L’aplicació de l’article 155 de la Constitució per suspendre l’autogovern de Catalunya i posar tots els departaments de la Generalitat sota les ordres dels respectius ministeris de Madrid ha obert una autèntica capsa de Pandora. Si el mateix cessament del Govern és de per si legalment dubtós i antidemocràtic, revertir polítiques que no han sigut declarades delictives per cap tribunal atempta directament contra el dret a l’autonomia que consagra la Constitució. És el que va fer ahir el govern espanyol quan va decidir anul·lar un dels punts clau del desenvolupament de la Hisenda catalana, la centralització de pagaments del sector públic, amb l’argument que amagava “objectius inconfessables”.
Si el govern espanyol té alguna sospita sobre la legalitat de qualsevol actuació de la Generalitat el que ha de fer és acudir al TC (com va fer ahir amb la llei de comerç catalana) o als tribunals ordinaris, però ¿amb quin dret pren decisions sobre una administració per a la qual no té cap legitimitat democràtica? És el mateix que passa amb el Diplocat. És legítim no estar d’acord amb les funcions d’aquest organisme, però si se’l vol liquidar el que ha de fer el PP és guanyar les eleccions a Catalunya.
Al principi, tant el PP, com el PSC i Ciutadans, van vendre l’aplicació del 155 com una intervenció puntual a l’espera de les eleccions, però cada dia que passa es veu que no és així. ¿Com es pot afirmar que el trasllat de les peces del Museu de Lleida a Sixena no té res a veure amb el 155 quan el ministre d’Educació, Íñigo Méndez de Vigo, ha fet retirar el recurs de la Generalitat contra la mesura? O sigui, ha deixat jurídicament indefensa Catalunya davant un conflicte que l’enfronta a una altra comunitat autònoma. Un cas de llibre de discriminació.
Cada vegada és més evident que l’aplicació del 155 té una clara voluntat punitiva: la de castigar el conjunt dels catalans (votin el que votin), i pedagògica, per demostrar a tothom quina és l’única font de poder veritable a Espanya. Esperem que algun dia els tribunals dictaminin que tot el que s’està fent sota el paraigua del 155 és inconstitucional. Mentrestant, tots els partits de tradició catalanista haurien de fer front comú per oposar-s’hi i denunciar amb vehemència tots aquests abusos de poder. I tots inclou el PSC.
Ales portes d’unes eleccions tan atípiques -fins i tot dramàtiques- com decisives, el debat educatiu, com tots els debats sectorials, ha quedat en un segon pla. No hauria de ser així, però atesa l’excepcionalitat del moment sembla difícil que no ho sigui. El caràcter plebiscitari ocupa tot l’interès. Només s’ha parlat de l’escola en termes terriblement demagògics, posant en dubte, per part de Cs i el PP, la professionalitat dels mestres amb injustes acusacions d’adoctrinament -ahir, tristament, el PSC s’hi va afegir- i qüestionant un cop més la immersió lingüística sense fonament: el nivell de castellà dels alumnes catalans en cap cas és més baix que el de la resta de l’Estat. Caldria actuar amb determinació perquè aquest doble atac a l’escola catalana, que se sustenta en falsedats, no qualli.
Una bona manera de combatre’l seria demostrar amb fets i xifres que l’educació és una prioritat per al pròxim Govern i que no només no es toca el model d’escola catalana, sinó que es reforça. De fet, això és el que demana la Fundació Bofill, que ahir va presentar el seu anuari sobre l’estat de l’educació a Catalunya, en què xifra en 1.500 milions d’euros la despesa addicional que necessita el país per poder arribar a la mitjana espanyola d’inversió en relació al PIB (3,7% a Catalunya, 4,4% a Espanya i 5,1% a Europa, segons dades del 2015, les últimes disponibles). Ho diu, a més, fent constar que malgrat aquesta rellevant mancança pressupostària, que atribueix al dèficit fiscal i a les polítiques d’austeritat, el nivell de l’alumnat català de primària i secundària ha millorat de manera notable en el període 2007-2015. Una evolució positiva que ha sigut possible, segons la Fundació Bofill, especialment gràcies a l’esforç dels mestres, tot i que el 47% de les retallades van recaure sobre ells.
Així doncs, l’objectiu desitjable per al país seria reconèixer la feina immensa de l’escola catalana amb més recursos que permetessin fer un nou salt endavant, que entre altres coses -com ara assumir les noves propostes innovadores, aprofundir en la inclusió i combatre l’exclusió- permetés desautoritzar d’una vegada per totes les lamentables i interessades crítiques que no responen a la realitat, sinó que la distorsionen, enverinant irresponsablement la convivència en el si de la comunitat educativa.
“L’expressió política de la identitat catalana és massa persistent i intensa per esvair-se anònima en una única polis i, en democràcia, trencats els lligams de la por, el projecte unitari d’Espanya presenta altres debilitats afegides que convé no agitar (País Basc, Galícia…)”. Aquest diagnòstic d’un exministre socialista de Justícia, Francisco Caamaño, publicat en la presentació d’una antologia recent de Daniel Guerra, ‘El pensamiento territorial de la Segunda República espanyola’ (Athenaica, 2017), ve a sintetitzar la constatació del fracàs històric del nacionalisme espanyol dominant no només al voltant de la qüestió catalana sinó també en el seu projecte d’assimilació de la diversitat nacional i cultural existent dins de l’estat espanyol.
En efecte, aquest nacionalisme, representat principalment pel tripartit del règim monàrquic, té un problema doble: buscar una resposta a aquest fracàs tant en la seva relació amb un ampli sector de la societat catalana com davant la cada vegada més visible realitat plurinacional. Aquesta resposta, si vol ser democràtica, exigiria acceptar la necessitat d’un tracte d’igual a igual amb Catalunya (o sigui, respectar el seu dret al divorci) i, al seu torn, “repensar Espanya” renunciant a la concepció uninacional de l’Estat en la qual s’ha basat la seva construcció al llarg de la història per passar, com també proposa Caamaño, a proposar-se com a politeia.
És evident que ni el PP ni Ciutadans estan disposats a fer passos endavant en aquest camí. Al contrari, amb l’aplicació extensiva de l’article 155 de la Constitució i els atacs no només a l’autogovern sinó també a la llengua i a l’ensenyament a Catalunya, tots dos partits semblen aspirar a una recentralització de l’Estat i fins i tot a una renacionalització espanyola en tota regla.
El més preocupant és que també les elits dirigents del PSOE, un cop domesticat Pedro Sánchez i enterrada la “plurinacionalitat”, han fet pinya també entorn de l’article 155 i de la defensa fonamentalista de la Constitució i de la “unitat d’Espanya”, limitant-se a prometre una reforma constitucional moderadament federalitzant que, com ja hem sentit, ni el PP ni Ciutadans estan disposats a negociar.
En realitat, no hauríem d’estranyar-nos gaire d’aquesta evolució del socialisme espanyol. Recordem que ja a finals del 1989, davant d’una declaració que a iniciativa d’ERC va aprovar el Parlament -en què es deia que “l’acatament del marc constitucional vigent […] no significa la renúncia del poble català al dret d’autodeterminació”-, el llavors president del govern, Felipe González, va manifestar: “Estaria disposat a utilitzar alguns dels mecanismes excepcionals previstos al Títol VIII de la carta magna. L’article 155 de la Constitució faculta el govern a prendre les mesures necessàries per forçar les comunitats autònomes al compliment de les seves obligacions legals i l’abandonament de tota actuació que ‘atempti greument contra l’interès general d’Espanya’”.
No pot sorprendre, per tant, que fos el mateix Felipe González el principal impulsor del cop d’estat intern que va patir Pedro Sánchez davant la seva aspiració de convertir-se en alternativa de govern després de les eleccions de juny del 2016 amb el suport de Podem i de les forces independentistes catalanes.
En canvi, s’hauria de reconèixer des de Catalunya com una dada molt positiva que des de la campanya electoral del desembre del 2015 Units Podem hagi assumit la defensa de la plurinacionalitat i del dret a decidir de Catalunya, ja que és la primera vegada que una força política amb possibilitats de convertir-se en alternativa de govern assumeix aquestes demandes. També ho és que, encara que sigui tardanament, presenti ara un recurs d’inconstitucionalitat contra l’aplicació de l’article 155 de la Constitució.
Amb tot, hem pogut comprovar que la seva proposta de “repensar Espanya” sembla limitar-se a buscar-hi l’”encaix” de Catalunya. Formulada així, no sembla que la seva assumpció de la plurinacionalitat acabi de trencar amb una concepció de “nació de nacions” que segueix atribuint a la nació catalana la condició de subalternitat respecte a l’espanyola.
Aquesta ambigüitat calculada podria explicar també la seva vocació d’equidistància -encara més preocupant en el cas d’IU- entre el nacionalisme espanyol dominant i el català, o la seva reticència a donar suport a la participació efectiva en el referèndum de l’1 d’octubre. Una posició que va entrar en contradicció amb l’adoptada per Podem i que ha conduït finalment a imposar des de Madrid mesures que han vingut a recordar les pràctiques centralistes de la vella esquerra espanyola.
Manifestació de més de 45.000 ciutadans europeus, segons la policia de Brussel.les, al cor de la UE.
La mobilització protagonitzada pel sobiranisme català ahir a Brussel·les va ser d’una dimensió que no es podrà ignorar i d’un valor extraordinari. Al marge de les legítimes posicions ideològiques de cadascú, que 45.000 ciutadans europeus es desplacin al cor polític del continent per manifestar-se davant de les institucions comunitàries és un fet inèdit en la història de la UE. I demostra que, malgrat que alguns governs europeus vulguin tapar-se els ulls i les orelles, la crisi catalana ha vingut per quedar-se, ja que interpel·la directament els valors fundacionals de la Unió.
Les desenes de milers de catalans que han fet l’esforç de passar-se més de 20 hores a la carretera o s’han pagat un bitllet d’avió per fer sentir la seva veu i traslladar el seu escalf al president Puigdemont i els consellers Comín, Ponsatí, Serret i Puig, no són, com algú ha pretès, antieuropeus. Són, de fet, tot el contrari. Són ciutadans que creuen tant en Europa que han decidit anar a Brussel·les a demanar a la Unió que no permeti que, en el seu territori, es violin drets civils tan elementals com el dret a un judici just. El seu exili serveix, a més, per denunciar la complicitat dels estats europeus amb la repressió judicial i policial ordenada des de Madrid.
Perquè quina Europa es pot construir quan hi ha estats que empresonen dirigents democràticament elegits sota acusacions falses com la de l’ús de la violència? Quina Europa es pot permetre el luxe d’expulsar dos milions de ciutadans que reclamen poder-se expressar de manera democràtica i pacífica a través de les urnes?
Ahir va quedar clar que, tal com afirmava fa uns dies l’editorialista de The Guardian, “el resultat del 21-D determinarà no només el futur de Catalunya i Espanya, sinó d’altres nacions i institucions de la UE”. Aquestes eleccions, en efecte, determinaran el futur europeu perquè serviran per comprovar si el tancament de files dels estats al voltant de Mariano Rajoy ha fet minvar la voluntat catalana de decidir el seu futur o, al contrari, l’ha refermat encara més. Aviat sortirem de dubtes. Però que ningú dubti que les cancelleries europees estaran pendents de Catalunya la nit del 21-D, per molt que Rajoy els digui que ja ho té tot sota control. El que es va veure ahir a Brussel·les no permet donar cap crèdit a l’optimisme de Rajoy.
La Constitució espanyola és llegida avui des d’un esperit que té poc a veure amb el que la va inspirar a l’inici de la Transició. La seva gestació ara fa quaranta anys va respondre a una conjuntura política que pretenia girar full de la dictadura i consolidar un règim democràtic des d’un ampli consens, respectant la pluralitat ideològica i territorial. S’havia d’acabar amb l’esperit de revenja de les dues Espanyes i s’havia d’aconseguir encaixar les dites “nacionalitats” històriques. De fet, l’amnèsia històrica, la desmemòria que ha perviscut fins avui, és fruit d’aquella voluntat de mirar més endavant que enrere. L’ambigüitat i flexibilitat del text, obert a diverses interpretacions, també respon a aquell pacte entre les forces de l’oposició democràtica i el reformisme franquista. El canvi va ser amb els límits que avui coneixem i arrosseguem, però en qualsevol cas en va sortir derrotat l’immobilisme dels sectors més durs de la dictadura.
Paradoxalment, quatre dècades després està triomfant un nou immobilisme fill de la contrareforma aznarista, que ha consagrat una interpretació restrictiva de la Constitució no només en el terreny de la plurinacionalitat, sinó també dels drets. I a remolc d’aquest tancament constitucional retorna un esperit de revenja, un aire frontista que crèiem enterrat. La resposta del nacionalisme espanyol a la crisi catalana ho està fent cada cop més evident. El lamentable crit d’“ A por ellos ”amb què es va incitar les forces policials a actuar a Catalunya per impedir el referèndum de l’1 d’octubre -i, en efecte, l’actuació de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional va ser injustificadament violenta contra ciutadans indefensos i pacífics- va ser dilluns a la nit el primer crit en l’inici de campanya del candidat del Partit Popular, Xavier García Albiol.
Així doncs, no només estem assistint a una més que dubtosa interpretació de la Constitució per dissoldre el Parlament, destituir el Govern i intervenir la Generalitat; no només veiem com la mateixa carta magna serveix per empresonar polítics en funció de les seves idees (quan en realitat hauria de protegir el seu dret a la discrepància), sinó que també assistim a un amenaçador desvergonyiment ideològic, a una autèntica caça de bruixes contra els que divergeixen d’aquesta visió constitucional.
Johnny Hallyday est mort : l’idole aux 110 millions de disques vendus disparaît à 74 ans
Johnny a conquis des générations de Français avec ses tubes « Que je t’aime », « Quelque chose de Tennessee », « Allumer le feu »…
Avec la mort de Johnny Hallyday, dans la nuit du mardi 5 au mercredi 6 décembre, à l’âge de 74 ans, c’est une légende de la chanson française qui disparaît. L’artiste était devenu un mythe vivant en France, ayant conquis un très large public qui appréciait autant sa personnalité et sa sensibilité que ses chansons. Sa carrière est phénoménale, il a enregistré plus de mille titres, composé une centaine de chansons et vendu 110 millions de disques.
« Johnny Hallyday est parti, a déclaré l’épouse du chanteur Laeticia Hallyday dans un communiqué à l’Agence France-presse (AFP). J’écris ces mots sans y croire. Et pourtant c’est bien cela. Mon homme n’est plus. Il nous quitte cette nuit comme il aura vécu tout au long de sa vie, avec courage et dignité. » L’artiste, qui est décédé des suites d’un cancer du poumon, avait été hospitalisé pour détresse respiratoire, il y a un mois. Après six jours passés dans la clinique Bizet du 16e Arrondissement de Paris, il avait décidé de rentrer à son domicile de Marnes-la-Coquette. Depuis sa femme n’avait plus communiqué via les réseaux sociaux.
Avec la mort de Johnny Hallyday, dans la nuit du mardi 5 au mercredi 6 décembre, à l’âge de 74 ans, c’est une légende de la chanson française qui disparaît. L’artiste était devenu un mythe vivant en France, ayant conquis un très large public qui appréciait autant sa personnalité et sa sensibilité que ses chansons. Sa carrière est phénoménale, il a enregistré plus de mille titres, composé une centaine de chansons et vendu 110 millions de disques.
« Johnny Hallyday est parti, a déclaré l’épouse du chanteur Laeticia Hallyday dans un communiqué à l’Agence France-presse (AFP). J’écris ces mots sans y croire. Et pourtant c’est bien cela. Mon homme n’est plus. Il nous quitte cette nuit comme il aura vécu tout au long de sa vie, avec courage et dignité. » L’artiste, qui est décédé des suites d’un cancer du poumon, avait été hospitalisé pour détresse respiratoire, il y a un mois. Après six jours passés dans la clinique Bizet du 16e Arrondissement de Paris, il avait décidé de rentrer à son domicile de Marnes-la-Coquette. Depuis sa femme n’avait plus communiqué via les réseaux sociaux.
« Souvenirs souvenirs »
En 1959, il participe à l’émission télévisée « Paris cocktail » et se fait remarquer par le directeur artistique de Vogue, qui l’engage pour un an. En mars 1960 sort un premier disque, avec notamment les titres T’aimer follement et Laisse les filles. La même année, en juin, il sort un deuxième disque, Souvenirs souvenirs, qui est son premier tube. C’est le vrai début de sa carrière. Il commence à se produire sur scène, et triomphe lors du premier festival rock organisé au Palais des sports, en 1961. Il se produit à l’Olympia et sort l’album Salut les copains, en référence à la célèbre émission de radio créée en 1959 sur Europe 1. Il devient l’« idole des jeunes ».
En 1965, il épouse la chanteuse Sylvie Vartan. Leur fils, David, naît en août 1966. Johnny est alors le chef de file des « yéyés », les héros des baby-boomers. Il évolue vers la pop et le rythm’n’blues avec l’album Génération perdue.
En 1969, la chanson Que je t’aime marque son tour de chant. Le journaliste Philippe Labro, avec qui il partage sa passion de l’Amérique, lui écrit des chansons, puis c’est l’auteur-compositeur Michel Mallory qui l’influencera beaucoup. En 1971, il se fait acteur devant la caméra de Claude Lelouch dans L’aventure c’est l’aventure. Les tournées continuent mais cette vie tumultueuse a raison de son couple. Johnny et Sylvie finissent par divorcer en 1975. S’il garde son public, son rock ne paraît plus dans l’air du temps. Il est plus un chanteur de variétés. Pourtant le succès est encore là. En 1977, la chanson Elle m’oublie est un énorme tube, un des plus importants de la décennie.
« Quelque chose de Tennessee »
Au début des années 1980, le chanteur connaît une période creuse. Mais à partir de 1984, c’est la renaissance. Il rencontre Michel Berger, créateur de Starmania, qui lui compose des titres inoubliables comme « Quelque chose de Tennessee », de l’album Rock’n’roll attitude. Jean-Jacques Goldman lui compose également des titres, dont Laura, chanson dédiée à sa fille Laura Smet, née en 1983, de sa liaison avec l’actrice Nathalie Baye, rencontrée sur le tournage du film Détective, de Jean-Luc Godard. Le chanteur revenu en grâce intéresse la presse à sensation pour ses multiples liaisons.
En 1986, il se sépare d’avec Nathalie Baye, et en 1990 il épouse Adeline Blondieau, fille de son ami Long Chris. Après un divorce, il se marie en 1996 avec la mannequine Læticia Boudou, son épouse actuelle. Le public continue de l’adorer. Il s’offre le Parc des Princes en 1993 pour ses 50 ans et triomphe au Stade de France en 1998. Il collabore désormais avec Pascal Obispo. Monument du rock français, il reçoit en 1997 la médaille de chevalier de la légion d’honneur.
En 1998, il accorde un entretien au Monde, où il se révèle et confie prendre de la cocaïne pour « travailler, relancer la machine, tenir le coup ». Mais Johnny Hallyday tient bon malgré ses excès et ses problèmes de santé grâce au public qui l’adule. En 2000, il fête ses quarante ans de carrière. Le 10 juin, il donne un spectacle gratuit à la tour Eiffel devant 500 000 spectateurs. En 2002, il sort le 43e album de la carrière A la vie, à la mort, qui se vend à 1,5 million d’exemplaires. Il marque son retour à la chanson après deux années de pause consacrées au cinéma.
En 2004, il change de maison de production et passe chez Warner Music. Il enregistre en 2007 Avec le cœur d’un homme, un disque aux influences blues. Sa santé se dégrade et, en 2009, il est hospitalisé pour un cancer, dont il se rétablit après une longue convalescence. 2010 est l’année de retour sur scène après ses ennuis de santé. C’est aussi sur scène qu’il fête ses 70 ans en juin 2013. L’artiste tourne ensuite en France et à l’étranger. Les tournées comme « Le rester vivant tour » ou en 2017 « La tournée des vieilles canailles » avec ses amis Mitchell et Dutronc sont des succès. Mais la santé de l’artiste se détériore encore et en mars 2017, il révèle être soigné pour un cancer du poumon.
Amb un ull pendent de Madrid i l’altre de Brussel·les. Així arrenca aquesta nit la cursa electoral del 21-D, i des del primer moment es fa evident que no es tracta d’una campanya més i que no es tracta ni de bon tros d’una campanya normal. No ho és perquè qui va convocar les eleccions no va ser el president de la Generalitat sinó Mariano Rajoy a través de l’article 155. I perquè per primera vegada els comicis seran un dijous laborable i no un festiu. No és normal, sobretot, perquè Junts per Catalunya i ERC tenen, per ara, bona part dels seus candidats a l’exili o a la presó. El futur judicial dels membres del Govern marcarà de ben segur els pròxims dies d’una campanya que, aquesta vegada, comença als tribunals i acaba a les urnes.
El dia zero de la campanya estarà condicionat, doncs, pel que decideixin un jutge a Madrid i un altre a Brussel·les. D’una banda, el magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena ha de prendre una decisió sobre els consellers empresonats, a més de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. De l’altra, pràcticament a la mateixa hora però a gairebé 1.500 quilòmetres, un jutge belga escoltarà el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i els quatre consellers que són amb ell abans de decidir si els extradeix a Espanya. Una resolució, tanmateix, que es pot recórrer fins a dues vegades, per la qual cosa podria no ser definitiva fins al gener.
Sí que tindrà efectes immediats, en canvi, la decisió de Llarena al Suprem. Després d’escoltar com divendres els consellers i Jordi Cuixart i Jordi Sànchez es desmarcaven en major o menor grau de la via unilateral, el jutge s’ha donat un cap de setmana sencer per decidir si els manté en presó preventiva com demana la fiscalia o si, per contra, trenca amb la línia dura mostrada per l’Audiència Nacional i decreta la llibertat sota fiança. Caldrà veure també si la decisió és idèntica per a tots o si hi ha resolucions diferents per a cada cas.
La incògnita sobre si els presos podran participar ja en la campanya electoral -excepte Meritxell Borràs i Jordi Cuixart, la resta formen part de les llistes de Junts per Catalunya o d’ERC- es mantindrà fins a l’últim minut. Gairebé fins a la mateixa enganxada de cartells que donarà el tret de sortida a unes eleccions que s’han convertit, d’entrada, en un plebiscit sobre el 155.
L’enfrontament entre el bloc contrari a la suspensió de l’autonomia i les formacions que van avalar el 155 és una de les principals claus amb què es llegiran els resultats del 21-D. Unes eleccions que amaguen, però, altres disputes i moltes incògnites. ¿L’independentisme revalidarà la majoria absoluta? ¿Superarà, finalment, el llindar del 50% dels vots? Per fer què? ¿ERC guanyarà unes eleccions catalanes per primer cop des de la Segona República? ¿O s’imposarà l’impuls que la llista transversal de Puigdemont ha donat a Junts per Catalunya? I si no hi ha majoria independentista, ¿quin serà el paper dels comuns? ¿Hi ha marge per a un nou tripartit? ¿Arribaran a posar-se d’acord el PSC, el PP i Ciutadans si l’aritmètica els brinda la possibilitat d’arribar a la Generalitat? Un grapat de preguntes que encara hauran d’esperar com a mínim quinze dies per ser respostes, però que haurien de començar a aclarir-se durant la campanya.
A diferència del 2015, aquesta vegada l’independentisme encara no ha definit el seu full de ruta. Junts per Catalunya, ERC i la CUP faran públics avui els seus programes, però fa setmanes que negocien la possibilitat d’incorporar un mínim comú denominador. Hi ha acord per fugir dels terminis autoimposats que tant han desgastat l’independentisme, i també en la necessitat de prioritzar la recuperació de les institucions catalanes i deixar sense efecte el 155. No hi ha consens, en canvi, per com fer constar el compromís amb la República Catalana. Mentre que la CUP insta a deixar per escrit la promesa de desplegar-la -desenvolupant la proposta de resolució aprovada en el ple de la declaració d’independència-, JxCat i ERC s’inclinen per fórmules menys explícites que alleugereixin el setge judicial al qual es veuen sotmesos. Ahir, en una entrevista a Nació Digital, Puigdemont ja treia ferro a la possible absència de punts en comú: “No cal que explicitem en un paper que estem en la mateixa causa”.
El full de ruta de la pròxima legislatura no és, però, l’únic dubte que encara ha de resoldre l’independentisme de cara a un 21-D en què s’ha fixat com a principal objectiu desfer l’empat etern i superar la barrera del 50% dels vots. La complexa situació processal de Puigdemont i Junqueras també posa en dubte quin pot ser el seu paper l’endemà de les eleccions. El president defensa que prendrà possessió, però -conscient que si trepitja territori espanyol serà detingut- no aclareix si podrà exercir com a cap de l’executiu. Junqueras, per la seva banda, sí que ha ungit Marta Rovira com a successora si ell continua a la presó.
La clau pot ser l’abstenció
La incertesa de l’horitzó independentista serà un dels factors que els comuns intentaran explotar per fer-se un forat en aquesta campanya, en què els tornarà a ser difícil fugir de la lògica plebiscitària i de les crides d’una banda i de l’altra a abandonar la seva indefinició. Pel que fa a Ciutadans i el PSC, competiran per liderar un front unionista en què el PP lluita per no empitjorar encara més els seus resultats. Convertir-se en última força a Catalunya deixaria greument ferida la imatge internacional de Mariano Rajoy després de suspendre l’autonomia.
Les eleccions, però, es presenten més incertes que mai. Des dels partits s’apunta que el traspàs de vot entre blocs és pràcticament inexistent -sí que existeix entre partits d’un mateix bloc-, per la qual cosa el factor clau d’aquesta votació pot recaure en l’abstenció, en el nivell d’esgotament de la ciutadania després d’uns mesos frenètics. Temperar o encendre els ànims del votant pot fer decantar la balança d’unes eleccions que han de mesurar l’impacte del referèndum de l’1-O i del 155. Els esdeveniments judicials que ja des d’avui marcaran la campanya poden ser determinants per configurar el Parlament que surti del 21-D. Una partida que avui comença als tribunals, però que s’acaba a les urnes.
Jordi Muñoz (València, 1979) és doctor en ciència política per la Universitat Pompeu Fabra. És un expert en enquestes, demoscòpia i tractament de dades. Col·laborador habitual del diari ‘Ara’ i també de CRÍTIC –on ha assumit l’assessorament editorial de la revista PROCÉS–, és una de les veus de referència a Catalunya a l’hora de fer càlculs i estimacions electorals.
Sabem, almenys des de Locke, que tot poder polític, per ser legítim, ha de comptar amb el consentiment de la població que hi està sotmesa. L’exercici de la coerció, per si mateixa, pot sustentar el poder polític però no li atorga legitimitat. A més, un poder que recolzi només, o prioritàriament, en la coerció i no en el consentiment, estarà permanentment amenaçat per la possibilitat de revolta. Per molt que els estats hagin perfeccionat la tecnologia de la dominació, segueixen necessitant legitimar-se per garantir-se l’estabilitat. Això és especialment cert en un món en què els règims polítics estan subjectes a una sèrie de condicionants i límits -interns i externs- que els impedeixen, generalment, esdevenir poders totalitaris.
Aquí rau, probablement, el nucli de la crisi política que viu Catalunya avui. Més enllà de les oscil·lacions conjunturals que tant ens entretenen, en el fons hi ha un doble problema de legitimitat del poder polític, que no es resoldrà ni amb l’actuació dels aparells judicials ni amb unes eleccions autonòmiques.
El primer problema el tenen les institucions de l’estat espanyol, profundament deslegitimades a Catalunya. Només cal mirar les dades de les enquestes. La crisi de legitimitat no és nova, però s’ha anat aprofundint. Principalment, per la manca de resposta de les institucions espanyoles a les demandes majoritàries de més autogovern i d’autodeterminació, que han anat creixent a la societat catalana. Com més intensa era la demanda, més es tancava l’Estat, emprant tots els instruments al seu abast. A més, l’empitjorament sobtat de les condicions de vida arran de la crisi econòmica i les polítiques d’austeritat va erosionar també una altra font de legitimitat de la qual pot beure el poder polític: la dels resultats. Tot plegat ha generat una mena de tempesta perfecta, i ara la crisi de legitimitat ja abasta tots els òrgans de l’Estat, incloent-n’hi alguns de tan fonamentals com el Tribunal Constitucional, el poder judicial o la monarquia.
La profunditat de la crisi de legitimitat, que ha esclatat aquesta tardor amb l’1-O, ha obligat l’Estat a recórrer a la coerció i la violència institucional per mantenir l’ statu quo constitucional a Catalunya. Avui, a Catalunya, el règim polític que emana de la Constitució de 1978 se sustenta gairebé exclusivament sobre una combinació d’instruments coercitius: la destitució i l’empresonament del govern escollit a les últimes eleccions al Parlament (les de més participació des de 1982), l’ocupació forçosa del poder de la Generalitat per part d’un partit polític minoritari a Catalunya, la presència intimidatòria de cossos i forces de seguretat vinguts d’arreu de l’Estat, i un poder judicial activista que s’ha implicat a fons en la batalla política.
Amb tot això, el poder de l’Estat en té prou per sobreviure a curt termini. Que ningú no s’enganyi: els seus instruments coercitius són molts i molt poderosos. En canvi, a mitjà i llarg termini aquesta situació representa una amenaça molt seriosa per a la seva estabilitat. D’això les elits espanyoles en són ben conscients, per bé que divergeixen en la recepta per recuperar la legitimitat perduda. Uns proposen la via de la reforma constitucional per acomodar una part de les demandes més moderades del catalanisme. D’altres, en canvi, pensen que cal posar en marxa un programa ambiciós de desmantellament del que ells creuen que són els principals mecanismes que han alimentat aquesta crisi de legitimitat: bàsicament, l’escola i els mitjans públics catalans. És el programa històric (i històricament fracassat) del nacionalisme espanyol per mirar de nacionalitzar efectivament Catalunya.
Ara bé: de la mateixa manera que l’Estat no pot imposar-se indefinidament sense legitimar-se, qualsevol poder alternatiu que pretengui establir-se necessita, encara més que l’Estat, un ampli reconeixement de la seva legitimitat. Hi ha qui pensa que el principal problema de la República del 27 d’octubre era la manca d’instruments per imposar el seu poder coercitiu sobre el terreny (el famós control del territori). Jo en discrepo. La principal feblesa era el dèficit de legitimitat, que impedia que una majoria suficient de la població en reconegués l’autoritat. Una legitimitat més àmplia i sòlida potser no hauria estat suficient enfront d’un Estat disposat a tot, però sí que era necessària.
Hi ha qui vincula aquesta legitimitat a un eixamplament de la majoria independentista. Sense restar-hi importància, penso que aquest no és el nucli de la qüestió. No es tracta tant de congriar una majoria qualificada darrere del projecte independentista, com de bastir un acord intern a Catalunya, tan ampli com sigui possible, per trobar una solució democràtica al conflicte polític que vivim. Un acord procedimental, que no necessàriament implica un acord sobre els objectius. Un acord, per entendre’ns, que porti totes les parts a acceptar la seva derrota en cas que es produeixi segons els procediments acordats. No es tracta tant de guanyar la independència amb una majoria reforçada -que també ajudaria, esclar- com que l’endemà una majoria incontestable de la societat catalana reconegués com a legítim el resultat, fos quin fos.
No és fàcil, evidentment. Primer, perquè els partidaris de l’ statu quo tenen pocs incentius per acceptar un mecanisme que el pugui posar en risc. És més còmode arrecerar-se rere el blindatge constitucional, i atorgar explícitament o implícitament el poder de veto als poders de l’Estat. El problema, tanmateix, és que l’absència de mecanismes viables per realitzar el projecte polític independentista suposa una vulneració dels drets polítics d’una porció molt significativa de la ciutadania catalana, que no té cabuda en aquest marc constitucional. I suposa, també, el manteniment d’un poder polític profundament deslegitimat. Tant, que pràcticament només pot alimentar-se de coerció. Avançar cap a una solució democràtica requerirà flexibilitat, paciència i geometries variables. Però també molta fermesa per mantenir viu el conflicte democràtic i fer tan inestable i tan impracticable com sigui possible la solució coercitiva.
El PP ha denunciat a la Junta Electoral Mònica Terribas, en qualitat de directora i presentadora del programa ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, per manca de pluralisme polític i de neutralitat i de violació del llibre d’estil. Concretament, el partit fa la denúncia pel comentari d’opinió de Terribas en la secció ‘La Portada’ del 28 de novembre. Considera que els comentaris que fa Terribas en aquesta secció ‘violen la llei electoral’.
El partit diu que Terribas ’s’excedeix i això afecta la neutralitat informativa’ amb el propòsit de ‘beneficiar unes determinades candidatures’. A més, en la denúncia a la Junta Electoral recorda que la periodista va criticar algunes de les últimes mesures de la Junta Electoral mateixa que prohibien, per exemple, que hi hagués cartells de suport als presos polítics en edificis municipals de Barcelona, o que els mitjans públics poguessin dir que Carles Puigdemont era el president.
‘Una Generalitat intervinguda econòmicament des de setembre, sense autogovern des de fa un mes, i amb reforços policíacs que van actuar el primer d’octubre i que vigilaran que la jornada electoral sigui, com sempre, la gran festa de la democràcia’, concloïa Terribas en aquest comentari d’opinió.
El PP acaba demanant a la Junta que ‘declari que el contingut de la secció ‘La Portada”’del passat 28 de novembre és contrari’ a la llei electoral, i que ‘insti la CCMA a respectar allò que disposa la llei sobre la neutralitat i el pluralisme’.
