“L’enllumenat és un servei que ens falla com una escopeta de fira”, va afirmar Albert Turon, portaveu d’ERC, al ple de novembre de Cerdanyola del Valles“.
Enllumenat de carretera i de persones a Bellaterra |Google Map
LLUIS TORRES✍️Al poble de Bellaterra li cal generar una imatge nocturna d’equilibri entre l’ordre funcional i l’ordre estètic basat en les persones i no en carrers basat pel trànsit de cotxes. D’aquesta manera, caldria modificar la tecnologia d’enllumenat LED que permetin avançar cap a una Bellaterra més sostenible i eficient, a l’alçada dels vianants i no pas il-luminant el cel.
Bellaterra, com poble residencial, hauria d’evolucionar cap a una millor sensació lumínica als seus carrers (oficialment només tenim una carretera) es reparteixi molt millor i s’aposti per una major eficiència energètica amb la incorporació de les millors tecnologies lumíniques del mercat i sobre tot es converteixi en criteris d’il·luminació de voreres i no de calçades.
La il·luminació de Bellaterra està centrada en el pla horitzontal, considerant principalment les vies de circulació, sobretot per vehicles.
Bellaterra compta amb més de 100 carrers i molts punts de llum, un conjunt desigual fruit de renovacions urbanístiques i de manteniment aïllades que han donat lloc a una disparitat de criteris, models i resultats. Les actuacions municipals de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès en matèria d’enllumenat públic és plena, però oblidada en Bellaterra, que no s’ajusten als nivells de lluminositat necessàries, amb problemes d’interrupcions permanents i manca de reparacions ràpides, contínuament reclamades pel veïnat.
Les recomanacions a nivell internacional i segons el comitè Espanyol de la Il·luminació (CEI), estableix els nivells lumínics necessaris en una ciutat a nivell de seguretat i visibilitat van de 5 a 30. L’Ajuntament de Cerdanyola treballa per la millora i la remodelació de les instal·lacions lumíniques de la ciutat amb les actuacions que només recullen millores permanents dels seus carrers però no pas dels de Bellaterra.
“L’enllumenat és un servei que ens falla com una escopeta de fira”, va afirmarAlbert Turon, portaveu d’ERC de Cerdanyola, a un ple del mes novembre de 2025, recordant que el seu grup municipal ha hagut de recórrer a la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP) per obtenir informació sobre l’estat real de les instal·lacions.
“El desfibril.lador que fa molts mesos es va treure del mur de l’antic Club Bellaterra sense donar cap informació, i va estar mesos desaparegut”.
Desfibril·lador gairebé amagat amb les heures que penjen del SorliSport |CHUS CORNELLANA
CHUS CORNELLANA|El President de l’EMD, responen a una pregunta que li vaig fer al darrer Ple de la Junta Veïnal, va dir que el desfibril·lador, desaparegut durant molt de temps, es col.locaria darrera de la Plaça del Pi, al Carrer Lluís d’Ábalo.
Riba mai més va dit res, tant que sovint anuncia “Festetes” a l’EMD Informa i Bellaterra TV, però cap referència on recentment ha fet instal·lar, més aviat amagat, el desfibril·lador. Al costat del que algún día serà el Consultori Mèdic, com va dir res de res.
“Avui he vist el desfibril·lador totalment amagat dins una entrada coberta per les heures que penjen del Sorli, al costat d’un local de la UVB”
Allí no ho trobarà ningú, malgrat el cartell que ho anuncia, –si per desgràcia algú l’ha d’utilitzar per problema cardíac-, a la Plaça del Pi, on es concentren la majoria de les persones.
Cal reclamar la tornada del Desfibril.lador a la Plaça del Pi . Si algún día s’inaugura el Consultori Mèdic, ja en posarà un l’ICS , com ho ha fet el SorliSport a l’interior de les seves instal·lacions per normativa legal.
El desfibril.lador ha de situar-se on hi ha la gent, cal que retorni a la Plaça del Pi! Es més important aquest tema, que veure on instal·lar un banc a la Plaça.
La Salut és prioritari, més quan després de quasi 2 anys del vistiplau del CatSalut, encara no tenim inaugurat el Consultori Mèdic per mala gestió del President de l’EMD de Bellaterra.
Compartim amb el veïnat de Bellaterra l’escrit rebut del nostre veí Josep A Martínez Llorach, sobre el manteniment de la llibreria Paper’s al nostre poble
Llibreria Paper’s de Bellaterra 📷 ARXIU
Benvolguts,
Sembla que hi ha un tema relacionat amb el nostre poble que fa temps que resta sense resoldre.
Em refereixo a la botiga Paper’s, situada a la plaça del Pi.
Durant les darreres setmanes —per no dir mesos— l’establiment presenta un estat força deixat, tant a l’exterior com a l’interior, on l’oferta de productes és mínima.
Sigui per manca de clientela, de recursos econòmics o d’una perspectiva clara de futur… qui sap?
No em correspon fer-ne un judici de valor, però és evident que costa entendre’n les causes. Crec que tots els veïns de Bellaterra coincidirem que una botiga com la “vella” Paper’s és necessària al nostre poble.
Per això, demano a qui correspongui que prengui les mesures oportunes per evitar que aquesta situació s’allargui indefinidament
“Per allà on passava, deixava petjada, però no de manera teatral, sinó freàtica”, explica Genís Sinca, l’autor de la biografia de Ramon Fuster i Rabés que acaba de publicar Pagès Editors. Nascut a Bell-lloc d’Urgell el 1916 i mort a Barcelona el 1976, amb només 60 anys, Fuster va ser un transformador de la pedagogia catalana i un gegant de la resistència cultural antifranquista.
«Hauria pogut ser monjo, músic o batlle de Barcelona, però la vocació i la passió el van encaminar cap a la pedagogia i el mestratge»
Ramon Fuster i Rabés, un mestre de mestres Sinca: “Estimulava qui treballava amb ell 📷PAGÈS EDITORS
Martí Estruch Axmacher (*) Era l’hora del pati a l’escola Tagore de Bellaterra i feia un bon dia. Teníem sis anys i el joc consistia a anar eliminant formigues a mesura que sortien del niu. Quan no en sortien més, hi abocàvem una mica d’aigua i l’èxode es reprenia. Per ser l’any 1975, allò era molt més apassionant que qualsevol videojoc, oimés tenint en compte que encara no els havien inventat. De cop, una veu masculina dolça però ferma va interrompre la nostra escabetxina: ‘Per què ho feu això?
Les formigues també són criatures de Déu i mereixen viure.’ Des d’aleshores, sempre que mato una formiga, o fins i tot un mosquit, penso en Ramon Fuster, el director de la meva escola.
Aleshores, innocent de mi, no podia pas saber que l’escola Tagore era un oasi enmig del desert i que Ramon Fuster era un home extraordinari. Pensava que la meva escola era com les altres i amb prou feines devia capir quina era la funció d’un director, més enllà de protegir-ne les bestioles. Quan tens sis anys, encara no imagines com n’està, de mal organitzat i mal repartit, el món, i el fet que per esmorzar uns portin entrepans de Nocilla dins la motxilla oficial del Barça i uns altres una poma tallada a trossos en una bossa cosida a casa són misteris insondables, mers indicis que encara són molt lluny de la rastellera de xifres que David Fernàndez és capaç de recitar de memòria i que mostren que no són només els esmorzars i les motxilles cares allò que ens separa, independentment que menjar una peça de fruita per esmorzar sigui molt més saludable.
Però el fet indubtable és que el Tagore era alhora illa i oasi: una escola catalana, mixta, laica i moderna en ple franquisme.
Una escola repartida en diversos edificis que havien estat cases familiars, enmig de la natura, amb moltes flors, un castanyer davant la torre principal i tot de pins dels quals baixaven les erugues de la processionària, que es mostraven encara més endreçades a l’hora de desfilar i sobretot més difícils d’exterminar que les formigues.
Una escola on fèiem jocs florals per Sant Jordi, panellets per Tots Sants i Els pastorets per Nadal. Una escola que neix el 1957 en el decurs d’una reunió clandestina del moviment Crist Catalunya, quan l’advocat, activista i dramaturg Frederic Roda li fa arribar un trosset de paper amb la següent proposta: ‘Ramon, fem una escola?’
50 anys de l’Escola Tagore de Bellaterra. D’esquerra a dreta: Maria Rosa Fàbregas, Jordi Pujol i Toni Morral
Si Ramon Fuster ‘només’ hagués fundat l’escola Tagore, ja hauria acomplert amb escreix l’objectiu vital, com es podria definir: fer quelcom de positiu per a la societat i per al país. Però és llegint l’excel·lent biografia que n’ha escrit Genís Sinca (Ramon Fuster i Rabés, biografia del mestre, a Pagès Editors) com podem fer-nos una idea de la dimensió real del personatge: un homenot fora de mida i certament inabastable en un article com aquest. De manera discreta però exercint un lideratge inequívoc, trobem el nom de Fuster lligat a projectes cabdals en aquella època, com l’Escola de Jardineres Educadores, el Col·legi de Llicenciats, Cavall Fort, les escoles Sant Jordi o el diari Avui, entre més. I llegint el llibre de Sinca t’adones que Fuster no era un més en aquests projectes, sinó que n’era motor, peça cabdal i, sovint, imprescindible.
Hauria pogut ser monjo, músic o batlle de Barcelona, però la vocació i la passió el van encaminar cap a la pedagogia i el mestratge. Va formar centenars, potser milers, d’educadors, mestres i professors, amb unes idees modernes i desconegudes al sud dels Pirineus en aquella època. Fuster capta l’essència dels moviments pedagògics renovadors de Piaget, Freinet, Montessori i companyia i se’ls fa seus, creant-ne un de propi. Directament i indirecta, va influir en milers d’alumnes, i és prou simptomàtic que gent tan diversa ideològicament com Federico Mayor Zaragoza, Miquel Roca i Junyent i Ernest Maragall, que el van tenir de professor a Virtèlia, se’n declarin deutors. Maragall, per cert, li atribueix un altre possible ofici: ‘Hauria pogut ser ministre d’educació si hagués estat en un país normal.’
El país no era, ni és, normal. Amb prou feines era país. Ramon Fuster forma part d’aquesta colla de prohoms que es van dedicar a fer-lo quan Catalunya era un erm, fruit de la derrota de la guerra del 1936-1939 i de la grisor i la repressió del franquisme posterior. Fuster, amb Raimon Galí, amb Joan Triadú, amb Josep Espar i Ticó, amb el mateix Jordi Pujol que tant va popularitzar l’expressió, i amb tants altres des de posicions i àmbits diversos, fan aquest país nostre, o el refan, com si fossin formiguetes: de manera tossuda, disciplinada, incansable, assumint riscos i sacrificant sovint família i lleure.
Ells han ajudat en gran manera a dur Catalunya on és ara, a una posició en què per a molts s’ha fet evident que és impossible de continuar fent país sense disposar d’un estat propi. En honor a ells, també, penso que fóra bo deixar les batalletes partidistes de banda i dedicar-nos a culminar la tasca. Si fóssim formigues, potser ja ho tindríem fet.
(*) Martí Estruch i Axmacher (Lovaina, Flandes, 8 novembre 1968) és un periodista i diplomàtic català. Fou delegat oficial de la Generalitat de Catalunya a Berlín (Alemanya) entre 2008 i 2012. Entre octubre de 2012 i febrer de 2014 fou director del Programa Internacional de Comunicació i Relacions Públiques Eugeni Xammar del Govern de Catalunya. Des de llavors, treballa al Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (DIPLOCAT) i col·labora al mitjà digital Vilaweb.
Voldria expressar el meu malestar: a la Junta veïnal es va demanar a l’EMD un Pla de Mobilitat per a tot Bellaterra, que inclogués una anàlisi global de tots els aspectes (peatges, cotxes, transport públic, aparcament, bicicletes, etc.).
En canvi, ara l’EMD anuncia un Pla de Mobilitat de Bicicleta com si això donés resposta a la petició veïnal. Personalment, ho trobo insultant i poc respectuós amb el que vam demanar. No es tracta de menysprear la bicicleta, però reduir la mobilitat de Bellaterra només a això em sembla una actitud xulesca i gens seriosa envers els veïns.
Crec que caldria que el govern de l’EMD rectifiqués i encarrilés un pla integral de mobilitat per tot Bellaterra, tal com se li va sol·licitar.
“Senyor Riba, mentre vostè ha decidit invertir en burocràcia, les voreres es desfan i els carrers s’esberlen, posant en risc als nostres veïns. Creiem que s’ha girat l’esquena al poble” PLABUM
“Un 60% del veïnat va decidir, de manera democràtica i legal, emprendre el camí de l’annexió a Sant Cugat. Ho van fer amb esperança, amb convicció, i amb l’anhel de millorar la qualitat de vida del nostre poble. Però aquella esperança, legítima i pacífica, s’ha anat transformant en indignació” BELLATERRA-SANT CUGAT
PLABUM
Representats de la EMD, de la Diputacio de Barcelona y Exelentissim Alcalde de Cerdanyola
Molt Bona tarda, i benvinguts a la nostra Entitat Municipal “Desatesa” de Bellaterra:
Volem donar veu a una realitat que compartim i que fa massa temps que suportem en silenci : Bellaterra se sent abandonada.
Els carrers es degraden, la il·luminació és insuficient, el clavegueram col·lapsa, i moltes de les infraestructures són del segle passat, mentre el trànsit extern creix sense control i envaeix els nostres carrers, ja no segurs ni tranquils com abans.
Senyor Riba, mentre vostè ha decidit invertir en burocràcia, les voreres es desfan i els carrers s’esberlen, posant en risc als nostres veïns. Creiem que s’ha girat l’esquena al poble.
Mirin aquesta plaça:
… esplèndida, sí, però lluny del projecte original. … sense places d’aparcament verdes per als residents, … sense la rotonda que reforçi la seguretat vial, … … sense el traspàs de la carretera B1414, vial d’alta densitat i on alguns de nosaltres ja hi hem près mal. … darrere aquesta plaça, un centre mèdic que ENCARA NO ÉS una REALITAT…
Perquè hem de dependre de les Subvencions de la Diputació i no de les Inversions que ens pertoquen? La cadira de l’excelentíssim Ajuntament, roman buida a les nostres juntes veïnals, i el bloqueig i retràs d’expedients com el de l’annexió, es fa sota un únic lema: “Bellaterra és Cerdanyola.” .. sense més .. però amb els màxims respectes .. ha volgut Cerdanyola ser mai de Bellaterra?…
COMISSIÓ D’ANNEXIÓ A SANT CUGAT
Bellaterra demana pas, volem marxar de Cerdanyola. Tenim veu propia i una comunitat activa que no es cansa de tirar endavant, malgrat ens sentim invisibles als ulls de les Institucions.
Un 60% del veïnat va decidir, de manera democràtica i legal, emprendre el camí de l’annexió a Sant Cugat. Ho van fer amb esperança, amb convicció, i amb l’anhel de millorar la qualitat de vida del nostre poble. Però aquella esperança, legítima i pacífica, s’ha anat transformant en indignació.
Volem pertànyer a un municipi amb qui poder tenir cohesió geográfica i social. Volem tenir accés als serveis bàsics sense tenir-ne que asumir tota la càrrega, que és un dret per a tothom. I si! Volem pertànyer a Sant Cugat perque allá tenim el cap, les dependencies de l’Ajuntament , els cinemes i els restaurants tant sols agafant un tren que pasa cada 15 minuts. Ens sentim una molèstia per Cerdanyola. Però també estem segurs que som una oportunitat per Sant Cugat!
Amb l’esperança que hi hagi una entessa dels municipis i respectin la voluntat del poble de Bellaterra.
“La meva aportació pot servir per situar el moment i la raó d’aquesta silueta que durant uns quants anys va ensenyorir aquest bocí de Bellaterra, un cigne cisellat en un xiprer d’amunt d’una peanya de tres prismes, un de quadrat, un de rectangular i un de piramidal o mig piramidal esculpits a tisora de poda” IGNASI RODA FÀBREGAS
Ignasi Roda Fàbregas i el seu llibre Bellaterra 1930-2005, Crònica de 75 anys
LA MORT DE SIGNE
L’entrada de Wikipèdia de Viot cita encertadament la fon de l’Enciclopèdia Catalana que diu que: L’Art topiària és una pràctica de la jardineria que consisteix a donar formes artístiques a les plantes mitjançant l’esporga. El seu origen es troba en la jardineria dels romans i va continuar durant el Renaixement italià, fins a arribar al punt culminant amb André Le Nôtre* realitzador dels jardins de Versalles el 1662, que va donar a les plantes formes còniques i piramidals.
El disseny de les estacions de la línia Ferrocarrils de Catalunya (FCC actualment FGC), impulsada per Carles Emili Montañés i Criquillon** (1877-1974) i que unia Barcelona i el Vallès Occidental, contemplava la incorporació de zones enjardinades junt als edificis de les estacions de certa singularitat.
El fet que Bellaterra fos anunciada com a Ciutat Jardí donava peu a la idea de dissenyar un jardí seguint l’estètica del moviment urbanístic d’Ebenezer Howard*** (Londres 1850-1928) que preconitzava l’Art Topiària com a part fonamental del seu projecte. Si ens fixem en la fotografia del citat article de Viot, veurem que el xiprer escultura connecta visualment amb l’Av. Joan Fàbregas, aleshores Av. Central, és a dir que hi havia una voluntat estètica i paissagística d’unir l’estació amb la urbanització.
IGNASI RODA FÀBREGAS (Cronista de Bellaterra)
Vista aèria. Pel fet que l’hostal ja compti amb tota l’edificació feta, podem datar la fotografia de finals dels 50 primers dels 60. El 1962 es van començar les obres per a asfaltar la carretera B-V1414 des de l’Av. Marcet. En la foto encara es pot apreciar el xiprer/cigne i fins i tot el disseny de les altres parts enjardinades de lestació. És evident que la intenció dels ferrocarrils era la d’integrar tota l’estació a la plaça.
*André Le Nôtre (París, 12 març del 1613 – 15 de setembre del 1700) fou jardiner del rei Lluís XIV de 1645 a 1700 i va tenir sobretot com a tasca concebre la disposició del parc del palau de Versalles, però també el del Château de Vaux-le-Vicomte i del Château de Chantilly. Era un famós cortesà i aconseguí fer amistat amb Lluís XIV. Va ser l’autor dels plànols de nombrosos jardins a la francesa.
**Carles Emili Montañès i Criquillion(Barcelona, 1877 – Madrid, 1974) va ser un enginyer industrial que treballà en dues companyies de tramvies de Barcelona, tingué un paper important en la fundació de la Barcelona Traction, Light and Power i de Ferrocarrils de Catalunya (1912). Fou president de Ferrocarril de Sarrià a Barcelona (1911), Governador Civil (1919), diputat al Congrés dels Diputats. En la dècada de 1940 recolzà a Joan March en el seu assalt a la Barcelona Traction. També fou president del Cercle Català de Madrid durant els anys seixanta.
***Ebenezer Howard(Londres, 1850 – 1928) fou un arquitecte i urbanista, autor de Garden Cities of Tomorrow, obra on exposa una utopia basada en la ciutat-jardí o en l’harmonia entre el món urbà i la natura. La publicació del llibre va propiciar la fundació del Garden City Movement. El seu pensament està influït per Edward Bellamy, Robert Owen i Walt Whitman i és patent en l’obra d’arquitectes posteriors com Frank Lloyd Wright.
Proposava edificar ciutats de mida petita, estructurades al voltant de barris o suburbis envoltats de camp però prou propers els uns als altres com per gaudir d’una àmplia gamma de serveis. Cada barri havia de ser econòmicament autosuficient i governat pels mateixos habitants. A cada barri, els serveis se situarien envoltant les illes de cases, amb preus assumibles per totes les classes socials. Estarien protegits d’ampliacions fruit de l’especulació per un sòl no edificable de propietat comunal. Es van intentar aplicar les seves idees al disseny de la ciutat de Letchworth.
També va defensar l’ús de l’esperanto com a eina de comunicació universal, idioma que va emprar en alguns discursos públics.
“No tinc res contra dels esquirols, animalons simpàtics en aparença, però per a mi un símbol és una cosa que ha d’estar més arrelada al lloc. Però bé, això seria motiu dun altre article. I ja van dos! IGNASI RODA I FABREGAS
Ignasi Roda Fàbregas i l’excigne de Bellaterra, cara a cara
LA MORT DEL CIGNE
L’amic Francesc Pérez em demana que complementi l’entrada de Wikipèdia sobre Bellaterra que parla de l’escultura ornamental que, temps ha hi havia a l’estació de Bellaterra. La meva aportació pot servir per situar el moment i la raó d’aquesta silueta que durant uns quants anys va ensenyorir aquest bocí de Bellaterra, un cigne cisellat en un xiprer d’amunt d’una peanya de tres prismes, un de quadrat, un de rectangular i un de piramidal o mig piramidal esculpits a tisora de poda.
Desconeixia que la pràctica d’aquesta jardineria de nom Art topiària i ràpidament cerco les referències, sobre tot l’origen de la paraula topiària, que deriva (cito) “de la paraula llatina topiarius (jardiner-paisatgista ornamental), creador de topia o (llocs), una paraula grega que els romans van aplicar també als paisatges interiors executats a la fresca i que és una pràctica de jardineria que consisteix a donar formes artístiques a les plantes mitjançant la retallada amb tisores de podar”. El mot grec topia em porta al mot utopia, és a dir: no lloc o un lloc que no existeix. Mot introduït per Tomàs Moro per descriure una societat ideal i, per tant, no existent.
Quina bella cosa les paraules!
Aclarit aquest aspecte lingüístic, he de dir que l’entrada de Wikipèdia signada per Viot erra quan diu que aquest cigne va ser un símbol de Bellaterra, com ho són el Pi o l’Esquirol. El primer símbol de Bellaterra va ser un pi encerclat per una tanca i que era el logotip de la Unió de Propietaris de Bellaterra. La simbologia és ben específica pel que fa al sentit de propietat, es a dir: un terreny acotat on edificar el xalet. Posteriorment es va retirar la tanca quan l’entitat es va passar a dir Unió de Propietaris i Veïns de Bellaterra, un logotip que es va canviar per un cercle dividit amb una fulla i una B i traient la paraula propietaris, un rentat de cara perquè la propietat segueix existint. Però bé, això mereixeria un altre article.
El símbol de l’esquirol va ser més tardà i el va introduïr en Jordi Guiu el 1985 creant la revista L’Esquirol del Vallès on apareix el logotip que ha fet fortuna. Val a dir que aleshores alguns Bellaterrencs es van entestar en recuperar els esquirols i es van importar alguns exemplars de l’estranger, tenint-los un temps engabiats perquè s’aclimatessin. El cas, però es que es van escapar i no se saps del cert si algun esquirol que s’han albirat des d’aleshores, són descendents d’aquells altres.
Més cap aquí, la incorporació de l’esquirol a la bandera de Bellaterra ha establer la simbologia. Personalment us he de dir que no m’agrada aquest símbol perquè no crec que Bellaterra, antigament, fos terra d’esquirols com alguns volen creure i com pressuposa la bandera. Els pins de la urbanització són tardans i es van plantar quan es van començar a construir les cases i, prou sabut és que aquests animalons acostumen a viure en llocs de moltes pinedes.
No tinc res contra dels esquirols, animalons simpàtics en aparença, però per a mi un símbol és una cosa que ha d’estar més arrelada al lloc. Però bé, això seria motiu d’un altre article. I ja van dos!
“Bellaterra té molts plans pendents per elaborar i resoldre, perquè, com ja he dit en un altre ocasió, no només ha envellit sinó que l’hem deixat envellir de mala manera i ara se’ns acumulen les urgències”.
Ignasi Roda, cronista de Bellaterra
UNA REFLEXIÓ
El passat 10 de març va tenir lloc la inauguració d’un tram de voravia del camí antic de Sant Cugat, conegut també pel Camí dels Monjos, ja que era el corriol utilitzat per connectar el Monestir de Sant Cugat amb el Monestir de Sant Llorenç del Munt o de La Mola, o al Monestir de Montserrat. Per l’ocasió, l’EMD em va demanar de fer un escrit que transcric més avall i que vaig llegir sota d’una pluja persistent i en presència de representants de la mateixa EMD, de l’Ajuntament de Cerdanyola, de la Diputació de Barcelona, algun mitjà de comunicació i amb l’absència manifesta de veïns, potser per la inclemència del temps o perquè l’esdeveniment no va merèixer de la seva atenció.
Amb un to evocador vaig fer un repàs d’aquest carrer, no sense però pensar, mentre llegia l’escrit, que potser hauria estat bé d’aprofitar l’ocasió per reflexionar sobre els desastre d’aquesta via Bellaterrenca que no sabem si és ben bé carn o peix. Però soc de mena educat i si em conviden per parlar sobre Bellaterra, ho faig de grat i amb respecte. Això no treu, i bé ho saben els meus lectors (si és que en tinc) que pugui utilitzar la premsa local per a dir allò que penso.
Ja he parlat altres vegades d’aquest Cami Antic de Sant Cugat i ho he fet denunciant la passivitat de l’administració per buscar solucions. També he criticat aquelles solucions imposades per l’antic President de l’EMD Ramon Andreu i el seu equip i tots hem vist com algunes d’elles eren tombades per la justícia i d’altres perduren fent d’aquest vial un recorregut desagradable i ple d’entrebancs. Jo no crec que els entrebancs serveixin per pacificar un carrer.
Tornant a la inauguració de la voravia, us he de dir que crec que és una obra incompleta, no només perquè el seu recorregut és curt sinó també pel seu disseny que, a ben segur i en dies de pluja, el voral de terra adjacent envairà la zona cimentada. També perquè aquesta reforma es queda a mitges ja que hi ha altres trams on s’hauria pogut actuar. Em refereixo a aquells on ja existeix el terreny guanyat a les parcel·les, però que han quedat com a part integrant d’aquestes i d’us exclusiu dels vehicles que hi aparquen i, per a més inri, disposant unes barreres d’arbust que barren el pas dels vianants. L’administració argumentarà que, per qüestió de pressupost, cal fer les reformes per fases, però ningú ens explica quines són o seràn aquestes fases. Dit d’una altre manera; l’administració es penja la medalla d’una inauguració i després, qui dia passa anys empeny.
Caldria, doncs, reclamar a qui correspongui (que crec que és l’EMD perquè és qui ha de tenir cura dels vials) que elaborés un pla d’actuació total pel Camí dels Monjos perquè tots sabéssim com anirà la cosa, com es farà i en quins terminis. Bellaterra té molts plans pendents per elaborar i resoldre, perquè, com ja he dit en un altre ocasió, no només ha envellit sinó que l’hem deixat envellir de mala manera i ara se’ns acumulen les urgències.
El 2011 vaig presentar la meva candidatura per a presidir l’EMD i amb un grup de veïns i veïnes vàrem elaborar un programa amb més de 70 propostes per a implementar en els diferents àmbits que creiem havíem de treballar: governació, economia, cultura, esports, neteja, jardineria i enllumenat, regulació i ordenació del trànsit relacions municipals, política local, relacions externes i comunicació. La darrera proposta resava així:
Que es creï un equip de treball que elabori un llibre blanc amb el títol provisional La Bellaterra del centenari, on hi quedin reflectits els anhels i les inquietuds de tots nosaltres de com volem que sigui la Bellaterra del 2030. Aquest ha de ser un document pensat per a les generacions futures.
Aquest Llibre Blanc havia de ser un memorial de greuges col·lectiu, a la manera d’aquell Memorial enviat al rei Alfons XII d’Espanya el 1885 inspirat en l’estil de les antigues reclamacions (greuges) de les Corts Catalanes.
A les portes d’aquest centenari el més calent és a l’aigüera i no sembla que la cosa vagi per bon camí. I em sap greu deixar un llegat poc productiu i farcit de polèmiques i entrebancs de tota mena i fent us del mot Montilla, amb una desafecció veïnal pels mals que semblen endèmics de Bellaterra i la poca imaginació que es té per cercar solucions.
I ara, us deixo amb lescrit inaugural.
Ignasi Roda 4 de maig de 2025
Tram voravia del Camí de Sant Cugat
UNA EVOCACIÓ
He viatjat en el temps i he vist antics caçadors caminant per un corriol i endinsar-se als boscos de la serra Galliners. Possiblement aleshores deuria ser coneguda com a serra dels velociraptors, parents prehistòrics de les gallines.
Després he tornat a remuntat el vol i he vist que aquest corriol esdevenia un sender o camí, i que per ell hi passaven els traginers, i també els caçadors de conills i, dia si dia també, una processó de monjos que anava d’aquí d’allà del Monestir de Sant Cugat al Monestir de Sant Llorenç del Munt o de La Mola, o al Monestir de Montserrat. Anaven i venien i per això fou conegut aquest corriol com El Camí dels Monjos.
Ja més cap aquí, un terratinent de l’indret de nom Margenat, i que l’any 1927 va demanar permís per fer-se una casa a la urbanització dels Margenat, veient que més avall de les seves terres, al solell de Can Domènech, un apotecari de nom Bartomeu impulsava una urbanització amb aspiracions de Ciutat Jardí, va pensar de fer el mateix i parcel·lar les seves terres per fer-hi cases.
Aleshores aquell primer senderol i després camí, va esdevenir carrer on i confluïren altres carrers amb el denominador comú de que tots els que queden a la part oest, o, dit duna altra manera, els que queden a la banda esquerra venint de Sant Cugat, el seu nom comença per T: Talismà, Til·ler, Talió, Talent, Tosca, Tamborí, Tulipà i Topazi. Potser la tria va ser perquè a la nova urbanització li van posar el nom de Terranova, tot junt, i no pas com Bellaterra que va néixer amb un guionet al bell mig i que un veí d’aleshores va suprimir-lo per allò de trencar definitivament amb el Noucentisme.
I, per què Terranova i no Nova-Terra, amb guionet? Potser en Margenat admirava Leif Eriksson anomenat l’Afortunat, el Viking que va trepitjar terra americana 500 anys abans que Colom i que, segons diuen, va establir un assentament a l’illa de Terranova anomenat Wine Land, o Terra del Vi. No seria potser per les vinyes que per l’indret hi tenia en Margenat? Sigui com sigui, a partir d’aleshore el corriol primitiu o senderol o camí medieval, va esdevenir carrer per on hi circulaven els cotxes del veïnat. Ai las! D’això en van dir progrés.
Però, no acaba aquí el meu viatge al passat perquè ara veig…, veig, veig.., sí! homes visionaris que van pensar que calia fer un túnel que travessés la muntanya del Tibidabo i una carretera que connectés el Baix Llobregat i el Vallès (Occidental, es clar). I aquella carretera seria una Via Interpolar, és a dir, entre dol pols, i que d’ella en sortirien ramificacions que, ves per on, una d’elles seria aquell corriol primitiu o senderol o camí medieval o carrer, i que aleshores esdevindria una avinguda d’amplada generosa.
Ai las! La reserva del sol es va aplicar de immediat i com a resultes va esdevenir una cosa que ara…, no sé com dir-li. Perquè ni corriol primitiu ni senderol ni camí medieval ni carrer ni avinguda sinó una mena de circuit per a practicar una gimcana, és a dir: on els vehicles de motor fan recorreguts artificials durant els quals els participants han de superar una sèrie de proves: punts rodons minúsculs, stops inversemblant o contra natura, esvorancs i vianants que, com balises, cal esquivar.
Oh! Per aquell corriol primitiu, aquell senderol, aquell camí, ja no hi podien passar ni caçadors, ni monjos ni vianants. La modernitat ho va fer tant malament que durant anys i anys les gents que per allí passaven corrien el risc de ser atropellades o d’ensopegar amb extensions de jardí a les voreres o trobant-se barrant el pas, els nous dinosaures de quatre rodes.
I ara que he tornat al present veig un nou intent d’humanitzacio d’aquell Camí dels Monjos, només un tros, no fora cas que humanitzéssim tot el vial i ens vingués la síndrome de Stendhal. Però, com se sol dir, val més això que res, que l’esperança mai es perd, i per alguna cosa hem de començar. I que no s’aturi, i que s’apliqui el sentit comú a les decisions que es prenguin.
No! No tornarem a tenir aquell corriol, aquell camí. La seva essència es va perdre amb el progrés i la modernitat. Però, si més no, tenim aquest tram que s’inaugura a bombo i plateret i per on, per uns metres i a recer d’aquests maltractats xiprers, podem fer volar a la nostra fantasia i creure que som uns monjos consirosos que van i venen de monestir en monestir.
LLUÍS TORRES|Compartim l’article d’opinió sobre el Verd per Bellaterra del bellaterrenc Joan R. de Clasca publicat al número 64 de 1997 L’Esquirol de Bellaterra, i la polèmica sobre l’avantprojecte de zona esportiva al Torrent de Can Domènec.
Joan R. de Clascà i el Torrent de Can Domènec
Verd per Bellaterra (Joan R. de Clascà)
Ja tenim polèmica ecologista a Bellaterra, i, de luxe, amb oposició a golf inclosa. I, a més, tenim una nova associació per a la reivindicació dels valors ambientals del nostre poble: Bellaterra Natura. L’Avantprojecte de zona esportiva al Torrent de can Domènec, que està estudiant el Club, s’enfronta, no nat, a un moviment d’oposició acabdillat per aquesta Associació que ja ha iniciat la corresponent recollida de signatures. Es denuncia l’agressió ambiental lligada a la futura operació de reblert del Torrent i fins i tot rebem comunicats de ciutadans a qui la noticia del projecte els fa tremolar les cames i ennuvolar la vista veient amenaçats arbres, mussols, eriçons i esquirols. Tot un panorama d’actualitat.
El nostre poble és viu, evidentment…
En Frederic Roda, l’home més erudit i entès de la història de Bellaterra que conec, m’ensenyava un dia velles fotografies dels nostres paratges: ¡sense cap arbre!, ja que abans de la urbanització original, Bellaterra eren vinyes, i m’explicava com els pins que avui dia omplen el nostre paisatge varen ésser plantats per la immobi- liària que es va “inventar” Bellaterra, com a reclam per afavorir la venda de parcel.les, qui per economía i, sobretot, per rapidesa de creixement, va efectuar la plantació amb pi gallec, tan estrany al paisatge originari català.
També un altra dia em va contar com, un grup d’entusiastes de la imatge de l’esquirol com a símbol de Bellaterra, preocupats pel fet que als nostres boscos no hi havia un sol representant del gènere, varen aconseguir uns exemplars, de raça americana, que hi varen alliberar i que, per tant, varen ésser els pares de la nostra emblemàtica fauna actual.
Amb tot això no vull pas elaborar un argument menyspreador de la defensa del nostre entorn, ni tampoc debilitar cap acció que vulgui preservar la fauna que conviu amb nosaltres. Però, de vegades, es bo desdramatitzar una mica els debats aferrissats per tal de cercar-ne perspectives d’anàlisi més complertes. Està clar que, a Bellaterra, ningú vol, em sembla a mi, donar suport a cap malifeta ecològica, però també està clar que el nostre territori ha de complir amb la missió d’acolliment als seus habitants “humans” i això vol dir que ha d’estar dotat dels espais públics de lleure adients i que aquests han d’ésser, sobretot, accessibles i fonamentalment utilitzables sense recórrer a tècniques d’exploració selvàtica tipus Indiana Jones, amb matxet per obrir-se camí per les bardisses, cordes per escalar-ne les vessants, botes especials per a resistir els àcids al creuar els seus rius-claveguera i revolver per defensar-se de l’atac dels molsuts i descarats exemplars d’enormes rates de claveguera que, a més de mussols, eriçons i esquirols, els poblen.
L’estricta realitat i legalitat urbanística ens diu que les dotacions significatives i qualificades de zones verdes i lliures d’ús i gaudí públic que existeixen a Bellaterra són els nostres torrents. Per tant, els habitants “humans” de Bellaterra, si volen poder gaudir d’aquests espais, (cosa a la que tenen el mateix dret que els ciutadans que viuen en altres indrets on les zones verdes són terrenys “normals”) han de poder exigir que s’hi practiquin les adients operacions de reparació infrastructural per tal que es transformin en terrenys com hem dir accessibles i utilitzables normalment.
Està clar que aquestes transformacions caldrà efectuar- les amb la cura ambiental que calgui per preservar-ne les espècies però, vista la història, no passarà res de nou si damunt el reblert dels torrents, (convenientment canalit- zats els seus fons-claveguera) hi tornen a plantar arbres, potser aquesta vegada d’espècies més adients al territori Vallesà com ara roures, alzines i pi del país.
A partir d’aquest moment i quan ja tinguem les zones verdes a les que tenim tot el dret, podrem discutir com les gaudim i per què no, si les dotem o no parcialment amb instal.lacions esportives amb l’edificabilitat, les característiques, i la forma i proporció adequades a les normatives urbanísti- ques vigents.
BELLATERRA.CAT 