’EMD de Bellaterra, a la seva publicació oficial, han censurat les imatges del veïnat, que amb infinitat de pancartes van mostrar la seva indignació, tot exigint el respecte per més del 60% del cens de Bellaterra que van signar oficialment per annexionar-se a Sant Cugat del Vallès. Esperem que la Generalitat, que té l’última paraula, respecti la democràcia.
On són els colors de Catalunya? CEDIDA
LLUIS TORRES|Ahir, dia 19 de juny, Josep Maria Riba. president de l’EMD de Bellaterra, amb l’assistència dels regidors de l’Ajuntament de Cerdanyola, Maria Eulàlia Mimó, Pepi Rivera i Javier Sánchez, es va inaugurar la reforma de la Plaça del Pi de Bellaterra. Carlos Cordon, l’alcalde de Cerdanyola, i David González, regidor responsable de relaccions amb Bellaterra, no van assistir, segurament per evitar el veïnat present, que amb moltes pancartes reivindicava l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat.
La reforma ha estat financiada t per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Cerdanyola, aprofitant el Pla Únic d’Obres de Catalunya, i executat per l’EMD de Bellaterra, i en contra d’una gran part del veïnat i el comerç de la zona, reivindicant la baixada de clientela i recaudació econòmica.
Riba, el president del l’EMD Bellaterra, va destacar que “ara tenim una plaça més agradable, segura i preparada per fer-hi activitats positives per al poble”, tot amb un perillós nou aparcament de 7 places, aparcament de l’edifici de la Farmàcia, que ha d’atravessar la nova plaça, i la manca de nova vegetació, tot i que aprofitant aquesta inauguració, s’han renovat els vells parterres amb plantes variades.
Els actuals gestors de l’EMD de Bellaterra, a la seva publicació oficial, han censurat les imatges del veïnat, que amb infinitat de pancartes van mostrar la seva indignació, tot exigint el respecte per més del 60% del cens de Bellaterra que van signar oficialment per annexionar-se a Sant Cugat del Vallès. Esperem que la Generalitat, que té l’última paraula, respecti la democràcia.
Oportunitat perduda amb les obres efectuades a la Plaça del Pi de Bellaterra, que podrien haver retirar el monòlit a l’alcalde franquista, complint amb la Llei de Memòria Històrica
Josep Maria Marcet i Coll fou un alcalde de Sabadell des de l’any de 1942 fins el 1960, durant la dictadura franquista, així com Procurador a les Corts Espanyoles entre el 1942 i 1948. És conegut i incontestable que Marcet es va allistar al bàndol colpista del general Franco quan esclatà la guerra civil l’any 1936 i que, com a membre com a voluntari en la primera centúria de la Falange, el 27 de gener de 1939 entrà a Sabadell encapçalant les tropes franquistes que van ocupar la ciutat.
Tot i el seu passat franquista el Sr Marcet encara té un monòlit, situat a la plaça del Pi de Bellaterra, i una avinguda amb el seu nom. Aquest fet suposa incomplir amb les lleis de Memòria Història i de Memòria Democràtica que obliguen a les administracions públiques a prendre mesures per retirar símbols d’exaltació del franquisme.
Tant l’EMD de Bellaterra com l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès han aprovat diferents mocions per fer complir amb aquelles lleis en el cas del monòlit i de l’avinguda que l’alcalde franquista Marcet té a Bellaterra:
1.- Moció presentada per ERC a l’EMD en data 20 d’abril de 2017 pel canvi de nom de l’Avinguda Josep Maria Marcet i Coll.
2.- Moció presentada per la Junta de Portaveus de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès en data 29 de juny de 2019 per, entre d’altres acords, acorda coordinar de mutu acord amb la EMD de Bellaterra la retirada del monòlit de José Maria Marcet i demanar a la comissió del nomenclàtor de Cerdanyola, iniciar els tràmits per canviar el nom d’aquesta avinguda.
3.- Moció presentada per Gent de Bellaterra a l’EMD en data 22 d’abril 2024 per a fer complir plenament amb la llei de Memòria Democràtica i executar les accions necessàries per realitzar tal compliment.
Cal destacar que a la ciutat on Marcet fou alcalde franquista, Sabadell, el maig de 2017 es va retirar el seu bust de la plaça que portava el seu nom i el març del 2019 aquella plaça passà a anomenar-se de les Dones del Tèxtil, en compliment de les lleis de memòria històrica i per esborrar de les vies públiques qualsevol simbologia feixista.
A Bellaterra s’han realitzat unes obres, finançades en part per la Generalitat de Catalunya, per a la reforma de la plaça del Pi i que afectaven el lloc concret on està el monòlit de l’alcalde Marcet. Des d’ERC es mostra el profund malestar perque ni l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, ni l’EMD de Bellaterra hagin aprofitat aquestes obres per ordenar la retirada d’aquest monòlit en compliment de la llei i de les diverses mocions aprovades pels plens municipal i de l’EMD.
Els portaveus republicans de Cerdanyola i de Bellaterra recorden que l’espai públic no és un espai neutre, sinó que respon a la voluntat política concreta de fer visibles uns determinats referents culturals i històrics. Així doncs, no actuar és posicionar-se i donar suport a que l’any 2025, més de 55 anys després de la mort del dictador, hi hagi espais públics que retin homenatge i recordin a persones tan destacades del règim franquista. És per això que exhorten a l’Ajuntament i a l’EMD per a què defensin la dignitat democràtica i la llibertat i es retirin de forma immediata el monòlit de l’alcalde franquista Josep Maria Marcet, liderin el canvi de nom de l’avinguda i actuïn igual amb tota la simbologia i iconografia franquista de l’espai públic.
Font|Grup Municipal d’ERC de Cerdanyola del Vallès
El mal com a concepte només és un, que no s’achaqui a un context històric determinat”, ha demanat Consuelo García del Cid, al tancament de l’acte. “Les supervivents del Patronat convertim el dolor en causa, i hem sobreviscut el tub feixista més profund que la ment humana pugui imaginar. Una institució contra les dones que es va anomenar Patronat. La major aberració del segle, perllongada fins al 1985, sense que ningú no fes res. A nosaltres, la democràcia ens deu deu anys de vida. I la responsabilitat és del Govern espanyol i el Ministeri de Justícia
El centre Hogar Nuestra Señora del Coll era un internat situat al barri de Gràcia de Barcelona, al carrer Albigesos. L’edifici era una torre enorme amb un gran jardí, horta, estany, etc.
ANA MARIA PASCUAL✍️La Conferència Espanyola de Religiosos (CONFER) demana perdó públicament per haver contribuït a la repressió de milers de dones a través dels convenis amb el Patronat de Protecció a la Dona del règim franquista.
Les supervivents que han assistit a l’acte retreuen que les congregacions hagin posat més èmfasi en el context històric que en el seu veritable paper en la repressió, i han corejat: “Veritat, justícia i reparació”
Era una data molt assenyalada, un acte molt esperat des de feia anys per les dones que van passar pels reformatoris franquistes. Aquest dilluns, la Conferència Espanyola de Religiosos (CONFER), institució que representa més de 400 congregacions religioses, ha demanat perdó a les dones supervivents dels reformatoris del Patronat de Protecció a la Dona, organisme creat el 1941 adscrit al Ministeri de Justícia, amb el qual les dones han estat requisit catòlica.
Les congregacions religioses van estar al capdavant dels centres del patronat, on milers de nenes, adolescents i dones adultes van ser internades, entre el 1941 i el 1985, enviades pels seus pares i germans normalment, o conduïdes allà per la Policia, pel simple fet de mostrar un comportament poc recatat com a altres, violades fins i tot pels seus autèntiques delinqüents.
L’associació Les desterrades filles d’Eva, creada per Consuelo García del Cid, supervivent dels reformatoris, ha lluitat en els darrers anys pel reconeixement del patiment experimentat als reformatoris del Patronat. Fruit de la feina, la CONFER ha convocat l’acte per demanar-los públicament perdó, però el seu perdó no ha estat acceptat.
L’acte, celebrat a la Fundació Pau VI, a Madrid, ha començat amb una reflexió de Sant Agustí sobre la veritat, la memòria i l’esperança. El president de CONFER, Jesús Díaz Sareigo, ha explicat que l’acte és el fruit del treball que porten fent amb l’associació Les desterrades filles d’Eva i ha definit el Patronat de Protecció a la Dona va exercir el control social i la repressió. “És un acte de justícia, per reconèixer que en el passat no ho vam fer bé. Som conscients que moltes han estat silenciades durant dècades. Amb humilitat i sinceritat, volem trencar aquest silenci. Ens dirigim a totes aquelles dones que van patir i reconeixem la nostra participació”.
El president de la CONFER ha indicat a més que el Patronat va ser “més una presó que un mitjà de promoció, com sí que va ser per a altres dones. Avui se’ns descobreix l’oportunitat de comprometre’ns més amb la cura, d’acord amb els principis evangèlics que professem”.
Tot seguit s’ha donat pas a un vídeo amb testimonis de moltes dones que van passar pels reformatoris, relats duríssims, sobre els maltractaments que van rebre en aquells centres regits per congregacions religioses; testimonis que han recordat suïcidis de dones, parts en solitud, sense assistència mèdica als reformatoris, menjar en pèssimes condicions. Dones titllades de rebels, que van patir pallisses amb tovalloles mullades de mans de moltes monges, bufetades, pallisses, proves de virginitat.
El mal com a concepte només és un, que no s’achaqui a un context històric determinat”, ha demanat Consuelo García del Cid, al tancament de l’acte. “Les supervivents del Patronat convertim el dolor en causa, i hem sobreviscut el tub feixista més profund que la ment humana pugui imaginar. Una institució contra les dones que es va anomenar Patronat. La major aberració del segle, perllongada fins al 1985, sense que ningú no fes res. A nosaltres, la democràcia ens deu deu anys de vida. I la responsabilitat és del Govern espanyol i el Ministeri de Justícia.
“La realitat dels reformatoris era a dins, i allà no entrava qualsevol. Cap metge es va alertar de tants talls de venes que es produïen als mateixos llocs. I tampoc de les suïcides. No importava. Es va justificar com a intent de fuga. El Patronat no té mortes a les cunetes, té mortes que ja es van treure les vida.” García del Cid s’ha fet ressò dels crits de moltes de les assistents: “robatori de nadons”. “Sí, robatori de nadons”, ha repetit aquesta investigadora, en relació amb els casos de sostracció de nadons i amb les adopcions irregulars que han estat denunciats els últims anys.
Consuelo García del Cid s’ha acordat de les lesbianes i de les dones gitanes que van ser recloses en els reformatoris, patint els mateixos maltractaments que la resta, però a més la intolerància i el racisme.
“No ens facin combregar amb rodes de molí, fent balons fora, no parlin de context”, ha dit Consuelo García del Cid dirigint-se a la CONFER.
Així ha estat la petició de perdó
La petició de perdó ha arribat al final de l’acte de la mà de les representants de tres de les congregacions més destacades a la tasca del Patronat. Carmen Ortega, superiora provincial de les Oblates Santíssim Redemptor, ha reconegut que moltes dones van ser internades als nostres centres “en contra de la seva voluntat, sense poder decidir sobre la seva pròpia vida, exposades a humiliacions”. Matilde Mena, superiora de les Terciàries Caputxines, ha demanat perdó “per justícia envers totes les dones que van patir en aquests centres”. Antonia López, de les Adoratrius, s’ha referit a la “renovació del nostre compromís”
Les dones assistents han corejat: “Veritat, justícia i reparació” mentre moltes mostraven pancartes amb la paraula “No”, en referència al fet que no accepten el perdó basat únicament en la justificació històrica. Tot i això, el simbolisme de l’acte, únic en la seva espècie en tot allò que va de democràcia, ha estat molt important i commovedor.
Ana Maria Pascual
Periodista de recerca, responsable de la informació judicial a Público. Va treballar a Interviú, on va investigar corrupcions polítiques i va donar veu a les víctimes de violacions de DDHH. Premi de la Coordinadora d’Associacions de Bebés Robados, va ser corresponsal de l’agència pública de notícies de Mèxic, assessora en comunicació i guionista de 360 Graus a ETB. El seu mail: apascual@publico.es
“L’actuació s’hauria d’emmarcar dins les tasques de control i seguiment que l’EMD hauria de duu a terme per garantir la seguretat, la salubritat i el bon aspecte dels espais del poble de Bellaterra, tant públics com privats”.
Passatge Noucreus, que apareix al nomenclàtor oficial de Bellaterra, totalment deixa’t per l’EMD i Cerdanyola
LLUÍS TORRES ✍️ Des de l’any 2010 no sabem quants requeriments s’han realitzat perquè es mantinguin en bon estat els solars privats. Els avisos s’haurien de fer arribar als i les propietàries dels terrenys de Bellaterra amb la voluntat que mantinguin aquests espais nets de brutícia i degudament tancats. Aquesta actuació s’ha d’emmarcar dins les tasques de control i seguiment que L’EMD ha de duu a terme per garantir la seguretat, la salubritat i el bon aspecte dels espais del poble.
Més enllà del deure legal de les persones propietàries de conservació dels seus terrenys en general i dels solars en particular en l’àmbit local, no podem permetre que aquests espais esdevinguin punts de risc o degradació per al veïnat. Garantir-ne el manteniment no només és una qüestió d’imatge urbana, sinó sobretot de salubritat, de seguretat i de convivència.
Cal destacar que els requeriments corresponen a solars o terrenys amb manca de manteniment o problemes de salubritat, la resta són per altres causes com el mal tancament del solar. No hi ha constància que hi hagi hagut sancions per les administracions públiques locals.
“Al Turó de l’Arboç de Can Buigas de Bellaterra es representà l’obra de teatre “Un prometatge” d’Anton Txékhov, interpretat per Jaume Pla, Neus Franquesa i Jordi Torras”.
Placa artística al número 46 de l’avinguda Bertomeu de Bellaterra
LLUIS TORRES|Si passegeu per l’Avinguda Bertomeu, quan arribeu a l’alçada del número 46 veureu una artística placa de ceràmica amb el nom “Turó de l’Arboç”, és tracta de Can Buigas, la casa familiar de Bellaterra on la poeta Maria Rosa Buïgas Suárez passà llargues temporades.
L’any 1980, el veïnat de Bellatrra li va dedicarar al seu pare el Passatge de Joaquim Buigas Garriga, on Maria Rosa s’hi va fer construïr una casa de fusta de bones proporcions, i en la que moltes vegades rebia, -si la ocasió era especial-, tota vestida amb el típic vestit tirolés austríac.
Al “Turó de l’Arboç” de Can Buigas de Bellaterra es representà l’obra de teatre “Un prometatge” d’Anton Txékhov, interpretat per Jaume Pla, Neus Franquesa i Jordi Torras.
El seus pares, Joaquim Buïgas i Garriga, i de Emília Suárez, van ser dels primers en comprar un terreny prop d’una pineda, on van plantar arbres fruiters i un garatge construït d’obra vista, -que es conserva- al costat del qual hi ha la porta i l’escala d’accés al “Turó de l’Arboç”
Maria Rosa Buïgas i Suárez (1925-17 de novembre del 2016)
Més de 180 infants d’entre 11 i 12 anys, participants del programa socioeducatiu CROMA 2.0, van visitar el dijous, 22 de maig, el campus de la UAB com a cloenda del programa. Estudiants de la UAB vinculats al programa, a través de pràctiques o voluntariat, van fer d’amfitrions i els van ensenyar la universitat.
Fotografia de grup a les columnes de la UAB
Durant el matí del dijous, 22 de maig, els infants van presentar els projectes que havien desenvolupat en col·laboració amb diversos grups de recerca de la UAB. També van gaudir d’un ampli ventall d’activitats preparades especialment per a ells.
El CROMA 2.0 és un programa de la Fundació Autònoma Solidària (FAS) adreçat a infants en situació de vulnerabilitat socioeconòmica. A través de tallers als centres escolars propers a la UAB, els estudiants universitaris hi duen a terme activitats de suport a l’estudi, dinàmiques de grup i projectes d’investigació, amb l’objectiu de despertar l’interès per l’aprenentatge entre alumnes de 5è i 6è de primària.
Enguany, 27 estudiants voluntaris de la UAB han participat en el programa, mostrant un gran interès per connectar amb les realitats socials del seu entorn. A la jornada d’ahir, van guiar els infants al llarg de les diferents activitats i espais del campus.
Els projectes presentats van ser els següents: “Com reduir la contaminació a l’escola i al barri” elaborat conjuntament per l’Institut de Ciència i Tecnologies Ambientals (ICTA) i el Centre de Recerca per a l’Educació Científica i Matemàtica (CRECIM), amb l’objectiu de conèixer més sobre les emissions de CO2 i la seva reducció. D’altra banda, el Grup de Recerca en Didàctica de les Ciències Socials (GREDICS) ha elaborat el projecte “Cinema social”, amb l’objectiu d’utilitzar el cinema social com a eina per introduir els infants a l’estudi dels problemes socials rellevants. Finalment, l’Escola Cultura de Pau (ECP) ha desenvolupat el projecte “Pingüins en pràctiques”, un projecte destinat a avançar en les cures, el respecte, l’autoestima i la millora de les relacions socials.
Els nens i nenes van tenir l’oportunitat d’exposar els resultats dels projectes de recerca realitzats als tallers, compartint conclusions i aprenentatges amb els seus companys, equips de recerca i professorat. A l’acte també hi van assistir representants d’institucions col·laboradores i finançadores del programa.
Posteriorment, van participar en activitats pràctiques organitzades per diversos centres de recerca de la UAB. A l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB), van realitzar “Coneix l’Icta i ajuda’ns a reduir-ne les emissions”. A la Facultat de Ciències de l’Educació, el GREDICS va dinamitzar “Tastets per pensar”, mentre que l’Escola de Cultura de Pau va oferir “Coneix l’ECP” a la Facultat de Ciències de la Comunicació.
La jornada també va incloure una gimcana temàtica pel campus, que va permetre als infants descobrir els espais universitaris i interactuar amb estudiants i personal de la UAB. Abans de marxar cap a les seves escoles, es va fer una fotografia de grup per immortalitzar una jornada pensada per promoure la igualtat d’oportunitats i apropar la ciència i el coneixement als més joves.
El programa CROMA 2.0 compta amb el suport dels ajuntaments participants, la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i altres agents del territori com el Departament d’Educació o el Consell Comarcal del Vallès Occidental.
Escoles i municipis participants en el CROMA 2.0 durant aquest curs 2024-2025:
Montcada i Reixac: el Turó i el Viver. Rubí: del Bosc, Montessori, Pau Casals i Ramon Llull. Sabadell: Floresta, Joan Maragall, la Romànica i Roureda Terrassa: Agustí Bartra, Antoni Ubach, el Vallès, Feixes, Pere Viver, Salvador Vinyals, Sant Llorenç del Munt i Ramón y Cajal. .
“En alguns països, el fet de tocar el cap a una persona constitueix una de les ofenses més grans. En altres tenen per costum aixafar els insectes amb les dents. I en altres, abans d’entrar de visita a una casa, cal descalçar-se al llindar de la porta. N’hi ha també en què convé abstenir-se d’intentar veure nadie en certs dies… I n’hi ha un on la vaca és sagrada”.
Dibuix d’Àsia 🎨 Jaques Liozu
LES CLAUS DEL MÓN
PIERRE DANINOS✍️ S’ha parlat molt de Geopolítica, d’hauria de parlar també de geopsicologia. Fa segles que els tècnics s’inclinen, amb tant interès com entusiasme, sobre la carta dels corrents marins o sobre el pla isoterm. Però els nostres Atles no estaran complets fins que uns experts, amb el mateix entusiasme i serietat, no hagin fet el planisferi de les «susceptibilitats i bons costums internacionals». Si és normal que les ondulacions blavoses del Gulf Stream apareguin sobre l’Atlàntic, per què no assenyalar també, de manera ondulatòria, ja que no lineal, les zones de susceptibilitats dels diferents països, els esculls de la conversa, els abismes del silenci i el tabú del gest i la paraula?
Parlem amb serietat. Què serà més útil per a un adolescent, que adora els viatges i desitja llançar-se per aquests mons: saber que el riu Amazones llança 120.000 metres cúbics per segon o que no s’ha de passejar pels carrers de Rio de Janeiro amb un casc colonial al cap?
Saber que al Tibet el Kuen Lun es prolonga al N. O. per l’Akkar-Tchekyl-Tagh, o que allà se saluda traient la llengua? Saber que Egipte té 994.287 quilòmetres quadrats de superfície, o que allà no s’ha de tomar amb la mà esquerra cap objecte que ens ofereixin?
En alguns països, el fet de tocar el cap a una persona constitueix una de les ofenses més grans. En altres tenen per costum aixafar els insectes amb les dents. I en altres, abans d’entrar de visita a una casa, cal descalçar-se al llindar de la porta. N’hi ha també en què convé abstenir-se d’intentar veure nadie en certs dies… I n’hi ha un on la vaca és sagrada.
En un més és de bon to criticar la dona pròpia. Està bé que s’iniciï els futurs homes en els secrets dels declius laterals i dels plecs hercinians, però a més dels pesats capítols de la «Geografia Física i després del coneixement dels esquists cristal·lins de l’era primària i dels calcaris juràsics…». per què no ensenyar-los també la millor manera de no cometre errors als països que coneixeran? Per realitzar aquesta obra ha calgut la col·laboració de persones molt versades, coneixedores dels usos dels diferents països. Ells ens indicaran el que segons els casos convé dir o callar. Ens donaran les «Claus de les susceptibilitats>> grans escriptors i exploradors, científics i periodistes, diplomàtics o experts. Tots han acceptat la invitació que els ha estat feta per tractar l’assumpte segons les estrictes lleis de l’objectivitat: 70 països han estat «psicoanalitzats» acuradament. Hi ha repúbliques com San Marino, o sultanats com Zancíbar, que no han estat objecte d’examen especial, a fi de concedir més espai a països més visitats, i també perquè no es diferencien gaire dels usos dels països circumveïns perquè es justifiqui una relació particular
“Les sueques saben defensar-se. No es faci il·lusions: no admeten que l’home hi manegui, i això resulta essencial no desconèixer-ho. El feminisme existeix en aquest país des de fa molt de temps. En general, la cultura de la dona és superior a la de l’home. Cada dia augmenten les seves possibilitats, ja que són lliures i propietàries absolutes del seu destí”.
🎨Dibuix original de Jaques Liozu
LLUIS TORRES✍️ L’esperit dels tres països escandinaus difereix més entre si que la seva aparent vida social. Per a Dinamarca i Noruega n’hi haurà prou amb observar simplement alguns detalls específics.
“Digui vostè tack”. La reputació que tenen els francesos a Suècia és la d’una cortesia encantadora, però una mica supèrflua, facilitat de paraula, i costums una mica frívols. Que cada francès esbrini si aquest és el seu retrat! Alguns dels que estàn al seu voltant intentaran estudiar-lo, però no seran gaires ni ho prendran gaire seriosament. He oblidat dir que la fatuïtat és un altre dels trets que els suecs veuen en el caràcter nacional francès.
No penseu que un poble que fa mal en parlar de la cortesia francesa, sigui un poble salvatge. Seria un greu error que vostè mateix comprendrà de seguida.
A Suècia contínuament li donaran les gràcies sense que vostè sàpiga per què i el millor serà que vostè faci el mateix.
La paraula tack (gràcies) el seguirà durant tot el viatge. No tingueu por si el cambrer del restaurant li diu “tack, tack”. No penseu que esteu imitant el soroll d’una metralladora ni creieu que es pot traduir per un senzill “gràcies, gràcies. Tack, tack reforça l’agraïment i els que encara ho jutgen feble afegeixen tack sa mycket tack, tack (literalment moltes gràcies, gràcies, gràcies), dit amb gran velocitat.
“Greta Garbo i Ingrid Bergman són tan sueques com Selma Lagerlöf. Només es tracta de cinema, però el seu modernisme… sempre agrada”.
Actualment, l’escassetat de vendes a França ha augmentat la sol·licitud dels comerciants, però no fins al punt que en formular el nom del que es desitja li contestin a vostè donant-li les gràcies. A Suècia, en entrar en una botiga –suposem de flors– i dir: -Voldria unes roses. Contestaran: -Sí, gràcies.
No pensi que és una ametralladora
Suposo que els seus amics el tractaran amb confiança, i per demostrar-ho millor, desitjaran que conegui vostè els seus costums. Segurament us convidaran a dinar. Vostè veurà que a les postres, el senyor que està a la dreta de la propietària de la casa, elogiarà amablement el menjar i els comensals. Limiteu-vos a aplaudir. Moments després s’aixequen de la taula i l’amfitriona es col·loca a l’entrada del saló. Rep una encaixada de mans i un tack de cadascun dels convidats, si són homes, i una abraçada, si són senyores, afegint-hi: Tack for maten! (gràcies pel menjar).
Si trobeu un amic que uns dies abans li va oferir un te o un dinar, digui-li vostè Tack for sist! (gràcies per l’última vegada).
SKAL.- L’eskal està en decadència, es va perdent aquest costum, encara que no arribi a desaparèixer completament. Ja no es fa a l’estil d’offcial de cavalleria (la copa a l’alçada del tercer botó de la jaqueta, mirant fixament la persona a qui es dedica l’eskal, es porta la copa als llavis i es beu un glop; llavors les dues persones canvien una salutació i es posen les copes). Segurament els seus amics li proposaran algun en confiança; però en un àpat en què el “skal” es fes a l’antic, la situació de vostè seria enutjós, però no ho prendrien a malament. El millor és evitar l’eskal a la propietària de la casa, cosa que seria una falta en un suec, però no en vostè.
El ritual envolta la vida quotidiana, però la seva qualitat d’estranger us farà tenir tresors d’indulgència encara que faci una destrossa a la xarxa dels costums. Els suecs, per principi, adoren l’originalitat. Sempre que sigui coneguda i reconeguda per tothom, corrent el risc, en aquest camp, d’arribar al límit extrem, després del qual es converteix en disharmonisk (persona de caràcter difícil, una cosa greu en aquell país).
SUÈCIA hauria estat un plaer per a Alcibíades (*). Trist des del matí fins al vespre, trist el cel i triste la gent; però, convidat a sopar, participaria en la transformació general per l’efecte del fort alcohol begut d’un glop, de les cançons i de les llums, en suma, tot allò que entra a la paraula «ambient». Els seriosos ciutadans fan broma, riuen a riallades i es diverteixen tot el que poden.
EL STANDING.- La forma clàssica de nacionalisme és aquí desconeguda, tret de determinats centres. No existeix el desig de poder. Hi ha, però, l’altivesa col·lectiva sueca, que s’acobla a l’orgull individual formant una aliança estranya. Es remunta al temps dels Viquings i en deriva, inconscientment, el gran paper que Suècia va jugar a Europa des del segle xvi al segle XVIII.
El millor és no oferir un “skal’ a la propietària de la casa.
En general, la seva formació és més aviat recent. Suècia admira la seva pròpia civilització, barreja harmoniosa de socialisme i individualisme; admira les seves sales de banys, els seus telèfons, ciment, acer, pasta de paper, marina mercant i filantropia. L’estranger que critica-se o negués aquest esforç industrial i social faria molt malament. La diversitat d’opinions polítiques pot permetre erítiques (en una societat conservadora, burlar-se del ministre d’Hisenda…), però de cap manera tocar l’estanding (posició, nivell de vida). Digui vostè que està convençut que l’estand de l’obrer és més alt aquí que en cap altre país d’Europa. Dient-ho no afirmararà vostè més que la veritat i el seu interlocutor no podrà dubtar de la seva lleialtat turística.
Encara que aquest és un país dels més igualitaris, cal tenir present la condició i la jerarquia de cadascú. No protesteu si us donen el títol de doctor, sense correspondre’l; però amb discreció, recordeu-vos de donar a cadascú el títol de la seva professió: Senyor Enginyer, etcétera…Si no ho diu vostè amb tota claredat, pot estar segur que la seva intenció passaria desapercebuda.
NEUTRALITAT.- Seguint aquesta línia, el convidat que pretengués entretenir amb la seva brillant conversa a tota la reunió, cansaria.
Deliciosos silencis entre glopada i glopada.
En canvi, els agrada l’ambient tranquil i reposat. El més important és estar entre bons amics. Per animar una reunió no n’hi ha prou amb plantejar una discussió sobre algun problema psicològic o moral; seria insuficient si no es recorregués a l’esforç de l’alcohol.
La política abunda en temes perillosos. Els suecs no suporten que els estrangers els retreguin la neutralitat en la recent guerra mundial ni que els facin triar entre dos «blocs». Admiren els americans, però els desagrada que això pugui interpretar-se com a desig de fer-los enemistar amb els russos. Això en línia general…
“Mai parlin sobre religió. Aquest tema podria molestar algú; forma part de la vida privada”.
De cinema se’n pot parlar amb tota tranquil·litat, sobretot amb els joves. Com que la cotització de Greta Garbo o Ingrid Bergman varia cada dia (sense adonar-se’n, estan orgullosos de les seves belles compatriotes i això els fa creure que poden sortir d’estrelles el cinema), serà convenient informar-se’n.
L’ART DE CALLAR.- Els suecs fumen molt; vull dir que, en general, fumen més que els francesos. A més d’agradar-los el sabor del tabac, obtenen, fumant, dos resultats notables i contradictoris. Aguditzen la reflexió, cosa que no deixa de ser convenient, i, al mateix temps, entre les glopades de fum s’estableixen agradables silencis que donen a la conversa més calma. Ja sap, fumi vostè… i parli a poc a poc.
Passejant, després dels primers quilòmetres, o davant d’un emocionant paisatge sigui per la grandiositat o per l’encant de l’hora, el millor és romandre mut. Les paraules trencarien bruscament la unió íntima que senten els suecs amb la natura. I que en algunes ocasions acaba en èxtasi. La seva imprudència produiria un vague malestar que faria difícil restablir un to senzill i cordial a la conversa. En canvi, qui es mostra discretament silenciós es fa digne d’estimació i aconsegueix bones amistats.
El millor paper de cartes el tenen els suecs, però la correspondència els fastigueja. «Cercar idees>> com diuen els nens, els cansa. Millor és servir-se del telèfon… No escriviu munts de cartes als seus amics suecs i no espereu rebre-les tampoc.
LA VESTIMENTA.- La pulcritud més gran s’imposa, encara que el vestit no sigui massa nou. La qualitat del drap ve en segon terme… Res d’elegàncies cridaneres… ni modes excèntriques. Per principi, un pintor ha d’anar vestit com tothom» i no fer ostentació de portar les mans brutes o un mitjó vermell i un altre de blau. La vida no és una mascarada… En aquest país, on els obrers s’afanyen per vestir decentment, resultaria curiós que els professionals vestissin grotescament. Els joves es posen l’smoking al batxillerat. El barret fonggo se segueix usant correntment.
…els hi fastigueja la correspondència
Les franceses, o per millor dir les parisenques, atrauen molt. Encara que pensen que les sueques tenen més boniques espatlles i no abusen de les cremes, colorets, locions i brillantines. Admiren molt en aquelles elegància i bon gust per vestir. Riuen dels seus barrets, però envegen la seva gràcia. El fred, la neu i el fang del desglaç conspiren contra la coqueteria… Abans de res, la salut! Per això les sueques es cobreixen amb bons abrics de pells i usen calçat especial per a la neu.
A l’estiu porten taló baix; però no és per no augmentar la seva alta estatura, sinó perquè són esportistes i prefereixen caminar còmodament sense torçades de turmells. I no els importa si els vestits de passeig, a la tardor i a la primavera, s’engreixen més o menys. Tant pitjor si no és gaire femení!
El mateix sentit pràctic regna pel que fa als menjars. Es busca aplacar la gana nodrint-se bé i es mengen poques llaminadures. Els aliments estàn constituïts per senzilles receptes familiars poc complicades. Tot es redueix a cuidar la qualitat de la carn, vigilar els preus i procurar que no faltin les flors sobre unes estovalles ben netes.
…elles li atribueixen una vida sentimental agitada.
L’estranger que ve per poc temps i menja en hotels i restaurants encara que no pot jutjar amb complet coneixement de causa, pot formar-se, però, una idea sobre el gust del pa i de la varietat de salses, apreciar el sabor de la carn amb flors de jacint, observar l’afició a les patates cuites, la qualitat de les arengades del Bàltic, tastar un formatge anònim, llunyà parent del Gruyère, etcétera. Tot això mentre continua la seva investigació de l’ambient i tractant d’aprenendre l’ànima sueca, i mentre el maître d’hotel us aconsella els schnaps o un conyac amb seltz, portadors de somnolència i placidesa.
Un consell: somrigui amb aire de competència cada vegada que celebrin a la seva presència la cuina francesa the first a the world (la més fina del món), encara que no cregui que l’elogi modifiqui en alguna cosa les regles de la gastronomia local.
La cuina francesa la veuen aquí com a gastronomia de museu reservada als especialistes; deixem-los en aquesta creença i lloem el menjar suec…
El sabor del pa i les salses.
DONES.- Les sueques saben defensar-se. No es faci il·lusions: no admeten que l’home hi manigui, i això resulta essencial no desconèixer-ho. El feminisme existeix en aquest país des de fa molt de temps. En general, la cultura de la dona és superior a la de l’home. Cada dia augmenten les seves possibilitats, ja que són lliures i propietàries absolutes del seu destí.
Això els hi permet mirar la vida i enfrontar-s’hi amb més confiança i valentia que a les llatines, i no viure, com aquestes, pendents del galant que els ofereixi la mà per al matrimoni. Veuen aquest pas com una cosa que s’esdevé a la vida i que fins i tot és necessari per conservar-la, però sense supeditar-li la seva total existència i il·lusió.
No obstant, la dona sueca (molt intel·ligent, per cert) és molt casolana. Sent molta curiositat pels costums estrangers, especialment els francesos, i suposen per prejudici en el francès una vida sentimental molt agitada. Això els torba, els diverteix i alhora els repugna. Afecten escoltar amb gran interès les paraules dels estrangers, però riuen en el seu fur intern pensant en allò que es divertiran amb la seva amiga quan es to expliquin per telèfon. Això no obstant, si l’estranger es mostrés indiferent, donant-los poca importància, se sentirien humiliades.
Entre la gent jove d’ambdós sexes hi ha una camaraderia esportiva que els suecs elogien com a convenient i extraordinàriament sana en tots sentits.
Sobre això, els llatins som una mica escèptics. No ens convenç la seguretat afirmativa que l’amor físic quedi exclòs totalment. Segons els suecs, només cal observar la timidesa que existeix entre ells i elles. (El que és cert, sobretot, per part dels homes). Com a afirmació del concepte que ambdós sexes tenen sobre l’amor, argueixen la franquesa que donen prova a la seva vida sentimental. En realitat, aquesta franquesa condueix a molts fracassos. Després del matrimoni, gairebé tots es normalitzen, però també són freqüents els capricis. Aleshores les paraules «fatalitat, sinceritat completa» surten a la llum. Se separen… i molts se’n penedeixen dues setmanes després…
(*) Alcibíades va ser un estadista i general atenès, talentós i extravagant, el canvi de bàndol del qual durant la Guerra del Peloponès al segle V a.C. li va valdre una reputació d’astut i traïdor. Va ser un home atractiu i adinerat, conegut per un estil de vida extravagant i de moral relaxada.
Font: Savoir Vivre Internacional, París, 1957, Henry Queffelec
Jaume Pla i Pladevall (Vilassar de Mar, 21 de maig de 1928), l’actor que fou veí de Bellaterra, i que visqué al carrer Marilyn Monroe (actuat Pintor Utrillo), va celebrar el seu 97è aniversari amb el grup de tertúlia JAP de Sant Cugat del Vallés, tot acompanyat amb el trio de Mariachis Barcelona.
Jaume Pla i Pladevall celebrant el seu 97è aniversari al Zum Zum de Sant Cugat del Vallès 📷 JAP
“L’any 2011 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 2016 va rebre el Premi Extraordinari Ciutat de Sant Cugat en reconeixement a la seva trajectòria i a la seva manera de ser, de fer, de viure la ciutat i d’estimar la seva gent”.
Biografia
Jaume Pla i Pladeval, (Vilassar de Mar, 21 de maig de 1928). Durant molts anys treballà com a representant d’una empresa de perfums (Deborah Ibérica) fins que es va poder dedicar al teatre. Ha interpretat obres de Salvador Espriu, William Shakespeare, Anton Txékhov i Bertolt Brecht i ha format part de nombroses companyies de teatre Grup de Teatre Independent, Companyia de Teatre La Inestable de Bellaterra, Teatre Truca a la Porta, Teatre del Sol, Teatre Nacional de Catalunya i Teatre Popular de Barcelona. A Sant Cugat del Vallès, durant molts anys, ha interpretat anualment el paper de l’abat Biure a l’obra Pedra i Sang.
Tanmateix, és més conegut per la seva aparició a televisió, on destacà pel seu paper de Ferran a la sèrie de TV3 El cor de la ciutat, i d’altres sèries com Estació d’Enllaç, Nissaga de poder, Plats Bruts, Temps de Silenci, Majoria Absoluta, Infidels i La Riera. També ha aparegut en sèries de Telecinco com Hospital Central o El Comisario. El 2011, va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva implicació en diverses iniciatives que han contribuït al prestigi i a la renovació de l’escena catalana.
Pel que fa al cinema, ha intervingut en diverses pel·lícules, com ara Lo mejor que le puede pasar a un cruasán (2003), El tránsfuga (2003), Las hijas de Mohamed (2004), L’ombra d’un crim (2005), ¿Por qué se frotan las patitas? (2006), Estigmas (2009), La vida comença avui (2010), Cendres (2013), i Un conte de Nadal (2014). El 2015, al costat de Montserrat Carulla, va protagonitzar el curtmetratge oficial del disc Cartes de l’Orient, de Blaumut, que és un càntic a l’emoció, a la superació i a la generositat. La darrera aparició de Jaume Pla davant la càmera ha estat com a protagonista del curtmetratge Tanto como siempre (2019), sobre l’efecte que té la malaltia d’Alzheimer en les persones que la pateixen.
L’any 2011 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 2016 va rebre el Premi Extraordinari Ciutat de Sant Cugat en reconeixement a la seva trajectòria i a la seva manera de ser, de fer, de viure la ciutat i d’estimar la seva gent.
Els JAPS al 97è aniversari de Jaume Pla al Zum Zum de Sant Cugat 📷 JAP
(*) JAP són les inicials de Jener, Alexandre i Pla, nom d’una tertúlia que va començar l’any 2012 al Zum-Zum de la Plaça Augusta de Sant Cugat del Vallès. En aquest petit però acollidor local personalitzat i atès per la professional Irma i família, tots els divendres, de deu a dotze del matí, es comparteixen, -acompanyat d’un esplèndid esmorzar-, els moments més interessants de la vida cultural de Sant Cugat, i allò que passa pel programa Molta Comèdia de Ràdio Sant Cugat, presentat per l’Eduard Jener, un apassionat tertulià expert en Arts Esceniques, que també pública setmanalment a la revista Tot Sant Cugat. Aquell trio tertulià d’amics estava integrar per Eduard Jener, Jaume Pla i Victor Alexandre i van decidir batejar-se amb el nom JAP.
Des del mes de setembre de l’any 2012, al setembre de 2013, la tertúlia JAP va funcionar amb aquest tres ciutadans de Sant Cugat, però aleshores va anant creixent incorporant convidats, fins aquest 2024, que compleix el seu 12è Aniversari.
BELLATERRA.CAT 