BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 16 de setembre de 2024

LLUÍS TORRES| Compartim un interessant article sobre els constructors de Bellaterra, per Artur Vidal i Solà, cronista de Bellaterra i jutja de Sabadell, que publicà l’estiu de 1991 a la desapareguda revista L’Esquirol del Vallès de Bellaterra.

ELS CONSTRUCTORS DE BELLATERRA

No em refereixo a les persones emprenadores que van descobrir l’indret que després seria Bellaterra i on varen preveure la possibilitat de construir una urbanització, pretenent seguir els plans gubernamentals de finals de la dictadura de Primo de Rivera, previstos en la llei anomenada de construcció de cases barates i sembla que per aquest motiu la societat urbanizadora es va anomenar «Fomento de la Vivienda Popular S.A., sino que em refereixo als planificadors, els constructors i aquells que d’alguna forma varen col laborar en la materialització del projecte.

Es dificil saber autènticament qui va fer els plànols i dissenya la primera estructura dels carrers, places, clavagueram, enllumenat, per cerquessim els antecedents a que si l’admínistració, si es que existeixen trasbals de l’any 1936 no els i el va fer desaparèixer, ens trobariem molt possiblement que el que figura autor, en realitat no ho és. ara les coses són diferents, com ignoro si però en aquella época, moltes vegades l’arquitecte que havia signat plànols no era pas l’autor, si altre que ho feia per diverses com incompatibilitats, els no un raons, residències, col·legiació, funcionaris administratius, etc. i com que per altra banda ara ja no tinc paciència per fer recerques en els archius administratius, recorrer a la llegenda, que moltes vegades és tan certa com les noticies documentades.

Recordo que el meu pare explicava que l’arquitecte que va plantejar els plànols de Bellaterra fou el Sr. Girona, crec que nat a Barcelona però artísticament perteneixent a l’escola futurista de Marinetti.

Ignoro d’on ho treia el meu pare, però si que puc observar com a possible circumstància, que corrobora la veracitat de l’afirmació, és que el meu pare era Procurador dels Tribunals i de sempre molt afeccionat a l’art. Tenia certa amistad amb el Sr. Viza Cavall, un dels fundadors de Bellaterra, personatge important, advocat i financer i en política un ferm i notable carli, encara que de la branca lliberal. El meu pare el coneixia en primer lloc per raons professionals i després per l’adquisíció d’uns solars a la nova urbanització. També podien existir certes concomitàncies pel fet que encara que el meu pare era lliberal i sentimental pertenexien al partit republicà d’Acció Catalana, el seu padrastre era també un carli notori a Manresa, tant es així que per baralles polítiques va ser desterrat de Manresa on vivia la família del meu pare.

Això que he dit em fa pensar que va treure la paternitat tècnica de l’urbanització, de la font inicial o sigui dels primers administradors de la societat urbanitzadora.

De fet, jo no recordo haver vist mai el Sr. Girona per Bellaterra i el que durant molts anys va portar técnicament l’urbanització va ésser l’arquitecte Sr. Sala, molt conegut a Bellaterra en aquells primers temps.

Era persona amable, simpática i d’una falta de puntualitat tan extraordinària que em sembla que en la meva llarga vida no he vist cap altre semblant. És l’arquitecte que va plantejar el desbrossament de nous carrers a mida que s’aixemplava la nostra urbanitzció. Va construir una petita urbanització pròpia, adosada a Bellaterra, i situada al costat dret de la carretera cap a Sant Cugat i després de passat el pont sobre el ferrocarril.

La rivalitat del primer venedor oficial de terrenys Sr. Rovira, que va viure inicialment a la torre propietat crec del Sr. Borrull i que ara hi viu el Sr. Asturgó, amb el Sr. Bartomeu, l’amo de l’Hostal de Sant Pancràs va motivar que aquest senyor fes venir a Bellaterra, un altre arquitecte per enfrontar-lo l’oficial Sr. Sala. Aquest nou arquitecte fou el Sr. Audet que va acturar paralelament al Sr. Sala fins a l’any 1936, posteriorment no n’ha tingut cap noticia. El Sr. Jordi Audet, home també agradable, va fer els plànols de l’església de Bellaterra.

M’agrada recordar aquí, que es va possar la primera pedra de l’església de Bellaterra el 16 d’agost de 1935, presidit l’acte pel Bisbe Sr. Ururita de Barcelona, assesinat a l’any 1936, quan la revolta militar. En foren padrins el Sr. Joan Fàbregas i la Sra. Concepció Die de Platero. Naturalment hi assistí el rector de Cerdanyola i també el capellà que cada diumenge deia missa a Bellaterra a la improvisada capella de darrera l’Hostal, Sr. Josep Massip. El constructor de l’esglèsia era el Sr. Josep Bordas, que va fer altres construccions a Bellaterra, i que era l’avi del Sr. Bordas, periodista, que va venir a Bellaterra no fa gaire a donar una conferència sobre el narcotràfic.

Però també hi ha una altra persona que ara vull recordar com un dels constructors de Bellaterra i és l’amic Casimiro Cots, que va morir, em sembla, cap a l’any 1945. Qui era en Casimiro Cots? Ho era tot: el guarda, el representant de la societat Urbanitzadora a Bellaterra, l’encarregat de les obres, el distribuidor de l’aigua, carter, encarregat dels telèfons, etc.

I les cases, qui les va construir? D’aquells temps recordo en Josep Bordes, després un tal Amargos, que crec que a més era constructor del Bisbat, i després, en Tomàs Llorens Renau, mestre d’obres, un artista, que va construir la meva torre i que recordi ara la del Sr. Oliver i també la del Sr. Socrates, entre d’altres.

Després de la guerra civil la preponderancia constructiva la tingué el Sr. Roig que va ser el que va acabar la construcció de l’Hostal, més ben dit, les obres d’ampliació de l’Hostal cap a l’Estació, i altre torre i també l’edifici de la Plaça Maragall on ara hi han les botigues de queviures i pastisseria.

Durant un temps semblava que tallaria el bacallà a Bellaterra el Sr. Casamitjana, constructor de moltes torres, però aviat passa cap a negocis de més envergadura i ultrapassà els límits de Bellaterra i adhuc crec el territori català. També va treballar bastant el Sr. Navarro, que va començar com encarregat del Sr. Casamitjana, i va acabar després amb empresa pròpia.

No vull acabar aquestes línies sense parlar del bon amic Gaspar, mort fa molt poc temps, i durant anys encarregat del contractista Roig, i ara feia un estria temps jubilat. Jo crec que tots els bellaterrencs dels anys 1940 a 1970 li deuen algun favor o altre. Era nat a la regió murciana, ara no recordo la població, i vingut a Catalunya de jove. Es va integrar totalment a la nostra terra; parlava el català perfectament. Fou guardia d’Asalto, quan la República i al servei de la Generalitat primera, després de la guerra, depurat i apartat del cos, va tornar a l’activitat privada. Era republicà, però de la nostra terra, de forma que la seva simpatia política requeia en l’Esquerra Republicana de Catalunya. Últimament vivia jubilat a Sabadell i mort fa poc temps, crec que als 86 o 87 anys.

Artur Vidal

Font: L’Esquirol del Vallès

Read Full Post »

Bellaterra, 15 de setembre de 2024

LLUÍS TORRES|Compartim la primera part de la crònica d’Artur Vidal i Solà, qui fou jutja a Sabadell i cronista oficial de Bellaterra. Ho publicà al número 25 de L’Esquirol del Vallès, de 1990

BELLATERRA, ABANS D’ARA

Bellaterra mira cap al sud-est del Vallès. Des dels nostres turons veiem el Collserola i les muntanyes de la costa, que limiten el Vallès per l’Est. Es un mirador magnífic. Com que les tragèdies, batalles, guerres, solen desenvolupar-se a les valls, és de suposar que alguns habitants de la plana, quan venien aquestes maltempsades, s’amagaven dins la nostra zona mutanyosa fins que havia passat la tempesta.

No penso endinsar-me en les èpoques de les bestioles estranyes i corpulentes, sinó que faré un esbós de temps més propers. El Vallès era habitat per una tribu íbera, els laietans, i, circumstància històrica important, la mateixa tribu ocupava la zona avui anomenada del Barcelonès. Això vol dir que a través dels mil.lenis, per qüestió racial i també geogràfica, hem tingut, en general, la mateixa sort que la ciutat de Barcelona. I segurament no és pas pura casualitat que a l’Edat Mitjana molts pobles del Vallès eren considerats com a carrers de Barcelona.

Els laietans eren una gent normal,
vivien pacíficament i es dedicaven al conreu de la terra, petita artesania primitiva i, naturalment, a la procreació, com probablement feien els azteques abans de l’aparició d’Hernán Cortés. Però com que sempre hi ha algú que vol el que no té, va passar que els cartaginesos, després de la primera guerra púnica, van cercar un espai per a expansionar-se i explotar, i aquest lloc va ésser la Península Ibèrica. Van fundar la ciutat de Cartagena, com a base d’operacions, i des d’allí es van endinsar cap al sud i cap a l’interior de la Península, i més tard cap al nord. Es diu que Amilcar Barca va arribar fins al lloc on actualment hi ha Barcelona, on va fundar un poblat cartaginès, anomenat Barcino, del nom del general. Però aviat va recular cap al sud. Per tal d’evitar enfrontaments prematurs amb Roma van signar un tractat pel qual es comprometien a no travessar l’Ebre cap amunt. Em sembla que és la primera vegada en la història que les terres d’amunt de l’Ebre quedaven vinculades a Europa, mentre que la part restant de la Península passava sota la influència africana de Cartago. Aquest tractat intentava de salvar les colònies gregues d’Empúries i Roses, aliades de Roma.

Aníbal, fill de l’anterior general, geni de les matances organitzades en forma de genials batalles i ple d’odi contra Roma, travessà l’Ebre, s’endinsà cap amunt de Catalunya, travessà la Gallia, els Alps i arribà a Itàlia.

Els romans, que eren força eixerits, van deixar que Aníbal es desgastés en un seguit de batalles, que guanyava, però insuficients per a dominar Roma, i van enviar a la Península Ibèrica unes quantes legions comandades per Gneo Scipió, que va entrar per Empúries, i després de moltes batalles derrotà els cartaginesos i s’apoderà de la Península. Així comença el domini romà sobre Catalunya. Fundà la província Tarraconense, i després la Bètica. Per la nostra terra hi van passar Publi Escipió, Cató el censor, Semproni, Grac, Quint Cecili Metel, Pompeu, Cèsar, August, etc., la flor i nata de la Roma clàssica, Vingueren soldats i funcionaris que es fusionaren amb els laietans i les altres tribus.

Penseu que des del mirador que formen les muntanyes de Bellaterra es podia veure com passaven les legions romanes, els traficants, comerciants, els primers missioners del Cristianisme, que venien de Roma i, passant per la nostra terra, després anaven cap al sud.

Els romans deixaren moltes coses al nostre país: en primer lloc la llengua més civilitzada del moment, la cultura, el dret, ponts, aqüeductes, ciutats, carreteres. Per les terres del Vallès hi passava la Via Augusta, que procedent de Roma anava fins a Cadis.

La Via Augusta seguia en part un camí anterior, la Via Heraclea. Travessava els Països Catalans i era l’eix bàsic de la seva comunicació. Procedent de Roma, passava per Perpinyà, travessava la serra de l’Albera, i probablement passava el Pirineu pel Pertús: continuava fins a Gerunda Girona i en la zona del Tordera es bifurca va. Una branca anava cap al Vallès, passava per Arrahona Sabadell, probablement seguia la ruta cap a Cerdanyola, ja que allí s’hi va trobar una milliar, i continuava cap a Sant Cugat -Castra Octavianum-, un campament de forces romanes a l’entorn del qual es formà un poblet, i després anava cap a Martorell i continuava cap a Vilafranca, Tarragona i fins a Cadis. L’altra branca passava per Iluro-Mataró-, Betulo-Badalonai Barcino -Barcelona per anar cap al Llobregat i unir-se després a la primera branca. El Vallès és ple de records romans: Egara, Arrahona, Rubí (que sembla que ve del nom del riu Rubricatus: Llobregat). Granollers, Caldes de Montbui, Sant Cugat i d’altres.

Les races es van fondre en una de sola. Això va durar quatre segles, fins que va arribar el col.lapse de l’Imperi Romà i les invasions dels bärbars. Primer eren rätzies aïllades, però després vingueren a Catalunya els visigots, com a aliats de l’Imperi. dirigits per Ataülf, maridat amb Gala Placídia, germana de l’emperador Honori. L’excusa de la seva vinguda al nostre país va ésser la destrucció de bandes d’altres bärbars que campaven lliurement, i la reducció dels “bagaudes”, pagesos revoltats, que campaven pel Principat i molt segurament pel Vallès. Ataülf dominava Catalunya i la Septimania. Fou assassinat ben aviat, així com també el seu successor. No vull fer la història visigòtica, un trist reguitzell de reis matant-se els uns als altres. No eren gaires. es calcula que eren uns trenta o quaranta mil bàrbars per a una població total de la Península d’uns tres milions d’habitants. Però els visigots eren guerrers professionals, mentre que els hispano-romans eren civils avesats a la pau romana. No és estrany: prou sovint s’ha vist un general, amb trenta o quaranta mil soldats, dominar durant molt de temps un país. Dels visigots no n’ha quedat gairebé res; al Vallès es podria citar l’església de Santa Maria de Terrassa, però es diu que no és visigòtica, sinó pre-romànica.

Els visigots van dominar durant molt poc temps tota la Península. La Bètica, durant uns cent cinquanta anys fou colònia bizantina. Les Illes Balears mai no foren visigòtiques. Tampoc no van dominar totalment les regions cantàbriques i basques. mentre que per la part de Galícia dominaren gairebé uns dos-cents anys els sueus, i Catalunya, durant molt de temps, va formar un regne separat juntament amb la Septimania. Tan inestable era el poder visigòtic a la Península, que l’any 711 uns quinze mil àrabs van derrotar el rei Roderic, junt al Guadalete, i en pocs anys van ocupar gairebé tota la Península. Començava l’era sarraïna.

Font: l’Esquirol del Vallès

Read Full Post »