Quan un arbre corpulent amenaça caure de tal forma que pot causar perjudicis a una altra finca o als transeünts d’una via pública o particular, l’amo de l’arbre està obligat a tallar-lo i retirar-lo i si no no ho fes ho farà l’autoritat a càrrec seu.
LLUÍS TORRES|Artur Vidal Solà, va ser cronista oficial de Bellaterra i jutge d’Ascens del Districte número 2 de Sabadell. La Comissió Permanent del Consell General del Poder Judicial el va jubilar forçós, -perquè va complir l’edat legalment establerta, el dia 25 de juny de 1984. Com ja venia fent, va ser el moment en què es va dedicar de ple i fer interessants cròniques locals a la revista l’Esquirol del Vallèsde Bellaterra. Avui compartim l’article d’opinió que es va publicar al número 17 de l’estiu de 1987, que donà a conèixer els problemes que pateix Bellaterra a l’espai públic, ple de cables de llum, telèfons i arbrat situat en terrenys privats, que en tempestes poden fer mal a passejant i altres finques properes.
Pins privats caiguts durant la tempesta Gloria a un carrer de Bellaterra i la ràpida intervenció de la brigada de l’EMD 📷ARXIU BELLATERRA.CAT
AVIAT HI TORNAREM, per Artur vidal
Bellaterra gaudeix d’un excel.lent clima: fa fred a l’hivern i força calor a l’estiu. Fa uns anys que no són estranyes les nevades com també sovintejen els temporals d’estiu amb vendavals i torrentades. Naturalment, després d’aquestes maltempsades és habitual quedar-nos unes hores o una nit o un dia sense servei elèctric i també telefónic.
La nostra primera recriminació, és, naturalment: “altra vegada la FECSA». Però si donessim un tomb per la nostra barriada ens adonariem que no sempre és culpa de la FECSA. Us convido a passejar pels carrers de Bellaterra, fareu un exercici molt sa i amb notables descobriments.
No em direu que les nevades i tamborinades de cada any són imprevisibles! També seguint els romans, per alguna raó aquí hi va passar la Via Augusta, l’article 390 del Codi Civil també ens diu: “Quan un arbre corpulent amenaça caure de tal forma que pot causar perjudicis a una altra finca o als transeünts d’una via pública o particular, l’amo de l’arbre està obligat a tallar-lo i retirar-lo i si no no ho fes ho farà l’autoritat a càrrec seu“.
Qui pot fet complir la llei? L’autoritat: és autoritat l’Ajuntament. Pot fer-la complir qualsevol perjudicat o amenaçat acudint als tribunals per obligar al propietari que fa l’orni a complir la llei. Aviat vindran les tempestes d’agost i setembre: no us oblideu pas de comprar unes quantes espelmes per si de cas.
Només us caldrà mirar enlaire i veureu com sovint la línia elèctrica i també la telefònica passen per un entramat de branques i per sota de pins llargaruts prims i inclinats cap el carrer i que semblen d’una sustentació miraculosa. Naturalment, cau una nevada, ve un temporal acompanyat d’unes aquells pins desmesurats o aquelles branques imprudentes cauen sobre el carrer i trenquen i malmeten els fils elèctrics o telefónics.
Això és una amenaça pels veïns de Bellaterra, tant perquè hem de soportar mancances elèctriques i telefòniques –per la incuria d’alguns veïns o propietaris– com per les possibles conseqüències físiques.
Existeixen unes lleis, que ja venen del temps dels romans, homes previsors, i que el Codi Civil va recollir dins d’un article, el 1.908 n. 3 i que tradueixo al català, per si algú no enten l’espanyol, que diu: Igualment els propietaris són responsables dels danys causats: 3r. Per la caiguda d’arbres col-locats en llocs de trànsit, quan no sigui motivat per força major.
És clar que un temporal, una riuada, una nevada, no és força major, perquè no reuneix els dos requisits d’ésser una circumstància inevitable i imprevisible.
LLUÍS TORRES| Llegint el número 24 de la revista L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de novembre i desembre de 1988, hem trobat un interessant article de l’Artur Vidal iSolà, (qui fou nomenat Cronista Oficial de Bellaterra). Ho compartim pels que vulguin recordar o saber quelcom més de la terra on viuen, han construït casa seva familiar o seu de l’empresa o negoci.
Vista de l’Estació de Bellaterra (FGC) des dels terrenys actuals de la Universitat Autònoma de Barcelona
BELLATERRA I L’ENTORN
Bellaterra va ser construïda en un indret del Vallès Occidental situat al començament d’una massa muntanyosa i sobre la vertent que mira cap a la plana del sud, i en la confluència dels actuals municipis de Cerdanyola, Sant Cugat, Rubí i Sant Quirze. Bellaterra és un raval del municipi de Cerdanyola, a l’extrem occidental del seu terme i a uns cinc kilòmetres de la ciutat.
Aquesta massa muntanyosa separa les aigües pluvials, entre les que van a parar al riu Besòs per mitjà del riu Ripoll i els seus petits afluents i les que van a para al riu Llobregat per mitjà de la riera de les Arenes i la de Rubí.
Bellaterra està dintre del Vallès Occidental i quan es va construïr la Urbanització, el país era una barreja de terra erma, vinyes abandonades, segurament des del temps de la filoxera algunes minses pinedes. Tenim una fotografia aèria de Bellaterra dels anys 1930 o 1931, ignoro la data exacta, on es pot veure un bon troç del nostre raval, centrat en la plaça del Pi, com un terreny erm i puntuat amb uns quants petits pins. A l’espatlla de Bellaterra, cap al Nord hi ha la zona muntanyosa amb boscos, però en la part restant està rodejada per zones agrícoles amb varies masies d’arrels històriques llunyanes.
Recordem la masia de Can Jeroni Martí, al límit Nord de Bellaterra, mirant cap a Sant Quirze i l’actual Universitat de Bellaterra i al costat de la carretera que va de Bellaterra a Sabadell, la masia de Can Miró, situada a uns dos-cents metres de l’antic camí de Bellaterra a Cerdanyola, a l’esquerra i més enllà de l’antiga torre dels Codina, abans vivenda i estudi del pintor sabadellenc Vila Puig, avui propietat de la Universitat Autònoma. Una escriptura de l’any 1727 parla de la família Miró com a propietaris de la masia. Tenia unes 27 hectàrees de secà i vinya.
A prop del nostre raval, mes cap al Sud i no gaire lluny de l’Estació del Ferrocarril de Catalunya, hi ha el que resta de la masia de Can Domènech.
Des que pertany a la Universitat Autònoma, està ensorrada i abandonada. Jo crec que la majoria dels pintors del Vallès havien pintat aquesta masia; essent jo molt jove un dia vaig anar a can Domènech per treure’n algunes notes de la casa i encara no havia començat quan va apareixer la Tereseta, propietària del Mas, que em va treure del lloc, dient que era destinat a pasturatge de les vaques i que amb la farum que hi deixaria, després no voldrien anar-hi. Amablement em va indicar un altre lloc des d’on podria pintar i no molestaria a les vaques. Aquí és on es situen em va dir tots els pintors que vénen al mas. I tenía raó, el lloc era molt millor.
La masia està documentada a l’any 1736 com a propietat d’un tal Benet Domènech. Es conta que quan la construcció de l’església de Cerdanyola, motejada per «la vella», va pagar les campanes i perquè fessin millor dring va tirar a la fosa unes monedes d’or.
Els últims propietaris van ser la Tereseta i el seu marit, de qui ara no recordo el nom. Vivien sols i vells. Se’n deien moltes anècdotes, com les referents a la seva anada única a Barcelona, amb motiu del casori o quan els varen robar i lligar. Tenia 27 hectàrees de secà i vinya. Mes enllà i cap a Sant Cugat, hi ha el mas anomenat Can Fatjó dels Xiprers, perquè es diu que inmemorialment tenia uns xiprers a l’entrada donant senyal de bon acolliment. Està formada per la masoveria, coberts pel bestià i la casa dels propietaris. A la porta de fusta d’entrada al pati hi havia enregistrada la data de 1702.
A la façana de la casa i al costat del portal hi ha d’inscripció: «feta en vida de Jaume Fatjó dels Xiprers 1.790». A la reixa d’entrada al pati hi ha l’inscripció renovada en vida de Tomàs Fatjó dels Xiprers 1848». I a la porta de la capella hi ha la data de 1841. Jo no ho he vist, però ho diu la Guia Excursionista de J. Mimó Llobet, Té unes 211 hectàrees de secà, vinya i bosc.
Al costat d’aquest últim i més a prop de Sant Cugat hi ha la masia de Can Fatjó dels Urons. El nom no té res a veure amb aquells indis del Canadà, sinó que sembla que ve d’un antic auró que estava plantat al bell mig de l’entrada del mas. Segons el diccionari Auró és una planta de l’especia Acer Campestre.
El Mas és del municipi de Cerdanyola però eclesiàsticament correspon al de Sant Cugat i per això es diu que: «vius a Cerdanyola, mors a Sant Cugat».
Està documentada a l’any 1270 en un testament signat per Isidre Fatjó dels Urons. A l’any 1520 la pubilla dels Fatjó es va casar amb un Isidre Margenat. En un esgrafiat de la casa hi ha la data del 1803 Domingo Margenat, i en la tanca del pati hi ha la data del 1875. Al patrimoni de Can Fatjó s’hi van agregar el Mas Farrerons, que era una parada i ferreria al peu del camí de Sant Cugat a Sabadell i el Mas Boixadors repartit entre els termes de Cerdanyola i Sant Cugat.
La masia té masoveria, pati, coberts i la casa del propietari, molt interessant i amb mobles i ceràmiques notables. Com anècdota personal recordo que amb el seu propietari Margenat, vàrem anar al mateix curs i col·legi de Barcelona.
Té 89 hectàrees de secà, vinya i bosc.
Al darrere de Bellaterra, al Nord i entre la massa muntanyosa i pertanyent, crec, al municipi de Sant Quirze, hi ha la masia de Can Camps, que fins no fa gaire era lloc d’excursió entre el jovent de Bellaterra. Va ser adquirida pel Sr. Estrada, propietari del Pedregar, i actualment és un restaurant.
Per fer aquestes notes, a més de la meva memoria he consultat: Guia Excursionista de J. Mino i Llobet, «El Vallès, vigor i bellesa» de Ferrán Canyameres; i “Lo Vallés” de Norbert Font i Sagué.
Artur Vidal i Solà, fou nomenat Cronista oficial de Bellaterra
Número 24 de L’Esquirol del Vallès 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Vaig néixer el dia 25 de juny de 1914 a la ciutat de Barcelona, a la dreta de l’Eixample. El meu pare, Climent Vidal i Pons, Procurador dels Tribunals, versat en qüestions d’art, va ésser qui s’establí a Bellaterra i construí la torre de la Plaça de l’Estació; era nascut a Manresa. I la meva mare, Joana Solà, de la població de Gràcia, poetessa, va guanyar un premi en uns jocs florals de Bellaterra.
Forma part de la meva historia el fet que el meu avi patern, Maurici Vidal i Quer, fos advocat, director i propietari del periòdic de Manresa “El Puente de Alcolea”, del qual crec que van sortir solament dos o tres números. Era partidari del general Prim i, per tant, del partit progressista, i el meu avi matem, Artur Solà i Moner, fou apotecari de la població de Gràcia, republicà federal de Pi i Margall i tinent d’Alcalde de Gracia per aquest partit.
La meva joventut va ésser la propia d’una família benestant barcelonina, estudiant les primeres lletres i després el batxillerat al col.logi dels Escolapis del carrer Diputació de Barcelona. Els estius, en canvi, eren diferents dels dels meus companys barcelonins, ja que passàvem tres mesos seguits en una masia al mig del camp, prop de Sampedor, amb els masovers i la Pepeta, una minyona d’aquelles que passaven de pares a fills. Era un estiueig força salvatge: això vol dir que he laurat, he portat carro, als dotze anys caçava amb escopeta del 12 i ens banyàvem a la sèquia de Manresa, que passava pel bell mig de la finca, però també hi havia una bona biblioteca i fou on vaig començar a sentir-me devorador de llibres. El 14 d’abril de 1931 era al col.legi del carrer Diputació i en arribar la nova que s’havia proclamat la República, els capellans ens van enviar cap a casa, però amb un parell de companys vam anar a recorrer la ciutat, Rambla avall, on els tramvies anaven curulls de gent i els vianants, pel carrer, cridaven l’històric “Visca Macià, mori Cambó”. Ens arribarem fins a la Plaça de Sant Jaume, plena de gent cridant visques i morin alternativament. i de tant en tant sortia del balcó de la Generalitat algun polític per dir quatre paraules. El curs de 1931 1932 vaig acabar el batxillerat, i el mateix estiu vaig fer el primer curs de la carrera d’advocat. El curs 1932-1933 vaig aprovar aproximadament el segon curs i part del tercer, mentre que a l’estiu vaig fer el que em quedava del tercer curs. L’any següent, o sigui el curs de 1933 -1934, vaig acabar la carrera d’advocat. Faltava un mes per complir els 19 anys.
Com que per la meva edat encara no podia exercir d’advocat, per guanyar temps vaig entrar de passant al despatx d’un advocat i al mateix temps vaig començar la carrera de Filosofia i Lletres, que no vaig poder acabar perquè mentrestant va venir la guerra civil.
Si no recordo malament, l’estiu de 1934 va ésser el primer que vam venir a Bellaterra, a la torre que era a mig fer. Bellaterra era petita, hi havia poques famílies, amb l’hostal d’en Bartomeu, que era l’eix de la vida social. Recordo d’aquells temps les famílies Fabregas, Llorach, Grifé, Roda, Tamburini, Ábalo, Buïgas, Platero, Negre Balet, Casolà. Cottet, etc,
El 19 de juliol i començament de la guerra civil ens va agafar a Bellaterra, i un dia escriuré els fets ocorreguts aquí aquells primers dies. Bellaterra va quedar un temps sota el domini del camarada Pérez, però nosaltres, tan bon punt es va restablir el trànsit ferroviari vam fugir a Barcelona. Quan vam arribar a Barcelona encara s’hi veien restes paleses de la batalla del dia 19 i següents. Va ésser un terratrèmol moral tan gran que tots vam quedar com esglaiats, però després ens anàrem sitsar. Recordo que els primers mesos, i juntament amb uns amics entranyables, en Martínez, Serramalera i Bassedas, amb un automòbil propietat d’un parent, circulavem per la ciutat i amb gasolina subministrada pels comitès revolucionaris, gracies que els dos amics eren estudiants de medicina i havien pintat a la carrosseria rètols que deien “METGE” “Requisat”. Durant aquells dies, a més de gaudir dels beneficis d’un automòbil gratuït, vam portar moltes monges i capellans d’un lloc a un altre, i també llençàvem armes que ens donaven gent esporuguida que les tenien amagades, però es va acabar quan van assassinar el pare d’un dels nostres companys, que era precisament propietari del vehicle.
Després vaig ésser declarat útil per a serveis auxiliars, per raó de la meva vista i juntament amb l’amic Serramalera, i també algunes vegades amb el meu germà, recorríem els pobles cercant patates i aliments. Finalment vaig ésser mobilitzat com a oficial de complement, i incorporat amb el grau de tinent. Després d’uns mesos d’entrenament al Castell de Figueres vaig ésser incorporat a la Reserva General d’Artilleria. Era un cos que estava generalment a la reraguarda, acampat a uns quilòmetres del front, destinat a reforçar les unitats d’artilleria a les zones de combats. Vaig participar en algunes batalles i també a la retirada de Catalunya. El dia 26 de gener vaig ésser a Barcelona, disparant des de la Diagonal contra les tropes franquistes que avançaven des del Llobregat i cap a Esplugues. El migdia ens vam retirar cap al nord i en arribar a l’altura de Premià vaig decidir acabar la guerra i em vaig escapar de la bateria. Vaig presentar-me a les forces italianes de la columna Litorio, que avançaven per la costa. Vaig ésser conduït a Barcelona a peu i portat presoner al castell de Montjuïc, on vaig passar una quinzena, i després acompanyat per dos guardies civils, a peu, em van portar a la presó Model de Barcelona, on vaig passar una temporada, fins a les darreries del mes de maig. Avui els presos de la Model es queixen perquè hi ha tres presos per cel.la, nosaltres érem set. A últims de maig vaig sortir de la presó, després em van fer un consell de guerra i vaig tenir la sort de sortir-ne absolt. Una de les èpoques més interessants, curioses i que recordo amb més complaença d’aquell temps de guerra civil, són aquell parell de mesos que vaig passar fent de vagabund per les terres catalanes, sense gastar ni cinc i vivint de caritats.
Artur Vidal Solà 📷 L’Esquirol del Vallès
Acabada la guerra la misèria en el pais va esser gran, excepte per a uns quants “enxufats” i per als “estraperlistes”. Vaig començar a exercir la carrera d’advocat, però fent qualsevol feina. No podia fer oposicions a catedra de dret, segons era el meu propòsit inicial, perquè no era ex- combatent, ni ex-captiu, i sí en canvi pertanyia al sector “rojo separatista judaico masónico” segons les qualificacions de l’èроса.
Acabada la guerra mundial amb la derrota d’Alemanya, les coses es van suavitzar una mica. Vaig anar a Madrid a fer oposicions per a Jutge i he de dir que m’ho vaig passar molt bé. El meu primer destí va ésser Gandesa, lloc d’on recordo en especial dos fets, el primer, que durant un parell de dies van quedar tancades les comunicacions amb Tortosa, interceptat el camí pel maquis, i el segon, una denúncia presentada pel metge forense, que suposo que era molt patriota i religiós: teniem un detingut a la presó de Gandesa, i com que tenia purgacions el metge forense el va visitar, i va quedar esglaiat quan va veure que a la “titola” tenia tatuada la imatge del Crist. El forense ho va denunciar i es va iniciar un sumari per injúries a la Religió que no sé com va acabar, ja que al cap de poc vaig anar a parar al Vendrell, on vaig estar un any i després vaig demanar l’excedència. Però poc després em van anunciar oposicions entre jutges per pujar de categoria, a les quals vaig presentar-me i, guanyades, vaig tornar a ingressar passat un any a Mataró, i de nou vaig demanar l’excedència. Durant els anys 1949 al 1968 vaig exercir d’advocat i vaig tenir moltes experiències diverses. Puc recordar la meva època literària, formant part d’una penya que es reunia en una granja taverna del carrer Petritxol. Allà es discutia tot sense limitacions ni censures. Recordo de la penya, a més dels inseparables Martinez i Reinals, com a d’altres components, l’Eugeni Nadal, que després de mort va donar nom al Premi Nadal de “Destino”, el pintor Llobet, l’aquarel.lista Juan Torras Bach, l’escriptor i guionista Juli Coll, el crític cinematogràfic Angel Zúñiga, el químic Joaquim Giralt, el poeta Segalàs, Juanito Valls, industrial i autor de revistes del Parallel. És en aquesta época que vaig escriure una novel.la, que l’editorial Hymsa va enviar a la censura de Madrid, la qual va prohibir la seva publicació. També vaig tenir el període de viatge. La meva primera estada a París va ésser el 1949, uns quinze dies. Era l’època de Sartre i de les coves existencialistes. Durant uns anys, del 1949 al 1955 més o menys, vaig passar un parell de mesos a l’estranger a l’estiu. Feia un curs d’un mes, aproximadament, en una Universitat europea i afegint hi el viatge d’anada i tornada eren aproximadament els dos mesos de vacances.
En aquest període vaig ésser durant uns anys President del Comitè de Competició de la Federació Catalana d’Hockey i Patinatge, i després, quan es van separar vaig passar a Secretari de la Federació de Patinatge fins que un dia es van acabar tots, des del President a l’últim mico. En el meu període intel.lectual vaig formar part de l’Institut de Dret Comparat, Fundat per en Solà Cañizares, del qual vaig ésser director, sense sou, de la secció de Dret Marítim. Per aquest motiu vaig col.laborar bastant en l’organització del Congrés Internacional de Dret Comparat, celebrat a Barcelona. També en aquest període vaig fer el Doctorat en Dret. Vaig publicar uns quants Ilibres, com “El crédito documentado irrevocable”, que va ésser la meva tesi doctoral. Després vaig escriure i publicar “El conocimiento de embarque en el transporte internacional” i una recopilació, ordenada i comentada, de la Jurisprudència Mercantil Marítima. També vaig publicar una bibliografia de Dret Marítim i alguns altres treballs i col.laboracions.
En aquest període vaig ésser secretari d’organització del Congrés Internacional d’Activitats Subaquàtiques, celebrat a Barcelona dins el meravellós marc del Museu Marítim.
Vaig ésser durant uns anys administrador i tresorer de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, entitat que va fer molt pel teatre català en aquella època, fins que fou clausurada pel govern civil franquista.
Mort el meu pare primer, i un temps després la meva mare, l’any 1968 vaig decidir passar a la vida tranquil.la i burgesa, i vaig reingressar a la carrera judicial. Després d’uns anys a Manresa vaig passar a Cornellà, i últimament a Sabadell, on fa cinc anys que em van jubilar. Com a última anècdota vull dir que vaig formar part de la plataforma de Justícia Democràtica, formada uns anys abans de la mort del General Franco, composta per jutges antifranquistes i adherida a l’Assemblea de Catalunya. En les reunions de l’Assemblea de Catalunya sempre hi assistia un representant nostre. Com a cosa curiosa recordo que vam tenir una reunió bastant nombrosa, amb representants de jutges de fora, i amb una assistència de trenta a quaranta delegats, en un pis del carrer de Llúria al costat de la comissaria de policia.
I en fi, com que tot té un acabament, fa cinc anys que em van jubilar i des d’aleshores visc “aparcat” uns dies a Barcelona, altres a Bellaterra, fent la viu-viu i esperant el canvi definitiu de residència.
L’Esquirol del Vallès, gener-febrer de 1990 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
BELLATERRA.CAT 