BELLATERRA.CAT

JOSEP DORCA

info@historiesdeuropa.cat

Vaig estudiar Història Contemporània a la Universitat de Barcelona. M’atreu particularment tot el que té a veure amb els països balcànics, els moviments socials, les qüestions nacionals i la diversitat lingüística.

Moltes vegades s’ha volgut presentar l’Espanya de Franco no com un estat feixista, sinó amb una imatge més o menys edulcorada. Com diu Josep Fontana, però, només cal anar als inicis del règim instaurat pel dictador per veure quins n’eren els veritables objectius i quina n’era la ideologia. I és indiscutible que Espanya era un estat feixista, i que els seus referents i aliats eren els partits feixistes d’arreu d’Europa.

El fet que fos gairebé l’únic estat d’aquestes característiques que va sobreviure la Segona Guerra Mundial va fer que es convertís en el refugi de part dels seus antics aliats, de diversos partits d’arreu d’Europa. En aquesta entrada us en presentem alguns casos emblemàtics, tot i que podrien ser molt més, que ho exemplifiquen i ho demostren.

Un dels casos més comentats últimament ha estat el del belga Léon Degrelle, un dels fundadors de Rex Christus -l’organització feixista belga col·laboracionista amb els nazis-. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial es refugià a Espanya, que es negà a extraditar-lo per tal que fos jutjat. Morí tranquil-lament a Màlaga el 1994.

També es refugiaren a Espanya diversos dirigents feixistes, molt importants, provinents de l’àrea balcànica. 

Ante Pavelić

No fa gaires dies, amb motiu del 58è aniversari de la mort de Pavelic, va aparèixer un cartell a Siroki Brijeg -a Bòsnia- on es recordava la figura del poglavnik -era el nom que rebia el líder suposadament carismàtic-  en què es feia referència de manera clara al lloc on va morir, Madrid.

Ante Pavelic va ser el líder indiscutible dels feixistes croats, els ústaixes. Havia nascut l’any 1889 a Bradina, a Bòsnia i Hercegovina, en el si d’una família provinent de Croàcia. En aquells anys, Bòsnia pertanyia encara a l’Imperi Austrohongarès. De fet, el nou estat iugoslau no va néixer fins després de finalitzada la Primera Guerra Mundial, el 1919, primer coneguda amb el nom de Regne dels Serbis, Croats i Eslovens. No va ser fins l’any 1929 que va canviar de nom i passà a anomenar-se Iugoslàvia. Aquest nou estat va néixer amb unes fortes tensions entre, sobretot, els serbis, hereus de l’antic Regne de Sèrbia, i els croats, provinents majoritàriament de terres de l’Imperi Austrohongarès.

Pavelic, de jove, es traslladà a Zagreb, per estudiar Dret en la universitat de la capital croata. Allà va entrar en contacte amb alguns dels moviments nacionalistes que s’estaven gestant en aquella època, concretament l’organització Frankovci, liderada per Josip Frank. Poc després, l’any 1919 entrà a militar en l’ultranacionalista Partit dels Drets. Al cap de poc temps de militar-hi, va ser detingut per primera vegada. Després va establir els primers contactes amb els feixistes italians, amb grups ultradretans d’Àustria i amb l’Organització Revolucionària Interna de Macedònia. Va arribar a ser diputat del parlament iugoslau.

Amb l’inici de la dictadura reial d’Alexandre I, l’any 1929 va fugir del país, a Itàlia, on fou acollit per Mussolini i creà el moviment ústaixa, amb al suport, clarament interessat dels feixistes italians. L’any 1934 va organitzar l’assassinat del rei Alexandre, mentre era a Marsella, cosa que provocà una profunda crisi de l’estat iugoslau. Arran d’aquests fets va ser condemnat a mort, encara que fos en absència.

Quan les potències de l’Eix ocupen Iugoslàvia, l’abril de 1941, Pavelic torna a Croàcia, de la mà de les tropes de Mussolini. Llavors, Pavelic va ser l’encarregat de constituir el nou Estat Croat Independent (l’NDH), que de fet era un estat titella de les potències ocupants, alemanyes i italianes. Pavelic havia promès diverses vegades cedir gran part de la costa dàlmata a Itàlia. Va ser a l’escalf del poder que el partit ústaixa multiplicà per gairebé cinquanta el seu nombre de militants, en molt poc temps.

Entre 1941 i 1945, aquest estat es caracteritzà per l‘ús d’una extremada violència i per la voluntat d’exterminar totes les minories presents en el país, jueus, roms i serbis. Per tal de tirar endavant aquests macabres projectes es van obrir una sèrie de camps de concentració, el més tristament famós dels quals -però no l’únic- va ser el de Jasenovac, on van ser assassinats centenars de milers de persones. N’hi ha més de vuitanta mil totalment identificades, amb nom i cognoms. Molts estudiosos en xifren el nombre total de morts en un mínim de tres-cents mil, mentre que d’altres l’eleven de manera molt notable, fins a parlar de set-cents mil.

Un cop acabada la Segona guerra Mundial, amb l’arribada dels partisans, el gruix dirigent dels ústaixes, entre els quals hi havia Pavelic, fugí del país i anaren fins a Àustria, més concretament a Bleiburg, on fins ara cada any s’organitza la més gran i nombrosa concentració de l’extrema dreta arreu d’Europa. De Bleiburg es traslladà, a Itàlia, on s’hi estigué sis mesos i després fugí a l’Argentina de Perón, on també trobaren acollida milers d’ústaixes fugitius. S’hi va estar fins l’any 1957, any en què patí un intent d’assassinat. A resultes d’això s’instal·là a Madrid, tal com havien fet molts altres feixistes europeus. Morí poc després d’arribar-hi, el desembre de 1959.

Va ser enterrat a la capital espanyola, al cementiri de San isidro, on la seva tomba encara es pot visitar. De fet, s’ha convertit en lloc de culte i pelegrinatge per a determinats grups d’extrema dreta croats. També hi és enterrada la seva dona i el seu fill, que va morir a Madrid l’any 1998.

Vjekoslav Luburić

El cap del camp de concentració de Jasejnovac, Maks -o Vjekoslav- Luburic, és un altre dels refugiats que l’Espanya franquista va acollir. Havia nascut també a Bòsnia, l’any 1913. Va ser l’encarregat de dirigir-lo, tasca que va desenvolupar amb una extraordinària crueltat, que va arribar a horroritzar fins i tot els nazis. Un dels fets més autènticament macabres que se li atribueixen hi ha el d’organitzar un concurs de talladors de coll de serbis. Petar Brzica, segons afirmava ell mateix, va arribar a matar 1.360 serbis en només una nit -tot i que aquesta xifra és posada en dubte-, cosa que en demostra l’extraordinari sadisme.

Luburic, després de la  guerra, va emigrar primer a Hongria, després a Àustria, França i finalment a Espanya, on rebé el suport de les autoritats franquistes. Va viure a la petita ciutat de Carcaixent, al País Valencià, on va dirigir una petita impremta. Des d’aquesta ciutat, i amb el nom de Vicente Pérez, va coordinar l’activitat de diversos exiliats croats escampats arreu d’Europa. Va ser assassinat l’any 1969, presumiblement per un agent de l’UDBA, la policia política de la Iugoslàvia titista. El presumpte responsable d’aquest assassinat, Ilija Stanic, però, ho nega.

La protecció i suport de les autoritats franquistes es va fer evident amb la seva presència en l’enterrament de Luburic, on la seva figura va ser lloada per aquestes autoritats. En el cementiri hi ha, encara, un monument dedicat a aquest sinistre personatge.

Horia Sima

Sima és un altre exemple absolutament emblemàtic de la impunitat amb què van viure alguns feixistes europeus a l’Estat espanyol. En el seu cas, crida l’atenció que va morir tranquil·lament a Madrid el 29 de novembre de 1993!

Sima va ser el número dos de la Guàrdia de Ferro, l’organització feixista romanesa que va intentar controlar el país durant el període de la Segona Guerra Mundial, i també vicepresident del govern durant un curt espai de temps. El líder indiscutible d’aquesta organització era Corneliu Zelea Codreanu. Quan Codreanu fous assassinat, Sima se’n convertí en el dirigent.

Malgrat les fortes desavinences amb el rei, Carol II, acabà entrant en el govern, el juny de 1940. A partir del setembre d’aquell any, el general Antonescu es feu amb el control del país, sotmès a una fèrria dictadura -que s’allargà fins al 1944- que es constituí en el que batejaren com a Estat Nacional Legionari . Horia Sima va ser-ne el seu vicepresident, tot i que de seguida la rivalitat entre tots dos provocà greus enfrontaments.  Els legionaris de Sima assassinaren seixanta presos a Jilava, l’antic primer ministre Nicolae Iorga, més de tres-cents cinquanta jueus de la capital… La rivalitat entre Antonescu i Sima esclatà definitivament el gener de 1941, que acabà amb l’assassinat de nombrosos legionaris per part dels partidaris d’Antonescu. Sima aconseguí fugir a Alemanya. Després es va establir  a Itàlia i, un cop acabada la guerra, fou molt ben rebut a l’Espanya franquista, on visqué fins a la seva mort.

Durant els anys que va viure a Espanya va tenir molts contactes amb l’extrema dreta local, i destaca particularment la relació que va tenir amb Blas Piñar, el líder de Fuerza Nueva.

Sima és enterrat al cementiri de Torredembarra, fet que van descobrir Josep Bargalló i Montserrat Palau. 

El nombre de feixistes romanesos que van buscar aixopluc a l’Espanya franquista és extensa, i no es redueix només al nom de Horia Sima. Altres noms destacables són el de George Uscatescu i el de Vintila Horia -de simpaties feixistes, tot i que oposat a la Guàrdia de Ferro- , Aaron Cotrus, Horia Stamatu.

http://www.balcaniablog.wordpress.com

Read Full Post »

Hem pogut veure els dos últims episodis de Merlí, i és un bon moment per preguntar-se per què aquesta sèrie ha aconseguit anar més enllà de la bombolla del tevetresí militant i fer que molts adolescents amb una oferta d’audiovisual inacabable a la seva disposició hagin navegat fins a TV3 per veure l’episodi de cada dilluns. Fa temps que ho vaig dient: ara que bufen vents taronja d’anticatalanisme 3.0, amb més força i desacomplexament que mai, la resistència de la cultura catalana passarà pels productes de masses, especialment per a joves i nens. De premis de poesia anem ben coberts, però tenim una necessitat urgent de sèries i Youtubers.
Hi ha una cosa que diferencia Merlí de la resta de sèries d’adolescents: les càpsules filosòfiques. Com tots sabem, cada capítol està dedicat a un filòsof i, en algun moment o altre, escoltarem a Francesc Orella explicar-lo amb una brillantor inusual. Relacionar el debat filosòfic amb les aventures dels peripatètics es convertirà en un dels principals al·licients de l’episodi, que complementarà la satisfacció natural que produeix veure’ls ser víctimes de les seves hormones. Ai las, el guilty pleasure de Catalunya és… un plaer intel·lectual! I a sobre entre adolescents! Imagino legions de productors confosos, preguntant-se com és que una sèrie que s’atreveix a reflexionar triomfa.
Els joves no són tan diferents dels adults, simplement absorbeixen els canvis més de pressa. I quin és el gran canvi del nostre temps? La precarietat. Després de dècades de creixement sostingut i de mirar cap al futur amb trempera, ara el futur espanta. Sous miserables, crisis econòmiques aguaitant, canvi climàtic… per primera vegada en molt de temps, preferim el fre de mà a l’accelerador. Aquest estat d’ànim col·lectiu afecta especialment als joves, i la cultura de masses que reflecteixi aquestes inquietuds l’encertarà. Com és el Merlí, l’adult protagonista de la sèrie? No té ni un duro, viu amb la mare, i és incapaç de mantenir una relació estable.
La precarietat s’estén per tots els àmbits de la vida, es converteix en una forma de subjectivitat que colonitza el pensament i ens torna cínics, apàtics i presentistes. I el primer pas per escapar-ne no és cap altre que la filosofia. Quan el món està malalt i la veu dels joves no compten per ningú, una sèrie com Merlí els diu exactament el contrari: no sou imbècils, podeu pensar i arreglar allò que nosaltres hem malmès. Parlar de Marx a l’hora del pati? Esclar: precisament perquè el model de vida dels seus pares els ha dut a la precarietat, els joves se senten atrets per una sèrie on els seus prenen la paraula per criticar el que hi ha. Yes we can.
Si la virtut de Merlí és tractar els joves com persones normals, donar-los una finestra que la societat els nega per fer-se les grans preguntes, aquesta és també la seva limitació. Pequè, com sol passar als filòsofs, a l’hora de la pràctica els peripatètics no acaben de matar els fantasmes del passat. La sociòloga Liliana Arroyo explica que, mentre els Millenials (nascuts fins al 94) volen arreglar la societat que la crisi els ha espatllat tornant enrere, la Generació Z (nascuts a partir del 95) no recorda una vida anterior i serà capaç d’inventar un món nou. Merlí cau en la primera categoria, massa ancorada en personatges i estructures narratives del passat. Però insinua que alguna cosa es mou: gràcies a Merlí, la propera sèrie d’adolescents podrà acabar de fer la passa (si el 155 no ha arrassat TV3 definitivament, esclar).

http://www.nuvol.com

Read Full Post »

Judit Casas (Membre de l’equip tècnic de Som Energia) http://www.somenergia.coop

Plantar cara a Endesa, Gas Natural o Iberdrola pot semblar una bogeria. I té un nom, es diu Som Energia. Aquesta cooperativa sense ànim de lucre d’energies renovables va néixer el 2011 per a obrir una via alternativa al consum elèctric basat en el combustible fòssil. El boca-orella els va a favor i la creixent sensibilitat pels projectes netament ètics els ha fet créixer. Amb només set anys de vida ja donen cobertura elèctrica a seixanta mil famílies i tenen quaranta mil socis. Per a conèixer-los una mica més, parlem amb Judit Casas, membre de l’equip tècnic de la cooperativa.
—Què és Som Energia?

—Som Energia és una cooperativa d’energia renovable dedicada a la producció i a la generació d’energies renovables. El que pretén la cooperativa és treballar per un nou model energètic, que sigui cent per cent renovable, que sobretot estigui en mans de la ciutadania i que sigui un model d’empresa participat de la gent que la forma. Ens imaginem els accionistes d’una gran empresa, només hi tenen diners posats. Sí que prenen decisions en les assemblees, però són puntuals i no participen de l’activitat.
—Llavors, a efectes pràctics, una persona que es vulgui fer sòcia de la cooperativa, què li aporta?

—Doncs qui es fa soci està recolzant aquest avançar cap a un nou model energètic donant suport a una empresa que garanteix que l’energia que li arribarà a casa, s’ha obtingut a partir de fonts renovables. A més a més, la cooperativa posa en marxa nous projectes de regeneració renovable que són finançats pels mateixos socis. Fins ara, no hem demanat cap préstec al banc, fet que ens dóna independència i flexibilitat en els projectes que volem impulsar.
—És a dir, té un vessant moral i ètica, i una de pràctica.

—Exactament, en lloc de tenir el teu proveïdor, com pot ser Endesa o Gas Natural, que es limiten a passar-te la factura i llestos, aquí ets part de l’empresa i pots implicar-te en les decisions i en l’activitat, en la mesura que cadascú cregui convenient.
—D’on obteniu l’energia? La produïu vosaltres a partir de les vostres instal·lacions o la compreu a altres empreses productores?

—Intento explicar-ho de forma gràfica perquè és complex. Les comercialitzadores, com nosaltres, podem anar al mercat energètic i comprar energia. Ens hem d’imaginar que el mercat és una piscina i que jo sóc un productor renovable. Tinc un cubell d’aigua amb el que transporto la meva energia i la bolco a la piscina. Però què passa? Doncs que les nuclears i totes les tecnologies, siguin brutes o netes, fan el mateix i totes bolquen l’energia en una mateixa piscina. I després arribem les empreses comercialitzadores com nosaltres, però ens trobem que l’energia està tota barrejada. Com ho podem dir que tota l’energia que arriba als nostres socis prové de fonts renovables? Doncs a partir del segon flux d’energia. És el que s’anomena certificat d’origen renovable. Nosaltres com a comercialitzadores truquem a la porta de les petites productores d’energies renovables per a fer un conveni amb ells.
—És a dir, per una banda compreu energia a productores que acrediten que fan energia renovable, i per l’altra, la produïu amb les vostres instal·lacions.

—Exacte. On no arribem, perquè la incorporació de nous projectes és molt més menor que la incorporació de nous socis, i per tant la demanda és molt més gran que l’oferta, tenim convenis amb altres petits productors per a poder assegurar que l’energia que distribuïm és cent per cent renovable. És a dir, sempre fora d’aquella piscina bruta que explicava abans. De fet, a la factura, es pot veure d’on traiem tota l’energia. Amb tot això, el que aconseguim és una visibilització de la demanda d’energia verda. Pensem que com més persones facin aquesta demanda, això anirà fent fora les tecnologies més brutes. És la nostra força com a consumidors, el fet de demandar un producte o un altre. Al final, volem ser actors del canvi energètic.
—Vosaltres naixeu el 2011. Quina dimensió teniu?

—Ara mateix tenim més de seixanta mil contractes i més de quaranta mil socis. I hem invertit uns vuit milions d’euros en projectes a través de les persones sòcies.
—Hi ha una sensibilitat creixent que aposta per projectes ètics, com és el cas de la banca, la telefonia o el consum energètic. També la noteu?

—I tant. I ho rebem amb els braços oberts. S’ha de fer pedagogia perquè sortim de la dinàmica que ens ho donen tot fet. Hem d’implicar-nos com a persones consumidores en el si de l’empresa de la qual formem part. Creiem que només els consumidors informats poden prendre decisions de forma conscient. Per això fem molta pedagogia. Per exemple, per a poder baixar la factura elèctrica, ens hem d’implicar en conèixer en quins són els nostres consums, com es pot reduir, com ajustar la factura a través de la potència contractada… Tot aquest coneixement recau en una major consciència de les persones que formen part de la cooperativa.
—Mentre a partir de l’1 de gener el preu de l’electricitat ha pujat, vosaltres abaixeu els preus. Com us ho feu?

—Sembla contradictori que les empreses de subministraments privatitzades per l’administració augmentin les tarifes amb el nou any, com bé dius, i que una cooperativa com nosaltres amb poc de seixanta mil contractes, pugui abaixar-les. Això es deu al fet que la política de preus a les nostres tarifes es decideix i s’aprova en l’assemblea de persones sòcies. Totes elles tenen veu i vot. L’assemblea té per objectiu dotar-se d’un preu just i transparent. Això és el que ens interessa. Llavors, l’any 2014, l’assemblea aprova un mecanisme per a poder calcular quina és aquesta tarifa justa i transparent, i poder actuar si hi ha desviacions.
—I com ho calculeu? Perquè entenc que vosaltres també heu de tenir un benefici.

—Doncs aquest mecanisme preveu que el marge comercial que tindrà la cooperativa, que és el que ens permet continuar amb la nostra activitat, estigui comprès entre el 2 i el 6%. En base aquests percentatges establim la tarifa anual per a tots els contractes i si les previsions es desvien per sobre o per sota d’aquest percentatge, el consell rector pot modificar les tarifes per adaptar-nos. I això és el que ha passat al gener. Les nostres previsions mostraven que si manteníem les tarifes, hi hauria una desviació per sobre del 6%, i com que no ens interessa acumular capital, el consell rector va aprovar de reduir els preus per ajustar els resultats a allò que considerem just i adequat.
—Molta gent prioritza si paga més o menys a final de mes. En el vostre cas, el consumidor paga menys que en una empresa subministradora qualsevol, o justament es paga més perquè participa d’un projecte que només utilitza energia renovable?

—Clar, justament quan parlem de preus justos, que per nosaltres se situa entre el 2 i el 6% de benefici, insistim que aquest percentatge és el que ens permet mantenir l’activitat. No acumulem perquè no hem de pagar grans sous a ex-polítics que facin de consellers, ni tenim accionistes que estan àvids de beneficis econòmics. Aquesta part no la tenim i només hem de cobrir les despeses i mantenir l’activitat. Perquè l’activitat és el mitjà per aconseguir el fi que volem, que és la transició energètica. Per tant, el preu just és aquell en el que podem dir que l’usuari no està pagant de més per l’energia. Clar, al mercat regulat el preu és variable i hi ha mesos que quan hi ha molta producció renovable, el preu de l’energia baixa, i en aquell moment nosaltres som una mica més cars que aquest mercat. Per què? Doncs perquè ells tenen un preu variable cada mes. Nosaltres tenim un preu anual.
—No el varieu cada mes.

—No. Com que l’assemblea aprova la tarifa anual, el preu és el mateix cada mes. Però et poso una altra situació. Si no hi ha vent, no plou i fa poc sol, doncs això obliga a generar energia a partir de combustible fòssil i per tant, el preu del mercat regulat es dispara, i en canvi nosaltres, som més econòmics. A final, aquesta previsió anual que fem del 2 al 6%, és per absorbir aquestes desviacions que sabem que s’aniran produint al llarg de l’any.
—Quina aspiració teniu?

—Al final, l’objectiu actual és ser un actor més en la transició energètica. Actualment estem a tot l’estat espanyol i arribem a tot el territori, excepte a Ceuta i Melilla. Però la problemàtica energètica no es circumscriu a un país, sinó que és mundial. Llavors, establim sinergies amb altres cooperatives d’arreu d’Europa perquè compartim l’objectiu pel qual treballem, que és abandonar els combustibles fòssils.
—Al final, sou un peix dins d’un aquari on hi ha empreses gegantines. Fins a on arriba el seu poder?

—És complicat de dir. Només et faré una comparació: Som Energia té seixanta mil contractes i Endesa deu milions. I només estic parlant de la comercialitzadora. Pensem que la distribució, que és tota la xarxa elèctrica, havia estat estatal i la van pagar els nostres pares i avis, fins que es va privatitzar. S’està retribuint a una empresa privada pel que anomenem els peatges d’accés, quan havien estat públics. Potser nosaltres ens imaginem una xarxa pública, com els processos de remunicipalització en el sistema de subministrament d’aigua que s’estan fent en alguns municipis de Catalunya. Ens imaginem processos com aquests, però el cert és que és molt complex. Sí que observem que hi ha una certa connivència entre l’estament polític i les empreses elèctriques. Només cal llegir segons quins BOE, i observar quines declaracions fan els polítics abans de l’entrada en vigor del BOE perquè les paraules són molt similars.

http://www.vilaweb.cat

Read Full Post »

“Son reos del delito de rebelión los que se alzaren violenta y públicamente para cualquiera de los fines siguientes: …5º Declarar la independencia de una parte del territorio nacional” (art. 472 Código Penal)

El presupuesto de hecho del delito de rebelión es un alzamiento violento. La violencia es un elemento constitutivo del tipo penal. La acción política o cívica pacífica o, en todo caso, no violenta, con el objetivo de “declarar la independencia de una parte del territorio nacional”, podrá ser, sin duda, una acción antijurídica, pero no es una acción constitutiva del delito de rebelión. Porque sin violencia no hay rebelión.

Esto, que yo sepa, no se ha discutido nunca. No hay ningún Manual de Derecho Penal en el que no se explique el delito de rebelión de esta manera. Y por eso resulta difícil de entender que el Fiscal General se querellara contra los miembros del Govern y de la Mesa del Parlament ante la Audiencia Nacional y el Tribunal Supremo por un delito de rebelión.

En todo el desarrollo del llamado ‘procés’ no ha habido ni un solo acto de violencia por parte de los protagonistas del mismo. Se han sucedido a lo largo de siete años manifestaciones y concentraciones extraordinariamente masivas y se han celebrado dos consultas con participación de algo más de dos millones de personas, sin que se haya registrado ni un solo acto de violencia sobre las personas y ni siquiera algún acto de vandalismo. Todas las personas que han participado, fueran autoridades o ciudadanos normales y corrientes, lo han hecho de manera completamente pacífica. Esto no se ha discutido por nadie.

¿Cómo se justifican, entonces, las querellas por rebelión? ¿De qué manera acreditan el Ministerio Fiscal, la Audiencia Nacional o el Tribunal Supremo la conducta violenta de las personas contra las que se dirigen las querellas? ¿En qué momento se ha producido un “alzamiento violento” por parte de Oriol Junqueras, por ejemplo, que lo convierta en “reo del delito de rebelión”?

No hay una respuesta que no sea disparatada para estos interrogantes en los escritos de la Fiscalía o en los autos de la Audiencia Nacional o del Supremo. El auto dictado por la Sala del Tribunal Supremo el viernes por el que se decide mantener la medida de prisión provisional para el señor Junqueras proporciona el mejor ejemplo de lo que digo.

La Sala reconoce expresamente que no es posible imputar ni directa ni indirectamente ningún acto de violencia al vicepresident del Govern. Ni actuó ni ordenó actuar con violencia en ningún momento. Esto está acreditado. Y sin embargo, la Sala le hace responsable de la violencia contra las personas que pretendían votar en el referéndum convocado por la Generalitat el día 1 de octubre, ordenada por el Gobierno de la nación a los miembros de las fuerzas y cuerpos de seguridad del Estado. Al convocar el referéndum, el Govern obligó al Estado, esto es, al Gobierno de la Nación, a reaccionar ejerciendo violencia contra los ciudadanos. Como nadie puede desconocer que un Estado reaccionará con todos los medios a su disposición para evitar la quiebra de su integridad territorial, son los que provocan esa reacción los responsables de la violencia.

El “alzamiento violento” del Govern consistió en que provocó que el Gobierno de la Nación tuviera que ordenar las cargas de la Policía y la Guardia Civil contra los ciudadanos que querían votar. Dichas cargas, conviene no olvidarlo, condujeron a que el Grupo Socialista tomara la iniciativa de reprobar a la vicepresidenta del Gobierno. Iniciativa que quedó sin efecto con la votación del 155 de la Constitución. Y sin embargo, en el auto de la Sala del Supremo se traslada la responsabilidad de la vicepresidenta Saénz de Santamaría al vicepresident Junqueras y con esa operación se justifica la querella por rebelión contra este último.

El auto, desde la perspectiva del delito de rebelión, es esperpéntico. No lo es en absoluto en la descripción que hace del ‘procés’ y en el carácter antijurídico del mismo, pero sí en su calificación como delito de rebelión. No hubo ‘alzamiento violento’ por parte del Govern, pero sí ‘contra-alzamiento violento’ por parte del Gobierno de la Nación. En la provocación de este contra-alzamiento está la justificación del delito de rebelión por parte de los miembros del Govern. La Generalitat es la responsable de la violencia ejercida por el Estado contra sus ciudadanos. Esa es la violencia que convierte a Oriol Junqueras en reo del delito de rebelión.

Read Full Post »

Islàndia s’ha convertit primer país en prohibir per llei que els homes puguin cobrar més que les dones en feines de la mateixa categoria. Una llei, en vigor des de l’1 de gener, que estableix que la diferència salarial per gènere és il·legal tant en empreses privades com en públiques de més de 25 treballadors. També prohibeix la desigualtat de salaris per nacionalitat o religió.

La norma estableix sancions per les organitzacions que ho incompleixin i els exigirà un certificat d'”igualtat salarial”. Per obtenir-lo s’hauran de sotmetre a auditories.

El país nòrdic, capdavanter en polítiques de la dona, prem així l’accelerador conscient que encara falta camí per recórrer. Es marquen el 2022, per acabar amb la bretxa salarial, en un país on tot i estar per sobre de la mitjana mundial, només el 38% dels parlamentaris són dones, com la primera ministra, Katrin Jakobsdóttir.

Amb aquesta i d’altres mesures, Islàndia encapçala també el rànquing mundial en igualtat de gènere, segons un informe del 2017 del World Economic Forum.

Investigadors en igualtat de gènere s’han felicitat per la mesura i esperen que la legislació islandesa animi altres països a abordar mesures contra aquesta diferència salarial. Subratllen la necessitat de combatre la falta de polítiques a favor de les dones a escala global.

Read Full Post »

La desapareguda aerolínia alemanya Air Berlin, polèmica pels seus atacs contra la llengua catalana i que va deixar d’operar a finals d’octubre ofegada pels deutes, ha anunciat que subhastarà el seu inventari en les properes setmanes.
Entre els objectes que sortiran a subhasta hi ha seients de primera classe, carrets de les begudes, vaixelles de la companyia, mantes, joguines i fins i tot xocolatines.
Air Berlin, que va arribar a ser la segona companyia alemanya per darrere de Lufthansa, utilitzarà els diners recaptats a la subhasta per indemnitzar els seus creditors després de la fallida total de l’empresa, anunciada al mes d’agost malgrat un crèdit del Govern alemany de 150 milions d’euros que no van servir per impedir el tancament de l’empresa.
Polèmica amb el català    

L’any 2008 Air Berlin va fer unes declaracions polèmiques contra la llengua catalana per mitjà d’un editorial signat pel director general de la companyia, Joachim Hunold, en què assegurava que “La partició d’Espanya en nacionalismes regionals és de fet un retorn als miniestats medievals. Fins ara em pensava que vivíem en una Europa sense fronteres”.
En l’escrit, Hunold vaticinava la desaparició de “la llengua d’un imperi mundial” en referència a l’espanyol, al temps que ironitzava sobre la pronunciació de paraules catalanes com platja i considerava que a les escoles balears “l’espanyol és una llengua estrangera més, com l’anglès o l’alemany”.
L’article era la resposta del president de la companyia a la carta que la directora general de Política Lingüística Balear va enviar demanant que l’aerolínia alemanya utilitzés el català en les comunicacions amb els seus clients. “Els he d’impartir classes de català per decret als meus treballadors?”, deia l’editorial de Hunold, “És que ja no parlen en castellà?”, afegia. Un text que no va agradar gens i es va traduir en un boicot a la companyia i en una campanya d’enviament massiu de cartes en senyal de queixa. Malgrat la pressió, Air Berlin no va fer cap gest en favor de la llengua catalana.

http://www.elnacional.cat

Read Full Post »

FELIÇ ANY NOU 2018 ESTIMADA BELLATERRA!

Read Full Post »

Bellaterra.Cat desitja a totes les Veïnes i Veïns de Bellaterra un Molt Feliç Any Nou 2018 🍾

Read Full Post »

Nadal 2017

Concert de Sant Esteve

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/app/apptv3/video/5711885

Read Full Post »

Bellaterra nevada l’any 2010

Foto: Guy Pérez i Ciurezu

Bellaterra. Cat desitja als seus veïns un Bon Nadal ple de salut i felicitat!

Read Full Post »