Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 25/12/2025

Bellaterra, 25 de desembre de 2025

ELS GNOMS, per Carme Sylva, 1906

Calladets, calladets, per no despertar-los, els gnoms van col·locar sobre una mena d’anganelles als fugitius i se’ls van emportar en el major silenci de la nit. Els seus peuets no deixaven el menor rastre, ja que es tornaven i bufaven sobre la neu de tal manera, que s’esborraven enterament les empremtes.

Portaren els infants fins al peu d’una muntanya, i els introduïren en una cova on ningú no l’hauria ocorregut anar a buscar-los. Van deixar que el somni complís la seva benèfica influència; i qui pot descriure l’encant, la meravella que van sentir els nens en obrir els ulls i veure que eren entre els seus amics? Com pintar la seva admiració en contemplar l’espaiosa volta sota la qual es trobaven, resplendent de llum i en on bullia una multitud d’homenets que treballaven afanyosament? Els nens van romandre silenciosos i immòbils, contemplant-ho tot sense respirar amb prou feines i amb els ulls molt oberts. Per fi va xiuxiuejar Luisita:

-Juanito, Juanito, estàs despert? Estem somiant?

-No ho sé, va respondre Juanito en veu baixa. Federic! Federic!

Federico es va fregar els ulls i va respondre:

-Sí, sí; ho veig tot; però vosaltres què veieu?

-Als nostres amics, va dir Luisita.

-Jo també els veig, va afegir Juanito, i a més veig una llum molt gran.

-Jo també, va dir Federico.

-Jo els veig treballar, va observar Luisita.

-Jo també, va dir Juanito.

Els nens es van incorporar i al moment es van veure envoltats per una munió d’anells que els portaven begudes i menjars exquisits; i quan van preguntar als seus protectors que com no s’havien glaçat entre la neu, els gnoms deien somrient:

-Vigilàvem perquè sabíem que veníeu, i no anàvem a consentir que es gelessin els nostres amiguets. No vindran més del vostre poble?

-Crec que no, encara que no ho sé certament va dir Luisita una mica avergonyida en recordar que s’havien escapat i que eren hostes en una casa on potser no agradés la seva visita.

Un dels homenets, que va semblar haver endevinat els seus pensaments, li va dir:

-No aneu amb compte, filla meva; has obrat bé en pretendre alleujar la necessitat dels teus. Sempre hem cregut que vindrien molts més a buscar-nos, doncs hem vist que el vostre llogaret és bastant ingrata; però han preferit tornar a la seva antiga misèria i desig. Ho sentim perquè en aquella ocasió ho vam fer bé, no és veritat?

-Ah, ja ho crec! Allò va ser molt bonic, va dir Luisita.

-Nosaltres estàvem segurs que no ens hauríeu oblidat; perquè el bé que s’ha fet no s’oblida tan aviat va dir Federico.

Els nans es van fer fora a riure, i Luisita va preguntar si podria guanyar-se amb ells la vida per no resultar-los una càrrega.

-Veus? Això està molt bé! -va exclamar un dels gnoms, que tenia una barba llarguíssima. Això m’agrada molt, i ja em cuidaré jo que et donin una feina que t’agradi i que n’aprenguis d’altres que et puguin ser útils. També aquests hauran d’aprendre, doncs no us hem portat aquí per nosaltres mateixos, sinó pel vostre bé, per ensenyar-vos la manera d’arribar a ser rics i feliços. Jo em dic Seteta Blava; truqueu-me així vosaltres quan em necessiteu i acudiré de seguida. Els noms dels altres ja els anireu aprenent poc a poc; som tants que és impossible que els conserveu tots a la memòria.

-Mil gràcies, bon Seteta Blava, va respondre Luisita, que, com a nena, era més espavilada i tenia la llengua més solta que els seus companys.

La missió de Seteta Blava es reduïa a amanir bolets, les quals preparava d’una manera admirable. Els nens havien menjat aquella menja sense saber el que comien; i poc després es disposava el famós cuiner a ensenyar als seus amiguets la manera d’aconseguir que els bolets tinguessin un gust tan exquisit. Seteta Blava havia descobert, a més, el secret de preparar els bolets verinosos de manera que el verí desapareixia, i resultaven saborosíssims com els altres.

Els nens van haver d’acostumar-se a aquell malbaratament de llum que omplia les voltes immenses, sense que es veiés d’on procedia. Enlloc hi havia llums; però la claredat era tan intensa que els gnoms treballaven i veien molt bé fins i tot als racons més apartats.

De sobte va aparèixer un núvol de gnoms carregats amb sacs.

-Veieu? -va dir Seteta Blava, aquí vénen els companys als qui han regalat llana les ovelles: aquestes els deixen passar la mà pels vellons, i el que els queda entre els dits és per a ells; en canvi, nosaltres els regalem herbes que donen excel·lent llet.

-¿I què feu amb la llana? -va preguntar Luisita.

-Ara ho veureu; veniu amb mi.

Els nens van seguir fins a arribar a una magnífica cascada subterrània la força de la qual s’aprofitava per a un molí.

-Mireu. Aquí es fabrica el feltre, cosa que també aprendreu vosaltres. El qui dirigeix tot això serà qui us instrueixi; es diu Batanito i sap més que tots nosaltres. La llana, a les mans, es torna bona per molt dolenta que sigui; la presa entre els seus dits de tal de manera que de seguida la posa suau com la seda. També entén com ningú el rentat, ja que els borrissols surten perfumats de la bugada. Aquests són els obrers, als quals lliura la llana més fina i bella que us podeu imaginar, els quals la teixeixen i fan panyu-los, mantes i xalets, tan fins i de tan delicats colors que cap mortal pot imitar-los, ni a l’Índia, ni a Escòcia, ni a l’Oran, els quals. Els nostres són tan subtils com una teranyina i tan forts que duren segles. Veieu amb quina rapidesa es treballa?

Els nens tocaven els admirables teixits i no arribaven a comprendre com hi havia mans que poguessin teixir-los. Batanito contemplava afectuosament els nens i va regalar a cadascun un vestit de llana, que abrigava tant-to i era tan suau i dúctil que a ells els semblava que no estaven vestits. Luisita va rebre a més un xal preciós, del qual ja no va permetre separar-se mai per com se li adaptava bé al cos. L’alegria va emmudir als petitons, que haguessin oblidat donar les gràcies a Batanito si Luisita no visqués sobre avís, malgrat tot. Però el bo de Batanito no feia cas de les caloroses demostracions de gratitud dels seus amiguets; parlava d’altres coses i els ensenyava com feia servir la cascada, com es movien els molins i giraven les filetes i pujaven i baixaven els fusos; tot per mitjà de laigua. I els telers? Mai no havien vist els nens telers com aquells, que obeïen a l’acte a una paraula de Batanito i treballaven com ell disposava que treballessin. Les llançadores volaven de banda a banda, portades per mans invisibles, i complien en un obrir i tancar d’ulls les ordres de Batanito.

-Tot això ho ha inventat ell, va dir en veu baixa Sentits Blava als nens. És un veritable geni, encara que us sembli tan insignificant; nosaltres sabem molt bé què és i què li devem. Tots l’apreciem molt i ens considerem afortunadíssims de tenir-lo. Les altres muntanyes ens ho envegen.

-Però hi ha a totes les muntanyes homenets com vosaltres?, va preguntar Juanito.

-Ja ho crec! A totes; però també a totes som diferents. A cada muntanya se sap fer coses diferents i admirables, coses que de vegades revelem en somnis als homes bons, i que aquests, en despertar, consideren com a invents propis que passen al món. Nosaltres riem; perquè nosaltres inspirem tot als homes mentre dormen, i tot això ho coneixíem ja quan els mortals vivien encara embrutits, sense la menor idea de la cosa. Seguiu, fills, seguiu; encara us queda molt a veure fins que torneu a cansar-vos.

-Però vosaltres, quan dormiu?

-Nosaltres no dormim mai. Mai no tenim somni ni necessitem repòs; som tan petits que el nostre cos consumeix molt poc. A més tenim fonts reconstituents que de seguida ens tornen les forces quan ens sentim una mica fatigats. Per a nosaltres, fills meus, no hi ha ni ha d’haver repòs; perquè què seria del món si s’aturés l’activitat de les entranyes? Tot es trastornaria. Aquí atiem el foc perquè els homes tinguin els seus manantials calents, i no oblidem gaires coses bones que ja us parlaré. Només cal que nosaltres ens banyem uns minuts en un brollador calent per sortir tan recanvis i vigorosos com abans. Som tan antics com les roques, i desapareixerem amb el món; no som joves, ni vells; formem part de la muntanya, i som tan seus com els manantials i pedres precioses que amaga. Voleu veure el nostre tresor?

Dient aquestes paraules, Seteta Blava va portar als admirats nens per unes grutes i passadissos que amb prou feines eren bastant grans per deixar-los pas; després es va aturar, va apartar una roca i va deixar al descobert grans muntanyes de pedres precioses, que brillaven com si estiguessin il·luminades per dins.

Federico, obrint desmesuradament els ulls, va preguntar:

-¿Teniu també or?

-Or tenim molt, fill meu. Gran part de les nostres parets són d’aquest metall, i com més penetrem a la terra, més or trobem: el centre és or pur.

-¡Llavors vull ser miner!, va exclamar Federico. Seteta Blau el va mirar compassivament i va tornar a córrer la roca, de manera que no es veia ni rastre del buit.

-No hi ha qui trobi el camí per arribar fins aquí, va dir Seteta Blava, i si algú el trobés, no sortiria viu. A nosaltres només ens és permès deixar sortir tant or i pedres precioses com puguin ser útils i profitosos als homes; però res més. Si veiéssiu l’aspecte que ofereix el lloc on es troba l’or, preferiríeu estar amb nosaltres tota la vida! Ja veig que Federico s’ha quedat pensatiu, i que està imaginant el que es pot trobar dins de la terra. Hi ha altres coses que són per als homes molt més necessàries que l’or: hi ha immensos boscos petrificats, que nosaltres vam conèixer en tota la seva esplendidesa i que hem convertit en taulells; ara són totalment negres, i els homes els treuen d’aquestes profunditats i els anomenen carbó, matèria que és més apreciada i buscada que el mateix or. Aquest metall no és necessari a tots, ni tots poden obtenir-ho; però el carbó és d’absoluta necessitat per escalfar-se. Ja veureu com guardem els boscos als subterranis, perquè la pobreta humanitat no mori de fred!

ELS GNOMS, per Carme Sylva, 1906

Els nens van sospirar recordant les vegades que havien patit gana i que s’havien gelat fins als ossos, i van comprendre que, en efecte, el carbó val infinitament més que l’or. Federico sentia, no obstant, una mena de foc que li abrasava les entranyes, i no sabia que era l’avarícia que anava esgarrapant-li per dins. Seteta Blava va comprendre molt bé els seus pensaments i va portar als nens per tals camins que no calia pensar a tornar a trobar les grutes.

Federico seguia amb la seva idea:

Federico seguia amb la seva idea:

-Si jo tingués pedres precioses, seria ric i no nenecessitaria treballar.

Però Seteta Blava, que llegia al front dels nens com si la tinguessin transparent, va dir:

-¿I és tan curt aquest temps?, va preguntar Juanito.

-Cortisimol Què et sembla que és per a nosaltres la vida d’un home, per a nosaltres, que som tan vells com les pedres, molt més vells que el carbó, que ha vist coses anteriors al que els homes anomenen el Diluvi?

-Anteriors al Diluviol, va exclamar Luisita.

-Si, nosaltres som aquí fa moltíssims segles, i n’estarem encara molts més.

-I no voldríeu sortir d’aquesta muntanya?

-No; ens agrada la nostra vida perquè és sorprenentment activa; no tenim ni temps per pensar en si preferiríem una altra cosa; no deixem d’inventar, i vam veure en admirable concòrdia; així és que el temps se’ns fa cortissim. De tant en tant sortim a contemplar la llum del dia, la verdor dels camps i els arbres del bosc a la llum de la lluna. Aleshores ballen els silfs, a qui portem els nostres teixits més bonics, i que ens obsequien amb calzes de flors plens de rosada, que també sabem aprofitar, perquè aquí no es perd res.

En aquell moment van arribar a una volta grandíssima, la major que havien vist fins llavors, i en què hi havia un estrèpit que marejava als nens. Allí fumejaven, resplendien i espurnejaven cent mil fargues; el foc aixecava les seves llengües vermelles per tot arreu, i sonava un ensordidor martelleig; però qui deixava caure els grans martells sobre les encluses? Hi havia molts nans, però aquests només donaven ordres a gent invisible. No se’n podia parlar. Els nens, absorts, només veien sortir bellíssims objectes fosos amb la rapidesa del pensament. Juanito no volia sortir-ne i va declarar la seva voluntat de ser ferrer; l’encantava fer tan magnífiques obres d’art. Setita Blau veia el que pensava i el va deixar reflexionar tranquil·lament, com havia deixat a Federico que pensés en ser miner. Finalment van haver d’abandonar aquells encantadors llocs, i llavors els va dir Setita Blava, que els homes anomenen volcans a les herrèries i tallers dels gnoms; doncs com que no poden baixar a l’interior de la terra, no saben que el que ells anomenen lava no és res més que el sobrant d’aquells tallers misteriosos; és a dir, escòries que no serveixen per a res. Això era, tanmateix, una raresa, ja que les escòries les empraven també molt en les seves construccions subterrànies, tan extraordinàriament belles que els homes no han imaginat mai cosa semblant, ni fins i tot en les seves catedrals i palaus més grandioses.

-Les nostres construccions, va dir Seteta Blava, tenen i afirmen les muntanyes, que sense aquest suport s’escorrerien o s’enfonsarien.

-Aquí teniu al nostre tapisser, que es diu Barbita de Ploma i que us dirà on heu de viure. Perquè, fills meus, hem determinat educar-vos aquí, i quan hagueu après tot el que necessiteu, fundareu un poble al nostre gust, que arribarà a ser tan ric i viurà tan satisfet com nosaltres.

Dient aquestes paraules, Seteta Blava va lliurar els ossos per a Barbita de Ploma, que era encara més petitó que els seus companys i la cara dels quals tenia certa expressió còmica. El nou amiguet els va dir:

-Aneu a tenir un dormitori molt bonic, però heu de guanyar-vos-ho amb la vostra laboriositat; si no voleu treballar com nosaltres, ja us donarem un altre llit.

CONTINUARÀ….

Read Full Post »

Bellaterra, 24 de desembre de 2025

ELS GNOMS

Hi havia una vegada un llogaret molt pobre a l’Eifel, que és la regió més miserable d’Alemanya i al terra amb prou feines prospera una altra cosa que el nabiu. Allà dalt fa un fred que glaça els ossos; udolen els llops; el vent rugeix entre els prims pins; i el terra, amb tantes gelades, està dur com un bloc de cristall. L’hivern és una època dolentíssima; els nens pateixen fred, tenen les mans amoratades i gelat l’estómac, que és buit molt sovint.

Una nit crudíssima d’hivern, i ja en fa molts anys, no hi havia mitjà d’escalfar les llars, i els veïns del llogaret, castanyejant les dents, deien:

-Demà, fills meus, és Nit de Nadal; però qui té diners per comprar una velita, i d’on traurem un arbret de Nadal, quan fins a la més petita estella de fusta és necessària per escalfar-nos?

Els nens no van dir res; però es van estrènyer en un racó plens de tristesa i tremolant de fred, recordant que en èpoques millors havien tingut el seu arbret, que encara que adornat només amb dues espelmes i una poma, almenys recordava la solemnitat del dia. Però aquell any el rigor apretava sense misericòrdia: calia passar gana i fred, i estar a les fosques, perquè perquè cremés el llum no arribaven els diners.

De sobte va passar una cosa raríssima.

Què era allò? De fora es va sentir l’arrossegar de cent trineus, gran soroll de campanetes i fort expulsar de poltres a terra endurit. Tots van córrer a les portes i van creure que somiaven. Què veien? Trineu rere trineu, grans com joguines de nens, i dins d’ells uns homenets petitons que portaven davant arbres de Nadal i munts de paquets. Allí es veien vestits i calçat d’abric, guants i mantons, gorres, jaquetes i altres coses admirables com no les havien vist mai aquells pobres nens. Poc després de la misteriosa aparició hi havia tot el poble al carrer. Ningú suposava que els bondadosos i minúsculs viatges visitessin tan miserable llogaret; tots pensaven que anaven de pas; que només arribaven a reposar, a guarir es contra aquell vent gelat que anunciava una altra gran nevada, i que seguirien després fins a trobar als nens feliços que havien de rebre els regals. Però quina no seria la sorpresa i l’admiració d’aquelles bona gent en veure que davant de cada casa parava un trineu i baixava un anell amb una barba molt llarga i carregat de magnificiències!

Quan el raríssim visitant es va trobar dins de la casa, es va encendre l’arbret per si sol i l’estufa va començar a espurnejar com si estigués carregada de combustible; es va veure brillar les flames on abans no hi havia ni senyals de foc. En un instant va posar l’home-bruc la taula i va col·locar sobre les estovalles un magnífic embotit i una fogassa.

I això va passar a totes les cases del poble, i fins on hi havia molta família, hi va haver en abundància per a tots. El calçat semblava estar fet a la mida de cadascú, així com les robes. Quan els nens es van haver reposat una mica de la seva sorpresa, es van agafar de les mans i van jugar a la rotllana, envoltant la taula. Arreu bullien les olles, acomiadant una olor apetitosa; i quan les bolcaven, veien abundant verdura, cansalada i carn.

Tots preguntaven esbalaïts als homenets: -Però qui us ha manat per aquí? Qui us ha dit la família que som? Com sabíeu l’edat dels nostres fills?

Algunes mares queien de genolls davant dels misteriosos nans; unes altres romanien com a petrificades per la felicitat, sense veu ni moviment; altres ploraven. Molts nens, fustigats per la gana, es llançaven sobre el pa i menjaven ansiosament fins a sentir-se plens. S’afartaven tan poques vegades!

Quan va començar a renéixer la serenitat en els perplexos ànims, la gent va voler preguntar als seus benefactors qui eren, d’on procedien i qui els enviava; però ja havien desaparegut: només quedaven davant de les portes els diminuts trineus, carregats de llenya de gom a gom; els cavallets que els havien arrossegat i que portaven collarets de campanetes, havien desaparegut sense que ningú els sentís.

Aquella Nit de Nadal va resultar esplèndida per a mísera i abandonada aldehuela que ningú no s’acordava en aquest món i els habitants del qual ja estaven tan desesperats que no se’ls acudia ni tan sols demanar socors. Van menjar, van beure i es van escalfar com mai, i els nens semblava que sempre havien estat rotllos: amb tanta rapidesa se’ls van arrodonir les galtes. Això, no obstant, només va durar una breu temporada, al cap de la qual es van deixar sentir les necessitats amb més força. Els vilatans, a qui havia encantat el passat benestar, van tractar de trobar el mitjà de sortir de tan angoixant estretor, doncs van comprendre que havia de passar molt de temps abans que tornessin a millorar.

Un dels nens va tenir la inesperada i felicíssima ocurrència d’anar a buscar als homenets per pregar-los que tornessin a afavorir el poble. Ells recordaven molt bé l’aspecte dels nans; eren d’estatura poc més gran que la seva, feien servir llargues barbes i mantigueu-los i caputxes de cuir; portaven un fanalet al costat i una destral pendent del cinturó. Sí, n’hi havien vist molt bé els pocs nens que no havien posat tota la seva atenció a l’arbre ni als obsequis. Tres d’aquests nens es van mirar com embadalits. La veritat era que ningú no s’havia recordat de donar les gràcies. I amb quina cara anaven a demanar més favors? Però la mare d’un havia emmalaltit, el germanet de l’altre s’havia mort, i el pare del tercer s’havia fet malbé  una cama amb la destral, la qual cosa li impediria sortir a treballar durant alguns mesos.

Els nens eren Juanito, que tenia onze anys; Luisita, que en tenia deu, i Federico, que en tenia nou. Tots tres es van vestir amb els vestits amb què els havien obsequiat els nans, doncs pensaven que així serien reconeguts més fàcilment; i es van posar en camí sense dir res a ningú, perquè els seus pares no malmetessin tan excel·lent propòsit. Quan, aquella tarda, van veure aquests que els nens no tornaven de l’escola, van perdre la tranquil·litat i van sortir a buscar-los. La neu havia fet un mantell sobre les seves empremtes, i seguia caient tan copiosament que tots van suposar que els nens no s’havien pogut allunyar i que s’havien resguardat en alguna casa del camí. Tot el poble els va buscar i els va cridar a crits fins a la mitjanit; finalment es va tranquil·litzar la gent pensant que ja els portarien del proper llogaret, doncs eren bastant grans per saber dir on vivien els seus pares. Els altres nens havien promès no revelar a ningú el secret dels seus camarades, i van complir la promesa per temor a ser castigats. Els nostres tres viatgers van continuar caminant tota la nit. No tenien ni tan sols una monedita de coure; però imaginaven trobar els homenets abans que clarejés i no volien pidolar mentre no els fos molt necessari. El poble es va enfonsar novament en la seva anterior misèria; ningú no trobava el mitjà d’extirpar-la o, almenys, d’aturar-la. Els absents no van tornar; ningú els havia vist, ni havien parat enlloc; només es va saber que en una hisenda molt llunyana havien demanat una mica de pa i llet, dient que havien estat enviats a buscar certa cosa que ningú va entendre què era.

Per fi va deixar la gent de buscar-los, perquè cada vegada se’n parlava des de més lluny; fins que ja no es va sentir res, i els mateixos pares els van donar per perduts. Suposen alguns que s’haurien quedat adormits pel camí i que s’havien gelat sota la neu, i afegien que així que vingués el desglaç es trobarien els seus cadàvers. Però va venir el desglaç i va arribar la primavera; es van cobrir de verdor els arbres; els camps van deixar veure les seves miserables tiges, i les patates i els naps amb prou feines van mostrar unes tristos fulles; i dels nens no se’n va veure cap rastre.

S’havien dormit, en efecte, sobre un gran llençol de neu; s’havien adormit abraçats, comunicant-se els uns als altres la calor dels seus propis cossets; i no se’ls hauria trobat mai si els nans, els misteriosos gnoms protectors, s’oblidessin alguna vegada dels qui han rebut els seus favors. Però no; els gnoms surten de les entranyes de la terra a veure si han produït fruit els seus dons; i movien tristament els seus caps blancs quan veien que els vilatans continuaven sense sortir de la misèria, sense saber com arreglar-les ni tractar de recuperar el bé que van gaudir una vegada i que havien perdut. Un dels gnoms vigilava secreta i contínuament el llogaret, per comunicar als seus companys tot el que passava. Aviat van saber que havien sortit tres nens a la recerca dels únics amics que coneixien. Els van deixar caminar prou per allunyar-los d’aquells llocs i que es creguessin completament perduts; i quan els febles caminants, morts de cansament, es van deixar caure sobre la neu, pensant que era preferible que morissin abans que no pas tornar a casa seva amb les mans buides, ja caminaven els gnoms pels voltants. A més, els nens no haurien sabut tornar al poble; havien perdut la senda i al lloc on es trobaven ni tan sols coneixien el nom de tal llogaret. CONTINUARÀ

Font: Montaner y Simón Editors, Barcelona,1906

Read Full Post »