Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Marc Andreu’

Bellaterra, 10 de gener de 2025

Marc Andreu (Periodista i historiador, és codirector de ‘Treball’)

MARC ANDREU | Raons d’agenda. Això ha al·legat Felip VI per escaquejar-se de participar en el primer acte de les commemoracions del 50 aniversari de la mort del dictador Francisco Franco que ha organitzat el Govern de coalició d’esquerres i al qual havia estat expressament convidat pel president Pedro Sánchez. L’absència del cap de l’Estat, que ha contraprogramat al Govern agendant-se una reunió ordinària amb ambaixadors, ha aixecat més evidències que suspicàcies (que no són noves) sobre un alineament polític del Rei amb la dreta i l’extrema dreta, que evidentment tampoc hi han volgut participar. I no són pocs els mitjans de comunicació i opinadors, fins i tot alguns teòricament progressistes, que marcats per l’agenda setting reaccionària es pronuncien confusos o a la defensiva i retroalimenten justament aquesta agenda, tot fent el joc al negacionisme històric i al trumpisme que arriba.

Tot plegat facilita l’evocació del passat recent de la monarquia amb fotos on el mateix Felip de Borbó saluda de jovenet el dictador en presència del seu pare, Joan Carles de Borbó. L’avui rei emèrit i pròfug de la justícia, en el seu moment va ser designat successor de Franco a títol de rei i durant molts anys va ser (i en certa manera encara és) presentat acríticament com a artífex de la transició o pilot del canvi democràtic. Potser ja va sent hora de canviar la llei vigent franquista de secrets oficials i, entre d’altres coses, mirar d’aclarir del tot la implicació de Joan Carles I en l’intent de cop d’Estat del 23-F de 1981, del qual, a darrera hora, en va sortir reforçat mediàticament com a salvador de la democràcia.

En qualsevol cas, el mig segle de tantes coses a recordar aquest 2025 mereix fer entrar en l’agenda política i mediàtica algunes reflexions crítiques i clau sobre memòria democràtica. D’entrada, més enllà de l’efemèride concreta de la mort de Franco o de l’excusa institucional per celebrar-la, cal posar èmfasi en què no es tracta de commemorar només el mig segle que marca l’any 1975, sinó un mig segle llarg que va començar abans i va culminar després. Perquè sí, Franco va morir al llit el 20 de novembre de 1975. Però el franquisme va morir després, i fruit d’una lluita que venia d’abans, als carrers, a les fàbriques i als barris.

Passada la duresa i la resistència més minoritària (però no menys important) de la primera postguerra, molta gent -sobretot d’esquerres, i singularment comunistes, però també cristians de base i persones de filiacions diverses- es va organitzar i mobilitzar des dels anys seixanta i fins als vuitanta per guanyar, primer, i consolidar, després, la democràcia. Parlem de les mobilitzacions estudiantils i, sobretot, de treballadors i treballadores impulsades per les naixents Comissions Obreres i pel moviment veïnal, i de les grans manifestacions per la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia. I hem de parlar també de la vaga general que CCOO va convocar amb èxit a Catalunya la nit del cop d’Estat del 23-F, seguida de les grans manifestacions contra l’OTAN i de les vagues generals de 1985 i 1988.

Si durant el franquisme les grans vagues es convocaven per millorar les condicions de vida de la classe treballadora i, de pas, per intentar enderrocar el règim, en democràcia s’han fet (i es fan) també grans vagues i mobilitzacions per millorar igualment la vida de la gent i, alhora, per defensar no cap mal anomenat règim del 78, sinó “un Estat social i democràtic de Dret que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític”. Convé no oblidar-ho. I convé no oblidar que no fa mig segle, sinó fa només 40 anys, el juny de 1985, encara es va avortar un darrer intent de cop d’Estat militar. Les intentones colpistes posteriors i recents, tot i alguna pocasoltada castrense durant el procés, ja no són militars, sinó judicials i sofisticadament mediàtiques.

Seria bo que tot aquest mig segle llarg tingués cabuda en el cinquantenari d’aquest 2025. Fins ara, ni a Espanya ni a Catalunya, no s’ha commemorat com calia el mig segle de la creació de l’Assemblea de Catalunya (1971), de la detenció de la seva cúpula (1973) o de la caiguda de la direcció de CCOO en el procés 1001 (1972). Tampoc s’han commemorat bé vagues obreres clau per a la caiguda de la dictadura com la de Seat del 1971 o les vagues generals del Baix Llobregat de 1974, seguides de les de 1976 a la mateixa comarca i a Sabadell, i de les grans manifestacions per l’amnistia del mateix any a Barcelona (i només després a Madrid). Sort que CCOO i la Fundació Cipriano García sí s’han ocupat d’aquestes efemèrides. Igual que, de la mà de l’Associació Catalana de Persones Ex-preses Polítiques del Franquisme, s’ha commemorat el 60 aniversari del Tribunal de Orden Público (TOP), gairebé en paral·lel a la celebració de la creació a Catalunya de les mateixes Comissions Obreres.

Comissariada per Carlota Vidal i Gerard Rodríguez i amb una gran aportació de documentació de l’Arxiu Històric de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, l’exposició Generacions TOP. Resistir, protestar, conquerir es pot visitar a La Model de Barcelona des del novembre i fins a finals de gener. Senzilla però efectista i més que pedagògica, aquest mostra ha posat per primer cop dins de les cel·les d’una presó el cap de Franco en persona i els seus secuaços del TOP i de la repressió policial. També ha aparcat un Seat 600 al panòptic de La Model com a símbol de la importància de la classe obrera en la lluita contra la dictadura. Generacions TOP està aixoplugant un munt de visites i activitats paral·leles i, en el marc del 50 aniversari de la mort de Franco, reclama a crits que es prorrogui. Haurien de veure-la, com a mínim, tots els estudiants de secundària.

Avançant-se (i al marge) al programa presentat per Pedro Sánchez amb motiu del 50 aniversari de la mort de Franco, i encara més avantguardista i trencador del que pugui programar el grup de treball creat a correcuita pel Govern català ja estrenat el 2025, aquesta exposició és, en definitiva, una expressió exitosa de la tasca persistent que fan molts joves historiadors i moltes entitats memorialistes. I que no sempre és prou reconeguda ni rep el suport econòmic, públic, institucional i mediàtic necessari. Perquè no tot (ni principalment) l’antifranquisme va ser Salvador Puig Antich, l’execució del qual sí que va ser justament recordada quan feia mig segle. Com ho seran enguany les dels militants d’ETA Juan Paredes Manot Txiki i Ángel Otaegui i del FRAP José Luís Sánchez Bravo, Ramón García Sanz i Humberto Baena, executats el 27 de setembre de 1975.

Franco moria matant mentre la democràcia arribava a l’alba cantada per Luis Eduardo Aute i Rosa León. O estirant de l’estaca de Lluís Llach. Però, sobretot, gràcies a la militància clandestina d’aquell (en realitat d’aquests, en plural i amb proximitat) que Raimon havia conegut sempre igual. Un d’ells -un entre tants, però tampoc n’hi ha tants- va celebrar un mig segle llarg la tardor passada. I ho va recordar humilment, sol i somrient, sense gaire més fotos que les dues que encapçalen i tanquen aquest article, el mateix dia que, a La Model, el conseller de Justícia i Qualitat Democràtica va aprofitar el marc de l’exposició Generacions TOP per presentar l’enèsima tramitació (tant de bo sigui la bona) de la nova Llei de Memòria Democràtica de Catalunya.

Parlem del militant comunista, treballador metal·lúrgic i després historiador, professor i polític ecosocialista terrassenc Enric Cama (Barcelona, 1947). El 9 de desembre del 2024 va tornar per primer cop, 50 anys després d’haver-ne sortit, a la cel·la 402 on va estar empresonat a La Model per la seva activitat a CCOO. És el mateix Enric Cama que la nit del 23-F, sol i de guàrdia al telèfon, va ser Gary Cooper al local del PSUC de Barcelona, al carrer de Santa Anna, coordinant la reacció de moltes agrupacions i militants a l’intent de cop d’Estat. Per què algú no escriu o filma aquesta desconeguda anatomia d’un instant? Són gent com ell qui va combatre la dictadura i a qui hem de celebrar en aquest mig segle llarg si volem assegurar-nos, tal i com pinten les coses, alguna dècada més de democràcia.

Font: Marc Andreu (Periodista i historiador, és codirector de ‘Treball’)

Read Full Post »