No podem continuar eternament en un “mentrestant” que no satisfà ningú. PHILIPPE RENAUDIN
“Bellaterra, Sant Cugat i Cerdanyola: una oportunitat per corregir una disfunció territorial amb visió sostenible” és un article de l’advocada bellaterrencs Elisenda de Clascà, publicat recentment als mitjans Bellaterra.Cat i elCugatenc
El bellaterrenc Philippe Renaudin 📷 ARXIU BELLATERRA. CAT
Un article excel·lent que posa el dit a la nafra: Bellaterra, Sant Cugat i Cerdanyola arrosseguen des de fa dècades una disfunció territorial que només es pot resoldre amb una decisió clara de la Generalitat.
No podem continuar eternament en un “mentrestant” que no satisfà ningú. Arribats a aquest punt, la realitat és molt simple:o s’aval·la l’annexió a Sant Cugat i es resolen d’una vegada tots els problemes de gestió, serveis i coherència territorial; o es denega, i seguirem exactament amb els mateixos problemes de sempre. No hi ha tercera via.
El que cal és tancar etapa i girar pàgina. La ciutadania ha parlat, els informes tècnics existeixen, i el territori necessita estabilitat i una estructura administrativa que tingui sentit. Prolongar la indefinició només genera més confusió i més ineficiències. Per això, aquest moment és una oportunitat real perquè la Generalitat actuï amb valentia i responsabilitat. Decidir és avançar; ajornar és quedar-se encallats en el passat.
“L’expedient d’annexió no suposa cap greuge per a ningú. A Sant Cugat no li suposa una càrrega, sinó una oportunitat per integrar un nucli que ja funciona com a part del seu sistema de mobilitat, serveis i vida quotidiana. I a Cerdanyola, lluny de ser un greuge, és una oportunitat per alliberar-se d’una responsabilitat logística complexa i d’un territori difícil de gestionar per la seva desconnexió física, centrant energies i recursos en la resta del terme municipal i, especialment, en projectes d’envergadura com el Parc de l’Alba, on Cerdanyola té previst impulsar milers d’habitatges i on caldrà una enorme capacitat de planificació, inversió i gestió urbanística”.
ELISENDA DE CLASCÀ ✍️ La qüestió de l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat no és un debat identitari ni una batalla entre municipis. És, abans que res, la constatació d’una realitat territorial que durant dècades ha generat dificultats logístiques, desconnexió física i tensions administratives. I, sobretot, és un assumpte que ha acabat recaient injustament sobre els veïns, quan correspon a les institucions -i a la Generalitat en particular-assumir-ne la responsabilitat. La veritat és una pena… és un tema físic que fa patir als veïns. No és cap tema personal amb ningú. Hi ha gent fantàstica a Cerdanyola, a Sant Cugat, a Sabadell. Però el tracte institucional i la deficient relació territorial han enverinat el diàleg cultural i l’empatia ciutadana en detriment de la cohesió socio-territorial.
Durant anys, aquesta desconnexió s’ha traduït en recorreguts absurds, en la necessitat d’utilitzar el vehicle privat per accedir als serveis de Cerdanyola i en un sentiment de distància que no és sentimental ni polític, sinó literal.
Inversament, l’eix Bellaterra-Sant Cugat ha esdevingut natural i sostenible: accés directe amb FGC, connexió més curta per bicicleta i itineraris més segurs i menys contaminants. Aquesta no és una qüestió menor. La Unió Europea -a través del Pacte Verd Europeu, l’Estratègia de Mobilitat Sostenible | Intelligent i els Plans de Mobilitat Urbana Sostenible (SUMPs)- aposta clarament per models de territori que redueixin dependència del vehicle privat i prioritzi el tren i la mobilitat activa.
L’enllaç amb Sant Cugat permet circular de forma més neta, més eficient i més barata: tren, bici i itineraris accessibles. En canvi, la connexió amb Cerdanyola obliga, de facto, a utilitzar el cotxe. No per voluntat, sinó per barreres: AP-7, UAB i línies ferroviàries. Per tant, des d’una perspectiva ambiental i d’alineació europea, la coherència és clara: el mapa municipal hauria d’ajudar a afavorir la mobilitat sostenible, no a bloquejar-la.
L’expedient d’annexió no suposa cap greuge per a ningú. A Sant Cugat no li suposa una càrrega, sinó una oportunitat per integrar un nucli que ja funciona com a part del seu sistema de mobilitat, serveis i vida quotidiana. I a Cerdanyola, lluny de ser un greuge, és una oportunitat per alliberar-se d’una responsabilitat logística complexa i d’un territori difícil de gestionar per la seva desconnexió física, centrant energies i recursos en la resta del terme municipal i, especialment, en projectes d’envergadura com el Parc de l’Alba, on Cerdanyola té previst impulsar milers d’habitatges i on caldrà una enorme capacitat de planificació, inversió i gestió urbanística.
L’argument és simple: corregir una disfunció territorial no divideix, sinó que pacifica. Permet que Cerdanyola es concentri en el seu futur-amb un dels desenvolupaments urbanístics més grans del Vallès-i que Sant Cugat integri un territori que ja hi està vinculat en mobilitat, economia i serveis. I sobretot, permet que Bellaterra deixi de viure en contradicció, fent vida sostenible cap a un municipi i depenent administrativament d’un altre, a on probablement ja no serà necessària una estructura com la EMD, al haver-se aconseguit pal·liar els efectes de la disfunció territorial mitjançant l’annexió.
Sant Cugat veurà i proposarà segons la seva pròpia idiosincràsia administrativa quina serà la millor manera d’administrar Bellaterra en exercici de les seves legítimes competències territorials.
Alguns temen que l’annexió pugui generar distància emocional. Però no hi ha raons per pensar-ho. Cerdanyola continuarà sent ciutat germana; Sant Cugat, municipi veí; i Bellaterra, comunitat unida. La identitat no es perd amb un canvi de terme municipal. El que sí es guanya és coherència territorial, eficàcia administrativa i sostenibilitat quotidiana.
L’Europa que volem -la dels FGC, de la bici, de la reducció d’emissions i de smart mobility- no es construeix amb discursos, sinó corregint incoherències. I aquesta n’és una. Les institucions haurien de posar-se les piles, com diu la veïna, i resoldre el que els veïns no haurien d’estar suportant.
En definitiva, l’annexió és una oportunitat per Sant Cugat, que consolida la seva xarxa sostenible, una oportunitat per Cerdanyola, que allibera recursos per afrontar el nou repte del Parc de l’Alba, i una solució justa per Bellaterra, que viu en un entorn que ja funciona amb Sant Cugat.
En aquest procediment completament legal i reglat administrativament pel Decret 244/2007, entre d’altres, es preveuen períodes de transició tutelats per al generalitat, destinats a la negociació interterritorial, a on els ens locals implicats tenen la oportunitat de plantejar millores o convenis de collaboració que puguin donar cabuda a compartir la gestió de serveis entre d’altres.
El cas de les escoles, entre molts d’altres com l’adscripció a una o altra àrea hospitalària, seria un clar escenari a compartir i consensuar, i estic segura que es podria arribar a una gran entesa.
Seria un èxit que finalment aquest “nus de nusos” fos l’inici de la vertebració real i efectiva d’un territori ple d’oportunitats per a tots. Espero que sapiguem aprofitar aquesta oportunitat, i que es deixi de carregar aquesta disfunció sobre els ciutadans.
La millor manera de conviure és reconèixer la realitat i adaptar-nos-hi. Perquè potser no és una solució fàcil d’executar, però sí que és senzilla d’entendre.
“L’enllumenat és un servei que ens falla com una escopeta de fira”, va afirmar Albert Turon, portaveu d’ERC, al ple de novembre de Cerdanyola del Valles“.
Enllumenat de carretera i de persones a Bellaterra |Google Map
LLUIS TORRES✍️Al poble de Bellaterra li cal generar una imatge nocturna d’equilibri entre l’ordre funcional i l’ordre estètic basat en les persones i no en carrers basat pel trànsit de cotxes. D’aquesta manera, caldria modificar la tecnologia d’enllumenat LED que permetin avançar cap a una Bellaterra més sostenible i eficient, a l’alçada dels vianants i no pas il-luminant el cel.
Bellaterra, com poble residencial, hauria d’evolucionar cap a una millor sensació lumínica als seus carrers (oficialment només tenim una carretera) es reparteixi molt millor i s’aposti per una major eficiència energètica amb la incorporació de les millors tecnologies lumíniques del mercat i sobre tot es converteixi en criteris d’il·luminació de voreres i no de calçades.
La il·luminació de Bellaterra està centrada en el pla horitzontal, considerant principalment les vies de circulació, sobretot per vehicles.
Bellaterra compta amb més de 100 carrers i molts punts de llum, un conjunt desigual fruit de renovacions urbanístiques i de manteniment aïllades que han donat lloc a una disparitat de criteris, models i resultats. Les actuacions municipals de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès en matèria d’enllumenat públic és plena, però oblidada en Bellaterra, que no s’ajusten als nivells de lluminositat necessàries, amb problemes d’interrupcions permanents i manca de reparacions ràpides, contínuament reclamades pel veïnat.
Les recomanacions a nivell internacional i segons el comitè Espanyol de la Il·luminació (CEI), estableix els nivells lumínics necessaris en una ciutat a nivell de seguretat i visibilitat van de 5 a 30. L’Ajuntament de Cerdanyola treballa per la millora i la remodelació de les instal·lacions lumíniques de la ciutat amb les actuacions que només recullen millores permanents dels seus carrers però no pas dels de Bellaterra.
“L’enllumenat és un servei que ens falla com una escopeta de fira”, va afirmarAlbert Turon, portaveu d’ERC de Cerdanyola, a un ple del mes novembre de 2025, recordant que el seu grup municipal ha hagut de recórrer a la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP) per obtenir informació sobre l’estat real de les instal·lacions.
“El desfibril.lador que fa molts mesos es va treure del mur de l’antic Club Bellaterra sense donar cap informació, i va estar mesos desaparegut”.
Desfibril·lador gairebé amagat amb les heures que penjen del SorliSport |CHUS CORNELLANA
CHUS CORNELLANA|El President de l’EMD, responen a una pregunta que li vaig fer al darrer Ple de la Junta Veïnal, va dir que el desfibril·lador, desaparegut durant molt de temps, es col.locaria darrera de la Plaça del Pi, al Carrer Lluís d’Ábalo.
Riba mai més va dit res, tant que sovint anuncia “Festetes” a l’EMD Informa i Bellaterra TV, però cap referència on recentment ha fet instal·lar, més aviat amagat, el desfibril·lador. Al costat del que algún día serà el Consultori Mèdic, com va dir res de res.
“Avui he vist el desfibril·lador totalment amagat dins una entrada coberta per les heures que penjen del Sorli, al costat d’un local de la UVB”
Allí no ho trobarà ningú, malgrat el cartell que ho anuncia, –si per desgràcia algú l’ha d’utilitzar per problema cardíac-, a la Plaça del Pi, on es concentren la majoria de les persones.
Cal reclamar la tornada del Desfibril.lador a la Plaça del Pi . Si algún día s’inaugura el Consultori Mèdic, ja en posarà un l’ICS , com ho ha fet el SorliSport a l’interior de les seves instal·lacions per normativa legal.
El desfibril.lador ha de situar-se on hi ha la gent, cal que retorni a la Plaça del Pi! Es més important aquest tema, que veure on instal·lar un banc a la Plaça.
La Salut és prioritari, més quan després de quasi 2 anys del vistiplau del CatSalut, encara no tenim inaugurat el Consultori Mèdic per mala gestió del President de l’EMD de Bellaterra.
Compartim amb el veïnat de Bellaterra l’escrit rebut del nostre veí Josep A Martínez Llorach, sobre el manteniment de la llibreria Paper’s al nostre poble
Llibreria Paper’s de Bellaterra 📷 ARXIU
Benvolguts,
Sembla que hi ha un tema relacionat amb el nostre poble que fa temps que resta sense resoldre.
Em refereixo a la botiga Paper’s, situada a la plaça del Pi.
Durant les darreres setmanes —per no dir mesos— l’establiment presenta un estat força deixat, tant a l’exterior com a l’interior, on l’oferta de productes és mínima.
Sigui per manca de clientela, de recursos econòmics o d’una perspectiva clara de futur… qui sap?
No em correspon fer-ne un judici de valor, però és evident que costa entendre’n les causes. Crec que tots els veïns de Bellaterra coincidirem que una botiga com la “vella” Paper’s és necessària al nostre poble.
Per això, demano a qui correspongui que prengui les mesures oportunes per evitar que aquesta situació s’allargui indefinidament
“Per allà on passava, deixava petjada, però no de manera teatral, sinó freàtica”, explica Genís Sinca, l’autor de la biografia de Ramon Fuster i Rabés que acaba de publicar Pagès Editors. Nascut a Bell-lloc d’Urgell el 1916 i mort a Barcelona el 1976, amb només 60 anys, Fuster va ser un transformador de la pedagogia catalana i un gegant de la resistència cultural antifranquista.
«Hauria pogut ser monjo, músic o batlle de Barcelona, però la vocació i la passió el van encaminar cap a la pedagogia i el mestratge»
Ramon Fuster i Rabés, un mestre de mestres Sinca: “Estimulava qui treballava amb ell 📷PAGÈS EDITORS
Martí Estruch Axmacher (*) Era l’hora del pati a l’escola Tagore de Bellaterra i feia un bon dia. Teníem sis anys i el joc consistia a anar eliminant formigues a mesura que sortien del niu. Quan no en sortien més, hi abocàvem una mica d’aigua i l’èxode es reprenia. Per ser l’any 1975, allò era molt més apassionant que qualsevol videojoc, oimés tenint en compte que encara no els havien inventat. De cop, una veu masculina dolça però ferma va interrompre la nostra escabetxina: ‘Per què ho feu això?
Les formigues també són criatures de Déu i mereixen viure.’ Des d’aleshores, sempre que mato una formiga, o fins i tot un mosquit, penso en Ramon Fuster, el director de la meva escola.
Aleshores, innocent de mi, no podia pas saber que l’escola Tagore era un oasi enmig del desert i que Ramon Fuster era un home extraordinari. Pensava que la meva escola era com les altres i amb prou feines devia capir quina era la funció d’un director, més enllà de protegir-ne les bestioles. Quan tens sis anys, encara no imagines com n’està, de mal organitzat i mal repartit, el món, i el fet que per esmorzar uns portin entrepans de Nocilla dins la motxilla oficial del Barça i uns altres una poma tallada a trossos en una bossa cosida a casa són misteris insondables, mers indicis que encara són molt lluny de la rastellera de xifres que David Fernàndez és capaç de recitar de memòria i que mostren que no són només els esmorzars i les motxilles cares allò que ens separa, independentment que menjar una peça de fruita per esmorzar sigui molt més saludable.
Però el fet indubtable és que el Tagore era alhora illa i oasi: una escola catalana, mixta, laica i moderna en ple franquisme.
Una escola repartida en diversos edificis que havien estat cases familiars, enmig de la natura, amb moltes flors, un castanyer davant la torre principal i tot de pins dels quals baixaven les erugues de la processionària, que es mostraven encara més endreçades a l’hora de desfilar i sobretot més difícils d’exterminar que les formigues.
Una escola on fèiem jocs florals per Sant Jordi, panellets per Tots Sants i Els pastorets per Nadal. Una escola que neix el 1957 en el decurs d’una reunió clandestina del moviment Crist Catalunya, quan l’advocat, activista i dramaturg Frederic Roda li fa arribar un trosset de paper amb la següent proposta: ‘Ramon, fem una escola?’
50 anys de l’Escola Tagore de Bellaterra. D’esquerra a dreta: Maria Rosa Fàbregas, Jordi Pujol i Toni Morral
Si Ramon Fuster ‘només’ hagués fundat l’escola Tagore, ja hauria acomplert amb escreix l’objectiu vital, com es podria definir: fer quelcom de positiu per a la societat i per al país. Però és llegint l’excel·lent biografia que n’ha escrit Genís Sinca (Ramon Fuster i Rabés, biografia del mestre, a Pagès Editors) com podem fer-nos una idea de la dimensió real del personatge: un homenot fora de mida i certament inabastable en un article com aquest. De manera discreta però exercint un lideratge inequívoc, trobem el nom de Fuster lligat a projectes cabdals en aquella època, com l’Escola de Jardineres Educadores, el Col·legi de Llicenciats, Cavall Fort, les escoles Sant Jordi o el diari Avui, entre més. I llegint el llibre de Sinca t’adones que Fuster no era un més en aquests projectes, sinó que n’era motor, peça cabdal i, sovint, imprescindible.
Hauria pogut ser monjo, músic o batlle de Barcelona, però la vocació i la passió el van encaminar cap a la pedagogia i el mestratge. Va formar centenars, potser milers, d’educadors, mestres i professors, amb unes idees modernes i desconegudes al sud dels Pirineus en aquella època. Fuster capta l’essència dels moviments pedagògics renovadors de Piaget, Freinet, Montessori i companyia i se’ls fa seus, creant-ne un de propi. Directament i indirecta, va influir en milers d’alumnes, i és prou simptomàtic que gent tan diversa ideològicament com Federico Mayor Zaragoza, Miquel Roca i Junyent i Ernest Maragall, que el van tenir de professor a Virtèlia, se’n declarin deutors. Maragall, per cert, li atribueix un altre possible ofici: ‘Hauria pogut ser ministre d’educació si hagués estat en un país normal.’
El país no era, ni és, normal. Amb prou feines era país. Ramon Fuster forma part d’aquesta colla de prohoms que es van dedicar a fer-lo quan Catalunya era un erm, fruit de la derrota de la guerra del 1936-1939 i de la grisor i la repressió del franquisme posterior. Fuster, amb Raimon Galí, amb Joan Triadú, amb Josep Espar i Ticó, amb el mateix Jordi Pujol que tant va popularitzar l’expressió, i amb tants altres des de posicions i àmbits diversos, fan aquest país nostre, o el refan, com si fossin formiguetes: de manera tossuda, disciplinada, incansable, assumint riscos i sacrificant sovint família i lleure.
Ells han ajudat en gran manera a dur Catalunya on és ara, a una posició en què per a molts s’ha fet evident que és impossible de continuar fent país sense disposar d’un estat propi. En honor a ells, també, penso que fóra bo deixar les batalletes partidistes de banda i dedicar-nos a culminar la tasca. Si fóssim formigues, potser ja ho tindríem fet.
(*) Martí Estruch i Axmacher (Lovaina, Flandes, 8 novembre 1968) és un periodista i diplomàtic català. Fou delegat oficial de la Generalitat de Catalunya a Berlín (Alemanya) entre 2008 i 2012. Entre octubre de 2012 i febrer de 2014 fou director del Programa Internacional de Comunicació i Relacions Públiques Eugeni Xammar del Govern de Catalunya. Des de llavors, treballa al Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (DIPLOCAT) i col·labora al mitjà digital Vilaweb.
Voldria expressar el meu malestar: a la Junta veïnal es va demanar a l’EMD un Pla de Mobilitat per a tot Bellaterra, que inclogués una anàlisi global de tots els aspectes (peatges, cotxes, transport públic, aparcament, bicicletes, etc.).
En canvi, ara l’EMD anuncia un Pla de Mobilitat de Bicicleta com si això donés resposta a la petició veïnal. Personalment, ho trobo insultant i poc respectuós amb el que vam demanar. No es tracta de menysprear la bicicleta, però reduir la mobilitat de Bellaterra només a això em sembla una actitud xulesca i gens seriosa envers els veïns.
Crec que caldria que el govern de l’EMD rectifiqués i encarrilés un pla integral de mobilitat per tot Bellaterra, tal com se li va sol·licitar.
“Senyor Riba, mentre vostè ha decidit invertir en burocràcia, les voreres es desfan i els carrers s’esberlen, posant en risc als nostres veïns. Creiem que s’ha girat l’esquena al poble” PLABUM
“Un 60% del veïnat va decidir, de manera democràtica i legal, emprendre el camí de l’annexió a Sant Cugat. Ho van fer amb esperança, amb convicció, i amb l’anhel de millorar la qualitat de vida del nostre poble. Però aquella esperança, legítima i pacífica, s’ha anat transformant en indignació” BELLATERRA-SANT CUGAT
PLABUM
Representats de la EMD, de la Diputacio de Barcelona y Exelentissim Alcalde de Cerdanyola
Molt Bona tarda, i benvinguts a la nostra Entitat Municipal “Desatesa” de Bellaterra:
Volem donar veu a una realitat que compartim i que fa massa temps que suportem en silenci : Bellaterra se sent abandonada.
Els carrers es degraden, la il·luminació és insuficient, el clavegueram col·lapsa, i moltes de les infraestructures són del segle passat, mentre el trànsit extern creix sense control i envaeix els nostres carrers, ja no segurs ni tranquils com abans.
Senyor Riba, mentre vostè ha decidit invertir en burocràcia, les voreres es desfan i els carrers s’esberlen, posant en risc als nostres veïns. Creiem que s’ha girat l’esquena al poble.
Mirin aquesta plaça:
… esplèndida, sí, però lluny del projecte original. … sense places d’aparcament verdes per als residents, … sense la rotonda que reforçi la seguretat vial, … … sense el traspàs de la carretera B1414, vial d’alta densitat i on alguns de nosaltres ja hi hem près mal. … darrere aquesta plaça, un centre mèdic que ENCARA NO ÉS una REALITAT…
Perquè hem de dependre de les Subvencions de la Diputació i no de les Inversions que ens pertoquen? La cadira de l’excelentíssim Ajuntament, roman buida a les nostres juntes veïnals, i el bloqueig i retràs d’expedients com el de l’annexió, es fa sota un únic lema: “Bellaterra és Cerdanyola.” .. sense més .. però amb els màxims respectes .. ha volgut Cerdanyola ser mai de Bellaterra?…
COMISSIÓ D’ANNEXIÓ A SANT CUGAT
Bellaterra demana pas, volem marxar de Cerdanyola. Tenim veu propia i una comunitat activa que no es cansa de tirar endavant, malgrat ens sentim invisibles als ulls de les Institucions.
Un 60% del veïnat va decidir, de manera democràtica i legal, emprendre el camí de l’annexió a Sant Cugat. Ho van fer amb esperança, amb convicció, i amb l’anhel de millorar la qualitat de vida del nostre poble. Però aquella esperança, legítima i pacífica, s’ha anat transformant en indignació.
Volem pertànyer a un municipi amb qui poder tenir cohesió geográfica i social. Volem tenir accés als serveis bàsics sense tenir-ne que asumir tota la càrrega, que és un dret per a tothom. I si! Volem pertànyer a Sant Cugat perque allá tenim el cap, les dependencies de l’Ajuntament , els cinemes i els restaurants tant sols agafant un tren que pasa cada 15 minuts. Ens sentim una molèstia per Cerdanyola. Però també estem segurs que som una oportunitat per Sant Cugat!
Amb l’esperança que hi hagi una entessa dels municipis i respectin la voluntat del poble de Bellaterra.
“La meva aportació pot servir per situar el moment i la raó d’aquesta silueta que durant uns quants anys va ensenyorir aquest bocí de Bellaterra, un cigne cisellat en un xiprer d’amunt d’una peanya de tres prismes, un de quadrat, un de rectangular i un de piramidal o mig piramidal esculpits a tisora de poda” IGNASI RODA FÀBREGAS
Ignasi Roda Fàbregas i el seu llibre Bellaterra 1930-2005, Crònica de 75 anys
LA MORT DE SIGNE
L’entrada de Wikipèdia de Viot cita encertadament la fon de l’Enciclopèdia Catalana que diu que: L’Art topiària és una pràctica de la jardineria que consisteix a donar formes artístiques a les plantes mitjançant l’esporga. El seu origen es troba en la jardineria dels romans i va continuar durant el Renaixement italià, fins a arribar al punt culminant amb André Le Nôtre* realitzador dels jardins de Versalles el 1662, que va donar a les plantes formes còniques i piramidals.
El disseny de les estacions de la línia Ferrocarrils de Catalunya (FCC actualment FGC), impulsada per Carles Emili Montañés i Criquillon** (1877-1974) i que unia Barcelona i el Vallès Occidental, contemplava la incorporació de zones enjardinades junt als edificis de les estacions de certa singularitat.
El fet que Bellaterra fos anunciada com a Ciutat Jardí donava peu a la idea de dissenyar un jardí seguint l’estètica del moviment urbanístic d’Ebenezer Howard*** (Londres 1850-1928) que preconitzava l’Art Topiària com a part fonamental del seu projecte. Si ens fixem en la fotografia del citat article de Viot, veurem que el xiprer escultura connecta visualment amb l’Av. Joan Fàbregas, aleshores Av. Central, és a dir que hi havia una voluntat estètica i paissagística d’unir l’estació amb la urbanització.
IGNASI RODA FÀBREGAS (Cronista de Bellaterra)
Vista aèria. Pel fet que l’hostal ja compti amb tota l’edificació feta, podem datar la fotografia de finals dels 50 primers dels 60. El 1962 es van començar les obres per a asfaltar la carretera B-V1414 des de l’Av. Marcet. En la foto encara es pot apreciar el xiprer/cigne i fins i tot el disseny de les altres parts enjardinades de lestació. És evident que la intenció dels ferrocarrils era la d’integrar tota l’estació a la plaça.
*André Le Nôtre (París, 12 març del 1613 – 15 de setembre del 1700) fou jardiner del rei Lluís XIV de 1645 a 1700 i va tenir sobretot com a tasca concebre la disposició del parc del palau de Versalles, però també el del Château de Vaux-le-Vicomte i del Château de Chantilly. Era un famós cortesà i aconseguí fer amistat amb Lluís XIV. Va ser l’autor dels plànols de nombrosos jardins a la francesa.
**Carles Emili Montañès i Criquillion(Barcelona, 1877 – Madrid, 1974) va ser un enginyer industrial que treballà en dues companyies de tramvies de Barcelona, tingué un paper important en la fundació de la Barcelona Traction, Light and Power i de Ferrocarrils de Catalunya (1912). Fou president de Ferrocarril de Sarrià a Barcelona (1911), Governador Civil (1919), diputat al Congrés dels Diputats. En la dècada de 1940 recolzà a Joan March en el seu assalt a la Barcelona Traction. També fou president del Cercle Català de Madrid durant els anys seixanta.
***Ebenezer Howard(Londres, 1850 – 1928) fou un arquitecte i urbanista, autor de Garden Cities of Tomorrow, obra on exposa una utopia basada en la ciutat-jardí o en l’harmonia entre el món urbà i la natura. La publicació del llibre va propiciar la fundació del Garden City Movement. El seu pensament està influït per Edward Bellamy, Robert Owen i Walt Whitman i és patent en l’obra d’arquitectes posteriors com Frank Lloyd Wright.
Proposava edificar ciutats de mida petita, estructurades al voltant de barris o suburbis envoltats de camp però prou propers els uns als altres com per gaudir d’una àmplia gamma de serveis. Cada barri havia de ser econòmicament autosuficient i governat pels mateixos habitants. A cada barri, els serveis se situarien envoltant les illes de cases, amb preus assumibles per totes les classes socials. Estarien protegits d’ampliacions fruit de l’especulació per un sòl no edificable de propietat comunal. Es van intentar aplicar les seves idees al disseny de la ciutat de Letchworth.
També va defensar l’ús de l’esperanto com a eina de comunicació universal, idioma que va emprar en alguns discursos públics.
“No tinc res contra dels esquirols, animalons simpàtics en aparença, però per a mi un símbol és una cosa que ha d’estar més arrelada al lloc. Però bé, això seria motiu dun altre article. I ja van dos! IGNASI RODA I FABREGAS
Ignasi Roda Fàbregas i l’excigne de Bellaterra, cara a cara
LA MORT DEL CIGNE
L’amic Francesc Pérez em demana que complementi l’entrada de Wikipèdia sobre Bellaterra que parla de l’escultura ornamental que, temps ha hi havia a l’estació de Bellaterra. La meva aportació pot servir per situar el moment i la raó d’aquesta silueta que durant uns quants anys va ensenyorir aquest bocí de Bellaterra, un cigne cisellat en un xiprer d’amunt d’una peanya de tres prismes, un de quadrat, un de rectangular i un de piramidal o mig piramidal esculpits a tisora de poda.
Desconeixia que la pràctica d’aquesta jardineria de nom Art topiària i ràpidament cerco les referències, sobre tot l’origen de la paraula topiària, que deriva (cito) “de la paraula llatina topiarius (jardiner-paisatgista ornamental), creador de topia o (llocs), una paraula grega que els romans van aplicar també als paisatges interiors executats a la fresca i que és una pràctica de jardineria que consisteix a donar formes artístiques a les plantes mitjançant la retallada amb tisores de podar”. El mot grec topia em porta al mot utopia, és a dir: no lloc o un lloc que no existeix. Mot introduït per Tomàs Moro per descriure una societat ideal i, per tant, no existent.
Quina bella cosa les paraules!
Aclarit aquest aspecte lingüístic, he de dir que l’entrada de Wikipèdia signada per Viot erra quan diu que aquest cigne va ser un símbol de Bellaterra, com ho són el Pi o l’Esquirol. El primer símbol de Bellaterra va ser un pi encerclat per una tanca i que era el logotip de la Unió de Propietaris de Bellaterra. La simbologia és ben específica pel que fa al sentit de propietat, es a dir: un terreny acotat on edificar el xalet. Posteriorment es va retirar la tanca quan l’entitat es va passar a dir Unió de Propietaris i Veïns de Bellaterra, un logotip que es va canviar per un cercle dividit amb una fulla i una B i traient la paraula propietaris, un rentat de cara perquè la propietat segueix existint. Però bé, això mereixeria un altre article.
El símbol de l’esquirol va ser més tardà i el va introduïr en Jordi Guiu el 1985 creant la revista L’Esquirol del Vallès on apareix el logotip que ha fet fortuna. Val a dir que aleshores alguns Bellaterrencs es van entestar en recuperar els esquirols i es van importar alguns exemplars de l’estranger, tenint-los un temps engabiats perquè s’aclimatessin. El cas, però es que es van escapar i no se saps del cert si algun esquirol que s’han albirat des d’aleshores, són descendents d’aquells altres.
Més cap aquí, la incorporació de l’esquirol a la bandera de Bellaterra ha establer la simbologia. Personalment us he de dir que no m’agrada aquest símbol perquè no crec que Bellaterra, antigament, fos terra d’esquirols com alguns volen creure i com pressuposa la bandera. Els pins de la urbanització són tardans i es van plantar quan es van començar a construir les cases i, prou sabut és que aquests animalons acostumen a viure en llocs de moltes pinedes.
No tinc res contra dels esquirols, animalons simpàtics en aparença, però per a mi un símbol és una cosa que ha d’estar més arrelada al lloc. Però bé, això seria motiu d’un altre article. I ja van dos!
BELLATERRA.CAT 