BELLATERRA.CAT

Foto: Patrícia Gabancho http://www.vilaweb.cat

Editorial de Vicent Partal

Vaig conèixer Patrícia Gabancho fa molt temps i en unes circumstàncies força diferents de les que ens van relacionar aquests darrers anys, ja en ple procés d’independència. La vaig conèixer en la penúltima resurrecció del Diari de Barcelona, el venerable Brusi. Pasqual Maragall el va tornar a posar en circulació a mitjan anys vuitanta amb la intenció que fos un contrapès des de l’esquerra a l’Avui, que generalment era vist com a massa convergent.
Gabancho va participar en la maniobra i és en aquella redacció del barri de Sant Antoni que vam parlar per primera vegada. Era molt maragallista i molt, molt, barcelonista, de la ciutat. Una dona amb un tarannà progressista molt marcat i una facilitat a l’hora d’escriure més que envejable. Políticament, la vaig catalogar aleshores de persona afí a qui acabà essent el president del govern tripartit, tot i que sabia que abans havia estat pròxima a l’independentisme, i fins i tot hi havia militat. I tot això havent nascut a l’Argentina!
Molts anys després me la vaig començar a trobar en actes independentistes. El primer de què tinc un record clar fou l’acte, extraordinari, que va inaugurar la campanya del referèndum d’Arenys de Munt. Aquell dia, en el meu parlament, vaig criticar durament el president Montilla per no haver defensat el dret dels arenyencs a votar i, en canvi, haver-se preocupat que l’extrema dreta es pogués manifestar sense problemes. Algun periodista, d’això, en féu un petit escàndol i la Patrícia va ser de les primeres de donar la cara per mi i de defensar el meu dret de criticar qui jo volgués.
Aquell Sant Jordi Patrícia Gabancho havia aconseguit un èxit enorme amb el llibre ‘Crònica de la independència’, un dels primers dels molts que parlaren del procés de Catalunya cap a la independència. I per això va ser una de les primeres persones que va emprendre la ruta de les conferències per viles i ciutats, explicant que el Principat no solament tenia el dret de ser allò que volgués ser sinó que havia de ser independent si no volia esdevenir invisible, tal com explicava en aquesta entrevista de VilaWeb.

Read Full Post »

President Carles Puigdemont entrevistat per TV3 a Brussel·les 

Read Full Post »

Un munt de pebrots grocs (Foto:Bellaterra.Cat)

També proposen de portar bufandes grogues a la manifestació de Brussel·les de dijous vinent i a l’hora d’anar a votar el dia 21 de desembre

Prohibir el color groc de l’enllumenat de Nadal de Barcelona. És l’última petició del PP i Ciutadans a la Junta Electoral espanyola, que aquests últims dies ja ha prohibit que els membres de les meses electorals el 21-D i dels apoderats dels partits –a petició del PSC– portin llaços grocs i ha obligat l’Ajuntament de Barcelona a retirar la pancarta que reclama l’alliberament dels presos polítics de la façana del consistori.
Uns quants usuaris de les xarxes socials han començat a piular amb ironia com a resposta a l’ofensiva de l’unionisme i les prohibicions de la Junta Electoral. L’eliminació del groc dels taxis, la prohibició de consumir alguns productes de color groc, el canvi de logotip de la CUP, la línia 4 del metro, les al·lusions al vaixell del Piulet o les referències culturals que tenen el groc com a protagonista són algunes de les bromes més citades.

En canvi, unes altres proposen de portar bufandes grogues a la manifestació de Brussel·les de dijous vinent i a l’hora d’anar a votar el dia 21 de desembre.

Read Full Post »

Reunió de seguretat del 23 de novembre 2017 a Bellatera. (Foto: Bellaterra.cat)

La nit del passat dia 23 de novembre de 2017, al Centre Cívic, es va celebrar una trobada de seguretat per Bellaterra, amb l’assistència  de més de 155 veïns. Taula presidida pel Ramon Andreu, president de l’EMD de Bellaterra, representants dels Mossos d’Esquadra, Guardia Urbana i polítics de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès. 

Molt positiva va ser l’exposició de les forces de seguretat, amb voluntat de millorar la seva presencia pels carrers i barris de Bellaterra. Recomanació de la policia local per denunciar la manca d’il.luminació que donen poca seguretat, etc., Es va comunicar que la nacionalitat dels lladres dels robatoris venen d’Albania i que ho fan aprofitant els visats de pocs dies. 

El moment més autèntic va ser quan els veïns varen participar directament i aportar les seves visions i reclamant la poca seguretat pels molts robatoris a Bellatera, tot demanant “més fets i menys paraules” per la part dels visitants de Cerdanyola. Els temes més importants varen ser la demanda a l’Ajuntament de Cerdanyola de retirar la demanda contra les pilones de seguretat i fer efectiva l’il.luminació de molts carrers a les fosques del poble de Bellaterra. També van demanar la neteixa i tancament dels terrenys privats. Es va insistir i molt, d’aportat una llista de solucions abans de concloure la reunió de la nit, per no deixar-lo tot en oblit. Els veïns de Bellaterra van reclamar solucions directes i precises amb els gaire bé 3.000.000 € anuals que aporten als pressupostos de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès.

Algunes propostes i reclamacions de veïns de Bellaterra:

Umi Rodriguez: Demana a Jordi Macarulla (vocal Convergent a l’EMD), que un dia expliqui perquè PdeCat es va abstenir amb el tema de les pilones i càmeres de seguretat i li diu: Es que no va amb vosaltres aquest tema?

Carme Lenaspin: Pilones a munt JA!! ERC i Compromís retireu les denuncies i PdeCat posat les piles i mullat!!!

Haddy Haddy: Sr. Macarulla, ho estuve en la reunión y creo que no vistos lo mismo. La regidora de seguredad de Cerdanyola, Srta. Haro, vins con una prepotència impresionante, acompañada por la Srta. Laura a su lado, pensando que habrían cuatro vecinos de Bellaterra y con su discurso de las farolas, saldríamos tan contentos, pero la realidad fue, que cuando el Sr. Rueda, y “Muchos óleos para el Rueda”, sacó los datos de los robos, la Srta. Haro iba cambiando de cara a medida que iban entrando vecinos en la sala. Creo Sr. Macarulla, que no es culpa de l’EMD, es culpa del PdeCat, por abstenerse en la votación y que las pilongas estén sin funcionar. Es culpa IC por votar a favor de que las pilonas estén bajadas y además estos dos partidos votaron a favor de desconectar las cámaras.

Francesc Pérez Torres: Fets i no paraules és el que li cal a Bellaterra. Respecteu el que vota el poble. Cerdanyola: Retireu denuncia per pujar les pilones i prou de castigar a la nostra EMD. Seguretat = Més Pilones. Promeses de fets abans del final o només Bona nit? Senglars des de Camí verd ens va provocar accident, per terreny privat sense vallar!

Anna Valls Camapañá: El deix de Cerdanyola envers Bellaterra és indignant. El tema de la competència de càmeres és un insult a la gent de Bellaterra. És el mateix Ajuntament de Cerdanyola qui ha posat la denúncia. Retireu la denúncia ja!!!! La denúncia de les pilones també l’han posat diferents formacions polítiques devl’Ajuntament de Ceranyola. Penós!

Albert Moreu: Això fa riure! Pilones aixecades! Terrenys nets Ok., però l’il.luminació? 3.000€ per casa son casi 3.000.000€

Pepa Rosell: Això és gaire bé com Catalunya i Espanya…….Bellaterra paga, Cerdanyola se’n beneficia. Estem a Bellaterra!! Cerdanyola ja veiem que es va arreglant. BELLATERRA NO!!

Josep Cinca: Les càmeres desactiva des incrementen el fet “Colador”, que facilita la fugida. Les càmeres instal·lades estàn actives o encara no tenen permís per a funcionar?

Jordi Tardòs: Més de 160 persones

Carlos Subiela Guitian: 90 sentadas y 78 de pie contadas.

Pere Anton San: Pilones amunt!!!!

Read Full Post »

http://www.ara.cat

Com saben els lectors, soc independentista, però avui m’agradaria contemplar la situació des del punt de vista dels qui pretenen el manteniment de la integritat de l’estat espanyol.
Els dies 6 i 7 de setembre, el Parlament de Catalunya va aprovar dues lleis contràries a la Constitució; l’1 d’octubre, el govern de la Generalitat va organitzar un referèndum d’autodeterminació que va ser un enorme èxit logístic, mobilitzador i comunicatiu; el 27 d’octubre, el Parlament va votar alguna cosa semblant a una declaració d’independència. Mitjançant la repressió policial, el processament del Govern i de dos líders civils i l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, la legalitat i l’ordre han estat restituïts a Catalunya. Mitjançant les eleccions autonòmiques del 21 de desembre, que han estat acceptades per la totalitat dels partits polítics, es recuperarà la normalitat institucional.

Superat aquest tràngol, del que es tracta és d’evitar que es repeteixi. Per dos motius. En primer lloc, perquè si el suport a l’independentisme passés dels dos milions de votants que sembla tenir ara a dos milions i mig, el proper embat seria exitós. En segon lloc, perquè l’estat espanyol travessarà en la propera dècada una altra situació que posarà a prova la seva solidesa, quan coincideixin la inevitable pujada dels interessos que haurà de pagar l’enorme deute exterior i la inevitable reducció de les pensions a mesura que les cohorts del baby boom segueixin jubilant-se (les pagues extres dels últims anys s’han hagut de pagar amb un fons de reserva que està exhaurit i que havia de servir per fer front a “l’hivern demogràfic” que tot just està començant!).

En definitiva, la prudència aconsella abordar el problema català amb urgència, per tal d’assegurar que el que ha passat no pugui tornar a repetir-se.

Com es pot aconseguir? Es dibuixen dues solucions.

A l’Estat les autèntiques reformes gairebé no tenen defensors: alguns intel·lectuals i poca cosa més
La primera parteix del diagnòstic que el problema català és una manifestació aguda de les greus disfuncions del model autonòmic que la Constitució esbossava i que s’ha anat concretant desordenadament a base de lleis, disposicions, acords i sentències, però que s’ha revelat enormement conflictiu, i la prova és que el mapa polític valencià s’està aglutinant al voltant d’un projecte reivindicatiu contra l’Estat. La teràpia consistiria en una reforma constitucional que reduís la conflictivitat del model autonòmic i que resultés prou atractiva per a una part de l’independentisme de manera que aquest moviment fos abandonat pels més moderats i tornés a reduir-se a una dimensió inofensiva.

Aquesta proposta, que pot denominar-se, o no, federal, consistiria fonamentalment en el redisseny de les competències i del finançament per definir un espai d’autèntica autonomia, preservat de les ingerències de l’Estat, capaç d’integrar la diversitat de les aspiracions polítiques i culturals que es donen a Espanya, el qual donaria lloc a un model necessàriament asimètric. Com al Canadà.

La solució alternativa parteix d’un diagnòstic diferent i la teràpia va en la direcció contrària. El diagnòstic és que l’independentisme ha crescut gràcies a l’ús sectari dels instruments autonòmics (l’escola, els mitjans de comunicació públics, la simbologia); la teràpia exigiria reduir la capacitat de les autonomies per continuar construint la diversitat i, per contra, augmentar-hi la presència de l’Estat; particularment a Catalunya.

La meva opinió és que -des del punt de vista de la pervivència de l’Estat- el diagnòstic i la teràpia correctes són les primeres, i que si s’abordessin amb decisió, el sistema es pacificaria, fins i tot a Catalunya, per una llarga temporada. En canvi, la segona teràpia restarà encara més legitimitat a l’Estat, almenys a Catalunya, i portarà gairebé inexorablement a un augment del suport independentista (més ràpid o més lent en funció dels encerts i desencerts dels seus dirigents) i, en el context de tensions econòmiques inevitables, també inexorablement a la independència.

El problema (des del punt de vista de l’Estat) és que els partidaris de la bunquerització són majoria al Congrés (el PP, C’s i bona part del PSOE), compten amb una opinió pública entusiasta i estan animats pels mitjans de comunicació madrilenys. En canvi, les autèntiques reformes gairebé no tenen defensors: alguns intel·lectuals i poca cosa més. El PSOE, que es declara federalista, només ho és tímidament (la prova és el seu silenci actual) i té una concepció tecnocràtica del federalisme que només és compatible amb un model homogeni (o “simètric”) de l’Estat. Pel que fa a Podem, detesta l’opció reformista perquè, si triomfés, l’allunyaria del poder.

La conclusió és que l’Estat podria salvar la seva integritat, però que és improbable que ho faci.

Read Full Post »

http://www.diario16.com

No era necesario tratar de impedir por todos los medios una consulta en Cataluña sobre la opinión pública al respecto de la independencia. Nada mejor para conocer qué piensa la población sobre un asunto histórico y que ha sido para muchas personas una razón de lucha incansable. Bien podría el Gobierno de España haber establecido los parámetros para garantizar que todos tuvieran voz, que se hiciera una consulta con todas las garantías, acordando incluso que no fuera vinculante, pero sí una herramienta de conocimiento de una realidad social; podrían haber hablado de tantas cuestiones importantes…. Y como quiera que el Partido Popular está preocupado en envolverse (y envolverlo todo, dicho sea de paso) con la bandera de España, el PSOE bien podría haberle echado el freno a esta situación tan lamentable. 
Podría el PSOE haber puesto pie en pared, hacer de oposición, y de paso, de partido de Izquierdas (porque lo dice continuamente, vaya). Y así, plantearle al Gobierno de España que, o garantizaba una consulta pacífica, con todas las garantías, para poder escuchar a una sociedad catalana desatendida en muchas cuestiones durante los últimos años, o se plantearía una moción de censura. No era descabellado ya a mediados de septiembre el hecho de pensar que el Partido Popular arrasaría con todo lo que pudiera, con todo lo que sonase a rumba catalana. Ya entonces Pedro Sánchez recibió mensajes explícitos avisándole de lo que sucedería si no se apartaba de los Populares. Se lo dijeron muchas voces. Prefirió callarse, quedarse a un lado, mientras en las reuniones que mantenía su partido con miembros del Gobierno les convencían de que nada pasaría el 1 de octubre en Barcelona. Aclaro: cuando le decían a los socialistas que “nada ocurriría” se referían a que no habría urnas, ni votos ni nada de nada. Sin embargo hubo. Hubo mucho. Muchos palos, mucha violencia, mucho dolor. Y mucha dignidad, mucho valor, y mucha cultura democrática por parte del pueblo que quiso expresarse. Porque recuerdo que, a pesar de no haber garantías para poder considerar esa votación como fotografía de una opinión masiva, hubo votos (los menos) que dijeron que NO. Y a esa gente también le partieron la cara. Los palos fueron contra quienes simplemente querían decir lo que pensaban. Y eso es un motivo suficiente para plantearle al Gobierno de Rajoy una moción de censura en toda regla. 
Por si fuera poco, la agresividad verbal, informativa, y por cualquier medio posible del Gobierno de España ha ido en aumento. Se ha mentido, difamado, humillado a muchísima gente. No solamente a la población catalana, sino también a quienes leemos los periódicos españoles, consumimos televisión y radio. Hemos visto la cantidad de mentiras que se han publicado y ante las que la gran mayoría no ha podido reaccionar, pues muchos ni siquiera saben por estas tierras que, por ejemplo, “los Jordis” subieron a aquél coche de la Guardia Civil habiendo pedido permiso previamente a los agentes. Aquí muy pocos saben que, subidos a ese coche, megáfono en mano, pidieron a todo el mundo que se comportase con calma, de manera pacífica, que dejasen trabajar a la justicia en sus investigaciones, a los policías, y que se marchasen a casa sin organizar ningún tipo de altercado. Sí, esos a los que aquí se vio subidos a un coche lleno de pegatinas, cuando nos querían dar a entender que eran unos violentos que estaban en realidad jaleando a las masas para que robasen armas del vehículo y demás barbaridades, estaban haciendo todo lo contrario.

Dicho sea de paso, se supone que estuvieron movilizando a las masas para organizar concentraciones tumultuarias, donde entre otras cosas, se robaron armas de un coche de policía. Eso se ha estado diciendo por aquí hasta la saciedad. Y no ha habido una sola prueba de tales afirmaciones. De hecho, a ningún policía le faltó ningún arma al final del día. Ni un sólo atestado policial se redactó en aquélla manifestación. Nada. Tuvo que pedirle el Fiscal General, que a su vez la juez Lamela ordenase redactar atestados para poderlos incorporar en la querella contra los Jordis. ¿Usted sabía esto?. Pues empiece a dudar de muchas de las cosas que nos están contando.
No era necesario encarcelar a “los Jordis“.
No era necesario encarcelar a ningún político. Ni esposarle al detenerle. Ni humillar a nadie. Ni insultar a ninguna persona. No era necesario pero aquí mucha gente, muchos políticos, muchos periodistas, lo están haciendo de manera frecuente. Como justifican cualquier cuestión sin valorar las voces más sabias sobre estos asuntos. No es necesario generar más confusión ni ruido. ¿O sí lo es? 
Si España quiere presumir de democracia debería, lo primero, plantear qué imagen da. Cómo se comportan sus principales dirigentes políticos. Plantearse que las faltas de respeto, las agresiones verbales contra quienes piensan diferente a ellos, suponen una merma democrática importante. La población, quizás podría plantearse lo que significa andar colgando banderas de los balcones porque así lo está pidiendo un Gobierno (a través de sus voceros) señalado por corrupción, donde al frente se sitúa el partido más corrupto de toda Europa. 
Ya llegan voces “externas” que no tienen cortapisas en decirle a Rajoy que su comportamiento es “como el de un franquista autoritario” (ex primer ministro Belga); o que está yendo demasiado lejos (Viceprimer ministro Belga y Ministro de Interior); o que se están violando los Derechos Fundamentales consagrados en la Carta Europea (Varoufakis junto a cien firmas de reconocido prestigio internacional). Son ya muchas las voces que le piden a la Unión Europea que intervenga. Que tome cartas en el asunto. Y lo dicen desde la perspectiva de considerar que Rajoy y los suyos están pisoteando la Democracia y los Derechos Humanos. Ni siquiera porque se planteen defender una posición independentista; no. Se habla de democracia. Sin más.
Y de eso hablamos muchos. Que no somos independentistas pero que entendemos que defender el independentismo o cualquier otra cuestión que interese a la población (comprensible cuando tenemos un sistema territorial que puede dar lugar a plantearlo), de manera pacífica y constructiva, debe tener respeto y garantías de ser planteado en un marco y contexto donde nadie pueda temer por plantear sus ideas. Y eso debe estar garantizado por el Estado. 
Dejemos de hablar de “constitucionalistas” para hablar de “Demócratas”. Es momento de quitar las caretas. 

Read Full Post »

Read Full Post »

MAIOL ROGER

Demà farà 40 anys que Josep Tarradellas va proclamar el seu “Ja soc aquí”, en el que significava el retorn de l’autogovern català després del franquisme. Ahir, poc abans de l’efemèride, el president espanyol, Mariano Rajoy, va fer la seva particular proclama per liquidar l’autogovern i atorgar-se tot el poder a Catalunya. La Generalitat s’hi resistirà i, abans que el president espanyol pugui consumar el seu cop a les institucions, el Parlament es prepara per declarar la independència. Serà la resposta política, perquè la del carrer ja va arribar ahir: la manifestació per reclamar la llibertat de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez va acabar reivindicant la llibertat de Catalunya.
Rajoy va convertir les escasses línies de l’article 155 de la Constitució en un acord del govern espanyol de 19 pàgines que busca no deixar cap via per a l’autogovern català.
El poder executiu desapareix: el Senat, que ha de ratificar l’acord, cessarà el president i els consellers, i tot passarà a ser controlat pels ministeris de Madrid. L’acord no avança qui assumirà la presidència de la Generalitat. L’únic que va explicar Rajoy és que serà ell qui decideixi quan es convoquen eleccions a Catalunya, en un termini màxim de sis mesos. Madrid cessarà tots els alts càrrecs que cregui necessari i assumirà els organismes que vulgui: l’acord aprovat per la Moncloa es dona tot el marge del món per intervenir la Generalitat.
El poder legislatiu també queda suspès. El Parlament no podrà investir cap president, en una acció amb què el govern espanyol vol evitar que el sobiranisme renovi el Govern si és cessat des de Madrid. A Catalunya tampoc no hi haurà sessions de control: com que l’executiu serà del govern central, el Senat viurà, cada dos mesos, el control als assumptes catalans. I si ara aprovar una llei al Parlament sense que fos suspesa ja semblava una feina titànica, el govern espanyol encara donarà menys marge: tindrà 30 dies per vetar qualsevol iniciativa.
Rajoy, doncs, ofega l’autogovern català i no dona cap marge de diàleg a Puigdemont. Tot i que en la seva última carta el president de la Generalitat li deixava clar que no s’havia votat la independència i reiterava la seva voluntat de parlar, el president espanyol va insistir en l’argumentari per justificar el 155, per frenar un procés “unilateral, contrari a la llei i que busca l’enfrontament” i “tornar la convivència i la legalitat” a Catalunya.
El flanc polític, a més, anirà acompanyat també de l’atac judicial. El fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, va reactivar la querella per rebel·lió contra Carles Puigdemont, els diputats independentistes i la mesa del Parlament.
El pitjor atac des de Franco

La resposta política s’anirà teixint durant la setmana. Mentre els tràmits del 155 avancin (acabaran divendres, amb el ple del Senat que ha d’avalar totes les mesures), el sobiranisme prepararà una declaració d’independència que vol ser la salvació de l’autogovern català.
En una declaració institucional, Puigdemont va anunciar que demanarà una convocatòria del ple del Parlament per “debatre i decidir sobre l’intent de liquidar el nostre autogovern” i “actuar en conseqüència”. El president no va parlar en cap moment de declaració d’independència, per evitar la impugnació del ple. Però el pla amb què treballen Junts pel Sí i la CUP és fer la DUI i que el ple sigui divendres, coincidint amb la sessió al Senat.
El dubte, ara, és si finalment es votarà la declaració -el format de ple monogràfic obliga a votar les resolucions-, si hi haurà algun moviment previ -ERC vol fer un “Govern de concentració” amb agents socials- i si el president convocarà eleccions immediatament. Una opció que defensa especialment un sector del PDECat i que rebutgen ERC i la CUP. Rajoy, però, no va assegurar que la convocatòria electoral garantís la retirada de la intervenció. “Només el Senat pot tirar-ho enrere”, va subratllar.
Puigdemont va donar poques pistes sobre el futur en un discurs molt dur contra la intervenció del Govern, que va qualificar com “el pitjor atac a les institucions catalanes des dels decrets de Franco que van abolir la Generalitat”. El president va tornar a enviar un missatge en castellà als “demòcrates espanyols” per advertir-los que els abusos contra Catalunya poden ser, demà, abusos contra altres idees. I per primer cop va fer servir l’anglès per fer un avís similar a Europa: “Si els valors europeus estan en risc a Catalunya, estaran també en risc a Europa”.
Mobilitizació per les institucions

Davant un estat espanyol “situat fora de l’estat de dret” i que pretén “humiliar” els ciutadans, Puigdemont va ressaltar que els catalans han lluitat durant segles per les seves institucions, que s’han guanyat “sempre amb la força de la gent i la força de la democràcia”.
La prova més palpable que la ciutadania respondrà a l’atac a les institucions es va viure al carrer, el protagonista d’un mes de mobilitzacions que no s’aturen. Ahir, 450.000 persones van inundar el centre de Barcelona en una protesta que, amb la llibertat de Cuixart i Sànchez de teló de fons, va ser la primera resposta a l’atac a l’autogovern. La repressió va a tanta velocitat que quan el sobiranisme respon a un atac ja n’ha rebut un altre, però la ciutadania demostra que, de moment, manté el pols.
Les manifestacions han sigut gairebé constants des de l’Onze de Setembre, i especialment des del dia 20, quan la Guàrdia Civil va detenir els alts càrrecs del Govern que estaven preparant el referèndum. Aquell dia la indignació es barrejava amb l’esperança per l’1-O. El dia 3, amb l’aturada general, el dolor dels cops de porra s’alleujava amb l’alegria d’haver votat. Però ahir la ràbia predominava als carrers, i el sentiment d’haver sigut humiliats pel govern espanyol predominava. “Llibertat, llibertat”, va ser el clam de la ciutadania. La demanda de l’independentisme és clara: que els polítics declarin de seguida la independència.
Des de l’1 d’octubre que cada setmana sembla la definitiva en una partida que s’allarga. L’acció, ara, va per múltiples bandes. A Barcelona, el sobiranisme ha de decidir com fer la DUI i, sobretot, quin és el següent pas, tenint en compte que no es pot fer efectiva -el control del territori no està garantit- i les diferents sortides possibles encara no generen consens. A Madrid, el PP gaudirà de tranquil·litat interna, però s’enfronta al repte de fer-se càrrec del poder a Catalunya quan només un 8,49% dels catalans els va votar el 27-S. Entremig, el PSC, esberlat definitivament per l’aval de la direcció al 155, i els comuns, alineats amb el flanc sobiranista però incòmodes per la sortida de la DUI.
Les institucions catalanes s’enfronten des d’aquesta setmana a un nou repte. Catalunya té poca traça per a la victòria, però excel·leix en la supervivència com a poble. Ha arribat l’hora de la resistència.

Read Full Post »

Read Full Post »

http://www.vilaweb.cat

Ara és l’hora

El referèndum del primer d’octubre ha significat un pas endavant indiscutible. Contra tot, i contra tota previsió ‘raonable’, la societat catalana se’n va sortir. Una barreja d’enginy organitzatiu i logístic, innovació social i determinació col·lectiva va permetre l’assoliment d’uns resultats indiscutibles, uns resultats limitats per la repressió desfermada de l’estat espanyol, però suficients per a acreditar la voluntat clarament majoritària de la societat catalana.
El bloc sobiranista s’ha reforçat, tot ampliant-se quantitativament amb la reacció de milers de ciutadans que van poder constatar en viu i en directe el caràcter profundament antidemocràtic de l’estat espanyol.
La càrrega de raó per a complir el programa a què es va comprometre fa dos anys la majoria sobiranista s’ha verificat amb escreix. Queda, però, la part més difícil: encertar en l’últim tram, saber guanyar el darrer torcebraç tot mantenint el caràcter cívic i inclusiu del projecte català.
Caldrà tenir serenitat i generositat, ser encara més ‘gandhians’, abraçar els que no volen acompanyar-nos, somriure als que ens insulten, escoltar i explicar-ho als que no ho entenen.
Aquest últim període ha estat útil també per a mostrar el caràcter de l’estat a què, de moment, pertanyem. Ha tornat a quedar clar, l’estat espanyol no sap –i no vol– guanyar. Sap ‘derrotar’, humiliar, dominar, controlar. Però és incapaç de compartir, d’entendre què vol dir pluralitat i respecte per la diferència. Per això avui és inimaginable que els representants de l’estat espanyol acceptin quelcom tan senzill com seure en una taula per discutir els termes d’un referèndum amb alternatives clares i, per què no, positives per a tots. No gosen guanyar perquè no accepten jugar la partida democràtica que els ho permetria.
Per això serà inevitable, arribat el moment, la intervenció europea que permeti de crear l’escenari de la transició tranquil·la a la independència també en benefici d’Espanya.
Europa haurà d’actuar ben aviat per deturar la deriva autoritària i repressiva que sembla la temptació més probable per a un estat ‘enrabiat’ pel seu fracàs l’1-O i entestat a fer valer a qualsevol preu la seva condició de soci ‘central’ de la Unió Europea.
Altrament, els costs de la transició seran més alts. Per a nosaltres també, és clar, però molt més per a l’estat espanyol. Els costs polítics associats a l’ús de la violència contra la lliure voluntat democràtica d’una societat igualment europea. I els costs econòmics (deute, prima de risc, accés al crèdit…) derivats de la incertesa generada per un període més o menys llarg de provisionalitat.
Ara ens correspon el torn de jugar les nostres cartes. Demà mateix al parlament, però no únicament. Els dies immediatament posteriors seran clau per a orientar el final positiu del nostre projecte.
Els fets demostren que podem fer confiança als nostres representants i governants. I acabem de comprovar que n’és molt, d’important, la continuïtat del fil irrompible que els últims set anys hem anat teixint entre la ciutadania activa i les institucions catalanes. El fenomen democràtic nou i excepcional en termes europeus que l’estat espanyol no vol i no sap entendre. Una mobilització social d’un caràcter progressista inequívoc i pro-europeu que constitueix avui un dels pocs elements de transformació positiva per a la UE, en contraposició clara amb els nous nacionalismes xenòfobs i d’extrema dreta.
L’establishment espanyol, mentrestant, continua encegat en la seva interpretació vella i errònia que cerca l’explicació de la ‘crisi catalana’ en el comportament irresponsable d’uns líders i uns partits que no s’avenen a continuar jugant la clàssica partida del ‘peix al cove’.
És curiós de constatar ara com s’ha fet evident l’aliança defensiva a la desesperada del bloc nascut el 1978 amb l’anomenada ‘transició democràtica’, un bloc amb un component polític (PP, PSOE i ara també Ciutadans) i un component de poder econòmic.
L’acció combinada i coincident del ‘Partit Nacionalista d’Espanya’ (Aznar, Rajoy, Felipe González, Guerra, Díaz, Sánchez, Rivera) i dels grans grups empresarials (bancs, energia, mitjans de comunicació…) ha mostrat aquestes últimes setmanes un total desvergonyiment.
No els ha tremolat el pols en l’ús de l’amenaça, la distorsió dels fets, la capacitat regulatòria i la força bruta a l’hora de defensar una legalitat constitucional derivada de la ‘indisoluble unidad nacional’ imposada el 78 com a peatge del franquisme agònic.
Conscientment o no, això rai, l’estat espanyol facilita l’última decisió catalana. L’estat espanyol ens empeny a marxar, ens expulsa (si convé, a cops). És, doncs, el moment de gestionar la victòria amb intel·ligència col·lectiva . ‘Vísteme despacio que tengo prisa’, que es diu en castellà.
Farem bé, doncs, de procedir com havíem promès, d’enunciar, i anunciar al món, que ha arribat l’hora de la independència. I que volem fer-ho bé, sense fer mal a ningú i amb una voluntat explícita d’integració i cohesió interna.
Amb respecte i amistat per tothom, per la ciutadania espanyola en primer lloc. Per Espanya com a país germà amb què ho tenim tot per compartir des de la cooperació i res a discutir des de l’enfrontament.
Amb el benentès que aquesta decisió catalana no ha de ser pas incompatible amb un escenari d’acompanyament europeu que doni lloc a la mediació internacional que l’estat espanyol sembla incapaç d’admetre avui o, com seria ben lògic, de promoure per si mateix.
Un escenari que podria incloure, en últim terme i a partir del reconeixement formal del subjecte polític Catalunya, el retorn a la darrera oportunitat de l’estat espanyol per mitjà del famós referèndum pactat però arbitrat i controlat des les instàncies internacionals adequades.
Fem-ho, acompanyem el govern i el parlament, no ens deixem dividir ni atemorir. Guanyem sense ‘derrotar’ ningú, regalem a Europa la millor notícia per al seu futur immediat.

Read Full Post »