BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 6 de febrer de 2026

“Encara que la destrucció de l’Arxiu Reial de Nàpols, com a conseqüència d’un bombardeig aliat a finals de la Segona Guerra Mundial, va dificultar la reconstrucció de la trajectòria professional del Mestre Robert a la cort partenopea; una consulta intensiva dels registres comptables corresponents al segon quart del segle xv, conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, permetria, en canvi, confirmar o refutar la hipòtesi de si va servir com a cuiner d’Alfons el Magnànim a Catalunya i es va traslladar amb ell a Nàpols” .

Mestre Cuiner Robert de Nola

(Robert, Ruberto (o Ruperto o Roberto o

Rupert) de Nola)

Nascut a Catalunya, encara que es desconeix el lloc exacte, a la segona meitat del segle xv, Mestre Robert és l’autor del Lliure de doctrina per ben servir de tallar i de l’art de cotxe, és de qualsevol manera de potatges i salses, i cuiner, segons el pròleg de la primera edició conservada, del rei Ferran I de Nàpols. Al pròleg de la traducció castellana, l’editor, Diego Pérez Dávila, alcaide de Logronyo, a més de castellanitzar l’antropònim, li va afegir el 1525 el cognom de Nola, derivat aparentment d’un topònim italià.

Com que encara no ha estat objecte d’una investigació documental profunda, continua sent poc més que un nom, un professional de la cuina al qual se li atribueix un receptari; tota la informació disponible sobre la seva vida –molt escassa– prové de la seva única obra coneguda. El bibliòfil Antoni Palau, recolzant-se exclusivament en el correcte català del Lliure del Coch, va sostenir el 1927 que el seu autor hauria nascut a Catalunya o a la població de Campània de la qual deriva el seu cognom; en aquest darrer cas, descendiria d’immigrants catalans que s’haurien instal·lat a la província de Caserta durant el segon terç del segle xv, arran de la conquesta i la incorporació del regne a la Corona d’Aragó.

El periodista Dionisio Pérez Gutiérrez, Post- Thebussem, al pròleg de la reedició castellana del 1929, formulava, sense cap base documental, dues conjectures d’una gosadia gairebé idèntica. Una primera, molt possiblement basada en declaracions de Félix Torres i Amat que va parlar d’una edició incunable feta a Toledo el 1477, per la qual cosa darrere del Lliure del Cot hi hauria un cuiner aragonès, no català, que hauria acompanyat Alfonso el Magnànim en la seva expedició a Nàpole reals. Mort el seu protector, el 1458, Roberto hauria estat confirmat en el càrrec pel seu successor, Ferran I, que va regnar fins al 1494. Per aquesta època, el Mestre Robert, ja ancià, hauria tornat als dominis ibèrics de la Corona d’Aragó, amb un receptari manuscrit, i hauria mort poc després.

Aquest receptari, amb alguns afegits posteriors, va ser traduït al català i imprès a Barcelona, el 1520, per algun erudit “d’avisat esperit editorial”. Segons l’altra proposta —més versemblant a judici del seu formulador— Roberto de Nola només hauria estat el resultat d’“una superxeria editorial”. 

Un autor anònim hauria compilat en català, a principis del segle XVI, un llibre de cuina mediterrània, combinant receptes “d’Aragó, Catalunya, València, Provença i Itàlia”, i hauria atribuït la seva autoria, per prestigiar-lo, a un cuiner imaginari d’un rei estranger, ja mort. Els dos suggeriments de Post-Thebussem van ser objecte de dures crítiques, els signants de les quals encara no han proposat, però, cap solució prou documentada.

La “qüestió Nola” segueix, doncs, oberta i només es podrà tancar mitjançant una llarga i complexa investigació documental. Encara que la destrucció de l’Arxiu Reial de Nàpols, com a conseqüència d’un bombardeig aliat a finals de la Segona Guerra Mundial, va dificultar la reconstrucció de la trajectòria professional del Mestre Robert a la cort partenopea; una consulta intensiva dels registres comptables corresponents al segon quart del segle xv, conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, permetria, en canvi, confirmar o refutar la hipòtesi de si va servir com a cuiner d’Alfons el Magnànim a Catalunya i es va traslladar amb ell a Nàpols.

El llibre, redactat en un català neutre, exempt de dialectalismes i d’estrangerismes, degué ser compilat a la cort de Nàpols a l’últim quart del segle XV, quan la ciutat del Vesuvi s’havia convertit en una de les principals cruïlles culturals de la Mediterrània. El motiu d’escriure el seu llibre era, segons confessa al pròleg de la primera edició en català: “Com si cosa molt necessària als joves de tendresa edat aprendre de les virtuts la carrera, i majorment aquells que en deliberació de servir els homes de major grau o condició es delitin, que aquells sàpiguen ben servir de moltes coses necessàries en aquell, lliure”.

I en l’edició en castellà explica que la iniciativa va ser del rei Ferran: “Moltes vegades, sereníssim rei i molt poderós senyor, va ser manat per la vostra Majestat a mi, Ruberto, el vostre lleial servent i criat i cuiner de la vostra casa reial, que fes un tractat d’aquesta art del meu ofici, perquè quedés de la meva mentida, perquè quedés de la meva fundació, perquè quedés de la meva fundació d’amanir de menjar i guisar menges i potatges.

Consta d’una breu art cisòria, un conjunt de consells sobre el servei de la taula, dues-centes vint-i-nou receptes i un índex, amb alguna variació segons les edicions. Distingia entre receptes per a dies de carn, cent seixanta, i per a dies de peix, seixanta-quatre. S’hi incloïen receptes de salses, barreges d’espècies, vins, potatges i verdures. Lloc preferent ocupaven els plats de carn, considerat l’aliment per excel·lència de l’època, especialment els de volateria i carner. El receptari incloïa la famosa recepta de la “manja blanca”. Però destacava la quantitat i la varietat de plats de peix, reflex de l’origen mediterrani de l’obra i del seu autor.

El formatge també tenia presència assenyalada. Igualment succeïa amb les fruites fresques i els fruits secs. No hi faltaven dolços, pastes i confitures. S’hi afegien algunes receptes d’aliments per a malalts i convalescents. Més de la meitat de les preparacions provenen –idèntiques o amb lleugeres variants– del Lliure de Sent Soví, un receptari català del segle XIV. Mestre Robert demostra conèixer, però, altres tradicions culinàries, ja que inclou al seu receptari alguns plats genovesos, llombards, venecians i francesos. Barbara Santich i Bruno Laurioux, malgrat el marcat desequilibri en la combinació d’experiències, han catalogat el llibre del cotxe com un receptari de cuina mediterrània redactat en català, no com un llibre de cuina catalana amb addicions italianes i franceses.

El receptari contribuiria a reforçar la penetració de la gastronomia catalana a Itàlia, impulsada conjuntament per Alfons el Magnànim, des de Nàpols, i pel pontífex valencià Calixt III (Alfons Borja), des de Roma. Aquest corrent, ben documentat per fonts coetànies italianes, va rebre, el 1474, el qualificat recolzament del bibliotecari pontifici Bartolomeo Sacchi, Platina, que, en la seva honesta voluptate, va considerar de bon to adoptar algunes de les receptes i dels comportaments a la taula “dels catalans”.

La seva consagració va coincidir amb el pontificat d’Alexandre VI (Rodrigo Borja), en la cort del qual, la noblesa i l’alt clergat toscanes, llombardes, ligures i vènetes no només degustarien, entre 1492 i 1503, alguna de les receptes recollides pel Mestre Robert, sinó que les difonen.

Font: Real Academia de la Historia