Bellaterra, 19 de febrer de 2025
El Congrés es va dur a terme amb l’objectiu d’impulsar, promoure i divulgar la cuina del nostre país posant la mirada en tres camps ben diferents: la investigació, la professió i les relacions.
LLUIS TORRES|L’any 1981 en Josep Bullich, -President del Casal del Cuiner i Chef del Via Veneto de Barcelona-, donat que en aquella època es celebrà el centenari del naixement de Pablo Picasso va proposar que s’organitzés una exposició de diferents pintors amb temes de cuina, bodegons i també el concurs anual que es feia de cuiners va suggerí que fos inspirat en l’estil de Picasso.

El Primer Congrés Català de la Cuina 1981-1982 va ser impulsat pel Consell Català de la Cuina, organisme creat a principis dels anys 80 a petició del Departament de Comerç i Turisme de la Generalitat de Catalunya.

El Congrés es va dur a terme amb l’objectiu d’impulsar, promoure i divulgar la cuina del nostre país posant la mirada en tres camps ben diferents: la investigació, la professió i les relacions.

Va ser un congrés descentralitzat que va recórrer totes les terres del Principat. Al Solsonès els actes estaven relacionats amb la matança del porc; al Gironès amb les carns; a Barcelona amb el concurs d’homenatge a Picasso i Alimentària 82; a l’Empordà, Sant Sadurní i Vilanova amb els vins; a Valls amb els calçots; a Osona amb l’homenatge a la mocadera; al Maresme amb la setmana organitzada per l’Escola d’Hosteleria de Sant Pol de Mar; a Cambrils amb la festa del romesco, i a Puigcerdà i la Cerdanya amb els plats de muntanya i la cuina a l’escola.

JOSEP M.ESPINÀS ✍️ Que hi ha un interès cada vegada més gran -i el que és més significatiu: més extens- pel menjar, és indiscutible. Podia semblar, fa uns quants anys, el caprici o la follia de quatre esnobs, creadors d’una «moda» que, després de fer un cercle d’adeptes, provocar l’aparició d’uns quants llibres i mitificar mitja dotzena de restaurants, faria fallida per pur cansament i artifici.
Resulta que no. Haurem d’admetre que la «novetat>>> es basava en una realitat molt «vella», i sòlida: l’existència d’una cuina catalana (i no em refereixo tant a trets diferencials com a la pràctica arrelada d’uns plats tradicionals fets a la manera del país); l’existència de potencials afeccionats a aquesta cuina, precisament entre els joves; la creixent mobilitat de molta població durant els caps de setmana, amb un programa d’activitats que sol incloure la visita a un restaurant. I seria fàcil afegir moltes més explicacions al fet que el que podia semblar una «moda» hagi esdevingut un «corrent».
El Congrés Català de la Cuina que no fa gaire patrocinà la Generalitat de Catalunya ha estat, a més d’un èxit, la demostració de la dimensió social d’això que en diem gastronomia. (Val a dir que el Departament de Comerç i Turisme ha fet en aquesta legislatura una bona feina, i el conseller Sanuy i el seu equip han sabut <dur la imaginació allà on no arribaven les competències».) Que el plaer gastronòmic no era una dèria de quatre «sonats>> ni una filigrana literària, s’acredita amb el tipus d’organització del Congrés, que no s’ha fet de dalt a baix, sinó de baix a dalt. Com ho recorda Ramon Bagó, director general de Turisme, «el caliu popular que ens ha envoltat en tot moment posa de manifest que en cap cas no hem fet un Congrés por a uns quants. Les sis mil persones que van concentrar-se a la calço-tada de Valls no són “uns quants”. Les dues mil persones que van degustar els plats de la I Mostra de Cuina Osonenca no són “uns quants”. Les tres mil per-sones que ens van acompanyar en la degustació popu-lar del romesco a Cambrils no són només un grup d’amics».
El llibre que ha editat el Congrés recull, natural-ment, tots aquests aspectes de «festa» que durant un any han mogut gent i illusions arreu de Catalunya. Però a més de la crònica dels actes, i d’una colla de receptes proporcionades pels restaurants més solvents del país, el volum presenta les ponències que més de vint espe-cialistes van redactar sobre temes tan diversos com l’ar-ròs, els vins dolços, els bolets, el peix del dia, el torró, les aplicacions de la fruita a la cuina catalana, la utilit-zació racional diària de la cuina tradicional, la cuina de la collectivitat, proposta sobre l’ensenyament de cui-na a Catalunya, etc.
Amb aquest Congrés s’han aconseguit, afortunada-ment, les dues accions de treball que no sempre van jun-tes: d’una banda, la recuperació pràctica d’una cuina catalana en una sèrie de restaurants que s’han unit al moviment; de l’altra, la formulació teòrica dels princi-pals objectius, necessitats i mitjans que han de consoli-dar la cuina catalana com a fet significatiu. Com diu Bagó, els treballs que teniu a les mans no es limiten a fer una exaltació poètica i apassionada de la nostra cuina nacional (encara que sigui bo que la cuina vagi acompanyada de literatura). La gastronomia moderna no pot deixar de considerar fenòmens tan transcendents com ho són les noves tecnologies agro-alimentàries, els problemes de la comercialització dels productes artesa-nals, l’orientació al consumidor i l’ensenyament de la cuina a l’escola professional, per posar tan sols uns exemples concrets».
En una d’aquestes pàgines he llegit un paràgraf que m’ha semblat molt suggestiu: «És aquesta consciència del bagatge cultural, la que permet una actitud oberta i creativa, i fins i tot la recepta històrica recuperada ha d’obrar com una partitura que, com a tal, necessitaria una actitud reinterpretativa.>>>
Com podeu veure, la «moda» gastronòmica pot donar encara molt de joc.
Font: Josep M. Espinàs




