BELLATERRA.CAT

wwww.cerdanyolainforma.com

L’alcalde de Cerdanyola, Carles Escolà, no ha superat la confiança vinculada a l’aprovació inicial del pressupost del 2017. Ara l’oposició té 30 dies per presentar una moció de censura.
El Govern s’ha sotmès a una qüestió de confiança vinculada a l’aprovació del pressupost d’enguany, una qüestió de confiança plantejada per decisió del Govern que, després de no haver aprovat els pressupostos. Carles Escolà podria haver optat per continuar governant amb uns pressupostos prorrogats, però va decidir fer un pas endavant i va optar per l’opció més valenta: sotmetre el document a una qüestió de confiança, mostrant que el govern d’Escolà prioritza els interessos de ciutat per sobre dels interessos de partit.

La qüestió de confiança va ser convocada per l’alcalde després que el plenari rebutgés un pressupost que apostava clarament per ajudar a les persones que més ho necessiten, augmentant en un 35% les partides de caràcter social, invertir en la millora dels barris de la ciutat abandonats durant anys i en els equipaments públics, un document que fugia de les inversions milionàries que ens tenien acostumats els anteriors governs per fer grans inauguracions. El pressupost, malgrat haver incorporat 97 de les 133 propostes de tots els partits (menys del PSC, que no va aportar cap proposta), va estar rebutjat per la majoria plenària.
Escolà donava pas a les intervencions dels portaveus recordant que la votació “clarificarà qui està a favor del canvi i del sacrifici pel bé comú i qui està a favor que tot continuï com sempre, prioritzant els interessos de partit”
El difícil camí de Compromís
El maig del 2015 la ciutadania de Cerdanyola va votar un plenari fragmentat en diversos partits que obligava a realitzar pactes de, com a mínim, tres formacions per governar. Compromís va entomar el repte de presentar-se a una investidura amb el suport dels vots de CiU, ERC i ICV-EUiA. Des de llavors fins ara, Compromís ha tingut un camí ple d’obstacles, tant dels partits que no li van donar la investidura com de CiU i ERC. Escolà afirma que no tots els partits que van signar l’acord programàtic es creien el canvi.
Durant aquest temps, tant l’oposició com els partits que van formar part del govern s’han dedicat, segons l’alcalde, “a no deixar-nos governar i desestabilitzar l’acció de govern”. Per una banda, el PSC s’ha dedicat a bloquejar l’acció de govern i a “crispar sense fer propostes des del primer dia, perquè no accepta ni que governem nosaltres ni que no governin ells”, deia Escolà. Respecte a ERC, l’alcalde se sent enganyat “va votar la nostra investidura atrapat en el discurs de canvi que havien fet, però mai s’ho van creure i van posar traves al govern”, de fet, segons l’alcalde, el grup d’Helena Solà va bloquejar l’Ajuntament quan formava part del Govern.
Aquest acord amb forces de la dreta va portar a Compromís a grans contradiccions que han provocat, durant aquest temps, que “molta gent propera a nosaltres” no comprengués la línia política del Govern, però, segons afirmava Escolà “era imprescindible fer un gran sacrifici personal”, sabent que “no podíem fer tot allò que ens agradaria fer”.
Jordi Miró (regidor no adscrit): “és difícil recompondre els ponts trencats”.
Jordi Miró va lamentar que, després de 22 mesos de mandat, “continuem a la casella de sortida”, una casella de sortida que el regidor considera que té pitjor condicions que la partida iniciada en juny del 2015 perquè “s’han trencat ponts, i recompondre aquests ponts avui és més complicat que al principi, la situació no és massa esperançadora”.

Miró feia una crida a consensos “difícils per absolutament necessaris”, i demanava a Escolà un esforç d’obertura, alhora que demanava el nomenament d’una gerència consensuada que dirigeixi l’Ajuntament d’acord a les prioritats polítiques que s’estableixin al ple.
Maria Reina (ICV-EUiA): “continua apostant per l’acord programàtic”.
Maria Reina lamentava la inestabilitat política del mandat, alhora que continuava apostant pel consens “perquè la nostra ciutat avanci i resolgui els principals problemes que tenim”. Reina recordava que el seu grup mantenia l’acord programàtic, tal com ho ha fet des del minut zero. La portaveu d’ICV-EUiA feia una crida a l’acord polític, amb “compromisos i confiances mútues per aconseguir un acord de ciutat”.
Josep Grau (CiU): “l’alcalde hauria de dimitir”.
Grau mostrava la manca de confiança en un govern que té una actitud reciproca cap al seu grup, ja que, amb l’argument de la deslleialtat, l’Alcalde va expulsar del Govern a CiU en setembre del 2016, en ple debat pel crematori. Grau recorda a Escolà que “ho ha tingut tot a les seves mans per aconseguir els seus objectius i ha estat incapaç d’aconseguir el que volia”, alhora que demanava la seva dimissió.
A l’hora de preparar la possible moció de censura, Grau ha anunciat que el seu grup tindrà dos objectius prioritaris i amb la mateixa importància: la ciutat de Cerdanyola i el Referèndum de Catalunya.
Manuel Buenaño (PP): “els pressupostos podrien haver estat aprovats fa mesos”.
Buenaño va criticar a Carles Escolà per no haver presentat els pressupostos quan eren majoria plenària, “si vostès haguessin tractat bé als seus socis de Govern els pressupostos portarien mesos aprovats i no estaríem en un ple històric en què per primera vegada en Cerdanyola un alcalde es sotmet a una qüestió de confiança”.
Buenaño criticava que el Govern continuava sense resoldre els grans problemes de ciutat: Cerdanyola Aparca, Centre Direccional, Bosc Tancat, segona fase del Riu Sec, manteniment de l’espai públic o la neteja viària. També afegia que no havia posat solució als abocadors i recordava “que això sí que ho hagués pogut solucionar si hagués volgut”.
Pau Ortolà (C’s): “un govern sense rumb”.
Ortolà també posava èmfasi en l’estabilitat política del mandat, un mandat que, tal com explicava, havia comptat amb quatre governs, uns pressupostos prorrogats i cap pla d’inversions ni pla estratègic de ciutat. Segons Ortolà, Compromís tenia altres prioritats, com l’Associació de Municipis per la Independència o la imatge i autopromoció del Govern. El portaveu de C’s valora positivament aquesta qüestió de confiança, “fruit de la manca de rumb del Govern”.
Helena Solà (ERC): “un govern sense diàleg ni transparència”.
Helena Solà va ser la més crítica de l’oposició i va denunciar la manca de diàleg i transparència de Compromís amb la resta de partits del plenari. Segons la portaveu d’ERC, Compromís “actuava al marge dels seus socis de Govern”, un govern que es va acabar de trencar quan va esclatar el “cas Aparca”, un cas que va portar a ERC a entregar l’informe de secretaria a fiscalia, mentre que Compromís va trigar cinc setmanes i ho va fer a la Ciutat de la Justícia “fent-se una foto” injustificada, doncs els informes entregats van ser remesos als jutjats de Cerdanyola. Solà també criticava “l’ús tendenciós i amb greus omissions de la revista municipal “Riu Sec”.
Quant als pressupostos, la portaveu d’ERC denunciava que, malgrat que Compromís deia que havia acceptat moltes de les propostes presentades, aquestes propostes no es veien incorporades dins del document, “no ens han dit en quina partida estan incorporades, perque no hi són, fets i no paraules”.
Contxi Haro (Compromís): “estem aquí per la por que tenen alguns de renovar les institucions”.
La portaveu de Compromís va atacar a ERC en aquesta “guerra particular” entre els dos partits que es va generar a la sessió. Haro, tal com va dir l’alcalde a l’inici del ple, va denunciar que ERC s’havia dedicat “a bloquejar sistemàticament l’acció de govern, primer abans d’entrar al govern i després entrant-hi per torpedinar-lo”. Haro lamentava que “als regidors d’ERC no els interessa la ciutat, només l’interessa l’Ajuntament”, i “tenen una actitud que recull el pitjor de la vella política: supèrbia i ambició (…) amb aspiracions partidistes i personals”.
Respecte a l’estat d’inestabilitat del Govern, Haro deia que això és degut al que representa Compromís, “per la por que tenen alguns de renovar les institucions, d’encetar uns camins que trenquin amb el règim on tan còmodes han estat durant anys”.
Victor Francos (PSC): “l’alcalde va tenir l’oportunitat i no la va saber gestionar”.
Francos va començar el seu discurs ironitzant si “la nova política és donar instruccions perquè retirin banderes del públic” – en referència a una petita bandera antifeixista que es va desplegar-. El portaveu del PSC va dir que Escolà havia tingut tres opcions: dimissió, moció de confiança o ampliació del Govern, però l’alcalde “va tenir la seva oportunitat, que no va sabre-la gestionar”.
Francos criticava la gestió d’Escolà “alguna cosa haurà fet mal vostè (…) quan CiU li ha perdut la confiança, ERC també i, de dijous fins avui, fins i tot el Miró ha canviat el vot”.
Següent estació: moció de censura
Després de no haver superat la qüestió de confiança, el Govern de Carles Escolà haurà d’esperar 30 dies on l’oposició tindrà l’opció de formar un nou govern. Aquesta possibilitat la veu molt difícil l’alcalde, que deia que “l’oposició a la meva persona és una cosa que uneix, hauran de saber si vostès són capaços d’unir-se en positiu (…) i posar-vos d’acord en una proposta, un candidat, Cerdanyola Aparca, Guiera, Centre Direccional, Universitat Autònoma, Crematori o Referèndum de Catalunya”. Totes aquestes “pedres a les sabates”, tal com deia Escolà, dificultaran un possible pacte per tirar endavant la moció de censura.

Read Full Post »

http://www.elnacionat.cat

Enric Vila

Joan B. Culla em cita a dos quarts de deu del matí a la pastisseria Mauri i, quan hi arribo -amb 10 minuts de retard-, ja me’l trobo assegut llegint el diari amb el suc de taronja sobre la taula. Porta un pullover violeta la mar de jovenívol, que fa conjunt amb la camisa i la corbata i que ressalta el seu aire d’estudiant etern conservat pel formol de la disciplina i la curiositat.
Culla va signar el primer contracte universitari ara farà 40 anys, el setembre de 1977. Sempre m’ha semblat que les seves virtuts s’haurien desenvolupat millor si, dins del gremi, hagués trobat més competència. Ja sé que és grotesc, però la seva formalitat de vegades em recorda, per contrast, els impactants pèls de les aixelles de les noies que hi havia a la Facultat d’Història i el mal gust dels professors que vaig tenir, quan hi estudiava.

Amb menys comunisme i més respecte per l’estil i la bellesa, el debat historiogràfic hauria assolit cims més elevats i Culla no hauria quedat tan sol i sobredimensionat, i també tan vulnerable a la caricatura -una mica com li va passar a Josep Pla en la literatura catalana, per motius més justificables. Culla ha sigut un dels pocs historiadors locals que he pogut llegir i un dels columnistes del país més influents de les darreres dècades.
La primera persona que li va dir que escrivia bé va ser Josep Termes, el seu director de tesi. “D’entrada –explica– em va deixar clar que la tesi era cosa meva, posició que em va semblar perfecta perquè la tesi és un procés d’autoaprenentatge. Quedàvem a l’Ateneu cada tres mesos i, quan es va llegir els 100 primers folis, recordo que, en comptes d’anar directament al contingut, va començar preguntant, sorprès, on havia après a escriure tan bé. Això, esclar, també em va sorprendre a mi”.
Potser perquè tenia la vivor de les persones intel·ligents d’extracció baixa, Termes era un bon creador d’idees en brut i de seguida va veure que, en aquest país, prendre’s la feina massa a la valenta no només no l’ajudaria sinó que li aniria en contra; sabia bé què preguntava. Quan estudiava Història, jo mateix vaig arribar a entregar treballs amb pàgines senceres sense cap paràgraf. Si no hagués sigut pel periodisme encara escriuria com un animal. 

–Podria ser –li pregunto– que el poc interès que els historiadors han tingut per la prosa tingui a veure amb la por que el passat fa en aquest país d’ençà de la Guerra Civil? Vull dir que, com millor escrius, més definit queda el pensament i més problemes tens, oi?

–És veritat que si escrius de forma confusa el pensament queda dissolt en una obscuritat amorfa. Però també es podria plantejar al revés: quan saps què vols dir la prosa surt clara. Jo sempre he escrit el que he pensat. 
Culla va fer la tesi sobre el Lerrouxisme. Llavors la tesi no era un “tràmit burocràtic”, sinó una “empresa intel·lectual”. No hi havia penalitzacions com ara, per incomplir terminis, i li va portar set o vuit anys de feina. “Cada cas concret demana un temps de preparació i de cocció i, quan una tesi és bona, ningú no pregunta quants anys ha costat acabar-la”.

Culla està “furiosament” en contra de les tesis curtes. Una tesi de menys de 400 pàgines, em diu removent-se a la cadira, no és una tesi. Recorda que algun company li va dir que havia sigut enze de no aprofitar les 150 pàgines de la tesina per acabar el doctorat més ràpid. Però diu que ara la burocratització de la universitat comença a angoixar-lo perquè fa del pragmatisme quasi una necessitat.
“Amb la pèrdua de les assignatures anuals, que et permetien avaluar els estudiants amb tres exàmens i un parell de treballs, tot s’ha degradat. Si ara tragués de les carpetes que tinc a casa, ben guardades, els exàmens de fa trenta anys la majoria dels meus alumnes suspendrien”. De vegades els estudiants se li queixen de la densitat de la matèria; ell se’ls mira de reüll i els recomana que vagin a veure els seus amics de ciències i preguntin quins temaris han d’aprendre.
–Per què donem per descomptat que les humanitats han de ser més faciletes? Ningú no s’ha plantejat resoldre-ho?
–Se’n parla entre els professors. Però no recordo cap equip de deganat que ho hagi intentat solucionar. 
Culla és molt treballador i organitzat. Quan coincidíem a les tertúlies em va explicar que des de fa 20 o 30 anys porta un dietari polític, gesta de formigueta que només podem admirar les persones que hem procurat de ser tenaços. No té Twitter i fins fa dos anys ni tan sols tenia Whatsapp al telèfon. Com que em diu que treballa el 80 per cent dels caps de setmana, li pregunto, recordant un dia que va venir la seva senyora a recollir-lo a can Terribes i em va explicar que tenien un conill a casa.
–I la teva dona no protesta?
–Com que em vaig casar als 37 anys sabia com funciono. M’agrada molt la feina que faig, m’agrada treballar.
JOAN C CULLA – SergiAlc
Fins ara Culla ha publicat una dotzena llarga de llibres –volums col·lectius a banda–. El darrer, El Tsunami, analitza els orígens de la sotragada que ha patit el sistema de partits català. Culla té una concepció del coneixement molt materialista, que no dóna el més mínim valor a la imaginació, tan estimada en la tradició anglesa. Això fa que el seu discurs tendeixi a afavorir unes determinades dinàmiques polítiques i que, finalment, tot li sembli sempre “una mica més complex”.
Segons el seu llibre, l’origen de la crisi política catalana i espanyola no s’ha d’anar a buscar només en el procés independentista. Culla parla de la crisi econòmica, de la corrupció i de “la fatiga de materials del sistema de partits.” Tot i així, reconeix que tots els daltabaixos que ha patit l’Estat en l’època moderna han tingut com a epicentre Barcelona, “inclosa la dictadura de Primo de Rivera”.
Una cosa que no m’encaixa és que digui que l’independentisme ha sigut minoritari fins fa quatre dies, però més tard afegeixi: “Després del 14 d’abril, Alfons XIII se’n va anar perquè a Madrid li van dir: o marxes tu o marxa Catalunya”. Una altra cosa que em crida l’atenció és que insisteixi que l’autodeterminació no era un tema central en els anys 30.
Ara trobo un article de Sàpiens que explica: “L’articulat de l’Estatut de Núria era ambiciós i defensava ‘el dret que té Catalunya, com a poble, a l’autodeterminació'”. Buscant a Google veig que el text entre cometes pertany al preàmbul retallat per les corts espanyoles. En el pdf que he enllaçat s’hi veuen els articles suprimits, com el número dos que diu que “el poder de Catalunya emana del poble i el representa la Generalitat”, o el quatre, que parla “d’agregar territoris” per “plebiscit”.
Tot plegat em recorda que les interpretacions literals de la història poden caure en els mateixos presentismes que les imaginatives, sobretot en un país que té els papers tan dispersats. I també que el coneixement consisteix a descartar dades, perquè, com deia Paul Valéry, buscar moltes raons sovint és una excusa per no afrontar la principal (que de choses il faut ignorer pour agir). 
M’hauria agradat molt discutir d’això amb Culla, però com que ens interromp un senyor amb un casc que se l’ha de portar en moto no sé on, mentre recollim li faig l’última pregunta.
–En tot cas, per primera vegada hi ha la possibilitat de resoldre el conflicte amb Espanya per via democràtica, oi?
–Encara està per veure –diu posant aquella cara dels catalans nascuts en temps de Franco que recita: “ja saps que els espanyols són uns bèsties”–. Si es produeix una derrota democràtica dels partits independentistes –afegeix– serà la primera vegada que una crisi d’Estat amb Catalunya no es resol a bufetades.
–I si guanya l’independentisme?
–La crisi espanyola serà tan fonda que riu-te’n del trauma del 98. 
Els traumes –penso, mentre pago– sovint són el fruit de prejudicis que demanen una revisió a crits. La qüestió, esclar, és que no sempre hi ha prou força, i que la força és l’essència de la realitat –encara que no ens agradi reconèixer-ho, perquè resulta un pèl pertorbador.

Read Full Post »

http://www.elnacional.cat

Albert Acín
La majoria de lectors de dos dels principals diaris de Catalunya, La Vanguardia i El Periódico de Catalunya, estan a favor del referèndum unilateral d’independència (RUI). És el que es desprèn de les dades de l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), que han estat analitzades per El Nacional. L’audiència d’aquestes dues capçaleres no només dona un suport majoritari al referèndum -encara que aquest sigui sense l’acord amb l’Estat-, sinó que també donaria un ‘sí’ contundent en el supòsit que la Generalitat convoqués el plebiscit.
A favor del RUI

Aquest diari ha creuat i analitzat les dades procedents del baròmetre, que per primera vegada preguntava pel vot en una consulta de la Generalitat, i ha constatat que tant el lector de La Vanguardia com d’El Periódico de Catalunya dona suport majoritàriament al RUI: fins a un 56,5% de l’audiència de la capçalera de Godó i un 53,4% en el cas del rotatiu de Zeta. Però això no és tot: si se sumen també aquells que donen suport a un referèndum sempre que sigui acordat amb l’Estat, la consulta guanya adeptes fins a convèncer vuit de cada deu lectors de les esmentades capçaleres. Aquestes dades contradiuen la línia editorial de tots dos diaris, que no aposten precisament per la independència.
El suport a la independència: un 56,5% de l’audiència de La Vanguardia i un 53,4% en el cas d’El Periódico

Si es distingeixen els resultats segons les edicions, en català i en castellà, es poden apreciar diferències importants. Les persones que prefereixen La Vanguardia o El Periódico en català opten clarament per la consulta unilateral, mentre que els que llegeixen la versió en castellà prefereixen les dues vies: el RUI i també el referèndum acordat.
Per a entendre aquesta dada és vital tenir en compte que, segons el CEO, el 58% dels lectors de La Vanguardia trien la versió en català i el 42%, en castellà. Per la seva banda, en el cas d’El Periódico, el 45,9% tria l’edició en català i el 54,1% en castellà.​
En el cas dels lectors catalans d’El País i El Mundo, malgrat que el RUI perd força, l’opció de votar continua sent majoritària. Set de cada deu lectors del diari de Prisa a Catalunya (72%) i sis de cada deu del d’Unidad Editorial (58,3%) donen suport al referèndum. No obstant això, cal esmentar que l’opció preferida per l’audiència d’El País és el referèndum acordat amb el Govern central, mentre que en el cas d’El Mundo és no votar sota cap circumstància.

Read Full Post »

Per MÓNTERRASSA

Detinguts 18 membres d’un grup que es desplaçava en transport públic per robar en domicilis | MOSSOS

 Agents de la Policia de la Generalitat–Mossos d’Esquadra de la Divisió d’Investigació Criminal adscrits a l’Àrea d’Investigació Criminal de la Regió Policial Metropolitana de Barcelona i la Unitat d’Investigació de la comissaria de Sant Martí, conjuntament amb el Grup 11 de la Brigada Provincial de la Policia Nacional, han detingut 18 membres d’una organització criminal especialitzada en realitzar robatoris amb força en domicilis de Catalunya.

 La investigació es va iniciar l’octubre del 2016 quan els agents van tenir constància d’un robatori amb força perpetrat a Terrassa per tres persones. Els policies des d’un primer moment van poder identificar els autors del fet com a integrants d’un grup d’origen georgià ubicat al districte de Sant Martí de Barcelona, especialitzat en els robatoris a domicilis.

 En la fase inicial de les indagacions els mossos van constatar que aquest grup de lladres s’havia separat per formar altres grups amb persones reclutades en organitzacions que s’havien desfet, tant a Catalunya com a diverses ciutats de l’Estat espanyol, europees o que havien vingut directament des de Geòrgia per integrar-se a l’activitat delictiva de l’organització criminal. El seu àmbit d’actuació delictiva es situava dins l’àrea metropolitana de Barcelona, el Vallès Occidental, el Baix Llobregat i a la ciutat de Madrid.

 Tot i la formació de noves bateries els principals investigats tenien habitualment contacte entre ells i s’intercanviaven tant els integrants del grup com les eines per consumar els robatoris amb la finalitat d’optimitzar els seus recursos.

 Durant la investigació els agents van saber que l’organització havia enviat un grup a Madrid, localitat on ja havien dut a terme diversos robatoris. Per aquest motiu es va crear un equip de treball conjunt amb agents de la Policia Nacional de la Brigada Provincial de Madrid. La primera setmana de febrer una patrulla d’aquest cos va avortar un robatori in fraganti dels investigats. Aquesta actuació va comportar la detenció de quatre persones que van ingressar posteriorment al CIE de la capital espanyola.

 Estructura i funcions dins l’organització criminal

 Els rols i les funcions dels membres de l’organització estaven perfectament definits. Hi havia un grup de persones que tenien la tasca de realitzar les visites prèvies als possibles objectius que havien d’assaltar posteriorment. En dies anteriors al robatori s’hi desplaçaven i en feien un estudi detallat: tipus de porta d’accés a la finca, nombre de veïns a l’escala, situació de les portes a cadascuna de les plantes a més del tipus de porta i marca dels panys. A partir de l’exhaustiva anàlisi realitzada ja estaven en disposició de col·locar els marcadors en funció del grau de vulnerabilitat de cada habitatge.  

 Un altre grup es dedicava a la vigilància i control de la zona seleccionada. El dia del robatori es desplaçaven al lloc triat i part dels lladres es quedaven a l’exterior per dur a terme la vigilància mentre uns altres entraven a l’edifici per comprovar la finca i, a partir de la informació dels marcadors, saber quins pisos estaven buits.

 Un cop comprovat l’interior de l’escala l’especialista en l’obertura entrava en acció i forçava la porta amb algun dels mètodes habituals utilitzats en els robatoris amb força en funció del seu nivell de vulnerabilitat: radiografia, bec de lloro, bumping o amb l’ús de rossinyols.

 Aleshores era el torn dels autors materials del robatori. Un cop facilitat l’accés l’encarregat de l’obertura deixava pas a les persones que consumaven el robatori.

 Una altra de les característiques de l’organització criminal investigada és que les diferents bateries es desplaçaven als llocs gairebé sempre en transport públic. Entre setmana anaven en tren fins a poblacions de l’entorn de l’àrea metropolitana – especialment a Terrassa i Sabadell- i el cap de setmana en metro en el cas dels robatoris a la ciutat de Barcelona.

 El 27 de febrer es va dur a terme un dispositiu per desmantellar els quatre grups ubicats a l’àrea metropolitana i es van realitzar vuit entrades i perquisició, sis a Barcelona, una a l’Hospitalet de Llobregat i una altra a Sant Adrià del Besòs.

 Als arrestats se’ls atribueixen 46 robatoris amb força a domicili: un a Cornellà, dos a Badalona, onze a Barcelona, tres a Madrid, tretze a Sabadell, quinze a Terrassa i un a Vic.

 L’operatiu va permetre arrestar un total de disset persones de nacionalitat georgiana, set a Barcelona, quatre a Sabadell, dos a l’Hospitalet de Llobregat i quatre que ja estaven ingressades al CIE de Madrid. A més, es van recuperar diverses joies, aparells electrònics de valor elevat, eines i material per forçar tot tipus de portes, càmeres per detectar moviment, diversos equips electrònics de seguiments, un dron i productes químics per a la comprovació de la puresa de les joies.

 En una segona fase del dispositiu el dia 21 de març es va detenir una persona d’origen armeni a qui el grup venia gran part dels objectes obtinguts en els robatoris.

 Els arrestats van passar a disposició del Jutjat d’Instrucció número 12 de Barcelona que va decretar l’ingrés a presó de setze dels detinguts, entre ells el receptador, i el reingrés al CIE de Madrid d’un altre.

Read Full Post »

http://www.ara.cat  Laia Florès

Fa 60 anys, la Unió Europea començava a caminar amb la firma dels Tractats de Roma a la capital italiana. Superades les guerres i amb l’ànim de construir un continent en pau, líders com Paul-Henri Spaak i Konrad Adenauer estampaven la seva firma en uns Tractats que donaven forma a la unió política dels països europeus. Sis dècades després, a la mateixa ciutat, la Unió celebra avui l’aniversari amb un regust agredolç.
Els seixanta anys marquen un punt d’inflexió en la història de la Unió Europea. No per l’aniversari en si mateix, sinó pel moment històric que viu la UE amb un estat membre, el Regne Unit, que ha decidit deixar el club. És un cop duríssim que està fent trontollar el projecte europeu i obliga els 27 estats membres que es queden a conjurar-se per superar la crisi política que suposa el Brexit i els altres reptes que estan erosionant la UE: l’auge del populisme euròfob, el proteccionisme i l’amenaça del terrorisme.

Els líders europeus faran pública avui una declaració per deixar clar que els que es queden estan units, que la Unió pot funcionar amb 27 membres i que estan disposats a treballar junts per tirar endavant i superar la crisi política. “Europa és el nostre futur comú”, subratllaran els caps d’estat i de govern.
Els líders de tots els socis menys la primera ministra britànica, Theresa May, que no participarà en la trobada, es comprometran a apuntalar el projecte europeu amb més seguretat i control de fronteres, més mesures socials i més protagonisme al món. Són idees que busquen tornar a il·lusionar els europeus i evitar que la por dels ciutadans continuï alimentant els populismes.
La negociació de la declaració conjunta ha sigut difícil i ha hagut de superar les reticències d’alguns socis, especialment Polònia, que s’oposava a una Europa a diferents velocitats. Finalment, el text és més suau i no parla explícitament de les “dues velocitats”, però la declaració consagrarà la idea que un nucli dur de socis -liderats per Alemanya i França- pugui integrar-se més en algunes polítiques i deixi enrere els socis que prefereixin quedar-se’n al marge.
Qüestió de ritmes i intensitat
Segons l’esborrany del text, la UE treballarà “unida, quan sigui possible, i a diferents ritmes i intensitat, quan sigui necessari”. És la referència a les dues velocitats. La declaració subratlla que “es deixarà la porta oberta als que s’hi vulguin unir més tard”.
La clau és poder avançar en la integració en àrees com la defensa i la seguretat sense que els països menys europeistes i més reticents a cedir competències a Brussel·les -sobretot alguns de l’est- ho impedeixin amb els seus vetos a les propostes que es posen sobre la taula.
Polònia havia amenaçat de vetar la Declaració de Roma si no se suavitzava el text, però finalment ahir la primera ministra del país, Beata Szydlo, va anunciar que els canvis són suficients. De fet, la idea d’una Europa a dues velocitats no és nova. En algunes de les grans polítiques comunitàries -com l’euro i l’espai de lliure circulació (Schengen)- no hi participen tots els socis europeus.
Jacques Delors, president de la Comissió Europea entre el 1985 i el 1995, subratlla que la UE, des del principi, ha permès l’Europa a diferents velocitats. “Durant aquests 60 anys d’existència les obligacions dels estats membres mai han sigut idèntiques. El Tractat original no només les permetia sinó que també les preveia”, assegura la declaració feta pública ahir amb motiu del 60è aniversari de la UE per Delors i una trentena de personalitats europees, entre les quals Javier Solana, Enrico Letta, Jacques Santer i Herman van Rompuy.
Delors i els exdirigents europeus recorden que la idea dels diferents nivells d’integració no és nova. “No s’està inventant res. No es posa en dubte l’essencial, el que es fa és organitzar les diferències, que seran permaments o provisionals en funció del que triïn els estats membres”, afirma al text.
El perill de l’Europa a dues velocitats és que el nucli dur acabi impulsant acords ja no només al marge d’alguns socis, sinó també fora del paraigua dels Tractats Europeus. Segons fonts diplomàtiques, “la doble velocitat es farà sempre en el marc dels Tractats”.
En un moment particularment difícil per a la UE, els líders no estaran sols. Avui Roma també acollirà la Marxa per Europa, una manifestació de suport al projecte comunitari. Catalunya hi tindrà una presència destacada amb la participació del secretari general dels socialistes, Miquel Iceta, i l’exministre i expresident de l’Eurocambra Josep Borrell, així com els eurodiputats Jordi Solé (ERC), Javi López (PSC), Ernest Urtasun (ICV) i Francesc Gambús (independent). Organitzacions de la societat civil com el Consell Català del Moviment Europeu, la Unió de Federalistes Europeus, Federalistes d’Esquerres i Horitzó Europa també hi enviaran representants. Al marge de la Marxa per Europa, la capital italiana també acollirà avui altres actes relacionats amb la cimera, entre els quals una manifestació antieuropea.
Roma s’ha blindat per acollir la cimera, que tindrà lloc tres dies després de l’atemptat a Londres. La vigilància a la ciutat s’ha reforçat per garantir la seguretat dels caps d’estat i de govern i per evitar incidents durant les manifestacions previstes. Més de 3.000 policies i 1.000 militars s’han desplegat pels carrers de Roma, s’han reforçat els controls a les zones de més afluència de gent i no es permetrà l’accés de turistes ni al Colosseu ni al Fòrum Romà durant tot el dia.

Read Full Post »

El coordinador del Pacte Nacional pel Referèndum, Joan Ignasi Elena, ha desgranat les mentides que aquells sectors contraris al referèndum expliquen per intentar aturar “la voluntat majoritària” del poble de Catalunya de decidir el seu futur a les urnes. En una conferència durant la segona jornada del IV Congrés ‘Qüestions d’Estat’ que organitza Òmnium Cultural Badalona-Barcelonès Nord, Elena ha denunciat que “diuen que el referèndum només és per votar la independència i el bategen com a referèndum secessionista. I això és una gran mentida: només busquen allunyar els no independenstistes del referèndum. No ho permetrem”.

El portaveu del PNR ha desglossat dues mentides més que “intenten escampar” per desactivar el referèndum. La primera, “dir que aquest procés és cosa de quatre eixelebrats quan la voluntat de votar uneix el 80% dels catalans i catalanes”. “Una altra mentida és dir que votar és il·legal; insistim que el referèndum és legal i és possible, però no hi ha voluntat política per fer-lo”, ha afegit.

Joan Ignasi Elena ha reivindicat la feina del Pacte Nacional pel Referèndum com una eina “útil” amb la missió de “mirar als ulls aquells que neguen el referèndum i dir-los que no s’amaguin més en mentides”. Una altra feina del PNR, segons Elena, és “tendir ponts sòlids dins el catalanisme polític per garantir-ne la cohesió”.

“Vindran temps molt complexes i cadascú tindrà les seves opcions i posicions, totes legítimes”, ha advertit el portaveu del grup coordinador, “però demanem que les diferències no ens separin”. “La condició de nació ens atorga sobirania i per tant ens dona dret a decidir el nostre futur col·lectiu a les urnes. Tenim dret a votar i aquesta és una veritat que ha arribat per quedar-se i créixer”, ha sentenciat Joan Ignasi Elena.

Read Full Post »

Borja Vilallonga http://www.eltemps.cat 

Carles Puigdemont (Amer, 1962) és el primer president català de poble en democràcia moderna. Els seus orígens són selvatans i menestrals, allunyats de les intrigues de la Ciutat Comtal. El seu estil directe, planer i honest ha suposat una sacsejada a la política institucional catalana. A això s’afegeix l’excepcionalitat en la qual va arribar al càrrec de president de la Generalitat, després de la fallida investidura de Mas la tardor de 2015. Amb una missió clara per dur Catalunya a la independència, Puigdemont és fidel a complir l’encàrrec i abandonar la presidència un cop sigui complert.Periodista pioner a les xarxes socials, Puigdemont ha treballat al diari gironí El Punt i ha dirigit l’Agència Catalana de Notícies. Militant de Convergència Democràtica de Catalunya ja en la seva joventut, el compromís polític de Puigdemont sempre va expressar un independentisme nítid i inequívoc. Diputat al Parlament de Catalunya (2006-15), Puigdemont va forjar-se en la política local de Girona. Va ser cap de l’oposició del consistori gironí del 2007 al 2011. Amb l’obtenció de l’alcaldia de Girona el 2011, Puigdemont es va convertir en el valor ascendent del municipalisme convergent independentista, fins al punt de presidir l’Associació de Municipis per la Independència.

Enmig de l’escalada del conflicte entre Catalunya i Espanya i en plena preparació del referèndum d’autodeterminació que hauria de celebrar-se abans de setembre de 2017, Puigdemont rep EL TEMPS al seu despatx del Parlament de Catalunya.

—La seva presidència és una presidència que trenca esquemes. És el primer president que no és ni de Barcelona ni de les cent famílies. Què significa ser un president de poble?

—No és només la càrrega, és també la manera com arribo a la presidència. Hi arribo en unes circumstàncies accidentades, imprevistes i a darrera hora. Hi vull afegir tot això també. No provinc ni del moll de l’os de les famílies que se suposa que han tingut el poder tants anys, ni de les aristocràcies diverses que puguin existir —culturals, industrials, etc.—, ni tampoc del cap i casal. Malgrat totes aquestes circumstàncies que dic, és una coincidència que hem d’aprofitar en un moment en el qual hem de fer un nou país. Cal desdramatitzar els lideratges, no donar res per segur, i entendre que hi ha vida intel·ligent més enllà de Barcelona. Això s’ha de veure en positiu.De fet, ajuda a recosir el territori. Quan vaig de visita pels pobles de les Terres de l’Ebre o el Pirineu, hi ha la sensació que hi ha un president que parla el mateix llenguatge.

—La seva família representa la nova família catalana moderna. La seva muller és romanesa i de confessió cristiana ortodoxa. Van tenir casament civil i casament ortodox. Això trenca amb els paradigmes dels models familiars dels presidents anteriors?

—La Catalunya majoritària és com jo. No és com el que podien representar les figures excepcionals dels presidents Pujol o Maragall. Formo part de la Catalunya estàndard. És una Catalunya que es comporta com ens comportem molts de nosaltres.

—Això és una nova normalitat?

—És una normalitat feta visible. Sempre hi ha estat. La normalitat té el seu espai en la narrativa pública. Això és positiu.

—Segurament és el primer president que és un periodista-president.

—Però no sóc el primer president que ha fet de periodista. Macià en va fer, Companys també feia articles i havia estat vinculat a diaris.

—Però ara vostè és un president 2.0.

—Sí. Amb carnet de periodista, segurament sí. I amb vocació d’entendre el periodisme en la nova era, sí. Clarament.

—Com ha transformat la presidència en aquest sentit? No comunica com cap dels teus predecessors.

—Cap dels meus predecessors tenia expertesa en comunicació. Eren grans comunicadors: Pujol, Maragall… com a alcalde de Barcelona era imbatible. No és el cas del president Montilla. Tinc la manera de comunicar que ja tenia incorporada. Ja la portava de fàbrica.

—I no l’ha canviada.

—No. Primer, perquè m’ha costat més de cinquanta anys ser com sóc i no canviaré ara per un període determinat. Segon, perquè sóc així. Tercer, crec que en aquests moments, és un dels actius imprescindibles per fer bona política. Hem de tenir clar quin paper juga la comunicació en la política. Si volem una política transparent, participada, propera al ciutadà, o és comunicativa o no és. No pot ser només una política d’experts.

—Està descrivint un president plenament integrat a les xarxes socials.

—No es poden confondre les xarxes socials amb la política. Aquestes xarxes existien molt abans de la tecnologia. Hem de mirar que la tecnologia permeti fer brillar totes les virtuts de les xarxes socials convencionals. Un polític que no comuniqui, que no comuniqui bé, no té recorregut en la política d’avui. Això es podia fer en èpoques en què la premsa era a les mans de pocs, on no hi havia grans tecnologies, sense audiovisuals. Es podia prescindir de la comunicació. La bona política i el servei al bé públic —amb professionals— passa obligadament per la comunicació. Altrament, quedarà coix.

—Potser per això vostè no és amic de metàfores ni d’eufemismes. Ho defineix tot molt clarament —i específicament el seu independentisme.

—Tampoc és nou això. Jo he estat sempre independentista. Ja em vaig interrogar a mi mateix en el moment en el qual jo havia de conformar la meva personalitat, les meves idees i les meves creences. Quan em ratifico com a independentista en el que jo, intuïtivament, anava essent, ho visc amb plena normalitat. Sempre m’he expressat com a independentista. El primer interrogant que algú em va plantejar va ser quan em vaig presentar a l’alcaldia de Girona. I vaig respondre exactament igual, tal com havia respost fins aleshores a la pregunta sobre la independència de Catalunya. Jo no vaig canviar. El primer gran clic és no canviar el meu relat. És el que la gent que m’ha conegut tota la vida sap de mi. Perquè aleshores fos sigui candidat —en un moment en el qual la independència no estava en la centralitat de l’espai polític— algú podia pensar que era inconvenient que jo respongués que sí, que vull una Catalunya independent. Això podia ser així en la clàssica Convergència i Unió.

—Com creu que aquesta fidelitat als seus principis afecta el seu Govern?

—Al Govern hi ha gent que ve del món independentista de tota la vida i gent que no en ve. Aquesta també és la normalitat de Catalunya. La normalitat de Catalunya no la conformen només els independentistes, o només els autonomistes com ha semblat durant molts anys. La normalitat semblava que només era autonomista. I els que érem independentistes estàvem invisibilitzats. Ningú es preguntava: “aquest Govern és el Govern de tots els catalans, també dels independentistes?”. El meu Govern és un reflex de la normalitat de Catalunya. Som el resultat de moltes declaracions íntimes d’independència, que s’han produït en aquests darrers deu anys.
“Cal desdramatitzar els lideratges, no donar res per segur, i entendre que hi ha vida intel·ligent més enllà de Barcelona”//Jordi Play.

—I arribem en el moment de formar aquest Govern, on tot va començar: la fallida investidura de Mas. Com va veure aleshores i com veu ara aquells tres mesos?

—En el moment de la investidura de Mas jo era president de l’Associació de Municipis per la Independència. Jo participava d’algunes reunions i trobades on exploràvem la situació. Érem conscients que en el cas que no hi hagués investidura anàvem a una gran incertesa —en forma de noves eleccions, que eren absolutament incovenients, injustificables. Era un moment en el qual els polítics podíem espatllar el que la societat havia endreçat. La gent no hauria entès el fracàs de la investidura. Estàvem preocupats. El desenllaç de la investidura del president Mas no és el que jo volia, ni el que esperava.

Vaig saber força abans que la CUP no faria president el president Mas. I em va saber molt de greu. Vaig participar en les darreres reunions. En una, la CUP va fer la proposta de pacte —que posteriorment va servir per fer possible la meva investidura. Les bases es proposen en una reunió, un divendres. Allà les coses van començar a canviar radicalment. La idea d’una alternativa al president Mas es va gestar en aquella reunió. M’havia arribat algun missatge molt críptic en aquest sentit. El dissabte al matí em van avisar que potser el president Mas voldria parlar amb mi. Em vaig adonar que les coses agafaven aquest tombant.

Jo em sento tranquil quant a l’encàrrec que se’m va fer i la manera com l’he intentat tirar endavant. Crec haver servit lleialment la gent que va confiar en mi —començant pel president Mas i acabant per tot el Parlament que va votar la investidura. He servit l’encàrrec de manera honesta i sense dubtes. No he tingut una agenda paral·lela. Ho he volgut deixar clar amb els meus gestos i les meves paraules. Ningú ha de tenir el dubte que jo sigui a la presidència de la Generalitat per cap altra cosa que no sigui aquella per la qual jo vaig ser escollit. He intentat portar les coses en aquest trànsit de la postautonomia a la preindependència. Vaig dir que ho faria. Crec que ho estem aconseguint. Crec que podem mirar als ulls de la gent i dir que estem fent les coses que vam comprometre’ns a fer. Ens queda el darrer tram on, efectivament, hem d’anar a la resolució de tot aquest procés preparat llargament.

—Si vostè és fidel a l’encàrrec, té una caducitat programada. Què ve després de la seva presidència clau en aquesta construcció de la preindependència que esmentava?

—He dedicat poc temps a aquesta qüestió. Sóc conscient, d’ençà que vaig acceptar l’encàrrec del president Mas, que la meva vida havia canviat abruptament, de manera imprevista. Pràcticament cap de les coses que jo començava a pensar que podria fer un cop jo acabés la meva etapa d’alcalde de Girona —que jo voluntàriament havia dit que seria de vuit anys i prou— es podran fer. No és compatible. He de ser conscient que he representat la màxima figura institucional de Catalunya. He de servir aquesta responsabilitat un cop la deixi de tenir. Les meves activitats, les meves opinions… tot haurà de mirar de correspondre al que representa ser ex-president de Catalunya. Però no m’he plantejat aquesta situació. Em distrauria massa del que he de fer ara.

Sóc una persona que he treballat tota la vida. No he gandulejat mai. Continuaré treballant. He estat una persona sempre polititzada. I continuaré a la política. S’hi pot estar de moltes maneres. No renego de continuar servint Catalunya des de la política. Jo no puc ni vull ser president quatre anys. La meva vida ha tingut una alteració rellevant. No he tingut el temps ni la perspectiva per plantejar bé el recorregut per després. Tinc clares les condicions amb les quals vaig acceptar el càrrec. No han variat. Al contrari. Ja hi pensaré. No serà un problema públic; és un problema meu. Jo estaré molt satisfet si puc complir el propòsit que em va dur a acceptar el càrrec.

—Hem de parlar dels espanyols, especialment del big brother espanyol del Govern Rajoy. Quina relació hi té, més enllà dels titulars i l’estira-i-arronsa públic?

—La relació personal és correcta. Quan hem parlat per telèfon, hem coincidit en algun acte, o ens hem vist, sempre hi ha hagut cordialitat i respecte. Crec que, almenys per la meva part, han estat moments presidits per la claredat. Vull creure que el president Rajoy també ha estat clar. Ni l’un ni l’altre ens hem d’enganyar del que anem a fer i del que no.

Dit això, no són les relacions que crec que haurien d’existir entre dos governs. I no és per manca de voluntat del Govern català. En aquest context, en una situació de conflicte polític evident, que el veu tothom —tot el món—, la inexistència del reconeixement del conflicte per part del Govern espanyol posa les coses en una situació anòmala. El Govern espanyol té el deure de reconèixer un problema que existeix i que és real. No és fantasia. El Govern espanyol té el deure d’arremangar-se i asseure’s en una taula a veure què està passant. Aquest conflicte també és la seva responsabilitat. Els catalans ho hem fet —no pas amb comoditat. Hem pres i estem prenent decisions molt difícils. Hem de donar explicacions al Parlament permanentment en un context complex. Però ho hem fet perquè sabem que hi ha una demanda del poble de Catalunya sostinguda en el temps que espera dels seus representants polítics una actuació en conseqüència.

Davant d’això, de nosaltres, que hem sortit de la zona de confort i de previsibilitat, el Govern espanyol ignora el problema. Pensa que el problema s’arreglarà o diluirà sol. Hauria d’existir un diàleg permanent de tot; no solament del que a una part li interessa. El Govern espanyol no vol parlar de res que tingui a veure amb el desig de Catalunya de ser un Estat independent. O fins i tot amb el malestar de Catalunya dins Espanya. Ni això. Nosaltres volem parlar de tot. També de l’agenda d’incompliments de l’Estat, de la necessitat de canvi en les polítiques envers Catalunya. Però hem de parlar sobretot de la relació Catalunya-Espanya. Això no s’està produint.

—Passem a l’antiga casa gran. Com es veu el futur del nou Partit Demòcrata —amb independència o sense, amb corrupció o sense?

—El Partit Demòcrata ha fet el que cap altre partit no ha fet: una mudança en tota regla, de manera molt honesta, i amb totes les conseqüències. La gent deia que només seria un canvi de nom. Ja no ho diu ningú. Hem canviat la pell i la polpa. Hem fet emergir nous lideratges. Hi ha noves prioritats i nous llenguatges. Hi ha vocació de servir un nou país i una generació de gent que probablement es mou en un espai polític que no és conscient del tot que aquest espai polític l’ocupa millor que el Partit Demòcrata.

La Convergència de l’any 1974, quan es funda a Montserrat, es dirigeix cap a un país que no sap quin serà. No sap si haurà de governar una autonomia, amb quin marge de competències… No ho sap. No ho ha fet mai. Apel·la, però, a una generació, la dels fundadors de Convergència, que devien tenir trenta o trenta-cinc anys en aquell moment. Volen governar de manera diferent, ho volem fer nosaltres. Ho va aconseguir. Som en aquest mateix trànsit. Això ens dóna un avantatge sobre altres formacions polítiques que no han fet aquest trànsit —que no l’estan fent. Fer un nou país demana noves eines polítiques. El Partit Demòcrata és molt més a l’avantguarda del que necessitarà la política catalana del segle XXI que no pas altres formacions polítiques. Això té riscos i debilitats. En som conscients. Però tot just comencem. Ho tenim tot en contra. Hem de fer tots els possibles perquè passem aquest trànsit i arribem a l’estabilitat. Tenim una bona base d’associats. Una part important són nous, que no havien estat en cap partit polític.
“El Partit Demòcrata ha fet el que cap altre partit no ha fet: una mudança en tota regla”//Jordi Play.

—Què en faran del bagatge, la motxilla de Convergència?

—Hi ha un llegat al qual el país no pot renunciar. Convergència va ser responsable de reconstruir aquest país. El franquisme va deixar el país en cendres. Convergència va posar en marxa l’autonomia. Va defensar l’autonomia en situacions molt complicades, davant governs espanyols amb majories absolutes i molta voracitat. Les cessions de competències van costar molt. El país va prosperar en tots els punts de vista. La xarxa de centres educatius, de centres sanitaris, d’infraestructures, de serveis socials, de polítiques ambientals es van posar en marxa per primer cop a l’Estat espanyol a Catalunya.

Avui vivim en un moment en el qual hi ha una cortina de fum que tapa aquest llegat a reivindicar pels catalans —sense cap rubor. La confessió del president Pujol, els judicis que afecten de manera directa o indirecta Convergència, per la separació de Convergència i Unió és aquesta cortina. Convergència va pilotar la normalització del país des de baix, des dels ajuntaments. Porta, en gran part, el nom i cognom de Convergència. El Partit Socialista també va fer una gran contribució al municipalisme. No hi podem renunciar —com a país. Hem de poder tenir aquesta mirada honesta. Ara no la podem tenir neutra, rigorosa, independent. És una mirada condicionada pel que ha passat darrerament. Haurem de fer bé el judici històric a Convergència. El país haurà de decidir com vol que sigui la mirada a aquest llegat.

—Com es veurà el dit procés, les diferents etapes del famós full de ruta de 2012 a 2015, en la història? Es podria haver apostat per una estratègia diferent, per exemple, en el 9N?

—Quan hàgim de parlar-ne, amb serenitat i distància, en parlarem. M’entristeix quan la gent qüestiona el 9N. Ens va servir per fer un gran salt endavant. Recordem d’on venim: quines majories polítiques tenia el parlament de la sentència de l’Estatut, o el parlament que va investir el president Mas el 2010. Venim d’aquí. El 2010 hi havia només catorze diputats independentistes; avui n’hi ha setanta-dos. Hem fet un trànsit en el qual hem hagut de pujar diversos pisos. El més important va ser el 9N.

—És possible que la societat civil ja hagués pujat aquests pisos però que la política institucional no ho hagués fet?

—Quan la societat civil era convocada a les urnes, votava opcions no independentistes —com els tripartits, una fórmula que no era independentista.

—No em refereixo als tripartits, em refereixo a tot el que passa a partir del 2012.

—El parlament del 2012 tampoc tenia una majoria independentista. Els partits netament independentistes no eren majoria al parlament. La majoria era d’una Convergència i Unió amb la consigna del dret a decidir. El dret a decidir no es posicionava ni a favor ni en contra de la independència: només cercava poder decidir sobre aquest fet. Hem estat sempre molt honestos amb això. No hem volgut enganyar ningú. Amb aquells vots obtinguts amb aquelles premisses, no podíem interpretar-los com uns vots favorables a la independència. Això augurava un mal futur. La decisió del president Mas va ser democràtica, lleial i coratjosa i s’ha de valorar bé. No podia plantejar la independència en aquell context.

Es va fer el que s’havia de fer. I es va fer molt bé. El 9N va ser un gran èxit de país. Un èxit colossal. El vaig viure quan era alcalde de Girona. Va ser un dels dies que vaig veure la gent més feliç, d’orgull nacional. Em va saber molt de greu quan es va intentar aigualir. Era com tirar-nos trets al peu. És possible que no fos el que una part de l’independentisme esperava. Però una part molt important de l’independentisme va sortir al carrer a votar. Va sortir feliç i convençuda que ajudava molta gent a sortir al carrer. Aquestes etapes calen. No podem pujar en ascensor. Hem de pujar per l’escala perquè molts van a peu.

Convergència ha estat sempre això: jo me’n vaig fer militant per ajudar a pujar a peu el gruix de la població cap a la independència. No he cregut mai en el proclamisme de balcó, ni en l’independentisme dels convençuts. Quan era adolescent jo anava al Fossar de les Moreres a manifestar-me i a cridar “Visca Catalunya lliure!” i “Independència!”. Me’n vaig cansar al cap de tres o quatre anys. Això no permetia d’eixamplar el nombre d’independentistes: més aviat al contrari. La societat catalana no era independentista. Calia treballar-la. Em vaig preguntar quina era la millor eina per servir a crear les bases que una generació futura estigués en condicions de proclamar la independència amb una majoria social. Mai hauria dit que aquesta generació seria la nostra. Això és molt millor que fer-ho per altres sistemes.
“Jo em vaig fer militant de Convergència per ajudar a pujar el gruix de la població cap a la independència”//Jordi Play.

—Vostè has contribuït a construir aquest edifici per la independència que ha de culminar amb les lleis de desconnexió.

—Això culmina amb el referèndum. I amb la implementació del seu resultat.

—Com viu vostè la construcció del referèndum com a mecanisme final de la independència? No va començar amb aquest idea a l’inici.

—El referèndum hi era, per a una constitució. Però s’havia de fer després d’unes eleccions constituents, de la proclamació de la declaració d’independència.

—Però un referèndum per ratificar una constitució no és el mateix que un referèndum d’autodeterminació.

—Efectivament. En un moment determinat va semblar que era molt més útil de fer un referèndum per acreditar la voluntat majoritària dels catalans de ser un Estat independent —o no— davant el món. Si abans de les eleccions constituents no havíem preguntat a la gent si volíem ser un Estat independent, ens instal·làvem de nou en l’equívoc que ja teníem el 27S. Què som? Som el 48% o el 54% a favor de la independència? Això no és clar, és un galimaties. Això ens pot servir a nosaltres, però de cara al món aquest missatge no és útil. La batalla definitiva de Catalunya es juga al món. Davant el món només podem posar un grapat de vots pel sí, i un grapat de vots pel no. I han de veure que hi ha més vots pel sí que pel no. D’això se’n diu referèndum. I ja està.

—En aquesta fórmula, l’únic recurs per arribar al referèndum és la desobediència de la CUP o un argúcia legal construïda al Parlament?

—No m’agrada parlar ni d’argúcies, ni de desobediències. Hem de tenir actitud d’Estat. Ara tenim un moment que espero que l’Estat espanyol sabrà aprofitar. És el moment del pacte nacional pel referèndum. És un gran vehicle. No és una pantalla per justificar coses estranyes. Ens permet a tots els actors de trobar un desllorigador per al conflicte polític. Ha de ser un referèndum acordat amb l’Estat. Aquest és el treball que està fent el Govern. Aquest és el marc en el qual es mou el Govern. Hem de veure el recorregut d’aquest pacte nacional. Ja té moltes adhesions. En algun moment farem una proposta formal a l’Estat espanyol.

—I si no hi ha acord?

—Si no s’arriba a cap acord entrarem en una altra etapa. Ja tenim les nostres previsions fetes. Ara, però, ens interessa focalitzar tots els esforços a preparar el referèndum acordat amb l’Estat. L’Estat ha d’entendre que li convé, ens convé a tots acordar els termes de la celebració del referèndum. Hi treballem de manera transparent, correcta, rigorosa, legal. Ningú ha de témer res. No és intel·ligent de parlar de desobediències ni d’argúcies. Nosaltres obeirem sempre el Parlament de Catalunya. L’estem obeint. No ens caldrà desobeir el Parlament de Catalunya per fer el referèndum.

—Què passa si els independentistes guanyem? I si perdem?

—Si guanyem, proclamarem la independència, farem un nou Estat i aconseguirem els objectius que ens havíem marcat. Si perdem, haurem de celebrar unes eleccions autonòmiques que decideixin un parlament que gestioni aquest resultat.

—Hi ha una alternativa viable al referèndum, un pla B?

—Nosaltres només treballem en la idea de consultar els ciutadans perquè decideixin si volen ser un Estat independent o no. El pla B hauria de ser que l’Estat espanyol posés un projecte alternatiu sobre la taula. I ens obligués a escoltar-lo. S’hauria de veure. Nosaltres estem disposats a parlar sempre. Però que no ens obliguin a renunciar ni al referèndum ni a la independència. Nosaltres no els obligarem a acceptar-ho. Si volen parlar, que sigui sense límits. Veuríem si d’aquest diàleg en sortiria alguna cosa o no. Si no hi hagués cap resultat, tornaríem al nostre camí. Però si sortís una fórmula perquè poguéssim votar, això seria un bon pla B. Això no és a les nostres mans.

—Quan vostè pensa un Estat català, per quin model d’estat advoca?

—Jo sempre he treballat perquè hi hagi un model social assimilable a les millors democràcies europees —especialment les que tenen una visió més oberta del món, un compromís amb els drets humans i un model econòmics més plural, menys dirigista i menys dogmàtic. Això és una societat lliure de tot dogma. Això és una societat centreeuropea, endreçada i connectada al món.

—Si li diguessin que la independència és factible amb un cap d’Estat espanyol a l’estil de la Commonwealth britànica, què respondria?

—El Canadà és segurament un dels països amb major benestar del món i és cert que té el sobirà del Regne Unit com a cap d’Estat. I Austràlia també, encara que ho vulguin canviar. Nosaltres no ens plantegem aquesta fórmula.

—Hi podria haver una intervenció de la Corona en aquest sentit, com una manera de salvar els mobles?

—És difícil de pensar que una Corona espanyola intervingués en aquesta direcció sense una ordre del Govern espanyol. Això és una fantasia. Si el Govern espanyol ho proposés com una manera d’entendre la relació amb Catalunya, s’hauria d’escoltar. Però, de totes les fórmules que hi ha al nostre laboratori, aquesta no hi és.
“Els Països Catalans, des d’un punt de vista cultural i lingüístic, existeix. És absurd negar-ho”//Jordi Play.

—Parlant de laboratori, EL TEMPS entrevistà Albert Botran fa unes setmanes i ell creia que el laboratori d’idees que seria la República Catalana permetria la irrupció del model socialista al debat. Vostè acceptaria una Catalunya socialista?

—Si és el resultat… en unes eleccions democràtiques tots els models hauran de competir. També hi haurà el model que defensa la CUP. És exactament el contrari que jo defenso. Haurem de competir democràticament per saber quin model vol la societat catalana. Ho haurem de guanyar a les urnes.

—En aquesta definició de model, què hem d’heretar d’Espanya?

—Hem de ser clars d’entrada als compromisos internacionals del Regne d’Espanya. Hem de garantir la continuïtat dels tractats internacionals subscrits per l’Estat fins que no tinguem la capacitat d’interlocució directa amb el món. Després haurem de decidir si els ratifiquem o no. Hi ha d’haver una continuïtat quant a l’ordenament internacional. Ningú no pot pretendre que l’Estat català neixi desconnectat dels compromisos internacionals. Nosaltres volem pertànyer a un club que té unes regles del joc. Si volem que se’ns admeti com a membres de ple dret, hem de jugar a aquestes regles dels Estats independents. Hem d’acceptar aquestes regles.

—Hem d’heretar també deutes?

—Si Espanya vol acordar els termes de la nostra independència, naturalment que haurem de parlar de deute. Hem d’estar disposats a correspondre la part del deute que ens toqui. Ja discutirem el percentatge: població, PIB, etc. També estem disposats a parlar de quina manera Catalunya pot continuar contribuint en les relacions regionals d’aquesta part d’Europa. Continuarem tenint molts lligams amb Espanya —de tota mena. Volem ser uns grans veïns.

Espanya també és sòcia de Catalunya en aquestes relacions d’igualtat. A banda de les herències culturals, lingüístiques, familiars i socials que hi ha, nosaltres som veïns d’infraestructures, de comerç, d’economia. Amb la independència les relacions entre Catalunya i Espanya poden ser molt millors. De fet és el que va dir el ministre de justícia Alberto Ruiz Gallardón a la primera cimera iberoamericana de seguretat jurídica que es va fer a Girona i en la qual vaig participar com a alcalde. Ruiz Gallardón va fer un discurs que em va agradar. Va dir davant els representants dels països iberoamericans que la independència va enriquir les seves relacions. Això és veritat, no és cap drama. El president Rajoy va dir un elogi semblant en la seva visita recent a Portugal. Ser independent a la Península ibèrica no solament no és un obstacle, sinó que pot menar a grans acords fructífers.

—La pregunta que sobrevola tot el que m’explica és què ha d’aportar una Catalunya independent al món?

—Som una gent que ens estimem tant el nostre país que defensem coses que semblen impossibles. Val la pena d’invertir en un país així. Estimem el nostre patrimoni cultural i de tradicions, el nostre paisatge, la nostra llengua amenaçada per tots costats. Ens defensem quan ens ofenen i reaccionem. Aquest és un país que val la pena venir a viure-hi i invertir-hi.

—Però això no ens fa únics.

—De Ramon Llull a la nostra gastronomia s’expressa tot el nostre geni creatiu únic. Som un país que en la nostra dimensió geogràfica i demogràfica ens volem implicar en el món. No ens tanquem. Catalunya com a Estat pot ser el primer Estat 2.0 del segle XXI. Pot ser el primer Estat modern que no es basi en els conceptes de sobirania del segle XIX o XX. Seríem un Estat sobirà del segle XXI, en una interdependència global i moltes coses compartides. Per exemple, la llengua catalana no és només dels catalans: ho és també de valencians i mallorquins…

—Valencians i mallorquins: quins són els Països Catalans de Puigdemont?

—Jo podria recórrer a aquella frase tan cèlebre de Josep Pla: on jo dic bon dia i em contesten bon dia. Els Països catalans, des d’un punt de vista cultural i lingüístic, existeixen. És absurd negar-ho. No té cap base científica. Els Països Catalans no han de fer por. Podem reclamar una comunitat que parla la mateixa llengua i comparteix una mateixa cultura expressada de maneres diferents.

Dit això, el que els valencians, balears o nord-catalans vulguin ser, ho han de decidir ells. Això no té res a veure amb les relacions excel·lents que podem tenir. Si els valencians no volen canviar la relació que tenen amb Espanya, és totalment legítim. I això no té res a veure amb la relació fraternal i d’amistat que hem de tenir amb els valencians. Passa el mateix amb la Catalunya Nord, que ha decidit ser francesa sempre que li han preguntat. Això no els fa menys catalans i no significa que hàgim de girar-los l’esquena. Si la gent de la Franja se sent còmoda amb Aragó, i se senten aragonesos i espanyols, hem de tenir la mateixa resposta. La gent de l’Alguer fa molt temps que ens diu que són de cultura catalana però que no són catalans: són sards. Hem de respectar aquestes identitats.

Les decisions han de ser escrupoloses perquè volem que ells respectin la nostra decisió. No acceptaré que ens diguin com ens hem de comportar els catalans. Hem de ser molt prudents. Jo sempre he expressat el meu respecte absolut cap a les Illes, cap al País Valencià, cap a tot arreu. Demano el mateix. No sempre ha passat. Penso que és un bon moment per recordar-ho.

Read Full Post »

​

Quina nova moda a Bellaterra és la de passejar el gos des del cotxe! 

Read Full Post »

http://www.vilaweb.cat

La Comissió de Venècia del Consell d’Europa ha emès aquest divendres un comunicat molt crític amb la reforma del Tribunal Constitucional espanyol. El text, que es farà públic dilluns de manera oficial, reconeix que no hi ha estàndards europeus sobre el tema però avisa que l’actitud espanyola és ‘una excepció’ perquè atribueix al Constitucional drets que no li pertanyen a tot arreu i que normalment són assumits per ‘altres poders de l’estat’. En aquest sentit, insta l’estat espanyol a reconsiderar les mesures excepcionals que ha atribuït al Constitucional i que permeten, per exemple, la persecució dels electes catalans. Reconsiderar aquestes mesures promouria ‘la percepció del Constitucional com un àrbitre legal’. En qualsevol cas, el dictamen diu clarament que el tribunal no hauria d’actuar per si mateix ordenant l’aplicació de mesures, sinó només ‘a petició de les parts’.

La Comissió es mostra particularment preocupada per la possible coerció a càrrecs electes per part del Tribunal Constitucional espanyol, en una referència implícita al cas català.
En l’apartat final, la Comissió de Venècia deixa clar que ‘no recomana’ l’atribució de les noves funcions al Constitucional, tot i que reconeix l’absència d’un estàndard europeu sobre aquesta matèria. Aquesta valoració de la Comissió de Venècia, feta a instàncies de l’Assemblea Legislativa del Consell d’Europa, és el primer cop a la política autoritària del govern espanyol.

La Comissió de Venècia és un òrgan consultiu del Consell d’Europa, format per experts independents en el camp del dret constitucional. Va ser creat el 1990 després de la caiguda del mur de Berlín, en un moment de necessitat urgent d’assistència constitucional a Europa central i oriental. El seu nom oficial és Comissió Europea per a la Democràcia pel Dret, però com que el punt de trobada és Venècia, on les sessions es fan quatre vegades a l’any, es coneix generalment com la Comissió de Venècia.
Pressions del govern espanyol

El govern espanyol va pressionar per rebaixar el to del dictamen per rebaixar les crítiques a la reforma del Tribunal Constitucional. Segons ha pogut saber l’ACN de fonts coneixedores del procés de deliberació de la Comissió de Venècia, les pressions espanyoles no van aconseguir ‘esborrar totalment el to crític’ de l’organisme en el seu informe.

Read Full Post »

http://www.elnacional.cat

Javier Pérez Royo és catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de Sevilla, ciutat on va néixer el 1944, i comentarista polític. El 2007 va ser guardonat amb el premi Blanquerna, que concedeix la Generalitat de Catalunya, i ja va advertir sobre els riscos de la “desafecció”. El 2010, va ser un dels pocs juristes que va alertar de les conseqüències que tindria per al sistema polític espanyol la sentència del Tribunal Constitucional que va retallar l’Estatut, moment que qualifica de “cop d’Estat”. Des de la seva independència de criteri, Pérez Royo creu que, com a conseqüència d’aquella decisió, ara és “inevitable” un referèndum perquè els catalans decideixin si volen continuar a Espanya.
El fiscal superior de Catalunya ha presentat una querella, la segona, contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell i tres membres de la Mesa per haver permès votacions sobre el referèndum. En canvi, ha exclòs un quart membre, el diputat Joan Josep Nuet, per la seva trajectòria política, a favor del dret a decidir però en contra de la independència. Com a jurista, com ho interpreta?
Políticament s’entén perfectament. Ells el que volen és dividir: qui està a favor de la independència i qui hi està en contra. Als uns i als altres no se’ls fica al mateix sac perquè es tracta de procedir penalment. Si amplien el camp de la persecució penal, el camp se’ls complica moltíssim. El tenen limitat als qui defensen la independència, però si entren ja en l’espai de Podemos, el risc que se’ls escapi de les mans l’operació és molt més gran. Han fet un doble judici d’intencions: a uns se’ls diu, ‘sou el que sou i vaig contra vosaltres [independentistes]’, i a l’altre se li fa un judici exonerador de responsabilitats: ‘vostè ha fet això però no sabia que ho estava fent’….
I així, on queda el dret?
El Govern [de Rajoy] s’ha entossudit que això és un problema jurídic, però no, això és un problema polític i aquí s’està fent política. I ells fan política a través del Tribunal Constitucional i de la Fiscalia. Ells han decidit que això és un negociat que està tancat: la Constitució és la que és, i a qui faci un pas més enllà li envien el Tribunal Constitucional o la Fiscalia, i punt final. I punt. Aquesta és l’estratègia i portem així des de la sentència del 10 [contra l’Estatut].
El Govern fa política a través del Tribunal Constitucional i de la Fiscalia

S’està perseguint els independentistes com si pel fet de ser-ho cometessin un delicte d’opinió?
A veure. Delicte d’opinió no és. En la interpretació que fa el Tribunal Constitucional, el que es persegueix és desobediència. Hi ha una ordre, que a més s’ha fet expressa, perquè el Tribunal Constitucional ara ja envia les ordres de manera que no es pugui dir que no les ha donat [com van al·legar les defenses en el primer judici per la consulta del 9-N]. Hi ha un apercebiment perquè no se segueixi endavant. Això és el que s’està fent. És una lògica infernal. Per totes dues parts. Una és: ‘jo segueixo endavant com si no hi hagués Tribunal Constitucional’; i l’altra és: ‘jo segueixo endavant perquè això la Constitució no ho permet’.
El xoc s’està produint als tribunals. Ja s’ha celebrat el primer judici del 9-N, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, contra l’expresident Artur Mas i les seves exconselleres, Joana Ortega i Irene Rigau. Aquest dilluns se celebrarà el segon, contra Francesc Homs, al Tribunal Suprem, a Madrid. Cap a on anem?
Jo vaig publicar un article a El País, quan jo encara publicava a El País (riu), on deia que a la consulta del 9-N no hi havia hagut desobediència, al contrari, que Artur Mas havia obeït. Primer volia convocar un referèndum, després va fer una llei de consultes, l’hi van declarar inconstitucional perquè van considerar que era un referèndum encobert que envaïa les competències de l’Estat; va fer la convocatòria de la consulta i li va venir l’admonició del Tribunal Constitucional i va renunciar a la consulta. I per això no hi va haver convocatòria, ni mesa electoral, etc, sinó que allò es va transformar en un procés participatiu. Per tant, el que va fer el president Mas i la Generalitat va ser obeir l’ordre i no convocar la consulta i, a continuació, fer un acte de protesta i convocar els ciutadans a un acte de protesta. Jo crec que això té cobertura constitucional. Era com si s’hagués convocat una manifestació però amb urnes de cartró. Un acte de protesta: ‘jo no convoco el referèndum però hauria de poder convocar-lo i convoco els ciutadans perquè diguin si estan d’acord amb mi o no ho estan’. En conseqüència, per a mi no hi va haver delicte, sinó l’exercici d’un dret fonamental. En conseqüència, jo crec que això (els judicis) és la criminalització de l’exercici d’un dret fonamental.
Els judicis del 9-N són la criminalització d’un dret fonamental

Quina creu que serà la sentència, en ambdós judicis?
Crec que deuen estar donant-hi moltes voltes. I si poden trobar alguna cosa per no condemnar, mitjançant alguna martingala jurídica… Potser fent uns fonaments jurídics molt durs, dient que es va tractar d’una barbaritat, però en la sentència… Al final, això ja no és una valoració jurídica, és política: ‘què és el que més ens interessa en aquest moment?’ El que passa és que no la fa ni el Govern ni el fiscal, sinó els qui emetran la sentència [els jutges].
És a dir: a judicis polítics, sentències polítiques?
Necessàriament, la sentència ha de ser política. Aquí el que passa és que tothom se n’ha anat de gresca política: el Govern, la Fiscalia, els magistrats…
Aquí se n’ha anat de gresca política tothom: el Govern, la Fiscalia, els magistrats…

La solució al conflicte Catalunya-Espanya és el referèndum que demana la majoria del Parlament?
La meva impressió és que el referèndum és una mala solució per a aquest tipus de problemes. Per això, cal fer les coses de manera que no s’hagi d’anar al referèndum. El dolent és quan s’arriba a una situació com la que s’ha arribat a Catalunya, en la qual el referèndum és ja inevitable. La integració de veritat de Catalunya a Espanya, d’una manera democràtica, exigeix que els ciutadans de Catalunya diguin en referèndum si volen integrar-se o no. Això s’hauria d’haver evitat.
Com s’ha arribat fins aquí?
Per evitar això es va fer la Constitució i tot el mecanisme d’integració mitjançant l’Estatut d’Autonomia, però la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 ho va ensorrar. Es va ensorrar el pacte entre els dos parlaments referendat pels ciutadans destinataris del pacte. Aquesta és la Constitució territorial, no els articles: el pacte entre el parlament de Catalunya i les Corts Generals referendat pels ciutadans. La sentència va desautoritzar el pacte entre els dos parlaments i va prendre l’última paraula als ciutadans de Catalunya. Després la sentència es va carregar la Constitució, perquè la Constitució territorial ja no existeix. Ja no hi ha bloc de constitucionalitat. Estem davant d’un problema constituent, amb el problema addicional que la fórmula que es va utilitzar en el 78 ja no val, perquè la sentència la va destrossar. Caldrà inventar-se una cosa nova.
Estem davant d’un problema constituent i la fórmula del 78 ja no val

Per on creu que cal començar? No sembla que el Govern de l’Estat estigui molt per la feina…
El punt de partida ara, el primer pas, ha de ser el referèndum, però ja no de ratificació d’un pacte [com el de l’Estatut], sinó de la manifestació de la voluntat dels ciutadans de Catalunya de, al final, seguir dins [de l’Estat] i veurem en quines condicions. Això imagino que ja serà gairebé impossible que no sigui així. I mentre això no es reconegui estarem en la situació on som, de desordre polític i jurídic, a Catalunya i a l’Estat. Tot aquest ball electoral que hi ha a Catalunya des del 2011, i que ja s’està traslladant a l’Estat…
Espanya no es pot governar democràticament sense Catalunya

En quin sentit?
Espanya no es pot governar democràticament sense Catalunya. Estem sense Constitució, malgrat el que diu el Govern, el Partit Socialista, en bona mesura, i Ciutadans. Però ara mateix el problema és que la Constitució ja no resol la integració de Catalunya.
J PEREZ ROYO EFE
 
Creu que una reforma de la Constitució tampoc no resoldria el problema?
No. No hi haurà reforma. Amb el Partit Popular no hi ha manera de fer una reforma, i amb l’ambient que hi ha ara mateix seria gairebé impossible consensuar-la. Caldria parar això en algun moment.
Parar el rellotge i posar-se a parlar…
Esclar. La situació és una mica dramàtica. Tot està molt deteriorat. Es tracta de compartir la pregunta de si hi ha algun tipus de solució perquè Catalunya s’integri a Espanya. La posició del govern de la nació, ‘que s’aguantin els catalans amb l’Estatut tal com està, i la Constitució tal com està, i nosaltres els en donarem una quantes obrillas més… això ja no funciona.
No hi haurà reforma de la Constitució. Amb el PP no hi ha manera

Hi ha hagut diàleg a la Moncloa, recentment. Puigdemont ha proposat a Rajoy de pactar el referèndum, la pregunta, la data…
Estem en una situació de desordre, no sé com passarem a una situació ordenada. La destrossa ha estat enorme. Va costar molta feina fer allò del 78, s’havien aconseguit trenta anys i escaig de funcionament, es va fer una reforma estatutària que va complir la Constitució i l’Estatut escrupolosament i, de sobte, tot això es va tirar per la finestra…
La sentència de l’Estatut va ser un cop d’Estat i el PP no sap ara com gestionar-lo

Quin creu que va ser l’objectiu de la sentència de l’Estatut?
Ara mateix jo crec que n’estan penedits. Ells no creien que hi hauria la reacció que hi ha hagut a Catalunya. Políticament, va ser un cop d’Estat: van liquidar el Partit Socialista i s’han carregat el nacionalisme català, que era majoritari i hegemònic. Els dos partits que havien fet la reforma de l’Estatut van quedar desarborats i aquesta va ser l’avantsala perquè ells [el PP] aconseguissin la majoria absoluta que van aconseguir el 2011, en totes les comunitats autònomes al maig i, després, el novembre, en les eleccions generals. Ells van pensar que posarien ordre, el que passa és que en els cops d’Estat se sap com s’entra però no com se surt. I no saben sortir-ne. No saben com gestionar el cop d’Estat que ells mateixos van donar. Formalment va ser una sentència, però materialment va ser un cop d’Estat. Van utilitzar el Tribunal Constitucional per carregar-se la Constitució. I ara no saben com gestionar el cop d’Estat.
En democràcia, el sistema polític espanyol no pot imposar a Catalunya l”aquí mano jo’. Això ho va fer en Franco amb una guerra civil

El Govern del PP afirma que no hi haurà referèndum. Creu possible que finalment Catalunya s’independitzi d’Espanya?
Jo sempre havia pensat que la independència era una mena de miratge, però el clima general en el qual estem ara mateix és de desintegració. Quan es va fer la Constitució era el moment de la cimera d’Hèlsinki, de la integritat de les fronteres territorials establertes a Europa després de la Segona Guerra Mundial. Llavors no es podia moure ni una fulla enlloc, ni a Catalunya ni al País Basc. Què hauria passat si la Constitució s’hagués fet després de la caiguda del Mur de Berlín, quan la desintegració de l’imperi soviètic, de Iugoslàvia? Ara tenim el Brèxit, i si es produeix una desintegració de les unitats territorials de la Unió Europea ja veurem què passa. El moment és completament diferent. El que està passant amb Catalunya és una cosa que s’hauria d’haver previst, posant-se en el pitjor, sabent que no es podia jugar amb això perquè Espanya té un risc de cohesió territorial tremend. Però no, es va optar pel ‘jo guanyaré les eleccions i em carregaré Zapatero, i Convergència, els posaré tots a la defensiva i faré l’aquí mano jo’. I no, això ho va fer Franco amb una guerra civil, però sense guerra civil vostè no ho pot fer, no té força per fer-ho. El sistema polític espanyol no és capaç d’imposar això a Catalunya si no és amb una guerra, en democràcia no ho pot fer.

Read Full Post »