Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Opinió’

Bellaterra, 10 de gener de 2025

Marc Andreu (Periodista i historiador, és codirector de ‘Treball’)

MARC ANDREU | Raons d’agenda. Això ha al·legat Felip VI per escaquejar-se de participar en el primer acte de les commemoracions del 50 aniversari de la mort del dictador Francisco Franco que ha organitzat el Govern de coalició d’esquerres i al qual havia estat expressament convidat pel president Pedro Sánchez. L’absència del cap de l’Estat, que ha contraprogramat al Govern agendant-se una reunió ordinària amb ambaixadors, ha aixecat més evidències que suspicàcies (que no són noves) sobre un alineament polític del Rei amb la dreta i l’extrema dreta, que evidentment tampoc hi han volgut participar. I no són pocs els mitjans de comunicació i opinadors, fins i tot alguns teòricament progressistes, que marcats per l’agenda setting reaccionària es pronuncien confusos o a la defensiva i retroalimenten justament aquesta agenda, tot fent el joc al negacionisme històric i al trumpisme que arriba.

Tot plegat facilita l’evocació del passat recent de la monarquia amb fotos on el mateix Felip de Borbó saluda de jovenet el dictador en presència del seu pare, Joan Carles de Borbó. L’avui rei emèrit i pròfug de la justícia, en el seu moment va ser designat successor de Franco a títol de rei i durant molts anys va ser (i en certa manera encara és) presentat acríticament com a artífex de la transició o pilot del canvi democràtic. Potser ja va sent hora de canviar la llei vigent franquista de secrets oficials i, entre d’altres coses, mirar d’aclarir del tot la implicació de Joan Carles I en l’intent de cop d’Estat del 23-F de 1981, del qual, a darrera hora, en va sortir reforçat mediàticament com a salvador de la democràcia.

En qualsevol cas, el mig segle de tantes coses a recordar aquest 2025 mereix fer entrar en l’agenda política i mediàtica algunes reflexions crítiques i clau sobre memòria democràtica. D’entrada, més enllà de l’efemèride concreta de la mort de Franco o de l’excusa institucional per celebrar-la, cal posar èmfasi en què no es tracta de commemorar només el mig segle que marca l’any 1975, sinó un mig segle llarg que va començar abans i va culminar després. Perquè sí, Franco va morir al llit el 20 de novembre de 1975. Però el franquisme va morir després, i fruit d’una lluita que venia d’abans, als carrers, a les fàbriques i als barris.

Passada la duresa i la resistència més minoritària (però no menys important) de la primera postguerra, molta gent -sobretot d’esquerres, i singularment comunistes, però també cristians de base i persones de filiacions diverses- es va organitzar i mobilitzar des dels anys seixanta i fins als vuitanta per guanyar, primer, i consolidar, després, la democràcia. Parlem de les mobilitzacions estudiantils i, sobretot, de treballadors i treballadores impulsades per les naixents Comissions Obreres i pel moviment veïnal, i de les grans manifestacions per la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia. I hem de parlar també de la vaga general que CCOO va convocar amb èxit a Catalunya la nit del cop d’Estat del 23-F, seguida de les grans manifestacions contra l’OTAN i de les vagues generals de 1985 i 1988.

Si durant el franquisme les grans vagues es convocaven per millorar les condicions de vida de la classe treballadora i, de pas, per intentar enderrocar el règim, en democràcia s’han fet (i es fan) també grans vagues i mobilitzacions per millorar igualment la vida de la gent i, alhora, per defensar no cap mal anomenat règim del 78, sinó “un Estat social i democràtic de Dret que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític”. Convé no oblidar-ho. I convé no oblidar que no fa mig segle, sinó fa només 40 anys, el juny de 1985, encara es va avortar un darrer intent de cop d’Estat militar. Les intentones colpistes posteriors i recents, tot i alguna pocasoltada castrense durant el procés, ja no són militars, sinó judicials i sofisticadament mediàtiques.

Seria bo que tot aquest mig segle llarg tingués cabuda en el cinquantenari d’aquest 2025. Fins ara, ni a Espanya ni a Catalunya, no s’ha commemorat com calia el mig segle de la creació de l’Assemblea de Catalunya (1971), de la detenció de la seva cúpula (1973) o de la caiguda de la direcció de CCOO en el procés 1001 (1972). Tampoc s’han commemorat bé vagues obreres clau per a la caiguda de la dictadura com la de Seat del 1971 o les vagues generals del Baix Llobregat de 1974, seguides de les de 1976 a la mateixa comarca i a Sabadell, i de les grans manifestacions per l’amnistia del mateix any a Barcelona (i només després a Madrid). Sort que CCOO i la Fundació Cipriano García sí s’han ocupat d’aquestes efemèrides. Igual que, de la mà de l’Associació Catalana de Persones Ex-preses Polítiques del Franquisme, s’ha commemorat el 60 aniversari del Tribunal de Orden Público (TOP), gairebé en paral·lel a la celebració de la creació a Catalunya de les mateixes Comissions Obreres.

Comissariada per Carlota Vidal i Gerard Rodríguez i amb una gran aportació de documentació de l’Arxiu Històric de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, l’exposició Generacions TOP. Resistir, protestar, conquerir es pot visitar a La Model de Barcelona des del novembre i fins a finals de gener. Senzilla però efectista i més que pedagògica, aquest mostra ha posat per primer cop dins de les cel·les d’una presó el cap de Franco en persona i els seus secuaços del TOP i de la repressió policial. També ha aparcat un Seat 600 al panòptic de La Model com a símbol de la importància de la classe obrera en la lluita contra la dictadura. Generacions TOP està aixoplugant un munt de visites i activitats paral·leles i, en el marc del 50 aniversari de la mort de Franco, reclama a crits que es prorrogui. Haurien de veure-la, com a mínim, tots els estudiants de secundària.

Avançant-se (i al marge) al programa presentat per Pedro Sánchez amb motiu del 50 aniversari de la mort de Franco, i encara més avantguardista i trencador del que pugui programar el grup de treball creat a correcuita pel Govern català ja estrenat el 2025, aquesta exposició és, en definitiva, una expressió exitosa de la tasca persistent que fan molts joves historiadors i moltes entitats memorialistes. I que no sempre és prou reconeguda ni rep el suport econòmic, públic, institucional i mediàtic necessari. Perquè no tot (ni principalment) l’antifranquisme va ser Salvador Puig Antich, l’execució del qual sí que va ser justament recordada quan feia mig segle. Com ho seran enguany les dels militants d’ETA Juan Paredes Manot Txiki i Ángel Otaegui i del FRAP José Luís Sánchez Bravo, Ramón García Sanz i Humberto Baena, executats el 27 de setembre de 1975.

Franco moria matant mentre la democràcia arribava a l’alba cantada per Luis Eduardo Aute i Rosa León. O estirant de l’estaca de Lluís Llach. Però, sobretot, gràcies a la militància clandestina d’aquell (en realitat d’aquests, en plural i amb proximitat) que Raimon havia conegut sempre igual. Un d’ells -un entre tants, però tampoc n’hi ha tants- va celebrar un mig segle llarg la tardor passada. I ho va recordar humilment, sol i somrient, sense gaire més fotos que les dues que encapçalen i tanquen aquest article, el mateix dia que, a La Model, el conseller de Justícia i Qualitat Democràtica va aprofitar el marc de l’exposició Generacions TOP per presentar l’enèsima tramitació (tant de bo sigui la bona) de la nova Llei de Memòria Democràtica de Catalunya.

Parlem del militant comunista, treballador metal·lúrgic i després historiador, professor i polític ecosocialista terrassenc Enric Cama (Barcelona, 1947). El 9 de desembre del 2024 va tornar per primer cop, 50 anys després d’haver-ne sortit, a la cel·la 402 on va estar empresonat a La Model per la seva activitat a CCOO. És el mateix Enric Cama que la nit del 23-F, sol i de guàrdia al telèfon, va ser Gary Cooper al local del PSUC de Barcelona, al carrer de Santa Anna, coordinant la reacció de moltes agrupacions i militants a l’intent de cop d’Estat. Per què algú no escriu o filma aquesta desconeguda anatomia d’un instant? Són gent com ell qui va combatre la dictadura i a qui hem de celebrar en aquest mig segle llarg si volem assegurar-nos, tal i com pinten les coses, alguna dècada més de democràcia.

Font: Marc Andreu (Periodista i historiador, és codirector de ‘Treball’)

Read Full Post »

Bellaterra, 24 de desembre de 2024


En el decurs d’aquestes festes sovintegen expressions tradicionals que per la influència invasiva de l’espanyol s’han deformat fins a adquirir formes espúries sense cap mena de sentit en català. Això fa que sigui habitual escoltar expressions com “els Nadals”, “aquests Nadals”, “Feliç Nadal”, “Nit Bona”, “Nit Vella”, “els raïms” o “els Reis Mags”. Totes són incorrectes en la nostra llengua, i si les escoltem és perquè la llengua espanyola actua com a llengua “normativa” en el cervell de bona part dels catalans, que, per més catalanoparlants que siguin, acaben traduint literalment les expressions espanyoles. No és que no coneguin l’expressió correcta, la reconeixen immediatament si hom els rectifica, però no l’usen perquè l’idioma que de manera inconscient té rang d’autoritat en la seva ment és l’espanyol.

Dir, per exemple, “Nit Bona” (calc de “Nochebuena”) o “Nit Vella” (calc de “Nochevieja”) no és català, perquè per més que els mots “nit”, “bona” i “vella” siguin catalans no hi tenen cabuda en aquest cas. Parlar, per tant, de la “Nit bona” o de la “Nit vella” és tan aberrant com parlar en anglès de la “Good Night” o de la “Old Night” (o encara pitjor, de la “Night Good” o de la “Night Old”). En anglès diuen “Christmas Eve” i “New Year’s Eve”, i en català diem “Nit de Nadal” i “Nit de Cap d’Any”.

Malauradament, la progressiva substitució lingüística que s’està produint a casa nostra, gràcies a la indiferència o a la indolència del gros de la societat catalana i del seu govern, desemboca en aquesta cosa anomenada catanyol que converteix el català en un dialecte de l’espanyol. Que persones amb un mínim d’estudis, fins i tot professionals de ràdio i televisió, diguin “donar-se compte” (calc de “darse cuenta”), “em dono compte ” (calc de “me doy cuenta”) o “es doni compte” (calc de “se de cuenta”) en lloc d’“adonar-se”, “me n’adono” (o m’adono que…”) i “se n’adoni” (o “s’adoni que…”), ja ens diu el grau de degradació a què estem arribant. Mentre no desactivem del nostre cervell el sentit referencial que concedim a l’espanyol, que és en el qual ens basem cada cop que diem “els Nadals” (calc de “las Navidades”) o “aquests Nadals” (calc de “estas Navidades”), no ens en sortirem. El mot Nadal, en català, és singular, i ho és encara que generalitzem: “Sempre anem a Tremp, per Nadal”. Si volem generalitzar referint-nos a Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any i Reis, podem dir-ne “festes”: aquestes festes, bones festes… I allà on els espanyols diuen “Feliz Navidad” o “Felices Navidades” nosaltres diem Bon Nadal, perquè de Nadal només n’hi ha un: el 25 de desembre.

De la mateixa manera, per Cap d’Any no mengem “els raïms” (plural calcat de “las uvas”). Mengem el raïm, en singular. I ho fem així perquè el raïm és el nom genèric de la fruita, una fruita formada en aquest cas per dotze grans. Per això, en sonar les dotze campanades, mengem dotze grans de raïm i no pas “dotze raïms”. I pel que fa a la diada de Reis, diem els Reis d’Orient i no pas els Reis Mags (calc de “los Reyes Magos”). Hauríem, doncs, de ser curosos en l’ús d’aquestes expressions, tant si les diem com si les escrivim. D’una banda, perquè, si de debò estimem la llengua catalana, el millor que podem fer no és declarar-li amor etern, sinó evitar que es mori convertida en un patuès de l’espanyol. I de l’altra, perquè intentar parlar bé una llengua, sigui quina sigui, denota respecte per aquella llengua, respecte per nosaltres mateixos i també respecte per la nostra imatge personal. Hauríem de tenir present que el nivell de llengua que mostrem és tan important com la roba que vestim o la colònia que ens posem. Diria, si m’ho permeteu, que molt més. Que tingueu Bon Nadal i Bon any, amics.

Font: el Món, Víctor Alexandre

Read Full Post »

Bellaterra, 27 de novembre de 2024

“En diem llums de Nadal perquè és per Nadal que els posem. I precisament per això en aquestes dates no té cap sentit posar llums que no hi tenen res a veure”

Victor Alexandre, escriptor i periodista Sancugatenc 📷 CEDIDA

La gent provinciana no és aquella que viu lluny d’una gran metròpoli, aquesta acostuma a ser força universal; la gent provinciana és aquella que es vanta de ser cosmopolita i que en fa ostentació. I com que l’ostentació és filla de la inseguretat, allò que de debò els interessa no és ser cosmopolita, sinó semblar-ho. No és estrany, doncs, que, per tal de semblar-ho, siguin capaços de les atzagaiades més estrambòtiques i estrafolàries. Provincians fins al moll de l’os, menystenen les tradicions i la cultura popular de la seva terra i frisen per esborrar-les. Opinen que Catalunya, per ser universal, ha de deixar de ser catalana. Així, la gent del Raval no ha de notar que viu a Barcelona, i menys a Catalunya. Ha de sentir que viu en un núvol còsmic, sense identitat. La seva filosofia és que quan vagis pel carrer no sàpigues en quina ciutat ni en quin país vius. Com més ignorant, més cosmopolita ets.

L’actual govern municipal de Barcelona, amb l’alcalde Collboni al capdavant i la claca Comuna al darrere, és un exemple força diàfan del provincianisme més galdós. Si poguessin, residualitzarien la sardana i els castellers; pur folklorisme de botiguer, segons ells. La Feria de Abril a Catalunya, en canvi, sí que és cosmopolita. Aquesta sí que cal promoure-la encara que sigui mitjançant mentides, com ara intentar fer-la passar per la festa d’Andalusia. Fals. Rotundament fals. La Feria de Abril és la Feria de Sevilla. Exclusivament de Sevilla. L’operació, per tant, és tan manipuladora com si algú a Andalusia volgués fer passar la Mercè, festa dels barcelonins, per la festa de Catalunya.

Fruit d’aquest estat de coses, s’ha arribat a l’extrem de substituir el tradicional pessebre de Nadal de la plaça de Sant Jaume per una estrella de vuit puntes, no fos cas que algun vianant, en passar-hi pel davant, es molestés. El pessebre l’han amagat a l’Ajuntament perquè només el vegin els qui hi vagin expressament. En la mateixa línia, l’Eix Comercial del Raval, ha suprimit l’enllumenat tradicional nadalenc per una cosa que, sense cap sentit del ridícul, anomenen “llums d’hivern” i “bombetes inclusives”. El pretext, diuen, és retre un homenatge a la diversitat cultural i religiosa del barri. Segons l’ideòleg de l’operació, Imanol Ossa, “calia fugir del punt nadalenc per tal que tothom s’hi senti incorporat. Havia de ser una cosa més multicultural”.

Tots els països tenen les seves tradicions, tradicions que, tinguin o no tinguin una arrel religiosa, no necessàriament apleguen la identificació de tota la gent. Però una cosa és la identificació i una altra el respecte. Ningú no t’obliga a mirar un pessebre, si no t’interessa. Tu respectes la tradició i la tradició respecta el teu desinterès. I el mateix passa amb els llums de Nadal. En diem llums de Nadal perquè és per Nadal que els posem. I precisament per això en aquestes dates no té cap sentit posar llums que no hi tenen res a veure. Si no vols, no en posis, de llums; però si en poses, han de ser de Nadal, és clar. Doncs bé, els esmentats cervells del Raval han tirat pel dret sense adonar-se de la seva flagrant contradicció: blasmen l’arrel religiosa de Nadal, però no sols no renuncien a celebrar-lo, sinó que pretenen treure benefici econòmic del seu caràcter festiu. L’afany de semblar ‘moderns’, ‘guais’, ‘progres’, ‘multicultis’, etc., els impedeix reflexionar ni que sigui cinc minuts per adonar-se que és molt lleig voler treure profit d’allò que critiques. Bàsicament, perquè quan ho fas se’t veu el llautó i en surts retratat. No es pot beure i bufar al mateix temps.

Una altra contradicció és que si l’Eix Comercial del Raval està en contra de Nadal i Sant Esteve, per la seva arrel religiosa, el que ha de fer, per coherència, és convertir aquests dos dies en feiners i apujar la persiana del matí al vespre. No només el comerç pakistanès, eh?; tot el comerç del Raval obert de bat a bat. No s’hi val fer trampa. Per això s’han vist obligats a recórrer a una operació de maquillatge consistent en un canvi de nom: en comptes de “llums de Nadal”, en diuen “llums d’hivern”. Però què són “llums d’hivern”? I com és que els encenen a la tardor? Es veu prou que aquest argument té la consistència d’un melindro, i, per arreglar-ho, els cervells del Raval han dit que les seves són “bombetes inclusives” (!). Sona bé, oi? Però com són les bombetes inclusives; on les venen?; quina llum fan?; són bombetes que canvien de color per reproduir les banderes de tots els països del món o només els colors de l’arc de Sant Martí? A mi m’ofendria que hi faltessin llums violetes, que és el color feminista. Un altre apartat és el cost d’aquesta operació dermoestètica que han definit com “un homenatge a la diversitat cultural i religiosa del barri” i que s’eleva a 65.000 euros. Realment escandalós, tenint en compte el teixit social del Raval. Si de debò volien retre homenatge a la gent del Raval, el que haurien d’haver fet és ajudar a pagar el lloguer dels ravalencs que ara mateix estan amb l’aigua al coll. Això sí que hagués estat un homenatge, en comptes de posar-los bombetes inclusives per valor de 65.000 euros destinades a il·luminar la seva penúria.

Font: Víctor Alexandre, el Món

Read Full Post »

Bellaterra, 18 de novembre de 2024

Rosario Palomino Otiniano (Lima, 1971 – Barcelona, 22 d’octubre de 2024) va ser una psicòloga i activista peruana lluitadora per la defensa del català.

Victor Alexandre, escriptor i periodista Sancugatenc 📷 CEDIDA

Rosario Palomino, una catalana de Lima

Víctor Alexandre|La mort de Rosario Palomino, a només cinquanta-tres anys, ha estat una pèrdua molt gran per al país. Als qui no la coneixien potser els sobtarà aquesta afirmació, ja que Rosario Palomino no era cap personalitat política, ni tampoc cap figura mediàtica. Més aviat era una dona discreta en el terreny personal i discreta en la immensa tasca que duia a terme en defensa de la llengua catalana. I dic immensa, perquè els fruits que obtenia no en tenien res, de discrets. Tot al contrari, eren gegantins i han estat molt profitosos. Us explicaré el per què.

Rosario Palomino era una catalana de Lima, psicòloga de professió, que en arribar a casa nostra es va adonar de seguida que Catalunya i Espanya eren nacions completament diferents. Que la primera estigués sotmesa a la segona no esborrava la seva existència, i la llengua n’era la prova més fefaent. Però no es va aturar aquí, no es va limitar a aprendre la llengua i prou, sinó que va aprofundir fins a concloure que Espanya estava portant a terme a Catalunya el mateix projecte d’anorreament lingüístic que havia dut a les colònies d’ultramar, en general, i del Perú, en particular. És a dir, extermini de llengües locals i imposició de l’espanyol com a instrument uniformitzador d’una identitat absolutament falsa i aliena a la cultura d’aquells pobles. Com és obvi, avui no pot emprar aquí les mateixes eines que emprava allà, però el projecte és exactament el mateix. El somni espanyol és l’extermini definitiu de la llengua catalana com a requisit ineludible per construir tot seguit un discurs que li permeti dir que la nació catalana no ha existit mai.

Rosario Palomino va veure immediatament allò que tants catalans –començant pel conseller de Política Lingüística– no volen veure o fan veure que no veuen, que és que la llengua catalana està reculant a nivells alarmants, tant alarmants que s’atansa dia rere dia a un punt de no retorn, aquell punt que la ciència ha establert com a límit per a la salvació. Un cop travessat aquest límit, tots els esforços són inútils i la llengua –qualsevol llengua– ja esdevé irrecuperable. Conscient d’això, la Rosario no es va conformar amb una praxi personal conseqüent, com ara el fet de parlar català amb tothom. Ella va anar més enllà i, al costat de Matthew Tree, Toni Albà i Carme Sansa, va impulsar una campanya anomenada “No em canviïs de llengua” destinada a conscienciar els catalans de la necessitat de no canviar a l’espanyol a l’hora d’adreçar-se a desconeguts o a persones amb un fenotip presumiblement forà.

Intel·ligent com era, la Rosario va trigar molt poc a adonar-se que els catalans tenen tan interioritzada la “inferioritat” de la seva llengua que hi renuncien preventivament sense cap motiu. I és clar, un poble així és molt difícil que pari atenció en l’acte de submissió que suposa l’autoinferiorització lingüística. Una cosa és que hom et privi de parlar la teva llengua a la teva terra, i una altra, infinitament més perversa, és que te’n privis tu mateix. La Rosario, per tant, va aplegar persones d’altres orígens residents a Catalunya per emetre aquest missatge: “No em canviïs de llengua”. Aquest era i és un missatge molt efectiu, perquè, sense verbalitzar-ho, ve a dir més o menys això: “Per què no em parles en català? Sóc senegalès (o peruà, o bolivià, etc.), però no idiota”. La idea és senzilla i clara: donar a la llengua catalana el mateix estatus que tenen totes les llengües a casa seva, que és el de llengua comuna, la llengua de la cohesió social.

📷Adiva Koenigsberg

Confesso, doncs, que no me’n sé avenir que la Rosario Palomino ja no hi sigui. El 4 de desembre passat la vaig veure a la llibreria Ona, arran de la presentació del meu llibre ‘Jo no volia ser Rita Hayworth’, i el 24 de gener d’enguany ella va estar al meu costat en un acte que vam fer a l’Ateneu Barcelonès. En acabar, vam sortir al jardí i vam estar-nos-hi conversant una llarga estona. No sabia que era la darrera vegada que la veia. Després encara vaig intercanviar-hi alguns missatges de mòbil, però ja no la vaig veure més. Quina dona més admirable, la Rosario Palomino. Era baixeta i per raons de salut transmetia una imatge de fragilitat, però només com a imatge externa. Per dins era d’una formidable fortalesa de caràcter i de perseverança. Mentre molts catalans de soca-rel semblen avergonyir-se de parlar en català amb tothom a Catalunya, ella, una catalana de Lima, n’estava ben orgullosa. Ningú no li va demanar que estimés Catalunya, l’estimava perquè volia, perquè la duia al cor. I precisament perquè la duia al cor la volia lliure. Moltíssimes gràcies, Rosario. Desitjo que sorgeixi alguna iniciativa que porti el teu nom i que mantingui viva la memòria de la meravellosa llavor que ens has deixat.


Font: Víctor Alexandre, Racó Català

Read Full Post »

Bellaterra, 6 de novembre de 2024

És a dir, totes les objeccions als nous noms de carrers més aviat sonen a excusa de qui no vol canvis perquè admira les persones homenatjades o, si més no, detesta encara més les alternatives“.

Jaime Rubio Hancock 📷 CEDIDA

PER QUÈ CAL CANVIAR ELS NOMS DELS CARRERS DEDICATS A FRANQUISTES?

Hi ha un debat que segueix latent: el dels carrers amb noms franquistes.  Cada cert temps hi ha polèmica amb aquests símbols.  A Madrid, va ser el 2017 quan l’ajuntament va aprovar canviar els noms de 52 d’aquests carrers, canvi que es va paralitzar per diversos recursos judicials.  Així, el carrer Batalla de Belchite -que van guanyar els republicans, però a costa de mobilitzar massa efectius-, passarà a dir-se Juana Doña, escriptora i dirigent sindicalista.  Herois de l’Alcàsser serà Simone Weil, filòsofa francesa que va formar part de la Columna Durruti a la guerra.  General Kirkpatrick es dirà Carlota O´Neill, escriptora i periodista feminista, mantenint el cognom irlandès de l’anterior.

No totes les alternatives es refereixen a la guerra: el carrer Caiguts de la Divisió Blava passarà a anomenar-se carrer Memorial 11 de març del 2014, en memòria de les víctimes de l’atemptat d’Atocha, on van morir 192 persones.  I la travessia del General Franco tindrà el nom de l’escriptor del segle XVIII Diego Torres Villaroel.

Potser ens sembli difícil entendre per què algú preferiria posar un carrer a un general que un escriptora i, per descomptat, li agradaria molt més viure a Juana Doña que a la Batalla de Belchite.  Però això no treu que molta gent s’oposi a aquesta mesura, usant arguments com els següents:

(1) És una despesa innecessària i hi ha altres prioritats.  És cert que canviar el nom de cinc desenes de carrers comporta una despesa, començant pel canvi de les plaques.  Però això passa amb tot.  O gairebé tot.  Per què pintar un banc quan hi ha un esvoranc perillós?  Per què reparar un esvoranc quan hi ha gent dormint al carrer?  Tot i això, no se sol criticar que es pinti un banc al·legant que hi ha despeses més importants.  Per no esmentar que hi ha despeses encara menys importants, com la cavalcada de Reis, que no solen ser tan polèmiques.  L’assumpte dels carrers es critica per la càrrega política.  A més, sense ser una mica de vida o mort, sí que té la seva importància, perquè diu molt de la comunitat que volem ser i de com volem que es vegi.

(2) La Guerra Civil i la dictadura també són part de la nostra història.  Això és cert, però ningú no està esborrant aquests noms dels llibres d’història.  Dedicar a algú el nom en un carrer és una mostra de respecte i admiració.  Posar un carrer a Cervantes és un reconeixement al que va fer per la nostra cultura.  Si la posem a Franco, estem expressant el nostre reconeixement cap a un dictador.

Encara que aspirem a aquest cosmopolitisme, també es pot negar que la nostra societat comparteix una història.  No podem oblidar el que és dolent.  Al contrari, ho hem de tenir molt present.  Però això no vol dir que hàgim d’homenatjar-ho.  Si no dediquem un carrer als assassins de les nenes d’Alcàsser, malgrat l’impacte mediàtic que van tenir aquests crims, per què li dedicarem a un militar colpista?

Per descomptat, hi ha casos més dubtosos.  Per exemple, els carrers dedicats a reis.  Mantenim els carrers amb el nom de Felip V, que va arribar al tron després d’una guerra civil de tretze anys per decidir la successió de Carles II?  A més, cap rei o aristòcrata es podia anomenar demòcrata ni defensava els valors que considerem importants avui dia.  ¿Caldria canviar aquests noms?

La diferència és que la dictadura de Franco està recent i encara hi ha gent que la va patir.  No té sentit, per tant, que aquesta gent trobi mostres d’admiració contínues als carrers de la seva ciutat.  Sens dubte, hi va haver molts espanyols partidaris de la dictadura que no estan molestos per aquests noms, però això seria com defensar una plaça del Ku Klux Klan a Nashville perquè el KKK és de Tennesssee, i allà encara hi ha gent a favor d’aquest grup. Per descomptat, això no treu que hi pugui haver dubtes amb noms concrets.  Com la Batalla de Belchite: no pot ser un bon recordatori dels horrors de la guerra?

(3) Aquests canvis són un molest per a la gent que viu en aquests carrers, per als carters i per als taxistes.  Gairebé qualsevol canvi suposa un destorb fins que un s’hi acostuma, i per això gairebé tots generen resistència.  Una mudança suposa fer caixes i després desfer-les.  Un canvi en un sistema operatiu o en un programa informàtic requereix que ens hi acostumem de nou.  Un pentinat diferent suposa que ens veurem rars uns dies i que hàgim de contestar preguntes sobre això.  Però aquests canvis es fan perquè compensen a mitjà i llarg termini.  La mudança seria a un pis més gran, el programa informàtic funcionaria millor i amb el canvi de nom als carrers deixarem d’homenatjar militars que van donar un cop d’Estat contra una democràcia, iniciant una guerra de tres anys i una dictadura de gairebé quaranta  .

(4) És el meu carrer.  També hi pot haver un component sentimental.  Si t’has criat al carrer Herois de l’Alcázar, és probable que tinguis afecte també al nom pels records que et porta i les vivències que has experimentat, sense que ni per un moment se t’hagi passat pel cap l’episodi històric al  que es ret homenatge.  A més, carrer Herois de l’Alcázar no té la mateixa càrrega que carrer Pol Pot, per exemple, per la qual cosa resulta més fàcil distanciar-se (o no tenir-ne ni idea, en cas de ser un nen).  Però per què obligar-los a associar els seus amics de la infància o els primers esforços adolescents amb la Guerra Civil?

-El meu primer petó va ser al portal de casa.  Només teníem quinze anys i va ser molt romàntic.  Tots dos vivíem al mateix edifici del carrer Herois de l’Alcázar.  No puc llegir sobre el setge a l’Alcázar de Toledo sense recordar-me aquest primer petó.  Al contrari que el coronel Moscardó, que no es va rendir malgrat que van afusellar el seu fill, jo em vaig lliurar sense condicions a aquell amor adolescent.

(5) Eren altres temps.  Aquesta excusa se sosté difícilment en el cas d’una dictadura recent que, encara que va ser més que tolerada a Espanya i fora, també va ser criticada i combatuda.  És cert que sovint tenim carrers dedicats a gent que va viure en altres temps i tenia idees pròpies de la seva època.  Per exemple, Quevedo té un carrer i una glorieta a Madrid, malgrat haver estat masclista i racista.  Va escriure un poema sobre el casament entre dos negres que semblaven grajos “perquè a grajos van olorant”, entre altres gracietes.

El que ens passa amb els poemes racistes de Quevedo es pot explicar amb el concepte de la finestra d’Overton, amb què es descriu el rang d’idees que una societat troba acceptable.  A l’Espanya del segle XVII era acceptable ser racista.  A tothom li semblava normal.  I per això moltes persones admirables, com el mateix Quevedo, expressaven aquestes idees sense causar estupor.  Tots acabem tenint les nostres trobades amb la finestra d’Overton en més o menys mesura: per molt moderns i progressistes que ens creem, d’aquí a quinze o vint anys és molt probable que ens vegem obligats a reconèixer que ens equivoquem en moltes coses, per la senzilla  raó que les societats canvien.

¿Això significa que Quevedo no es mereix el carrer i la glorieta?  Que les hauríem de treure a tots els masclistes, racistes, classistes i delinqüents de les nostres ciutats?  Hi ha, de nou, una diferència., No vull restar importància al racisme de Quevedo (ni al de ningú), però a Quevedo no ho recordem per això.  Seguim llegint-lo malgrat textos com el del casament entre negres perquè la major part del que va escriure continua sent enriquidor i bell.  En canvi, quan dediquem un carrer a un general franquista i no malgrat això.  El que s’homenatja és la qualitat de colpista.  És com si recordéssim Quevedo per ser el gran poeta del supremacisme blanc, quan evidentment no és així.

És a dir, totes les objeccions als nous noms de carrers més aviat sonen a excusa de qui no vol canvis perquè admira les persones homenatjades o, si més no, detesta encara més les alternatives.

Jaime Rubio Hancock (Barcelona 1977, encara que aparenta 1981) treballa a Verne, on escriu coses i fa cafè.  Acaba de publicar Està bé enganxar un nazi?  Autor del bloc La decadència de l’enginy  i de les novel·les La decadència de l’enginy, El secret del meu èxit i El problema de la bala.  També ha col·laborat amb GQ.com i amb Periódico Diagonal.  Sempre parla de si mateix en tercera persona perquè no el confonguin amb ell mateix, però m’acabo embolicant i es delata.

Font: ACFILOSOFIA

Read Full Post »

Bellaterra, 2 novembre 2024              

Alfons Durán i Pich 📷 CEDIDA

A FALTA D’ADJECTIUS     

Alfons Durán Pich|Sempre m’ha semblat un despropòsit anomenar “fills de puta” aquells que pels seus actes considerem indignes de pertànyer al nostre marc social comú.  Pretenem insultar-los, a manera de càstig emocional, però ho fem prenent com a referència a les seves mares, dones que no han de ser responsables de les conductes associats dels seus fills.
El regust de l’època victoriana i el seu tuf reaccionari situen la prostituta, que ven el seu cos a desgrat seu, com una “mala dona” davant les virtuts de la dona burgesa, idealitzada pel Sistema dins d’una cultura masclista que la redueix  a un paper de sotmetiment a gust de l’usuari.

L’expressió “fill de puta” es repeteix constantment als grans esdeveniments col·lectius (com són els partits de futbol), on unes masses assilvestrades descarreguen els seus instints més ruïnes contra els jugadors de l’equip contrari o contra el que se suposa que aquests representen.
Faig aquest preàmbul perquè no trobo la paraula justa, l’adjectiu precís (que tant preocupava a Josep Pla) per qualificar el comportament dels polítics professionals i dels mitjans subsidiats que els acompanyen, al desastre climàtic anunciat que ha assolat ciutats i  pobles del País Valencià.
Tan preocupats que estan per la unitat d’Espanya (un concepte retòric buit de contingut) i no obstant reaccionen tard i malament quan es produeix una catàstrofe d’aquesta naturalesa en aquest territori.  Quin sentit ha que hagin estat fonamentalment els ciutadans corrents els que hagin respost, amb les seves precàries capacitats, per assistir els danyats, cobrir les necessitats més elementals, donar un toc d’esperança a les seves vides?

Un Estat que presumeix de modern, que exporta armes a tercers països i que compta amb un exèrcit de 140.000 soldats i una força paramilitar (la Guàrdia Civil) formada per 80.000 persones, com és que no actua de manera immediata per posar ordre i aplicar  solucions ja?  Per què serveixen els 14.000 milions del pressupost de Defensa?

Què significa aquest degoteig ridícul de soldats a la zona afectada (que si mil, que si dos mil, etc.), quan els va faltar temps per enviar 6.000 guàrdia civils a Catalunya el 2017 i no precisament per donar un cop de mà a uns ciutadans  que només volien votar, sinó per agredir-los violentament?
Menys trompeteig, menys medalles i menys desfilades.  Si no actuen en moments com aquest, és que no ens serveixen.
Sincerament, em falten adjectius per qualificar-los.

Alfons Durán Pich és llicenciat en Sociologia per la Universitat de Deusto, llicenciat en Psicologia per la Universitat de Barcelona, Màster en Societat de la Informació i el Coneixement per la Universitat Oberta de Catalunya, Diplomat en Administració d’Empreses (SEP) per la Stanford Business School, Graduat  a Periodisme per l’Escola Oficial de Periodisme de Madrid.  Estudis especialitzats en macro i microeconomia amb el professor Peter Navarro de la universitat d’Irvine (Califòrnia), i en mercats financers amb el professor Robert Shiller de la universitat de Yale.


Perfil docent
Durant catorze anys (1976-1990) va ser professor titular de màrqueting d’ESADE.
Ha estat professor convidat a les escoles ESCP de Madrid i Fundesem d’Alacant.
Perfil professional
Ha estat president executiu o conseller delegat d’empreses dels sectors de masses congelades, greixos i margarines, distribució, química industrial, publicitat, consultoria estratègica, responsabilitat social corporativa i d’altres.
Actualment és conseller d’una corporació industrial formada per sis empreses.

Associacions
És membre de la Conway Hall Ethical Society, de l’American Marketing Association, de l’Academy of Management, de la Skeptics Society, del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya i del capítol espanyol d’antics alumnes de la Stanford Business School.

Font: alfdurancorner

 


 

Read Full Post »

Bellaterra, 18 d’agost de 2024

LLUÍS TORRES| Coincidint que ahir va ser el Dia Mundial del Vianant,  compartim aquest interessant article de Frederic Roda Pérez, sobre la natural activitat de passejar (tot i la gran dificultat de fer-ho amb normalitat i sense perill, per les deixades voreres i camins de Bellaterra), l’hem trobat a la desapareguda revista L’Esquirol del Vallès de l’estiu de1986.

L’ART DE PASSEJAR (FREDERIC RODA)

El nostre poble és ple de pujades i baixades: una orografia dificil i poc apte per la passejada. No tenim dret a rambla com no tenim dret a plaça. Què hi farem!

Malgrat tot, sempre hi ha intrèpids, que no són precisament de les joves generacions, que practiquen l’art de passejar. Alguns d’ells fins i tot treuen del racó corresponent del rebedor de la torre, un vell bastó de reminiscències pirenencas o alpines com si es tractés d’anar al llac de Sant Maurici o a l’encontre de la Jungfrau!

El conjunt idoni és la parella i, de ser possible, la parella del mateix sexe; perquè el passeig vol contigüitat però no enllaç. Les parelles molt joves si passejen és perquè no tenen on caure. Les parelles grans, si ho fan, és per raons de salut, d’estirar les cames. Realment, per ben passejar la parella no ha de ser mixta. La conversa ha d’ésser escassa i no fer-la aprofitable ni pels projectes, ni pel negoci, ni per passar comptes. Ha d’ésser d’oci en l’estat més pur possible.

Els autos, aquestes màquines excessives, ens fan la vida intransitable. Quan aquestes bèsties dormen, bé sigui en els seus garatjos, bé sigui incòmodament amorrades a les vores, us suggereixo un volt pel Camí Vell de Sabadell a Sant Cugat, que és una Circumvalació per la part alta de Bellaterra.

D’una banda veureu com el traçat dels carrers pel fons de les torrenteres, una obra urbanística de l’arquitecte Sala, ha deixat intactes i plens de verd les carenes, i, per sort, no es veuen tantes cases com les que hi són: Bellaterra es troba amagada entre el bosc, un bosc de pins que no té gaire més de seixanta anys! De l’altra banda veureu tota la plana vallesana, cap a la capital, Sant Cugat, fins els primers pendents d’un Tibidabo salvatge encara.

Des de la serreta de Gallinera fins a la frontera de Terranova, tot plegat no fa tres quarts d’hora.

De passada comprovareu com es manté la febre per fer cases…

Read Full Post »

Bellaterra, 13 d’agost de 2024

Autèntic refugi climàtic natural de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

LLUÍS TORRES| Avui compartim un interessantíssim article de Zara Palomeque Recio  (escriptora i doctora en Estudis Culturals), que pública el diari PÚBLICO. Zara es diu que l’hivernacle és l’efecte funerari dels nostres dies, i també el resultat directe d’un deliri capitalista que ens torna estrangers a la nostra terra, i afirma que com més escalfament, més aeroports i camps de golf, se’ns llança des de les autoritats teòricament competents;  més regadiu mancat de la substància vital que alleuja la set, més autopistes i contaminació atmosfèrica, més tala de frondositats urbanes.

Vista aèrea de Bellaterra dividida del terreny de la Universitat Autònoma de Barcelona a través de les vies dels FGC
📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

NI CASA MEVA ÉS JA CASA MEVA

La meva amiga Carmen em va enviar ahir un missatge per dir que no reconeix casa seva;  que fa tanta calor entre les parets d’aquell piset cacereny que està pensant seriosament instal·lar l’aire condicionat;  però que, mentre dubta sobre la seva decisió, no aconsegueix dormir, així que ha estès les seves activitats a les hores nocturnes i, en conseqüència, l’estiu està alterant els seus bioritmes com un perpetu jet lag.  Zombie pels corredors i propietària d’un mareig extensible a les seves mascotes, la ciutat se l’ha transformat en un guèiser hostil per al qual ja no hi ha refugi possible, i el cos li torna senyals d’alerta amb què jugar a la por.  El missatge també amaga una pregunta a qui no només s’ha acostumat a la calor, sinó que l’ha escollit conscientment i l’afronta amb estratègies ancestrals i una genètica estranyament màgica.  En una altra vida, m’agrada explicar-li entre rialles, crec que vaig ser un tuareg, encara que la veritat és que jo també pateixo els apallissaments d’aquest extremisme climàtic, i ni els tendals, ni els murs gruixuts i sostres alts de la meva llar, ni el ventall  alleugen prou.  Surto al carrer i contemplo el termòmetre per sobre de 40ºC gairebé diàriament;  la pedra gòtica, musulmana o romana d’aquest palimpsest cordovès desprèn foc i, traient alguns tarongers aguerrits, no hi ha arbres que donin ombra.  Suo profusament, i tot això, al costat de l’horari dels vilatans que han decidit partir la jornada de son en dos, la matinada profunda i la migdiada, per disposar dels fresques matins i nits lliures, els ho ofereixo a Carmen com a recepta mèdica.  Mira, és que ens hem d’adaptar;  mira, Azahara, és que casa meva és un hivernacle;  doncs planta tomàquets –responc. 

Hivernacle és l’efecte funerari dels nostres dies, i també el resultat directe d’un deliri capitalista que ens torna estrangers a la nostra terra.  Aquí, les activitats vespertines han quedat suspeses i gairebé no obren els comerços;  el mercat ambulant ha passat a omplir de paradetes una ruta il·luminada per fanals i ocasionals estrelles;  la piscina del meu poble convida a fer una capbussada fins a la 1:30, pressuposant l’ajuntament que pocs aconseguiran fer ull abans.  Si alguna cosa ens portarà aquesta emergència sense treva serà l’estupefacció, perllongada i completada al llarg dels anys, davant del fet que la nostra casa ja no és casa nostra, fins que l’hem d’abandonar per una altra aliena igualment als fets de costums,  trajectòries biogràfiques i amors.  Tampoc els paisatges –el llar darrer– són reconeixibles a uns ulls la memòria dels quals es va acoblant a la nostàlgia però no troba concatenació a la mirada contemporània.  Com més escalfament, més aeroports i camps de golf, se’ns llança des de les autoritats teòricament competents;  més regadiu mancat de la substància vital que alleuja la set, més autopistes i contaminació atmosfèrica, més tala de frondositats urbanes.  L’adaptació, sembla, funciona com l’engany del conte Hansel i Gretel: la bruixa engreixa els petits i aquests, devorant màquines d’aire condicionat i vacances en creuer, pensen que el feliç goig de la golafreria puntual els mantindrà fora de perill, abans  que la vella els introdueixi a la caldera i faci potatge amb ells.  La faula projecta refulgències tan caníbals com el mateix antropocè.  Els nens, per cert, tampoc no tenien casa. 

Així, el meu riu que antany es desplegava en cales i dibuixava una platja no existeix, avui és una fossa sèptica;  la meva aigua de pluja no plovia microplàstics –ara, és clar, aquest problema es pot veure compensat per la circumstància que gairebé no plou;  el meu pati es trobava ple d’unes dragons que mai engolien mosquits transmissors del virus del Nil. Quan ens sorprengui octubre, tornaré a sentir aquest desequilibri tan torbador entre la llum solar decreixent del crepuscle tardorenc i les temperatures encara abrasadores, de manera que cridaré a  Carmen per confessar-li que no reconec l’estació de l’any, que no sé si obeir a aquesta penombra fidel als rellotges cíclics oa la qualitat febril de l’aire, ja que l’una i l’altra barallen per arrogar-se la definició ja obsoleta del temps que no tornarà.  Categories dinamitades sense necessitat de deflagració, simplement arrossegant-nos per la inèrcia de l’economia;  patrons fets farinetes i la ciutadania envainant la ciència amb una mà i desembeinant el trasbalsament amb l’altra;  cicles que ja no respecten la seva iteració i deambulen, fent tombs, cap a una mala floració aquí, un banc de peixos morts allà: la vida va a poc a poc desprenent-se dels seus goznes i el lar ens cau a sobre com un garbuix d’incerteses.  Aleshores, davant la decrepitud d’un terreny que no suporta més el pes dels maons, haurà arribat el moment de renunciar al sedentarisme que, des del neolític, ha caracteritzat les nostres societats i abraçar un nomadisme similar al que ja oprimeix milions de  refugiats climàtics, altres, distants, potser miralls del futur.  I cantarem, caminants, metecos, rodamóns, al compàs del romanç lorquià: 

Però jo ja no sóc jo, ni casa meva és ja casa meva

Zara Palomeque Recio 📷 CEDIDA

Azahara Palomeque Recio és escriptora, periodista i doctora en Estudis Culturals per la Universitat de Princeton.  És autora dels poemaris American Poems (2015), A la cendra blanca de les genives (2017), RIP (Rest in Plastic) (2019) i Currículum (2022), així com de les memòries Any 9. Cròniques catastròfiques a l’era  Trump (2020).  És també col·laboradora habitual de La Marea i El País.  A Anagrama ha publicat Vivir pitjor que els nostres pares (2023).

Font: PUEBLO, Zara Palomeque Recio

Read Full Post »

Bellaterra, 8 d’agost de 2024

“Hem fet una planificació perquè Vallpineda sigui part de La Floresta (Sant Cugat del Vallès), el 2024″

Lluis Feliu durant la seva visita a Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

LLUÍS TORRES| Veient avui la seva interessant i sincera opinió publicada al Tot Sant Cugat, recordem el desembre de 2022, quan vam rebre a l’amic Lluís Feliu, i ens parlés de la seva proposta cívica perquè la seva població de Vallpineda (Molins de Rei), s’annexiones a La Floresta (Sant Cugat del Vallès).

Tot fent un cafè a la terrassa del Bonaparte de la Plaça del Pi de Bellaterra, ens deia que estaven emmurallats amb Bellaterra i que ells ho tenien més fàcil, ja que estàn enganxats a La Floresta. Què Vallpineda és un nucli de població pertanyent al terme municipal de Molins de Rei i situat dins la serra de Collserola molt a prop de la Floresta de Sant Cugat del Vallès; que l’any 2009 eren 270 els seus habitants

Urbanització Vallpineda de Molins de Rei|Wikipèdia

Bellaterra, sí. Gràcies!

‘Si Bellaterra ha demostrat que la seva població se sent de Sant Cugat perquè és on la gran majoria hi fa vida, qui s’atrevirà a negar-ho?’

Llegia un article d’aquest mateix mitjà on l’autor rebutjava l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat per, segons l’autor, ser un barri elitista. He viscut 20 anys a Bellaterra i puc dir que com a tots els barris, hi ha de tot: metges, professors, arquitectes, empresaris, periodistes, polítics, inventors… un reflex bonic d’una societat diversa, que empeny als joves a esforçar-se per arribar on s’han proposat arribar.

Aprofitava per rellegir el significat d’elitisme al portal Termcat i de forma molt concisa hi diu que elitisme és la doctrina que defensa l’existència d’elits polítiques, culturals o econòmiques en la societat, i després de rellegir-ho diverses vegades no he sabut treure cap connotació pejorativa. Crec que cal aplaudir i reivindicar el que alguns volen titllar de forma negativa.

Fa massa temps que sentim que els empresaris són dolents, que l’elitisme, sigui econòmic, polític o cultural, és dolent, que els rics no mereixen ser rics o que qui treu bones notes no juga net. Canviem el xip si us plau, la cultura de l’esforç està en joc i tots hem de ser conscients que el “pare Estat no existeix” ni ens salvarà de res, seràs tu qui ha de córrer, esforçar-se i lluitar pels objectius individuals o col·lectius.

L’Estat, igual que l’Ajuntament és com un jardí que amb l’esforç de tots podem cuidar, decorar, regar i fer-lo digne. Però cal esforç, complir amb els deures i ser pragmàtics.

A Bellaterra i a Catalunya, per sobre de si ens agrada una comunitat o una altra, està la democràcia i la llibertat.

Si Bellaterra ha demostrat que la seva població se sent de Sant Cugat perquè és on la gran majoria hi fa vida, qui s’atrevirà a negar-ho? Bellaterra sí, gràcies, i totes les persones que puguin aportar per construïr una societat millor.

LLUIS FELIU I ROE

Doctor en Marketing per la Universitat Abat Oliba CEU
Llicenciat en Ciències de la Comunicació Blanquerna (Periodisme) a Universitat Ramon Llull
Màster executiu de Comunicació Empresarial i Institucional per EADA Business School
Màster oficial en Comunicació Digital i Noves Tecnologies per la Universitat Abat Oliba CEU
Programa de Tècniques Professionals, Gestió de Projectes, a IESE Business School

Fundador i Director de Comunicació i Màrqueting de l’agència edeon.net
Consultor Programa Consolida’t de la Generalitat de Catalunya

Font: Tot Sant Cugat, Lluís Feliu

Read Full Post »

Bellaterra, 7 d’agost de 2024

LLUÍS TORRES| Compartim aquesta interessant opinió de seguretat, també pel veïnat de Bellaterra, del nostre amic, el Sancugatenc Víctor Alexandre, ha publicat al Tot Sant Cugat.

L’escriptor Víctor Alexandre 📷 CEDIDA

ELS LLADRES NO FAN VACANCES

En aquestes dates d’agost és quan els lladres de cases fan l’agost. Empren diversos trucs per saber si som fora de vacances, i, per contrarestar-los, els Mossos d’Esquadra donen consells molt efectius. El problema és que no tothom els segueix. De tots aquests consells, n’hi ha set de molt importants, com ara instal·lar un pany de seguretat, instal·lar un passador a les finestres, sobretot si són corredisses, o deixar els objectes de valor en llocs desacostumats. Però n’hi ha tres que a mi em semblen bàsics i que són molt fàcils de seguir, ja que no demanen cap instal·lació; n’hi ha prou de posar-se en la pell del lladre i de pensar com ell per no facilitar-li les coses.

Una família que marxa dues, tres o quatre setmanes de vacances és obvi que acumularà correspondència a la bústia. No cal que sigui molta, el sol fet que les altres estiguin buides ja informa que ningú no l’obre. Un altre error és penjar informació del lloc on som de vacances a les xarxes socials. Fer això és molt pitjor que si pengéssim un rètol a la porta que digués “No hi som fins a tal dia”. Finalment, com que els lladres tenen un codi propi, és molt recomanable que, si som fora, els veïns eliminin tot adhesiu que vegin al portal o a la façana de l’edifici per més que sembli merament publicitari. En aquest sentit, cal també estar molt a l’aguait dels marcadors a les portes del pis o de la torre, ja que els lladres hi posen plàstics, cartronets, etc., per saber si algú hi fa vida. A menys facilitats, més seguretat.

*Víctor Alexandre i Benet, conegut pel nom de ploma Víctor Alexandre (Barcelona, 10 d’abril de 1950), és un escriptor català en llengua catalana.
Començà la seva carrera professional el 1972 a Ràdio Popular d’Eivissa, i el 1974 a Ràdio Joventut, a Barcelona, on fou el primer periodista radiofònic a presentar música estrangera en català. Ha estat director i presentador de programes de Ràdio 4 (1976-1993), entre els quals Trobada, Aperitiu amb Diamants o Hollywood Boulevard, i corresponsal a Alemanya per al diari Avui, el setmanari El Temps i la Cadena SER. Va presentar el programa Cinema a l’abast a RTVE Catalunya, va ser redactor del programa Clàssica del Canal 33 i és autor de diverses obres de ficció per a la ràdio. Va escriure a les pàgines de la revista Lletres gairebé des dels seus inicis, i col·labora habitualment als portals El Món, Racó Català, Cugat.cat i Tot Sant Cugat.

El 2007 va estrenar l’obra de teatre Èric i l’Exèrcit del Fènix, sobre el cas de repressió política d’Èric Bertran, que va suposar el seu debut com a dramaturg. L’any 2008 va publicar Nosaltres, els catalans, llibre en què Alexandre conversa amb vint nous catalans dels cinc continents, entre els quals: Patrícia Gabancho, Najat El Hachmi, Sam Abrams, Matthew Tree, Asha Miró i Txiki Begiristain. El desembre del mateix any se li atorgà el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions per l’obra Set dones i un home sol i tot seguit va publicar Trifulkes de la Katalana Tribu, la història de Catalunya explicada amb humor i didàcticament per a lectors de 8 anys en amunt (Joan Vilamala, va escriure dotze cançons per aquesta obra teatral, i Toni Xuclà en va compondre la música).  Sobre el seu llibre Jo no sóc espanyol, Núria Cadenes va dir que va marcar un abans i un després en la presa de consciència nacional de Catalunya.

Font: Tot Sant Cugat, Wikipèdia

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »