BELLATERRA.CAT

AVUI, 8 de març de 1984

MADRID NOMÉS TÉ UN ANY (*)

Sí,  la Comunitat Autònoma de Madrid, amb Madrid al seu centre, ha complert un any.
Ningú no podia imaginar l’existència de la Comunitat Autònoma de Madrid dins el mapa polític de l’Estat espanyol, ni els seus ciutadans autònoms.
Es portava fins a les últimes conseqüències el declarat Estat de les Autonomies.  Una idea original i nova que és actualment desconsidereu pels mateixos que sol·licitaven la imaginació al poder.  Voleu més imaginació que, amb el nom de Madrid», amb què s’ha vituperat tot centralisme, es presenti avui l’última, la més difícil, la més gelosa, la més susceptible de les comunitats autònomes? I, contràriament al que és perifèric i especialment madrileny, he de manifestar la necessitat de fer una aposta d’esperança, de simpatia cap a aquesta novisima Comunitat i de justificar fins i tot certes exacerbacions i intemperàncies dels seus representants.    La Comunitat de Madrid neix davant del centralisme i, a més, davant de la suficiència nacional, històrica, social, demogràfica, etcètera, de totes les autonomies.  L’Autonomia madrilenya és l’empassa-la més gran que es dóna a la visió jacobina, centralista de l’Estat.  Acceptar, per mala consciència, l’autonomia de la marginada Andalusia, o de l’indestructible Euskadi, o de la inevitable Catalunya, o de moltes altres
regions febles i no conflictives ha estat admès pel nou Estat.  És molt més difícil d’admetre per a un espai on se superposen la Corona, el Govern, el Parlament i tota la mecànica centralista del poder.  Al migdia, a Madrid i les seves comarques, els espectadors de TVE se troben amb programes regionals»: han descobert que ells també són regió: això em sembla molt important.  S’ha reduït el seu espai de son reg visió, però, sens dubte, s’ha aprofundit socialment i culturalment, i d’aquests antecedents pot néixer una nova política.
El tema de la seva bandera, del seu himne, ha estat objecte d’implacables sarcasmes i ironies.  Em sembla que hi ha una mica de no piadós i de suficiència miop en tot aquest festival.
En dura necessitat de compondre la lletra d’un himne, sigui nacional sigui regional, es podia optar pel “Madrid” d’Agustín Lara, amb modificacions de lletra, però amb la seguretat, sens dubte, que seria l’himne oficial produït a l’Estat  espanyol de més ampli reconeixement universal.  A Tòquio, a Los Angeles, a Moscou, de tots els himnes peninsulars, d’En la dura ser interpretats, el musicat per Lara seria corejat per tots els assistents. No està gens malament posseir un valor universal com aquest: Tots ho voldríem!
Posats a fer-ho nou, no es podia, de cap manera, caure en les atrocitats, les exageracions, els triomfalismes dels cants romàntics que, com a relicaris del passat, respectem i estimem: ni poder sobre les onades, ni “la meva pàtria sobre totes”,  ni “segar cadenes”, ni “abeurar els solcs amb la sang neta dels enemics”.
L’himne de García Calvo és gairebé un antihimne, com unes al·leluies surrealistes, i em dol que, amb les seves raons, Espinàs no ho entengui així. 
L’espai comarcal de la Comunitat madrilenya emmarca una regió antiga, arquitectònicament opulenta, artesanalment rica, amb una cosmo polis municipal com a la seva capital i un entorn submergit i potenciable.  És indubtable que serà a Chinchón, Sant Martin de Valdeiglesias, El Escorial.  Aranjuez, Buitrago, on es jugarà la viabilitat d’aquesta Comunitat.
No hi pot haver res més artificiós que la divisió als Estats dels EUA o el mapa polític d’Àfrica.  Però és indubtable que aquests invents han demostrat quan eren ben governats i quan a través d’aquesta eficàcia adquirien la seva consciència, que calia comptar-hi.  No podem confiar en la consciència d’identitat com a únic i ben indemostrable motor d’autonomia: perquè també sabem com, en el millor dels casos, aquesta consciència s’educa, es promociona i, en el pitjor, es manipula. 
La Comunitat de Madrid pot gaudir de la bona expectativa del motlle feliços els pobles que no tenen històries, perquè tots saber-nos de fins a quin punt la història és inextricable i fins a quin punt pesa més que no pas empeny.
Els comtats, les diòcesis», les les parròquies», les «vegueries ries, les comarques, les  àrees metropolitanes, els consells, les denominacions turístiques, totes van ser inicialment construccions arbitranes que responien a necessitats o capricis: algunes han desaparegut després d’haver estat socialment capdavanteres i després que, fins i tot, molta gent va lluitar i va morir per elles:  altres s’han conservat, s’han
renovat, shan transformat.
L’espai just, el camí equilibrat, les competències oportunes, tot això ha de fer de la Comunitat de Madrid una obra dart de l’habilitat social i politica.  El seu fracàs o inoperància serien greus per al conjunt autonòmic.  Distingir la imatge corporativa de la imatge centralista de “Madrid” és un treball d’Hèrcules i, per tant, digne de ser emprès i que ha de desintoxicar l’opinió pública de les altres comunitats.  Maond és una simplificació sobre la qual s’edifiquen teories falses i vulgars.
Si la Comunitat madrilenya fa servir per a la creació de la seva imatge i per aconseguir el bon funcionament que la justifiqui les modemes tècniques de comunicació, de persuasió i, fins i tot, d’organització empresarial hem de pensar que els creadors de poder contemporani, ara i avui, són  aquests, tal com ho van ser segis enrere els guerrers barbuts, els revolucionaris insurrectes, els reis carismàtics, els compromisos internacionals, o les herències monàrquiques.
La comunitat autònoma de Madrid només té un any: tot el que li falta de passat pot guanyar de futur.  És més una esperança que un record Feliç ella!
FREDERIC RODA

(*) Pel seu interès, aquest article també ho va publicar en castellà l’Hoja del Lunes de Madrid, el dia 8 de juny de 1984

Read Full Post »

La Premsa, dilluns 14 juliol de 1969

HOMENATGE AL CRITIC TEATRAL FEDERIC RODA

En un restaurant de Pedralbes, va tenir lloc l’anunciat homenatge a Frederic Roda, acte que va congregar més de 200 persones que van voler manifestar el seu reconeixement a l’excrític teatral de Destino, per la fecunda i perseverant tasca en pro de l’art escènic portada a  al llarg dels darrers quinze anys.

Autors, actors professionals i “amateurs”, directors, gent de teatre i una nodrida representació de professionals i homes de negocis – i nombroses dames.  van testimoniar el seu afecte i adhesió a Frederic Roda, a qui, nansa de discursos -que pel que sembla ja no estan de moda-, van tributar, posats drets, una fervorosa i perllongada ovació.  També es van rebre nombroses adhesions.

Read Full Post »

La Prensa, dissabte 30 desembre 1944

LA PLUMA en el PAPEL

“Cruz en el aire’, Editorial Solidaridad Nacional, Villarroel, 91, Barcelona 1944

POESIAS DE FEDERICO RODA PÈREZ

DECLARA el autor, en el prólogo, que “ha procurado, ante todo, no divorciar la Poesia de la Vida” y que no es “pescador de nubes”. Son dos afirmaciones bastante significativas en cuanto al sentido de la obra propuesta.

El propósito es, sin duda, muy humano: la realidad y la poesia no deben ser antagónicas, como algunos quieren hacernos ver, sino elementos integrantes de un Mundo embellecido por Ios que saben captar la belleza, donde está y aciertan expresarla, o ponerla en relieve con arte. Y sin enbargo, dice el autor de este libro que no es “pescador de nubes”…

La lectura de la composiciones que siguen ancladas suficientamente la cuestión. La poesia de Fiderico Roda se nutre de realidades concretas y expresivas. Hay en ella sentimientos verdaderos y fuertes y aprovecha las imágenes tangibles del Mundo exterior:

….”Una quieta tarde de invierno con visos fragantes de primavera dibujé un tosco Sol en mi cartera, puse ingenuo a su pie: “Que sea eterno!”

De este modo ha ido el autor eternizando Instantes, y,  después , ha unido las instantaneas expirituales en un volumen que ofrece bajo el titulo de “Cruz en el aire'” V.P.

Font: La Prensa, dissabte 30 desembre 1944

Read Full Post »

LLUÍS TORRES| Bellaterra, 3 febrer 2024 A l’edició del Diario de Burgos, del dimarts, dia 5 de juny de 1956, a la seva pàgina 5, hem trobat una interessant crònica de de Martín Canigó, sobre la representació de L’Auca del senyor Esteve, celebrada al Gran Teatre del Liceu, el dimecres, 4 de juliol de 1956, a les 21:30 hores, que va dirigir el bellaterrenc Frederic Roda -creador de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona- (ADB), amb la participació estelar de seva esposa, Maria Rosa Fàbregas, en el paper de Tomaseta. Frederic, apart de dirigir-la, va interpretar el paper principal del senyor Esteve.

En el repartiment apareix Rosa Sabater, prestigiosa pianista i pedagoga catalana de renom internacional, una de les figures més rellevants de l’escola pianística catalana de la postguerra. També el mestre Eduard Toldrà, músic i compositor català, una de les figures més importants de la música catalana de mitjan segle xx.

Segons el programa de ma, les invitacions es recollien a la Pelleteria La Sibèria de Barcelona).

“L’Alegria que torna” és va idear per recollir fons per a les seves activitats. Muntatges teatrals on hi participaven tots els que volien i aportaven una mena de donació. Aquesta actuació feta l’estiu de 1956 al Liceu de Barcelona, va ser la primera que es va fer per recaptar fons.

Aquí, Barcelona!! Catedràtics, advocats, metges, escriptors i pintors actuen a l’escena de Liceu en homenatge a Santiago Rusiñol, abandonen la seva activitat durant uns dies per dedicar-se a l’ofici de comediant

MARTÍN CANIGÓ|Barcelona, 5 juliol 1956 Santiago Rusiñol torna al Gran Teatre del Liceu, als vint-i-cinc anys de la seva mort. Com vostès saben, el popular artista calalà morí amb els pinzells a les mans, durant una de les seves freqüents estades a Aranjuez. Els famosos jardins avui figuren fins i tot als bitllets del Banc d’Espanya gràcies al senyor Santiago, la barba bohèmia del qual -daurada bohèmia, perquè Rusiñol era un bohemi milionari apareix a l’anvers d’un d’aquests xecs al portador, de lliure circulació, que tan a sovint -Hi ha!- hem de canviar per pagar al lleter, proveir-nos de fum a l’estanc o donar-nos el gust de veure les últimes edicions del NO-DO.

Els barcelonins, que tenen fama de seriosos i adustos, d’interessats i laboriosos, d’insuportables garrepes que fins i tot per ballar, sardanes fan comptes per no donar dos compassos de més, sorprenen sovint els que no els coneixen a fons amb piruetes i gestos, anècdotes i fets, que recorden el mateix senyor Santiago Rusiñol quan en una fira comarcana es posés a despatxar duros a quatre pessetes. Aquests dies, amb l’homenatge que Barcelona es disposa a tributar a l’inoblidable “Tiago”, es produeix una d’aquelles històries menudes i divertides que tant agraden i alegren el barceloní de solera.

Tres-centes vuitanta figures
Entre actors i comparseria

Catedràtics, advocats, metges, escriptors, pintors, poetes, periodistes, músics i fins i tot industrials i forms d’empresa, tenen abandonades en aquests dies les seves activitats professionals per dedicar-se a l’ofici de comediants amb la mateixa il·lusió que de petits van recitar poesies a les festes del Col·legi o van intervenir d’adolescents en una funció de Casino. Tres-centes vuitanta personalitats barcelonines, entre actors i comparses, han assajat amb un rigor i una disciplina que per si volguessin moltes companyies professionals, a l’escenari del Gran Teatre del Liceu on han de representar l’obra de cims més típica, més rica de sabor barcelonès , titulada “L’Auca del senyor Esteve”, sèrie d’al·leluies humanes vives i palpitants, dramàtiques i festives en què s’explica la vida i la lluita del barcelonès dels vuit-cents que va centrar el seu esforç i la seva il·lusió a la botiga “La Puntual” , el petit negoci que va anar eixamplant i augmentant amb la notable aspiració que els fills i els néts van formar tradició després del taulell.

El senyor “Esteve”, a l’esforç i l’obstinació del qual es deuen moltes de les institucions artístiques i culturals espreses de Barcelona, el mateix Gran Teatre del Liceu és un exemple de l’obra que va deixar l’arquitecte de Rusiñol serà representat per l’advocat barcelonès, don Frederic Roda, qui també té cura de la direcció general de l’obra. La seva dona, la senyora Maria Rosa Fabregas de Roda li donarà la rèplica al principal paper femení. El senyor Pau, una altra de les figures més populars de la comèdia de Rusiñol, serà personificat pel degà de la Facultat de Dret, el catedràtic el senyor José Maria Pi i Sunyer. Un especialista en psiquiatria infantil, el prestigiós doctor Jeronimo Moragas, exercirà paper de l’avi, en què s’advertirà el curiós afany d’evadir-se del món de la seva especialitat científica. L’il·lustre mestre Don Eduardo Toldrá, director de l’Orquestra Municipal, té a càrrec seu el personatge de “senyor Ramón”. La distingida “liederista Concepció Badia d’Agusti encarnarà la “veïna del primer pis”: Altres danses barcelonines, com la senyora Aurèlia Miralla de Seix i la senyora Maria Junyet d’Armengol, assumeixen la responsabilitat d’altres importants papers. L’editor José Janés, té també un personatge popular a càrrec seu: el del cotxer.

Vuitanta sumen en total els actors amb paper i tres-cents els comparses que integren la representació. A l’obra, servint de fons al seu desenvolupament, apareix la desfilada processional del Corpus, recurs escènic que permet desplegar una riquesa sorprenent en “atrezzo”, en moviment de masses, en esplendor plàstic. Els gegants i capgrossos de la Casa de Caritat participaran en la “processió” simbòlica segons és tradició als seguicis del Corpus barcelonès. Els papers de “fidels”, de zelador, musics, autoritats i fins i tot escolans i guàrdies de gran gala, són motiu de disputa i enveja per part dels barcelonins que es creuen mereixedors de tal honor.

El “tot” Barcelona de les arts i les lletres, de la indústria i del comerç, de la càtedra i de l’artesania, estarà representat a la desfilada processional que constitueix una magnífica apoteosi de l’obra, ple de tendresa i espiritualitat.

Font: Diario de Burgos, UAB

Read Full Post »

En ocasió de l’Any Frederic Roda, Bellaterra.Cat comparteix l’article que el bellaterrenc Roda Pérez va publicar en castellà, al número 13 de la revista Espíritu, l’any 1955 (Pàgines 20 a 23)

LA CRISIS DE LA ECONOMIA LIBERAL

El distinguido Profesor, Dr. Román Perpiñá Grau, pronunció en abril de 1951, en la cátedra Ramiro de Maeztu del Instituto de Cultura Hispánica en la Facultad de Ciencias Politicas y Económicas de la Universidad de Madrid, varias conferencias que luego recopiló en una obra (1).

Es lo más notable de esta obra y lo que le da una acusada personalidad y relieve, el propósito de enfrentarse con el hecho liberal ecadémico con un método destinado a revelar las primeras causas del fenómeno, Estamos más que acostumbrados a ver tratada la economía como una simple técnica deshumanizada. Tanta es nuestra costumbre que un tratamiento distinto, tal como se da en el libro que comentamos se nos antoja, en una primera y precipitada impresión, como ensayismos, cuando, en realidad, tiene mucho más de Tratado o Discurso clásico.

De Hegel a Claudio Bernard el método dialéctico ha conocido todas las fases que median de la idolatría al desprecio. Pero es indudable que, a salvo todos los extremismos, no deja de ser un simétodo con valor propio y digno de ser tenido en cuenta en toda investigación, y más si ésta es de una ciencia cultural. Es más, el desmesurado desarrollo de la estadística y del empirismo en general en el campo de las ciencias económicas ha limitado las posibilidades de que fueran encuadradas en el campo más vasto y más propio de las ciencias sociales.

El Dr. Perpiñá comienza su obra dando a la palabra crisis un contenido especial justificado por consideraciones filológicas: según el autor toda crisis es el desenlace de una enfermedad propia. Es evidente que esta teoria discrepa de lo que podríamos lamar teoria institucional de la crisis en la que se da a éstas un cierto valor objetivo y singular. La crisis del liberalismo será, por tanto, el desenlace de una enfermedad llamada liberalismo.

Damos valor a esta idea inicial por cuanto tiene de sintomática en el original tratamiento que da el llustre autor a las cuestiones que va planteando a lo largo de la obra.

Justo es indicar que todos los conceptos, no obstante su intrir-seca orientación clásica, llevan un robusto contenido polémico muy capaz de airear los paradójicos dogmatismos liberales en los que vive inmersa nuestra civilización Las raíces del liberalismo se hallan, según el concepto admitido generalmente, en la teoría fisiocrática que introduce, por vez primera al ethos económico como el predominante en la estructura de los pueblos.

François Quesnay formula lo que el autor Ilama el gran sofisma
Ex natura jus, ordo et leges.
Ex homine arbitrium, regimen et coercitio
y cuyas consecuencias son incalculables en cuanto contrapone el corden de la naturaleza al desorden del hombre y fija asi el objetivo de la Norma retorno a la naturaleza y limitación a lo in prescindible de la ley dictada por el hombre. De aquel distico fecundo el Dr. Perpiña desprende, detalladamente, el programa liberal en todos los órdenes de ideas y actos: teologia, filosofia, ciencia, religión, moral, política, social, juridica, económica… y todo ello reducido a los dos mandamientos del liberalismo:
Sed libres y Buscad vuestro propio interés.

Dedica el autor la Parte II a un estudio de la manera especial como nace en Inglaterra el mundo liberal como cierta filosofia del individuo y la utilidad concepción que será la que ha de prevalecer en la órbita económica de la misma manera que la concepción francesa de naturaleza y libertad habla de des embocar en una concepción más puramente política y revoluciona ria. Entre Mandeville que realiza la crítica de los principios clásicos y Adam Smith que formula la nueva dogmática, se estructura la idea fundamental del ethos económico liberal, o sea la de que el cultivo del interés personal conduce, naturalmente, al logro del provecho público.

Es original la valoración especial que el autor da a Mandeville, titulado “Cabeza de serie” de la que han de proceder Helvetio. Montesquieu y Ronseau en el intento de restablecer las leyes de la naturaleza en el ámbito económico destruyendo “Ex homine arbitrium, regimen et coercitio”, o sea y en términos de realidad social, autoridad humana, monarquía y Dios, Iglesia.

Para lo liberal es inútil buscar ejemplo en filósofos sistemáticos: en su origen existen autores que expresen el especial ethos, de carácter societario y que son a un tiempo motor y conciencia de las nuevas concepciones que desembocan en descubrir al hombre aquellas leyes naturales conducentes al fin propuesto y reconocido como único en el obrar económico: la riqueza. No se persigue el bien, sino su medio: lo útil.

Estas leyes se formularán pronto y con extraordinaria claridad, tentadoras para las mentes ávídas de precisión y cientificismo:

(1) Román Perpiña Grau “La crisis de la Economia Literal” Ediciones Cultura Hispánica 1453-ESPIRITU (1355) 20-23.

BIOGRAFIA DE FREDERIC RODA PÉREZ Director teatral, crític i activista cívic.(Barcelona, 15 gener 1924-1 març 2006)

Fill de Frederic Roda i Ventura, estudià dret, i compaginà l’advocacia amb una intensa activitat cívica i cultural, que el portà a fundar CC (1954), grup nacionalista catòlic amb, entre altres, Jordi Pujol.

Fou, però, en l’àmbit teatral, que centrà les seves iniciatives, sobretot amb la fundació de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (1954), de la qual en fou el principal mentor, incorporant obres dels principals autors europeus. Com a director, hi estrenà Un caprici, d’A. de Musset (1957), La teta gallinaire, de F. Camprodon (1957), Antígona, de S. Espriu (1958), L’auca del senyor Esteve, de S. Rusiñol (1956), Homes i no, de M. de Pedrolo (1958), Les alegres casades de Windsor, de W. Shakespeare (1959), La cantant calba, d’E. Ionesco (1959), Un barret de palla d’Itàlia, d’E. Labiche (1960), L’hort dels cirerers, d’A. Txékhov (1960), Or i sal, de J. Brossa (1961), Tècnica de cambra, de M. de Pedrolo (1961), La visita de la vella dama, de F. Dürrenmatt (1962), entre d’altres, i L’òpera de tres rals (1963), de Bertolt Brecht, que ocasionà la suspensió governativa de l’entitat. Aquest mateix any promogué el premi Josep M. de Sagarra, per a obres teatrals inèdites, del jurat dels quals formà part, i començà a exercir la crítica teatral a Destino (1963-68) i, posteriorment, a La Vanguardia amb ressenyes que contribuïren a actualitzar els criteris d’aquesta activitat. De 1970 a 1980 fou sotsdirector de l’Institut del Teatre de Barcelona.

En un altre vessant, fou un destacat activista a favor de la pau: fou vicepresident de Pax Christi i, el 1984, amb el premi Nobel Adolfo Pérez Esquivel i Arcadi Oliveres fundà la Universitat Internacional per la Pau, amb seu a Sant Cugat del Vallès, de la qual fou director fins el 1999. L’any 2004 rebé de l’Ajuntament de Barcelona la medalla d’or al mèrit cultural. L’any 2014 l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, amb el suport d’Òmnium Cultural, crearen el el Premi Frederic Roda de teatre. El seu fill és Frederic Roda i Fàbregas

Font: Espíritu, Enciclopèdia Catalana,

Read Full Post »