BELLATERRA.CAT

http://www.uab.cat
Tens llibres que ja no llegeixes en bon estat? Tens ganes de llegir novetats a un preu ben assequible? Porta els teus llibres a partir del 3 d’abril a l’Espai Solidari de la FAS i compra’n de nous el dia 23 d’abril, a la fira que hi haurà per Sant Jordi a la Plaça Cívica del Campus de la UAB. Els diners que es recaptin amb la venda de llibres es destinaran íntegrament al programa d’alfabetització i aprenentatge de la llengua de la Fundació Servei Solidari.
El projecte Recicla Cultura és una iniciativa de la Fundació Servei Solidari on hi participen 143 entitats entre empreses, escoles, universitats, i altres entitats com ajuntaments i associacions. Servei Solidari realitza des de fa més de 10 anys cursos de català, castellà i alfabetització perquè creuen en l’aprenentatge de les llengües d’acollida com el primer pas per a la inclusió social de les persones nouvingudes.
Segons les dades oficials, a Catalunya una de cada quatre persones estrangeres no fan servir ni el català ni el castellà com a llengua habitual, de manera que l’objectiu d’aquest projecte d’inclusió social és la captació de fons per ampliar l’oferta de cursos d’acollida sociolingüística i alfabetització per a persones en situació vulnerable.
La FAS obre les portes a aquest projecte des del 3 d’abril fins al dia 20 del mateix mes, on us podreu dirigir a l’Espai Solidari de la Plaça Cívica en horari d’obertura habitual (de dilluns a dijous de 10.00 a 18.00h i divendres de 10.00 a 14.00h) per deixar-nos els vostres llibres. Les donacions han de complir alguns requisits com ara que els llibres han d’estar en bon estat, poden ser llibres infantils, novel·les juvenils, d’adults, clàssics de la literatura o, fins i tot, còmics. No s’acceptaran llibres de text ni enciclopèdies.
D’altra banda, el 23 d’abril, dia de Sant Jordi, podreu tornar a la FAS per completar el cercle de l’alfabetització a la paradeta que tindrem a la Plaça Cívica durant la Fira “Sant Jordi a l’Autònoma”. Allà podreu fer una donació voluntària pel projecte i endur-vos els llibres de segona mà que us interessin.

Read Full Post »

L’estació de Bellaterra, dels FGC, apareix al vídeo oficial de Catalunya Experience

Des del 2010 Bellaterra és la segona EMD “Entitat Municipal Descentralitzada” més gran de Catalunya. 

L’any 2015 Cerdanyola del Vallès va acordar amb l’EMD de Bellaterra, governada majoritàriament amb Gent per Bellaterra i el president Ramon Andreu i Atik, organitzar una consulta popular per decidir si  podia formar-se en municipi propi. Els veïns de Bellaterra, amb el 94% dels vots van dir sí, però des del minut zero, l’Ajuntament de Cerdanyola no ha respectat el resultat i no permet que ens administrem amb el 100% dels nostres impostos (4.500.000 €) tal com Mercè Conesa, alcaldessa de Sant Cugat del Vallès i presidenta de la Diputació de Barcelona, ho va acordar i respectar al 100%, amb la seva EMD de Valldoreix, la més gran de tota Catalunya. Esperem que els partits de Cerdanyola respectin la decisió democràtica majoritària dels veïns de Bellaterra i reflexionin per fer realitat el seu FACTO NON VERBA.

http://www.catalunya.com

Read Full Post »

Enric Juliana

Hemos de defender lo nuestro y a los nuestros”. Estas palabras de María Dolores de Cospedal en la convención del Partido Popular que este fin de semana tiene lugar en Sevilla, definen la palidez de la fuerza dominante. El Partido Alfa se está volviendo rifeño. Los ministros cantan El novio de la muerte y la secretaria general-ministra de Defensa llama a cerrar filas ante los graves peligros inminentes. El Partido Popular se halla mentalmente en el barranco del Lobo, cerca de Melilla, estribación del monte Gurugú donde hubo un gran desastre militar en 1909, pocas semanas después de la Setmana Tràgica de Barcelona. Esperaban munición de Alemania y al abrir las cajas se han encontrado con una desagradable sorpresa. Las cosas pintan mal en el barranco del Lobo. “Estamos en una batalla”, reconocía ayer Soraya Sáenz de Santamaría
El Partido Alfa tiene miedo. Miedo de convertirse en un fósil viviente, desbordado por las exigencias contradictorias de una nueva época en la que todo el mundo protesta: los que van bien y los que van mal. Asustado por su declive electoral, decepcionado con Alemania, enfadado con la prensa europea, el Partido Popular puede sentir la tentación africanista: “Nos están dejando solos en Europa. Hemos de defender lo nuestro y a los nuestros”.
España, por si lo habíamos olvidado, ha ejecutado una devaluación de salarios y expectativas sociales bajo una lluvia constante de escándalos de corrupción. “Llevo tres años en España y cada noche en el telediario hay un caso de corrupción, este país un día puede estallar”, me comentó en una ocasión un embajador británico. Al envejecido Partido Alfa le ha surgido un competidor que parece diseñado por Charles Darwin (y por el Ibex 35). Ciudadanos quiere ser el nuevo Partido Popular, a todos los efectos. El primero en verlo fue José María Aznar y acogió la idea con entusiasmo. Últimas encuestas solventes situan al Partido Popular ligeramente por debajo del 20%, casi empatado con el PSOE y con Podemos, mientras Ciudadanos se dispara hacia arriba. La nueva derecha darwinista se aproximaría al 30% recogiendo a todos aquellos que quieren más higiene, menos regulación económica y más mano dura en Catalunya.
El Partido Popular tiene miedo y la convención de Sevilla se ha convertido en el escaparate de todos sus temores. “Hemos de defender lo nuestro y a los nuestros”. Una encina ha aparecido en el logotipo del partido. Un árbol resistente en un país de inviernos y veranos duros. La marca de la gaviota está quemada, pero el partido de Mariano Rajoy, obligado a evocar la solidez y estabilidad del Estado, no puede hacer como Convergència, el gen todavía dominante en Catalunya, que ha cambiado cuatro veces de etiqueta (Junts pel Sí, Democràcia i Llibertat, PDECat, Junts per Catalunya) en menos de cuatro años. Hay cosas que sólo las pueden hacer los lampedusianos catalanes en el interior de una espiral de sueños y emociones –el procés– especialmente concebida para el transformismo. El Partido Popular ha plantado una encina en la convención de Sevilla y de sus ramas ya penden dos ahorcados: la extradición de Carles Puigdemont y la reputación de la Comunidad de Madrid.
“Nos han dejado solos en Europa”. Este es el amargo comentario de este fin de semana. No se lo esperaban. El Gobierno ha quedado medio noqueado, después de dar por segura la extradición. La imagen de Puigdemont bajando esposado las escalerillas de un avión alemán en el aeropuerto de Barajas. Su posterior ingreso en prisión. Gobierno de gestión en Catalunya. Juicio a los dirigentes soberanistas antes de Navidad con sentencia a principios del nuevo año. Condenas duras. Condenas ejemplarizantes. Nuevo aviso a Catalunya, para los siglos de los siglos. La consagración del teorema del juez Pablo Llarena, que dice haber descubierto en Catalunya una violencia de nuevo tipo: la violencia pasiva.
Esta era la agenda. Esta podía haber sido la pista de despegue de las elecciones municipales y autonómicas de mayo del 2019, en las que se va a decidir, entre otras cosas, el futuro de las dos derechas españolas. Esa puede seguir siendo la agenda de los próximos meses, puesto que no hay que descartar que el juicio a los acusados de rebelión tenga lugar en las fechas previstas y el caso de Puigdemont se vea más adelante, en el supuesto de que Alemania conceda la extradición por malversación. Un supuesto que la ministra alemana de Justicia, Katarina Barley (SPD) colocó ayer entre paréntesis, con mayúsculo enfado del ministro español de Exteriores, Alfonso Dastis. Un enfrentamiento con Berlín. Lo último que se podía imaginar Rajoy, cuya principal apuesta estratégica desde 2011 ha sido la de no chocar nunca con la canciller Merkel. La derecha española más nacionalista ya se lo está reprochando. “Hemos cumplido siempre las exigencias alemanas y a cambio no hemos exigido nada”, escribía ayer Cayetana Álvarez de Toledo en El Mundo.
Los jueces de Schleswig-Holstein han roto el teorema Llarena. Las manifestaciones en Barcelona por la libertad de los presos serán más masivas que nunca. Los soberanistas se hallan ante un paisaje que han de saber interpretar con más inteligencia que euforia. Puigdemont empleó ayer un lenguaje especialmente prudente en Berlín. Su destino queda en manos de las autoridades alemanas –las declaraciones de la ministra Bayden así lo enfatizan–, mientras se consolida un mainstream europeo: lo de Catalunya debe arreglarse políticamente, sin secesión y sin venganza.
Las dos derechas están estupefactas, el PSOE parece presa de una larga enfermedad del sueño, Podemos vuelve a hablar de la España plurinacional. Y subsiste la tentación rifeña: “Lo nuestro y los nuestros”.

http://www.lavanguardia.com

Read Full Post »

Foto / ACN

El Symphony of the Seas admet 6.700 viatgers i 1.200 tripulants. Té 362 metres d’eslora i 72 d’alçària

El creuer més gran del món opera des d’avui amb Barcelona com a port base. El Symphony of the Seas hi farà 30 escales al llarg de la temporada. Aquest dissabte al matí, per primer cop, amb passatgers. El vaixell pot allotjar 6.700 viatgers i 1.200 tripulants. Té 362 metres d’eslora i 72 d’alçària. Un dels seus trets diferencials és la innovació: disposa d’un servei de bar amb robots, un parc amb 12.000 plantes tropicals i el tobogan més alt del món a alta mar.

Podrien entrar tots els veins de Bellaterra i només ocuparien el 50 % de la seva capacitat.

Read Full Post »

LAIA VICENS / XAVI TEDÓ 

Només dues persones tenien les claus del magatzem on van amagar-se durant mesos les 10.000 urnes de l’1-O. Una és el Lluís, el cervell de l’operatiu clandestí i l’home que va pagar la factura de 100.000 euros per les urnes, i l’altra és el Marc, un activista nord-català que va salvar-les en un dels moments més delicats de l’operació: si els tres contenidors carregats des de la Xina van poder desembarcar al port de Marsella va ser gràcies a les explicacions que va donar als agents duaners. Per surrealista que pugui semblar, el Marc -tots els noms del relat són ficticis- va argumentar que les 10.000 caixes de plàstic eren per fer un homenatge a una colla castellera. L’excusa va satisfer els agents i les urnes van sortir de Marsella cap al magatzem de la comarca del Riberal que ell havia llogat.
Just quan fa mig any del referèndum, el Marc explica per primera vegada la seva història. I ho fa sense buscar cap mena de reconeixement. “Jo soc una peça més, i soc la peça que ha arriscat menys”, assegura a l’ARA des de Perpinyà, i subratlla que operava sempre en territori francès. Sense la seva implicació -discreta però vital- el referèndum segurament no hauria tirat endavant: a més de rebre les urnes, és qui lloga la nau on es guarden els mesos previs a l’1-O i qui teixeix una xarxa de complicitats clau a la Catalunya del Nord per ajudar a fer possible una votació que, malgrat que no hi pot participar perquè té la nacionalitat francesa, sent totalment seva. “Jo soc català i em sento tan català com un del sud. La meva capital és Barcelona, no París, i em sento millor a Figueres que a Narbona”, resumeix.
El Marc forma part de l’operatiu des del principi. A finals de març, just ara fa un any, el Lluís va a casa seva a dinar. Es coneixen des de fa anys pel seu compromís amb el país. “Em demana si li puc donar un cop de mà, si estaria disposat a ajudar-lo en un tema i si sé parlar en anglès”. El Marc accepta la proposta sense fer preguntes: “Per a mi és natural col·laborar, i si podia fer el que em demanava, ho feia i ja està”.
Les urnes de mostra, en avió

El Lluís ja fa dies que s’informa per iniciativa pròpia sobre empreses que fabriquen urnes, per si el pla oficial del Govern -comprar els receptacles a través d’un concurs públic- falla, tal com acaba passant. Per això, té al cap que l’operació de la compra ha de ser francesa -en qualsevol port o aeroport espanyol aixecarien massa suspicàcies- i necessita un responsable amb un anglès fluid perquè l’empresa escollida és xinesa i cal posar-se d’acord sobre models i preus.
Dit i fet. El Marc rep dos paquets amb tres models d’urnes cadascun, que l’empresa els envia de prova per decidir quin es queden. Aquestes mostres, a diferència de la comanda final, arriben en avió perquè el temps apressa. “Necessitàvem que fos un material fàcil de transportar. Algunes eren plegables, d’uns 23 centímetres d’alçada, però eren difícils de muntar i es podien trencar en el trasllat i durant la votació”.
“Jo no decideixo res. Ni obria els paquets. Quan arribaven, avisava el Lluís pel Signal. Ell venia, se’ls emportava i preguntava a qui convenia”, revela el Marc. La factura ascendeix a 100.000 euros, que paga el Lluís, i la comanda, que es tanca a finals de juny, arriba finalment amb vaixell al port de Marsella gairebé un mes després. A la paperassa hi consta que són 10.000 “caixes de plàstic”. “Posar-hi «urnes» hauria sigut massa gros!”, diu el Marc. És aleshores quan l’enginy de l’activista nord-català juga un paper decisiu.
Com a responsable de la comanda, els agents duaners li truquen perquè els sembla estrany que un particular vulgui tantes unitats del mateix producte. “Em pregunten si és per vendre, per comercialitzar”. El Marc respon: “Contesto que no els hi puc explicar perquè és una sorpresa, però són tan insistents que els dic el primer que em passa pel cap i que no tenia pensat”. És el moment clau. “Els explico que volem fer una gran construcció per homenatjar una colla castellera que fa 20 anys, i que espero recuperar la inversió amb ajuts de les institucions i empreses”. Tot i que l’explicació convenç d’entrada l’interlocutor del Marc, li demana que ho enviï per escrit, cosa que fa de seguida per mail. Encara té una bala a la recambra per si de cas: “Si em fan més preguntes, els diré que hem portat una caixa per cadascun dels 10.000 castellers que hi ha Catalunya”.
“Per al port, era una misèria”

Amb els mesos, i havent paït un dels moments més tensos de tot l’operatiu, el Marc creu que al port de Marsella no van saber veure la importància d’aquells contenidors perquè aleshores a França encara no es parlava del referèndum i també perquè els duaners principals potser estaven de vacances. “Marsella és un port enorme on arriben milers de contenidors cada dia. Per a nosaltres aquells tres contenidors representaven molt, però per a ells era una misèria”. La seva astúcia salva les urnes de l’1-O. I sense urnes no hi havia referèndum.
Després d’una setmana al port de Marsella per les gestions i la contractació dels transportistes, les urnes es distribueixen en tres camions cap a un magatzem al Riberal. El Marc té la missió de trobar un espai prou gran per guardar-hi les 10.000 urnes però que a la vegada sigui discret. “Al centre de la ciutat era complicat, però si quedava molt allunyat, també. Volíem un lloc on la sortida de camions no fos excepcional i on carregar i descarregar fos normal”. En lloga un de l’agost a l’octubre. “Als propietaris els dic que vull el magatzem per posar-hi caixes”. Un cop més, les explicacions del Marc són convincents: “Al setembre els llogaters em diuen que han vist furgonetes i cotxes i que segueixen l’actualitat de Catalunya. No són tan idiotes! Em fan entendre que saben el que s’hi amaga, però mai em demanen res”. I això, diu el Marc, que els propietaris del magatzem no són catalanistes.
L’ajuda dels amics de confiança

Per descarregar els tres camions, el Marc lloga un toro i contacta amb sis o set persones de la seva màxima confiança. “Els dic «A aquesta hora, a aquest lloc», que no ho diguin a ningú i que no facin cap fotografia o preguntes”, recorda. Els amics del Marc no fallen. “Els que em diuen que no poden venir és perquè no saben què anem a fer, perquè si ho haguessin sabut, haurien vingut”. En contacte amb el port, el Marc demana que els tres camions arribin el mateix dia, el 7 d’agost, amb dues hores de diferència. “Arriben a les 7, a les 9 i a les 11 del matí, i a la 13 h estava tot descarregat”. Entre una desena de persones baixen unes 800 caixes amb 12 urnes a cadascuna. Mentre descarreguen els camions, un transportista dorm, l’altre se’n va a fer un volt i el tercer no desaprofita l’esmorzar de pa amb tomàquet i pernil que han preparat.
Aquell 7 d’agost una de les persones que han pujat des de Catalunya a ajudar el Lluís i el Marc ja s’endú una quarantena de caixes cap al Principat, on es localitzen vuit grans locals per guardar tot el material. És el Guti, el responsable del magatzem del Barcelonès i, per tant, el que guardarà més urnes. Se’n necessiten tantes que haurà de pujar dos cops més al Riberal, per carregar unes 500 urnes a cada viatge. “Altres persones venien una vegada i ja està. Ja no els hem vist més”, explica el Marc.
Un dels viatges del Guti, però, es veu interromput pels atemptats del 17 d’agost a Barcelona. El Lluís i el Marc volen que abans del 25 d’agost totes les urnes siguin fora, però els atacs jihadistes multipliquen els controls a les fronteres i obliguen a avortar el trasllat. “Unes 6.000 urnes ja havien sortit abans del 17-A, però en quedaven unes 500 encara per repartir. Les altres 3.500 es queden guardades al magatzem”, assegura.
Les paperetes es fan a França

Dels vuit grans magatzems a Catalunya, les urnes es traslladen a una quarantena de locals més petits, i d’allà, a les cases i cotxes particulars de milers de voluntaris que les porten als col·legis. Aquesta operació es desplega pel territori en paral·lel a la fabricació de paperetes. Però també en aquest cas el referèndum rep el suport logístic de la Catalunya del Nord. “Hi ha una sola impremta que fa els 6,5 milions de paperetes que se’ns havien demanat”, confirma el Marc, que uns dies abans de la votació fa un viatge amb el maleter ben ple. Si bé els cossos de seguretat espanyols són incapaços de trobar ni una sola urna, sí que intercepten milers de paperetes. L’últim gran cop abans de l’1-O el fan dijous a Igualada, on la Guàrdia Civil en requisa 2,5 milions. “Se’ns demana que en fem 1,5 milions més, però la impremta que havia fet els 6,5 milions no tenia prou paper i només ens assegura 800.000 paperetes”. La solidaritat s’activa i es contacta amb una altra empresa de Catalunya del Nord, que es compromet a fer 700.000 paperetes en dos dies. Entre divendres i dissabte, desenes de persones s’arriben fins al Rosselló per recollir el material i distribuir-lo pel Principat.
El Marc no es vol perdre el referèndum i passa a Catalunya el cap de setmana de la votació. Arriba ben d’hora al col·legi i espera amb entusiasme i nerviosisme l’arribada d’unes urnes que ell mateix havia custodiat durant dos mesos. “Tenia fred i vaig anar cinc minuts al cotxe a buscar un abric”, recorda. Van ser només cinc minuts, però cinc minuts poden ser suficients per entrar les urnes al col·legi. “Em vaig perdre l’arribada, que era una de les coses que em feien més il·lusió de veure”. Ell, que tants cops les havia tingut entre les mans, també volia guardar a la memòria una de les imatges que quedaran per sempre al record col·lectiu d’aquell dia. Durant aquell diumenge no va veure en cap moment les urnes. “Hi havia tanta gent al col·legi que no vaig entrar!”, lamenta rient.
Sempre amagades al mateix lloc

Allarguen el lloguer del magatzem fins al desembre perquè no poden buidar-lo tan ràpid com pensaven. “No sabíem on posar les 3.500 que teníem i vam pensar que allà era un lloc segur perquè fins aleshores ningú les havia trobat”. Les mateixes persones que al mes d’agost havien pujat a buscar urnes, ara seran les encarregades també d’endur-se les que queden en diferents furgonetes, algunes de llogades. El Marc no pregunta on se les enduen, però entén que són al Principat.
Unes 200 urnes, però, es porten a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà per fer una subhasta benèfica i recollir diners per a les famílies dels presos polítics. Cada una valia com a mínim 50 euros, però hi va haver gent que en va arribar a pagar fins a 500. L’esdeveniment va tenir tant èxit que uns dies després se’n van posar més a la venda. “Si les 3.500 urnes s’haguessin quedat al magatzem, les hauríem venut totes”, afirma. El lloc escollit no va ser casual. L’abadia és un símbol de la resistència catalanista, perquè allà van trobar refugi un grup de monjos benedictins que el règim franquista va expulsar de Montserrat per donar suport a les declaracions de l’abat Aureli Maria Escarré, que va sortir a la portada de Le Monde l’any 1963 defensant la democràcia, la llibertat i la identitat catalana.
Tot i la seva implicació cabdal en l’1-O i la repressió posterior, el Marc està tranquil. “Què he fet d’il·legal, jo? Em poden interrogar, però jo no he fet res d’il·legal en territori francès”, deixa clar. “Estic orgullós d’haver-hi participat, però no he fet més que les altres dues o tres mil persones implicades o que el malparit que va entrar l’urna al poble on jo era el dia 1”, diu amb un ampli somriure. Un somriure que manté perquè està convençut que, tot i els entrebancs, “un dia o altre Catalunya serà independent”: “No hi veig cap altra sortida”. Aquell dia segur que brindarà amb cava, potser fent el mateix que va fer per Cap d’Any, quan va posar en fred dues ampolles amb gel a l’urna que conserva a casa. Com el símbol d’un referèndum que sense ell no hauria sigut possible.

http://www.ara.cat

Read Full Post »

http://www.vilaweb.cat

Josep-Maria Terricabras acaba de publicar el llibre Allò que som, d’Edicions 1984. Parla de la por, del llenguatge, de la llibertat, dels drets i els deures, de la felicitat, de la vida, de la mort, de l’absència i de molts temes més d’aquells que ens toquen el cor, la pell i el cap. Escrit amb ganes d’ajudar a exercitar la defensa personal, pot convertir-se en un manual de supervivència en temps de confusió i combat. Ben lluny  de l’autoajuda i molt a prop de l’estímul de pensar.  Les reflexions del llibre han servit per analitzar la inclement vida política del país difícil de digerir. No hem obviat cap dels temes d’actualitat. Terricabras els ha engaltat, amb franquesa i  fen diana sense esquivar les preguntes. De les respostes no tothom n’ha sortit ben parat. Junker,conxorxat amb el PP, és el que ha tret més mala nota. També ens ha recordat que per Ferrater Mora ‘el seny no és ser prudent sinó fer en cada moment allò que toca fer. Per tant, el seny pot ser desaforat, el seny pot ser rauxa’. Va bé saber-ho, perquè no ens robin les paraules.

—La situació és greu, què podem fer?

—Hi ha coses que s’arreglen amb un aixecament popular, que és el que va estar a punt de passar l’1 o el 3 o el 10 d’octubre. No sé si ara estem a punt d’això o potser hi estarem en algun moment. Però bàsicament s’ha de combinar això amb la presència exterior, que em semblen dues potes extraordinàries. Jo ja vaig dir en una entrevista que em vàreu fer que el president o presidenta de la Generalitat que hi pugui arribar a haver no s’ho ha de creure. Ha de mirar d’aguantar, tenir paciència i tirar els projectes que calgui tan bé com pugui perquè no ens facin més mal. Ara, això s’ha de combinar amb un contacte directe amb l’exterior. A fora és on tenim més possibilitats de guanyar.

—Encara ens pot ajudar a guanyar el front internacional?

—Sí, t’ho explicaré. Entre els jutges guanyem segur. No hi ha ni un jutge europeu que estigui a favor de les mesures que pren el senyor Llarena, entre tantes coses perquè es queden al·lucinats quan llegeixen què diu. Per exemple, quan diu coses com que ‘és comprovat que vostè no ha fet violència, és comprovat que no l’ha propiciada però el retinc a la presó’. Fa poc, un alumne em preguntava si això pot passar al Suprem i li vaig haver de respondre: ‘doncs mira, a Espanya sí’.

—La detenció de Puigdemont a Alemanya ho complica tot? Com ho veieu?
—No ho simplifica gens, però, segons com acabi pot ser molt important. Una decisió positiva (o no ben negativa) del tribunal alemany seria un pas endavant molt important per al principal país de la Unió.

—L’Esquerra Europea ens hi pot ajudar? Podeu generar aliances al parlament europeu?

—Sí, podem i ho fem. Però s’ha d’anar en compte, perquè la independència de la justícia alemanya (a diferència d’unes altres) és proverbial i respectada per tots.

—Podem sortir d’aquesta situació tan adversa? Com?

—S’han d’aplicar mesures d’urgència per evitar que es faci realitat el seu desig terrible d’esclafar-nos. Aquest desig és molt ben expressat al film de Pere Portabella El Sopar, que va filmar amb presos que acabaven de sortir de les presons franquistes. En aquest film hi ha moltes afirmacions brillants i una diu: ‘No només volen esclafar-nos sinó que volen que quan sortim de la presó ens n’anem a casa’. Això és la decapitació que va anunciar la senyora Sáenz de Santamaria. Hem de mirar d’evitar-ho. Els jutges de l’exterior ens poden ajudar i també la premsa. Jo he parlat amb molta premsa, els alemanys han virat i et fan preguntes amb un interès i una intensitat que no té la mateixa corrosió que tenia el començament. L’opinió pública va canviant. El fet que durant aquests mesos alguns estats europeus hagin acollit al president i els consellers ha obert una esquerda, que ara s’ha fet més gran encara amb l’exili de Marta Rovira. El dia que tinguem cent persones conegudes exiliades d’una manera activa serà un problema encara més important.

—Hi ha qui creu que l’autonomia pot tornar, que és pot recuperar.

—L’autonomia a Catalunya s’ha acabat per sempre, encara que hi posis la pepa o el pepu més gros que vulgui el govern espanyol. Tant si retiren el 155 com si no, l’autonomia catalana estarà ocupada i dominada per sempre més. Mai no se’ns ha tingut confiança i ara, després d’aquesta experiència, no en tindran més. Sempre seríem una autonomia inferior a Múrcia i a tota la resta. Això, tant és que sigui amb el PP, com amb el PSOE, com amb Ciutadans, que són els qui tallen el bacallà.

—Durant aquests mesos hem comès molts errors?

—Molts.

—Per què?

—Tots, encara que alguns més que uns altres, juguem en prejudicis enquistats. Els comuns no es poden treure de sobre el 3% i jo els diria si no podem deixar estar això ara, que parlem d’una altra cosa. A la CUP tenen dificultats amb Esquerra perquè no és prou pura i a Esquerra en tenen amb la CUP perquè són joves i tossuts. Però, que és això?, hem d’arribar a un estat, a una república on la gent pugui enraonar. Amb això, tots els partits hauran de canviar.

—Al vostre llibre parleu de la por, la por ha estat a punt de vèncer-nos?

—La por és construïda i ens pot vèncer quan ens la creiem. Hi ha una expressió de Wittgenstein que em sembla esplèndida, que diu que sovint confonem l’objecte de la por amb la causa. Nosaltres podem digerir l’objecte de la nostra por cap als dirigents independentistes, que ens diuen que són terribles, quan la causa són precisament els qui ens diuen això: la presó, el jutge… Això també passa amb els immigrants, ells no són la causa de la por, sinó allò que ens diuen que passarà si venen.

—No es va investir a Puigdemont per por?

—En bona part per por, efectivament, sabent també que a nivell estrictament legal seria impossible de fer-ho i tirar endavant. Jo vaig quedar bastant satisfet que el Parlament de Catalunya reconegués per majoria que el President de Catalunya és Puigdemont. I, ateses les amenaces, no vull més gent a la presó. La investidura, amb franquesa, no em calia.

—Però l’ANC, la CUP, JxCat i la manifestació popular ho reclama com a compliment del mandat del 21-D i com a mostra de sobirania? Què en penseu?
— El president hi va renunciar només provisionalment. Ara ja hi ha tres possibles candidats, però, i això ho complica. També és cert que els diputats que eren amenaçats de tornar a la presó si recolzaven Puigdemont ja hi són, a la presó. Per aquesta banda, s’ha simplificat. Però la cosa és complexa, perquè estem a mitja elecció de Turull. Tornar a

la idea original de Puigdemont, que és a qui li toca de debò, a mi em sembla bé. No sé, però, si ara és tècnicament possible.

—La falta d’unitat ha estat devastadora?

—Em sembla al·lucinant i incomprensible que moltes decisions que han pres JxCat i Esquerra, les hagi pres cadascú pel seu compte i que no les hagin comunicat a la CUP fins al final. Jo estaria amb el telèfon penjat permanentment.

—I per què passa això, vós que hi sou a dins com a eurodiputat d’Esquerra?

—Jo, a dins, hi sóc poc perquè com a independent no vull remenar, ni puc, qüestions de negociació. Allò que puc dir és que jo ho hauria fet diferent, que hauria entrat en contacte absolutament amb tothom, que hauria esmorzat cada dia amb la CUP i hauria dinat cada dia amb el PDeCAT.

—La repressió hi influeix massa?

—Molt. Jo entenc perfectament que la gent no vulgui anar a la presó (només faltaria que ara volguéssim anar a la presó!) però també em fan molt respecte els qui diuen ‘jo aguantaré tot allò que passi perquè per això m’hi he posat’. És la posició d’en Turull de dijous, és clarament la d’en Junqueras, la d’en Valtònyc… Hi ha una actitud de plantar cara, que no és només sortir al carrer i cantar un himne (sense desmerèixer això que està molt bé que ho fem) però plantar cara és fer-ho realment. Com han fet els qui han marxat a l’exili o els qui han anat a la presó.

—Un jutge pot tenir tant poder, com el que exerceix Llarena?

—Es creu que és nostre senyor. Que ja és curiós que un jutge pugui prendre decisions tan brutals sobre tanta gent. I em sembla absolutament delirant que només un grupet de jutges dels seus li revisin això que fa. Com és delirant també que un grup d’extrema dreta en formi part. Són fets que no passen a enlloc d’Europa. Els meus col·legues europeus es queden parats.

—Sou dels qui penseu que Espanya no canviarà?

—Hem de tenir resistència perquè Espanya no canviarà. Encara que tot el món ens reconegués, no ens reconeixeria ni en els dos-cents anys vinents. Espanya no reconeix Kossove, quan ja és gairebé mig reconegut per Sèrbia… la cosa és ja delirant. Sèrbia ja té uns passis pels kosovars i Espanya encara no els permet.

—Sorprèn que estiguéssim tan poc informats sobre la podridura d’Europa i del seu president Juncker.

—Junker és un cínic, però també hem de saber que és molt llest. És el més llest de la colla. Al cap d’una setmana de ser elegit ja van sortir el Luxleaks, l’escàndol de finançament de quan era primer ministre de Luxembourg. Però sempre va trampejant, és valent. Mira com és que se’ns va presentar al parlament europeu i va dir una cosa terrorífica: ‘Això que es diu de Luxemburg, ho fan vint-i-dos països dels vint-i-vuit de la Unió’. L’home és molt hàbil. Hem de saber que la Unió Europea és un club d’estats. Un parlament que no legisla té trons! Nosaltres co-legislem amb el Consell i, per tant, el Consell és qui ho mana tot. El seu president és el mosso que posen els estats i el comissari és el que envia cada estat. Són els qui tallen el bacallà.

—Fa poc que ha saltat l’escàndol Selmayrgate i com tot aquest poder corrupte ha anat construint una trama amb el PP.

—És espectacular com Junker i Tajani s’han entregat al PP. Nosaltres mirem de denunciar-ho tot el que podem. El senyor Tajani no em rep, no em contesta les cartes… són infectes. Jo només confio que una mica d’aquesta infecció generalitzada de la Unió Europea canviï.

—Donald Tusk ens va enganyar?

—No sé si ens va enganyar o nosaltres vam actuar de bona fe. Hem d’abandonar la bona fe. Hem de pensar malament perquè les coses que passen són dolentes, pensar malament és la nostra obligació moral. El seny, segons Ferrater i Mora, no és ser prudent sinó fer en cada moment allò que toca fer. Per tant, el seny pot ser desaforat, el seny pot ser rauxa.

—No oposa seny i rauxa?

—No, no els contraposa mai, diu que no és una oposició. El seny és una virtut moral i, per tant, et sents obligat a fer unes determinades coses amb seny, que de vegades són molt tranquil·les i pacífiques i, de vegades, no ho són gens ni mica.

—Un dels temes que tracteu és el de la postveritat i el de la generalització de la mentida.

—Sembla que, en el fons, es vulgui que no hi hagi diferència entre veritat i mentida. Això de la postveritat és terrorífic.

—De vegades sembla impossible enfrontar-se a tanta mentida. Com ho hem de fer?

—Enfrontant-s’hi. Jo amb això sóc molt radical. Jo ho dic tot a la cara. Potser s’ha de tenir una certa edat.

—Trigarem a ser independents?

—No, no pot trigar més de tres anys. Hi haurà una implosió

— Parlem del llibre. Podem dir que és un manual de supervivència? Vós el definiu com una ajuda per a exercitar la defensa personal.

— Pel fet de dedicar-me a la política de forma institucional, cosa que no havia fet mai, em sembla que és bo que indiqui que convé que ens oxigenem. És bo que no pensem només amb l’activitat política que cadascú té i que interessa a l’altre, sinó que reflexionem amb temes que ens ajuden a formar-nos, que ens ajuden a sobreviure; sobretot en unes circumstàncies polítiques tan dramàtiques com les que vivim. Alguns d’aquests pensaments que hi ha al llibre m’han governat tota la vida. Al principi del llibre, m’ha agradat posar-hi aquesta frase: ‘Tu ensenyes a pensar? No, però m’agradaria que s’aprengués al meu costat’.

—Toqueu molts temes, impossible d’abastar-los. Deixeu-me que m’aturi a la crítica que feu en aquesta frase: ‘Tinc dret d’equivocar-me’. Dieu directament que és ridícula.

—Ara tothom té dret de tot: d’equivocar-se, de pujar a un tren,… de qualsevol cosa. Però això de tenir un dret no és qüestió de decidir-ho. A un dret li ha de correspondre un deure. Jo he desenvolupat el que se’n diu ‘l’arc Terricabras’: a una punta de l’arc hi ha un dret i a l’altra punta, hi correspon un deure. Això vol dir que algú que no és el mateix individu té l’obligació de satisfer aquest dret. Sí no hi ha un deure, vol dir que el dret no és reconegut, que no és acceptat. Vist així, quan algú diu ‘Jo tinc dret d’equivocar-me’ és obvi que a l’altra banda de l’arc no hi ha ningú que tingui el deure d’ajudar-lo a equivocar-se. Si no, aniríem tots de quatre grapes.

—Què és més important, el dret o el deure?

—És més important el deure que el dret. Això és fàcil d’entendre quan mirem com s’ha arribat al reconeixement dels nous drets. És el cas dels drets dels animals. Quan s’han reconegut és quan la gent ha començat a sentir el deure de tractar-los bé. També passa això mateix quan comencem a dir que tenim el dret de morir dignament el dret de l’eutanàsia. Això passa perquè hi ha persones disposades a ajudar que això sigui un fet. Sempre apareix abans el deure.

—S’ha banalitzat el concepte de dret?

—Tothom té drets i allò que ha de créixer és el sentit d’obligació. A la nostra societat hi ha molt creixement de drets i poc d’obligacions. Som en una societat encarada a rebre. Si tinc drets, alguna cosa rebré i, si tinc obligacions, alguna cosa hauré de donar. A la societat, hem de donar.

—Som llenguatge?

—Sí, som llenguatge. No és que els humans puguin parlar sinó que el parlar els fa ser humans. Això és molt gruixut. Només som humans perquè parlem. El llenguatge és una capacitat constitutiva, és allò que ens constitueix com a humans. Sobre això, t’adones que aquests grans conceptes com la felicitat i la llibertat són allò que nosaltres diem.

—I prou?

—Són conceptes que no existeixen pas per ells mateixos. Una pera i una poma hi són, ho sabem segur. Si parlem de la felicitat, de la llibertat són plantejaments que nosaltres hem fet. I Déu n’hi do allò que hem construït amb les paraules i Déu-n’hi do allò que hem aconseguit.

—I els deures morals?

—Passa com en el llenguatge, la moral, ens l’hem inventada nosaltres. Encara bo que hem tingut la valentia d’inventar-la. Passa que és condicionada per la història, per la guerra, per l’economia, per tantes coses… llavors, uns arriben a una mena de moral i uns altres a una altra. I ens hem de posar d’acord i n’hem de parlar. El llenguatge és per a tot: per a crear, per inventar, per posar-se d’acord.

—Què vol dir respectar els drets dels altres?

—Comprometre’ns en la seva defensa i tenir unes obligacions. Parlar d’això em fa quedar especialment horroritzat perquè de seguida penso què hem fet a Europa amb els immigrants i refugiats. Ells no vénen amb drets, com aquell qui ve amb una col·lecció de segells a la butxaca i diem ‘mira li respectaré que la guardi’. No, no, és que si nosaltres els reconeixem aquests drets, som nosaltres qui tenim l’obligació de proveir-los. Allò que no podem fer és dir ‘espavila’t’. La immoralitat és nostra des d’un punt de vista humà. I no parlo de cap ètica cristiana, ni de cap ètica de res, sinó des d’un plantejament que sembla racional. I és que nosaltres tenim obligacions i no n’hem complert gairebé cap, perquè allò que hem fet, no ho hem fet amb la nostra responsabilitat, sinó per treure’ns-els de sobre.

—La ciutadania no pot gestionar aquest ‘nosaltres’ i ens sentim impotents. Qui és aquest ‘nosaltres’, el poble o els governants?

—En aquest cas concret, el ‘nosaltres’ serien els qui han pres decisions sobre allò. Són els nostres governants, però com que després les responsabilitats poden baixar en cascada hem d’actuar. Si el meu fill fa unes coses, jo me les he de plantejar com a pare: doncs amb els polítics passa el mateix. En general, Europa és mancada de polítics de mires una mica altes, de nivell. I si no fan allò que creiem, aleshores se’ls ha de penalitzar.

—Com ho podem fer? Fent manifestacions?

—Ara tots fem moltes manifestacions i em sembla bé que es facin, però potser n’hauríem de treure alguna conseqüència. Com és que tornem a votar els mateixos que han pres aquestes decisions, que no ens agraden contra els refugiats… Si ens sentim responsables d’allò que han fet irresponsablement, llavors els hem de bandejar del tot i, en canvi, els tornem a votar. I es busquen arguments miserables i a vegades molt bèsties per justificar-ho. A mi, sobre aquest tema dels immigrants, m’agrada recordar una dada: si n’arribessin 5.000.000 d’immigrants (que és una bestiesa perquè estem als 2.000.000) voldria dir que ha arribat un 1% dels cinc-cents milions de ciutadans de la UE. Quan es culpa als polítics jo sempre els dic ‘perquè els voteu?’.

—Hem de ser tolerants amb la ignorància?

—Amb la ignorància invencible sí, amb la no invencible no.

—Què voleu dir?

—Hi ha una ignorància invencible que ve per les seves circumstàncies. Amb aquests hem de ser tolerants del tot. Amb allò que no puc ser tolerant és amb la ignorància dels governants, de gent que es pensa qui sap què, que ha tingut oportunitats i diuen les barbaritats més grosses. Ara penso en els espanyols, que l’ofensa que ens fan no és només política i moral, sinó també intel·lectual. Cada dia em sento agredit intel·lectualment i penso per què he de ser governat per gent d’un nivell tan petit, de gent que haurien d’anar a escola.

—M’heu fet venir al cap l’Arrimadas i això que sento quan l’escolto.

—Si us hi fixeu, l’Arrimadas parla seguit. És com si premés un botó. Ho fa fent servir molts eslògans, frases, però gairebé mai una reflexió, una citació intel·ligent, una ironia, una comparació interessant. Això empobreix molt el seu discurs. Li deuen haver aconsellat de tenir un estoc d’eslògans, de frases que les engalta una darrera l’altra. Una manera de dissimular la ignorància és que parlis seguit. Hi ha preparació, hi ha entrenament i hi ha un públic que ja ho troba bé.

—Fracassem amb l’educació?

—En bona part fracassem perquè, entre més coses, no recordem prou que les escoles d’elit són escoles de conservadorisme, d’establishment, de gens de revisió d’idees. Són d’elit per com van vestits, perquè acabaran sabent tot allò que han de saber i acabaran col·locats a les grans empreses tal com és previst. Però, si tu grates una mica, es queden desorientats. Com amb tot, hem d’insistir: educació, educació, educació.

—Al llibre també parleu de la mort i de l’absència. Dieu que no us fa por morir. Gens ni mica?

—No em fa por morir, a casa sempre en faig broma perquè va bé.

Read Full Post »

Read Full Post »

Read Full Post »

Read Full Post »

Read Full Post »