Bellaterra, 10 d’agost de 2025
“El 1986 Subirachs rep un encàrrec de proporcions extraordinàries, la realització dels grups escultòrics de la façana de la Passió del temple de la Sagrada Família de Barcelona, l’obra emblemàtica del genial arquitecte Antoni Gaudí“.
JOSEP MARIA SUBIRACHS SITJAR (Barcelona, 11 de març de 1927 – ibídem, 7 d’abril de 2014) fou un escultor, pintor, gravador, escenògaf i crític d’art
Dels nou als dotze anys viu els esdeveniments tràgics que provoquen la Guerra Civil Espanyola, la derrota republicana del 1939 i l’inici de la dictadura franquista.
Fill d’una família de classe obrera establerta al barri del Poblenou, la precària situació econòmica que pateix durant la postguerra l’obliga a renunciar a fer estudis d’arquitectura i, amb catorze anys, comença a treballar al taller d’un daurador aficionat a l’escultura. En aquesta mateixa època ja modela figures de fang que cou al forn d’una bòbila. Del 1942 al 1947 treballa com a aprenent amb l’escultor Enric Monjo, al taller del qual adquireix coneixements tècnics. Però qui exerceix sobre ell un profund magisteri és, en realitat, Enric Casanovas, amb qui treballa durant un període breu perquè, malauradament, l’escultor noucentista mor el gener del 1948, uns mesos després que Subirachs entrés com a col·laborador al seu taller. La influència de Casanovas es fa palesa en les obres primerenques del jove escultor, encara que l’estilització de les figures que mostra a la seva primera exposició individual, celebrada el 1948 a Barcelona, ja apunta cap a la que serà la seva etapa expressionista. deixant mai llises les superfícies, fent-les rugoses, aspres, per accentuar la capacitat expressiva de la matèria.
El 1950 Subirachs funda, juntament amb els escultors Francesc Torres Monsó i Martí Sabé i els pintors Esther Boix, Ricard Creus i Joaquim Datzira, el grup Postectura, que es presenta amb una exposició i un manifest a les Galeries Laietanes de Barcelona. L’any següent el Cercle Maillol de l’Institut Francès li concedeix una beca per ampliar estudis a París, on entra en contacte amb les darreres avantguardes europees i s’entusiasma en descobrir l’obra de l’escultor britànic Henry Moore. D’altra banda, la seva participació al II Saló d’Octubre, celebrat a Barcelona el 1949, serveix per obtenir el reconeixement públic i fins a l’any 1957 participa en aquest saló ininterrompudament. És precisament al Saló d’Octubre on el pintor belga Luc Peire descobreix i s’interessa per l’obra de Subirachs i el convida a traslladar-se a Bèlgica, on l’escultor català viu i treballa del 1954 al 1956 i realitza exposicions tant individuals com col·lectives a Brussel·les, Bruges, Knokke i de la Biennal de Amb5. té possibilitats de poder viure de la seva obra, quan es converteix en un escultor professional. De l’expressionisme deriva cap a l’abstracció, en un procés cap a un estil personal que, cap a finals dels anys cinquanta, el porta a interessar-se pel ferro. En aquesta mateixa època treballa amb altres materials: pedra, bronze, coure, formigó, fibrociment, gres, fusta… tractant de ressaltar de cadascun les qualitats plàstiques de les seves variades estructures, colors i textures. Entre 1957 i 1960 Subirachs inicia la seva important aportació al camp de l’escultura pública. Concretament l’any 1957 s’instal·la Forma 212, la primera obra abstracta emplaçada en un espai públic de Barcelona; a l’any següent es col·loca a la façana de la facultat de dret de la Universitat de Barcelona el relleu Les taules de la llei, realitzat en col·laboració amb el ceramista Antoni Cumella, i el 1960 provoca apassionades polèmiques amb l’obra Evocació marinera, situada al barri de la Barceloneta. Durant aquest mateix període treballa al santuari de la Verge del Camí, inaugurat el 1961 a Lleó, on realitza les tretze monumentals figures de bronze de la façana, quatre portes també de bronze i diversos elements per a l’interior del temple. Aquest conjunt monumental, culminació de l’etapa expressionista de l’escultor, ha estat considerat una fita en la renovació artística espanyola del segle XX. Cap al 1965 es proposa dotar la seva obra de més elements comunicatius i amb aquest objectiu opta per una nova figuració. Això no obstant, no es tracta d’una figuració representativa, sinó d’una figuració significativa que es caracteritza per la introducció de recursos plàstics com els perfils correguts, les motllures, les formes tornejades i elements clàssics com fornícules, capitells, cariàtides i balustrades i, a partir de principis dels anys setanta, per la incorporació de fragments realistes pictòrics. També és l’etapa en què consolida l’anàlisi de les dualitats i de les oposicions: horitzontal i vertical, positiu i negatiu, masculí i femení, espai i temps, vida i mort, alhora que va incorporant una sèrie d’elements simbòlics com la Torre de Babel, el laberint, l’obelisc fal·lus, l’arbre pubis, l’escala de l’enteniment iconogràfic que defineix singularment la seva obra.
📷 CEDIDA
El 1986 Subirachs rep un encàrrec de proporcions extraordinàries, la realització dels grups escultòrics de la façana de la Passió del temple de la Sagrada Família de Barcelona, l’obra emblemàtica del genial arquitecte Antoni Gaudí.
Subirachs dedica gairebé vint anys (1987-2005) al conjunt, que es podria considerar síntesi i culminació de la seva carrera escultòrica, integrat per més d’un centenar de figures esculpides en pedra i quatre portes de bronze. Per representar els dos darrers dies de la vida de Jesús recupera l’expressionisme figuratiu, buscant l’efecte dramàtic que el tema requeria, però quan l’escultor treballa amb més llibertat, en la intimitat del seu taller i al marge de l’encàrrec esmentat, aconsegueix plasmar el seu alt domini de la tècnica, la seva gran escrupolositat formal i el seu bagatge cultural amb creacions de concepció profunda. s’ha expressat mitjançant la creació tridimensional, sinó també gràcies a altres tècniques com la pintura, el dibuix, l’obra gràfica (aiguafort, punta seca, serigrafia i litografia), el tapís, la il·lustració de llibres, l’encunyació de medalles i el disseny de joies i d’elements utilitaris. A més d’una notable projecció internacional i cal destacar la presència de la seva producció a qualsevol part de Catalunya, amb diverses obres monumentals. Durant els darrers anys de la seva vida, Josep Maria Subirachs no es va poder dedicar activament a l’art a causa d’una malaltia neurodegenerativa. Va morir a Barcelona el dia set d’abril de l’any 2014 a l’edat de vuitanta-set anys.
Font: Espai Subirachs
BELLATERRA.CAT 