BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 24 d’abril de 2025

“I com a recordança d’aquells benemerits colonitzadors que varen promoure i sostenir el Club, relacionaré el nom dels socis de l’any 1935, trets de la Revista Sport Club Bellaterra, apareguda al juliol de 1936 i de la qual solament en va sortir el primer número”.

ARTUR VIDAL SOLÀ (8) Mercè i Juanita Llorach, les germanes Carme i Mercè Ferrer, les germanes Àgueda i Angelina Bosch, les germanes Sara i Fina Roca, nebodes d’en Bosch Bierge i una d’elles casada amb en Martinez Hidalgo, fins fa poc director del Museu Marítim de Barcelona, la Maria Rosa Novas, la Frasquita Camps, una neboda dels Platero i alguna altra.

L’estol de mascles, com es diu avui, estava format per en Conrado Llorens Suqué, que venia amb els joves encara que era més gran i després matrimonià amb la Mercè Llorach, en Josep Mirapeix, el millor tenista, estudiant de medicina i estiuejava a l’Hostal amb la seva mare, els germans Grifé, en Ramon i l’Antoni, ja que el més gran en Francesc tenia promesa i venia poc; els germans Camps, en Rafael i en Lluís; l’Agustín Uribe, que després es va casar amb la Maria Lluïsa Fàbregas, en Vicents Cots, el meu germà i jo i algun altre que formaren l’orquestra juvenil que va posar en solfa el Club Bellaterra.

També vull recordar les criatures d’aquella època, doncs d’aquella munió n’han sortit unes nissagues que ara formen la base sòlida de Bellaterra.

Agrupant-los per families recordo la niuda dels Roda Ventura, en Frederic, la Isabel, Maria Lluïsa, Pepa i una cinquena noia que no puc recordar el norn. Els nois Tamburini, en Josep i l’Antoni, doncs en Laureà, el més gran ja treia una mica el nas amb els més grans. Les noies Buigas, Núria, Maria Rosa i Montserrat i el seu pare, editor del T.B.O. i un anecdotari vivent i la seva conversa una delicia; la Maria Rosa Fàbregas, la més petita de les tres germanes, que anys després es va casar amb en Frederic; els nois Casolà, amb en Joan en Joaquim i la María José i algun altre de més petit. La noia Dencàs, posteriorment casada amb en Jesús Gómez; els nois Loran, l’Alfons i en Victor i altres de més petits. La Carme Ábalo, que es va casar més tard amb en Rovira Beleta i el seu germà Lluís; en Lluis Grifé, el més petit de la família, un marrec de sis o set anys que va tenir l’honor de ser elegit “Mister Bellaterra”, i en Pepe Cots, germà petit d’en Vicents, casat després amb l’Antonia Duran. Com podeu veure de tot aquell estol en varen sortir unes nisagues bellaterrenques, com les Roda- Fàbregas, Uribe-Fabregas, Llorach-Martinez, la numerosa tamborinada procedent dels germans Josep, Antoni Laureà, Rovira-Ábalo, Gómez- Dencàs, Cots-Duran i potser a extingir la nisaga dels Vidals, doncs el meu germà Climent l’any 1941 va marxar de Bellaterra.

Parlaré breument de la vida social d’aquells dies. El centre n’era l’Hostal de Sant Pancràs i n’era promotor el seu propietari Sr. Bartomeu.
L’Hostal era més petit de com el veieu ara però substancialment amb la mateixa configuració. A la planta baixa hi havia el restaurant i als costats una barberia i una tenda de queviures. Al primer pis hi havien els pissets, que ara en diríem departaments. Molts dels estiuejants de Bellaterra, abans de fer-se les respectives torres, havien començat com a llogaters dels pissets de l’Hostal. En recordo les famílies Fàbregas, Llorach i Grifé. El matí dels diumenges i festius hi havia reunió a la terrassa de l’Hostal, sortint de missa. La CapeIla estava en el mateix edifici però a la part del darrera. S’hi reunien grans i petits per fer el vermut, com es deia aleshores. També era lloc de reunió de set a nou del vespre, quan els pares tornaven de Barcelona.

Els dissabtes a la nit s’hi organitzaven algunes festes de diversa mena a les sales de l’interior. Una nit era una orquestrina, altres vegades varietats amb ballarines folklòriques o no, jocs de mans i mags, i també recordo que una nit hi va haver-hi una actuació de varietats, però amb gran consternació d’alguns estiuejants va resultar que entre els artistes predominaven els que avui en diuen benèvolament gays i llavors tenien un nom més determinatiu.

Sovint es feien sopars que podriem dir-ne comunals. Alguns tenien una motivació especial i gairebé inverosímil però que mostra el sentit de l’humor d’aquella generació fundacional.

S’atorgava a algun prohom de Bellaterra un titol especial com els de Batlle, Governador i també el de Capità General amb el lliurament de les corresponents insignies. Entre altres recordo els Srs. Fabregas, Grifé i Camps, com titulars d’alguna d’aquestes distincions.

I com a recordança d’aquells benemerits colonitzadors que varen promoure i sostenir el Club, relacionaré el nom dels socis de l’any 1935, trets de la Revista Sport Club Bellaterra, apareguda al juliol de 1936 i de la qual solament en va sortir el primer número.

Lluis Ábalo, Lluis Ábalo, junior, Carme Ábalo, Ramon Grifé, Anton Grifé i Lluis Grifé, Conrado Llorens Suqué, Josep Maria Mirapeix, Lluis Rovira, Climent Vidal Pons, Climent Vidal Solà, Artur Vidal Solà, Alfons Loran, Josep Tamburini, Mercè Llorach, Juanita Llorach, Anton Diaz, Maria Lluïsa Fàbregas, Paquita Fàbregas i Maria Rosa Fàbregas, Tomás Llorens, Sara Roca, Fina Roca, Empar Bosch, Josep Cabot, Matilde Vidal, Manuel Vidal, Narcis Rovira, Josep Maria Negre Balet, Casimiro Cots, Moisés Llorach, Angel Sampion, Frédéric Roda Ventura, Agueda Bosch, Angelina Bosch, Joaquim Casolà Cerdà, Gonzalo Bosch Bierge, Isabel Segura Torres, Montserrat Noguera Salsas, Alexandre Pont, Antoni Rossi, Frasquita Camps, Núria Campa, Mercè Ferrer, Carmen Ferrer, Josep Lluis Pérez, Manuel Salsas, senyora Salsas, Rafael Camps, Lluis Camps, Ricard Llorens i Josep Antoni Llorens.

Font: L’Esquirol del Vallès (números 1 a 8), Artur Vidal Solà

Read Full Post »

Bellaterra, 23 d’abril de 2025

“La Pista de tenis esdevingué un èxit, potser perquè no teníem res més per passar l’estona, si no era anar a passejar per l’estació a veure passar els trens i la gent que arribava o bé reunir-nos en un bosquet o fer algunes caminades per les rodalies”.

ARTUR VIDAL I SOLÀ (7) Tornant a la facècia que recordo, quan va arribar el torn a les noies Llorach ens vàrem ficar pel cami de la Font fins arribar a la part del darrera de la torre. La casa i jardí queda per de sobre del nivell del cami, per aquest motiu vàrem creure que seria millor pujar a la paret que forma tanca amb el carrer fent servir la teulada de l’automòbil del Martinez com escala improvisada. Dalt de la paret i agafats a la barana, formada per pilans d’obra i tubs de ferro, començarem les nostres estridents canturies.

Quan les noies Llorach, des de la casa, ens varen donar mostres que ens havien sentit, vàrem acabar la nostra representació musical. La retirada fou funesta, amb tan mala sort, que és quan va començar la tragicomèdia esmentada.

Els sis cantaires vàrem baixar al camí de la Font alhora i agafant-nos a la barana per posar el peu sobre la teulada del cotxe. La barana no resistí aquesta força col·lectiva d’atracció cap enrera i va caure sobre l’automòbil i sobre nostre. No va haver-hi cap ferit greu però tots en sortirem una mica colpejats. Això acaba amb la nostra eufòria i cadascú tornà a casa seva amb la cua entre cames; naturalment pensant que l’endemà hauríem de visitar els pares Llorach per disculparnos.

L’endemà el meu germà i jo varem anar a veure el Sr. Llorach plens de recança però tinguérem una inesperada sorpresa. Poc abans s’havia presentat la Guàrdia Civil cercant els malfactors per- que havia rebut des de Bellaterra una denúncia delatant a dos advocats separatistes, que davant d’un escamot, havien assaltat la torre dels Sr. Llorach. El Sr. Llorach va desmentir a la Guàrdia Civil els fets denunciats i a més els hi va dir que estava satisfet que l’hi havessin enderrocat la barana perquè això volia dir que tenia unes filles guapes. Va ser molt amable, va preocupar-se de la nostra salut i continuà la bona amistat que sempre han tingut les nostres families
La Pista de tenis esdevingué un èxit, potser perquè no teníem res més per passar l’estona, si no era anar a passejar per l’estació a veure passar els trens i la gent que arribava o bé reunir-nos en un bosquet o fer algunes caminades per les rodalies.

Diàriament es jugava al tenis, principalment a les hores de la tarda i també la pista es convertí en lloc de reunió, asseguts en uns bancs de fusta que havíem col·locat al costat de la pista.

Encara que a l’any 1935 era relativament jove, el jugador més gran que recordo fou l’avi Tamburini.

Vull remarcar alguns socis especialment addictes al Club, com el bon amic Josep Maria Negre i Balet, que passava l’estiu a la torre que ara és propietat del Sr. Sòcrates Treceño. Persona d’una bonhomia extraordinària, propietari d’un cavall, un burret i una tartana en les quals tots havíem muntat o passejat alguna vegada. En Joaquim Casolà i Cerdà i la seva muller, persones de gran gentilesa i un fidel particep en els càntics eclesials. En Frederic Roda Ventura, un prohom de la Lliga Regionalista, i fundador juntament amb en Batista Roca i Pompeu Fabra de la societat Palestra. El Sr. Platero i la seva dona Doña Conxa, amb un automòbil ja vell en aquella època i metge de la policia; quan es posà la primera pedra a l’església de Bellaterra, en aquest mateix any 1935 que comento, en un acte presidit pel Bisbe Irrutia, en fou padrina. En Gonzalo Bosch Bierge, polifacètic, dibuixant, editor d’una revista culinària i conegut dintre de la galàxia intellectual per el seu Quixot, totalment manuscrit en lletres gótiques i cada pàgina adornada amb vinyetes policromades. En Lluís Ábalo, també incondicional del Club anys després, President i patriarca de Bellaterra i en Casimiro Cots, delegat del Foment a Bellaterra i que des del primer moment en va ser un ferm puntal.

Com he dit abans, el club va ésser iniciat pels joves perquè en quedi memòria us en parlaré breument, remarcant que alguns ho feren en contra de l’opinió dels seus pares. Començant per les noies i sense que l’ordre vulgui dir altra cosa que l’aparició dins la meva memória, faré esment de les germanes Maria Lluïsa i Paquita Fàbregas Rovira, les dues germanes.

Font: Artur Vidal i Solà, L’Esquirol del Vallès, Arxiu Bellaterra.Cat,

Read Full Post »

Bellaterra, 20 d’abril de 2025

“La qüestió econòmica és sempre angoixant a totes les societats i encara més a Sport Club Bella-Terra, de nova planta i amb pocs socis. Vàrem recórrer totes les cases i famílies de Bellaterra demanant donacions i afiliacions”.

ARTUR VIDAL I SOLÀ (5) Ens calia un local social per les tertúlies, reunions, festes i secretaria. Com que no hi havia possibilitat de lligar-se cap, per les característiques pròpies de Bellaterra es va fer inevitable pensar en la construcció d’un xalet dintre dels nostres terrenys.

Després de cavilacions, projectes i negociacions varem arribar a un acord amb el contractista Tomàs Llorens, de Sant Cugat, per tal de construir el local a la part alta del solar que dona al carrer Lluís Ábalo i a on encara hi havia un gran rètol de ferro de tres o quatre metres d’alçada i set o vuit de llargària, anunciant la societat urbanitzadora. El cost seria d’unes sis mil pessetes i en pagariem dues mil al moment de signar el contracte i dues mil mes cada any fins a la cancel·lació del deute. Mentre no estés totalment pagat el contractista es reservava dues canonades de l’interior per posar-hi unes vitrines destinades a la seva propaganda.

L’edifici no es va acabar fins al següent any 1936 i la malaurada guerra civil de 1936 va impedir la seva total adequació.

Avui dia el xalet està inclòs dintre del conjunt de construccions que formen els locals del Club Bellaterra. Per localitzar-lo es pot concretar que és la part que es troba a l’esquerra, entrant per la porta que dóna al carrer de Lluís Abalo, menys la sala que dóna a la piscina i els locals utilitzats com a sala de jocs i secretaria, de construcció posterior. La sala de joc i secretaria corresponen a la primitiva central telefònica de Bellaterra.

L’ex-president Conrado Llorens Suqué va fer donació del llum que hauria penjat del centre de la sala del xalet i els senyors Salsas, Sorjus i Vidal Pons varen regalar el mobiliari, format per unes taules, cadires i sillonets de vímet.

Tot va desaparèixer el 1936, gairebé abans d’estrenar-se.

Com anècdota curiosa explicaré el motiu de la donació del mobiliari. El Sr. Salsas era propietari i soci del Club, tenia un plet important del qual no en recordo les circumstàncies i n’era advocat el Sr. Sorjus, propietari d’un solar a Bellaterra, i n’era procurador el meu pare Climent Vidal. Els tres varen acordar que si el plet es guanyava, regalarien per parts iguals el mobiliari del Club. El plet es va guanyar i complint la promesa varen fer la donació de les cadires, taules i sillonets.

Acabada la guerra civil de 1936 encara en quedaven dos o tres cadires i sillonets que suposo que per la ruïna i desgast natural del temps van desaparèixer.

La qüestió econòmica és sempre angoixant a totes les societats i encara més a Sport Club Bella-Terra, de nova planta i amb pocs socis. Vàrem recórrer totes les cases i famílies de Bellaterra demanant donacions i afiliacions. Es també anècdota curiosa que el Sr. Alexandre Pon, estiuejant i llavors propietari d’una tenda de queviures a Barcelona anomenada La Holandesa, ens va regalar un pernil magnífic amb el qual vàrem organitzar un sorteig. Les noies feren un treball prodigiós venent números de la rifa del pernil. Crec que la Carme Ábalo, llavors un marrec de set o vuit anys, va batre el record de vendes. D’aquell pernil en sortiren sis-centes pessetes. Ho dic de memòria, doncs no queden antecedents. Les festes es feien, com sempre, a l’Hostal de Sant Pancràs, de les quals ja en parlaré breument més tard, però nosaltres voliem fer-ne una en el Club, com inauguració, i que fos sonada.

Fa tants anys que no puc recordar-ne tots els detalls. La festa va ser un ball de nit, de gala, com es deia aleshores. Es celebrà dintre de la pista de tenis i com que el terra encara era de fang i hauria resultat difícil la balleruga, vàrem llogar i col·locar una catifa, com les utilitzades en els envelats, sobre la pista de joc. Com a música teniem un gramòfon -o potser gramola- i un piano de manubri, que vàrem llogar a Sant Cugat.

Vàrem organitzar el servei de bar, preparat i servit per nosaltres mateixos. Recordo que amb cada bitllet d’entrada hi anava comprés una anella de filferro i després va servir per que a la mitja part i tancat dintre d’un cercle de cadires, els titulars poguessin caçar un ànec, que vam deslliurar dintre d’aquesta tanca improvisada. El que va encartar-lo amb l’anella, se’l va emportar.

La festa va ser un èxit clamorós. Va durar fins a la matinada i podriem dir que hi varen participar tots els bellaterrencs, amb famílies, amics i convidats. Llavors era costum entre les colònies d’estiuejants una certa solidaritat recíproca. Nosaltres anàvem algunes vegades a Cerdanyola, Sant Cu- gat i Valldoreix, principalment, i gent d’aquests pobles venia també a Bellaterra. Molts teniem amistats escampades en aquestes colònies d’es- tiuejants.
La festa va acabar molt bé, però les escurrialles varen tenir un final tragicòmic.

Font: Sport Club Bella-Terra, Arxiu Bellaterra.Cat

Read Full Post »

Bellaterra, 19 d’abril de 2025

“Els savis de la contrada ens digueren que el conveni era una presa de pel; deien que aquells terrenys ja no eren propietat del Foment de la Vivienda sinó que pertanyien a l’Ajuntament de Cerdanyola, per què la Societat Urbanitzadora n’havia fet donació al municipi al fer-li traspàs dels carrers de la urbanització”.

ARTUR VIDAL I SOLÀ (4) L’any 1935 va ésser el de la consolidació del Sport Club Bellaterra. Un estiu d’activitats vertiginoses pels iniciadors y seguidors.

Com he dit abans, el Club va ésser promogut pels joves. Entre els grans hi havia tres postures: una era neutral, a l’espectativa; un altra recolzava les seves activitats i la tercera i potser la més important, netament contrària.
Per què? Per un fenomen mental que vaig trobar de nou uns anys després.

El motiu de l’oposició era el següent: en aquell temps Bellaterra no tenia església; un departament dels baixos de l’Hostal Sant Pancràs era utilitzat com a capella. Era una posició gairebé majoritària que la qüestió mes primordial per Bellaterra era gaudir d’una Església pròpia i per tant tota altre activitat que restá atenció econòmica a la inciativa de la Comisió Eclesiàstica era nociva i pertorbadora als interessos espirituals de la comunitat. Malgrat aquesta actitud, la joventut d’aquell temps continuà amb els seus propòsits, que ja eren imparables.

Prosseguirem els tractes amb la Societat Urbanitzadora, per que uns del arguments que retreien els refractaris era que fer unes despeses en uns terrenys que solament gaudiem a precari equivalia a tirar els diners al fons del mar. Així es que després de nombroses reunions amb els administradors del Fomento de la Vivienda Popular S.A. varem arribar a l’acord pel qual la Societat Urbanitzadora ens vendria un àrea quadrangular de l’illa ajardinada situada davant de la plaça del Pi, equivalent al lloc on avui hi ha la pista de tenis, la piscina i el xalet, pel preu de cinc-centes pessetes però al mateix temps ens feien donació d’una quantitat igual.

Solament faltava signar l’escriptura pública davant de notari per perfeccionar aquest acord tan favorable. Però com passa sovint, aviat ens varen caure a sobre unes galledes d’aigua freda.

Els savis de la contrada ens digueren que el conveni era una presa de pel; deien que aquells terrenys ja no eren propietat del Foment de la Vivienda sinó que pertanyien a l’Ajuntament de Cerdanyola, per què la Societat Urbanitzadora n’havia fet donació al municipi al fer-li traspàs dels carrers de la urbanització.

Davant d’aquesta objeció i d’acord amb la Junta del Club m’en vaig anar a Sabadell per examinar el Registre de la Propietat on vaig comprovar que els terrenys pertanyien i estaven inscrits al Registre de la Propietat de Sabadell a nom del Fomento de la Vivienda.

Ho vaig comunicar seguidament a la Junta i als objectors, però quina va esser la nostra sorpresa quan ens varem reunir de nou amb els administradors del Fomento per tal de senyalar dia i hora per atorgar l’escriptura pública davant de notari, d’acord amb las bases abans dites, que ens reberen malcarats, ens retregueren la nostra falta de confiança, desconfiavem de la seva paraula, des del moment que haviem anat al Registre de la Propietat per comprovar si realment era propietaris del terreny. De moment va quedar en suspens l’atorgament de l’escriptura pública.

Algú bon veí de Bellaterra havia fet arribar als administradors del Fomento de la Vivienda la meva anada al Registre de la Propietat.

Font: L’Esquirol del Vallès, Artur Vidal i Solà, Arxiu Bellaterra.Cat

Read Full Post »

Bellaterra, 18 d’abril de 2025

“1934: La primera junta directiva, que si no recordo malament va quedar formada per en Conrado Llorens Suqué, com a President, Climent Vidal Solà, com a tresorer, Artur Vidal Solà, com a Secretari i com a vocals Maria Lluisa Fabregas Rovira, Merce Llorach, Josep Maria Miralpeix i encara que no ho recordo clarament, segurament el quart vocal seria en Ramon Grifé“.

ARTUR VIDAL I SOLÀ (3) Manaven en el Foment, el Sr. Viza, jurista, economista, escriptor i un prohom carlí, el Sr. Losantos i el Sr. Pañella. Els tres, ultra ser homes de negocis tenia afecció a Bellaterra.

Varem decidir que aquest solar era el que ens convenia. Iniciarem les visites als directius del Foment a la Rambla on encara hi continua el domicil-li social. Despres de negociacions que no cal repetir i no recordo gaire, el Foment ens va donar permís per a la utilització d’aquell solar amb una carta i amb la promesa verbal de que si fèiem una obra de certa importància ens donarien més seguretat per el futur. Des d’el primer moment varem tenir el suport d’en Casimiro Cots, delegat del Foment a Bellaterra.

En possessió del permís d’ocupació varem començar immediatament les activitats. Erem pocs pero ben avinguts.

Seguidament varem constituir unes comissions de nois i noies per tal de fer socis i demanar auxili econòmic. La primera quota va esser individual per a tots els de mes de divuit anys i de quinze pessetes l’any.

No oblidant la questió jurídica, varem constituir la societat Sport Club Bellaterra, varem redactar els estatuts en català, segons la moda del moment i després, presentats al govern civil, foren aprovats.

Es va celebrar la primera Junta General de Socis, la qual declarà constituïda la societat i procedi a anomenar la primera junta directiva, que si no recordo malament va quedar formada per en Conrado Llorens Suqué, com a President, Climent Vidal Solà, com a tresorer, Artur Vidal Solà, com a Secretari i com a vocals Maria Lluïsa Fabregas Rovira, Mercé Llorach, Josep Maria Miralpeix i encara que no ho recordo clarament, segurament el quart vocal seria en Ramon Grifé. Llevat del President en Conrado Llorens, els altres no passavem dels vint anys. Es varem reunir una primera quarentena de socis, pero com eren socis individuals, cada familia en tenia dos o tres.

Aquest va esser el començament del Club. Com que a les hores la majoria erem estiuejants passat setembre venia una llarga hivernació de la qual no ens despertavem fins al proper estiu, amb un breu periode durant les festes de pascua. Les següents aventures van co- rrespondre l’any 1935, que ya us contaré.

Font: Arxiu l’Esquirol del Vallès, Artur Vidal i Solà

Read Full Post »

Bellaterra, 17 d’abril de 2025

“La societat urbanitzadora Fomento de la Vivienda Popular, S.A. era propietari d’aquella illa, on avui hi ha el Club Bellaterra, i delimitada per la Plaça del Pi, carrer Joan Fàbregas, carrer Lluis Ábalo i carretera de Cerdanyola. A l’any 1934 hi havia una mica de jardí a la part que dóna a l’Hostal de Sant Pancràs i en un tros on avui hi ha el parc infantil i pista poliesportiva”.

ARTUR VIDAL I SOLÀ|I encara que no té res a veure amb Bellaterra, però si a l’esperit de què us he parlat, us contare unes anècdotes.

Eren els anys immediatament posteriors a la guerra civil, quan la moralització havia arribat a uns extrems deliciosos. Una societat determinada, de una ciutat de Catalunya, per celebrar un centenari important, va prendre l’acord de fer un monument als fundadors i per encapçalar-lo varen comprar una preciosa estátua d’en Llimona. Naturalment, era una dona nua. Però, Déu meu! quan varen saber-ho les forces vives de la ciutat es reuniren per discutir la procedència de fer un monument coronat amb un tan nefast estimul sensual. Les forces vives varen decidir que era improcedent i l’estàtua va quedar empresonada, durant uns anys, en els soterranis de l’Ajuntament.

Ho sé per un dels assistents a la reunió, que no recordo, i com a colofó final acabà dient: I saps quins eren els que més àrdidament anaven contra l’estátua: aquells que els dimarts anaven a Barcelona a veure les seves amigues.

També puc recordar-vos que a l’any 1929 acabades les obres de la Plaça de Catalunya s’hi varen col-locar numeroses estàtues, algunes encara hi són i altres varen ser desterrades a un parc més allunyat. Es va armar una trifulga entre diaris i periodistes I personalitats, increpant la notòria immoralitat de les estàtues. En fi, les que van quedar, una matinada van aparèixer adornades amb sostens, les que ho necessitaven. I també us puc dir, que els anys 1940 i següents, les forces de seguretat del nostre país estàvem ocupadíssimes impedint que els banyistes passagessin per la platja sense barnussos.

Per aquest motiu, afegint-hi l’econòmic, Bellaterra va tardar tant a tenir una piscina.

Decidits a aprofitar l’oferta del Sr. Bartomeu, vàrem reunir-nos novament per a concretar les condicions. La proposta concreta era que el Sr. Bartomeu ens deixava a precari el terreny i nosaltres faríem la pista. Quan el Sr. Bartomeu l’interessés recobarlo nosaltres l’hi tornariem percibint el cost menys una amortització i nosaltres ens quedaríem sense pista,

El projecte va fracassar, però el neguit ja hi era. Varem decidir deixar de banda aquesta proposició i seguir un altre camí.

La societat Urbanitzadora Fomento de la Vivienda Popular, S.A. era propietari d’aquella illa, on avui hi ha el Club Bellaterra, i delimitada per la Plaça del Pi, carrer Joan Fàbregas, carrer Lluis Ábalo i carretera de Cerdanyola. A l’any 1934 hi havia una mica de jardí a la part que dóna a l’Hostal de Sant Pancràs i en un tros on avui hi ha el parc infantil i pista poliesportiva. La resta era un terme pla i, on actualment hi ha la façana de l’edifici social, i mirant l’estació, hi havia un gran rètol de ferro de tres o quatre metres d’alçada i deu o dotze de llargada, que enunciava el “Fomento de la Vivienda Popular, S.A.”. L’espai des del rètol fins al límit de la Plaça del Pi, era una esplanada on no feia gaire s’hi havia muntat un envelat per la festa major.


Font: L’Esquirol del Valles, Arxiu Bellaterra.Cat

Read Full Post »

Bellaterra, 16 d’abril de 2025

“Paratge meravellós prop de la ciutat i lluny del seu treball. Cases, xalets, arbredes i muntanyes: cantar d’ocells i remor d’aigua”.

LLUÍS TORRES | Avui compartim un petit relat signat per Esteve Font sobre l’esplendorosa Bella-Terra, aparegut a l’únic número 1 de la revista SPORT CLUB BELLA-TERRA, pocs dies abans de l’inici del cop d’estat franquista del 18 de juliol de 1936.


Bella-Terra! Quin nom més encertat!
Boscúria; quietud sols trencada pel refilar del rossinyol. Paratge meravellós prop de la ciutat i lluny del seu treball.
Cases, xalets, arbredes i muntanyes: cantar d’ocells i remor d’aigua.
Des de dalt, veus pobles i més poblets que al vespre lluen com estels en la nit
clara; i de dia, el cel net d’un color tot blau.

A més de 250 m. sobre el mar
Corren per plans i muntanyoles jovenalla optimista i prometedors de millors temps, tot fent via als camps d’esports, lluny de tota preocupació d’estudis i de negoci.

Talment sembla un altre món. Fonts abundoses d’aigua meravellosa que conforta l’esperit del bon fontaire. Optimisme i joventut arreu.

Bella-Terra, palau de quietud amb els seus boscos i excursions, bells indrets i jovenalla, fonts i pins… i amistat.

Font: Sport Club Bellaterra, Esteve Font

Read Full Post »

Bellaterra, 15 d’abril de 2025

“Bé, un dia de l’estiu de 1934 estàvem de xerrameca a la terrassa de l’Hostal de Sant Pancràs, quan el Sr. Bartomeu ens va acusar d’apatia: ens digué que si nosaltres volíem podríem tenir una pista de tennis; ell ens facilitaria els terrenys que tenia darrera de l’Hostal, però nosaltres hauríem de cercar els diners per la construcció de la pista”.

(1) PRIMERS PASSOS DEL CLUB

A l’any 1933, Bellaterra, creada el 1929 aproximadament, creixia lentament perjudicada per la crisi econòmica d’aquells anys. L’Hostal Sant Pancràs era el nucli central i social indiscutit. 

La societat urbanitzadora Fomento de la Vivienda Popular, S.A. havia construït unes set o vuit torres per donar aparença de moviment i que després va vendre. La majoria dels colonitzadors, començaven per fer-se llogaters dels pisos de l’Hostal i després d’una experiència inicial compraven els seus solars i s’hi feien la casa i jardí.

Els joves, i jo era un dels joves, no teniem altre esbargiment que fer un passeig per la urbanització i rodalies, anar a l’estació a veure com arribaven els trens, anar amb bicicleta i les tertúlies a la terrassa de l’Hostal Sant Pancràs i els dissabtes anar a les festes una mica picants que es feien a l’Hostal, els més grans.

La propaganda, enlluernant els compradors amb camps d’esports, piscina, església, etc., era pura falornia, perquè no hi havia res de res. Els carrers tenien voreres, però eren un pedregal i la il·luminació era tan minsa que de nit anaves a les palpentes, i no diguem de l’aigua, que a ple estiu es fonia i fins i tot m’havia arribat a dutxar amb un sifó.

Els propietaris de l’Hostal eren la Sra. Pepita, que segurament molts encara recorden i el seu marit, el Sr. Bartomeu. El Sr. Bartomeu, antic apotecari de Cerdanyola, era un home emprenedor, organitzador, enamorat de Bellaterra i naturalment una mica eixelebrat.

Els joves, en aquell temps, eren els qui avui són avis. Les noies Fàbregas, Maria Lluïssa i Paquita, les dues grans, doncs la Maria Rosa era un marrec; les dues noies Llorach, la Mercè i la Juanita, en Conrado Llorens Suqué, en Josep Maria Milapeix, jugador de tennis, crec de tercera, el meu germà Climentijo.

Un altre grup era format per les dues nebodes d’en Gonzalo Bosch Bierge, per la Frasquita Camps i els seus germans. De la família Grifé circulava en Ramon, el seu germà Francesc ja tenia relacions i no venia gaire i en Lluís era un altre marrec. També hi havien unes noies que es deien Bosch que no recordo altra cosa que quan la guerra civil van desaparèixer. Alguns, però formaven part dels dos grups. En aquells dies, eren també menuts la Carme i Lluís Ábalo.

Bé, un dia de l’estiu de 1934 estàvem de xerrameca a la terrassa de l’Hostal de Sant Pancràs, quan el Sr. Bartomeu ens va acusar d’apatia: ens digué que si nosaltres volíem podríem tenir una pista de tennis; ell ens facilitaria els terrenys que tenia darrera de l’Hostal, però nosaltres hauríem de cercar els diners per la construcció de la pista.

Aquesta inesperada proposta va motivar nombroses reunions dels joves: gaudir d’una pista de tennis era una fita gairebé impossible. No podíem pensar en una futura piscina, doncs per una part, econòmicament era inviable i per altre part l’esperit intransigent, ple d’efluvis morals no podia admetre un lloc tan disbauxat, on els invididus ensenyen interioritats pecaminoses.

Font: L’Esquirol del Vallès (números 1 A 8), Artur Vidal Solà

Read Full Post »

Bellaterra, 11 d’abril de 2025

Aquí teniu una fotografia aèria de Bellaterra, d’autor desconegut, de l’any 1930. Veiem l’estació i camps llaurats a terrenys actuals de la UAB, arribant a l’estació, que es creuava únicament per un pas a nivell. L’Hostal Sant Pancraç no s’havia construït. Podem veure el pi que dona nom a la plaça, i els seus bancs propers per descansar.

ARTUR VIDAL I SOLÀ|Un dia a Bella-Terra, hom digué: Veus?
Si ara tinguéssim una pista de tenis podriem jugar. També s’aventurà la idea de jugar a la plaça; a l’esplanada on l’any abans es féu l’envelat, i fins i tot crec que es va proposar de jugar a la via del tren. Es que teníem ganes de jugar.

Voliem jugar, i no pas perquè tinguéssim un gran nombre de jugadors, puix com tots sabeu sols n’hi havien un parell o tres, entre ells en Josep M. Mirapeix, malauradament baixa del nostre Club, per haver canviat de residència estiuenca.

Com passa a Bella-Terra, i anant al davant en aquest cas, amb gran rapidesa es feren els passos necessaris perquè Fomento de la Vivienda Popular. S. A., autoritzés una cessió temporal dels terrenys que ara definitivament ocupa el nostre Club, on construir-hi una pista, o quelcom que s’hi assemblés.

Fins varem tenir l’humorada de posar-hi uns pals de fusta amb uns quants metres de filat de galliner. Però al cap de tres dies d’aquella idea caçada al vol, i portada a cap potser més que res, per esperit de contradicció, ja que es deia no fora possible fer res que s’assemblés ni a pista ni a club, donat a anteriors fracassos, teníem una esplanada amb pals i filferro i tot, on fèiem voleiar la pilota.

Que no jugavem? Ja ho sabem. Fins n’hi havien que deien que fangavem, o que llauràvem, i que ja ens en cansariem. I naturalment, ens en varem cansar, i és per això que es va anar millorant i es continuarà sempre en aquest sentit.

Discussions no en faltaren, no pas entre els socis de la societat que encara no existia, però sí suscitades per elements aliens al Club, tan escassos, però, que es podria parlar en singular.

Però tothom hi posa la seva part en el progrés del Club. Fins aquells elements que amb llurs tretes i paranys, servien d’oposició necessária a tot procés constructiu, i evitaren que els elements directius del Club s’adormissin al peu dels petits avantatges obtinguts fins llavors.

Immediatament es publicaren uns Estatuts que deurien regir al Club; es portaren a l’aprovació de la Conselleria de Governació de la Generalitat; fou inscrita la Societat en el Registre corresponent, etc., i tot, quan encara es creien la majoria dels llavors futurs socis, que no era més que un passatemps per aquell estiu.

Seguint aquest sistema d’activitat, portat a cap especialment per tres dels organitzadors, en Conrad Llorens i germans Vidal, amb intensa col.laboració dels demés membres del que ara és el nostre Club, s’aconseguí del Sr. Lossantos, directiu del Fomento de la Vivienda Popular, S. A., la cessió gratuita dels terrenys que actualment ocupem.

Un cop assegurada la possessió dels terrenys que devien servir d’emplaçament al nostre Club, i constituït legalment Sport Club Bella-Terra, es procedí a la compra de pals de ferro per a la futura pista. Llavors es reproduiren les anades i tornades dels ja organitzadors directius, per virtut d’acord pres per votació en l’Assemblea General en què es constituí la primera Junta Directiva del Club.

Comprats pals, encarregat filat, i contractat amb l’empresari que devia procedir al muntatge, aquest estigué enllestit a primers d’agost del 1935, quan encara no feia un any d’aquella lluminosa idea de jugar, i menys de mig que s’havia constituït legalment la societat.

Però d’això no en teníem ni per començar els de Bella-Terra. Volíem més. Molt més volíem un pavelló, xalet, o digueu-li com vulgueu. Volíem un lloc per a reunir-nos, de distracció i que a la vegada fos el nostre estatg social. Naturalment, com amb tot, varen topar amb el conflicte “pesseta”, però la solució va ésser no menys rápida i expeditiva que a la primera vegada.

Dissabte; Assemblea General; un dels socis que obra una subscripció i uns quants que el segueixen, recollint-se en aquell moment, mig miler de pessetes.

Instantàniament es nomenà una comissió integrada per les senyoretes de Bella-Terra, no menys belles que el nostre poblet, entre d’altres per les senyoretes Fabregas, Llorach, Roca, Noguera, i Ábalo, que amb tan gran encert dugueren a terme llurs atracaments que, al día següent, diumenge, estàvem en possessió de prop de tres milers de pessetes. Ja n’hi havia per a començar!

I es va començar. Un conegut contractista de Bella-Terra féu una oferta de condicions immillorables, o almenys així ho creiem, per no haver estat millorades per ningú.

Simultàniament i amb presses, es tractà d’elevar a pública la escriptura otorgada per Fomento, i d’inscriure-la en el Registre de la Propietat de Sabadell, fent-se amb gran rapidesa donat l’empeny que s’hi va posar per part dels directius del Club que d’una manera directa se’n varen encarregar, i de la bona disposició amb què sempre ha rebut les nostres iniciatives aquella entitat i els seus directius.

Però si es féu aquest pas, no fou pas per major garantia nostra, sinó que fou per a desvirtuar tot allò que es digués pels que podien tenir algun interès en entorpir la nostra marxa triomfal i per a tranquilitzar fins als més suspicaços.

El pavelló cresqué amb la rapidesa dels bolets, només que aquests ja creixen amb la teulada, mentre que al nostre xalet aquesta tapadora essencial va tardar una miqueta més a sortir-li. Això va ésser un motiu més d’animació; els socis, ansiosos de veure’l acabat, cada nit es trobaven, tot i la fosca que hi feia, al peu del nostre futur estatge; tots criticaven, i recollint ara d’ací, ara d’allà, és com es va i s’ha anat edificant material i moralment el nostre Club.

Per fi aquesta última Pasqua va quedar cobert. Varem posar Bandera, la del nostre Club, perquè tot és nostre i ben nostre.

I varem plantar-hi uns arbres, perquè junt amb les seves arrels i llurs branques creixi més i més, cada dia, l’amor pel nostre Club, engrandint-lo a tota mena d’activitats, i perquè allí, al nostre lloc de reunió hi regni la cordialitat i la companyia.

I si algun dia es presentés algú dient que tot ple gat són contes de la vora del foc, podríem dir-li que amor i interès pel Club no en manca, “Facta non verba”, podríem dir amb els de Sardanyola. Fets ho demostren prou: No són fets el que tres senyors coneguts de tots nosaltres, socis dos d’ells del nostre Club, els Srs. Salsas, Vidal i Sorjus, hagin fet ofrena i lliurament al Club del mobiliari necessari al mateix?
No significa que volen que entrem en un període de plena activitat i independència?

I no significa un èxit i un treball esmerçat en benefici del Club, la publicació d’aquesta mateixa revista no acabarà.

Font: REVISTA SPORT CLUB BELLA-TERRA (Número 1, juliol de 1936, única publicació de la revista)

Read Full Post »