Bellaterra, 27 de febrer de 2026
“Seria catastròfica, seria terrible. No podia ni pensar que morís la gent que conec, la gent que estimo, quo morís la meva família, que morissin els nous amics, que morissin els infants sense cap culpa de res. No podia pensar que guanyés l’odi davant l’amor i que triomfés la guerra davant la pau” .
UN COP DE ESTAT EN ELS MOMENTS VISCUTS.-
No cal que posi la dada del día quan es produí el Cop d’Estat, porquè tothom, arreu del món, ho sар.
Aquells dies vaig viure una gran tensió, mai no coneguda per mi, ja que a part que patia molt por Espanya, els meus pares, aquella setmana eren fora de casa. Es trobar-me sense saber que pasaria i sense els familiars que més estimo, els meus pares, em trobava perduda en un món confús.
La gent envaïa les botigues, la ràdio cada moment deia alguna cosa diferent, amb notícies confuses, la televisió no informava (sols el rei, i no el vaig sentir). Jo no sabia que fer, jo que desseguida pateixo, i on aquell moment només volia saber con es trobaven els meus avis, la família de Madrid, els pares. Totes les opinions apuntaven i la paraula “guerra” la gent deia “Com en el temps d’en Franco”.
En anar a l’escola, el matí següent, vaig provar d’imaginar como seria una guerra de veritat, però per més que ho intentés no podia; no podia imaginar soldats amb armes pels carrers, no podia veure gent morta, no podia imaginar infants sense família o mares sense fills, totes les idees passaven pel meu cap però no els podia pair. En intentar imaginar el que seria la guerra vaig pensar: “En una pelicula la guerra està molt bé, però com seria en la realitat?
Seria catastrofica, seria terrible. No podia ni pensar que morís la gent que conec, la gent que estimo, quo morís la meva família, que morissin els nous amics, que morissin els infants sense cap culpa de res. No podia pensar que guanyés l’odi devant l’amor i que triomfés la guerra davant la pau.
A la fi vaig poder quedar tranquil.la. A la clase vam escolat tot el matí la radio. El problema va tenir un resultat satisfactori: ningú no resultà mort i Tejoro ho deixà correr. En aquell moment vaig sentir com si el meu cor es fes més gros, la felicitat irradiava pel mou cos, tenia alegria a la cara, tothom estava content.
Ara tot ha passat i estic feliç, estimo el que tinc i intento acostar-me més a les persones que conec, doncs per un moment vaig pensar que les perderia. Ara puc estimar més tot el que tinc perquè sé al que fora perdre-ho.
Ha estat una bona experiència per tothom, la pena ja desapareguda i l’alegria és més grossa.
Font: Revista Escola Tagore, 1981
BELLATERRA.CAT 