Bellaterra, 26 de desembre de 2025
ELS GNOMS, per Carme Sylva, 1906
I somreia d’una manera que als nens els va entrar por, Barbeta de Ploma va obrir un quartet, i després un altre, i va dir:
-Aquí dormiren Juanito i Federico, i allà Luisita, perquè els mortals sou febles i no podeu passar-vos sense dormir.
Però què delicioses eren aquelles alcobetes! Luisita va veure un llit preciós, molt baix, tou i tou, amb mantetes de llana i ploma, tan calenta i suau com una falda materna. Del sostre penjava una làmpada, la qual va dir Barbita de Ploma que s’apagaria sola quan la nena dormís, i que la despertaria quan fos hora d’aixecar-se. Hi havia, a més, un bany a la cambra, que brillava de net i amb l’aigua clara com el vidre; un armari a la paret per guardar-hi els vestits; un escambell per seure i un costurer moníssim amb tots els seus accessoris.
-Tot això ho he arreglat jo mentre dormíeu a la neu va dir Barbita de Ploma, doncs volem que visqueu a gust i que us trobeu contents en la nostra estada.
Juanito i Federico tenien també llits excel·lents, però el bany estava fora de l’habitació, on es banyaven els gnoms, i el que havia d’adornar el seu quartet ho havien de fer ells mateixos, cadascun segons el seu gust i les seves inclinacions.
La fatiga els va rendir ben aviat i tots tres van quedar profundament adormits.
A l’altre dia van començar a aprendre els seus oficis. Federic va insistir a ser miner, Juanito a ser ferrer, i Luisita va voler aprendre a teixir mantons tan bonics com els que havia vist. Cadascú va ser portat al seu treball, en què al principi es van mostrar molt malestres; però els amiguets tenien tal paciència que reien dels seus aprenents i tornaven amb el major afecte a ensenyar-los la taverna. A Federico no li agradava el seu ofici tant com suposava; aquella feina no era una tasca agradable; a vegades fins i tot sentia haver-ho dit, i ara només pensava a agafar quantes pedres precioses pogués necessitar de tota la vida i escapar ocultament. Després de molt buscar va trobar part del camí que havia recorregut amb Seteta Blava i va temptejant amb cura al llarg del mur de roca; però de sobte, en lloc de l’obertura que esperava, sentia que un ens minúscul li pujava al clatell, li llençava fortament les cames al voltant del coll i començava a espantar-li les espatlles amb uns corretges finíssimes. Federico va arrencar a córrer, cridant, però va ser inútil; malgrat els seus plors, picar de peus, rebolcades i sacsejades, no va poder veure’s lliure del seu misteriós enemigo; aquest seguia ferm, agafat com una palla i sacsejant com un epilèptic. D’on trauria l’ens microscòpic aquella mà de ferro? Federico, retorçant-se de dolor, va prometre que no seria lladre; que obeiria i tractaria d’esmenar-se; però aquestes promeses no tenien cap efecte: els cops redoblaven sense disminuir en força. Finalment Federico no va poder ni cridar ni llorar; li va semblar que és moria i va quedar estès, sense mirar ni tan sols el seu botxí: tal era l’esgotament que sentia. En això va arribar Seteta Blava, el va mirar compassivament, el va carregar sobre les esquenes i el va posar en un bany calent. Al principi li va produir aquest a Federico un nou i intensíssim dolor; l’apallissat va creure que els nans volien acabar amb ell, però de cop va cessar el terrible coïssor de les esquenes i el nen va començar a sentir-se millor. Aleshores va trencar a plorar i va tornar a prometre que seria bo i que dominés els seus mals pensaments per tal que no li fessin treballar a la mina, doncs entre el carbó acudeixen les males idees. Per què no el destinaven a picar feltre, oa treballar en els tallers hidràulics? Ell treballaria en tot, però no a obscures sota la terra. Mentre parlava així, se li anaven guarint les ronxes en aquella aigua pura i fresca; i quan Seteta Blava el va deixar sortir, ja tenia totes les ferides tancades, cicatritzades i sense cap dolor; només sentia debilitat pels passats patiments. Aleshores se li atropellaren al cap una multitud d’idees lletges de venjança, i pregà a Seteta Blava que li digué qui l’havia maltractat tan cruelment. A tal pretensió no va voler accedir el prudent amic, el qual va dir:
-Qualsevol de nosaltres que et sorprengui en una mala acció et tractarà de la mateixa manera. Amb nosaltres no es poden fer servir bromes de mal gènere; som molt condescendents, però castigem sense pietat els mals instints. T’aconsello, com a bon amiguet, que procuris sobreposar-te a aquesta classe de pensaments, doncs he d’advertir-te que abans que t’escapessis ja havíem llegit sobre el teu front el que intentaves fer. Nosaltres tot ho veiem, fins al més ocult i secret que penseu; per això hem tirat sobre les teves esquenes una altra càrrega molt diferent de la que tu imaginaves, i en la qual pensaràs mentre visquis, evitant-te així que tornis a caure en la temptació. Continua treballant una altra mica en el carbó, ja que tu mateix ho vas triar, i quan hagis après t’ensenyarem altres coses. Lamento haver-te induït a la temptació; per això t’he curat tan aviat en comptes de deixar-te amb les ferides que t’haguessin desesperat de dia i de nit; però ara tingues paciència.
Un dia va dir Federico tímidament:
-Quant m’alegraria de veure el sol!
El mateix desig van expressar Juanito i Luisita, i Seteta Blava els va conduir a la praderia i al bosc, on anava a recollir bolets per al sopar. Els nens es van alegrar molt en veure’s en la deliciosa espessor, però aviat van voler tornar a trobar-se entre els nans amb qui els anava tan a demanar de boca.
Juanito i Luisita, ocupats en la seva feina, no havien vist el càstig de Federico, encara que sí que van sentir els crits, que els van espantar molt. Luisita es va tapar les orelles plorant; Juanito va voler acudir a socórrer-lo, però la mirada del seu mestre li va clavar al lloc i no li va permetre allunyar-se.
-Aquí no us passarà res dolent- els va dir l’home-bruc. Si no penséssim només en el vostre bé, no us hauríem portat amb nosaltres. Juanito, agafa aquest ferro, que està al punt; mira quin vermell està: dóna glòria veure’l!
Luisa i Juan es van sorprendre molt en trobar a Federico bo i sa, encara que tan avergonyit, que amb prou feines es va atrevir a dir-los el que li havia passat. El seu bonic vestit de llana estava esquinçat, i, per a més vergonya, el nen va haver de seguir vestint-lo força temps, fins que els amiguets van considerar que el càstig era suficient i li van donar roba nova amb l’afegiment de molt bons consells, que va escoltar humilment. Els punys de ferro dels gnoms tenien admirats als nens, i encara que aquests eren molt més grans que els seus amics, els tenien tanta por que no s’atrevien a pensar res que no fos bo.
El temps havia passat molt més de pressa del que els nens s’haurien pogut imaginar. Juanito, Luisa i Federico s’havien convertit en joves robustos i esvelts, hàbilíssims en moltes professions. Sabien construir mobles i carruatges, cosir i apedaçar-se la roba, teixir catifes, tapissos i admirables teles de llana, com les que havien vist el primer dia. La seva tasca potser no superava els finíssims teixits que feien servir les fades; però, de tota manera, era del més delicat que els homes poden conèixer. La gent jove estava ja en disposició de fundar un poble.
Llavors va descobrir Juanito, a qui ja començava a apuntar el bos, que Luisita era molt bonica. Havia crescut molt i era esvelta i flexible; tenia uns ulls grans, blaus i ombrejats, com llacs adormits entre muntanyes; cabells rossos, que queien, quan els deixava anar, com cascada d’or al llarg del seu cos; el front blanc i espaiós, i la boca somrient oprimia com en estoig de grana dues fileres de dients menuts i blanquíssims.
Joan tenia raó; la que fou nena era ja dona bella, i ell, maldestre, no ho havia notat fins aquell moment, en què semblava que li queia una bena dels ulls. El noi no va poder contenir un profund sospir.
-¿Per què sospires?-li va preguntar una veu molt familiar.
-En realitat no ho sé. Pensava que la Luisita està molt bonica.
-Però això no és motiu de tristesa, sinó de joia.
-Ja ho creo! Si jo sabés el que seria de mi, li diria que fos la meva dona; però tal com estem, no sé si serà bogeria pensar-hi.
-Per què no els ho dius? Si t’estima, casa’t amb ella, que nosaltres ja tindrem cura del vostre futur.
A Joan se li van omplir els ulls de llàgrimes; va agrair el consell i va pensar, en efecte, que havia de parlar amb Luisita. Però això se li feia molt penós, malgrat la fraternal confiança amb què la tractava i que, excepte les hores de feina, sempre estaven junts. Per fi la va convidar a que l’acompanyés al bosc, i van pujar per llargs passadissos espirals fins a sortir a l’aire lliure. Cantaven els ocells, i els raigs del sol, entreobrint suaument el fullatge, brincaven a les rosses crenchas de Luisita, que, resguardada de la llum del dia al cor de les muntanyes, es conservava tan blanca com la flor de la pomera.
-Luisita-va dir Juan per fi, trencant un prollongat silenci.
La jove va mirar somrient al seu company i va dir:
-Joan.
Aquest, llavors, la va estrènyer entre els seus braços, la va besar
i li va dir:
-Has de ser la meva dona, Luisita.
-Amb tota la meva ànima -va respondre la jove amb veu dolcíssima, mirant amorosament a Joan.
I el sol, que va semblar sentir l’alegria d’aquells nens, va vessar tota la seva esplèndida bellesa per la praderia i pels ondulants i rumorosos cims del bosc. Déu els va beneir.
Quan, agafats de la mà, van tornar a enfonsar-se en les profunditats de la muntanya, s’asfixiaven sota aquell les retorçades voltes de granit; van voler sortir de nou a l’aire lliure, i encara que no diguessin res, per no semblar ingrats, els gnoms ja havien endevinat tots els seus pensaments.
-Fills meus- els van dir els amiguets, creiem que heu après ja prou a la nostra companyia i que podeu molt bé fundar llar pròpia. Nosaltres us ajudarem, i no heu de ressentir-vos perquè no ens tingueu al vostre costat.
Els joves van agrair commoguts la bondat dels seus benefactors i van expressar el desig de provar-los la seva gratitud consagrant-se a servir-los, ara que podien ser-los útils.
-No, estimats nens; no necessiteu agrair-nos res, ni treballar per a nosaltres; la millor recompensa que ens podeu oferir és ensenyar a altres el que aquí heu après.
L’únic que no estava content era Federico, el qual s’havia convertit en un treballador hàbilíssim, conscienciós, bo incansable; però que, des que Lluïsa i Joan s’havien proposat casar-se, romania ombrívol i callat; ja ni tan sols mirava a la seva amiga, i quan els nans li van oferir la llibertat es va negar a acceptar-la, dient que totes les seves alegries i satisfaccions estaven dins la muntanya.
Els gnoms ja havien notat que Federico estimava secretament a Luisita; però no ho van donar a entendre i li van agrair que desitgés romandre en la seva companyia.
-Aviat voldràs tornar al teu món -li van dir;-per fi ets un mortal i no podràs viure sense els teus iguals, sense sol, sense camps i sense boscos.
Federico va arronsar les espatlles i va seguir el seu camí. Joan i Lluïsa es van casar poc després, ia penes van sortir del temple se’ls va presentar un anell per guiarlos a la nova llar. El qual va resultar ser una caseta aixecada al vessant de la mateixa muntanya que habitaven els gnoms, i construïda tota ella de granit.
-Veieu, fills meus? Això us ho hem fet nosaltres, perquè us volem com si fóssiu els nostres propis fills. No hem volgut que us allunyeu gaire, i us hem deixat la caseta perquè l’equipeu vosaltres mateixos al vostre gust. Aquí teniu les robes que heu fet durant la vostra estada amb nosaltres; aquí tens el teler que tu vas construir, Joan, i aquestes són les mantes que ha teixit Luisita. Tot el bo us ho hem ide guardant perquè ho tinguéssiu ara a la vostra caseta. Federico us regala tot el que ha fet a la ferreria i que serveix per a la cuina i el celler; i també us mana tota la seva obra de talla, pregant-vos que ho accepteu.
Aquell dia va ser veritablement bonic per als joves, encara que els dominava la tristesa de la separació. Van prometre visitar sovint els seus benefactors, i les primeres labors que van fer les van destinar a ells.
Els nuvis, enmig de la seva felicitat, sentien pena perquè Federico no pujava mai a veure’ls, i Luisa va ser qui va comprendre, abans que Joan, el motiu de tal re-traïment.
Un dia va pujar Seteta Blava a portar-los bolets i per ell van saber que Federico, incapaç de suportar la solitud en què es trobava, havia sortit per a aquelles llunyanes terres on abunda l’or, seguint la inclinació que havia revelat quan era nen: Federico esperava, segons el testimoni de Seteta Blava, amb més si de les muntanyes.
-¡Quina llàstima va afegir l’afectuós homenet que aquest noi no pugui dominar les seves ànsies d’or! Però qui ho sap? Potser sàpiga fer-lo servir quan tingui molt.
Seteta Blava no es va equivocar. Federico va ser un hàbil miner i va tornar al cap d’alguns anys amb la seva dona joveneta, una jove molt maca que només parlava anglès. Es va establir al mateix vessant en què vivien els seus companys, i el primer que va fer va ser presentar la seva dona als gnoms i ensenyar-li tots els tallers dels seus antics amiguets. Poc temps després va començar un moviment meravellós en tota aquella muntanya; i va sorgir un poble que no va trigar a convertir-se en ciutat populosa, i on els fills de Juan i Federico figuraven com les més encimbellades personalitats. En aquella població s’exercia totes les professions i totes les arts, amb tanta intel·ligència que els gnoms estaven bojos d’alegria i de vegades exclamaven, fregant-se les mans:
-Ara sí que hem fet una de les nostres! Cal provar una altra vegada amb els homes; cal començar de nou.
Però no tots els nens es deixaven educar tan dòcilment com els tres primers. Alguns els van proporcionar als gnoms tals disgustos, que avui els diminuts habitants de les muntanyes han renunciat per complet a l’educació de petitons estranys. Diuen, i tenen raó, que la ciutat fundada pels primers és magnífica; que no n’hi podria haver una altra d’igual i que s’havien d’acontentar amb el que havien fet els homes, perquè no sempre es repeteixen les coses agradablement i feliçment en aquest món. Afegeixen que al cor de les muntanyes hi viuen, des de fa molts segles, l’harmonia i la pau; i que el sol ha d’enllumenar coses molt repugnants sobre la superfície de la terra.
Els fills dels gnoms es van fer vells molt abans que els seus benefactors; però, en canvi, van tenir una munió de néts, els fills dels quals, que encara viuen, han oblidat la font de la seva fortuna i l’origen de la seva felicitat.
Els gnoms els ajuden sovint; però en secret, sense que ells mateixos ho sàpiguen. A vegades es troben fet la feina, i com que no poden sospitar la manera de verificar-se la misteriosa transformació, queden sorpresos, i augmenta la meravella quan el rebesavis els parla de la muntanya i dels anells que pul·lulen a les seves entranyes.
-Qui sap-els diu somrient-si us ajudaran, sabent que sou els nostres rebesnéts!
Però els nens d’ara pensen que tot ho saben; que res bay per a ells ocult. I com que el mestre no els diu mai que hi ha habitants a l’interior de les muntanyes, no volen creure semblants llegendes. El tata-rabuelo, mentrestant, somriu pels seus endins i no diu: aquesta boca és meva.
Font: Montaner y Simón Editors, Barcelona,1906
BELLATERRA.CAT 