Recordeu l’eslogan utilitzat en la darrera campanya electoral? «De la desidia… a una altre Bellaterra».
Ens ho deien el mes de Maig de 1987. Doncs bé tres anys després, continua la desidias (fotos comparatives 1 i 2).
📷 L’ESQUIROL DEL VALLÈS 📷 L’ESQUIROL DEL VALLÈS
Dels vuit punts assenyalats en el folleto electoral i que servian per desenvolupar l’eslogan, el resultat després de tres anys ha estat: 7 «desidies més aumentades i només una a mitge solució.
«UNS» diuen: No es pot fer res més. «ALTRES»: No existeix conexió entre el cap de la nostra representació Municial (Regidor) i les entitats locals.
«El “poble” pensa»: Tot esta pitjor i… han passat TRES ANYS!!
Dins de poc temps tindrem novament campanya electoral i veureu com tornaran a prometrens coses, com les que ens van prometre fa tres anys, encara que saben molt bé que no tenen res a fer-hi que continua la desconexió entre Regidor i Entitats.
Es efectiu? NO, pero… es un joc divertit, pagant el «poble» clar.
Ens preguntem: No será que la «desidia també ha arribat als nostres representants i a les nostres Entitats?
📷 L’ESQUIROL DEL VALLÈS 📷 L’ESQUIROL DEL VALLÈS
Dues fotografies més de l’ordenació vial de Bellaterra(?). Es pot veure i comprobar perfectament el total bloqueig de l’entrada a dues vivendes, (una amb gual i l’altre la porta de entrada) fotos 3 i 4. Curiosament aixó continua passant en els carrers Joan Fàbregas, Lluís de Ábalo, Plaça del Pi, Plaça Maragall i ara comença al carrer Ramon Llull. Podria es- ser que qualsevol dia els veïns d’aquests carrers busquessin pel seu propi conta mides alternatives directes en defensa de la seva tranquilitat. Per qué, senyors, aquest veïns, també han vingut a viure a Bellaterra per gaudir de pau i tranquilitat. En la fotografia nº 5 es pot comprobar com un camió esta fent marxa enrera, perque enfront de l’Esglesia l’hi era del tot impossible pasar.
📷 L’ESQUIROL DEL VALLÈS
Hem sentit un brogit, que recull perfectament el nostre pensament i forma d’entendre la Bellaterra del futur. Una total independència aconsseguida conjuntament amb la Universitat Autónoma, al estil d’Oxford o Cambridge. Els límits de la zona estan perfectament delimitats per accidents reals: Carretera de Bellaterra a Sabadell, Autopista de Sabadell fins el seu encreuament amb la B-30, seguint aquesta fins el terme de Sant Cugat i després seguint fins trobar el terme de Sant Quirze del Vallès, seguint aquest fins a retrobar la Carretera de Bellaterra a Sabadell.
La unió de l’actual Zona Residencial de Bellaterra, el Turó de Sant Pau i Terranova amb la Universitat Autònoma comportaria aventatges per totes les parts, tan a nivell urbanístic, com administratiu.
Unim esforços fins aconsseguir-ho, recorda bellaterrenc que estem en un bon moment per intentar-ho. No serà res fàcil i ens constarà temps, però sinò ho començem ara, demà no tindrem més remei que entonar el «si no fos».
L’Esquirol del Vallès 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Font: L’Esquirol del Vallès ( número 33 de 1990), J.G.Santanach
LLUÍS TORRES|Compartim una Editorial de L’Esquirol del Vallès corresponent a l’any 1990, però de plena actualitat, ja que l’escultura l’Esquirol de l’artista bellaterrenc Emili Colom Comerma (1924-2007), situada al centre de la placa Joan Maragall, just davant del Centre Cívic i l’EMD, que després de 34 anys segueix abandonada i sense reparar, a pesar que des de l’any 2010 Bellaterra és oficialment una Entitat Municipal Descentralitzada. Llàstima d’aquesta deixadesa, tot i ser l’única escultura a l’espai públic, i la mascota-símbol oficial de Bellaterra.
FACTA NON VERBA X BELLATERRA!!
L’Esquirol de Bellaterra, una obra del bellaterrenc Emili Colom Comerma (1924-2007), trencada i plena d’òxid des l’any 1990
EDITORIAL
Bellaterra té una curta historia. Li mancan llocs, edificacions i indrets que serveixin pèr la seva identificació. Avui en l’any 1990 només ens queda com a referència per identificarla, la Universitat Autònoma.
Van desaparèixer les Masies, inclòs els seus restes (es van emportar hasta les pedres); desprès ens vam quedar sense el pi de la plaça; dins de poc temps farem l’enterrament definitiu de la Font de la Bonaigua i tampoc amb aquet sentit fem RES! La fotografia de la portada es una denúncia d’una altre identificació amb perill. El nostre únic monument «ELS ESQUIROLS», obra que amb tot afecte es van fer per Bellaterra, va començà a deteriorarse perdent una pinya un dels esquirols i arà li han colocat davant dos artístics rétols de circulació i un altre publicitari i indicatiu.
En qualsevol altre indret aquest atentats a les coses pròpies, a les coses de casa es reprenen amb protestes i amb l’oposició total per part dels seus habitants. Aqui NO! Bé, no ho coneixem a fons, però podria esser que si es ves presentar alguna queixa però… burocràtica, o sigui amb papers, com ho fan les persones que desprès ens diuen: NO ES POT FER RES, com va passar amb els nous noms del carrers. Menys senyals i anuncis, i millor ordenació del tràfic. Respetem, cuidem, mimem, i restaurem les poques coses que tenim. La història dels pobles l’escriuen els seus propis habitants, cuidant i conservant tot allò que es va fent, o al menys així m’ho van ensenyar.
Número 33 de L’Esquirol del Vallès de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Vaig néixer el dia 25 de juny de 1914 a la ciutat de Barcelona, a la dreta de l’Eixample. El meu pare, Climent Vidal i Pons, Procurador dels Tribunals, versat en qüestions d’art, va ésser qui s’establí a Bellaterra i construí la torre de la Plaça de l’Estació; era nascut a Manresa. I la meva mare, Joana Solà, de la població de Gràcia, poetessa, va guanyar un premi en uns jocs florals de Bellaterra.
Forma part de la meva historia el fet que el meu avi patern, Maurici Vidal i Quer, fos advocat, director i propietari del periòdic de Manresa “El Puente de Alcolea”, del qual crec que van sortir solament dos o tres números. Era partidari del general Prim i, per tant, del partit progressista, i el meu avi matem, Artur Solà i Moner, fou apotecari de la població de Gràcia, republicà federal de Pi i Margall i tinent d’Alcalde de Gracia per aquest partit.
La meva joventut va ésser la propia d’una família benestant barcelonina, estudiant les primeres lletres i després el batxillerat al col.logi dels Escolapis del carrer Diputació de Barcelona. Els estius, en canvi, eren diferents dels dels meus companys barcelonins, ja que passàvem tres mesos seguits en una masia al mig del camp, prop de Sampedor, amb els masovers i la Pepeta, una minyona d’aquelles que passaven de pares a fills. Era un estiueig força salvatge: això vol dir que he laurat, he portat carro, als dotze anys caçava amb escopeta del 12 i ens banyàvem a la sèquia de Manresa, que passava pel bell mig de la finca, però també hi havia una bona biblioteca i fou on vaig començar a sentir-me devorador de llibres. El 14 d’abril de 1931 era al col.legi del carrer Diputació i en arribar la nova que s’havia proclamat la República, els capellans ens van enviar cap a casa, però amb un parell de companys vam anar a recorrer la ciutat, Rambla avall, on els tramvies anaven curulls de gent i els vianants, pel carrer, cridaven l’històric “Visca Macià, mori Cambó”. Ens arribarem fins a la Plaça de Sant Jaume, plena de gent cridant visques i morin alternativament. i de tant en tant sortia del balcó de la Generalitat algun polític per dir quatre paraules. El curs de 1931 1932 vaig acabar el batxillerat, i el mateix estiu vaig fer el primer curs de la carrera d’advocat. El curs 1932-1933 vaig aprovar aproximadament el segon curs i part del tercer, mentre que a l’estiu vaig fer el que em quedava del tercer curs. L’any següent, o sigui el curs de 1933 -1934, vaig acabar la carrera d’advocat. Faltava un mes per complir els 19 anys.
Com que per la meva edat encara no podia exercir d’advocat, per guanyar temps vaig entrar de passant al despatx d’un advocat i al mateix temps vaig començar la carrera de Filosofia i Lletres, que no vaig poder acabar perquè mentrestant va venir la guerra civil.
Si no recordo malament, l’estiu de 1934 va ésser el primer que vam venir a Bellaterra, a la torre que era a mig fer. Bellaterra era petita, hi havia poques famílies, amb l’hostal d’en Bartomeu, que era l’eix de la vida social. Recordo d’aquells temps les famílies Fabregas, Llorach, Grifé, Roda, Tamburini, Ábalo, Buïgas, Platero, Negre Balet, Casolà. Cottet, etc,
El 19 de juliol i començament de la guerra civil ens va agafar a Bellaterra, i un dia escriuré els fets ocorreguts aquí aquells primers dies. Bellaterra va quedar un temps sota el domini del camarada Pérez, però nosaltres, tan bon punt es va restablir el trànsit ferroviari vam fugir a Barcelona. Quan vam arribar a Barcelona encara s’hi veien restes paleses de la batalla del dia 19 i següents. Va ésser un terratrèmol moral tan gran que tots vam quedar com esglaiats, però després ens anàrem sitsar. Recordo que els primers mesos, i juntament amb uns amics entranyables, en Martínez, Serramalera i Bassedas, amb un automòbil propietat d’un parent, circulavem per la ciutat i amb gasolina subministrada pels comitès revolucionaris, gracies que els dos amics eren estudiants de medicina i havien pintat a la carrosseria rètols que deien “METGE” “Requisat”. Durant aquells dies, a més de gaudir dels beneficis d’un automòbil gratuït, vam portar moltes monges i capellans d’un lloc a un altre, i també llençàvem armes que ens donaven gent esporuguida que les tenien amagades, però es va acabar quan van assassinar el pare d’un dels nostres companys, que era precisament propietari del vehicle.
Després vaig ésser declarat útil per a serveis auxiliars, per raó de la meva vista i juntament amb l’amic Serramalera, i també algunes vegades amb el meu germà, recorríem els pobles cercant patates i aliments. Finalment vaig ésser mobilitzat com a oficial de complement, i incorporat amb el grau de tinent. Després d’uns mesos d’entrenament al Castell de Figueres vaig ésser incorporat a la Reserva General d’Artilleria. Era un cos que estava generalment a la reraguarda, acampat a uns quilòmetres del front, destinat a reforçar les unitats d’artilleria a les zones de combats. Vaig participar en algunes batalles i també a la retirada de Catalunya. El dia 26 de gener vaig ésser a Barcelona, disparant des de la Diagonal contra les tropes franquistes que avançaven des del Llobregat i cap a Esplugues. El migdia ens vam retirar cap al nord i en arribar a l’altura de Premià vaig decidir acabar la guerra i em vaig escapar de la bateria. Vaig presentar-me a les forces italianes de la columna Litorio, que avançaven per la costa. Vaig ésser conduït a Barcelona a peu i portat presoner al castell de Montjuïc, on vaig passar una quinzena, i després acompanyat per dos guardies civils, a peu, em van portar a la presó Model de Barcelona, on vaig passar una temporada, fins a les darreries del mes de maig. Avui els presos de la Model es queixen perquè hi ha tres presos per cel.la, nosaltres érem set. A últims de maig vaig sortir de la presó, després em van fer un consell de guerra i vaig tenir la sort de sortir-ne absolt. Una de les èpoques més interessants, curioses i que recordo amb més complaença d’aquell temps de guerra civil, són aquell parell de mesos que vaig passar fent de vagabund per les terres catalanes, sense gastar ni cinc i vivint de caritats.
Artur Vidal Solà 📷 L’Esquirol del Vallès
Acabada la guerra la misèria en el pais va esser gran, excepte per a uns quants “enxufats” i per als “estraperlistes”. Vaig començar a exercir la carrera d’advocat, però fent qualsevol feina. No podia fer oposicions a catedra de dret, segons era el meu propòsit inicial, perquè no era ex- combatent, ni ex-captiu, i sí en canvi pertanyia al sector “rojo separatista judaico masónico” segons les qualificacions de l’èроса.
Acabada la guerra mundial amb la derrota d’Alemanya, les coses es van suavitzar una mica. Vaig anar a Madrid a fer oposicions per a Jutge i he de dir que m’ho vaig passar molt bé. El meu primer destí va ésser Gandesa, lloc d’on recordo en especial dos fets, el primer, que durant un parell de dies van quedar tancades les comunicacions amb Tortosa, interceptat el camí pel maquis, i el segon, una denúncia presentada pel metge forense, que suposo que era molt patriota i religiós: teniem un detingut a la presó de Gandesa, i com que tenia purgacions el metge forense el va visitar, i va quedar esglaiat quan va veure que a la “titola” tenia tatuada la imatge del Crist. El forense ho va denunciar i es va iniciar un sumari per injúries a la Religió que no sé com va acabar, ja que al cap de poc vaig anar a parar al Vendrell, on vaig estar un any i després vaig demanar l’excedència. Però poc després em van anunciar oposicions entre jutges per pujar de categoria, a les quals vaig presentar-me i, guanyades, vaig tornar a ingressar passat un any a Mataró, i de nou vaig demanar l’excedència. Durant els anys 1949 al 1968 vaig exercir d’advocat i vaig tenir moltes experiències diverses. Puc recordar la meva època literària, formant part d’una penya que es reunia en una granja taverna del carrer Petritxol. Allà es discutia tot sense limitacions ni censures. Recordo de la penya, a més dels inseparables Martinez i Reinals, com a d’altres components, l’Eugeni Nadal, que després de mort va donar nom al Premi Nadal de “Destino”, el pintor Llobet, l’aquarel.lista Juan Torras Bach, l’escriptor i guionista Juli Coll, el crític cinematogràfic Angel Zúñiga, el químic Joaquim Giralt, el poeta Segalàs, Juanito Valls, industrial i autor de revistes del Parallel. És en aquesta época que vaig escriure una novel.la, que l’editorial Hymsa va enviar a la censura de Madrid, la qual va prohibir la seva publicació. També vaig tenir el període de viatge. La meva primera estada a París va ésser el 1949, uns quinze dies. Era l’època de Sartre i de les coves existencialistes. Durant uns anys, del 1949 al 1955 més o menys, vaig passar un parell de mesos a l’estranger a l’estiu. Feia un curs d’un mes, aproximadament, en una Universitat europea i afegint hi el viatge d’anada i tornada eren aproximadament els dos mesos de vacances.
En aquest període vaig ésser durant uns anys President del Comitè de Competició de la Federació Catalana d’Hockey i Patinatge, i després, quan es van separar vaig passar a Secretari de la Federació de Patinatge fins que un dia es van acabar tots, des del President a l’últim mico. En el meu període intel.lectual vaig formar part de l’Institut de Dret Comparat, Fundat per en Solà Cañizares, del qual vaig ésser director, sense sou, de la secció de Dret Marítim. Per aquest motiu vaig col.laborar bastant en l’organització del Congrés Internacional de Dret Comparat, celebrat a Barcelona. També en aquest període vaig fer el Doctorat en Dret. Vaig publicar uns quants Ilibres, com “El crédito documentado irrevocable”, que va ésser la meva tesi doctoral. Després vaig escriure i publicar “El conocimiento de embarque en el transporte internacional” i una recopilació, ordenada i comentada, de la Jurisprudència Mercantil Marítima. També vaig publicar una bibliografia de Dret Marítim i alguns altres treballs i col.laboracions.
En aquest període vaig ésser secretari d’organització del Congrés Internacional d’Activitats Subaquàtiques, celebrat a Barcelona dins el meravellós marc del Museu Marítim.
Vaig ésser durant uns anys administrador i tresorer de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, entitat que va fer molt pel teatre català en aquella època, fins que fou clausurada pel govern civil franquista.
Mort el meu pare primer, i un temps després la meva mare, l’any 1968 vaig decidir passar a la vida tranquil.la i burgesa, i vaig reingressar a la carrera judicial. Després d’uns anys a Manresa vaig passar a Cornellà, i últimament a Sabadell, on fa cinc anys que em van jubilar. Com a última anècdota vull dir que vaig formar part de la plataforma de Justícia Democràtica, formada uns anys abans de la mort del General Franco, composta per jutges antifranquistes i adherida a l’Assemblea de Catalunya. En les reunions de l’Assemblea de Catalunya sempre hi assistia un representant nostre. Com a cosa curiosa recordo que vam tenir una reunió bastant nombrosa, amb representants de jutges de fora, i amb una assistència de trenta a quaranta delegats, en un pis del carrer de Llúria al costat de la comissaria de policia.
I en fi, com que tot té un acabament, fa cinc anys que em van jubilar i des d’aleshores visc “aparcat” uns dies a Barcelona, altres a Bellaterra, fent la viu-viu i esperant el canvi definitiu de residència.
L’Esquirol del Vallès, gener-febrer de 1990 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
LLUÍS TORRES| Remenant al nostre arxiu de L’Esquirol del Vallès/Bellaterra, ens sorprèn l’actualitat de molts articles que tenen molt a veure amb els moments que estem visquent, tot i dispossar d’Entitat Municipal Descentralitzada de Bellaterra des de l’estiu del 2010.
Fins quan senyors responsables! -La disbauxa amb la rotulació dels carrers -Abandonament i disidia per tot arreu, -Perill i caos circulatori,
Important: Bellaterrencs no oblideu de pagar puntualment els vostres impostos, no sigui que l’any vinent encara fos pitjor
Pàgina 10 de L’Esquirol del Vallès amb denúncies de la deixadesa de l’espai públic de Bellaterra l’any 1987
Hem tingut regidors/regidores a l’Ajuntament de Cerdanyola, però el que han aconseguit per Bellaterra, des dels seus càrrecs oficials i amb bons sous, ha estat molt minsa, per no dir inexistent o nula, només cal repassar l’espai públic, l’esport i la cultura, tres de les competències de l’EMD BELLATERRA
L’Esquirol del Vallès, novembre i desembre de 1987:
Dins l’àmbit del nucli urbà de Bellaterra som tots conscients, i en especial la Junta de la Unió de Veïns, que hi ha una sèrie de problemes puntuals que una seriosa planificació urbanística podria solucionar.
Entre d’altres, destaquem avui, el de la circulació rodada per la carretera de la Diputació (BV-1414), que dins del nucli de Bellaterra, pren els noms de Joan Viza, Avgda. de Bartomeu, Avgda. de J. M. Marcet, Avgda. del Film, etc…
Aquesta circulació, cada dia més nombrosa, sorollosa i dificultosa, agreujada tant pels estudiants que van a la Universitat Autònoma, com pels camions que es dirigeixen a Sabadell, a Sant Cugat i a Cerdanyola, deuria ser erradicada del circuit urbà de l’esmentada carretera.
Com a solució factible es presenta l’aprofitar per «via de descongestió», la que en el Pla General Metropolita (P.G.M.) es projectava ja paral·lelament a la via del tren i dintre del campus universitari.
Aquesta via deuria arrencar de la carretera de la Diputació al final del tram denominat d’en J.B. Viza, anant a mo- rir a la carretera de l’Autònoma enfront del poligon del «Turó de Sant Pau».
Quant a la seva amplària i en una primera fase, no caldria fer-la a l’amplaria de 30 m grafiada en el P.G.M., ja que, amb 14 ó 15 m n’hi hauria prou per dues faixes de circulació i una d’estacionament.
Per altra banda, es podria solucionar també la manca d’aparcament en l’Estació fent-ne de nous a l’altre costat de la via i de l’actual plaça del Pi, creant també un accés directe per a vehicles des de la mateixa plaça.
A més amb la solució proposada els estudiants de la banda nord de Barcelona tindrien un accés directe a la Universitat sense atravessar nuclis urbans. Ara faltaria només el petit detall! de lograr dels estaments oficials el finançament de les obres, per l’empenta dels clams populars, dins dels quals no es la més petita la veu de la Junta de la Unió de Veïns.
LLUÍS TORRES|Avui publiquem el número 7 de L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de gener-febrer de 1986, i la continuïtat de l’article Túnel del Temps per Artur Vidal dedicat al Club Bellaterra.
L’Esquirol del Vallès, número 7, gener-febrer de 1986 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
(7) L’ESQUIROL DE BELLATERRA, 1986 EL TÚNEL DEL TEMPS per Artur Vidal
Tornant a la facècia que recordo, quan va arribar el torn a les noies Llorach ens vàrem ficar pel cami de la Font fins arribar a la part del darrera de la torre. La casa i jardí queda per de sobre del nivell del cami, per aquest motiu vàrem creure que seria millor pujar a la paret que forma tanca amb el carrer fent servir la teulada de l’automòbil del Martinez com escala improvisada. Dalt de la paret i agafats a la barana, formada per pilans d’obra i tubs de ferro, començarem les nostres estridents canturies.
Quan les noies Llorach, des de la casa, ens varen donar mostres que ens havien sentit, vàrem acabar la nostra representació musical. La retirada fou funesta, amb tan mala sort, que és quan va començar la tragicomèdia esmentada.
Els sis cantaires vàrem baixar al camí de la Font alhora i agafant-nos a la barana per posar el peu sobre la teulada del cotxe. La barana no resisti aquesta força col·lectiva d’atracció cap enrera i va caure sobre l’automòbil i sobre nostre. No va haver-hi cap ferit greu però tots en sortirem una mica colpejats. Això acaba amb la nostra eufòria i cadascú tornà a casa seva amb la cua entre cames; naturalment pensant que l’endemà hau- ríem de visitar els pares Llorach per disculpar- nos.
L’endemà el meu germà i jo varem anar a veure el Sr. Llorach plens de recança però tinguérem una inesperada sorpresa. Poc abans s’havia presentat la Guàrdia Civil cercant els malfactors per- que havia rebut des de Bellaterra una denúncia delatant a dos advocats separatistes, que davant d’un escamot, havien assaltat la torre dels Sr. Llorach. El Sr. Llorach va desmentir a la Guàrdia Civil els fets denunciats i a més els hi va dir que estava satisfet que l’hi havessin enderrocat la barana perquè això volia dir que tenia unes filles guapes. Va ser molt amable, va preocupar-se de la nostra salut i continuà la bona amistat que sempre han tingut les nostres families.
La Pista de tenis esdevingué un èxit, potser perquè no teníem res més per passar l’estona, si no era anar a passejar per l’estació a veure passar els trens i la gent que arribava o bé reunir-nos en un bosquet o fer algunes caminades per les rodalies.
Diàriament es jugava al tenis, principalment a les hores de la tarda i també la pista es converti en lloc de reunió, asseguts en uns bancs de fusta que havíem col·locat al costat de la pista. Encara que a l’any 1935 era relativament jove, el jugador més gran que recordo fou l’avi Tamburini. Vull remarcar alguns socis especialment addictes al Club, com el bon amic Josep Maria Negre i Balet, que passava l’estiu a la torre que ara és propietat del Sr. Sòcrates Treceño. Persona d’una bonhomia extraordinària, propietari d’un cavall, un burret i una tartana en les quals tots havíem muntat o passejat alguna vegada. En Joaquim Casolà i Cerdà i la seva muller, persones de gran gentilesa i un fidel particep en els càntics eclesials. En Frederic Roda Ventura, un prohom de la Lliga Regionalista, i fundador juntament amb en Batista Roca i Pompeu Fabra de la societat Palestra. El Sr. Platero i la seva dona Doña Conxa, amb un automòbil ja vell en aquella època i metge de la policia; quan es posà la primera pedra a l’església de Bellaterra, en aquest mateix any 1935 que comento, en un acte presidit pel Bisbe Irurita, en fou padrina. En Gonzalo Bosch Bierge, polifacètic, dibuixant, editor d’una revista culinària i conegut dintre de la galàxia intellectual per el seu Quixot, totalment manuscrit en lletres gótiques i cada pàgina adornada amb vinyetes policromades. En Lluís Ábalo, també incondicional del Club anys després, President i patriarca de Bellaterra i en Casimiro Cots, delegat del Foment a Bellaterra i que des del primer moment en va ser un ferm puntal.
Com he dit abans, el club va ésser iniciat pels joves perquè en quedi memòria us en parlaré breument, remarcant que alguns ho feren en contra de l’opinió dels seus pares. Començant per les noies i sense que l’ordre vulgui dir altra cosa que l’aparició dins la meva me- mória, faré esment de les germanes Maria Lluïsa i Paquita Fàbregas Rovira, les dues germanes. ….(CONTINUARA)
LLUÍS TORRES|Avui publiquem el número 6 de L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de novembre -desembre de 1985, i la continuïtat de l’article Túnel del Temps per Artur Vidal dedicat al Club Bellaterra.
L’Esquirol del Vallès 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
EL TÚNEL DEL TEMPS per Artur Vidal
Acabada la festa un grupet format per dos amics meus de Barcelona, en Conrado Llorens, en Vicents Cots, el meu germà Climent i jo vàrem con- venir coronar la nit fent unes serenates a les noies de Bellaterra. Els dos amics acompanyants eren en Manolo Martinez, que segurament alguns veïns recordaran perquè venia sovint i sempre prenia part, anys després, en aquelles fabuloses vint-i-quatre hores de bridge; portava una ensaimada mallorquina i ens la preniem a la matinada. L’altre és en Serramalera, avui metge de Sitges. Les serenates foren horripilants, doncs cap de nosaltres tenia idea ni aptituds musicals. No hi havia altra cosa que pulmons i voluntat. Vàrem recórrer les torres on hi havia noies; ens paràvem una estona fent unes estridents cantúries i quan les noies donaven senyals d’haver-nos sentit passàvem cap una altra casa.
Perquè es comprengui la tragicomèdia esmentada cal recordar dos circumstàncies coincidents i que són totalment dispars i inconnexes.
La primera és la situació de la torre dels Llorach, on férem l’última serenata segons l’itinerari projectat. La seva façana dóna al carrer Bartomeu i sabíem que les noies dormien a la part del darrera de la casa. Si feiem la serenata des del carrer Bartomeu les noies no ens sentirien i solament molestariem els pares i per tant calia anar pel camí de la Font, que passa pel darrera de la casa. L’altra causa detonant és que havien ocorregut els fets que es recorden com del 6 d’octubre de 1936. Companys havia declarat la República Catalana. La Generalitat havia estat canonejada. Suspès l’Estatut de Catalunya de l’any 1932 i tot el govern de la Generalitat a la presó i era governador General de Catalunya un general.
Hi havia doncs en les esferes oficials i en alguns sectors de la població un ambient força anticatalanista. No us impacienteu, amics, que la relació, és molt concreta.
LLUÍS TORRES|Avui publiquem el número 5 de L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de setembre-octubre de 1985, i la continuïtat de l’article Túnel del Temps per Artur Vidal dedicat al Club Bellaterra.
El Túnel del Temps per Artur Vidal 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
EL TÚNEL DEL TEMP per Artur Vidal
Ens calia un local social per les tertulies, reunions, festes i secretaria. Com que no hi havia possibilitat de llogar-ne cap, per les característiques pròpies de Bellaterra es va fer inevitable pensar en la construcció d’un xalet dintre dels nostres terrenys.
Després de cavilacions, projectes i negociacions varem arribar a un acord amb el contractista Tomàs Llorens, de Sant Cugat, per tal de construir el local a la part alta del solar que dona al carrer Lluís Ábalo i a on encara hi havia un gran rètol de ferro de tres o quatre metres d’alçada i set o vuit de llargaria, anunciant la societat urbanitzadora. El cost seria d’unes sis mil pessetes i en pagariem dues mil al moment de signar el contracte i dues mil mes cada any fins a la cancel·lació del deute. Mentre no estés totalment pagat el contractista es reservava dues canonades de l’interior per posar-hi unes vitrines destinades a la seva propaganda.
L’edifici no es va acabar fins al següent any 1936 i la malaurada guerra civil de 1936 va impedir la seva total adequació. Avui dia el xalet està inclòs dintre del conjunt de construccions que formen els locals del Club Bellaterra. Per localitzar-lo es pot concretar que és la part que es troba a l’esquerra, entrant per la porta que dóna al carrer de Lluís Abalo, menys la sala que dóna a la piscina i els locals utilitzats com a sala de jocs i secretaria, de construcció posterior. La sala de joc i secretaria corresponen a la primitiva central telefònica de Bellaterra.
L’ex-president Conrado Llorens Suqué va fer donació del llum que hauria penjat del centre de la sala del xalet i els senyors Salsas, Sorjus i Vidal Pons varen regalar el mobiliari, format per unes taules, cadires i sillonets de vímet. Tot va desaparèixer el 1936, gairebé abans d’estrenar-se. Com anècdota curiosa explicaré el motiu de la donació del mobiliari. El Sr. Salsas era propietari i soci del Club, tenia un plet important del qual no en recordo les circumstàncies i n’era advocat el Sr. Sorjus, propietari d’un solar a Bellaterra, i n’era procurador el meu pare Climent Vidal. Els tres varen acordar que si el plet es guanyava, regalarien per parts iguals el mobiliari del Club. El plet es va guanyar i cumplint la promesa varen fer la donació de les cadires, taules i sillonets. Acabada la guerra civil de 1936 encara en quedaven dos o tres cadires i sillonets, que suposo que per la ruïna i desgast natural del temps van desaparèixer.
La qüestió econòmica és sempre angoixant a totes les societats i encara més a Sport Club Bella-Terra, de nova planta i amb pocs socis. Vàrem recórrer totes les cases i famílies de Bellaterra demanant donacions i afiliacions. Es també anècdota curiosa que el Sr. Alexandre Pon, estiuejant i llavors propietari d’una tenda de queviures a Barcelona anomenada La Holandesa, ens va regalar un pernil magnífic amb el qual vàrem organitzar un sorteig. Les noies feren un treball prodigiós venent números de la rifa del pernil. Crec que la Carme Ábalo, llavors un marrec de set o vuit anys, va batre el record de vendes. D’aquell pernil en sortiren sis-centes pessetes. Ho dic de memòria, doncs no queden antecedents. Les festes es feien, com sempre, a l’Hostal de Sant Pancràs, de les quals ja en parlaré breument més tard, però nosaltres voliem fer-ne una en el Club, com inauguració, i que fos sonada.
Fa tants anys que no puc recordar-ne tots els detalls. La festa va ser un ball de nit, de gala, com es deia aleshores. Es celebrà dintre de la pista de tenis i com que el terra encara era de fang i hauria resultat difícil la balleruga, vàrem llogar i col·locar una catifa, com les utilitzades en els envelats, sobre la pista de joc. Com a música teniem un gramòfon -o potser gramola- i un piano de manubri, que vàrem llogar a Sant Cugat.
Vàrem organitzar el servei de bar, preparat i servit per nosaltres mateixos. Recordo que amb cada bitllet d’entrada hi anava comprés una anella de filferro i després va servir per que a la mitja part i ti tancat dintre d’un cercle de cadires, els titulars poguessin caçar un ànec, que vam deslliurar dintre d’aquesta tanca improvisada. El que va encartar-lo amb l’anella, se’l va emportar.
La festa va ser un èxit clamorós. Va durar fins a la matinada i podriem dir que hi varen participar tots els bellaterrencs, amb famílies, amics i convidats. Llavors era costum entre les colònies d’estiuejants una certa solidaritat recíproca. Nosaltres anàvem algunes vegades a Cerdanyola, Sant Cu- gat i Valldoreix, principalment, i gent d’aquests pobles venia també a Bellaterra. Molts teniem amistats escampades en aquestes colònies d’es- tiuejants.
La festa va acabar molt bé, però les escurrialles varen tenir un final tragicòmic. (continuarà)
LLUÍS TORRES|Avui publiquem el número 4 de L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de juliol-agost de 1985, i la continuïtat de l’article Túnel del Temps per Artur Vidal dedicat al Club Bellaterra.
Número 4 L’Esquirol del Vallès, juliol-agost 1985 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
EL TÚNEL DEL TEMPS per Artur Vidal
L’any 1935 va ésser el de la consolidació del Sport Club Bellaterra. Un estiu d’activitats vertiginoses pels iniciadors y seguidors.
Com he dit abans, el Club va ésser promogut pels joves. Entre els grans hi havia tres positures: una era neutral, a l’espectativa; un altra recolzava les seves activitats i la tercera i potser la més important, netament contrària. Per què? Per un fenomen mental que vaig trobar de nou uns anys després. El motiu de l’oposició era el següent: en aquell temps Bellaterra no tenia esglesia; un departament dels baixos de L’Hostal Sant Pancràs era utilitzat com a capella. Era una posició gairebe majoritaria que la qüestió mes primordial per Bellaterra era gaudir d’una Esglesia pròpia i per tant tota altre activitat que restás atenció econòmica a la inciativa de la Comisió Eclesiàstica era nociva i pertorbadora als interessos espirituals de la comunitat. Malgrat aquesta actitud, la joventut d’aquell temps continuà amb els seus propòsits, que ja eran imparables.
Proseguiren els tractes amb la societat urbanitzadora, per que uns del arguments que retreient els refractaris era que fer unes despeses en uns terrenys que solament gaudiem a precari equivalia a tirar els diners al fons del mar. Així es que després de nombroses reunions amb els administradors del Fomento de la Vivienda Popular S.A. varem arribar a l’acord pel qual la societat urbanitzadora ens vendria un àrea cuadrangular de l’illa ajardinada situada devant de la plaça del Pi, equivalent al lloc on avui hi ha la pista de tenis, la piscina i el xalet, pel preu de cinc-centes pessetes però al mateix temps ens feien donació d’una quantitat igual. Solament faltava signar l’escriptura pública devant de notari per perfeccionar aquest acord tan favorable. Però com passa sovint, aviat ens varen caure a sobre unes gaIledes d’aigua freda. Els savis de la contrada ens digueren que el conveni era una presa de pel; deien que aquells terrenys ja no eren propietat del Foment de la Vivienda sino que pertenyien a l’Ajuntament de Cerdanyola, per que la societat urbanitzadora n’havia fet donació al municipi al fer-li traspás dels carrers de la urbanització.
Davant d’aquesta objeció i d’acord amb la Junta del Club m’en vaig anar a Sabadell per examinar el Registre de la Propietat on vaig comprobar que els terrenys pertenyien i estaven inscrits al Registre de la Propietat de Sabadell a nom del Fomento de la Vivienda. Ho vaig comunicar seguidament a la Junta i als objectors, però quina va esser la nostra sorpresa quan ens varem reunir de nou amb els administradors del Fomento per tal de senyalar dia i hora per atorgar l’escriptura pública devant de notari, d’acord amb las bases abans dites, que ens reberen malcarats, ens retregueren la nostra falta de confiança, desconfiavem de la seva paraula, des del moment que haviem anat al Registre de la Propietat per comprobar si realment era propietaris del terreny. De moment va quedar en suspens l’atorgament de l’escriptura pública. Algún bon veí de Bellaterra havia fet arribar els administradors del Fomento de la Vivienda la meva anada al Registre de la Propietat.
LLUÍS TORRES|Avui publiquem el número 3 de L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de maig-juny de 1985, i la continuïtat de l’article Túnel del Temps per Artur Vidal dedicat al Club Bellaterra.
Portada del número 3 de L’Esquirol del Vallès 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
EL TÚNEL DEL TEMPS per Artur Vidal
Manaven en el Foment, el Sr. Viza, jurista, economista, escritor i un prohom carlí, el Sr. Losantos i el Sr. Pañella. Els tres, ultra ser homes de negocis tenia afecció a Bellaterra.
Varem dicidir que aquest solar era el que ens convenia. Iniciarem les visites als directius del Foment a la Rambla on encara hi continua el domicil-li social. Despres de negociacions que no cal repetir i no recordo gaire, el Foment ens va donar permis per a la utilització d’aquell solar amb una carta i amb la promesa verbal de que si feiem una obra de certa importancia ens donarien meş seguretat per el futur. Des d’el primer moment varem tenir el suport d’en Casimiro Cots, delegat del Foment a Bellaterra.
En possessió del permis d’ocupació varem començar inmediatament les activitats. Erem pocs pero ben avinguts.
Varem comprar una xarxa de tenis i en Casimiro ens va donar dos trones, que no se d’on va treure, i uns obrers del propi Foment els van clavar a l’esplanada perque fossin el suport de la xarxa. Varem treure els rocs, varem allisar-la tan com poguerem i després amb una regadora i calç, que crec que ens va donar el contratista Roig, varem marcar les primeres ratlles de la pista. Mes tard, pero el mateix estiu, varem posar al fons de la pista, paralel.lament a l’Estació, uns troncs i un filat de galli- ner, per impedir que les pilotes anessin a parar a la Plaça del Pi.
Segidament varem constituir unes comissions de nois i noies per tal de fer socis i demanar auxili econòmic. La primera quota va esser individual per a tots els de mes de divuit anys i de quinze pessetes l’any.
No oblidant la questiò jurídica varem constituir la societat Sport Club Bellaterra, varem redactar els estatuts en català, segons la moda del moment i després, presentats al govern civil, foren aprobats. Es va celebrar la primera Junta General de Socis, la qual declarà constituida la societat i procedí a anomenar la primera junta directiva, que si no recordo malament va quedar formada per en Conrado Llorens Suqué, com a President, Climent Vidal Solà, com a tresorer, Artur Vidal Solà, com a Secretari i com a vocals Maria Lluisa Fabregas Rovira, Merce Llorach, Josep Maria Miralpeix i encara que no ho recordo clarament, segurament el quart vocal seria en Ramon Grifé. Llevat del President en Conrado Llorens, els altres no passavem dels vint anys. Es varem reunir una primera quarentena de socis, pero com eren socis individuals, cada familia en tenia dos o tres.
Aquest va esser el començament del Club. Com que a les hores la majoria erem estiuejants passat setembre venia una llarga hivernació de la qual no ens despertavem fins al proper estiu, amb un breu periode durant les festes de pascua. Les següents aventures van co- rrespondre l’any 1935, que ya us contaré. (continuarà)
LLUÍS TORRES|Avui publiquem el número 2 de l’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de marc i abril de 1985, i la continuïtat de l’article Túnel del Temps per Artur Vidal dedicat al Club Bellaterra.
Portada del número 2 de L’Esquirol del Vallès 📷 BELLATERRA.CAT
TÚNEL DEL TEMPS per Artur Vidal
I encara que no té res a veure amb Bellaterra, però si a l’esperit de què us he parlat, us contaré unes anècdotes. Eren els anys immediatament posteriors a la guerra civil, quan la moralització havia arribat a uns extrems deliciosos. Una societat determinada, de una ciutat de Catalunya, per celebrar un centenari important, va prendre l’acord de fer un monument als fundadors i per encapçalar-lo varen comprar una preciosa estàtua d’en Llimona. Naturalment, era una dona nua. Però, Déu meu! quan varen saber-ho les forces vives de la ciutat es reuniren per discutir la procedència de fer un monument coronat amb un tan nefast estímul sensual. Les forces vives varen decidir que era improcedent i l’estàtua va quedar empresonada, durant uns anys, en els soterranis de l’Ajuntament.
Ho sé per un dels assistents a la reunió, que no recordo, i com a colofó final acabà dient: I saps quins eren els que més àrdidament anaven contra l’estàtua: aquells que els dimarts anaven a Barcelona a veure les seves amigues.
També puc recordar-vos que a l’any 1929 acabades les obres de la Plaça de Catalunya s’hi varen col·locar numeroses estàtues, algunes encara hi són i altres varen ser desterrades a un parc més allunyat. Es va armar una trifulga entre diaris i periodistes i personalitats, increpant la notòria immoralitat de les estàtues. En fi, les que van quedar, una matinada van aparèixer adornades amb sostens, les que ho necesitaven. I també us puc dir, que els anys 1940 i següents, les forces de seguretat del nostre país estàven ocupadíssimes impedint que els banyistes passagessin per la platja sense banussos.
Per aquest motiu, afegint-hi l’econòmic, Bellaterra va tardar tant a tenir una piscina.
Decidits a aprofitar l’oferta del Sr. Bartomeu, vàrem reunir-nos novament per a concretar les condicions. La proposta concreta era que el Sr. Bartomeu ens deixava a precari el terreny i nosaltres fariem la pista. Quan el Sr. Bartomeu l’interessés recobar-lo, nosaltres l’hi tornariem percibint el cost menys una amortització i nosaltres ens quedaríem sense pista.
El projecte va fracasar, però el neguit ja hi era. Vàrem decidir deixar de banda aquesta proposició i seguir un altre camí.
La societat urbanitzadora Fomento de la Vivienda Popular, S.A. era propietari d’aquella illa, on avui hi ha el Club Bellaterra, i delimitada per la Plaça del Pi, carrer Joan Fàbregas, carrer Lluís Abalo i carre- tera de Cerdanyola. A l’any 1934 hi havia una mica de jardí a la part que dóna a l’Hos- tal de Sant Pancràs i en un tros on avui hi ha el parc infantil i pista poliesportiva. La resta era un term pla i, on actualment hi ha la façana de l’edifici social, i mirant a l’estació, hi havia un gran rètol de ferro de tres o quatre metres d’alçada i deu o dotze de llargada, que enunciava el “Fomento de la Vivienda Popular, S.A.”. L’espai des del rètol fins al límit de la Plaça del Pi, era una esplanada on no feia gaire s’hi havia muntat un envelat per la festa major.
BELLATERRA.CAT 