“Facilitar l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat no és dividir, és respectar, és escoltar, és fer democràcia“. LLUIS FELIU
Lluís Feliu i Roe, emprenedor de Sant Cugat
Si ens definim com a demòcrates, hi ha una premissa irrenunciable que sembla que estem oblidant quan parlem del conflicte entre Bellaterra – Sant Cugat – Cerdanyola, el respecte a la voluntat expressada pels ciutadans. A Bellaterra aquesta voluntat ja s’ha manifestat amb claredat. La ciutadania va votar que volia deixar de formar part de Cerdanyola del Vallès, i això, en una democràcia madura, no s’hauria de discutir, s’hauria de respectar.
Estem acostumats a les males maneres de fer dels socialistes.
No sorprèn l’oposició del PSOE de Cerdanyola, que fa anys que actua més per càlcul i interès que no pas per respecte a la voluntat popular, però que no ens confonguin el criteri, abans dels seus interessos de retenir una anomalia territorial com la de Bellaterra, ha de prevaldre el sentit comú.
La integració de Bellaterra a Sant Cugat no és cap caprici ni una operació artificial.
La majoria de bellaterrencs fan vida a Sant Cugat, a les escoles, a les empreses, als restaurants, als serveis i a l’activitat cultural. Comparteixen teixit social, econòmic i quotidià. Són, de facto, la mateixa comunitat, i el que està fent l’Ajuntament de Sant Cugat és reconèixer i acollir una part de la seva ciutadania, que conviu i participa plenament de la ciutat, però que actualment és administrada des de Cerdanyola.
I segons el meu parer, si Bellaterra ha de sacrificar l’EMD, no hauria de ser cap inconvenient.
L’EMD era necessària sota l’administració de Cerdanyola, però en aquesta futura annexió, cal que els bellaterrencs donin una oportunitat al govern de Sant Cugat i valorin com es fa la gestió.
Cerdanyola, per la seva banda, ha tingut molts anys per fer-ho bé, per respectar l’EMD, per establir convenis justos, per escoltar i cuidar Bellaterra. Però no ho ha fet. Ha optat per la prepotència i per una visió possessiva que sovint hem vist més encarnada en l’espanyolisme que no pas en el catalanisme.
El gran rètol de “Cerdanyola” plantat a la rotonda d’entrada, davant del col·legi La Vall, n’és una metàfora eloqüent que serveix d’exemple. És una manera d’afirmar la propietat més que no pas d’establir ponts de convivència. Un gest que, inevitablement, recorda altres relacions imposades que coneixem massa bé.
Facilitar l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat no és dividir, és respectar, és escoltar, és fer democràcia. I això, ens agradi o no, hauria de ser el primer deure de qualsevol institució que es dediqui a l’exercici de la democràtica. Cal l’annexió perquè Bellaterra ja és Sant Cugat.
“No cal ser expert per entendre-ho: si Sant Cugat incorpora un nucli d’alta renda, reforça la imatge de ciutat “prèmium” i això fa que el sòl i els pisos siguin encara més atractius per a qui més pot pagar. I quan passen aquestes coses, qui ho pateix som els veïns i veïnes que ja fem malabars per seguir vivint aquí”. Ramón Gutiérrez
RAMÓN GUTIÉRREZ ✍️ L’annexió de Bellaterra no és un tema neutre ni només de mapes i límits municipals. Parlem d’afegir un dels nuclis amb més renda de la comarca a Sant Cugat, una ciutat que ja té un dels mercats d’habitatge més cars del país.
Això passa mentre l’Ajuntament omple titulars amb grans anuncis de projectes d’habitatge i intenta vendre’s com a referent en polítiques d’habitatge. Però, al mateix temps, veiem com aposta per una operació que molt probablement acabarà pressionant encara més els preus, tant de compra com de lloguer.
No cal ser expert per entendre-ho: si Sant Cugat incorpora un nucli d’alta renda, reforça la imatge de ciutat “prèmium” i això fa que el sòl i els pisos siguin encara més atractius per a qui més pot pagar. I quan passen aquestes coses, qui ho pateix som els veïns i veïnes que ja fem malabars per seguir vivint aquí.
L’informe que ha elaborat el govern municipal parla de viabilitat tècnica, però no entra a valorar què suposa per a Cerdanyola perdre una zona amb força capacitat contributiva. Si un municipi amb menys renda perd recursos, es fa més difícil garantir serveis públics i reduir desigualtats entre barris.
Sant Cugat (i Cerdanyola) necessiten justament el contrari: més barreja social, més parc d’habitatge assequible i una mirada de comarca que posi la cohesió per davant dels interessos de qui més té. El que no ens podem permetre és avançar cap a “ciutats-gueto”, més segregades per renda i on cada cop més gent hagi de marxar perquè no pot seguir el ritme dels preus.
Per això cal preguntar-nos si aquesta annexió ajuda a tenir una ciutat més justa o si, un cop més, fem passes en la direcció de fer de Sant Cugat un lloc cada cop més inaccessible per a moltes famílies. Si de veritat es vol garantir el dret a l’habitatge les polítiques que fem com a ciutat han d’anar en aquesta línia, no a reforçar encara més la bombolla.
“A que treu cap esborrar la nostra identitat amb la creença ridícula que retolar en anglès fa cosmopolita?”
Víctor Alexandre |CEDIDA
Sant Cugat no té mar. No el té pas gaire lluny, però els santcugatencs hem de recórrer uns quants quilòmetres per banyar-nos-hi. Tanmateix, si ens hem de guiar pel tarannà del nostre comerç, es diria que Sant Cugat té vocació de poble costaner, delerós de veure turistes d’arreu del món passejant pel carrer amb sandàlies i mitjons. Arribo a aquesta conclusió en llegir els rètols de les botigues del centre de la ciutat, que semblen viure d’esquena als santcugatencs i adreçar-se exclusivament a hipotètics passavolants planetaris:
Tea Shop, The Universe in Feminine, Menswear, Kidswear, Kids & Beats, Bread & Cakes & Coffee, Coffee, brunch and much more, Coffee & Bakery, Smash Burger House, New Collection, Nails Garden, Happiness is Your Color, Nice & Price, Beds Store, Hair Salon & Store, The Office Code, Delivery, Take away... Hom potser dirà que, d’això, se’n diu modernitat. Jo en dic provincianisme. A què treu cap esborrar la nostra identitat amb la creença ridícula que retolar en anglès fa cosmopolita? Quin estrany complex d’inferioritat ens fa creure que retolant Coffee & Bakery serem més guais que retolant Cafè i Fleca? Sant Cugat és una ciutat catalana, no anglesa. No pot ser que la nostra autoestima sigui tan baixa, que arribem a pensar que si deixem de ser qui som, aparentant que som una altra cosa, farem bullir l’olla. El que ens fa cosmopolites, estimat comerç, no és l’anglès, és el respecte. I el respecte comença per nosaltres mateixos.
Hom potser dirà que, d’això, se’n diu modernitat. Jo en dic provincianisme. A què treu cap esborrar la nostra identitat amb la creença ridícula que retolar en anglès fa cosmopolita? Quin estrany complex d’inferioritat ens fa creure que retolant Coffee & Bakery serem més guais que retolant Cafè i Fleca? Sant Cugat és una ciutat catalana, no anglesa. No pot ser que la nostra autoestima sigui tan baixa, que arribem a pensar que si deixem de ser qui som, aparentant que som una altra cosa, farem bullir l’olla. El que ens fa cosmopolites, estimat comerç, no és l’anglès, és el respecte. I el respecte comença per nosaltres mateixos
Antonio Barragán Moriana (Catedràtic dHistòria Contemporània. UCO) ✍️Una de les qüestions que, potser, més sorprengui qualsevol ciutadà mitjanament informat sobre el que passa a Gaza, són les reticències i, fins i tot, en casos molt significatius de representants polítics de la dreta, la negativa a acceptar que el que passa en territori palestí és un genocidi, un genocidi de llibre, de teoria i pràctica de polítiques d’extermini. A Gaza, després dels atemptats terroristes de Hamàs del 7 d’octubre del 2023, es desenvolupa dia a dia, hora a hora, un nivell d’aniquilació sobre territori palestí que, assenyalant el més greu i fins ara verificat, s’acosta a les 70.000 víctimes mortals (més del 80% població civil i d’ells al voltant de gairebé 0.000). desapareguts; a més també, una destrucció importantíssima d’hospitals, escoles, centres d’acollida, infraestructures i, per descomptat, habitatges sempre amb l’argument que, molts són centres camuflats d’ocultació de milicians de Hamàs.
No cal dir que aquest atac diari sobre el territori palestí de Gaza, i davant la inacció de la Unió Europea fins ara que només anuncia mesures contra Israel, ve acompanyat de l’expulsió immediata dels seus anteriors habitants, que han d’abandonar les seves terres, les seves llars, a part de la seva família, per dirigir-se a zones assenyalades per l’ocupant israelià, ja molt saturat la crueltat i propòsits genocides duts a terme pel govern de B. Netanyahu, bombardegen tant les cues atapeïdes on es distribueixen aliments, com les columnes que surten, la majoria de vegades amb incert destí, cap a zones que, precisament i amb una perversa intencionalitat han estat assenyalades per l’invasor israelià.
Sens dubte, durant molts anys, a partir del final de la Segona Guerra Mundial, l’ús del terme genocidi es mostraria com un concepte jurídic molt controvertit i de difícil ajust jurídic i polític; tampoc és estrany que fossin dos juristes d’origen jueu els polonesos Raphael Lemkin, autor i defensor del concepte fins a les seves últimes conseqüències, i Hersch Lauterpacht que s’embarquessin en un debat teòric que pretenia discernir entre el propi concepte de genocidi i el més ampli de crims contra. En els plantejaments dels dos analistes, evidentment, planejaven les polítiques d’extermini que l’Alemanya nacionalsocialista havia desenvolupat sobre les comunitats jueves europees des de finals dels anys trenta i durant la II Guerra Mundial que van desembocar a l’holocaust (Shoah) que va suposar l’extermini de, com a mínim 6 milions de jueus, comunistes, presoners de guerra, discapacitats, etc.).
El debat teòric entre aquests dos conceptes, que havia il·luminat una de les pàgines de més interès en el Dret Penal Internacional, no faria, tanmateix, que quan finalitza la guerra i en les sentències fallades en els judicis de Nuremberg que van jutjar alguns dels jerarques nazis més importants (H. Göring, R. Hess, W., H., W. de genocidi a la lletra dels seus veredictes i pronunciaments i sí, per contra, els més generals de “crims de guerra”, “crims contra la humanitat”, com si el concepte genocidi hagués estat subsumit en ells; caldria esperar algunes de les primeres resolucions de l’Assemblea General de les Nacions Unides (1946/48) i més concretament la núm. 96 ia la Convenció de 9 de desembre de 1948 (art. II) que considerava com a genocidi “tot acte comès amb la intenció de destruir, totalment o en part, un grup nacional, ètnic, racial o religiós”
Amb ser el més important dels fets al segle XX, el genocidi sobre els jueus perpetrat per l’Alemanya nazi no va ser l’únic dels fets al segle passat. Polítiques d’extermini genocida n’hi va haver amb anterioritat i, per descomptat, després de la II Guerra Mundial, de les quals són exemples les desenvolupades per Turquia sobre la població armènia el 1915, o la de la Rússia estalinista sobre la població ucraïnesa (holodomor), en els anys centrals de la dècada dels trenta i, amb posterioritat vermells” a Cambodja als anys setanta o, finalment, els processos genocides de neteja ètnica a Bòsnia oa Rwanda, a la dècada dels noranta del segle XX.
Politòlegs, juristes, historiadors (B. Brutenau, P. Drost, I.L. Horowitz, I. Bauer etc.) han assenyalat que, en tots aquests processos d’extermini genocida que citem, com també, pensem, ocorre en el que desenvolupa l’estat d’Israel sobre la població palestina de Gaza, es conciten els 4 que suposen les pròpies condicions d’existència: objectius, grau d’intencionalitat, protagonistes/executors i modes concrets de la seva posada en pràctica. En el cas que ens concerneix ara, el genocidi palestí és evident que l’objectiu de l’estat d’Israel no és cap altre que eliminar de la faç dels territoris de Gaza i Cisjordània el poble palestí; quant al grau d’intencionalitat ni tan sols és ocultat per alguns dels mandataris actuals del govern de B. Netanyahu, del que poden ser expressius les més recents accions d’Israel sobre la pròpia ciutat de Gaza. Pel que fa als protagonistes/executors d’aquestes polítiques d’extermini és evident que l’actual govern de coalició del que formen part el Likud i altres partits de la ultradreta religiosa nacionalista i reaccionària són els responsables, en última instància, de l’aplicació d’aquestes polítiques d’extermini les quals, tanmateix, difícilment podrien dur-se a terme sense el vistiplau del sentiment. assenyalar-ho, de la posició còmplice, inexplicable i interessada fins ara de la mateixa Unió Europea, alguns dels països dels quals han mantingut vincles comercials amb l’estat d’Israel en una mena de “banalització del mal” que diria la politòloga alemanya H. Arendt i que, lluny de constituir-se en referència de suport moral, polític i logístic geopolítica mundial. Finalment, de la posada en pràctica d’aquestes polítiques genocides i de les seves formulacions maquiavèl·liques i variades tenim complerta informació cada dia, malgrat l’important esforç de l’estat d’Israel de fer callar la veu dels periodistes a Palestina, senzillament, mitjançant la seva eliminació.
Una de les qüestions que, potser, més sorprengui qualsevol ciutadà mitjanament informat sobre el que passa a Gaza, són les reticències i, fins i tot, en casos molt significatius de representants polítics de la dreta, la negativa a acceptar que el que passa en territori palestí és un genocidi, un genocidi de llibre, de teoria i pràctica de polítiques d’extermini. A Gaza, després dels atemptats terroristes de Hamàs del 7 d’octubre del 2023, es desenvolupa dia a dia, hora a hora, un nivell d’aniquilació sobre territori palestí que, assenyalant el més greu i fins ara verificat, s’acosta a les 70.000 víctimes mortals (més del 80% població civil i d’ells al voltant de gairebé 20.000 nens) a més de milers de ferits i desapareguts; a més també, una destrucció importantíssima d’hospitals, escoles, centres d’acollida, infraestructures i, per descomptat, habitatges sempre amb l’argument que, molts són centres camuflats d’ocultació de milicians de Hamàs.
“Si us plau, dediqueu una horeta estiuenca a aquesta entrevista. Les parts on parlen de Gaza són les més interessants. I horrendes, us aviso” (ALBERT SANCHEZ PIÑOL)
ALBERT SANCHEZ PIÑOL✍️L’abast del cataclisme, l’alçada de la maldat, és tan enorme que costa de pair. I per cert : quina MERDA és el periodisme oficial, quan només podem informar_nos amb veus alternatives, com aquesta noia.
Els atacs a ambulàncies, la política sistemàtica de fam… les acusacions FALSES de que Hamas segresta l’ajut humanitari, quan en realitat ho fan sicaris ISLAMISTES a sou d’Israel… Trobareu cent detalls escabrosos, dels que ningú informa, però que s’han de saber. I amb tot, a mi el que més em trasbalsa són els delicats, pèrfids, rumiadíssims actes d’ignomínia i degradació humana. Per exemple: les naus de guerra israeliana, naturalment, disparen contra pescadors desarmats. Pero és que van més enllà: de vegades, si el vaixell palestí es una mica més gros, no l’ensorren, l’ataquen amb mànegues d’aigua a pressió que destrossa els vidres i els mecanismes… i a l’aigua que surt de les mànegues li han afegit un producte químic: facin el que facin, els pescadors faran pudor a excrements durant dies sencers.
Crec que la xifra de nens assassinats, (nens!), ja supera els 15000, i això sense comptar els que moriran de gana. 15000 nens!!! I encara hi ha catalans que ho justifiquen… en nom del dret a la defensa!!! Una “defensa” que inclou bombardejar 15000 criatures! Com pot ser que tanta gent hagi caigut tan baix, fins aquest nivell de depravació? I si ja ho se, alguns d’aquests faran aquesta merda de comentaris just a qui sota. Gràcies. Així podré bloquejar-vos i esbarrar-vos. Perquè NO vull ser amic vostre. No vull. No som amics, som enemics.
“El patiment dels civils ha superat tots els límits”
Antoni Bassas 📷 CEDIDA
ANTONI BASSAS✍️“El patiment dels civils ha superat tots els límits”, han conclòs els 28 països que han exigit a Israel que posi fi a la guerra a la Franja de Gaza. Suposo que buscaven una manera d’expressar que el que fa Israel amb els palestins és d’una crueltat intolerable i ho han redactat així: “El patiment ha superat tots els límits”.
Vol dir això que hi ha límits acceptables per al patiment humà? Que hi ha uns patiments bàsics, d’obligada acceptació, abans que la comunitat internacional se senti amb autoritat per aixecar un filet de veu, encara que sigui? Pel que hem vist a Gaza, queda dins del patiment habitual aguantar bombardejos, ser deportat, ser assassinat a la cua del menjar de les ONG, veure camions carregats d’ajuda a l’altra banda d’una tanca i no poder-s’hi acostar, i veure bombardejar els camps de conreu i els pous d’aigua. Això estava i està dins els límits. I, pel que sembla, fora dels límits queden les costelles dels infants i dels adults quan es comencen a marcar a simple vista per la tele. Els límits són que veiem gent morir-se de gana.
Si el patiment dels civils ha superat tots els límits és que els governants han superat, també, tots els límits del Codi Penal. Ja fa temps que la neteja ètnica que Netanyahu ha ordenat perpetrar a Gaza el fa anar amb les mans tacades de sang. Aleshores, per què la resposta internacional, inclosa la dels països àrabs, queda tan dins dels límits de la cautela diplomàtica? El mal que aquesta desproporció fa a la confiança en les lleis és terrible per a la moral col·lectiva. Prenem-ne nota, perquè si avui hi ha milers de civils sotmesos a patiments més enllà dels límits és que qualsevol dia ens ho poden fer a qualsevol de nosaltres. I 28 països escriuran una nota de protesta.
Monument de Santa Rafaela Maria a l’entrada de Pedro Abad
Com homenatge a la nostra amiga Rosario González Puentes (Pedro Abad, 1958-2025), qui fou cronista oficial de Pedro Abad, -bonic poble de l’Alt Guadalquivir-, publiquem la crònica que ens va enviar el 15 de setembre de 2024. Crònica que havia preparat especialment per la Feria (Festa Major de Pedro Abad)
Rosário González: Som al Centenari de Santa Rafaela Maria. Aquest és el meu article del programa Fira 2024. Títol: El poble de Santa Rafaela Maria (1850-1874)
✍️ És segur, que a moltes persones, ens hagués agradat conèixer, com era el poble on va néixer i va viure la nostra santa durant 24 anys. Sentir l’ambient i la societat en què es va moure, ja que això juntament amb la família, són els pilars del creixement personal. Al Centenari de la seva mort faré un esbós, amb dades recollides en diverses fonts.
Vista del carrer Jesús des de l’ermita de Pedro Abad
El cens de població de 1850, era similar a l’actual. L’artèria principal era el carrer que duu el nom de la Santa. Era el Camí Reial, Madrid-Cadis, coneguda popularment com carrer Ancha. Entrava a la població més o menys on ara i comptava amb gairebé 1 km. Arriba per via de servei i en sortir creuava amb el Camí de la Barca, el seu nom Obejo Morente.
Era un cordill de transhumància. Abans d’entrar al poble (per les seves tres entrades) La caseta d’arbitris i una creu de ferro amb pedestal de maó En cantonada un bar que va durar fins fa pocs anys A la sortida cap a El Carpio, caseta i Creu. I cap a Morente, caseta i bar al carrer Jesús.
Casa senyorial del segle XVI al carrer Santa Rafaela María, 82, Pedro Abad La seva façana és de pedra llaurada. És un bé protegit per la Llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric Espanyol (BOE núm. 155, de 29 de juny de 1985).
La Santa va néixer a l’actual convent. Tot el terreny fins a arribar a Pedro de Meneses i Carmen per l’altra vorera, era propietat dels Porras. Al carrer Santiago i Rierol del Pilar (Traseras del carrer Ancha per ambdós costats) Cotxeres, graners i petits habitatges per a empleats i servents. La resta d’aquelles Traseras era gairebé tot terreny agrícola, amb algunes barraques per viure, fruiters, verdures i animals.
Detall de l’entrada de l’Ajuntament de Pedro Abad amb l’escultura Simfonia de Venancio Blanco
En el camí de Morente, la fusteria ja de Rueda, al lloc de sempre, des de fa uns 300 anys. Abans d’arribar a l’ermita, la coneguda com a Pesca, per viure-hi pescadors de riu i venedors ambulants del producte Entre IU i l’ermita un molí d’oli. La pesca era travessada per un altre rierol i abans del Llanete, un altre molí. Entre el Llanete i l’ermita, infrahabitatges i terrenys que alguns, encara pertanyien a l’Església. Del Llanete a la parròquia, a l’esquerra carrer Pozo Viejo (un altre pou municipal amb abundant aigua i vivendes de poc valor), seguint cap amunt, a la dreta un altre forn de pa i a la cantonada, una altra taverna.
Vista nocturna de l’ermita del Sant Crist dels Desemparats de Pedro Abad
Continuant el que avui és Fra Ceferino, a la dreta molí dels Pérez Vacas i terreny agrícola. A la cantonada amb carrer Moyas, taverna de nou, on avui és la Tasca. A l’actual fleca Cuadrado, hi vivia el rector i poc després un altre forn de pa. Al final d’aquest carrer la casa de Ramon Pérez Porras. Enorme. A l’altra cantonada, ocupava tota la illa l’habitatge dels Pérez i Vacas.
Parròquia Nostra Senyora de l’Assumpció de Pedro Abad
La mare Ramona i la seva germana Mariana eren les millors amigues de Rafaela. A les cantonades amb P. De Meneses, a la dreta, l’economat de la Santa. A l’esquerra un palauet que, va adquirir Dolores Aguayo, cunyada de Rafaela. Aquests llocs eren els més freqüents per ella al costat de la parròquia i el Crist. Aquest terreny, era un Rierol cridat del Pilar i en una cantonada amb Carniceria hi havia un bell pilar abeurador. Contigu, l’estanc i davant del lloc que donava nom al carrer. A l’actual Banco Santander, una altra taverna.
Carrer Carniceria vist des del carrer Santa Rafaela Maria (Ancha)
Carnisseria, desembocava al carrer Ancha, davant de l’Ajuntament. Al darrera d’ell, el calabós i poc més amunt, ja al camp, el Pòsit del gra Gairebé contigua a l’Ajuntament (casa de Molinaza dels Prieto), vivia Fernando Alcántara. El seu cunyat convivia amb la família. Era Don Manuel Jurado Alejandro, mestre i sacerdot, que va educar Rafaela Maria. Cap avall del carrer, a banda i banda, alguns agricultors mitjans, van construir les seves cases per allà. El Cañuelo era un altre Rierol, avui és carrer. A les del darrere de la farmàcia, el pou de les piles, safareig municipal.
Antic Ajuntament de Pedro Abad, actualment Museu Rodrigo Prieto Rojas
Sortint cap al Carpio, de nou petites cases i barraques Tornant carrer amunt, contigu al Cafè Barroco, una posada i davant del Consistori, una altra. Al carrer Ancha, abans d’arribar al Cañuelo, un altre molí. Enfront del convent, vivia l’oncle Luís i al principi de Caleruega (avui Constitució), A la segona casa, el cosí Sebastian Al voltant de la parròquia, també vivien agricultors industrials i comerciants de classe mitjana.
Rafaela Maria va conèixer el ferrocarril al seu poble. I també va poder veure la reina Isabel II al seu pas cap a Còrdova, un fet molt sonat, que va alterar la vida dels veïns durant un temps.
Biblioteca i Centre d’Art Contemporani de Pedro Abad (Antic Ajuntament)
LA BATALLA D’ALCOLEA
A casa del seu oncle Luís Navarro Porras, es va allotjar el General Serrano (El general bonic i favorit de la reina) La vida en Pedro Abad, va acabar per a Rafaela Maria i la seva germana Dolores, en seguir el camí que Déu els demanava. La dona, a la seva època era molt poc. I elles van ser el Ciment d’una gran obra. A mi m’agrada pensar, que les arrels de tot, sempre van ser a Pedro Abad. Un poble andalús, amb unes diferències socials enormes, que arreu del món les Esclaves intenten canviar, amb la unió de fe i educació. Gràcies Santa Rafaela Maria
Rosario González Puentes amb el seu pare José González Rojas
ROSARI GONZALEZ PUENTES (Pedro Abad/Córdoba, 30 juny1958-19 febrer 2025). Diplomada a l’Art d’Escriure ia Nòmines i S.S per l’ICADE. La seva trajectòria com a estudiosa de Pedro Abad, que plasma a les seves obres, es va prolongar més de 30 anys. Autora d’Història de la Vila de Pedro Abad, (també per a nens), Pedro Abad i l’altra Història (I i II), Biografia de Francisco Alcántara, Vocabulari de l’Alt Guadalquivir…, així fins a 20 títols, va presentar un més, amb els Mil malnoms de Pedro Abad. Va difondre el nom del poble que la va veure néixer i on sempre va viure. Va participar en diferents fòrums, amb xerrades, col·loquis i conferències, a més d’innombrables articles. Per tot això, va rebre diversos reconeixements, entre els quals el de Cronista Oficial de la Vila de Pedro Abad (1992). És autora a més de dues novel·les i un llibre de contes infantils. El 1996 va publicar L’origen dels noms del nomenclator de Pedro Abad, un tros d’història i en. La seva última crònica sobre Pedro Abad es va publicar a la revista Fira i Festes, setembre de 2024, de l’Ajuntament de Pedro Abad.
L’Esquirol de Bellaterra , número 81, febrer- juliol de 2003 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
ELS MURS DE BELLATERRA
Passejant per Bellaterra he arrivat a la conclusió que potser la podríem anomenar la ciutat emmurallada. Així com hi ha «Las casas colgantes de Cuenca» o «Los jardines de Babilonia», també podríem parlar d’ «Els murs de Bellaterra».
És cert que donada la configuració del terreny, a Bellaterra, els murs sovint són necessaris. Són, podríem dir, els murs terapèutics o de sosteniment. També és cert que donada la configuració de les persones, els murs poden ser necessaris per tal d’aconseguir sentir-se lluny del <<mundanal ruído». Són, també murs terapeutics (d’un altre tipus de teràpia) o d’aïllament personal. Està bé que els murs aguantin el terreny, que ens donin seguretat. És respectable que els murs ens aïllin i ens donin privacitat, encara que de vegades sembla una competició per veure qui el farà més grossa. Però això no exclou que tinguem en compte la seva integració en el paisatge.
No entenc com un senyor arquitecte (per encàrrec del propietari) pot dissenyar i dirigir la construcció d’una casa molt maca amb jardí paradisíac i pot quedar-se «tan panxo» deixant, per exemple, un mur de formigó al carrer, o bé, un mur de dimensions faraóniquess.
Des d’el meu punt de vista això és un despreci pel paisatge, és una agressió a l’entorn.
Evidentment, aquesta sensibilitat meva és personal i in-transferible. Ens queixem de l’Ajuntament de Cerdanyola pel manteniment de les voreres, enllumenat, pavimentació, etc, però de vegades penso que Déu n’hi dó la col.laboració amb la degradació del paisatge urbà. I això és una cosa que depèn únicament de nosaltres.
Crec que s’hauria de fer una campanya d’embelliment de murs.
Murs estètics, que s’integrin al paisatge, murs que permetin passejar sense sentir-se agredit. Murs que converteixin Bellaterra en una ciutat jardí més que en una urbanització bunkeritzada. I això és fàcil d’aconsseguir, bé amb jardineria, bé amb revestiments. També cal dir que hi ha força murs dimensionats estrictament pel que és necessari, i generalment fixeu-vos que aquests també són els més estètics, els que respecten el paisatge. Per això penso que podríem instaurar uns premis “Taronja i Llimona” al mur més maco i més lleig respectivament. Tot això em passa per caminar per Bellaterra. També em podia haver quedat a casa.
LLUÍS TORRES|Compartim la carta de la nostra veïna Isabel Bernier, que va dirigir als lectores/ors de l’Esquirol de Bellaterra l’any 2001.
Isabel Bernier entre els veïns Joan Ramon Clascà i Santiago Vila-Puig
Carta als lectors de L’ESQUIROL
Amb la desaparició de l’Associació bellaterrenca Amics de Bellaterra, la Unió de Veïns va haver de fer-se càrrec de les dues entitats més importants que fins aleshores s’havien desenvolupat sota la tutela de la societat cultural desapareguda: el Teatre Inestable de Bellaterra i la revista L’ESQUIROL.
El Teatre va seguir en mans de les mateixes persones que l’havien dirigit fins aquell moment, i tan sols va passar a dependre econòmicament de la Unió.
Però L’ESQUIROL, es va entregar a la Unió de Veïns juntament amb la dimissió de la seva directora executiva i, per tant, va caldre organitzar-li, de manera urgent, la continuïtat, tenint en compte la importància de disposar d’un mitjà de comunicació propi a Bellaterra.
En aquella època, i des de l’any 1992, jo feia part de la Junta de la Unió de Veïns com a responsable de les relacions amb l’Ajuntament de Cerdanyola, sobretot pel que fa a la “conservació” del nostre poble -encara que el títol faci riure, tenia molta feina i tinc per orgull l’haver aconseguit la recuperació de l’espai o l’organització de les trobades que sota el lema “Netegem Bellaterra” pretenia sensibilitzar a tothom que la neteja no tan sols s’aconsegueix netejant, sinó també, no embrutant, entre d’altres objectius-.
Però el “tête a tête” continuat amb l’Ajuntament provoca força desgast per la quantitat d’energia que precisa i els mínims resultats que se n’obtenen -tot i que he d’agrair l’amabilitat amb la que sempre se’m va atendre i, per tant, la Junta va opinar que per tal que canviés una mica de tasca, podia fer-me càrrec de tirar endavant la revista, fins que es trobés l’equip idòni que se’n volgués encarregar. I jo vaig acceptar-ne el compromís.
He de confessar que allò va ser un repte per a mi. Ni els meus estudis -sóc mestre especialitzada en l’ensenyament de la Història- ni el meu entorn m’havien familiaritzat amb la premsa. I vaig haver de començar de “0”, com es diu vulgarment, posant-me davant de l’ordinador amb l’ajut del meu fill Carlos, per aprendre a utilitzar programes adients com el “Quark-X-Press” o el “Page-maker”, que fins aleshores desconeixia totalment. Vaig anar observant altres publicacions, em vaig envoltar de persones de confiança per tal que m’ajudessin a definir què podia interessar a Bellaterra i vaig voltar per tot arreu per aconseguir finançament mitjançant anuncis i també subvencions institucionals o de l’Administració.
Durant aquests cinc anys he intentat donar un aire independent a la revista publicant amb respecte tots els diferents escrits i les diverses opinions, i acollint cada cop a més col.laboradors i a més entitats participatives, cosa que sempre m’ha omplert de satisfacció.
Tan sols m’ha fallat la freqüència…És cert que jo mateixa sempre tenia la intenció de fer sortir un número cada dos mesos, però per a una persona sola, l’elaboració d’una revista sencera és molta feina, sobretot tenint en compte que és una feina totalment voluntària i no es poden deixar les obligacions pròpies per a dedicar-s’hi plenament i com ja sabeu tots, mai no ho he aconseguit.
Però en aquests darrers temps ha estat una situació familiar traumàtica la que em va impedir de publicar el número de juliol, i fins ara no m’he vist amb cor de treure’n un altre número. Moltes vegades, en fer l’esforç de construïr la revista m’he preguntat si valia la pena, si hi havia algú realment interessat en rebre-la, en llegir-la, en el seu contingut. Durant aquests mesos d’absència han estat una pila de persones, joves i més grans que m’han preguntat per L’ESQUIROL, i això ha fet que, amb l’ajut d’un grup d’amics, entre els que he de citar, de forma especial, a Ignasi Roda, em decidís a tornar a reemprendre la tasca amb noves energies.
Espero les vostres col.labor-cions, i moltes gràcies per endavant!!
Isabel Bernier
Número 76 Esquirol de Bellaterra, març- novembre de 2001 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
1%! Sorprèn que el nomenclàtor de Bellaterra només tingui un carrer dedicat a una dona: el de Mercè Rodoreda, l’escriptora de llengua catalana contemporània més influent.
Únic nom de dona de 100 carrer de Bellaterra 📷 BELLATERRA.CAT
Teresa Garcia i Recasens|Acabem de passar el 8 de març reivindicant una vegada més el paper de la dona a la societat. Ara tenim metgesses, investigadores, advocades, escriptores, polítiques, periodistes, esportistes, banqueres. Això no va ser així fins ben bé a finals de la segona meitat del segle XX. Ho sabem prou bé. Les dones eren invisibilitzades. Una de les novel·les cabdals de la literatura catalana, Solitud, va publicar-se amb la seva autora, Caterina Albert, amagant-se sota el pseudònim de Víctor Català. No es veia amb bons ulls que una dona escrivís. Aquesta nul·la consideració del paper femení fa que quan ens passegem per pobles i ciutats de Catalunya veiem molt pocs carrers amb nom de dona.
La revista Sàpiens afirma que se’n troben el 4% en tot el país. Al començament del segle passat, si n’hi havia cap, estava relacionat amb la cultura cristiana o, pocs, amb alguna reina. Això deixa la nomenclatura femenina reduïda a la mínima expressió. Cal anar revertint aquesta situació. A les comarques gironines, ara, es comença a localitzar alguna via pública o un jardí dedicat a Mercè Rodoreda, considerada l’escriptora de llengua catalana contemporània més influent.
A Santa Coloma de Farners tenim una plaça recordant aquesta prolífica novel·lista. Aquest municipi de la capital de la Selva no és cap excepció. Si mirem l’aplicació del nomenclàtor que va crear l’Institut Català de les Dones, només sis carrers de la vila porten noms de dona. I molts es refereixen a marededeus o santes, com el Verge Maria, on s’hi troba una fornícula encastada dins la paret d’un edifici d’aquesta via. El buit dins el mur està protegit per una porteta amb arc de mig punt i un vidre al davant. A la part inferior hi ha una barana de ferro amb la inscripció de la data de 1846. A l’interior hi ha l’escultura d’una verge amb mantell blau i túnica blanca. Aquesta capella, col·locada a la façana d’una casa, ha configurat el nom del carrer. Un dels pocs noms femenins que veiem a les plaques dels vials de la població. Entre tots cal promoure l’interès dels ens locals per incrementar el nombre de carrers dedicats a dones, rescatant d’aquesta manera de l’oblit injust totes aquelles veus femenines silenciades i que tant han contribuït a l’enriquiment del bagatge humà, científic i cultural del món.
BELLATERRA.CAT 