BELLATERRA.CAT

Martí Saballs, director del diari Expansión

Hoy se inaugura cerca de Barcelona el sincrotrón Alba. Ha costado 201 millones de euros y será el único existente en las regiones en esta zona del Mediterráneo. En el mundo hay cuarenta y en Europa veinte. Confieso mi absoluto desconocimiento sobre física, aceleración de partículas, átomos, electrones y ciencia ficción. Todos los expertos coinciden que los sincrotrones son esenciales para la investigación científica y cientos de aplicaciones distintas. Desde la farmacológica hasta la creación de nuevos materiales para la construcción. También es un lugar idóneo para desarrollar el trabajo y la investigación conjunta entre el sector público, académico y el privado.

Sincotró Alba de Cerdanyola del Vallès

Si hoy Zapatero y Montilla inauguran el sincrotrón, y bien que hacen yendo, espero que agardezcan a sus antecesores por haber aceptado en 2002 la construcción del proyecto. Si hoy hay sincrotrón se debe a los gobiernos de Aznar y Pujol. Los mismos gobiernos que dieron el visto bueno a la construcción de la nueva terminal del aeropuerto de El Prat, la línea 9 o el AVE que une Madrid-Barcelona. Es una pena que luego los hechos se tergiversen por razones políticas, propagandistas o tirria. ¿Cuántas veces hemos tenido que escuchar que con el gobierno del PP no invirtió ni apostó por Catalunya? Puede caer mal Aznar por muchas razones distintas, se puede estar en desacuerdo con él en el fondo y en la forma; pero, los hechos son indiscutibles. Estoy pensando que grandes proyectos de infraestructuras y de inversión científica de alto nivel se han aprobado estos tres últimos años y que se inaugurarán dentro de cuatro o cinco bajo, seguramente, un nuevo Gobierno. ¿Qué sincrotrón o similar inaugurarán los sucesores de Montilla y Zapatero? Hay muchos planes y estudios sobre la mesa; pero ¿algo para recordar?

Read Full Post »

El bisbe dels pobres Pere Casaldàliga

L’exemple i el missatge de Pere Casaldàliga ens arriben nítids i ens haurien de fer replantejar la nostra comoditat. Fa 50 anys, quan en tenia 40 -divendres que ve celebrarà el 90è aniversari-, va decidir marxar al Mato Grosso a defensar els més febles, els camperols sense terra. Durant quatre dècades s’hi ha jugat la vida, no ha dubtat mai a alçar la veu davant de qui fos: el poder dels terratinents, el poder polític, el poder del Vaticà o el poder de la indiferència de tants i tants ciutadans del món. Un món on, com diu ell, i com reflectim avui a l’ARA, encara hi ha milions de persones que tenen la supervivència com a únic horitzó. Un món de desigualtats i injustícies, un món de manca de respecte a la natura i a les cultures diverses, un món molt lluny de l’ideal d’igualtat i llibertat.
Des de la teologia de l’alliberament, des d’un cristianisme que retorna a les bases i molt crític amb l’Església oficial, la paraula i l’obra de Pere Casaldàliga ens apel·len a tots, creients i no creients. El bisbe dels pobres, com se’l coneix, sovint se’ns adreça amb imatges fortes. Ens diu: Occident s’hauria de suïcidar. Ens diu: viviu com a vigilants d’Auschwitz. És la seva manera directa, implacable, de sacsejar les nostres consciències adormides, de fer-nos obrir els ulls als nostres privilegis, que comporten la misèria, la fam i la violència per a tantes persones a l’Amèrica Llatina, a l’Àfrica, a l’Índia i a tants altres llocs del món. També a tocar de casa.
Casaldàliga diu que la seva condició de català l’ha ajudat a comprendre millor els indígenes, la seva cultura. Com a fill d’una llengua minoritzada, ha tingut més sensibilitat per fer seva la diferència. Potser que nosaltres, com a compatriotes de Casaldàliga, fem també més nostre el seu compromís insubornable i radical. Les lluites per la justícia i la llibertat són totes germanes. El patiment dels febles, dels perseguits, no té fronteres. Per això avui ens avancem al diari per celebrar l’aniversari de Pere Casaldàliga amb el desig que el seu exemple fructifiqui al cor dels nostres lectors. A vegades ens sentim desgraciats -i més en aquests temps convulsos i dramàtics que vivim a Catalunya-, però faríem bé, com ens recorda la vida del Pere, de no oblidar que hi ha molts pobles al món que ho passen molt pitjor. I que reclamen la nostra solidaritat.

http://www.ara.cat

Read Full Post »

Xavier Pardo Sabartés inicià els seus estudis a la prestigiosa escola Escolania de Montserrat, finalitzant al Conservatori Superior de Música de Barcelona amb les més altes qualificacions, aconseguint el títol superior en l’especialitat de piano. Simultàniament estudia clavicèmbal i orgue.Ha treballat amb els millors mestres en diverses disciplines com Ireneu Segarra, Vicenç Prunés, Albert Atenelle, Jordi Camell, Lluís Claret, Benet Casablancas, Jordi Reguant, Miquel Farré, Sebastian Risler, Vladimir Sverdlov-Ashkenazy , Nicolau de Figuereido i Geoffrey Lancaster entre d’altres. Durant els darrers anys rep consell artístic i musical de la pianista australiana Diana Baker.Concertista tant en solista, repertorista i cambra, ha actuat en diversos festivals i sales d’Espanya i Alemanya, a més de nombroses actuacions i enregistraments per a televisió i ràdio.Col·labora habitualment amb instrumentistes com Apostol Kosev i Alexandar Krapowsky, i és membre del trio BCN-Cosmo.Pedagog d’àmplia experiència en tot l’espectre d’estudiants, ha estat, entre moltes escoles, mestre a l’Escola Coral de l’Orfeó Català – Fundació Palau de la Música, coordinador del Grau Professional del Conservatori de Bellaterra, i actualment és professor de piano a l’IEA Oriol Martorell, centre integrat.

Read Full Post »

Han hagut de passar més de trenta anys perquè sortís a la llum la biografia d’una de les millors pianistes de la història. Rosa Sabater (Barcelona 1929-1981) va esdevenir, en la segona meitat del segle, una intèrpret capaç de provocar veritables experiències musicals d’una gran intensitat emocional. “Sonata inacabada”, escrita per Miquel Jorba i ediatada per Pagès Editors, és la primera biografia d’aquesta intèrpret excepcional, que detalla la relació amb la música i les seves principals aportacions.L’any 1983, el destí va colpejar Rosa Sabater d’una manera irreparable: va ser en l’accident aeri que va ocórrer la matinada d’un 27 de novembre quan l’avió on viatjava es va estavellar just quan començava a aterrar a Madrid-Barajas.
La presentació del llibre a Barcelona tindrà lloc a La Casa del llibre (Passeig de Gràcia 62) el divendres 16 de febrer de 2018 a les 7 de la tarda. La presentació anirà a càrrec de Miquel Jorba i de Rosa Oliveras, filla de Rosa Sabater.

Read Full Post »

MANUEL CUYÀS

“Puigdemont té raó en les seves raons però ha de cedir pas

Ara de debò, i fora bromes. El dia 1 d’octubre vam anar a votar sabent que aquell referèndum no era ni podria ser vinculant. Ho vam fer per demostrar força, per sumar-nos, i també per dignitat, quan la policia va actuar amb violència. A partir d’aquell dia, i més tard amb les frustrades declaracions d’independència, frustrades perquè no eren possibles entre altres motius perquè les sumes no donaven, va venir la destrossa: els Jordis, el vicepresident Oriol Junqueras i alguns consellers a la presó; la mesa del Parlament encausada, el president i uns altres consellers a l’exili… L’Estat també va demostrar força, també va fer sumes amb els partits constitucionalistes. En aplicació de l’article 155 de la Constitució que va deixar la Generalitat en res i presidida per Mariano Rajoy, vam anar a les eleccions del 21 de desembre. Hi va concórrer un partit nou o seminou: Junts Per Catalunya, el del president Puigdemont, exiliat a Brussel·les. Segons l’eslògan, si el votàvem i guanyava, el president tornaria. Una altra ficció. Tots sabíem que el retorn no seria possible o que comportaria la presó de l’aspirant. I si troben el “tots” abusiu, diguem “alguns” o diguem “molts”, i en tot cas a mi m’hi inclouen. Vam tornar a votar per dignitat, etcètera. Les forces independentistes van aconseguir la victòria, però el partit amb més vots i escons va ser Ciutadans, de matriu anticatalanista. Hem despertat la bèstia? Sí, l’hem despertada. Ja hi podíem haver comptat. Hi ha tantes coses en tot el procés amb les quals hauríem d’haver comptat…: la força de l’Estat, la indiferència d’Europa, les flaqueses pròpies, les contraindicacions del “tenim pressa”…

Puigdemont no pot tornar, doncs, però vol ser investit president. Es podria conformar amb una presidència simbòlica. La vol efectiva i pretén governar des de Brussel·les. Les ficcions s’acumulen, però sembla que ara amb menys adhesions. La major prudència d’ERC s’atribueix al ressorgir del malestar històric d’aquest partit amb el del president, hereu de Convergència. L’ajornament de la investidura decidida pel president del Parlament, que és d’ERC, ho demostraria. Em penso que tot és més senzill: ERC ha rebut la dutxa freda de la realitat. A Brussel·les, en canvi, les dutxes deuen oferir només aigua calenta o escaldada. S’imposa un president tangible que formi un govern que governi eficaçment per a tothom, també per demostrar que l’independentisme és favorable als que voten Ciutadans, i no hi reincideixin. Puigdemont, personatge formidable i ja històric que ho ha donat tot i pot fer molts serveis a Catalunya des d’aquí o des d’on sigui, té raó en les seves raons però ha d’afavorir una alternativa a la seva persona si no vol que l’independentisme es trenqui i el país que construïm se’ns escapi de les mans.

http://www.elpuntavui.cat

Read Full Post »

Ingvar Kamprad, creador i propietari dels 411 centres d’Ikea

Les 411 botigues Ikea d’arreu del món estan de dol. Ha mort el fundador de la famosa empresa de mobles sueca. Ingvar Kamprad tenia 91 anys.

Kamprad ha mort a la seva casa de Smaland, a Suècia, aquest dissabte, segons informa la companyia en un comunicat.

El nom d’Ikea neix de les seves inicial I i K en conjunció amb les inicials de la granja on va néixer i el poble on va créixer Elmtaryd i Agunnaryd.

Kamprad va crear Ikea el 1943 amb els diners, segons explica, que li va donar el seu pare per premiar-lo per les seves notes. Tenia 17 anys i va començar comprant i venent llumins. Amb el temps va ampliar el negoci a altres productes: decoració nadalenca, llavors i bolígrafs.

El 1948, Kamprad ven el primer moble: un sofà. I tres anys després, ja té un catàleg de mobles. El seu èxit va creixent fins que el gremi de venedors de mobles pressiona els fabricants que no n’hi venguin més. Aquest fet serà transcendental per al futur de l’empresa: Kamprad canvia la filosofia de l’empresa i passa a dissenyar i fabricar mobles, amb una estratègia d’internacionalització. 60 anys més tard, té 411 botigues arreu del món.

Kamprad no tenia cap funció operativa a IKEA des del 1988, però “seguia aportant al negoci com a assessor, compartint els seus coneixements i energies amb els seus companys d’IKEA”, segons l’empresa.

“Plorem la pèrdua d’Ingvar, fundador i amic. El seu llegat serà admirat durant anys i la seva visió –crear un dia a dia millor per la majoria– seguirà guiant-nos i inspirant-nos”, ha afirmat el CEO i president de l’IKEA Group, Jesper Brodin.

Afiliació amb el nazisme

Més enllà de l’èxit empresarial, Kamprad també té ombres en el seu passat. El 1994, les cartes d’un reconegut feixista suec el situen com a afiliat a un moviment pronazi fins a mitjans del segle XX.

El mateix Kamprad va reconèixer els fets i va enviar una carta a tots els seus treballadors jueus per demanar-los disculpes. Assegura que va ser “l’error més gran de la seva vida”.

Kamprad també ha reconegut el seu alcoholisme.

Centre Ikea de Sabadell, a 5 minuts de l’entrada de Bellatera.

Read Full Post »

El president Roger Torrent envia una carta al ministre de l’Interior per mostrar el seu malestar pel desplegament de la Policia Nacional al voltant del Parlament.

Read Full Post »

El President de Catalunya Carles Puigdemont i el periodista Quico Sallés

El president Carles Puigdemont ha posat en el primer punt de l’ordre del dia estratègic per a l’independentisme. Sigui quin sigui el Govern, Puigdemont ha comprat la tesi de creació d’un “Estat al núvol” i ha demanat al seu equip que ho posi a l’agenda immediata dels partits i les entitats independentistes. És a dir, començar a crear estructures d’Estat a la xarxa, des de un bitcoin català a un Parlament virtual o la gestió de l’assistència mèdica. Tot endreçat a la xarxa, lluny del control de l’Estat espanyol i amb més participació i control de la ciudadania en la seva creació. L’organització ciutadana en l’1 d’Octubre va donar la clau de la facilitat que la població pugui gestionar la cosa pública fora dels marcs físics de l’Estat i fer-ho a través de la xarxa i les xarxes socials.

Un dels gurús del projecte “E-estat” és Jordi Puigneró que ha dissenyat el primer esborrany d’aquest projecte. Puigneró, responsable del Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació de la Generalitat de Catalunya (CTTI), ja va posar negre sobre blanc part del seu projecte en el programa electoral de Junts per Catalunya. De fet, una de les línies d’inspiració que segueix el pla és el model instal·lat a Estònia que tenen tota la seva administració a la xarxa per evitar l’atac i la pressió russa.

El projecte és crear una “república nadiua digital”, una “E-República que es contraposi als estats analògics”. En definitiva, “construir un Estat a la xarxa” perquè “l’estratègia de fer-ho al terra no ha funcionat davant l’escomesa de l’Estat”. Dins les línies del primer esborrany, al que ha tingut accès El Món, s’hi troba la creació “d’una identitat digital catalana”, “crear una moneda digital catalana”, un model fiscal inspirat en “l’smartTax” o crear aplicacions per poder oferir una xarxa d’assistència mèdica o social. Fins i tot, entre els objectius s’hi compta “crear un voluntariat digital per fer República des de la societat civil”.

Els impulsors d’aquest projecte remarquen que per portar a terme tot aquest projecte no cal ni diner públic, només repetir l’estructura en xarxa que la societat catalana ha bastit en dies com l’u d’Octubre. “Es pot fer un Estat a internet al marge dels poders públics autonòmics i sense diner públic pel mig, amb dos milions de persones es pot construir perfectament un Estat a la xarxa que arribi a ser plenament operatiu i que els ciutadans se’l sentin plenament seu”, destaquen des del nucli de pensament de la iniciativa.

Tot i que queden molts serrells per perfilar i molts fronts per tancar, un dels punts estrella del projecte és la creació d’un Parlament virtual. Una carpeta que inclou l’elecció electrònica de diputats que farien lleis amb més col·laboració ciutadana i amb més control del votant. Un Parlament que dirigiria l’acció política d’un Govern establert a la xarxa que homologuès les aplicacions amb les que treballaria la futura E-República.

http://www.elmon.cat

Read Full Post »

Roger Torrent, president del Parlament de Catalunya
La elección de la Mesa del Parlament catalán, vista en directo, tiene de los nervios a la españolidad. Que el hermano de Pascual Maragall, presidente de edad de la sesión, no haya utilizado el castellano para nada, que los escaños de los encarcelados y exiliados hayan estado cubiertos por el símbolo amarillo, que el independentismo presida el Parlament catalán tras creer que las elecciones lo iban a cambiar todo, que hayan terminado con Els Segadors cantado por todos menos por Ciudadanos, que la antigua presidente Forcadell le haya entregado al nuevo president Roger Torrent la carta del último president en el exilio, les confunde y les irrita porque nunca han entendido nada y además, no quieren entender nada. Y no saben qué hacer más que apelar a la fuerza.
Y es que se parte de la base de que España es Madrid y que es además castellana y que eso de las naciones, idiomas cooficiales y personalidad e identidad propia solo debe llegar al nivel de los “coros y danzas” del franquismo y que lo demás es un mal sueño y una mala broma porque a “estos se les ha dado demasiado y lo que quieren es romper España”.
Nunca han asumido un estado plurinacional, ni plurilingüe y nunca han olvidado nada ni aprendido nada. Y así les va. No saben qué hacer y solo el 155 es su bote salvavidas para creer que se puede arreglar una situación límite que para ellos ha llegado demasiado lejos.
No es de recibo que, aun estando en la cárcel preventivamente, se les impida votar a tres elegidos democráticamente, ni lo es que los cinco de Bruselas, en el punto de mira de la justicia española, no puedan votar. Es una demasía, es una prevaricación, es un sinsentido, es algo tóxico para la convivencia.
Hoy le he escuchado a uno de estos profetas del desastre madrileños abogar por eliminar las competencias de las autonomías en educación, interior, sanidad y hacienda, mientras le vemos a Rivera y Arrimadas hacer toda la demagogia hispana más cutre para tratar de parar este torrente catalán que no lo harán ni con una espada, ni con gritos.
El tema vasco y el catalán, no son problemas judiciales, sino políticos. No quisieron abordar en serio en 1979 y toda realidad que se ignora, prepara su venganza, y es lo que se está viviendo en un Madrid que sigue incrédulo sin saber como actuar ni como salir. A eso se le añade un PP con cuatro escaños.
Tila, reflexión, acercarse a la realidad, salir de Madrid, estudiar historia, tener buena voluntad, no aferrarse a realidades franquistas y una pizca de sentido del humor les vendrá bien para ir superando esa imagen, que se les ha atragantado de Madrid, de Maragall proclamando a un independentista joven de ERC president de un Parlamento que creían en sus manos, y escuchar los aplausos cuando se nombraban a los parlamentarios ausentes.
Demasiado para el Cid Campeador.

Read Full Post »