Bellaterra, 21 de gener de 2026
“Escriure és un ofici ingrat, perillós i difícil. Jo he sentit un gran respecte per la dura lluita que van emprendre aquests escriptors que van haver de canviar l’idioma de la seva ploma i tornar a començar, com me l’han merescut les generacions joves que, sabent que es limitaven ells mateixos, crematísticament i expansionalment, s’endinsaren per la difícil sendera de la literatura catalana i hi han perseverat” FRANCESC CANDEL
XAVIER FÀBREGAS I SURROCA
«Ben cert que allò que a un pugui passar-li té molt poca importància. O en té només per a ell, que és el ma-front no l’afecten tan sols a ell, sinó que aclaparen tota teix. Ara bé, si els esdeveniments als quals ha de fer una generació, aleshores el fet deixa d’ésser quelcom sin-gular i passa a ésser un símptoma, una dada, d’un estat de coses general, la realitat del qual pot interessar un cercle de persones, un estament social, o, fins i tot, un poble, si tanta extensió té. Potser hi ha quelcom d’això en el que m’ha passat a mi, potser el meu cas no és més que un reflex pallid del que ha passat a molts altres. Aquest és el motiu que m’hagi atrevit a parlar-ne, tot i arriscar-me a explicar-me malament, a empentes i ro-dolons, perquè, encara que sigui trist confessar-ho, aquestes són les primeres línies que escric en català. I el català – hi té tot el dret – se’m resisteix amb tos-suderia, com una mossa esquerpa que no es vol deixar atrapar.
»Jo sóc català, i ben català; tota la meva vida ha transcorregut a Catalunya, i catalans són la meva dona i els meus fills. Abans de la guerra, fins a sis anys, vaig anar en una escola on era ensenyat el català, encara que jo no vaig passar del sillabari. Vet aquí que un cop aca-bada la guerra vaig començar el batxillerat. Però les co-ses havien canviat una mica, i, sense jo buscar-ho ni voler-ho, el català havia estat substituït, al programa d’ensenyament, per una altra assignatura.
Jo anava parlant en català i llegint i estudiant en castellà, fins a l’extrem d’habituar-m’hi i d’acceptar la contradicció palesa que aquest fet encloïa. No vull excu-sar la meva negligència, la meva rutina, davant una cosa que tan de prop m’afectava. Res d’això. Em limito a cons-tatar un fet sense pretendre d’enjudiciar-lo. Sigui com si-gui, al meu costat, d’una forma parallela a la meva, els meus companys seguien el mateix camí.
Qui recordi els aires que bufaren durant aquells anys no s’estranyarà que, en acabar el batxillerat, els qui ara rondem la trentena consideréssim que escriure en català no passava d’ésser una extravagància, afanys d’uns pocs que s’obstinaven a anar contra corrent. A casa hi havia llibres catalans, naturalment, i vaig llegir-ne al-gun-recordo, per exemple, Argelaga florida, de Roig i Raventós, llegit a dotze o tretze anys, però el català m’esdevenia aspre, dificultós, i el sentit d’algunes pa-raules no acabava d’ésser clar per a mi. És lògic, doncs, que cada vegada em decantés més cap als llibres caste-llans, ja que, superat el Massagran, de Folch i Torres, tots els llibres que en aquella edat podien entusiasmar-me m’arribaven en aquest idioma: Jules Verne, Walter Scott, Zane Grey, James Oliver Curwood i molts d’altres.
Però, anem endavant, anem a l’any que vaig acabar el batxillerat, l’any 49. L’any 49, o per aquells voltants, vaig començar a sentir la necessitat d’escriure, i, com és lògic, vaig decidir-me a escriure en castellà perquè aquest era l’únic idioma que, bé o malament, m’havien ensenyat a manejar; no es va tractar ni tan sols d’una decisió. I recordo que vaig escriure la meva primera peça de teatre, una cosa esgarrifosa que vaig intitular Ulises, la història d’un mariner que quan tornava d’un viatge d’altura es trobava amb unes banyes com d’aquí a Monistrol. Recordo que la cosa acabava amb sang, bastant de sang, i que, al cap d’uns quants anys, en rellegir-la, vaig canviar-li el títol i el gènere dramàtic sense tocar ni una coma; la vaig intitular: Ulises, no me pises.
»Bé, tirem endavant. Vaig reincidir una i altra vegada, vull dir que vaig seguir escrivint; i vet aquí que un any, el 56, havent enviat una comèdia al Premi “Ciudad de Barcelona”, Esteve Polls, que era del jurat, se’m va presentar a casa i em va demanar la comèdia per estrenar-la al Romea. Calia, és clar, complir un petit for-mulisme: traduir la comèdia al català. La mateixa empresa del Romea em va indicar l’hone capaç de fer la traducció bé i en poc temps, i, sobretot, amb poques pretensions econòmiques. No era jo el primer autor català que es trobava en aquesta contradictòria situació. Més encara, el meu cas es considerava normal i ningú no se’n va estranyar.
L’home que va traduir-me la comèdia al meu idioma era un vellet molt afable i simpàtic, que em va semblar força culte, que es deia Artur Balot i atenia la centraleta telefònica de Ràdio Barcelona. Mai no vaig saber com aquell home, que sens dubte estaba preparat per a càrrecs de molta més responsabilitat, havia anat a parar allà. Mentre accionava les palanquetes de la central, el senyor Balot mantenia converses molt més substancioses que les dels qui parlaven per telèfon, llegia o bé traduïa, emprant el revés dels impresos de l’emissora, potser com una petita i innocent venjança. Poc després de traduir la meva comèdia, aquell vellet era atropellat per un biscúter, un migdia, en sortir de l’emissora, i morí.
La comèdia fou estrenada al Romea a principis del 57 per la Companyia Maragall, amb Maria Vila, Ramon Duran, Castillo i Escalona, Mercè Broquetas i d’altres. Li van posar per títol Partits pel mig, perquè aquest nom va semblar a l’empresa més comercial que el primitiu: Aigua i el senyor Schmid. La crítica em va trac tar força bé, no puc pas queixar-me; fins i tot els del «Bruc⟫ aquells de “la verdad ni teme ni ofende”-em van dir: “Adelante, camarada Fábregas”. Fins i tot a Marsillach va agradar la comèdia, que ja és un símptoma alarmant.
A partir d’aquell moment vaig començar a colla borar a revistes i diaris, i aquí sí que l’elecció de l’idioma era una cosa que no comptava ni poc ni gaire. És veritat que aquells anys llegia força en català i que tenia cons ciència de la gravetat de la meva limitació i adhuc m’a-vergonyia de no saber escriure en el meu propi idioma. Però estava ja llançat per uns carrils i no era fàcil de trobar temps per asortir-me’n. Em feia por que, si em ficava amb el català, el castellà se’m tornaria barbar, i que abans no podria utilitzar literàriament el català hauria de suar tinta, cosa que – diguem-ho entre parèntesi – és el que ara em passa. Per això les meves comèdies següents van ésser escrites i estrenades en castellà, i també els llibres que he anat publicant.
No fa encara mig any em mirava el català amb molta recança; sols un cúmul de circumstàncies diverses em van decidir a tirar la capa al toro, valgui l’expressió per raó d’això mateix que dic. En primer lloc he d’esmentar la insistència amb què m’han encalçat alguns amics els quals han aconseguit que un grup de companys, del qual formo part, ens prenguéssim seriosament l’estudi del català.
Aquests són els fets, però per a un primer treball, per modest que sigui, seria massa poca cosa d’exposarlos rasament, i més si tenim en compte que són uns fets molt particulars, molt privats, podríem dir. Ja he deixat constància que, si m’he decidit de contar-los, és tan sols perquè estan en funció d’una realitat social que s’ha abocat sobre la meva generació, una generació que s’ha trobat les coses tal com són sense tenir dret a piular, convertida en un ramat dòcil, vulgues no vulgues.
Tots sabem quin fet ha provocat l’actual estat de coses, un fet que ha esdevingut d’una importància capital per a la vida espanyola i l’ha sotragada de dalt abaix. I l’idioma català, per una sèrie de circumstàncies que els historiadors tindran cura d’esbrinar, ha estat arraconat.
»Es obvi que la burgesia catalana, l’alta burgesia, que va esventar el catalanisme durant el primer quart del nostre segle i se’n va proclamar capdavantera, es va espantar en veure que aquesta força se li escapava de les mans i esdevenia una arma perillosíssima en poder del poble.
S’erraria, però, qui cregués que hom arriba al català amb una certa rancúnia cap al castellà; aquest antagonisme, en un camp tan net com és el dels idiomes, seria una mostra inequívoca d’estupidesa. El castellà és un idioma sonor, concís, de gran bellesa, a part tota con-sideració d’ordre ètic sobre els esdeveniments històrics que li ha tocat protagonitzar, i hem de convenir que ha acomplert magníficament la seva funció d’esperanto pe-ninsular. El fet que un es lamenti de no haver pogut aprendre el seu idioma al moment que hauria hagut de fer-ho, no l’autoritza, si té dos dits de front, a lamentar-se d’haver hagut d’aprendre l’idioma d’altri; d’igual manera, perquè a un, quan estudiava, l’haguessin afartat de Plató i de Sant Tomàs d’Aquino i li haguessin vedat cu-rosament Darwin i Sartre, per no citar-ne més, no pressuposa que hagi de prendre partit, una vegada ha aconseguit reunir tots els fils a les seves mans, per aquells que li havien estat amagats. (Ni tampoc per aquells que van refregar-li pels nassos, és clar.)
El que és veritablement trist és que un hagi hagut de perdre tant de temps, fer un revolt tan gran, abans de poder conèixer la situació exacta de les coses; com hauria valgut més que no ens haguessin pres la brúixola! Car no hi ha dubte que hauran estat molts els qui s’hau-ran esgarriat guiant-se tan sols pels estels, entre ells tots aquells qui tenen por d’agafar torticoli.
Un hom sap que és l’últim d’arribar a la vinya, que no li queda ni el consol d’ésser l’operari de la darrera hora, que és qui té sempre el paper més brillant i més còmode. Però sí que un ha d’agrair als qui són a la vinya molt abans que ell, que li hagin obert el camí per a arribar als ceps. Aquest breu i senzill treball vol ésser un testimoni d’agraïment; un testimoni que cal esperar que no serà l’últim, per tal com podré expressar-me, en endavant, sempre que convindrà, clar i català: dues co-ses que han estat vedades als qui tenim la meva edat i ja comencem a deixar d’ésser joves.>>>
FRANCESC CANDEL✍️Aquest treball d’en Fàbregas no té desperdici. Que l’idioma català ha estat escamotejat a unes quantes ge-neracions, de moment és un fet. Hi ha qui ha parlat de com caldria crear la necessitat de l’idioma. En una Catalunya bilingüe això és difícil. Les necessitats es produeixen, però no es creen. Aquesta necessitat no existeix, i difícilment existirà. I no s’aconseguirà gran cosa solicitant dependentes que sàpiguen parlar ambdós idiomes o secretàries que dominin perfectament l’idioma català a part del castellà, així com d’altres vegades se’ls exigeix que sàpiguen francès o anglès.
S’està tan acostumat a aquesta oficialitat de l’idioma castellà que no fa gaire se’m queixava un impressor català que a una de les editorials que li subministrava més feina ara se li havia acudit de publicar també en català. Això li portava un embolic. Els linotipistes, catalans o no, estaven habituats al castellà. Treballaven més a poc a poc i s’equivocaven més amb l’idioma català. Del castellà, ja n’han fet una rutina. El veuen sense veure’l. Pensava demanar a aquesta editorial un preu més alt per a la impressió de les coses catalanes. Els linotipis-tes, que anaven a preu fet, li ho demanarien a ell. I tam-bé els correctors, etc. Això és un petita mostra de com estan les coses. Però ara que les publicacions catalanes van de puja és fàcil que els artífexs del llibre els vagin demanant coneixements del llenguatge català, o que ells el vagin aprenent, senzillament perquè ja s’ha produït aquella <necessitat> de què parlàvem abans.*
*El mateix passa amb certs locutors de ràdio que, davant la demanadissa creixent del disc català, han de fer brometa a pro-pòsit del fet de no saber pronunciar o entendre els títols, per tal de dissimular la seva ignorància. Potser ara els caldrà aprendre el català. Vet aquí una altra «necessitat».
El que resulta curiós de tot això que explica en Fàbregas, és que l’escriptor català professional, acabada la guerra, va haver de fer-ho mig al revés. Començà d’escriure els seus llibres en castellà. No tenia altre remei. O això o morir-se de gana. El canvi va ser ardu, cansat i trist. No és tan fàcil passar d’un idioma a l’altre ortogràficament i gramaticalment. A més, calia passar d’un «pensar» a un altre «pensar». Ja sabem què entenem per pensar. Aquests escriptors es van crear una sèrie d’enemics entre molts dels seus tossuts i obstinats paisans catalanistes com era de preveure, més encara si després han perseverat en aquesta altra llengua que les dures circumstàncies del nostre pa de cada dia els van obligar a abraçar perquè el llarg costum va acabar per fer que la dominessin millor i que hi “pensessin” millor.
Escriure és un ofici ingrat, perillós i difícil. Jo he sentit un gran respecte per la dura lluita que van emprendre aquests escriptors que van haver de canviar l’idioma de la seva ploma i tornar a començar, com me l’han merescut les generacions joves que, sabent que es limitaven ells mateixos, crematísticament i expansionalment, s’endinsaren per la difícil sendera de la literatura catalana i hi han perseverat.
Confesso que els no-catalans arrelats aquí hem tingut més sort. Tant si escrivim així com aixà, sempre caurem bé.
*El mateix passa amb certs locutors de ràdio que, davant la demanadissa creixent del disc català, han de fer brometa a pro-pòsit del fet de no saber pronunciar o entendre els títols, per tal de dissimular la seva ignorància. Potser ara els caldrà aprendre el català. Vet aquí una altra «necessitat».
Xavier Fàbregas ha publicat els següents llibres: Los inventos, El hombre, Los dictadores i La conquista del Paraiso. També ha escrit teatre, però d’això ja en parlaren aquest magnífic article.
Xavier Fàbregas i Surroca (Montcada i Reixac, 1931 – Palerm, 1985) fou un escriptor, crític teatral, historiador, assagista i pedagog, cap del Departament d’Investigació, director de la Biblioteca del Museu del Teatre i responsable del Gabinet de Publicacions, de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona des de l’any 1970 fins al 1985 i director del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1980 i 1981. Autor d’una obra molt vasta: uns 3.000 articles publicats en revistes i diaris, més de 50 llibres, adaptacions, edicions, pròlegs, un arxiu personal (6.871 fitxes, 101 carpetes, col·leccions de quaderns d’un total de 6.117 pàgines inventariades), blocs, apunts, notes i dietaris. Tal com afirmava Francesc Candel d’aquesta bastissíma producció en destaca la insòlita diversitat d’un pensament enciclopèdic que, en el nostre tombant de segle, ens fa pensar en Xavier Fàbregas com “un veritable home del Renaixement”. Podem considerar Xavier Fàbregas com l’estudiós del teatre català més rellevant del segle xx, per la seva manera altament renovadora d’analitzar el conjunt de les arts de l’espectacle amb una metodologia moderna, i reconegut també per l’aportació innovadora a l’antropologia cultural. Sebastià Serrano, considerava que “…des de la perspectiva de la teoria de la comunicació, em sembla, que la seva obra (…) era una de les més consistents que es podien trobar no sols en l’àmbit de la nostra cultura sinó del món”. Jordi Coca diu “No crec equivocar-me si dic que Fàbregas és el crític i l’historiador de teatre (i no només de teatre) més complet, més innovador i més sòlid del segle xx al nostre país i un dels més destacats d’Europa, tot i que els més joves no n’hagin sentit a parlar ni sàpiguen què va fer”.
Font: Els altres catalans (1964), Francesc Candel, Edicions 62, Wikipèdia,
BELLATERRA.CAT 