Bellaterra, 24 de gener de 2026
Entrevista sostinguda de Paco Candel a un catedràtic de la Universitat, una mica com a contraposició a l’anterior i també per la seva fonda i reflexiva anàlisi de la qüestió.
Entrevista sostinguda de Paco Candel* a un catedràtic de la Universitat, una mica com a contraposició a l’anterior i també per la seva fonda i reflexiva anàlisi de la qüestió.
Aquest catedràtic, que va néixer a Pamplona, va arribar l’any 1942, quan tenia disset anys. Va venir per raons familiars. El seu pare era militar i el van destinar aquí, i hi ha estudiat la carrera.
Llegeix i entén perfectament el català, però el parla malament; per això no el parla habitualment, o menys habitualment que no el parlaria d’altra manera.
Havent-lo interrogat, abans que sobre les virtuts, sobre els defectes que considera peculiars del català, em contestà que en alguns aspectes un excessiu localisme compensat per una gran preocupació per les coses europees. El que m’insinuà a continuació no sabia si era un defecte, però indubtablement sí, que era una particularitat: el català té un enorme – i si no enorme, bastant gran – desconeixement de la resta d’Espanya. Als últims anys, això s’ha corregit en part. Igualment, la resta d’Espanya el té de Catalunya.
També trobava al català allò que hi han trobat els altres: un cert sentiment de superioritat en relació amb els altres espanyols. Afegí que això, en realitat, tenia una base certa. Però al català no li bastava de saber-ho, sinó que “no” ho dissimulava.
Un altre diguem-ne defecte era una excessiva sensibilitat davant els judicis desfavorables que, de vegades, “encara que no siguin ofensius” , el molesten molt.
Les virtuts, en opinió seva, eren:
Catalunya és la part més europea d’Espanya. El seu nivell cultural és més alt que el de la resta del país. Té que el català té un enorme sentit de la tolerància humana. Té també un fons d’autèntic liberalisme – com a posició, no com a idees- que contrasta amb el de l’espanyol mitjà. Té, a més, un elevat sentit de compromís en tots els aspectes de la vida.
Aquest senyor se sent fonamentalment català. No se sent foraster, sinó arrelat aquí.
Pel que fa a l’esdevenidor que espera a Catalunya a causa dels corrents migratoris, creu que en gran part dels immigrants es produirà un fenomen d’assimilació, sobretot a la segona generació, amb influències recíproques. En certes zones rurals, on l’afluència d’immigrants és majoria, ja es nota aquesta influència.
L’idioma català es mantindrà, diu. Ja ha passat per tantes proves… Coexistirà amb el castellà a causa del fenomen de la immigració.
Contra allò que s’opina generalment, gairebé cap d’aquests immigrants amb els quals he parlat no pertanyia a una casa regional. Només un, els primers temps de la seva estada aquí, havia estat del Centre Aragonès. Però després ho deixà córrer. I un altre, funcionari, gallec, pertanyia a la Casa de Galícia. El gallec és una raça enyoradissa, opinava aquest senyor. Potser per això, i proporcionalment perquè numèricament sembla que guanya la Casa d’Almeria-, la Casa de Galícia, a Barcelona, té molts més socis que les altres.
Un altre d’aquests interrogatoris, diguem-ne, el vaig fer alhora a dues persones, un empleat de Banca i un decorador, el primer de Saragossa i el segon de San Andrés de la Ribera (Lugo).
El primer d’aquests senyors va venir a Barcelona l’any 41, llicenciat ja de l’exèrcit – havia estat sergent al bàndol nacional – i de moment es va trobar sense feina. Va treballar al Sindicat de l’Espectacle gairebé un any, i després es va presentar a oposicions per a empleat de Banca. Entrà en un Banc, on treballa des d’aleshores.
El gallec va venir a Barcelona l’any 27, de petit. S’ha criat aquí, i se li nota. Una germana seva ja va néixer a Catalunya. Va tenir diversos oficis fins a arribar al de decorador, en el qual ha persistit.
Tots dos són casats amb catalanes. L’empleat de Banca, amb una barcelonina. El decorador, amb una empordanesa de Roses. L’empleat de Banca no parla català. La seva dona li parla en castellà, llevat quan li explica coses molt llargues. Aleshores recorre al català. Quan s’enutja també s’expressa millor en català. L’altre, per la seva banda, que té dos fills, em diu que a casa seva es parla el català. Només ell acut al castellà, a part les coses circumstancials, quan li cal expressar-se llargament o quan intenta d’explicar alguna cosa profunda i molt pensada.
Quan va passar als defectes i virtuts catalans es va produir una curiosa controvèrsia. L’empleat de Banca opinava que el català és un element complex. Una mica introvertit. Potser una mica egoista. Aspre, en un gran percentatge. Una mica gasiu. Es considera superior a la resta dels espanyols. (Això darrer no podia fallar; ja he dit que tots ho han assenyalat. Deu haver-hi quelcom de veritat.)
El decorador, però, no estava d’acord en això de la superioritat. Ell creia que eren els altres que el veien superior. I addueix que ell no pot sentir-se orgullós d’és-ser gallec quan ha tornat a la seva terra i ha vist la misèria en què viuen.
Quant als defectes, segueix el decorador, sí que troba que el català és massa tancat. No es preocupa per la comunitat, pels altres. Només per ell i els seus. Per a aquest home, el pitjor defecte del català no és el seu aferrament a Catalunya- sinó el seu deslligament, no solament d’Espanya sinó de la resta del món. El català acostuma a ésser despectiu envers els altres, torna el de Banca.
El decorador ho nega, El català, segueix l’empleat de Banca, de la mateixa manera que l’argentí anomena gallec els espanyols, anomena castellans tots els qui no són catalans. Quant a la seva superioritat, amb el temps veiem que no són gran cosa més que qualsevol altre.
El decorador l’interromp. Això d’anomenar «castellans la resta d’Espanya, sense discriminació, obeeix, creu ell, als cartellets de «habla castellano».
No estan d’acord en res. L’aragonès, que arribà aquí de gran, sempre ataca en certa manera Catalunya, encara que sembli que la defensa. El gallec, que hi arribà de petit, sempre la defensa encara que de vegades sembla que l’ataqui. Una de les vegades, el primer també defensa Catalunya de la pressió a què ha estat sotmesa.
En arribar al tema de si es descatalanitza Catalunya, amb la vinguda de tants forasters, l’empleat de Banca creu que no, que al contrari. Tots els qui vénen adopten els seus costums i s’adapten. La immigració és un cor-rent beneficiós, perquè els immigrants porten els seus braços per al treball i les virtuts de les seves terres Quant a l’idioma, ja és una altra cosa. Creu que l’idioma català acabarà desapareixent, i que ja està en desús. Potser perdurarà dins les famílies, però, com el llatí, és un idioma sentenciat.
El decorador creu tot al contrari pel que fa a l’idioma. L’idioma català està de puja. La gent que ve l’aprèn
Catalunya absorbeix l’immigrant. El qui emigra, quan arriba a Catalunya, se sent molt més digne que a la seva terra en veure que aquí se’l considera com una per-sona. Remarca i posa de relleu el diguem-ne tòpic tan-tes vegades esmentat en aquest llibre, que els més catalanistes són els fills dels no-catalans, i això encara que parlin castellà. L’afluència d’immigrants divulgarà el català, un idioma oral, verbal, és clar.
El de Banca no ha après el català perquè no el considera útil ni interessant. Per això, en canvi, ha après el francès i l’anglès. El llegeix, però, si es presenta l’ocasió, perfectament.
*Francesc Candel Tortajada va néixer al municipi valencià de Cases Altes (Racó d’Ademús) el 31 de maig de 1925. Als dos anys la seva família es traslladà a Barcelona, on els seus pares es van instal·lar, primer, a les barraques de Montjuïc i, després, al carrer d’Ulldecona de les Cases Barates de Can Tunis, que inspirarien el seu llibre Donde la ciudad cambia su nombre (1957).
Durant la Segona República Espanyola, Candel va estudiar fins als catorze anys al grup escolar Sant Raimon de Penyafort, del qual sempre va conservar molt bon record..Aquesta experiència la va reviure a Les meves escoles (1997). De les vivències de la guerra civil espanyola, els bombardeigs i la crema de les esglésies, sorgirien Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1959), Historia de una parroquia (1971) i Crònica informal, sentimental i incompleta (1936-1986), que va ser l’inici d’una autobiografia.
Candel era autodidacte, però tenia una forta cultura popular; va millorar el seu coneixement del català fent classes particulars amb Joan Triadú. Sempre va viure al mateix lloc, el barri del port. La seva obra com a autor literari i periodístic va ser prolífica. Més de cinquanta llibres, novel·les, contes i assaigs, alguns d’ells en doble versió català i castellà, i un munt d’articles periodístics i reportatges publicats pràcticament a tots els diaris de Barcelona i a desenes de revistes i publicacions.
Com a periodista, destaca la tasca realitzada a la revista Destino, on trobem els seus millors reportatges. No obstant, la seva obra periodística, sempre propera a les inquietuds del moviment veïnal, va ser publicada en la gran majoria de diaris i revistes de l’època, com Tele/eXpres, Serra d’Or o l’Avui. Com a autor literari, la publicació de més transcendència social i política va ser Els altres catalans (1964), estudi periodístic i sociològic sobre els immigrants. Gran part de la seva obra està dedicada a l’onada migratòria espanyola de mitjan segle XX a l’àrea metropolitana de Barcelona, amb la qual s’identificava: Hay una juventud que aguarda (1956), Donde la ciudad cambia su nombre (1957), Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1959), Els altres catalans (1964), Parlem-ne (1967), Trenta mil pessetes per un home (1968), Los que nunca opinan (1971), Encara més sobre els altres catalans (1973), Un charnego en el Senado (1979).
És difícil destriar, en l’obra de Francesc Candel, el que són memòries del que són novel·les, perquè en tots els seus llibres el component autobiogràfic és essencial.
El reconeixement li va arribar el 1957, amb la segona novel·la, Donde la ciudad cambia su nombre, publicada per Josep Janés. L’escàndol que va acompanyar el llibre, motivat per les queixes de veïns que es reconeixien en les pàgines del llibre, li va fer dissimular en les obres futures els noms de barris i carrers. Altres productes de la seva obra creativa són Fem un pols, Hemingway (1959), El juramento y otros relatos (1987), Aquella infància esvaïda (1987) i Petit món (1999), Els altres catalans vint anys després (1985). Aquesta darrera publicació s’alineava amb el catalanisme defensat per l’Assemblea de Catalunya (1971), que apostava per la integració dels nouvinguts.
La figura de Francesc Candel destaca per la seva contribució a la configuració de l’ideari col·lectiu sobre la immigració. Va focalitzar els seus esforços i energies a reivindicar les eines que havien de fer possible la integració de les persones immigrades a la societat i cultura catalanes: l’escola i l’ordenació territorial, denunciant el problema de l’habitatge (barraquisme, rellogats, monoblocs) on vivien els immigrants. Candel es va allunyar de posicions extremes i va intentar assimilar dues societats que semblaven viure l’una d’esquena a l’altra. Per assolir aquest objectiu va voler desemmascarar els postulats essencialistes d’aquella intel·lectualitat que, des d’una lectura maniqueïsta de la tradició marxista, s’obstinava a identificar el catalanisme amb un constructe ideològic de la burgesia catalana.
La seva trajectòria cívica i política està marcada també pel compromís amb els més desafavorits i amb la voluntat d’integració de la immigració. Simpatitzant del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el 1977 fou elegit senador a les Corts espanyoles per la demarcació de Barcelona sota la candidatura de l’Entesa dels Catalans. El 1979 fou elegit regidor de l’Hospitalet de Llobregat per la llista del PSUC, i es va fer càrrec de la regidoria de Cultura. Va morir a Barcelona el 23 de novembre de 2007 després d’una llarga malaltia.
Font: Els altres catalans, Paco Candel, Col-lecció a l’abast, Edicions 62 (Pàgines 336 al 340), Wikipèdia
BELLATERRA.CAT 