Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Francesc Garriga’

Bellaterra, 23 de juny de 2024

LLUIS TORRES|Compartim l’article La senyora engrescada, del poeta bellaterrenc Francesc Garriga i Barata (Sabadell, 26 d’abril de 1932-Sant Cugat del Vallès, 4 de febrer de 2015), publicat al número 59 de la revista L’Esquirol de Bellaterra, el novembre-desembre de l’any 1995.

Auca de Bellaterra 1930 per Valentí Castanys 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

“La senyora engrescada” per Francesc Garriga i Barata

Quan ja, a la vida, he fet quasi tots els papers de l’auca, se m’acut que potser seria bo de parlar en aquestes planes de l’Auca. De l’Auca de Bellaterra. l’auca nostrada, la que va escampar el nom del nostre “paradís català” urbi et orbe.

És fruit del geni d’un jove Valentí Castanys, innocent fabulador de face- cies catalanes, ànima de les revistes “Xut” i “El Once”, pare de “La família Sistacs” paradigma del burgeset català, avui el nostre conciutadà més conspicu, i a qui devem la figura mítica de l’avi del Barça, i els saborosos relats d’El país del Sidral” (per sidral. el que estava a punt de néixer).

Debia córrer l’any trenta quan aparegué la nostra auca per primera vegada. Delicadament ingenua, ingènuament classista, clàssicament llagotera a la major glòria de Bellaterra, o Bella-Terra com deien “ells”. He dit suarà, quan aparegué per primera vegada, perquè, que jo sàpiga, de la nostra auca n’hi ha tres versions.

La primera, la més completa, consta
de 48 vinyetes i 48 rodolins. Com que
tots la teniu a casa, perquè aquesta revista us la va regalar, us recomano que la llegiu amb atenció. Es encantadorament decadent. Mireu sinó: Una família que per aquelles coses de la rima, s’anomena Grau i Serra, i és de Barcelona, se’n va un dia a Bellaterra, que encara no es deia Bellaterra car el pare Grau no havia arribat encara al bell panorama. De fet sembla ser que no sabien gaire on anaven, ni què volien, una mica tots, si fa no fa, els del seu temps. Agafen el cotxe i Arrabassada enllà, arriben davant el bell panorama on el pare exclama, ara sí, Bella Terra! Fins aquí molt bé.

La sorpresa comença en arribar al lloc on els espera un “cicerone” que els porta a veure la ciutat que neix. I què els ensenya? El jardí florit, el magnific brollador, uns carrers de setze metres d’amplada, una aigua que va a raig fet, un simolses regant els carrers, l’absència de barraques (Senyor, Senyor!), el clavegueram, la piscina per la gent fina, l’escumpadissa de romaní i farigola que hom recull d’ací i d’allà, una escola eternament a mig fer damunt un turó, i cinc raigs d’aigua cristal·lina d’una puresa divina, davant els quals no cal obrir el paraigua car és la font de la Bonaigua (imagino que en aquest punt les cendres dels onze mil poetes catalans bramulen estremides)…

No és gens estrany que de joia llencin un crit, que la senyora parli cofoia, que el xic es posi a plorar perquè s’hi vol quedar, que la mainada faci tabola (encara que això pugui semblar que no lliga amb el plorar de suara), i que l’engrescament més visible els domini, sobretot si cada mitja hora hi ha un tren. Tot plegat obliga el senyor Grau, que ara ja sabem que es diu Joan.

En Joan, a calmar l’engrescament de la seva senyora, amb un Llamp! ferreny que el porta a comprar un terreny. Eren gent de possibles.

Què me’n podeu dir, estimats lectors? Si m’heu seguit fins aquí, endevino el vostre astorament: vivim on sembla que vivim?

Però encara no hem acabat de sorprendre’ns. En un indret verd i florit trien un terreny escollit i en lloc de treure els pins com a primera providència, decidicixen tenir-los al
jardí!!! Davant aquesta insensatesa, que els seus descendents s’encarregaran d’arreglar, no és estrany que, amb el cor aixelebrat, se n’entornin a ciutat (naturalment a Barcelona).

Atenció! L’endemà, l’endemà ja hi va el paleta, qui acomplirà la gesta de deixar la casa llesta en un moment, moment que aprofitarà Bellaterra per prendre increment. Al cap d’un any (vegeu sinó la vestimenta dels Grau en la primera visita el bell panorama) de tota aquesta facècia, els Grau ja passaran l’hivern a la casa nova, amb un dolç somriure.

I allí, en el paradis català, sense gossos ni captaires, fent esport cada dia, i
esborrant-se només de pensar en Barcelona, obliden, ai las!, la dicotomia república-monarquia. Error fatal els menarà, ai!, ben aviat a un hivern massa llarg sense torreta.

La segona edició de l’Auca la trobarem, si Déu vol, en el proper article. Aquesta segona, la pobre, aparegué a la revista “Sport Club Bella Terra”. revista que va tenir la mala pensada de sortir al carrer el Juliol de 1936. Mala sort. Perquè ens hem d’enganyar? L’aire que hi respirarem ja no serà tant triomfal. Adhue l’amplada dels carrers haurà baixat de setze a dotze metres. Però no precipitem els esdeveniments.

Font: L’Esquirol de Bellaterra, número 59, novembre-desembre 1995.

Read Full Post »