BELLATERRA.CAT

http://www.vilaweb.cat

Per: Pere Cardús

Carles Puigdemont i Casamajó, 130 president de la Generalitat de Catalunya

Són les sis del matí. Davant de casa, l’espera un cotxe fosc amb els vidres tintats. Té una antena més prominent que les que porten els cotxes que encara en porten. Al costat del cotxe, dempeus, una mossa de paisà aguaita a banda i banda del carrer. S’obre la porta de la casa. En surt el president amb texans i una camisa blanca. Ja es canviarà a palau. Als Canonges hi té un armari amb vestits, americanes, camises i corbates per a qualsevol ocasió.
Poc després de les set, arriba el cotxe del president a palau. Aparca a les cavallerisses i el president enfila les escales cap a la galeria gòtica. Abans d’anar al despatx, travessa el pont del carrer del Bisbe que uneix el palau amb la Casa dels Canonges. És un matí fred perquè el sol encara no ha escalfat l’ambient. A l’estança presidencial, el president pren un cafè sense sucre i es vesteix per a l’ocasió. Avui no és un dia qualsevol.

A les onze seran convocats –amb tan sols mitja hora d’antelació– els mitjans de tot el país i els forasters que han enviat equips especials per seguir els esdeveniments polítics més importants d’Europa. El govern signarà el decret de convocatòria del referèndum d’independència i el president oferirà una conferència de premsa al Pati dels Tarongers davant el bust del president Macià.
Avui és dilluns 4 de setembre. Fa poc més de dos mesos que el parlament va aprovar la llei de referèndums que dóna cobertura legal al govern. Evidentment, com ja era sabut, el govern espanyol va impugnar la llei aprovada al parlament pocs minuts després del ple. El fiscal va demanar l’encausament de la presidenta Forcadell i tots els diputats que havien votat a favor de la llei –entre els quals, sis diputats de CSQP. El Tribunal Constitucional, en una reunió extraordinària l’endemà del ple del parlament, va suspendre la llei i va aprovar una providència advertint el president, els consellers, els secretaris de departament i els diputats que qualsevol desplegament de la llei o acció que hi tingués relació seria motiu d’encausament per desobediència i prevaricació, considerats delictes greus.
El govern es reuneix a les deu per rebre les últimes instruccions del president i del vice-president sobre com caldrà actuar fins a l’1 d’octubre, data del referèndum. Tots els consellers s’han conjurat per fer-lo possible. Saben què s’hi juguen. Però si han arribat fins aquí és perquè ja eren conscients del risc i de les conseqüències del compromís democràtic del 27-S. De mica en mica, van arribant tots al Saló Daurat, on els esperen la gran taula rodona del Tribunal de Cassació de la Generalitat republicana i el mural d’Antoni Tàpies, que ret homenatge als redactors de les quatre grans cròniques medievals.

El president i el vice-president dinen acompanyats d’alguns dels seus col·laboradors principals a la Casa dels Canonges. Els han preparat un dinar lleuger perquè saben que la tarda pot ser moguda. Quan encara no han acabat el segon, arriba el secretari del govern visiblement preocupat. Mira el president i diu: ‘Us vénen a buscar.’
—Qui? –demana el president.
—La policia –respon el secretari.
El president mira el vice-president i la resta de comensals aixecant les celles. Fa cara de no creure-s’ho. Però ja s’ha alçat de la cadira i surt a rebre la comitiva d’agents. L’esperen al palau. L’hospitalitat –que no s’abandona ni en moments com aquest– ha fet que l’equip del president instal·lés aquells intrusos al saló de la Mare de Déu de Montserrat, avantsala del despatx del president. Quan hi entra el president, s’alcen quatre agents sense uniforme. El president els demana què han vingut a fer. I un li anuncia que tenen una ordre de detenció.
Mentrestant, a la porta del despatx s’han presentat el grup de mossos d’esquadra que asseguren el Palau. El president els mira, veu que esperen alguna instrucció, però els demana que no intervinguin. El president pregunta als agents de la policia espanyola on el portaran i qui ha emès l’ordre de detenció. Ve directament de Madrid, li diuen. De dalt de tot. ‘Tenim ordres de portar-lo a l’Audiència Nacional’, afegeixen. El president demana la presència dels advocats de la Presidència.
Són les set del vespre. Davant el Palau de la Generalitat, a la plaça de Sant Jaume, no hi cap ni una agulla. Hi és tothom. Bé…tothom, no. Les places dels ajuntaments de totes les ciutats i pobles del país són plenes de gom a gom. Els mitjans internacionals despleguen unitats mòbils amb aquelles antenes parabòliques per a connectar en directe amb els seus informatius. Han detingut el president de Catalunya.

L’escàndol és considerable. Alguns governs europeus han emès comunicats condemnant la detenció del president. No hi ha cap televisió del món que no n’hagi parlat en els seus informatius. Hi ha molta confusió sobre les intencions de l’estat espanyol respecte del president. El deixaran anar? Volen enviar-lo a la presó? L’ordre de detenció és justificada pels delictes de desobediència i sedició.
L’endemà, els carrers i el transport públic són buits a primera hora. Partits i entitats democràtiques han fet una crida a una vaga indefinida. Alguns piquets tallen les carreteres més importants del país. La Jonquera és paralitzada. També les vies d’entrada des de Saragossa. Alguns activistes han ocupat les pistes de l’aeroport del Prat. Els trens i els metros no funcionen.
Cap a migdia, els carrers i les places principals dels pobles i ciutats tornen a omplir-se de gent amb senyeres i banderes estelades. Les pancartes clamen ‘de-mo-cra-cy’ i ‘We want to vote’. El vice-president va assumir ahir el control del govern. Els consellers van passar el vespre al palau. Aquest matí s’ha convocat una reunió del govern, els diputats del parlament i els representants de les diputacions i els ajuntaments de tot el país. Estan decidits a mantenir la convocatòria del referèndum i a fer-lo possible.
PS: No vull cap mal al president Puigdemont. Potser aquesta no és la situació més probable. Però tampoc no és descartable. Per tant, seria bo que la mentalitat de qui vulgui que es faci el referèndum vagi acceptant que hi ha moltes hipòtesis possibles. Arribats on som, és evident que no hi ha cap alternativa. El referèndum s’ha de fer. Fins i tot algun acte repressiu d’alta intensitat ha de tenir la resposta més valenta de totes: fer el referèndum i una participació contundent. Espanya no deixarà que Catalunya se’n vagi sense haver exhaurit totes les possibilitats. No hi estalviaran ni por ni repressió, si creuen que és la manera de frenar el compromís de llibertat i democràcia dels catalans. Per això no es pot anar amb el lliri a la mà. Cal preveure totes les possibilitats i preparar-se per continuar avançant.
@PereCardus, periodista
 

Read Full Post »

Foto: Meritxell Falgueras del Celler de Gelida de Barcelona

http://www.elpuntavui.cat

XANTAL LLAVINA
Meritxell Falgueras i el vi. El vi i Meritxell Falgueras. Un binomi inseparable. Als vint anys, la Meritxell, la cinquena generació d’una família del barri de Sants de Barcelona molt lligada al vi a Catalunya, es va convertir en la sommelier més jove de l’Estat a l’Escola d’Hostaleria i Hostalatge de Barcelona. Després va continuar la seva formació en països com França, Itàlia i els Estats Units. Col·labora sovint als mitjans de comunicació per divulgar la cultura del vi. És autora dels llibres Presumeix de vins, Els vins de la teva vida. Recentment ha publicat un llibre amb un títol que sorprèn: Què beure quan no beus. Amb ella parlem avui al El Punt Avui TV de les seves conferències sobre tast de vins.
Diu que els maridatges, com les parelles, serveixen per sumar, mai per restar sabor. Per què?

Perquè estem obsessionats amb el món gastronòmic, pensem els ingredients del menjar, però a l’hora de triar el vi a vegades hi posem el primer que trobem. Realment el vi pot fer que un àpat sigui extraordinari o te’l pot enfonsar.

Què és el més important quan comprem un vi? Què hem de valorar?

Els vins són com les persones: el primer és que ens entren per la vista. Hi ha gent a qui, només per assimilació cromàtica, el vi blanc li recorda més les fruites blanques; el negre, les vermelles; el rosat, les maduixes o gerds. Per la vista també ja veiem que els vins blancs amb el temps volen ser negres i s’enfosqueixen, i que els negres perden intensitat. Per la vista, podem saber si un vi és jove o no. Segon pas: l’olfacte. Els mamífers tenim la pituïtària, que ens avisa si alguna cosa està en mal estat. Quan un vi fa olor a raïm o a coses que ens agraden, està en bon estat. Tercer: moure el vi dins la copa. S’ha de fer per desplegar les aromes.

En els tastos què és el que es valora?

En un concurs de tast la puntuació que té més pes és en l’olfacte, però per la gent sol ser el paladar. Sempre diuen que el vi s’ha de tastar.

Ve d’una família de llarga tradició en el món del vi (al Celler de Gelida) i, segons m’han dit, als cinc anys ja sabia distingir les classes de vins. És cert?

Sí. Pensa que passàvem les vacances en zones vinícoles, tots els amics dels pares eren cellerers, i entre tots em deien les diferents varietats: un ull de llebre, un merlot… He tingut una educació gastronòmica més elevada que altres persones.

I què diria que ha après del món dels vins gràcies a la seva família?

He pogut estudiar humanitats i fer el doctorat en comunicació i dedicar-me a expressar el vi perquè genèticament ho portava a dins. Des de ben petita, per exemple, ja sabia què era un Magnum perquè estava ajudant els meus pares a la botiga i tot el vocabulari ja era intrínsec. Després també el fet que tota la meva família ha estat sommelier és un altre punt a favor. I per acabar m’he casat amb un cellerer, o sigui, que encara que vulgui desvincular-me del vi no puc!

Quan fa conferències arreu del món, què li demana la gent?

Els agrada molt notar coses a les copes. No som creguts sensorialment. Tenim molt coneixement intrínsec, però sembla que ens faci vergonya expressar-ho davant d’una copa de vi. Hi ha moltes persones que diuen que no entenen de vins, però sí que saben quin els agrada i quin no els agrada. El que passa és que costa trobar el vocabulari per expressar el que els agrada.

Quina seria la diferència d’elaboració entre blancs i negres?

El vi blanc es recull abans que el vi negre. Per a aquest busquem més grau, més insolació. Després hi ha l’elaboració en si. Sempre s’intenta que el vi blanc tingui més acidesa, més frescor. En canvi, en el negre s’intenta potenciar la part més tànnica. Els famosos tanins són el que dona aquesta sensació d’amargor. I molts cops, tot i que ara hi ha molts vins blancs més versàtils es posa més criança als negres.

Creu que hi ha prou cultura del vi a Catalunya?

No tanta com als EUA, on és espectacular, però n’hi ha. A mi de la cultura del vi m’interessa molt el llenguatge. La meva tesina doctoral és sobre la metàfora al llenguatge del vi i m’interessa molt com definim les coses, com les sentim. Hem d’aconseguir fer metàfores que siguin més atractives, mes divertides i més sexis perquè la gent perdi la por al vi.

Quins són els seus referents ‘sommeliers’?

M’agrada molt l’emoció que posa al vi en Pitu Roca. Ara estic fascinada també amb en Ferran Centelles, sommelier del Bulli Lab, perquè té unes idees molt boges, molt creatives que trobo que estan molt ben pensades i alhora desdramatitzen el món del vi.

Moltes vegades les etiquetes dels vins diuen que té “records de fusta antiga”, “constància de fruits vermells”, “tocs de regalèssia”, “notes de minerals”… Realment hi ha tot això en una ampolla de vi?

Les etiquetes, al final, les fan a màrqueting! El que sí que és important és que el vi fa olor de vi. Però això seria una tautologia i tots els vins farien la mateixa olor. Al final el que és important és definir les seves aromes, que, realment, són molt extenses, a traves de les aromes primàries, secundàries i terciàries. Estar davant d’una copa és com anar al psicòleg: “estic trist”, “què et passa?”, fins que no expliques el sentiment no el pots ordenar. Amb les sensacions ens passa el mateix. És molt important posar-hi paraules. Dins l’ambigüitat del llenguatge hem d’intentar definir què és per a nosaltres el vi per poder-li trobar encara més gust.

És seguidora de les llistes que puntuen els vins? La Parker, la Penin…

Sí, m’agrada molt Jancis Robinson, que és una gran crítica anglosaxona del vi. M’estic traient un diploma que és molt prestigiós a Londres, el Wine and Spirits Education Trust, i seguim més aquesta escola anglesa, que és molt metòdica. Les llistes són una mica com els premis Oscar del món del vi i perquè les puntuacions no deixen de ser una metàfora. Uns 100 punts Parker ens estan englobant moltes coses que potser no s’entendrien d’una altra manera. En canvi un 98 sobre 100 sí que l’entén. Per tant les puntuacions serveixen per arribar a la gent. Ho segueixo per veure com va la crítica, però tinc un problema com a crítica de vins perquè no critico mai. Intento parlar només dels vins que m’agraden.

Hi ha vins de molts preus. Al mercat tant se’n pot trobar un de decent per sis euros, o un altre de mil. Quines serien les diferències principals entre tots dos?

El de mil euros podríem dir que seria com una obra d’art. Hi ha gent que està disposada a pagar-los perquè pensen que beure un vi és beure art. Hi ha col·leccionistes que es tornen bojos per un vi de 6.000 euros. Entre un de sis i un de seixanta euros sí que et podria dir coses que es poden palpar: una verema manual, una preselecció abans d’arribar al celler, tècniques, fusta nova, temps de criança… Tot això sí que fa que un vi pugui valer trenta euros en comptes de tres. Però és veritat que quan estem parlant de vins de més de 120 euros estem parlant d’exclusivitat.

Com valora les diferents DO catalanes. Tenim bons vins a casa nostra?

Les cartes de vins al final són com aparadors. Per exemple hi ha vins catalans a les cartes de molts restaurants de Nova York. Si allà, on hi ha tants vins, hi són, vol dir que està molt bé. DO com Penedès, Montsant, Priorat, Costers del Segre… fan coses molt interessants. A Alella hi ha uns blancs encantadors. El cava també és molt competitiu… Ara a la botiga la gent demana vins catalans. Abans era “dona’m un bon vi”, un Rioja o un Ribera. I ara no. Per fi ens ho hem cregut i ja no tenim cap complex.

Al darrer llibre, ‘Què beure quan no beus’, parla de begudes sense alcohol. Per què?

Per diverses raons: en casos d’embaràs, d’un familiar amb càncer, d’un amic amb problemes d’alcoholisme, etc. Vaig pensar que sempre estic parlant de vi, de les seves excel·lències i no penso en gent jove o amb els que per religió no en poden beure… I em va venir de gust canviar el xip i fer maridatges tant en la vida com en la gastronomia amb productes com el te, el cafè, l’aigua, el vi, cerveses o còctels sense alcohol… Són més de dues-centes begudes de tot el món! M’ho he passat molt bé i m’he format molt.

Què en pensa, dels joves que comencen a beure?

El vi és cultura però el déu del vi és Dionís, que té dues cares: té coses bones com la gastronomia, el gust, el glamur, el paisatge… però també té una cara dolenta. La gent jove ens imita i ens queixem que beuen molt però nosaltres no parem de beure en celebracions, quan sortim de la feina, etc. Si els ensenyem altres coses, potser arribaran al vi amb mesura. Ser alcohòlic no és una broma.

Read Full Post »

Quin preu final pagarem pel nou Nokia 3310 a partir del juny de 2017?

La réédition du célèbre portable sera commercialisée à partir du 6 juin, à un prix assez élevé au regard de ses caractéristiques techniques.La nostalgie se paie cher. La réédition du Nokia 3310, l’un des plus fameux téléphones portables à ce jour, sera vendue 69,99 euros en France, à partir du 6 juin. C’est 20 euros de plus que le prix, hors taxes, qui avait été annoncé lors de sa présentation remarquée au Mobile World Congress de Barcelone. Le téléphone sera proposé en quatre couleurs, rouge, jaune, bleu et gris.

La nouvelle version dispose – et c’est heureux – de plus de puissance que le modèle d’origine, d’un écran en couleur et d’une lampe torche. Son fabricant y a aussi intégré un appareil photo, un petit navigateur Internet (Opera mini) et quelques applications, dont le fameux jeu du serpent.

Il n’empêche, ce niveau de prix est particulièrement élevé, au regard des caractéristiques techniques. Des téléphones de ce calibre sont vendus une quinzaine d’euros en grande distribution. Le nouveau 3310 cible avant tout un public de nostalgiques, prêts à dépenser trois fois plus pour un style rappelant l’original. Ainsi, la réédition du mobile sera présentée en avant-première chez Colette, à partir du 22 mai.

Une avant-première chez Colette

Le Nokia 3310 était l’un des téléphones les plus répandus au tournant des années 2000, lors de l’explosion du marché mobile. Il était apprécié pour sa solidité et son autonomie d’une semaine. La première génération s’est vendue à 126 millions d’exemplaires. Pour témoigner de la résistance de cette technologie, certains des premiers modèles sont encore en vente sur Amazon.

Cette renaissance est due à l’entreprise finlandaise HMD, créée par des anciens de Nokia, avec qui un accord de licence a été noué. Le département mobile de Nokia a connu beaucoup de changements ces dernières années. Il a été racheté par Microsoft en 2013, puis a subi une vague de licenciements et a finalement été revendu pour partie à Foxconn. HMD négocie en 2016 les droits d’utilisation de la marque et lance de nouveaux téléphones, donnant une nouvelle vie à la marque scandinave.

Read Full Post »

10 minuts abans de tancar els col·legis electorals, segons la Tribune de Genève de Suïssa:

Emmanuel Macron a été élu ce dimanche avec 62,5% des voix, selon un premier chiffre du Ministère de l’Intérieur. Il succède ainsi à François Hollande à la présidence de la République française.

Son opposante, Marine Le Pen est donc battue. Elle réalise cependant un score historique pour le FN avec 37,5% des voix. Elle a récolté quelque 10 millions de votes, soit le double de son père en 2002.

Historique aussi, l’accession au pouvoir d’un homme non issu des partis qui ont dominé la vie politique françaises ces dernières décennies. Emmanuel Macron (39 ans) est le plus jeune président français jamais élu. (TDG)

Read Full Post »

L’anàlisi d’Antoni Bassas

​

Read Full Post »

La pugna de tres dirigents pel control del moviment sobiranista català s’ha quedat, ara per ara, en una pugna entre dos, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el líder d’Esquerra i vicepresident del Govern, Oriol Junqueras, atès que Artur Mas sembla que ja no està a l’escenari.
La inhabilitació de Mas per ocupar càrrec públic durant dos anys per l’organització de la consulta del 9-N del 2014 ha tingut més impacte del que pensava el mateix expresident, i la realitat és que al seu partit, el PDECat, ja gairebé ningú no compta amb ell per al futur. La situació podria canviar si el recurs contra la sentència l’anul·lés o reduís el període de condemna.
Queden, per tant, Puigdemont i Junqueras. L’actual president de la Generalitat, però, ja ha anunciat que no serà candidat les properes eleccions, per la qual cosa ja té data de caducitat política. Si no canvia d’opinió, el control del sobiranisme quedarà en mans de Junqueras, assenyalat per totes les enquestes com el proper president de la Generalitat. Només un problema judicial podria modificar aquestes previsions.

Read Full Post »

http://www.ara.cat
 David Miró 

Suso de Toro (Santiago de Compostel·la, 1956) s’emociona quan recorda el preu que ha hagut de pagar per qüestionar el relat nacional espanyol. A La lliçó catalana (Editorial Gregal), recull els seus articles sobre el Procés (molts publicats a l’ARA), en què anima els catalans a fer el pas definitiu del referèndum.
¿És més fàcil defensar el procés sobiranista a Galícia o a Madrid?
A Galícia ja fa anys que em van expulsar dels mitjans tradicionals. L’únic espai que em queda és Catalunya o alguna premsa digital de Madrid com Eldiario.es. Soc un autor al qual li ha anat desapareixent el terra a sota dels peus.
A què ho atribueix? Al tema català? A les seves crítiques al sistema?
Una mica a tot. El fet és que la societat espanyola no suporta la dissidència. I jo vaig anar posant claus en el meu taüt. El meu pensament discrepa del consens social.
¿Ha pagat un preu elevat per defensar la seva independència?
Sí, i tant és així, que fa set anys vaig deixar la professió d’escriptor perquè era inviable. Em van fer el buit als mitjans. Quan editava un llibre no sortia a la premsa…
¿No va trobar cap suport entre la intel·lectualitat espanyola?
Jo em vaig sentir molt sol. Fins i tot el conselleiro de Cultura em va difamar als mitjans. Em vaig plantejar anar a viure a Barcelona…
Per què no ho va fer?
No vaig voler furtar el país als meus fills.
Quin va ser l’inici d’aquest procés?
Va ser durant l’època de Zapatero quan vaig escriure sobre el tema territorial amb llibres com Españoles todos, i aquí vaig tocar nervi.
Ha valgut la pena?
És que jo crec en la responsabilitat individual de l’intel·lectual, però et jugues les garrofes. Jo vaig abandonar la literatura, em vaig reincorporar a la docència, i ara estic jubilat. I escric de manera aficionada.
L’origen de tot és la Transició?
Hi va haver un moment d’obertura, a finals dels 70, en què tothom estava disposat a revisar coses. Això es va tancar ja als anys 80, i la responsabilitat és del PSOE, que ressorgeix no com el partit de Pablo Iglesias sinó com un partit andalús. No és casualitat que el primer AVE fos per unir Madrid i Sevilla. El PSOE andalús es va empassar l’espanyol.
I després tenim el PP i el fenomen Mariano Rajoy, que coneix bé.
És algú que només ha parlat gallec una vegada en públic i va ser per dirigir-se a una senyora portuguesa. És un producte de factura franquista neta, de dalt a baix. De fet va fer campanya contra la Constitució des d’un partit que es deia Renovació Espanyola, dirigit per un ex alt càrrec de Franco [José Antonio Trillo].
I enmig de tot el procés català.
Sí, aquí és on es juga avui la democràcia a Espanya. Sempre he admirat i he envejat els catalans. Barcelona és l’única ciutat gran on viuria.
Però alguna cosa malament també es deu fer des d’aquí…
No us culpabilitzeu. El país és exemplar però té limitacions perquè és un procés sobrevingut. I a diferència d’Escòcia, no hi ha un líder clar. Hi hagut partits que han hagut de qüestionar-se el seu sentit històric, la seva pròpia naturalesa; d’altres no estaven preparats, i després hi ha casos d’immaduresa política…
Ho diu per la CUP? La societat catalana sembla refractària a un lideratge únic…
La societat catalana afronta un moment transcendental, de canvi de pell, i demana seguretat. I precisament per això és important tenir figures de referència, persones que es veuen investides d’una responsabilitat, i això les transforma.
Està pensant en Artur Mas?
L’Estat va voler destruir-lo. I si ho van voler fer és perquè ho necessitaven per afeblir el Procés. I és infantil no voler veure això…
¿Espanya seurà algun dia en una taula de negociació?
Espanya no té solució, però els catalans l’estan posant en una situació en què no li quedarà més remei que negociar. Però bé, en realitat Espanya no existeix. Existeix Madrid. I Madrid no canviarà perquè la seva naturalesa és viure de la resta.
I el referèndum la farà canviar?
Sí, perquè dins la UE no pot treure els tancs. El meu pronòstic és que poc abans del referèndum la UE i els mateixos poders de l’Estat obligaran Mariano Rajoy a plegar. Perquè el missatge de la seva última visita a Catalunya és molt clar: no us donaré res. Per això crec que després hi haurà unes eleccions en què es plantejarà la reforma constitucional.
¿El Procés acaba amb la reforma d’Espanya o la independència?
Crec que si els catalans fan l’acte de sobirania del referèndum, l’estat espanyol es veurà obligat a fer una contraoferta. I finalment els catalans hauran d’optar entre la independència i aquesta contraoferta.
La clau llavors és el referèndum?
El referèndum és la derrota de Madrid i el projecte nacional castellano-andalús. Però si no hi ha referèndum serà la societat catalana la que serà vençuda, i el seu nervi cívic serà destruït per a molt de temps.

Read Full Post »

http://www.nuvol.com

SÍLVIA PUJALTE

Frustració, disgust i indignació. Això és el que vaig sentir quan vaig saber, dimarts de la setmana passada, que s’havia venut l’edifici que havia acollit la Sala Granados. A finals del mes passat m’havia trobat amb Mònica Pagès i Alícia Torra, impulsora i membre, respectivament, de la plataforma Salvem la Sala Granados; s’havia publicat a les xarxes que el Concurs Internacional de Música Maria Canals “portaria cua“ al número 18 de l’Avinguda del Tibidabo, l’objecte de la reivindicació de la plataforma, per donar suport a la iniciativa, i els havia demanat a totes dues que ens expliquessin als lectors de Núvol les darreres novetats. La mala notícia de la venda va arribar quan tenia l’article gairebé enllestit; calia, doncs, reescriure, i, més que mai, reivindicar la Sala Granados.

 
La Sala Granados
Potser hauríem de començar explicant què és la Sala Granados. Aquesta caseta de l’Avinguda del Tibidabo, d’aspecte tan discret (i més ara que porta gairebé deu anys desocupada) que pots passar per davant sense veure-la, va ser, fa una mica més de cent anys, l’estudi del compositor Enric Granados. El doctor Salvador Andreu, propietari de diverses cases en aquell carrer nou de trinca, n’hi havia cedit l’ús a canvi que fes classe de piano a les seves filles; sembla un acord purament simbòlic. En les dues plantes per sota del nivell del carrer, construïdes aprofitant el desnivell del terreny, el compositor tenia el seu estudi; a la planta baixa hi havia una petita sala de concerts, la Sala Granados. Una de les coses que vaig demanar a la Mònica i l’Alícia és si era un auditori com els entenem avui, obert a tothom que pagués una entrada, o bé era un saló com n’hi havia encara a primers del segle XX, obert només a amics i convidats. Era una sala com les d’avui, que depenia del que ara coneixem com a Acadèmia Marshall i llavors era l’Acadèmia Granados. En l’imaginari col·lectiu dels aficionats és l’auditori on Conxita Badia i el compositor van estrenar les Canciones Amatorias, el 5 d’abril de 1915, però durant molts anys s’hi van fer concerts regularment i no només de Granados: també dels alumnes dels darrers cursos o d’altres músics com Arthur Rubinstein o Manuel de Falla.

Foto: Arxiu Acadèmia  Marshall de Barcelona
Com és ben sabut, Granados va morir l’any 1916, però la sala de concerts va continuar funcionant. 

Mònica Pagès i Alícia Torra m’expliquen que Frank Marshall va seguir amb la programació, i fins i tot va posar en marxa un projecte ambiciós que ell mateix va explicar al diari La Noche (podeu llegir aquí, a partir de la pàgina 12, l’article, publicat el 24 de febrer de 1925). Marshall estava creant una societat de concerts, amb l’objectiu de “realizar obra de divulgación de valores olvidados y de introducir las más más salientes técnicas modernas”; la programació d’aquesta sala de concerts conviuria amb el “Teatre íntim” d’Adrià Gual, que hi tindria la seva nova seu, i ja s’hi estaven fent les reformes necessàries; la inauguració estava prevista per l’abril de l’any següent, amb El retablo de Maese Pedro i El amor brujo, dirigides per Manuel de Falla. Marshall deia en l’entrevista que estava “loco de contento”, però el projecte no va reeixir, i no n’hem pogut esbrinar els motius. La qüestió és que l’octubre de 1928 va morir Salvador Andreu i l’edifici va passar a mans del seu gendre Pedro María de Reynoso Vilanova; suposo que en realitat va passar a mans de Francisca Andreu Miralles, per més que les referències citin el nom del gendre, que sembla ser que es dedicava a la gestió immobiliària. El 1933, De Reynoso va llogar l’edifici a un estudi de doblatge, La Voz de España, i la Sala Granados es va oblidar.
El 2006, Mònica Pagès estava traduint El rossinyol abatut, la biografia d’Enric Granados escrita per John W. Milton, i l’escriptor i ella van tenir la pensada d’anar a l’avinguda del Tibidabo per tal de localitzar aquella cèlebre Sala Granados que tant s’esmentava en la documentació sobre el compositor; el cert és que ni tant sols sabien si l’edifici encara existia. Quan van arribar a l’adreça que tenien van trobar una porta sense cap timbre ni cap rètol; van picar però no els va obrir ningú. Van passar una carta per sota de la porta explicant qui eren i perquè havien arribat fins allà i els van respondre de l’empresa de doblatge TADUTEC, hereva d’aquella “La Voz de España”. Així es va redescobrir la Sala Granados, que en realitat no havia desaparegut del tot perquè la història de l’edifici s’havia anant transmetent de generació en generació de treballadors durant setanta anys i la sala de concerts s’havia conservat bé; ara estava condicionada com a estudi d’enregistrament i a les parets hi havia retrats dels actors més glamourosos que s’hi havia doblat. Arran d’aquesta troballa se’n va fer un petit reportatge a BTV i es va parlar amb Mauricio Villavecchia, compositor i besnét de Salvador Andreu, de fer-ne un documental; va anar passant el temps entre converses i el documental finalment no es va fer, perquè la situació no va canviar.

El 2009 la Mònica va rebre una trucada de l’estudi de doblatge que l’avisava que la finca havia canviat de propietari, que els havien apujat tant el lloguer que havien de marxar i que l’edifici sortiria a la venda. Va ser llavors que va començar a moure’s el que acabaria rebent el nom de plataforma “Salvem la Sala Granados”, formada pels noms que he anat esmentat i d’altres que esmentaré a partir d’ara. L’advocat Carles Pi-Sunyer, per exemple, que va esbrinar al registre immobiliari de l’Ajuntament de Barcelona que aquella finca estava destinada a usos d’equipaments de tipus 7a; si les meves indagacions són correctes, això vol dir equipaments docents, assistencials, religiosos, esportius, culturals i administratius. No se sap del cert el perquè d’aquesta classificació, ja que no és el cas de les finques més properes (potser heretava aquesta condició dels seus orígens com a sala de concerts?), però el cas és que l’edifici no podia convertir-se en un restaurant o un pàrquing, per exemple, cosa que reduïa les seves opcions de venda. Pi-Sunyer va esbrinar també que el nou propietari de la finca era l’asseguradora Reale; després de morir De Reynoso el 1951 havia passat a mans del Gremi de Flequers (propietaris també de la propera clínica de Sant Honorat), que l’havia venut a Reale, amb seu a Madrid. I cap allà que s’hi va anar la Mònica, perquè els administradors van tenir interès en conèixer el passat de la casa. Es van mostrar predisposats a col·laborar i van deixar les claus durant un mes perquè l’arquitecte Marc Cuixart i l’enginyer Xavier Alcalà fessin l’estudi tècnic de l’edifici per tal de comprovar la viabilitat d’una rehabilitació.
Un cop comprovat que era viable van fer l’avantprojecte de reforma, amb un pressupost de tres milions d’euros (segurament l’actuació més important era la substitució de la coberta de l’edifici, que és de fibrociment d’amiant). En el document prèviament enllaçat podeu veure els plànols de l’edifici; en total són uns 1300 m2 construïts, repartits en quatre plantes, més un petit jardí. L’objectiu de la plataforma era que la Sala Granados tornés a formar part del patrimoni musical de la ciutat, i plantejava la coexistència de tres usos per a l’edifici. Dos d’ells recuperaven els usos originals, és a dir, sala de concerts (amb un aforament de 253 localitats) i lloc d’estudi, en aquest cas condicionant cabines que es posarien disposició dels estudiants de música. El tercer ús era museístic, dedicant un espai a la difusió de l’escola pianística catalana.
Hi havia diverses opcions per dur a terme aquest projecte. Una era que la iniciativa privada comprés la casa; com que sembla que ja no hi ha mecenes com el doctor Andreu, era més realista pensar en la participació per una banda d’empreses i institucions, que farien les aportacions més importants, i per altra de la subscripció popular; o, dit en modern, de micromecenatge. Per això calia que la immobiliària s’avingués a negociar el preu de la finca, que s’havia establert en 2,2 milions d’euros. Segons diversos experts que van consultar, estava molt per sobre del preu del mercat el 2012 i tenint en compte que la inversió que s’hi fes trigaria molts anys a recuperar-se, semblava més viable un projecte sense afany de lucre, com el que es proposava, que un negoci amb les condicions que establien els usos regulats. Però un cop va tenir el projecte, Reale va tallar el diàleg i es va negar a negociar el preu de la finca.
Una altra opció era que l’Ajuntament de Barcelona adquirís l’edifici, bé comprant-lo, bé fent una permuta, bé llogant-lo. Si més no, sempre podien fer de mitjancers amb la propietat. Es va presentar el projecte a la regidoria de Cultura, quan l’alcalde era Xavier Trias, i es va presentar també al Conseller de Cultura aquell any 2012, Ferran Mascarell. No hi va haver resposta de cap de les dues administracions. Encara hi havia una tercera opció: la Fundación Reale, dedicada a l’obra social i cultural. Donada la importància cultural de l’edifici, no era escabellat que la fundació es fes càrrec de la Sala Granados, i tot quedava a casa. En aquest cas, és clar, dependria de Reale l’ús que es fes de l’edifici, però si més no es conservaria el patrimoni cultural. Salvem la Sala Granados es va posar en contacte amb la Fundación Reale, però no hi va haver resposta. Núvol també hi ha escrit demanant si ens podien explicar la seva posició en aquest assumpte, però tampoc no n’hem rebut cap resposta.

Foto: Arxiu Acadèmia Marshall de Barcelona
I ara, què?
Així les coses, i després de tanta feina, el tema va quedar encallat. L’any passat es complien cent anys de la mort d’Enric Granados i enguany se’n compleixen cent-cinquanta del seu naixement; amb motiu d’aquests aniversaris celebrem un doble “Any Granados” i donat que l’edifici encara no s’havia venut (ara en demanaven 2,6 milions d’euros) era un bon moment per tornar a reivindicar la Sala Granados com a part del patrimoni cultural català. Així ho va fer Alícia Torra, filla de la pianista Alícia de Larrocha (directora de l’Acadèmia Marshall després de la mort de Frank Marshall) en un acte institucional en presència del President de la Generalitat, Carles Puigdemont, el 12 de desembre de 2016. El 4 d’abril, com dèiem al començament, el concurs Maria Canals va portar un dels seus pianos a la porta de l’edifici per donar suport a la iniciativa, i moltes personalitats del món de la música, entre ells el pianista Albert Guinovart, es van sumar a l’acte.
El 23 de març, uns dies abans de la nostra trobada, Mònica Pagès i Marc Cuixart van assistir a una reunió al Centre Cívic Vil·la Florida on van plantejar, novament i amb el suport de la plataforma de veïns Salvem la Rotonda, la recuperació de la Sala Granados per a la ciutat i, sobretot, per al barri. El regidor d’urbanisme, Daniel Mòdol, es va comprometre a reunir-se amb ciutadans i tècnics de l’ajuntament per mirar de trobar una solució. Dic “novament” perquè uns mesos abans, l’1 de desembre, ja s’havia presentat la reivindicació al Consell Plenari del Districte Sarrià-Sant Gervasi, i el regidor Mòdol ja havia promès una reunió que no s’ha fet.
Més èxit van tenir en les seves converses amb el Grup Municipal Demòcrata, que el 18 d’abril publicava al seu web que aquell mateix dia havia aconseguit el suport de la majoria dels grups municipals de l’Ajuntament de Barcelona (a més del GMD, C’s, ERC i PP) perquè la Sala Granados esdevingués un equipament públic cultural dedicat a la música. La resta de grups (PSC, CUP i BEC) es van abstenir. En concret, la proposició, defensada per Jaume Ciurana acordava garantir que la Sala Granados i l’edifici on està ubicada fos un equipament públic cultural, de referència catalana i mundial, dedicat a la música, a la preservació de la memòria d’Enric Granados i dels músics que han continuat el seu llegat, treballant el projecte de rehabilitació de l’edifici i la definició dels usos de l’equipament conjuntament amb els veïns i la plataforma Salvem la Sala Granados. L’endemà, el 19 d’abril (el mateix dia que Salvem la Sala Granados enviava el seu comunicat de premsa informant de la venda de l’edifici), La Vanguardia publicava que la comissió de Drets Socials, Cultura i Esports de l’Ajuntament de Barcelona havia descartat adquirir la Sala Granados (en aquella mateixa comissió, per cert, es va descartar també la compra del Teatre Principal, ja que parlem d’històries tristes relacionades amb el patrimoni musical català).

He procurat ser curosa amb les dates perquè sembla que tot es va precipitar en poc temps, ni tan sols un mes, des d’aquella reunió a la Vil·la Florida el 23 de març fins el 18 d’abril, que vam saber que l’edifici s’havia venut. N’afegeixo alguna més: el 6 d’abril vam escriure des de Núvol a l’ajuntament, demanant de parlar sobre la Sala Granados; el dia 21 ens van respondre des del departament de premsa, demanant si encara hi estàvem interessats. Evidentment, que encara ens interessava! Correu electrònic amunt, correu electrònic avall, el dia 28, quan faig els últims retocs a aquestes línies, esperem encara que ens diguin amb qui podem parlar.
Sempre segons La Vanguardia, el regidor del districte Sarrià-Sant Gervasi, Daniel Mòdol, va assegurar durant la reunió de la comissió de Cultura que l’immoble havia estat venut recentment i que no era una prioritat per a Sarrià. Fa de mal llegir. Mozart me’n guard de dir què es o què no es prioritat per a Sarrià, però potser podem explicar per què és important salvar la Sala Granados. És important pel que representa l’obra d’Enric Granados, les seves composicions. També pel que representa la seva acadèmia; repasseu els noms més importants del món musical català durant el segle XX, no només els pianistes, i mireu quins hi estan vinculats, d’una manera o una altra. Acabaríem abans dient quins no hi tenen cap vinculació. No és important disposar d’un espai on es conservi, documenti i expliqui aquesta història? I que aquest espai sigui el mateix on va treballar Granados? Si aquest motiu us sembla un atac de sentimentalisme, penseu quantes sales de concerts hi ha al districte de Sarrià-Sant Gervasi. Diria que el Teatre de Sarrià i el Jardí dels Tarongers. I quantes sales de cambra hi ha a Barcelona. Potser d’aquestes característiques només hi ha el Casal del Metge. Penseu també com de fàcil s’arriba al número 18 de l’Avinguda del Tibidabo en transport públic, no seria un equipament només per als veïns. Finalment, penseu quants espais públics hi ha perquè els estudiants de música estudiïn. Ells no poden anar a la biblioteca, com la resta d’estudiants.
Ens preguntem quan es va vendre exactament l’edifici de la Sala Granados, i qui el va comprar. El més important, però, és quin ús s’hi donarà. Si bé la finca s’ha de dedicar a equipaments, la casa no està protegida perquè no té valor arquitectònic, no és tan afortunada com d’altres veïnes del mateix carrer. Això vol dir que demà mateix es podria enderrocar. I llavors ja no hi hauria res a fer. S’hauria perdut, definitivament, la Sala Granados.

Read Full Post »

http://www.elpuntavui.cat

MANUEL CUYÁS 

“Si l’ha de destruir tot, no deixarà res sencer i ens picaràS’ha descobert un cuc sorgit de la cera que es menja i destrueix el plàstic. “La natura diligent ens procura una bèstia per a cada molèstia.” Joan Oliver ho deia amb una altra intenció i amb ira irònica, perquè es referia al mosquit, però els clàssics sempre són adaptables a situacions diverses. Un cuc ens eliminarà la molèstia del plàstic. Sempre ens hem de refiar de la feina destructora i també recicladora dels cucs, i ara no cal que ens posem desagradables pensant en el banquet dels cementiris evocat per Shakespeare, un altre immortal. Diuen que no és ben bé un cuc sinó una arna. Abans les arnes es menjaven a l’estiu els abrics de l’hivern, i a les cases es corria a omplir els armaris amb unes boles blanques desinfectants que semblaven anissos. Ara no sento parlar mai d’aquella arna. Potser Zara, que ens fa canviar el fons d’armari cada temporada, ha contribuït a l’extermini. O és que els vestits no es confeccionen amb llana…
Tant prestigi com havia tingut el plàstic. Entre altres utilitats, havia de salvar els boscos perquè les taules i les cadires i el paper d’embolicar serien fets de la seva matèria artificiosa. Els boscos han acabat saturats fins a la punta de l’Everest de plàstics nocius i recalcitrants, i ara recordo haver vist llençat en un bosc d’avets un avet de plàstic d’un Nadal passat. Mires, i sempre vola un plàstic. Entres a mar, i has d’enretirar un plàstic. S’haurà de fer una gran repoblació de cucs plasticides. Ja saben nedar i submergir-se a pulmó?
A col·legi ens havien explicat que el cos humà i gairebé tot el món tangible tenen un tant per cent escandalós d’aigua. Després hem après que tot és plàstic i que no et pots refiar ni del nom tradicional de les coses: la fusta, les llaunes, les pells, la roba, el vidre, el vímet, l’acer de la carrosseria dels cotxes, l’or olímpic… Un dia, el pollastre, les hamburgueses, els congelats i el suc de taronja van començar a fer gust de plàstic. Hem deglutit molt de plàstic però la nostra ingesta no val: haurem de confiar en la voracitat dels cucs per eliminar-lo. Cada dia comprovem que hi ha un animal inferior sense cervell més eficaç que nosaltres.
Som el que mengem, i en conseqüència tenim un component plàstic. Els cucs o les arnes de la cera ens picaran perquè ens trobaran apetitosos? Respectaran el mobiliari, o faran com feien els corcs amb la fusta? Els haurem d’espantar del donut i el yatekomo? Deixaran res dret i sencer? Una altra cosa: si ells, per llei nutricional, també seran el que hauran menjat, no ens trobarem després de tan llarg i abundant festí amb arnes o cucs de constitució plàstica? Es devoraran entre ells o haurem d’esperar que la natura diligent ens procuri la bèstia per a la nova molèstia?

Read Full Post »

http://www.ara.cat

La societat catalana segueix sent culturalment cristiana, i més en concret catòlica: un 52% de la població se’n declara. Des del punt de vista religiós, en canvi, la cosa ja no és tan evident. Dels que s’adscriuen dins el catolicisme, els practicants són minoria (32%) davant dels no practicants (68%), i dins d’aquest últim grup, encara que sembli contradictori, fins i tot n’hi ha que afirmen que no creuen en Déu. Els temples i ritus catòlics ja només s’omplen i se segueixen en dates puntuals, com Setmana Santa i Nadal, i més pel gust per la tradició que no per una adhesió profunda i coherent. Es tracta d’un fenomen que a Catalunya ve de lluny, però que progressivament ha anat a més: la secularització, un procés general a Europa, aquí ha avançat amb més força, molta més que en altres països de tradició catòlica, com Espanya (incloent-hi el País Valencià i les Illes) o Itàlia, però també que en països de tradició protestant. La suma d’ateus (18,2%) i agnòstics (12%) conforma un gruix important de població.
En efecte, el grau de religiositat a Catalunya està força per sota de la mitjana europea. I tanmateix, l’Església catòlica segueix tenint aquí una influència i un rol social molt rellevants, sigui a través de l’educació, de l’acció social, dels mitjans de comunicació o de la preeminència que li dona l’Estat. Una altra cosa és la seva connexió real amb la gent, incloent-hi bona part dels catòlics: la manca de renovació del seu discurs, especialment en temes de moral sexual (contracepció, avortament, homosexualitat, etc.) o d’igualtat de gènere (rol de les dones dins l’Església), l’han allunyat progressivament de la realitat. Un allunyament que també té arrels històriques en l’anticlericalisme popular com a rèplica al rol polític i econòmic exercit per la jerarquia eclesiàstica durant bona part dels segles XIX i XX. Fins i tot avui hi ha gestos incomprensibles en un estat aconfessional, com el d’imposar les banderes a mig pal a les casernes durant la Pasqua.
En paral·lel a aquesta desconnexió, en les últimes dècades s’ha produït la normalització d’altres religions, especialment l’islam, la majoritària (7,3%) entre les minoritàries, incloent-hi budisme, judaisme i un gran nombre de confessions cristianes. Així doncs, alhora que ha seguit avançant la secularització, Catalunya s’ha fet més plural, i tant de bo més tolerant, des del punt de vista de la religiositat i l’espiritualitat.

Read Full Post »