BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 30 d’abril de 2024

El Carrer del Guitarrista Tàrrega de Bellaterra te una llargada d’uns 175 metres, comença al Carrer d’Alonso Cano, i creuent la BV-1414, finalitza als Carrers Tirso de Molina i Albéniz.

Francesc Tàrrega i Eixea va néixer en terres valencianes, a la ciutat de Vila-real, província de Castelló (Espanya) el 21 de Novembre de 1852. Va ser el fill gran d’una família nombrosa i humil. Als 3 anys va patir un accident que li afecte la vista per a la resta de la seva vida.

Les seves primeres classes de guitarra les va rebre del seu pare i al poc temps, del guitarrista invident Manuel González, més conegut com «El cec de la Marina», També es va iniciar en l’estudi de piano amb Eugenio de Ruiz i de clarinet. Als deu anys té ocasió d’escoltar el gran guitarrista Julián Arcas en un concert celebrat a Castelló i malgrat la seva curta edat, és convidat a rebre classes a Barcelona pel veterà artista, a causa de les condicions que ja demostrava el jove Tàrrega. Va haver de tornar aviat a causa de l’escassetat de recursos i les escapades fetes sense permís familiar per actuar en cafès i llocs poc recomanables per a un nen de la seva edat. El seu pare aconsegueix portar-lo de tornada a casa.

En una de les seves visites a València fa a la protecció de el Comte Parcent, establert a la mateixa capital del Túria, on realitza nombroses audicions i concerts. En 1869 va actuar com a pianista al Casino de Burriana (Castelló) i va ser apadrinat per l’industrial Antonio Canesa. Més tard va entrar en contacte amb el famós constructor de guitarres Antonio de Torres (Almeria 1817-1892) responsable de l’actual disseny de la guitarra moderna i què faria servir en els seus concerts diversos dels seus instruments.

En 1875, Francisco Tárrega es va matricular al conservatori Reial de Madrid per realitzar estudis de solfeig, harmonia, piano i violí. La seva fama amb la guitarra li va fer ser convidat a tocar al Teatre Alhambra amb músics com Isaac Albéniz, Chueca o Chapí. Aquest fet va suposar el començament d’una carrera concertística que el va portar a actuar per tota Espanya, França, Gran Bretanya i Itàlia.

La seva mort esdevinguda el 15 de desembre de 1909 a Barcelona, dóna fi a l’artista més universal de la guitarra.

La gran importància de Francesc Tàrrega per a la història de la guitarra és deguda a les aportacions com a virtuós intèrpret, compositor d’obres imperibles, i la creació d’una escola de guitarra formada per intèrprets del nivell de Daniel Fortea, Estanislao Marco, Josefina Robledo, Salvador Garcia, Miguel Llobet, Emili Pujol i tots els descendents d’aquests grans mestres els fruit són el panorama guitarrístic actual. Francesc Tàrrega, sense cap dubte és el responsable del ressorgir de la guitarra com a instrument de concert al segle XX. Composicions seves com Vint estudis de concert, Capritx àrab, Records de l’Alhambra i Dansa Mora van ampliar les possibilitats tècniques i expressives de la guitarra espanyola.

Font: Molómanos

Read Full Post »

Bellaterra, 29 d’abril de 2024

Carrer d’Albéniz de Bellaterra té una llargada de 90 metres comença al Carrer Tirso de Molina i el Carrer Guitarrista Tàrrega i finalitza al bosc.

Isaac Albéniz (Camprodon, el Ripollès, 29 de maig de 1860 – Cambo-les Bains, Aquitània (França), 18 de maig de 1909) va ser un compositor i intèrpret de piano català de renom internacional.

Va escriure obres per a piano, sis òperes (més una d’inacabada i tres d’esbossades) i més de dues dotzenes de cançons, així com diversos temes orquestrals i de cambra. La península Ibèrica i els seus paisatges foren per a ell font d’inspiració inexhaurible.

Nen prodigi, va viatjar per tot el món i ens va deixar una extensa i prolífica producció musical amb notables innovacions instrumentals. A la seva ciutat natal es pot fer una immersió en una de les grans figures de la història de la música.

Albéniz va morir relativament jove, als 49 anys, però la seva vida va ser intensa i va estar marcada per un constant anar i venir entre nombroses ciutats. Aquest caràcter obert, plural i divers, es reflecteix en les seves amistats, entre les quals destaca la de Fernández Arbós, Granados, Enric Morera, Antoni Noguera, Paul Dukas i els pintors modernistes Ramon Casas o Santiago Rusiñol.

Gràcies als seus esforços com a empresari, director, pianista i compositor, es convertí en el primer músic català que aconseguí fama internacional. La seva música per a piano, sobretot la col·lecció de poemes simfònics Ibèria, va ampliar el camp tímbric del piano i la seva expressivitat.

El fons personal d’Isaac Albéniz es conserva a la Biblioteca de Catalunya i al Museu de la Música de Barcelona, que obtingué la donació de la néta del compositor (inclou documentació biogràfica, exemplars manuscrits originals i objectes personals.

Font: Enciclopèdia Catalana

Read Full Post »

Bellaterra, 28 d’abril 2024

El Carrer Tirso de Molina de Bellaterra té una llargada d’uns 150 metres, comença al Carrer del Guitarrista Tàrrega i finalitza al bosc, a prop de les vies dels FGC. A la seva placa apareix dibuixada la malva (Malva silvestris).

Tirso de Molina (Nom amb què és conegut Gabriel Téllez, autor dramàtic castellà) Madrid, 1584 — Almazán, 12 de març de 1648. La seva biografia no és ben coneguda. Sembla que fou fill bastard del duc d’Osuna. Ingressà a l’orde de la Mercè i restà durant tres anys a l’illa de Santo Domingo, d’on tornà el 1618. Fou cronista del seu orde i definidor general per a la província de Castella. A més del teatre, conreà la poesia i la prosa. En aquest darrer camp, escriví dues obres d’estructura novel·lesca: Los cigarrales de Toledo i el Deleitar aprovechando, espècie de miscel·lànies formades per actes, poesies, novel·les curtes (algunes de tan excel·lents com Los tres maridos burlados) i comèdies, com El vergonzoso en palacio, que pertanyen a Los cigarrales, i la narració El bandolero, sobre la vida de sant Pere Ermengol, intercalada en el Deleitar. Escriví també una Historia de la Orden de la Merced. Pel que fa al teatre, Tirso és un fidel seguidor i defensor de Lope de Vega, el qual superà àdhuc en algun aspecte. La seva tècnica ofereix alguns trets característics. A diferència de Lope, no escriví tantes obres i tingué, per tant, més temps per a dedicar-s’hi. Atent observador del món, cal destacar-ne la profunditat psicològica i la creació de caràcters de personatges, alguns de tan remarcables com el tipus de Don Joan. És interessant, també, el relleu que concedeix als personatges femenins, fins i tot per damunt dels masculins. La seva producció fou molt intensa, i comprèn diversos gèneres: comèdies religioses (teològiques, bíbliques, de sants), com La venganza de Tamar, La mejor espigadera i, sobretot, El condenado por desconfiado (l’atribució de la qual ha estat objecte de polèmica), sobre el problema, tan candent en aquells moments, de la predestinació i la gràcia divina; comèdies historicollegendàries, com La prudencia en la mujer, amb el personatge extraordinari de Maria de Molina, i, sobretot, El burlador de Sevilla y convidado de piedra, genial creació del caràcter de Don Juan Tenorio, tan imitat després; comèdies de costums, algunes de tipus psicològic, com la ja esmentada El vergonzoso en palacio, Marta la piadosa, La gallesa Mari Hernández; i comèdies d’intriga, com Don Gil de las calzas verdes, La villana de Vallecas, etc.

Font: Gran Enciclopèdia Catalana

Read Full Post »

Bellaterra, 27 d’abril de 2024

L’Avinguda Joan Baptista Viza és un dels 7 noms que se li dona a la BV-1414, té una llargada aproximada de 750 metres, comença a la Plaça d’El Greco i finalitza al pont dels FGC.

Quan va esclatar la guerra civil espanyola va fugir a Burgos, on va treballar a l’Oficina de Premsa de el bàndol revoltat franquista.

Juan Bautista Viza Caball  (Barcelona, 14 novembre 1884-1979, escriptor, empresari, financer, llicenciat en  dret, empresari, tant en el sector de la construcció com en el naval, encara que també fos financer, es va casar amb Dolores de Molins de Sentmenat l’any 1906. El 1919 va col·laborar amb José Bru, Mariano Bordas, Ángel Marqués Batllevell,  Juan Bautista Roca, Luis Carlos Viada i altres en el setmanari jaimista il·lustrat El Centinela Catalán que dirigia Juan María Roma.

De 1922 a 1924 fou president de la Juventud del Círculo Tradicionalista de Barcelona, integrat en la Comunión Tradicionalista, partit pel que fou elegit concejal de l’ajuntament de Barcelona en 1922. En 1931 fou responsable de la Junta Tradicionalista de Catalunya, però en 1935 se  es va integrar en el Partido Agrario Español, alternativa conservadora de la CEDA, organizada por José Martínez Velasco, que era ministro de Agricultura, Industria y Comercio en diversos gobiernos del segundo bienio republicano.  Cuando estalló la guerra civil española huyó a Burgos, donde trabajó en la Oficina de Prensa del bando sublevado.  En 1950, empezó a col·laborar en El Correo Catalán escrivint articles de temes socials.

Durant la guerra civil va escriure dos novel·les del gènere sentimental, Rosa-roja i Flor de Lis i La mochila del soldado, que van ser publicades a la “Biblioteca Rocío”, de l’editorial Betis, i que han estat juzgadas amb bastant duresa.

Després de la guerra va ser membre de la Unió de Propietaris de Bellaterra i un dels impulsors de la Universitat Autònoma de Barcelona, per lo que l’any 1972 va dedicar una avinguda a Bellaterra.

Obres de ~: Aspecte polític del feminisme.  La mujer y el derecho del sufragio, 1911;  De re tradicionalista: comentaris sobre l’estat actual del Partit Tradicionalista Català, 1918;  Orientación tradicionalista en el problema social, 1920;  Repercusión en Cataluña de la crisis económica mundial, Barcelona, Henrich y Cía., 1921;  Los valores del Tradicionalismo, 1922;  Acabada la propaganda…, 1932;  La Lección de César, 1934;  De acción social, Barcelona, Editorial Eugenio Subirana, 1935;  Corporativismo gremial, Burgos, Editorial Requeté, 1937;  La mochila del soldado, Sevilla, Betis, 1937 (col. Biblioteca Rocío, nº 4);  Rosa-roja y flor de lis, Sevilla, Betis, 1937 (col. Biblioteca Rocío, nº 11);  Valorización del descanso, Editorial Española, 1937 (col. Biblioteca España Nueva);  Setenta años de aprendizaje, Barcelona, Betis, 1954;  Cinco años más… y tres novelas, Barcelona, Betis, 1960.

Font: RAH, Wikipèdia

Read Full Post »

Bellaterra, 26 d’abril de 2024

El carrer del Doctor Fleming de Bellaterra té una llargada de 125 metres, comença al carrrer de Terranova i finalitza al Carrer de Casas i Amigó

Alexander Fleming (Lochfield, Escòcia, 6 d’agost de 1881 – Londres, Anglaterra, 11 de març de 1955) fou un biòleg, bacteriòleg i professor universitari escocès guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l’any 1945, famós per ser el descobridor de la penicil·lina. Va estudiar medicina a la Saint Mary’s Medical School de Londres, on es va graduar l’any 1908. En aquest centre treballà com a metge microbiòleg al Departament d’Inoculacions fins a l’inici de la Primera Guerra Mundial (28 de juliol de 1914). L’any 1928 fou nomenat professor universitari d’aquest centre d’ensenyament.

Membre de la Royal Society, l’any 1944 fou nomenat Cavaller pel rei Jordi VI del Regne Unit. Alexander Fleming finalment va morir l’11 de març de 1955 d’un infart de miocardi a la seva residència de Londres. Va ser enterrat com un heroi nacional a la cripta de la Catedral de Sant Pau d’aquella ciutat

Font: Wikipedia

Read Full Post »

Bellaterra, 25 d’abril de 2024

El Carrer de Terranova de Bellaterra està situat dins del Barri del Viot (Font desapareguda a la BV-1414, entre els Carrers Casas i Amigó i Octavi Bruix) i no pas al Barrri de Terranova, on la majoria dels seus carrers comencen per la lletra t. Té una llargada d’uns 400 metres, comença al Carrer del. Pintor Fortuny i finalitza al Camí Antic de Sant Cugat. A les seves plaques apareixen dibuixades l’herba savonera (Saponaria officcialis), Herba de Sant Robert (Geranium robertianum), margaridoia (Bellis perennis).

Terranova, província del Canadà, formada per l’illa de Terranova i les illes adjacents i el sector oriental de la península del Labrador. Extensió: 112.300 km2. La capital és Saint John’s. La part continental, de litoral molt retallat i nombrosos fiords, és l’extrem oriental de l’escut canadenc. És important l’economia pesquera, principalment bacallà i arengades. La mineria produeix amiant, coure, plom, zinc i espat fluor. L’agricultura és bàsicament de subsistència, a part el farratge, que alimenta el bestiar boví per a la producció de llet. L’explotació forestal dóna lloc a indústries de la fusta i de pasta de paper. Hi ha també indústria alimentària (derivats de la llet i conserves de peix). La densitat de població és d’1,4 h/km2 (1991); però cal tenir en compte que la part continental, que ocupa el 80% de la superfície, és practicament deshabitada. A part la capital, l’únic centre urbà de l’illa és Corner Brook, capital regional de l’Oest. Descoberta per John Cabot (1497), l’extraordinària riquesa piscícola de les seves costes la convertiren en una de les zones més discutides a tots els tractats internacionals sobre aquesta matèria.

El 1511 Ferran II de Catalunya-Aragó pactà amb un marí lleidatà, Joan d’Agramunt, l’exploració de Terranova, empresa que no prosperà. Francesos i anglesos hi fundaren establiments i protagonitzaren diversos incidents, fins que el tractat d’Utrecht (1713) la cedí als anglesos, que la colonitzaren i la dotaren de govern autònom (1855). Constituïda dominion dins el Commonwealth (1917), tornà a la seva condició de colònia (1934) per dificultats econòmiques. Un referèndum celebrat l’any 1948 la convertí en província canadenca.

Font: Gran Enciclopèdia Catalana

Read Full Post »

Bellaterra, 24 d’abril de 2024

El carrer de Can Doménech de Bellaterra té una llargada de 200 metres, comença al Carrer de l’Abat Oliba i finalitza al Carrer del Doctor Fleming. Fa referència a l’actual Museu Art Cerdanyola (MAC), també conegut com Can Doménech.

“Doménech és un cognom propi i no caldria traduir-lo al català per Domènec (tocant Doctor Fleming està en català i a la banda d’Abat Oliva en castellà”

El Farmaucétic Carlos Doménech (1921-2005), fill de Juan Doménech Martínez (1892-1971), creador del “Llapis Termosán”, el 1961, va adquirir a Àngela Ricard Lopez un edifici al centre de Cerdanyola de Vallès i el 23 de juliol de 1962, on va traslladar el Laboratori Farmacèutic Doménech a aquest immoble situat al número 88 del carrer Sant Martin. Un magnífic edifici modernista, que va ser construït originalment com casino en 1894 per Gietà Buigas, en el qual, a part de moltes altres obres d’interès artístic, existien les vidrieres denominades “Les Dames de Cerdanyola” que els Laboratoris Domenech el 1984 van cedir a la Fundació Miró per a una exposició titulada “La vidriera modernista”. La família Domenech les havia guardat en un magatzem de Premià de Mar, fins que l’any 1999 en què, després de la seva compra simbòlica per l’Ajuntament de Cerdanyola, va passar a propietat municipal, i, el 2003, es va realitzar una remodelació completa patrocinada per diversos mecenes públics i privats convertint-se el 10 de setembre de 2009 en el MAC.

El Museu d’Art de Cerdanyola també és conegut com Can Domènech, i s’exposen permanenment les col·leccions Balcells Buigas, Ismael Smith Marí, Josep de Tagores, La Colònia Noucentista i la Sala Modernista.

Read Full Post »

Bellaterra, 23 d’abril de 2024

El carrer de l’Abat Oliba de Bellaterra té una llargada de 354 metres, va des del Carrer Terranova, i creuant el carrer Can Domènech, finalitza al Carrer Casas i Amigó. A la seva placa apareix pintada el Roser de Padtor

Placa i tomba de l’Abat Oliba de Bellaterra 📷 BELLATERRA.CAT

Abat Oliba (Girona, 970 – Monestir de Cuixá, 1046) Bisbe i abat espanyol, tercer fill dels comtes de Cerdenya i Besalú (Girona), Oliba Cabreta i Ermengarda, i nét de Wifredo el Velloso.  Després de la renúncia del seu pare, l’any 988, Oliba va passar a exercir, juntament amb la mare i els germans, les funcions comtals sobre el patrimoni territorial de la família.  Quan l’any 994 es van dividir els estats patrimonials de la família entre els hereus, Oliba va exercir el càrrec de comte, juntament amb el seu altre germà Guifré, als territoris de la Cerdenya, el Confleut, Berga i Capcir.

Entre els anys 1002 i 1003, Oliba va renunciar al seu títol comtal per ingressar com a novici al monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll, cenobi que pertanyia a la seva família i del qual va ser elegit abat l’any 1008. Va ostentar des de llavors els títols de  abat de Santa Maria del Canigó i de Sant Miquel de Cuixà.

Probablement, gràcies a la intercessió de la comtessa de Barcelona, Ermerinda, Oliba va ser elegit bisbe de Vich, l’any 1018. En aquest càrrec, va donar mostres d’un zel religiós encomiable i poc comú;  va combinar a la perfecció els càrrecs d’abat i bisbe, i va desplegar una intensa activitat judicial i conciliar en defensa dels béns i dels feligresos de la seva diòcesi, amenaçats per contínues incursions franques i musulmanes.  Per tot això, va assumir gran part de la fortificació i repoblament de la Marca de la Segarra.

A més, Oliba va ser un dels primers bisbes catalans que va impulsar la celebració d’assemblees sinodals;  ell mateix va anar a diversos concilis metropolitans com el de Narbona, celebrat l’any 1022, fet que possibilitou l’establiment d’estrets contactes amb algunes de les personalitats religioses més rellevants de la seva època (arquebisbes Guifré de Narbona i Raimbau d’Arlés, i els bisbes  Pere de Girona i Berenguer d’Elna).

La gran fidelitat que sempre va mostrar a la seva família es va traduir en l’intent va, juntament amb el seu germà Bernat, de crear un bisbat a Besalú.  La negativa a aquest projecte per part dels comtes de Barcelona no li va impedir mostrar el seu suport incondicional a la casa comtal de Barcelona, especialment a la gran valedora, la comtessa Ermesinda, i de l’ideal polític que representaven els comtes barcelonins, enfrontats a una noblesa  excessivament contestatària amb el poder omnímode del comtat barceloní.

Però on va destacar realment la tasca d’Oliba va ser en l’aspecte cultural.  Va ser notable l’impuls que va donar a l’arquitectura romànica catalana, que es va plasmar a les construccions dels monestirs de Ripoll i Cuixà ia l’eixample de les naus de la catedral de Vich.  Gràcies al seu impuls intel·lectual, l’arxiu del monestir de Ripoll es va engrandir amb setanta-un còdexs nous que va protegir amb el decret d’excomunió immediata per a tothom que gosés robar-los o danyar-los.

El mateix Oliba va destacar com un insigne literat.  Va escriure una carta conciliar tots els cenobis del seu ordre, diverses epístoles a reis, prelats i magnats i una memòria en què va deixar una sèrie de regles i documents referents al govern del cenobi als seus successors.  Finalment, el 15 de gener de l’any 1032, Oliba va consagrar la basílica de Santa Maria de Ripoll, les obres de la qual havia dirigit i assessorat, com un centre religiós i intel·lectual de primera magnitud.

Font: Biografias y Vidas

Read Full Post »

Bellaterra, 22 d’abril de 2024

El carrer Casas i Amigó de Bellaterra té una llargada de 475 metres comença a l’Avinguda Bertomeu (BV-1414), creua el Camí Antic de Sant Cugat, i finalitza al carrer Margenat.

Francesc Casas i Amigó (Barcelona, 22 d’abril de 1859 – Barcelona, 2 d’agost de 1887). El 1885 i el 1886 obtingué diversos premis als certàmens poètics de la Joventut Catòlica de Sabadell i als jocs florals de Barcelona.

Publicà La nit de Nadal (1886), col·lecció de poemes que musicà Joan Lamote de Grignon, i Poesies (1888), recull pòstum prologat per Marià Aguiló.

La seva poesia, de llenguatge ric d’imatges i, sovint, una mica emfàtica, és influïda per la mística de Verdaguer i per la poesia popular.

Font: Gran Enciclopedia Catalana

Read Full Post »

Bellatera, 21 d’abril de 2024

El Carrer de Ricard Opisso de Bellaterra (al plànol oficial apareix com Pintor Opisso). Té una llargada d’uns 120 metres, comenca al Carrer de Casas i Amigó i finalitza al Carrer d’Octavi Bruix. A la placa apareixen dibuixadades les fulles d’heura (Hedera Hèlix)

Ricard Opisso i Sala, dibuixant i caricaturista (Tarragona, 20 de novembre de 1880 — Barcelona, Barcelonès, 21 de maig de 1966)
Fill de l’escriptor i periodista Alfred Opisso i Vinyas. Autodidacte, treballà un temps al costat d’Antoni Gaudí, a les obres de la Sagrada Família. Freqüentà la taverna artística els Quatre Gats i publicà el seu primer dibuix a la revista modernista Luz (1898). També exposà a l’establiment de Pere Romeu i publicà a la portada del setmanari Quatre Gats (1899). Començà amb gran empenta, seguint els estils de Toulouse-Lautrec i Steilen. També publicà a Joventut i Pèl & Ploma durant el 1901. L’any 1903 entrà a la redacció de Cu-Cut!, on féu nombrosos dibuixos “esquitxats”, que han quedat com els millors de la seva extensa obra. El 1906 viatjà a París, on col·laborà a Le Rire i a Ruy Blas, Frou-Frou i Fantasio. Tornà a Barcelona i en desaparèixer Cu-Cut! (1912), entrà a L’Esquella de la Torratxa i a La Campana de Gràcia

A la primera d’aquestes revistes publicà dibuixos de “multituds”, que li donaren gran popularitat. Fets primer amb exigència artística, anaren convertint-se en caricatures aninotades a mesura que creixia l’anomenada del dibuixant i aquest gairebé no donava abast a fer totes les col·laboracions que li demanaven. També col·laborà a Papitu amb el pseudònim Bigre, a El Caloyo i a altres revistes eròtiques. Realitzà també dibuixos per a Hojas Selectas, Mi Revista, Lecturas, La Ilustración Artística, El senyor Canons, TBO, Pocholo i moltes altres publicacions, a més d’il·lustrar contes infantils i fer auques i col·leccions de cromos. L’any 1936 tornà a dibuixar els ambients i personatges de la seva joventut, amb dates de final del segle XIX. Publicà al Diari de Barcelona una sèrie d’articles de records.

Font: Gran Enciclopèdia Catalana

Read Full Post »