Feeds:
Entrades
Comentaris

L’ENTORN DE BELLATERRA, per Artur Vidal Solà (Cronista Oficial de Bellaterra)

23 Agost 2024 per FLPT

Bellaterra, 23 d’agost de 2024

LLUÍS TORRES| Llegint el número 24 de la revista L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de novembre i desembre de 1988, hem trobat un interessant article de l’Artur Vidal i Solà, (qui fou nomenat Cronista Oficial de Bellaterra). Ho compartim pels que vulguin recordar o saber quelcom més de la terra on viuen, han construït casa seva familiar o seu de l’empresa o negoci.

Vista de l’Estació de Bellaterra (FGC) des dels terrenys actuals de la Universitat Autònoma de Barcelona

BELLATERRA I L’ENTORN

Bellaterra va ser construïda en un indret del Vallès Occidental situat al començament d’una massa muntanyosa i sobre la vertent que mira cap a la plana del sud, i en la confluència dels actuals municipis de Cerdanyola, Sant Cugat, Rubí i Sant Quirze. Bellaterra és un raval del municipi de Cerdanyola, a l’extrem occidental del seu terme i a uns cinc kilòmetres de la ciutat.

Aquesta massa muntanyosa separa les aigües pluvials, entre les que van a parar al riu Besòs per mitjà del riu Ripoll i els seus petits afluents i les que van a para al riu Llobregat per mitjà de la riera de les Arenes i la de Rubí.

Bellaterra està dintre del Vallès Occidental i quan es va construïr la Urbanització, el país era una barreja de terra erma, vinyes abandonades, segurament des del temps de la filoxera algunes minses pinedes. Tenim una fotografia aèria de Bellaterra dels anys 1930 o 1931, ignoro la data exacta, on es pot veure un bon troç del nostre raval, centrat en la plaça del Pi, com un terreny erm i puntuat amb uns quants
petits pins. A l’espatlla de Bellaterra, cap al Nord hi ha la zona muntanyosa amb boscos, però en la part restant està rodejada per zones agrícoles amb varies masies d’arrels històriques llunyanes.

Recordem la masia de Can Jeroni Martí, al límit Nord de Bellaterra, mirant cap a Sant Quirze i l’actual Universitat de Bellaterra i al costat de la carretera que va de Bellaterra a Sabadell, la masia de Can Miró, situada a uns dos-cents metres de l’antic camí de Bellaterra a Cerdanyola, a l’esquerra i més enllà de l’antiga torre dels Codina, abans vivenda i estudi del pintor sabadellenc Vila Puig, avui propietat de la Universitat Autònoma. Una escriptura de l’any 1727 parla de la família Miró com a propietaris de la masia. Tenia unes 27 hectàrees de secà i vinya.

A prop del nostre raval, mes cap al Sud i no gaire lluny de l’Estació del Ferrocarril de Catalunya, hi ha el que resta de la masia de Can Domènech.

Des que pertany a la Universitat Autònoma, està ensorrada i abandonada. Jo crec que la majoria dels pintors del Vallès havien pintat aquesta masia; essent jo molt jove un dia vaig anar a can Domènech per treure’n algunes notes de la casa i encara no havia començat quan va apareixer la Tereseta, propietària del Mas, que em va treure del lloc, dient que era destinat a pasturatge de les vaques i que amb la farum que hi deixaria, després no voldrien anar-hi. Amablement em va indicar un altre lloc des d’on podria pintar i no molestaria a les vaques. Aquí és on es situen em va dir tots els pintors que vénen al mas. I tenía raó, el lloc era molt millor.

La masia està documentada a l’any 1736 com a propietat d’un tal Benet Domènech. Es conta que quan la construcció de l’església de Cerdanyola, motejada per «la vella», va pagar les campanes i perquè fessin millor dring va tirar a la fosa unes monedes d’or.

Els últims propietaris van ser la Tereseta i el seu marit, de qui ara no recordo el nom. Vivien sols i vells. Se’n deien moltes anècdotes, com les referents a la seva anada única a Barcelona, amb motiu del casori o quan els varen robar i lligar. Tenia 27 hectàrees de secà i vinya. Mes enllà i cap a Sant Cugat, hi ha el mas anomenat Can Fatjó dels Xiprers, perquè es diu que inmemorialment tenia uns xiprers a l’entrada donant senyal de bon acolliment. Està formada per la masoveria, coberts pel bestià i la casa dels propietaris. A la porta de fusta d’entrada al pati hi havia enregistrada la data de 1702.

A la façana de la casa i al costat del portal hi ha d’inscripció: «feta en vida de Jaume Fatjó dels Xiprers 1.790». A la reixa d’entrada al pati hi ha l’inscripció renovada en vida de Tomàs Fatjó dels Xiprers 1848». I a la porta de la capella hi ha la data de 1841. Jo no ho he vist, però ho diu la Guia Excursionista de J. Mimó Llobet, Té unes 211 hectàrees de secà, vinya i bosc.

Al costat d’aquest últim i més a prop de Sant Cugat hi ha la masia de Can Fatjó dels Urons. El nom no té res a veure amb aquells indis del Canadà, sinó que sembla que ve d’un antic auró que estava plantat al bell mig de l’entrada del mas. Segons el diccionari Auró és una planta de l’especia Acer Campestre.

El Mas és del municipi de Cerdanyola però eclesiàsticament correspon al de Sant Cugat i per això es diu que: «vius a Cerdanyola, mors a Sant Cugat».

Està documentada a l’any 1270 en un testament signat per Isidre Fatjó dels Urons. A l’any 1520 la pubilla dels Fatjó es va casar amb un Isidre Margenat. En un esgrafiat de la casa hi ha la data del 1803 Domingo Margenat, i en la tanca del pati hi ha la data del 1875. Al patrimoni de Can Fatjó s’hi van agregar el Mas Farrerons, que era una parada i ferreria al peu del camí de Sant Cugat a Sabadell i el Mas Boixadors repartit entre els termes de Cerdanyola i Sant Cugat.

La masia té masoveria, pati, coberts i la casa del propietari, molt interessant i amb mobles i ceràmiques notables. Com anècdota personal recordo que amb el seu propietari Margenat, vàrem anar al mateix curs i col·legi de Barcelona.

Té 89 hectàrees de secà, vinya i bosc.

Al darrere de Bellaterra, al Nord i entre la massa muntanyosa i pertanyent,
crec, al municipi de Sant Quirze, hi ha la masia de Can Camps, que fins no fa gaire era lloc d’excursió entre el jovent de Bellaterra. Va ser adquirida pel Sr. Estrada, propietari del Pedregar, i actualment és un restaurant.

Per fer aquestes notes, a més de la meva memoria he consultat: Guia Excursionista de J. Mino i Llobet, «El Vallès, vigor i bellesa» de Ferrán Canyameres; i “Lo Vallés” de Norbert Font i Sagué.

Artur Vidal i Solà, fou nomenat Cronista oficial de Bellaterra

Número 24 de L’Esquirol del Vallès 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat , |

THE BELLATERRIAN🐿️ L’Esquirol del Vallès número 18 de 1987

22 Agost 2024 per FLPT

SENSE COMENTARIS!!

Pàgina 10 de L’Esquirol del Vallès, 1987 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

CULTURA|EL Monestir de Sant Cugat, per Emili Sala i Arnó

22 Agost 2024 per FLPT

Bellaterra, 22 d’agost de 2024

LLUÍS TORRES| Compartim l’article “El Monestir de Sant Cugat” per Emili Sala i Arnó (publicat al número 9 de la revista L’Esquirol del Vallès, l’estiu de 1986). Sala fou regidor de Convergencia i Unió (CiU) a l’Ajuntament de Cerdanyola, des de 1987 a 1991. Llicenciat en història, va destacar durant la seva estada a l’Ajuntament de Cerdanyola per reivindicar millores per al barri de Bellaterra i denunciar les carències en aquest sector d’on era veí des de l’any 1965.

Vistes al Monestir de Sant Cugat del Vallès 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

El Monestir de Sant Cugat (Emili Sala)

Ben aprop de casa nostra, a la veïna població de Sant Cugat del Vallès, s’alça muda i imponent la majestuosa i alhora gràcil silueta d’un dels més bells monestirs románico-gotics de Catalunya i que, temps era temps, fou el més important del comtat de Barcelona. Aquesta silueta és ben coneguda pels qui arriben a Sant Cugat tant per tren com per carretera.

Els romans fundaren el s. I el castrum (campament) Octaviani Augusti i ben aviat va creixer al seu voltant una població dedicada a l’agricultura, l’artesania i petit comerç. Tal creixença fou possible per l’existència d’una via romana que unia les poblacions de Barcino (Barcelona) amb Egara (Terrassa). La sang d’un zelós propagador de la paraula de Crist, un tal Cucuphas fou vessada durant la persecució de Diociecià les Calendes d’agost de l’any 304. Junt amb Sant Cugat (l’esmentat Cu- cuphas) entregaren la seva vida Juliana a Semproniana, patrones de Mataró. Més endavant, l’any 480, essent rei dels visigots Euric, fou martiritzat i mort el bisbe de Barcelona Sant Sever amb altres quatre clergues. Tot això ens indica que en aquest indret i havia un important i actiu nucli poblacional d’arrelam cristià.

Aquella sang assaonà la terra i la llavor de l’Evangeli fructificà al nostre país. Vers la meitat del segle IV rebien culte en una petita església (avui perduda) les relíquies de Sant Cugat.

És possible que un petit monestir bene- dictí fos edificat el s. VII encara que l’invasió sarraïna el destruí el 717. Les res- tes del qual poden veure’s al pati del claustre, davant la sala capitular. Probablement reconstruït el primer terç del s. IX fou de nou destruït per la fúria d’Al Mansur Billah (l’Almanzor de les Cròniques Cristianes) a finals de la centuria següent (985).

L’actual monestir és comença a bastir sobre les muralles del castrum a començament del s. XI (cos inferior del campanar); les galeries de la part baixa del claustre són del s. XII i l’església -avui temple parroquial- fou començada a la segona meitat del s. XII i acabada el s. XV.

Dos estils ben diferenciats predominen en el monestir: el Romànic del claustre, dels absis a la capçalera del temple i els 2/3 inferiors del campanar i el gòtic de la resta del temple.

La façana és sòbria, original i massissa. Hi destaquen la gran rosassa que corona l’elegant i austera portalada i els dos rosetons molt més petits però igualment bells. Uns marlets escalonats (d’època posterior) rematen senzillament el conjunt.

L’interior del temple és rectangular. Dividit en tres naus separades per robustos pilars romanitzants i cada una de les naus és dividida en quatre trams de voltam ojival. Sobre el penúltim tram de la nau central s’hi alça un robust cimbori octavat muntat sobre trompes i amb vuit finestrals que donen esclatant llum a l’interior. Una airosa llanterna remata el conjunt.

Si exceptuem els àbsis, i l’últim tram de les tres naus, la resta del temple és del més pur gòtic sever català. Els carreus ben tallats i conjuntats mostren la destresa dels picapedrers gòtics. Les voltes de creueria ens parlen d’encens i cantúries monacals que encara ressonen en ecos llunyans. El conjunt ens recorda l’activitat d’un poble que el llarg de 250 anys anà bastint filada sobre filada aquest conjunt monumental.

Si us situeu al centre del temple i adreceu la vista vers els peus del mateix podreu gaudir del meravellós espectacle multicolor de la gran rosassa, autèntica filigrana de pedra que vitalitza l’interior amb els seus jocs de llum canviant.

Si entreu al Claustre no trenqueu el sagrat silenci. Deixeu que els vostres ulls vagin descobrint, un a un, la formidable varietat dels 144 capitells. Uns formen una autèntica Bíblia de pedra; altres, un extens tractat de Teratologia, altres reflecteixen costums i oficis de l’època alt medieval, en altres la fauna i la flora hi són representades amb sor- prenent bellesa. Adhuc s’hi pot veure un capitell (bastant mutilat per cert) amb <<«l’autorretrat» de l’autor: un tal Arnau Cadell com diu una petita làpida anexa que segons hem pogut transcriure resa «Haec est Arnalli/Sculptoris Forma Catelli/qui Claustrum tale/construxit perpetuale». (Aquesta és la imatge de l’escultor d’Arnau Cadell que va construïr enterament aquest Claustre). Això és ben rar ja que la major part d’artífex d’aquella època han romàs a l’anonimat. Malgrat això el mestre Cadell degué tenir ajudants com ho evidencia les diferents qualitats en la talla d’alguns capitells.

I quan les ombres del capvespre inicien els primers i fantasmagòrics passos de la lenta dança nocturna, si us quedeu ben arraulits en un racó del Claustre, contenint la respiració podreu veure les majestuoses siluetes dels monjos encaputxats que, un a un, arriben cridats per la monòtona arravatada de les campanades del cloquer i, en silenciosa filera, entonen la salmòdia. Això si no intenteu parlar amb ells ni us hi apropeu altrament l’encant s’esvaïria per sempre més, amén.

Nota: la teratologia és la ciència que estudia les monstruositats i els monstres reals o imaginaris.

Font: L’Esquirol del Vallès

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

MEMÒRIA DEMOCRÀTICA |59 anys amb el nom Josep Maria Marcet al nomenclàtor de Bellaterra

21 Agost 2024 per FLPT

Bellaterra, 22 d’agost de 2024

LLUÍS TORRES|El dia 12 de juliol de 1965, a proposta d’Alfredo Fatjó,  l’alcalde franquista de Cerdanyola, es va inaugurar a Bellaterra el monòlit i la placa de l’Avinguda José María Marcet. Han passat 59 anys i encara és present a l’espai públic de Bellaterra.

Placa i tòtem de José María Marcet, alcalde franquista de Sabadell, de 1940 a 1960 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

Al Ple de Bellaterra, celebrat el dia 22 d’abril de 2024, Guillem Nadal, portaveu del partit polític Gent per Bellaterra, va presentar una moció perquè Josep Maria Riba i el seu partit polític Bellaterra Endavant, votés per eliminar el nom franquista Marcet del nomenclàtor de Bellaterra, així com el monòlit o tòtem instal·lat a tocar la plaça del Pi. Riba va dir declarar: “Aquesta moció la veiem com una trampa”.

“La moció va ser votada i aprovada amb els vots favorables de Gent per Bellaterra i l’abstenció de Riba i els vocals presents de Bellaterra Endavant“

Segons la normativa vigent, i en compliment de la Llei de Memòria Democràtica,  el 22 d’octubre de 2024 s’haurian d’eliminar els noms de la dictadura franquista de l’espai públic de Bellaterra.

Veure la moció de GXB per eliminar el nom José María Marcet del nomenclàtor de Bellaterra i d’intervenció de Riba (Min. 1:38 a 1:44)👇

HOJA DEL LUNES, 12 JULIOL 1965

En las primeras horas de la tarde de ayer tuvo efecto en Bellaterra,  a propuesta del Ayuntamiento de Sardanyola y -de la Unión de Propietarios y vecinos de la localidad citada, el descubrimiento de una placa en la que se da el nombre de José María Marcet a una de las principales avenidas.

El acto fue motivado en recuerdo y memoria del que fue presidente de la Unión, amigo cordial, y vecino ejemplar, así como alcalde durante veinte años de Sabadell, señor Marcet.

Se hallaban presentes don Félix Estrada Saladich, actual presidente y propietario del «Pedregal»; reverendo Plácido Armengol, cura parroco de Be- llaterra; alcalde de Sardanyola. don Alfredo Fatjó; don José Burrull, alcalde de Sabadell; doña Ana Figueras de Marcet, viuda del señor Marcet, hijos y familiares; don Joaquín Ga- iga, presid presidente del gremio de Fabricantes, y don Antonio Llonch, ex alcalde de Sabadell.

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

L’ESQUIROL DEL VALLÈS 1986 | Història dels FGC, pels bellaterrencs S.Vila Puig i J.M. Mas

21 Agost 2024 per FLPT

Bellaterra, 22 d’agost de 1986

LLUÍS TORRES|Avui compartim una crònica dels bellaterrencs Santiago Vila Puig i Josep Maria Mas, sobre l’història dels FGC, publicat al número 9 de la revista L’Esquirol del Vallès, dirigida per Jordi Guiu Santanach,  corresponent als mesos de maig i juny de 1986.

EL FERROCARRIL, pels bellaterrencs Santiago Vila Puig i Josep Maria Mas

Continuant els articles que en els últims butlletins hem dedicat a fer una mica d’història del nostre ferrocarril, ens pro posem avui parlar del material rodat de la linia. I ho fem situant-nos en els primers anys de l’existència de Bellaterra i per tant de la construcció de la seva estació, que és, fins on arriba el nostre record, fent marxa enrera en el temps. La meva primera imatge com a viatger dels Ferrocarrils de Catalunya és de l’any 1935. Sovint amb el meu avi anàvem a Bellaterra i la meva il.lusió era veure si tindríem la sort de que el comboi fós una composició de la sèrie 400, uns simpàtics vagons plens de reblons i amb un acabat interior de fusta de bona qualitat, vidres de colors i seients tapissats de vellut verd, que per tenir-ne un de frontal, permetia als infants de seure a primera fila i participar de manera directa en la marxa del tren.

Però no sempre era així, ja que a més dels esmentats 400, el parc de material el completaven els famosos «Brills en tres versions diferents: els típicament americans, numerats del 10 al 27, la sèrie 300 de cotxes aparentment més petits i que havien circulat encara pel carrer Balmes fins a Sarrià i Les Planes, i finalment els «metàl·lics» que partint de xasis i elements motrius dels primers foren totalment transformats als tallers de Sarrià.

Començarem doncs parlant dels Brills, coneguts amb aquest nom perquè foren adquirits a l’important factoria de Filadelfia J.G. Brill & Co.

Aquests cotxes eren com he dit 100 per 100 americans, idèntics per naturalesa als que creuaven per vies elevades les avingudes de les grans urbs dels Estats
Units. Originalment eren de color verd fosc anaven equipats amb un aparell salvavides que els va ésser suprimit quan van deixar de circular pel carrer Balmes. Els cotxes de segona clase tenien un departament furgó, destinat al correu i alguna mercaderia de petit volum, pel que la seva capacitat de seients era so- lament de 48 en lloc dels 64 habituals en els de tercera.

Els vagons eren certament comfortables. Disposaven d’uns bons seients també de vellut verd orientables en el sentit de la marxa del tren i d’unes finestretes arran de sostre que es podien obrir i tancar per mitjà d’un engranatge sens fi, i que proporcionaven aire fresc i agradable en époques de calor. Era l’aire acondicionat natural. Les bombetes, no pas gaire potents, que il-luminaven l’interior, estaven adornades amb unes delicioses pantalles d’opalina que donaven un cert aire romàntic, al temps que servien de distracció als viatgers ja que anaven movent-se constantment seguint el vaivé del vagó creant una mena de ball durant tot el trajecte.

Si bé en els anys 40 van ser automatitzades, les portes eren originalment accionades per unes maniveles exteriors que les obrien i tancaven mecànicament, deixant al descobert, segons si l’andana era alta o baixa, una escaleta que permetia el fàcil accés al vagó en aquest darrer càs.

Els pantògrafs funcionaven també manualment per mitjà d’una vulgar cordeta que accionava les molles que els feien plegar i desplegar. Tota la sèrie disposava de fre d’aire comprimit que produïa un so característic en cada obligada parada i en el que hi col-laborava el compressor amb la seva posta en marxa automática En aquell moment es va també aprofitar per aplicar a la sèrie alguna modificació «modernitzant-ne algun detall com la porta frontal, el far principal i les senyalitzacions vermelles, i canviant el color verd exterior per un marró que va ésser el tradicional fins la seva desaparició.

El veterano 18 en 1992 en Bellaterra (V.M. García Lázaro/CARRIL)

Sortosament el núm. 18 es conserva per cessió de la Companyia als Amics dels Ferrocarrils de Barcelona, esperant que un dia no llunyà, equipat de nou els motors que li van ser llevats, pugui circular de tant en tant per les vies sobre les que havia fet milers de kilòmetres! Els Brills sèrie 300, d’aspecte totalment diferent, foren els que durant molts anys varem contemplar fent el trajecte Plaça Catalunya-Sarrià. Qui no recorda la seva familiar silueta apareixent cada 5 minuts en les estacions en les que els bellaterrencs acudiem diariament per agafar l’habitual Sabadell, el seu color marró característic, la seva carcassa plena també de reblons i el rétol lluminós que sobre la porta frontal anunciava el seu destí: Sarrià.

Fins els anys 60 en que els nous 600 els anaren desplaçant, cumpliren magnificament la seva tasca, transportar varies generacions de barcelonesos. Josep Maria de Sagarra en el seu llibre Cafè, copa i puro, en fa una al·lusió i un bon elogi.

Degut a un accident sofert per un com- boi l’any 1926 i com sigui que la caixa dels vagons havia quedat molt malmesa, es prengué la determinació de construir-ne unes de noves totalment metàl·liques en els mateixos tallers de la companyia de Sarria. D’aquí el nom de metàl·lics amb que es coneixien. El resultat fou la creació d’uns cotxes molt a l’estil de l’època que donaren també un gran rendiment i que encara fa ben poc podiem veure, ja molt tronadets, fent algun servei a Rubí o Sant Cugat. De seients més esquifits pintats de color verd clar interiorment, decorats amb miralls ovalats, tenien dos departaments separats per un de central amb dos únics seients travessers

Fins aquesta darrera etapa que hem mencionat, havien funcionat sempre amb un remolc dels Brills americans tradicionals.

Font: L’Esquirol del Vallès

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat , |

SPORT CLUB BELLA-TERRA (1936) “Entusiasme” per Esteve Font

21 Agost 2024 per FLPT

Bellaterra, 21 d’agost de 2024

LLUÍS TORRES|Avui compartim un petit relat signat per Esteve Font sobre l’esplendorosa Bella-Terra, aparegut a l’únic número 1 de la revista SPORT CLUB BELLA-TERRA, pocs dies abans de l’inici del cop d’estat franquista del 18 de juliol de 1936.

Auca de Bellaterra per Valentí Castanys

ENTUSIASME

Bella-Terra! Quin nom més encertat!

Boscúria; quietud sols trencada pel refilar del rossinyol. Paratge meravellós prop de la ciutat i lluny dei seu treball.

Cases, xalets, arbredes i muntanyes: cantar d’ocells i remor d’aigua.

Des de dalt, veus pobles i més poblets que al vespre lluen com estels en la nit
clara; i de dia, el cel net d’un color tot blau.

A més de 250 m. sobre el mar

Corren per plans i muntanyoles jovenalla optimista i prometedors de millors temps, tot fent via als camps d’esports, lluny de tota preocupació d’estudis i de negoci.

Talment sembla un altre món. Fonts abundoses d’aigua meravellosa que conforta l’esperit del bon fontaire. Optimisme i joventut arreu.

Bella-Terra, palau de quietud amb els seus boscos i excursions, bells indrets i jovenalla, fonts i pins… i amistat.

ESTEVE FONT

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

LA BELLATERRA DEIXADA|L’EMD anuncia 3 restaurants inexistents a Bellaterra: Blanc,Can Edo i El Pedregar

19 Agost 2024 per FLPT

Bellaterra, 20 d’agost de 2024

Els 3 restaurants, (Blanc, Can Edo i El Pedregar) tancats des de fa anys i panys, segueixen anunciats al tòtem de la Plaça del Pi. Tot hi saber-ho els gestors de l’EMD, no ho tenen en compte ni ho modifiquen. Esperem ho modifiquin abans de la Festa Major 2024 per no descontrolar els turistes o visitants

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

ARBRES FRUITERS A BELLATERRA|Prunera Bistrita, Starley o President

18 Agost 2024 per FLPT

Bellaterra, 19 d’agost de 2024

LLUÍS TORRES| La prunera Bistrita, Starley o President ens dóna fruit en abundància. Va ser conreada per Thomas Rivers en Sawbridgeworth, Hertfordshire (Regne Unit) i introduïda el 1901. Va rebre el Premi RHS del Mèrit en 1895 i un primer certificat de classe en 1905. Les bones qualitats de conservació han fet una varietat comercial d’èxit gairebé a tota Europa i especialment a l’Europa central, on és una de les fruites més apreciades per elaboració de confitures i el prestigiós aiguardent amb diferents noms segons el país: Slobovitz, Palinca, Tuica, Veille Prune…. També s’utilitza per la pastisseria, en forma de crostades i bombes amb pa ratllat i sucre.

Cestella amb prunes Bistrita, Stanley o President 📷 BELLATERRA.CAT

Aquest 18 d’agost de 2024 hem recoltat 25 kg -d’una sola prunera-, però l’any anterior només el 50%, uns 12 kg.

La polpa de la pruna Bistrita o Stanley és de color groc daurat, ferma, sucosa. Blau fosc, pell glaçada. Amb un gust agradable i no enganxós, suporta ser sacsejat i transportat bé. Es pot mantenir durant 4-6 setmanes. Període de maduració a Bellaterra: mitjans- finals d’agost

La seva pell és llisa i presenta un to morat i la seva polpa és de color és de color blau morada. És ovalada i destaca per la seva gran grandària i suculència. És molt dolça i ideal com a postres, com pastisseria en forma de crostades i l’especialitat  găluște cu prune “bombes dolces de prunes”; en alemany: Zwetschkenknödel; en hongarès: szilvás gombóc; en txec: švestkové knedlíky) són tradicionals originàris dels països que conformaven l’imperi austro-hongria. S’elabora amb patates, farina, ous i prunes.

Les prunes Bistrita, Stanley o President tenen propietats beneficioses per l’organisme, ja que reforcen els processos d’eliminació de toxines del nostre sistema enfortint el cos contra agents infecciosos.

Prunes Bistrita, Stanley o President

Plantació

El pou de plantació ha de tenir una superfície d’almenys 80×80 cm i una profunditat de 80 cm. Abans de plantar, escurceu una mica l’arrel i traieu els fils de l’arrel trencats.

Abans de plantar, poseu l’arrel en un bol amb aigua durant almenys un dia.

En comparació amb el nivell del sòl, els arbres es planten a la mateixa profunditat que abans de la plantació.

Quan planteu, poseu terra solta al voltant de l’arrel, però assegureu-vos que el punt d’empelt no arribi per sota del terra.

Després de plantar en una superfície d’1 m2, cobriu el sòl amb torba o fems barrejats amb palla, protegint així l’arbre de l’assecat.

A la primavera, repetiu el reg setmanal, prenent cada cop 15-20 l d’aigua per cada arbre, durant aprox. dos mesos.

Escurceu lleugerament els brots.
Planteu-los tant com sigui possible en un lloc assolellat, perquè la llum solar influeix favorablement en la producció de substàncies aromàtiques, vitamines i el color de la fruita.

A la llum del sol, la rosada s’evapora més ràpidament de la copa dels arbres, de manera que les condicions de vida no són favorables per a l’aparició de malalties micòtiques i bacterianes.

Font: AgroDenmar

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat , , , |

SOCIETAT|Alain Delon, icona del cinema europeu durant mig segle, ens deixa als 88 anys.

18 Agost 2024 per FLPT

Bellaterra, 18 d’agost de 2024

“Deixaré aquest món sense compadir-me.  La vida no té res més a oferir-me, ho he vist tot, ho he viscut tot.  Però sobretot, odio l’època actual, em fa nàusees. Tot és fals, tot s’ha substituït, no hi ha respecte per la paraula donada, ara, l’únic que importa són els diners i la riquesa!  Sé que deixaré aquest món sense fer-me pena”  (ALAIN DELON)

Alain Delon (1935-2024) 📷 CEDIDA

LLUIS TORRES|Avui tenim el cor pesat per conèixer la desaparició d’Alain Delon, un home excepcional, un artista inoblidable i un gran amic dels animals.  Alain era molt més que una icona del cinema;  el seu compromís va marcar els nostres cors.  Patrocinador del nostre primer Nadal Animal, va donar suport a la nostra Fundació amb una generositat rara.

Alain també era molt amic de presidenta Brigitte Bardot, que està devastada pel seu traspàs.  La seva amistat, basada en un amor comú pels animals i un compromís compartit amb el seu benestar, era preciosa i sincera.

Alain va comprendre el profund vincle entre l’home i l’animal.  Al llarg de la seva vida, va estar envoltat dels seus fidels companys de quatre potes, gossos que li van aportar amor i consol, i als quals va estimar amb una tendresa infinita, com en Loubo, el seu darrer company que va deixar enrere.

Hem perdut un un home amb un gran cor.  Descansa en pau, Alain.  Els nostres pensaments estan amb la vostra família i els vostres éssers estimats.

Font: Fundation Brigitte Bardot

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat |

BELLATERRA OPINÀ “L’Art de passejar” per Frederic Roda Pérez (1924-2006)

18 Agost 2024 per FLPT

Bellaterra, 18 d’agost de 2024

LLUÍS TORRES| Coincidint que ahir va ser el Dia Mundial del Vianant,  compartim aquest interessant article de Frederic Roda Pérez, sobre la natural activitat de passejar (tot i la gran dificultat de fer-ho amb normalitat i sense perill, per les deixades voreres i camins de Bellaterra), l’hem trobat a la desapareguda revista L’Esquirol del Vallès de l’estiu de1986.

L’ART DE PASSEJAR (FREDERIC RODA)

El nostre poble és ple de pujades i baixades: una orografia dificil i poc apte per la passejada. No tenim dret a rambla com no tenim dret a plaça. Què hi farem!

Malgrat tot, sempre hi ha intrèpids, que no són precisament de les joves generacions, que practiquen l’art de passejar. Alguns d’ells fins i tot treuen del racó corresponent del rebedor de la torre, un vell bastó de reminiscències pirenencas o alpines com si es tractés d’anar al llac de Sant Maurici o a l’encontre de la Jungfrau!

El conjunt idoni és la parella i, de ser possible, la parella del mateix sexe; perquè el passeig vol contigüitat però no enllaç. Les parelles molt joves si passejen és perquè no tenen on caure. Les parelles grans, si ho fan, és per raons de salut, d’estirar les cames. Realment, per ben passejar la parella no ha de ser mixta. La conversa ha d’ésser escassa i no fer-la aprofitable ni pels projectes, ni pel negoci, ni per passar comptes. Ha d’ésser d’oci en l’estat més pur possible.

Els autos, aquestes màquines excessives, ens fan la vida intransitable. Quan aquestes bèsties dormen, bé sigui en els seus garatjos, bé sigui incòmodament amorrades a les vores, us suggereixo un volt pel Camí Vell de Sabadell a Sant Cugat, que és una Circumvalació per la part alta de Bellaterra.

D’una banda veureu com el traçat dels carrers pel fons de les torrenteres, una obra urbanística de l’arquitecte Sala, ha deixat intactes i plens de verd les carenes, i, per sort, no es veuen tantes cases com les que hi són: Bellaterra es troba amagada entre el bosc, un bosc de pins que no té gaire més de seixanta anys! De l’altra banda veureu tota la plana vallesana, cap a la capital, Sant Cugat, fins els primers pendents d’un Tibidabo salvatge encara.

Des de la serreta de Gallinera fins a la frontera de Terranova, tot plegat no fa tres quarts d’hora.

De passada comprovareu com es manté la febre per fer cases…

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat , |

« Newer Posts - Older Posts »