Víctor Juan, director del Museu Pedagògic d’Aragó, dedica la seva columna quinzenal a Heraldo Escolar, a l’escola de Lasieso. Quan es va inaugurar, el poble va dedicar l’escola a l’inspector Ildefons Beltrán. Durant la guerra civil algú va esborrar el nom d’aquest inspector picant la pedra.
Una reflexió sobre la memòria i l’oblit.
Aquesta era la consigna: “Castigar els mestres que havien estat els encarregats de portar al poble el missatge de la República“.
No importa gaire els que fossin. Van obrir a puntades de peu la porta de l’escola. Van trencar els vidres de la vitrina, van treure diverses dotzenes de llibres i els van apilar a uns metres de la façana, al mateix lloc on als matins jugaven les nenes a saltar la corda: “El nom de Maria, que té cinc lletres, la “m”, la “a”, la “r”, la “í”, la “a”, Maria-a”. Van tirar sobre el munt de llibres la fotografia del President de la República, van arrencar la bandera vermella, groga i estada que davant l’absència de vent dormisquejava un confiat somni, van ruixar amb benzina aquell garbuix de símbols, van calar foc i una flamarada va il·luminar els seus rostres. Es van tornar cap a la façana de l’escola on les ombres, com si tinguessin vida pròpia, havien iniciat una macabra dansa. Uns metres més enllà, algú, no importa qui fos, plorava darrere els vidres, plorava en silenci el plor amarg de la impotència. Les flames de la foguera devoraven els llibres que el senyor Hospicio, el mestre, havia aconseguit reunir sol·licitant donacions al Ministeri d’Instrucció Pública, a la Diputació d’Osca, al Servei Provincial d’Inspecció. La major part eren propietat del mestre i constituïen la seva humil biblioteca.
L’escola s’havia inaugurat el 17 de setembre del 1933. Aquell dia va ser una festa. Tot el poble es va reunir, endiumenjat, a l’esplanada, sota l’ombra dels castanyers. Encara semblaven ressonar les paraules que les autoritats van pronunciar des del balcó mateix de l’escola. La millor manera de treballar per la República era inaugurar una escola on acudirien els nens durant el dia i els adults a la nit. L’escola era l’autèntica casa del poble. Allí va estar ell, Ildefonso Beltrán, el jove inspector en cap de la província. No podia dissimular l’emoció. L’Ajuntament de Lasieso havia decidit que l’escola portés el seu nom i el picapedrer va llaurar a la pedra negra Escola Nacional Mixta I. Beltrán. Era el reconeixement a les gestions de l’inspector perquè Lasieso fos inclòs als plans de construcció d’escoles del Govern. Rodolfo Llopis, el director general de Primer Ensenyament, repetia que calia sembrar el país d’escoles. Això va ser el que es va pretendre amb el Decret que aprovava la construcció de 27.000 escoles noves. I el Sr. Beltrán va aconseguir que una s’aixequés a Lasieso. Quan l’alcalde va convidar-lo a dir unes paraules, Ildefonso Beltrán va parlar dels homes que havien portat la República, va parlar d’igualtat, de justícia i del benestar que proporcionava la cultura. Va parlar de la democràcia, de la dignitat de tots els éssers humans i de la injustícia que es materialitzava que la meitat dels habitants del poble no sabessin llegir. La monarquia –va concloure Beltrán– preferia que romanguéssim en la ignorància, però aquesta República que van anunciar els capitans Galán i García Hernández ens necessita instruïts i lliures. Els aplaudiments van ofegar les darreres paraules d’Ildefonso Beltrán. Es van escoltar vives la República. L’alcalde va despenjar la cortineta que ocultava el nom de l’escola, la banda de música de Sabiñánigo va interpretar l’Himne de Reg i tot va ser una festa.
Cinc anys després algú plorava darrere els vidres, a la foscor d’una habitació buida, mentre les flamarades de la foguera li tornaven escenes fragmentades, sincopades, del que estava passant fora. Van desaparèixer les fantasmals siluetes. Van trucar a la porta d’una de les cases properes a l’escola. Allà van agafar una escala i un test de paleta. El primer que va pretendre enfilar-se a dalt de tot de l’escala, va caure a terra. L’alcohol que regirava i avivava l’odi del cor li va fer perdre l’equilibri. Una blasfèmia va posar fi a les rialles del grup d’iconoclastes. Van començar a picar les lletres. I. Beltrán. Volien esborrar el nom de l’inspector d’escoles. L’escala estava recolzada a la façana i mitja dotzena homes s’havien reunit per trencar la pedra. Feien miques cada lletra, esborraven el nom d’un home tot sol, però estaven destruint cop a cop, amb cada esquirla de pedra que sortia disparada, el somni igualitari, la il·lusió del temps de la gran il·lusió, els ideals d’emancipació, la confiança en l’educació.
Aquells homes destruïen, aixafada per la força, la raó.
Tot just coneixien Ildefonso Beltrán. Més ben dit, no el coneixien de res. Només sabien que es va presentar a les eleccions del febrer pel Front Popular. Els van dir que ell signava la carta que ordenava treure el crucifix de l’escola. No sabien que Ildefonso Beltrán (Monzalbarba, 28 de febrer de 1900) havia estat mestre a Termes des de 1925 fins a 1927 i després a Lalueza fins que el novembre de 1932 es va incorporar al servei d’inspecció. No sabien que era amic de Telmo Mompradé, el comandant Telmo Mompradé, el valerós mestre que es va posar al capdavant del Batalló de la FETE per defensar la República i que moriria a la presa de Biescas. També era amic de Simeón Omella, el mestre freinetista de Plasència de la Muntanya i de Ramón Acín. Ildefonso Beltrán se sentia honrat de ser el successor, a la seva manera, d’Herminio Almendros, l’inspector que va introduir la tècnica Freinet a Espanya i que va aconseguir contagiar el seu entusiasme pel text lliure i per la impremta escolar a mestres com Simeón Omella, José Bonet Sarasa o els germans Carrasquer. Entre tots van fer possible que se celebrés a Osca, el juliol del 1935, el II Congrés de la Impremta a l’Escola. Ildefonso Beltrán va obrir biblioteques als petits llogarets, va impulsar la creació de Centres de Col·laboració que permetien als mestres reunir-se per intercanviar experiències, va omplir de vida el Butlletí de la Inspecció d’Osca i, a més, es va comprometre políticament i va acceptar formar part, per Esquerra Republicana, de la candidatura del Front Popular que va guanyar les eleccions el febrer del 1936. Ildefonso Beltrán va enviar una targeta als mestres de la província demanant-los que fossin garants del procés electoral als pobles on fàcilment es podia alterar el resultat de les votacions. Part d’aquesta correspondència va caure en poder del Servei d’Informació de Falange Espanyola i de les JONS i s’hi afegia, com un agreujant, als expedients de depuració. Per exemple, entre els documents enviats a la comissió de depuració del magisteri es reproduïa la carta de Simón Soler Valenzuela:
“Sr. D. Ildefonso Beltrán i altres companys de candidatura.- No puc ser Interventor per ser el president de la mesa.- Faré tot el que pugui en favor de vosaltres.- Els saluda el seu coreligionari i amic.- Simeón Soler Valenzuela.- Mestre Nacional.- Apiès (Osca)”.
Ells no coneixien Ildefons Beltrán. Només sabien que a la foscor creix la por. Aquells homes armats amb la pistola al cinyell, el test de paleta i l’escala pretenien apagar la llum. Aquesta era la consigna: castigar els mestres que havien estat els encarregats de portar al poble el missatge de la República, els encarregats de convertir aquells homes trencats en ciutadans lliures i responsables. Els mestres eren els llums de la República, la llum dels humils. Els mestres portaven aquest missatge: plegats podem fer un món millor, un país millor. Podem ser feliços, podem perseguir els nostres somnis. S’estengué entre els revoltats contra la República una simple consigna: cal apagar la llum, acabar amb aquell somni emancipatori basat en la justícia, en l’alliberament de les consciències, en la igualtat davant de la cultura.
En realitat, destruint la pedra, pretenien esborrar l’anhel cultural de la Segona República que no era cap altre que portar l’alè de la cultura als pobles, el respecte a la consciència del nen i del mestre, l’ensenyament laic, gratuït i universal per a tots. L’escola havia de transformar aquells homes i dones cridats a ser súbdits d’una monarquia en ciutadans conscients de la República. Aquesta era la feina impossible encomanada al mestre.
El món acaba en allò que podem anomenar. Les paraules són el límit de la realitat, la frontera del nostre univers. Més enllà s’estén el silenci, el desconegut i la mort. Aquells noms picaven la pedra per negar l’existència de l’altre, per bandejar la paraula. Sabien que estaven fent sal sobre els records, que destruïen la memòria dipositada en paraules. Pretenien arrencar els seus noms, cosa que van representar, els seus compromisos, el projecte que va donar sentit a les seves vides. S’enfrontaven la fràgil llum de les paraules i la fosca rotunda del silenci. I pretenien el silenci.
Qui s’acosti a Lasieso de seguida descobrirà aquesta escola convertida des que el poble es va quedar sense nens en local social. I us sorprendrà la pedra picada.
No sabrà quines paraules van ser arrencades a la pedra perquè no hem estat capaços de restituir la memòria, ningú no ha posat paraules on durant setanta anys només hi ha hagut silenci. Les víctimes continuen condemnades a la injustícia de l’oblit i del silenci que perpetua la por. És tan dolorós el record que preferim no pensar que aquells homes i dones eren com nosaltres, s’estimaven com ens estimem i tenien filles i projectes. Els commovien els versos, s’estremien amb la música, de vegades tenien fred i es deixaven portar pels seus somnis com nosaltres quan somiem. De vegades, si estaven sols, sentien por i creixia un abisme al seu estómac quan pensaven en el dolor dels seus fills.
Hem après a viure als mateixos carrers, a les mateixes places i sota el mateix cel com si no faltés ningú, com si res no hagués passat. La pedra encara picada crida al mig de les muntanyes del Pirineu que és impossible oblidar, que encara ens queda molt per fer, que hem de nomenar les víctimes, escriure els seus noms, el nom dels assassinats, d’aquells a qui els van robar un país, una terra i van haver de marxar lluny i –molts, com el mateix Ildefonso Beltrán– van morir lluny.
És hora de poder-nos anomenar, és hora de tornar, amb el record, la dignitat a les persones que van ser exterminades per tenir una idea, per entendre el món de manera determinada, per discrepar, per somiar o per estar simplement vius.
És hora de posar fi a la covardia del silenci, amb l’oblit que ens deixa orfes en un món sense sentit.
Aquella nit, una foguera alimentada amb les paraules dels llibres il·luminava la façana de l’escola i es queixava la pedra contra el ferro. Algú plorava darrere els vidres en una habitació fosca. Un grup d’homes, tant se val els qui fossin, s’afanyaven en la destrucció de tot allò que pogués quedar viu i, sobretot, de les paraules prenyades del record, de la memòria que floreix i germina, del llegat indestructible de dignitat i de compromís , de justícia, de modernització i de progrés.
Ramón Acín Aquilué * Mariano Acín Gràcia * Arturo Agud Piquer * Francisco Agud Piquer * Cesari Agut Arguedas * Demetrio Alcalde López * Tomás Álvaro Pérez * Cecilia Álvarez Calvo * Joaquín d’Andrés Martínez * Juan Baptista Ara Fernández * Germán Araujo Mayorga Francisco Aranda Millán * Florinda Arjol Naudín * José Arregui Vicén * Alfredo Atarés Gràcia * Pablo Balaguer Camarasa * Higini Barranc Lascas * Pilar Beltrán Pueyo * Julio Bendicho Balaguer * Manuel Bernal Martínez * José Berti Gómez * Raimundo Félix Bielsa Jordán * Bosch Sanz * Rosa Arjó * Càndida Camps * Ricardo Cañizares Vicente * Antonio Casaus López * Vicente Castán Brosed * Francisco Celma Felipe * Luis Celorrio García * Constantí Cristóbal * Eduardo Dagnino Chambo * Manuel Díaz Erdolián * Pedro Díaz Pérez * José DomenequeFañanás * Eduardo Dominguine Estella * Julián Escartín Casajús * Pilar Escribano Iglesias * Julio Esclat Gràcia * Valeriano Estaun Ramón * Joaquín García Lardiés * Manuel García Pérez * Maurici Garray Millán * José Gil Castell * Àngel Gil Serrano * Benjamí Giménez Temes * Àngel Giménez Félix Godé Capistrós * Àngel Gràcia Benet * José María Gràcia Brets * Restitut Herrero Cubillos * Miguel Herrero Palahí * Bernardo Herrero Rodrigo * Alfonso Iguacel Berges * Anselm Jordán Otí * Alejandro Labuena Moliner * Toribio Lainez Gil * Joaquín Larrum Loriente Vidosa * Julián Lozano Palacios * Bernabé Marín Pascual * Paulino Marquina García * Jesús Fermín Martín Luengo * Calixt Martínez Bé * Antonio Meseguer Barceló * Isidre Mir Loncán * Alfredo Molinero Alegre * Augusto Muniesa Berenguer * JoséMaria Muniesa Berenguer * Maria Palacios Xiprer * Ramón Palazón Barranc * Antonio París Ortín * Jorge Pérez Membrado * Heriberto Pérez Ortubia * Isidro Pérez Romero * Domingo Rivera Sarvisé * Bernardo Rodrigo Herrero * Valentí Rodríguez Bobier * Genaro Romero Ríos * José Jiménez * Matías Andrés Sánchez Rubio * Antonio Santolaria Viñuales * Antonio Santos Álvarez * José Sarasa Juan * Manuel Sauras Magallón * Antonio Soldevilla * José María Soler Berenguer * Francisco Toro Martínez * Enrique Torres Canyal * Alberto Valenciano Merodio * Gabriel Vera Oria * Ignacio L. Vicente Abad * Maria Viñuales Sarasa * Mariano Vispe Gil * Valentí Zaborras Santamaría * Vicente Zueras Palau * RudesindoVicente Abad * Maria Viñuales Sarasa * Mariano Vispe Gil * Valentí Zaborras Santamaría * Vicente Zueras Palau * RudesindoVicente Abad * Maria Viñuales Sarasa * Mariano Vispe Gil * Valentí Zaborras Santamaría * Vicente Zueras Palau * RudesindoVicente Abad * Maria Viñuales Sarasa * Mariano Vispe Gil * Valentí Zaborras Santamaría * Vicente Zueras Palau * RudesindoVicente Abad * Maria Viñuales Sarasa * Mariano Vispe Gil * Valentí Zaborras Santamaría * Vicente Zueras Palau * RudesindoVicente Abad * Maria Viñuales Sarasa * Mariano Vispe Gil * Valentí Zaborras Santamaría * Vicente Zueras Palau * RudesindoVicente Abad * Maria Viñuales Sarasa * Mariano Vispe Gil * Valentí Zaborras Santamaría * Vicente Zueras Palau * RudesindoVicente Abad * Maria Viñuales Sarasa * Mariano Vispe Gil * Valentí Zaborras Santamaría * Vicente Zueras Palau * RudesindoVicente Abad * Maria Viñuales Sarasa * Mariano Vispe Gil * Valentí Zaborras Santamaría * Vicente Zueras Palau * Rudesindo
Font: Federació Estatal Fòrums per la Memòria
BELLATERRA.CAT 