David Martí i el Senyor Ducasse, àlies Lautréamont
Res del que concerneix Isidore Ducasse pot ser indiferent al surrealisme, així que com un autèntic cataclisme prenc coneixement fa uns dies d’un llibre en què apareixen ni més ni menys que cinquanta “visions” plàstiques inspirades per la lectura d’Els cants de Maldoror.
David Martí és un artista que m’era desconegut, ja que no se situa a l’òrbita del surrealisme ni ningú no m’havia cridat l’atenció sobre ell ni sobre aquest llibre. Nascut a Barcelona el 1960, de casta va venir al llebrer, ja que el seu pare era l’escultor Marcel Martí i la seva mare l’escultora Parvine Curie. Passa la seva infantesa i la seva adolescència entre Catalunya i la regió parisenca, i freqüenta l’Escola de Belles Arts de París, des del 1976 iniciar una sèrie de viatges a l’Índia, que l’influirien decisivament. Cultivant el teatre i la poesia, celebra la seva primera exposició a Meudon el 1981. Del 1990 al 2000 resideix a Cadaqués, on exposa regularment, inclosos uns mòbils-escultures. És el 2002 quan es consagra en exclusiu a les pintures inspirades per Los cantos de Maldoror. Va morir prematura i sobtadament a París, el 2007.
L’editor de 50 visions sud Maldoror no és altre que Marc-Gabriel Malfant, de qui ja ressenyem a “Surrealisme internacional” la seva interessantíssima publicació Onan à Cadaqués*. Amic de David Martí, ell és el destinatari d’una preciosa “Carta imaginària” sobre les il·lustracions que l’artista ha fet dels Cants de Maldoror, i que, reproduïda en manuscrit, funciona com a prefaci invalorable. David Martí s’hi confessa lector també de Baudelaire i Rimbaud, perquè “a l’hora de llegir belles pàgines, necessito que siguin maleïdes”, ja que “la resta pertany al regne de l’autoengany i del tedi fenomenal”. Aquesta carta, de sis extenses pàgines en francès i signada l’1 d’agost de 2003, revela, de cap a peus, un veritable poeta. Per ella ens vam assabentar que el suggeriment d’inspirar-se en l’obra de Lautréamont va venir del mateix Malfant, però que només va cristal·litzar arran que Martí advertís, sobre una de les taules de dibuix, unes làmines de paper blanc amb unes taques informes de cafè, que va retallar, dibuixant sobre elles. Especialment emocionant és la descripció que després fa de l’efecte físic que sobre ell va exercir la lectura de Los cantos de Maldoror durant l’elaboració de les imatges, amb dolors terribles als peus i després a les mans i un somni pesat ple de visions, al·ludint a “les vibracions o fenòmens tel·lúrics que emanen perillosament dels cants”. Hi ha res més genuïnament surrealista? Però és que a més, per dir-ho amb Arturo Schwarz, “qualsevol obra que ampliï els nostres horitzons mentals i visuals per mitjà del lliure joc de la imaginació és surrealista”, al marge que el seu autor pertanyi o no pertanyi al Moviment Surrealista.
Es podria afirmar que David Martí, sense cap lligam a les activitats surrealistes, és surrealista al furor maldororià.
Entre els títols de les visions maldororianes de David Martí, abunden els que es refereixen als seus animals ia les seves metamorfosis animalsques: “El drac de Maldoror”, “Els taurons de Maldoror”, “Ballena Maldoror”, “Rémora Maldoror”, “Maldoror com lleó”, “Pelicà Maldoror”, “Grulles de Maldoror”, “Monstre oceànic de Maldoror”, “Ocells lautreamontianos”, “Pulls de Maldoror”, “Bestiari marí de Maldoror”, “Rinoceront lautreamontiano”, “Rino-gos de Maldoror ”… Però també tenim “La sang de Maldoror”, “Les entranyes de Maldoror”, “La dansa de Maldoror”, “El bosc de Maldoror”, “L’oceà de Maldoror”, “Maldoror en tanta roca”, “ Maldoror a l’estat de violació”, “L’epidermis negra de Maldoror”, “L’astre deformat de Maldoror”, “Rostres desfigurats de Maldoror”, “L’histrió volàtil de Maldoror”, “Arquitectura lautreamontiana”, “Eclosió oceà de Maldoror” i fins i tot un “Maldoror s’apodera de la Terra”. En fi, una apoteosi maldororiana que obliga a atresorar aquest llibre juntament amb les edicions del “Senyor Ducasse, àlies Lautréamont”, que és com David Martí en diu la “carta imaginària”.
Diversos antecedents té aquesta gran publicació: els dotze pioners dibuixos que va fer Jindrich Styrsky per a la traducció txeca de Los cantos publicada el 1929; l’edició de Lévis-Mano del 1938, il·lustrada per Victor Brauner, Henrique Espinoza, Óscar Domínguez, Max Ernst, Yves Tanguy, René Magritte, Juan Miró, Roberto Matta, Wolfgang Paalen, Man Ray i Kurt Seligmann; els 37 dibuixos que Armand Simon va seleccionar per a la seva publicació entre els milers que li va dedicar a Los cantos entre 1937 i 1945; l’edició il·lustrada per Magritte el 1948; i la sueca il·lustrada per Ragnar von Holten el 1972. Des d’aleshores no s’havia vist una cosa igual.
David Martí va fer quatre il·lustracions que, igual que passa amb la sèrie Maldoror, no amaguen les influències índies, segurament, segons el títol, tampoc absents al seu llibre de poemes La memòria dels mons. El text de Malfant, estudi, amb inclosa invectiva, de l’habitual gest humà de llançar pedres a l’aigua, va precedit de cites de Montherlant, Salvador Dalí i Víctor Hugo, que resen, respectivament:
“Cada vegada que hagis resistit a agafar una flor, a pixar en aigua neta, a trencar una branca inútilment, etc., hauràs fet bé. Encara que això no tingui cap mèrit (i això no és segur), almenys hauràs evitat un moviment vulgar”;
“Ho he vist pujar la costa, pensativament. Caminant, s’ha inclinat per recollir un còdol”; “Les catàstrofes irradien en totes direccions. Llança una pedra a l’aigua i explica les esquitxades”. Encara és més decisiva una cita interior: “Sovint, jo adoro un còdol”, d’Arthur Cravan, és clar. La meva favorita, com a esperit que aspira a agermanar-se amb la cultura ameríndia, és de Lame Deer: “La terra és viva. Les muntanyes parlen. Els arbres canten. Els llacs poden pensar. Els còdols tenen una ànima. Les pedres tenen poder”. Malfant escriu que respecta les pedres i que fins i tot intenta no desplaçar-les quan va: “Respecto la seva edat i la seva situació. Mesuro el temps que han necessitat, i les vicissituds, per arribar-hi”. Però jo obro una excepció, ja que tinc per hàbit tirar a baix les acumulacions de pedres que deixen els senderistes per indicar-se el camí els uns als altres; és cert que ja aquestes pedres han estat mogudes i es tracta en part d’un acte de desgreuge, però també ho és que jo deixava al seu lloc, fins i tot religiosament, els senyals dels pastors de la serra portuguesa de Montemuro, molt boniques a més, gairebé com si fossin figures de Tanguy. En aquest cas, la meva fòbia triomfa el gregarisme d’aquesta espècie depredadora que no deixa de ser, encara que es disfressi d’amor a la natura, el senderista comú, urbanita i corromput per la banalitat regnant.
Banalitat de què David Martí, pel que mostra la seva admirable “carta imaginària”, estava completament protegit. SURREALISME INTERNACIONAL
ENTERRAMENT DE DAVID MARTI
L’enterrament de David Martí, en el seu estimat Cadaqués, previst com un acte íntim, va ser multitudinari. Havia mort inesperadament a París, on solia viatjar sovint amb motiu de les seves edicions poètiques i de les exposicions.
Tenia 46 anys i davant seu una vida plena de promeses: poeta i pintor, era sobretot un imaginatiu somiador que, poc aferrat a les coses terrenals, vivia en un món a part.
Als 16 anys havia fet el primer viatge a l’Índia, seguit cinc anys després d’un segon, fet que va marcar la seva iconografia artística. Excel·lent dibuixant, amb un llapis i paper era capaç de crear les més fabuloses composicions a mig camí entre les mil i una nits i el conte infantil. Era un ésser sensible que malbaratava simpatia i tan fràgil que despertava un sentiment de protecció.
Era fill de Marcel Martí, un dels grans escultors catalans, i d’Arlette, que, si als anys seixanta passava per ser una de les dones més belles de Barcelona, és avui amb el seu nom autèntic de Parvine Curie una de les més significatives escultores franceses. David va néixer a Barcelona però es va formar a l’Escola de Belles Arts de París. El 1982 es va instal·lar a Cadaqués i any rere any exposava allà (a Barcelona va exposar tres vegades). No oblidarem mai l’exposició prodigiosa de la galeria Patrik Domken, acompanyat pel gran François Stahly. Fa poc es va presentar a París el segon llibre de poemes il·lustrat per ell mateix, La memòria dels mons: “Morir una mica en la tristesa matinal/ Sota l’encanteri vespertí d’ahir: la nit morta, dormir”. MARIA LLUISA BORRÀS
Font: Surrealisme Internacional, La Vanguardia,
BELLATERRA.CAT 