Bellaterra, 1 de març de 2026
“En arribar a l’escola vam canviar impressions. La gran majoria prenien per boig i esventat el Tejero, i en va semblar que ningú no se’n preocupava gaire. Però jo sí que s’estava de nerviós, tenia por per la nostra autonomia i em semblava que ja durava massa aquest cop d’Estat”.
JO, DAVANT EL PRONUNCIAMENT
(Revista Escola Tagore, Bellaterra, 5 març 1981)
Havia posat en contacte l’aparell de radio. Escoltava, sense gaire atenció, la monòtona votació que es duia a terme al Congrés de Diputats. De cop el locutor s’exaltà; vaig sentir una sèrie de trets i la comunicació estallà. Abans però el noi que narrava la sessió d’investidura havia pogut anunciar qui havia entrat a la camara: eren guàrdies civils.
Jo em vaig enfurismar la meva primera sensació fou la de repugnància i el primer que vaig pensar fou que aquesta tasca de transició, que durant cinc anys ens havia aconseguit de donar certes llibertats, s’esfumava. En vaig imaginar que es produïrien uns fets semblants als de l’època d’en Franco, quan foren afussellats nacionalistes catalans. Llavors em vaig indignar. Vaig sentir quelcom estrany i vaig pensar que era massa bonic això de tenir un govern i unes lleis pròpies.
Més tard però, el somriure em tornà a la cara. que el cop no prosperaría, ja que només estava recolzat per la III Regió Militar. El rei dominava la situació i aquella còlera que m’havia sobrevingut amainava. Malgrat tot, però, fins que no vaig escoltar en Joan Carles afirmant que ho controlava tot, un cuc em rossegava per dins. Em semblava que no era defitivament fallit el cop.
A l’hora de dormir en costà molt d’aclucar els ulls. Estava molt preocupat pel que succeĩa; però al final la son vencí l’angoixa.
Al matí, així que em vaig llevar, ja estava el transistor engegat. Anava difonent noticies tranquil.litzadores, tothom havia d’anar a treballar i for vida normal. A mi, però, encara en restava aquell cuc que rosegava i rosegava i em feia estar intranquil; cada vegada però anava perdent força.
En arribar a l’escola vam canviar impressions. La gran majoria prenien per boig i esventat el Tejero, i en va semblar que ningú no se’n preocupava gaire. Però jo sí que s’estava de nerviós, tenia por per la nostra autonomia i em semblava que ja durava massa aquest cop d’Estat.
Més tard, escoltava la ràdio ací, a l’Escola. Tots vam escoltar com uns guàrdies assaltants feien figa i abandonaven. Era el començament del final. En adonarme alguns dels assaltants s’hi oposaven, vaig somriure. Ho vaig prendre com una victoria.
Posteriorment al migdia, em vaig assabentar que tot estava solucionat. Vaig riure i per primera vegada vaig respirar tranquil.
La nostra autonomia m’havia fet patir durant unes quantes hores, que em semblaven segles.
Font: Autor anònim, Revista Escola Tagore, Bellaterra,1981
BELLATERRA.CAT 