“I a l’escola, uns moments de tensió tan forts com el d’estar a punt de caure en un abisme. Cada segon una nova noticia, (cal a dir que la ràdio va fer bona feina) en directe i no confirmada, eren moments inexplicables” .
UNA IMPRESSIÓ INFINITA
Certament és una impresió infinita la viscuda en aquests darrers dies. No crec que mai l’oblidi, al contrari, en vaig explicant-ho, com un interessant relat, quan ja les mans no tremolin i tot faci figa.
Era un nerviosisme dur, una pregunta sense resposta el quo jo vaig viure. Em veia com una puça al mig d’un gran oceà i sense saber com respondre. I és la veritat, tots som ésser insignificants en moments així.
Semblava ser un radioadicte, pendent a cada moment d’aquesta caixa de notícies. Van trucar a l’estranger, on tenim familia, per saber que deien, i ens van contestar que era un motí, que podiem anar allà amb ells, si la cosa s’allargava. Això em va deixar plasmar, era doncs seriosa la cosa. I més seriosa encara quan sentirem per la ràdio que a Velencia s’havia declarat l’estat d’excepció, i que els tancs circulaven pels carrers. Llavors vaig pensar que aquell llumí petit havia encés ja una gran foguera impossible d’apagar. Vaig anar a dormir i l’endemà, tant depressa com om vaig despertar, vaig anar a preguntar i tot estava igual. “La cosa s’allargava”, mil preguntes es feien dins el meu cap i no cap es responia.
I a l’escola, uns moments de tensió tan forts com el d’estar a punt de caure en un abisme. Cada segon una nova noticia, (cal a dir que la ràdio va fer bona feina) en directe i no confirmada, eren moments inexplicables. Després ja tot va acabar i vaig poder contestar-me algunes preguntes i tranquil-litzar.me. Havia estat com una tormenta dura i llarga. La meva família havia canviat en aquells moments la seva forma i costums.
Ha estat una experiència boníssima, tot i les males hores que tots hem hagut de passar.
Font: Autor anònim, Escola Tagore de Bellaterra, 1981
“En arribar a l’escola vam canviar impressions. La gran majoria prenien per boig i esventat el Tejero, i en va semblar que ningú no se’n preocupava gaire. Però jo sí que s’estava de nerviós, tenia por per la nostra autonomia i em semblava que ja durava massa aquest cop d’Estat”.
JO, DAVANT EL PRONUNCIAMENT (Revista Escola Tagore, Bellaterra, 5 març 1981)
Havia posat en contacte l’aparell de radio. Escoltava, sense gaire atenció, la monòtona votació que es duia a terme al Congrés de Diputats. De cop el locutor s’exaltà; vaig sentir una sèrie de trets i la comunicació estallà. Abans però el noi que narrava la sessió d’investidura havia pogut anunciar qui havia entrat a la camara: eren guàrdies civils.
Jo em vaig enfurismar la meva primera sensació fou la de repugnància i el primer que vaig pensar fou que aquesta tasca de transició, que durant cinc anys ens havia aconseguit de donar certes llibertats, s’esfumava. En vaig imaginar que es produïrien uns fets semblants als de l’època d’en Franco, quan foren afussellats nacionalistes catalans. Llavors em vaig indignar. Vaig sentir quelcom estrany i vaig pensar que era massa bonic això de tenir un govern i unes lleis pròpies.
Més tard però, el somriure em tornà a la cara. que el cop no prosperaría, ja que només estava recolzat per la III Regió Militar. El rei dominava la situació i aquella còlera que m’havia sobrevingut amainava. Malgrat tot, però, fins que no vaig escoltar en Joan Carles afirmant que ho controlava tot, un cuc em rossegava per dins. Em semblava que no era defitivament fallit el cop.
A l’hora de dormir en costà molt d’aclucar els ulls. Estava molt preocupat pel que succeĩa; però al final la son vencí l’angoixa.
Al matí, així que em vaig llevar, ja estava el transistor engegat. Anava difonent noticies tranquil.litzadores, tothom havia d’anar a treballar i for vida normal. A mi, però, encara en restava aquell cuc que rosegava i rosegava i em feia estar intranquil; cada vegada però anava perdent força.
En arribar a l’escola vam canviar impressions. La gran majoria prenien per boig i esventat el Tejero, i en va semblar que ningú no se’n preocupava gaire. Però jo sí que s’estava de nerviós, tenia por per la nostra autonomia i em semblava que ja durava massa aquest cop d’Estat.
Més tard, escoltava la ràdio ací, a l’Escola. Tots vam escoltar com uns guàrdies assaltants feien figa i abandonaven. Era el començament del final. En adonarme alguns dels assaltants s’hi oposaven, vaig somriure. Ho vaig prendre com una victoria.
Posteriorment al migdia, em vaig assabentar que tot estava solucionat. Vaig riure i per primera vegada vaig respirar tranquil. La nostra autonomia m’havia fet patir durant unes quantes hores, que em semblaven segles.
Font: Autor anònim, Revista Escola Tagore, Bellaterra,1981
“Fou una experiència extraordinària, increïble, la que vaig viure el dia 23 a casa. La meva mare tota l’estona anava dient: Justament avui que no he anat a plaça! Es que s’han de tenir galtes, moltes galtes”.
COP D’ESTAT!
-Cada dia arribo a casa a tres quarts de 7 de la tarda, però aquell dia havia arribat una mica més d’hora i em vaig permetre de mirar la televisió.
De sobte el programa es va interrompre i va sortir a la pantalla un anuncio on posava: “AVANCE INFORMATIVO”, jo em vaig estranyar i, al mateix temps vaig parar l’orella per veure que deien.
Van dir més o menys que el Palau de les Corts havia estat segrestat cap allà les 18:30 por uns soldats de l’exèrcit, al front dels quals hi havia Tejero, tinent coronel; continuaren donant informació.
De seguida en vaig aixecar i vaig tosinar la meva mare, que estranyament no ho sabia encara. Ella es va espantar molt i avisà a l’Anna que vingués inmediatament a casa, igual que el meu pare.
Un cop reunits tots, ens trobarem segurs; primer no van caure en la informació de la ràdio, però ma germana (que sempre porta la ràdio als dits) s’adonà que la informació abrumadora, i, dit, i fet, ja estàvem tots quatre amb l’orella al receptor.
Al cap de poca estona va començar a sonar el telèfon i el férem servir, com a mínim, 3 cops cadascú.
Fou una experiència extraordinària, increïble, la que vaig viure el dia 23 a casa. La meva mare tota l’estona anava dient: Justament avui que no he anat a plaça! Es que s’han de tenir galtes, moltes galtes.
El meu pare, que sempre té les idees molt clares, deia: Aixó d’Espanya és un joc d’ous, només podia acabar així.
I jo i l’Anna, trucant i trucant als amics, cambiant opinions i, al mateix temps, escoltant la ràdio.
L’endemà entre amics opinavem i discutíem amistosament sobre el fet.
A l’Escola, també tinguérem una espècie de col·loqui en el qual escoltavem la ràdio i aclaríem dubtes que preguntàvem a la senyora Sala.
Font: Autor anònim, Escola Tagore, Bellaterra, 1981
“Seria catastròfica, seria terrible. No podia ni pensar que morís la gent que conec, la gent que estimo, quo morís la meva família, que morissin els nous amics, que morissin els infants sense cap culpa de res. No podia pensar que guanyés l’odi davant l’amor i que triomfés la guerra davant la pau” .
UN COP DE ESTAT EN ELS MOMENTS VISCUTS.-
No cal que posi la dada del día quan es produí el Cop d’Estat, porquè tothom, arreu del món, ho sар.
Aquells dies vaig viure una gran tensió, mai no coneguda per mi, ja que a part que patia molt por Espanya, els meus pares, aquella setmana eren fora de casa. Es trobar-me sense saber que pasaria i sense els familiars que més estimo, els meus pares, em trobava perduda en un món confús.
La gent envaïa les botigues, la ràdio cada moment deia alguna cosa diferent, amb notícies confuses, la televisió no informava (sols el rei, i no el vaig sentir). Jo no sabia que fer, jo que desseguida pateixo, i on aquell moment només volia saber con es trobaven els meus avis, la família de Madrid, els pares. Totes les opinions apuntaven i la paraula “guerra” la gent deia “Com en el temps d’en Franco”.
En anar a l’escola, el matí següent, vaig provar d’imaginar como seria una guerra de veritat, però per més que ho intentés no podia; no podia imaginar soldats amb armes pels carrers, no podia veure gent morta, no podia imaginar infants sense família o mares sense fills, totes les idees passaven pel meu cap però no els podia pair. En intentar imaginar el que seria la guerra vaig pensar: “En una pelicula la guerra està molt bé, però com seria en la realitat?
Seria catastrofica, seria terrible. No podia ni pensar que morís la gent que conec, la gent que estimo, quo morís la meva família, que morissin els nous amics, que morissin els infants sense cap culpa de res. No podia pensar que guanyés l’odi devant l’amor i que triomfés la guerra davant la pau.
A la fi vaig poder quedar tranquil.la. A la clase vam escolat tot el matí la radio. El problema va tenir un resultat satisfactori: ningú no resultà mort i Tejoro ho deixà correr. En aquell moment vaig sentir com si el meu cor es fes més gros, la felicitat irradiava pel mou cos, tenia alegria a la cara, tothom estava content.
Ara tot ha passat i estic feliç, estimo el que tinc i intento acostar-me més a les persones que conec, doncs per un moment vaig pensar que les perderia. Ara puc estimar més tot el que tinc perquè sé al que fora perdre-ho.
Ha estat una bona experiència per tothom, la pena ja desapareguda i l’alegria és més grossa.
“Això no és corrupció, és simplement… al·lèrgia a la participació ciutadana”.
“Aquesta política de fets consumats, de vocals muts i de presidència absoluta, és la que genera l’ambient tòxic que tant lamenten. No és estrany que, després d’usar aquestes trampes per evacuar preguntes incòmodes, el ple acabés amb els veïns marxant entre crits de “dimissió“.
Philippe Renaudin (President de PLABUM)
PHILIPPE RENAUDIN✍️Dilluns passat vaig acudir al Ple Ordinari de l’EMD amb la intenció d’exercir un dret democràtic bàsic: preguntar. Havia comunicat per escrit la meva voluntat d’intervenir sobre les obres de la BV-1414, reservant-me el dret a formular les meves preguntes en directe. La norma i la cortesia dicten que, si el veí és a la sala, se li dóna la paraula.
Tot i això, l’administració va preferir l’escapisme. Van traduir la meva petició com un genèric “Es demana detalls sobre les obres”, van respondre amb un monòleg preparat sobre temes aliens a la meva consulta i em van negar el micròfon.
De què tenen por?
Com que no em van permetre parlar davant els vocals, publico aquí el text íntegre que l’EMD va intentar silenciar:
La pregunta censurada
“Bona nit. Començaré per un tema crític per a tots els bellaterrencs: la BV-1414. Com saben, és el nostre eix principal, però també la drecera que milers de cotxes usen entre la C-58 i l’AP-7. Per això, la meva primera pregunta és directa i espero una resposta igual de clara:
Quina data exacta han fixat per al tall de trànsit i quin pla de mobilitat han dissenyat perquè el remei no sigui pitjor que la malaltia?
Faig aquesta pregunta perquè a l’última Taula Cívica, la Unió de Veïns ens va informar sobre una reunió ‘discreta‘ a la qual van assistir per tractar aquest tema. Em fascina que per a un assumpte que afecta el cor de Bellaterra, només càpiga una associació a la cadira. Com a president de PLABUM, al costat de les associacions Terranova i BV-1414, em pregunto:
La nostra invitació es va perdre al correu o és que la nostra opinió no és prou ‘il·luminada‘ per a les seves reunions?
Poden confirmar-nos avui, sense embuts, si a la propera reunió ens faran un forat a taula o si hem de seguir assabentant-nos de la vida del poble per la premsa?
Sobre l’opacitat i els fets consumats
També voldria aprofitar el ple d’avui per aclarir un malentès amb el Vocal Norman Portell. L’altre dia es va ofendre quan vaig dir que feien les coses ‘sota la taula‘. Potser el meu castellanofrancès em va trair i ell va pensar en sobres. No vaig tan lluny. Em referia a quelcom molt més subtil i sofisticat: el seu talent increïble per a l’opacitat. Tenen vostès la sorprenent habilitat d’executar projectes sencers mantenint els veïns en una beneïda ignorància fins que les màquines són a la porta.
Això no és corrupció, és simplement… al·lèrgia a la participació ciutadana.
Fixeu-vos si és eficient el seu model, que vaig saber dels nous descobriments del meu propi carrer per pura casualitat. Gràcies al fet que passejava per allà, vam poder corregir la ubicació d’un gual que seria un despropòsit tècnic. De res, per cert.
Em pregunto quant millor seria Bellaterra si no haguéssim de perseguir la informació com a detectius, sinó que vostès ens la donessin com a governants.
Crònica d’una ruptura
Aquesta política de fets consumats, de vocals muts i de presidència absoluta, és la que genera l’ambient tòxic que tant lamenten. No és estrany que, després d’usar aquestes trampes per evacuar preguntes incòmodes, el ple acabés amb els veïns marxant entre crits de “dimissió”.
Som veïns, però mai no serem súbdits; i com bé sabem en aquesta terra, no s’accepten dictadures sota la disfressa de gestió administrativa.
Si l’EMD segueix sent aquest búnquer opac, no és que no sobrevisqui a l’annexió, és que no mereix sobreviure. Involucrar els veïns no és un favor, és l’única manera que aquesta institució tingui una raó de ser. Tenen dues opcions:
Recuperar el model de consulta real o acceptar que aquest clima de conflicte ha vingut per quedar-s’hi.
Tenen el poder d’escollir el camí, però tinguin clara la nostra resposta:
Veïns per fet, súbdits per desig, rebels com a resultat.”
No podem continuar eternament en un “mentrestant” que no satisfà ningú. PHILIPPE RENAUDIN
“Bellaterra, Sant Cugat i Cerdanyola: una oportunitat per corregir una disfunció territorial amb visió sostenible” és un article de l’advocada bellaterrencs Elisenda de Clascà, publicat recentment als mitjans Bellaterra.Cat i elCugatenc
El bellaterrenc Philippe Renaudin 📷 ARXIU BELLATERRA. CAT
Un article excel·lent que posa el dit a la nafra: Bellaterra, Sant Cugat i Cerdanyola arrosseguen des de fa dècades una disfunció territorial que només es pot resoldre amb una decisió clara de la Generalitat.
No podem continuar eternament en un “mentrestant” que no satisfà ningú. Arribats a aquest punt, la realitat és molt simple:o s’aval·la l’annexió a Sant Cugat i es resolen d’una vegada tots els problemes de gestió, serveis i coherència territorial; o es denega, i seguirem exactament amb els mateixos problemes de sempre. No hi ha tercera via.
El que cal és tancar etapa i girar pàgina. La ciutadania ha parlat, els informes tècnics existeixen, i el territori necessita estabilitat i una estructura administrativa que tingui sentit. Prolongar la indefinició només genera més confusió i més ineficiències. Per això, aquest moment és una oportunitat real perquè la Generalitat actuï amb valentia i responsabilitat. Decidir és avançar; ajornar és quedar-se encallats en el passat.
“L’expedient d’annexió no suposa cap greuge per a ningú. A Sant Cugat no li suposa una càrrega, sinó una oportunitat per integrar un nucli que ja funciona com a part del seu sistema de mobilitat, serveis i vida quotidiana. I a Cerdanyola, lluny de ser un greuge, és una oportunitat per alliberar-se d’una responsabilitat logística complexa i d’un territori difícil de gestionar per la seva desconnexió física, centrant energies i recursos en la resta del terme municipal i, especialment, en projectes d’envergadura com el Parc de l’Alba, on Cerdanyola té previst impulsar milers d’habitatges i on caldrà una enorme capacitat de planificació, inversió i gestió urbanística”.
ELISENDA DE CLASCÀ ✍️ La qüestió de l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat no és un debat identitari ni una batalla entre municipis. És, abans que res, la constatació d’una realitat territorial que durant dècades ha generat dificultats logístiques, desconnexió física i tensions administratives. I, sobretot, és un assumpte que ha acabat recaient injustament sobre els veïns, quan correspon a les institucions -i a la Generalitat en particular-assumir-ne la responsabilitat. La veritat és una pena… és un tema físic que fa patir als veïns. No és cap tema personal amb ningú. Hi ha gent fantàstica a Cerdanyola, a Sant Cugat, a Sabadell. Però el tracte institucional i la deficient relació territorial han enverinat el diàleg cultural i l’empatia ciutadana en detriment de la cohesió socio-territorial.
Durant anys, aquesta desconnexió s’ha traduït en recorreguts absurds, en la necessitat d’utilitzar el vehicle privat per accedir als serveis de Cerdanyola i en un sentiment de distància que no és sentimental ni polític, sinó literal.
Inversament, l’eix Bellaterra-Sant Cugat ha esdevingut natural i sostenible: accés directe amb FGC, connexió més curta per bicicleta i itineraris més segurs i menys contaminants. Aquesta no és una qüestió menor. La Unió Europea -a través del Pacte Verd Europeu, l’Estratègia de Mobilitat Sostenible | Intelligent i els Plans de Mobilitat Urbana Sostenible (SUMPs)- aposta clarament per models de territori que redueixin dependència del vehicle privat i prioritzi el tren i la mobilitat activa.
L’enllaç amb Sant Cugat permet circular de forma més neta, més eficient i més barata: tren, bici i itineraris accessibles. En canvi, la connexió amb Cerdanyola obliga, de facto, a utilitzar el cotxe. No per voluntat, sinó per barreres: AP-7, UAB i línies ferroviàries. Per tant, des d’una perspectiva ambiental i d’alineació europea, la coherència és clara: el mapa municipal hauria d’ajudar a afavorir la mobilitat sostenible, no a bloquejar-la.
L’expedient d’annexió no suposa cap greuge per a ningú. A Sant Cugat no li suposa una càrrega, sinó una oportunitat per integrar un nucli que ja funciona com a part del seu sistema de mobilitat, serveis i vida quotidiana. I a Cerdanyola, lluny de ser un greuge, és una oportunitat per alliberar-se d’una responsabilitat logística complexa i d’un territori difícil de gestionar per la seva desconnexió física, centrant energies i recursos en la resta del terme municipal i, especialment, en projectes d’envergadura com el Parc de l’Alba, on Cerdanyola té previst impulsar milers d’habitatges i on caldrà una enorme capacitat de planificació, inversió i gestió urbanística.
L’argument és simple: corregir una disfunció territorial no divideix, sinó que pacifica. Permet que Cerdanyola es concentri en el seu futur-amb un dels desenvolupaments urbanístics més grans del Vallès-i que Sant Cugat integri un territori que ja hi està vinculat en mobilitat, economia i serveis. I sobretot, permet que Bellaterra deixi de viure en contradicció, fent vida sostenible cap a un municipi i depenent administrativament d’un altre, a on probablement ja no serà necessària una estructura com la EMD, al haver-se aconseguit pal·liar els efectes de la disfunció territorial mitjançant l’annexió.
Sant Cugat veurà i proposarà segons la seva pròpia idiosincràsia administrativa quina serà la millor manera d’administrar Bellaterra en exercici de les seves legítimes competències territorials.
Alguns temen que l’annexió pugui generar distància emocional. Però no hi ha raons per pensar-ho. Cerdanyola continuarà sent ciutat germana; Sant Cugat, municipi veí; i Bellaterra, comunitat unida. La identitat no es perd amb un canvi de terme municipal. El que sí es guanya és coherència territorial, eficàcia administrativa i sostenibilitat quotidiana.
L’Europa que volem -la dels FGC, de la bici, de la reducció d’emissions i de smart mobility- no es construeix amb discursos, sinó corregint incoherències. I aquesta n’és una. Les institucions haurien de posar-se les piles, com diu la veïna, i resoldre el que els veïns no haurien d’estar suportant.
En definitiva, l’annexió és una oportunitat per Sant Cugat, que consolida la seva xarxa sostenible, una oportunitat per Cerdanyola, que allibera recursos per afrontar el nou repte del Parc de l’Alba, i una solució justa per Bellaterra, que viu en un entorn que ja funciona amb Sant Cugat.
En aquest procediment completament legal i reglat administrativament pel Decret 244/2007, entre d’altres, es preveuen períodes de transició tutelats per al generalitat, destinats a la negociació interterritorial, a on els ens locals implicats tenen la oportunitat de plantejar millores o convenis de collaboració que puguin donar cabuda a compartir la gestió de serveis entre d’altres.
El cas de les escoles, entre molts d’altres com l’adscripció a una o altra àrea hospitalària, seria un clar escenari a compartir i consensuar, i estic segura que es podria arribar a una gran entesa.
Seria un èxit que finalment aquest “nus de nusos” fos l’inici de la vertebració real i efectiva d’un territori ple d’oportunitats per a tots. Espero que sapiguem aprofitar aquesta oportunitat, i que es deixi de carregar aquesta disfunció sobre els ciutadans.
La millor manera de conviure és reconèixer la realitat i adaptar-nos-hi. Perquè potser no és una solució fàcil d’executar, però sí que és senzilla d’entendre.
“L’enllumenat és un servei que ens falla com una escopeta de fira”, va afirmar Albert Turon, portaveu d’ERC, al ple de novembre de Cerdanyola del Valles“.
Enllumenat de carretera i de persones a Bellaterra |Google Map
LLUIS TORRES✍️Al poble de Bellaterra li cal generar una imatge nocturna d’equilibri entre l’ordre funcional i l’ordre estètic basat en les persones i no en carrers basat pel trànsit de cotxes. D’aquesta manera, caldria modificar la tecnologia d’enllumenat LED que permetin avançar cap a una Bellaterra més sostenible i eficient, a l’alçada dels vianants i no pas il-luminant el cel.
Bellaterra, com poble residencial, hauria d’evolucionar cap a una millor sensació lumínica als seus carrers (oficialment només tenim una carretera) es reparteixi molt millor i s’aposti per una major eficiència energètica amb la incorporació de les millors tecnologies lumíniques del mercat i sobre tot es converteixi en criteris d’il·luminació de voreres i no de calçades.
La il·luminació de Bellaterra està centrada en el pla horitzontal, considerant principalment les vies de circulació, sobretot per vehicles.
Bellaterra compta amb més de 100 carrers i molts punts de llum, un conjunt desigual fruit de renovacions urbanístiques i de manteniment aïllades que han donat lloc a una disparitat de criteris, models i resultats. Les actuacions municipals de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès en matèria d’enllumenat públic és plena, però oblidada en Bellaterra, que no s’ajusten als nivells de lluminositat necessàries, amb problemes d’interrupcions permanents i manca de reparacions ràpides, contínuament reclamades pel veïnat.
Les recomanacions a nivell internacional i segons el comitè Espanyol de la Il·luminació (CEI), estableix els nivells lumínics necessaris en una ciutat a nivell de seguretat i visibilitat van de 5 a 30. L’Ajuntament de Cerdanyola treballa per la millora i la remodelació de les instal·lacions lumíniques de la ciutat amb les actuacions que només recullen millores permanents dels seus carrers però no pas dels de Bellaterra.
“L’enllumenat és un servei que ens falla com una escopeta de fira”, va afirmarAlbert Turon, portaveu d’ERC de Cerdanyola, a un ple del mes novembre de 2025, recordant que el seu grup municipal ha hagut de recórrer a la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP) per obtenir informació sobre l’estat real de les instal·lacions.
“El desfibril.lador que fa molts mesos es va treure del mur de l’antic Club Bellaterra sense donar cap informació, i va estar mesos desaparegut”.
Desfibril·lador gairebé amagat amb les heures que penjen del SorliSport |CHUS CORNELLANA
CHUS CORNELLANA|El President de l’EMD, responen a una pregunta que li vaig fer al darrer Ple de la Junta Veïnal, va dir que el desfibril·lador, desaparegut durant molt de temps, es col.locaria darrera de la Plaça del Pi, al Carrer Lluís d’Ábalo.
Riba mai més va dit res, tant que sovint anuncia “Festetes” a l’EMD Informa i Bellaterra TV, però cap referència on recentment ha fet instal·lar, més aviat amagat, el desfibril·lador. Al costat del que algún día serà el Consultori Mèdic, com va dir res de res.
“Avui he vist el desfibril·lador totalment amagat dins una entrada coberta per les heures que penjen del Sorli, al costat d’un local de la UVB”
Allí no ho trobarà ningú, malgrat el cartell que ho anuncia, –si per desgràcia algú l’ha d’utilitzar per problema cardíac-, a la Plaça del Pi, on es concentren la majoria de les persones.
Cal reclamar la tornada del Desfibril.lador a la Plaça del Pi . Si algún día s’inaugura el Consultori Mèdic, ja en posarà un l’ICS , com ho ha fet el SorliSport a l’interior de les seves instal·lacions per normativa legal.
El desfibril.lador ha de situar-se on hi ha la gent, cal que retorni a la Plaça del Pi! Es més important aquest tema, que veure on instal·lar un banc a la Plaça.
La Salut és prioritari, més quan després de quasi 2 anys del vistiplau del CatSalut, encara no tenim inaugurat el Consultori Mèdic per mala gestió del President de l’EMD de Bellaterra.
Compartim amb el veïnat de Bellaterra l’escrit rebut del nostre veí Josep A Martínez Llorach, sobre el manteniment de la llibreria Paper’s al nostre poble
Llibreria Paper’s de Bellaterra 📷 ARXIU
Benvolguts,
Sembla que hi ha un tema relacionat amb el nostre poble que fa temps que resta sense resoldre.
Em refereixo a la botiga Paper’s, situada a la plaça del Pi.
Durant les darreres setmanes —per no dir mesos— l’establiment presenta un estat força deixat, tant a l’exterior com a l’interior, on l’oferta de productes és mínima.
Sigui per manca de clientela, de recursos econòmics o d’una perspectiva clara de futur… qui sap?
No em correspon fer-ne un judici de valor, però és evident que costa entendre’n les causes. Crec que tots els veïns de Bellaterra coincidirem que una botiga com la “vella” Paper’s és necessària al nostre poble.
Per això, demano a qui correspongui que prengui les mesures oportunes per evitar que aquesta situació s’allargui indefinidament
BELLATERRA.CAT 