Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Picasso’

Bellaterra, 19 de febrer de 2025

El Congrés es va dur a terme amb l’objectiu d’impulsar, promoure i divulgar la cuina del nostre país posant la mirada en tres camps ben diferents: la investigació, la professió i les relacions.

LLUIS TORRES|L’any 1981 en Josep Bullich,  -President del Casal del Cuiner i Chef del Via Veneto de Barcelona-,  donat que en aquella època es celebrà el centenari del naixement de Pablo Picasso va proposar que s’organitzés una exposició de diferents pintors amb temes de cuina, bodegons i també el concurs anual que es feia de cuiners va suggerí que fos inspirat en l’estil de Picasso.

Publicació de 1981 del Departament de Comerç i Turisme i Direcció General de Turisme de la Generalitat de Catalunya

El Primer Congrés Català de la Cuina 1981-1982 va ser impulsat pel Consell Català de la Cuina, organisme creat a principis dels anys 80 a petició del Departament de Comerç i Turisme de la Generalitat de Catalunya.

El Congrés es va dur a terme amb l’objectiu d’impulsar, promoure i divulgar la cuina del nostre país posant la mirada en tres camps ben diferents: la investigació, la professió i les relacions.

Va ser un congrés descentralitzat que va recórrer totes les terres del Principat. Al Solsonès els actes estaven relacionats amb la matança del porc; al Gironès amb les carns; a Barcelona amb el concurs d’homenatge a Picasso i Alimentària 82; a l’Empordà, Sant Sadurní i Vilanova amb els vins; a Valls amb els calçots; a Osona amb l’homenatge a la mocadera; al Maresme amb la setmana organitzada per l’Escola d’Hosteleria de Sant Pol de Mar; a Cambrils amb la festa del romesco, i a Puigcerdà i la Cerdanya amb els plats de muntanya i la cuina a l’escola.

JOSEP M.ESPINÀS ✍️ Que hi ha un interès cada vegada més gran -i el que és més significatiu: més extens- pel menjar, és indiscutible. Podia semblar, fa uns quants anys, el caprici o la follia de quatre esnobs, creadors d’una «moda» que, després de fer un cercle d’adeptes, provocar l’aparició d’uns quants llibres i mitificar mitja dotzena de restaurants, faria fallida per pur cansament i artifici.

Resulta que no. Haurem d’admetre que la «novetat>>> es basava en una realitat molt «vella», i sòlida: l’existència d’una cuina catalana (i no em refereixo tant a trets diferencials com a la pràctica arrelada d’uns plats tradicionals fets a la manera del país); l’existència de potencials afeccionats a aquesta cuina, precisament entre els joves; la creixent mobilitat de molta població durant els caps de setmana, amb un programa d’activitats que sol incloure la visita a un restaurant. I seria fàcil afegir moltes més explicacions al fet que el que podia semblar una «moda» hagi esdevingut un «corrent».

El Congrés Català de la Cuina que no fa gaire patrocinà la Generalitat de Catalunya ha estat, a més d’un èxit, la demostració de la dimensió social d’això que en diem gastronomia. (Val a dir que el Departament de Comerç i Turisme ha fet en aquesta legislatura una bona feina, i el conseller Sanuy i el seu equip han sabut <dur la imaginació allà on no arribaven les competències».) Que el plaer gastronòmic no era una dèria de quatre «sonats>> ni una filigrana literària, s’acredita amb el tipus d’organització del Congrés, que no s’ha fet de dalt a baix, sinó de baix a dalt. Com ho recorda Ramon Bagó, director general de Turisme, «el caliu popular que ens ha envoltat en tot moment posa de manifest que en cap cas no hem fet un Congrés por a uns quants. Les sis mil persones que van concentrar-se a la calço-tada de Valls no són “uns quants”. Les dues mil persones que van degustar els plats de la I Mostra de Cuina Osonenca no són “uns quants”. Les tres mil per-sones que ens van acompanyar en la degustació popu-lar del romesco a Cambrils no són només un grup d’amics».

El llibre que ha editat el Congrés recull, natural-ment, tots aquests aspectes de «festa» que durant un any han mogut gent i illusions arreu de Catalunya. Però a més de la crònica dels actes, i d’una colla de receptes proporcionades pels restaurants més solvents del país, el volum presenta les ponències que més de vint espe-cialistes van redactar sobre temes tan diversos com l’ar-ròs, els vins dolços, els bolets, el peix del dia, el torró, les aplicacions de la fruita a la cuina catalana, la utilit-zació racional diària de la cuina tradicional, la cuina de la collectivitat, proposta sobre l’ensenyament de cui-na a Catalunya, etc.

Amb aquest Congrés s’han aconseguit, afortunada-ment, les dues accions de treball que no sempre van jun-tes: d’una banda, la recuperació pràctica d’una cuina catalana en una sèrie de restaurants que s’han unit al moviment; de l’altra, la formulació teòrica dels princi-pals objectius, necessitats i mitjans que han de consoli-dar la cuina catalana com a fet significatiu. Com diu Bagó, els treballs que teniu a les mans no es limiten a fer una exaltació poètica i apassionada de la nostra cuina nacional (encara que sigui bo que la cuina vagi acompanyada de literatura). La gastronomia moderna no pot deixar de considerar fenòmens tan transcendents com ho són les noves tecnologies agro-alimentàries, els problemes de la comercialització dels productes artesa-nals, l’orientació al consumidor i l’ensenyament de la cuina a l’escola professional, per posar tan sols uns exemples concrets».

En una d’aquestes pàgines he llegit un paràgraf que m’ha semblat molt suggestiu: «És aquesta consciència del bagatge cultural, la que permet una actitud oberta i creativa, i fins i tot la recepta històrica recuperada ha d’obrar com una partitura que, com a tal, necessitaria una actitud reinterpretativa.>>>

Com podeu veure, la «moda» gastronòmica pot donar encara molt de joc.

Font: Josep M. Espinàs

Read Full Post »

HOMENATGE A PICASSO Organitzat pel Casal dels Cuiners i Rebosters de Barcelona l’any 1981

“La bellesa serà comestible o no serà” (Salvador Dali)

Publicació de 1981 del Departament de Comerç i Turisme i Direcció General de Turisme de la Generalitat de Catalunya

Una de les primeres residències barcelonines de Pablo Picasso fou una pensió davant del Mercat del Born”.

LLUÍS TORRES|L’any 1981 en Josep Bullich,  president del Casal del Cuiner, impulsà la creació de la biblioteca que va organitzar el cuiner Jordi Barrera. Donat que en aquella època es celebrà el centenari del naixement de Pablo Picasso va proposar que s’organitzés una exposició de diferents pintors amb temes de cuina, bodegons i també el concurs anual que es feia de cuiners va suggerí que fos inspirat en l’estil de Picasso.

Va resultar un gran èxit per la seva espectacularitat i originalitat i per primer cop vinculava l’art i la cuina.

Aquella activitat cultural del primer Congrés Català de la Cuina ho va recollir i publicà en un llibre la Generalitat de Catalunya, fent una complerta exposició gastronòmica a l’Hotel Princesa Sofia de Barcelona.

Tot aquell moviment de vida i color li devia ensenyar molt sobre els catalans i els nostres habits alimentaris. Picasso va estar-se pocs anys entre nosaltres, però sembla indubtable que Barcelona el va marcar decisivament, cosa a la qual el pintor malagueny va correspondre estimant-se-la i participant amb la seva presència activa en la vida cultural de la ciutat. Les qualitats artístiques i humanes d’aquest home van ser el motiu que decidí el Casal del Cuiner i del Reboster a oferir-li un homenatge, que no podia ser altre que el treball entès com a investigació de nous camins.

Els cuiners i rebosters senten que la cuina no és tan sols una manera mecànica de preparar menjar i entenen que l’art de la cuina està estretament vinculat a l’art pictòric”.

La influència que els moviments artístics i culturals tenen sobre la cuina s’explica a través de les noves formes de comportament humà que creen. La cuina, doncs, dificilment podria fer altra cosa que evolucionar al mateix temps que la societat.

Si aquest és el pensament de cuiners i rebosters, el Congrés Català de la Cuina arrenca de la mateixa idea quan en la seva presentació dịu:

«La cuina, la manera d’entendre la universal funció d’alimentar-se, és un dels components fonamentals per a la identitat d’un poble amb personalitat nacional, cultural i històrica ben definida».

I també coincideixen el Casal del Cuiner que declara tenir com a objectiu la dignificació de la professió i el Congrés Català de la Cuina que, dels tres àmbits en què es proposa de treballar, posa en el segon lloc el següent:

Ambit de la professió: el seu objectiu principal serà assolir la dignificació de l’ofici de cuiner a partir de la seva consideració com a artista creador, l’afavoriment de la formació de nous cuiners, la creació d’estímuls, l’estudi de la problemàtica del sector, les relacions amb l’Administració, l’elaboració de possibles alternatives per separar-les, etc.,

📷 Tomás González, que fou cap de cuina a Reno i a Via Veneto.

CONCURS D’HOMENATGE A PICASSO

L’homenatge del Casal del Cuiner a Picasso va adoptar la forma d’un concurs de cuina en el qual podien participar tots els hotels i restaurants de Catalunya que ho desitgessin. Es va insistir en el fet que els plats a concursar havien de ser receptes catalanes o inèdites, amb tendències picassianes, sobretot en la presentació o decoració. Les bases establien que els participants haurien de preparar tres plats: un llobarro fred, una pularda calenta i unes postres.

El concurs tingué lloc el dia 1 de març de 1982, al Hotel Princesa Sofia. S’hi havien muntat setze bufets per a l’exhibió dels plats, i setze eren els participants: restaurants Ara Cata, de Barcelona; Bahía, de Tossa de Mar; La Balsa, Bárbara i Daxa, de Barcelona; La Fitora, de Vilanova i la Geltrú; Gran Casino de Barcelona, de Sant Pere de Ribes: Orotava, Real Club de Tenis i Tip Top, de Barcelona; I els hotels Aloha, de Tona; Diplomàtic, Expo, Princesa Sofia, Ritz i Sarrià, de Barcelona.

Des d’un «Gernika pintat amb musselina de peix fins a llobarros arlequinats, la intencionalitat picassiana era per tot arreu. Les èpoques blava i rosa no s’evocaven només amb el color de les salses o de les decoracions, sinó que tot l’entorn, començant per les estovalles, posava la nota del color dominant.

El jurat, compost per set persones per a cada plat, era integrat per cuiners, pintors, homes de lletres i de les altres arts, periodistes, pastissers i persones vinculades al comerç i a l’hosteleria.

Van assistir al concurs professionals de tot Catalunya, en nombre superior a les 400 persones. Totes les comarques catalanes hi eren representades d’una manera o altra, a més dels estaments oficials-Generalitat i Ajuntament en especial. També va acudir a l’Hotel Princesa Sofia en nombre notable de mestresses de casa interessades pel tema de la cuina.

📷 D’esquerra a dreta: Maite, secretaria del “Casal dels Cuiners i Rebosters de Barcelona” i muller de Sebastià Gotanegra, (xef del Ritz de llavors). Darrera i de perfil, en Toni de “Pescados Murio”. L’últim de perfil amb el micro darrera, Josep Maria Figueres

Els premis, que van ser lliurats vint dies després, en el transcurs de l’any al sopar de germanor que el Casal organitza en homenatge als cuiners jubilats, s’atorgaren de la següent manera:

El primer premi pel plat de llobarro fred fou concedit a Juan Rodríguez, del restaurant del Gran Casino de Barcelona; el segon, a Manuel Escutia, del Gran Hotel Sarrià; i el tercer, a Pedro Jesús, de l’Hotel Princesa Sofia.

Pel que fa a la pularda, va quedar primer Jaume Murgadas, de l’Hotel Princesa Sofia, seguit d’Angel Martín, del Gran Casino i de Rubén Subirà, del restaurant Tip Top. Els guanyadors de les postres van ser Pablo Pérez, del Gran Casino de Barcelona, Pedro Díaz, de l’Hotel Princesa Sofia, i Llorens Claramunt, del restaurant Tip Top.

EL CASAL DELS CUINERS I REBOSTERS DE BARCELONA

El Casal dels Cuiners i Rebosters de Barcelona és una entitat que aglutina els professionals de la cuina i que s’ha fixat com a objectiu prioritari la dignificació de la professió

En deu anys de vida, aquest Casal ha dut a terme diferents iniciatives per tal de millorar la preparació professional i el nivell de coneixements dels qui treballen a les cuines: des del cap, passant per cuiners i ajudants, fins arribar al rentaplats; tots, pel sol fet de ser professionals, hi tenen accés. El Casal organitza cicles de conferències setmanals en les quals participen cuiners, periodistes, historiadors, químics, compta amb un local social perquè s’hi reuneixin els socis i també amb una biblioteca especialitzada en temes culinaris i gastronòmics; promou demostracions o classes de cuina i edita una revista bimensual que es titula, precisament, Casal del Cuiner.

Actualment, són prop de sis-cents els professionals que hi són associats. Els projectes a curt termini del Casal del Cuiner preveuen l’extensió de l’associació a gairebé totes les co- marques catalanes. D’altra banda, s’ha començat ja un arxiu de receptes i també és en estudi la convocatòria de concursos que, cenyint-se a un producte o tema determinat, permetrien una positiva intenció didàctica restant competivitat al concurs.

Aquest esperit obert i perfeccionista va portar el Casal a adherir-se als actes en homenatge a Picasso, celebrats amb motiu del seu centenari. Les raons exposades són ben precises, i van des de la identificació de Picasso amb la cultura catalana, la seva sensibilitat i respecte per l’art de la cuina, fins a la ininterrompuda recerca de noves formes.

El Casal va voler, però, que quedés molt clar que l’homenatge transcendia del pintor i la seva obra a l’home i el seu pensament.

Font: Generalitat de Catalunya, Casal del Cuiner, Josep García Fortuny, Josep Bullich,

Read Full Post »