BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 19 d’agost de 2025

“Som al cor d’estiu, al pet de la calor. I immersos en la calor, dos dels gaudis gustatius que més cerquem els humans són la beguda fresca i els gelats. Tot i que se’n pot consumir tot l’any, de beguda fresca i de gelats, el seu consum augmenta a l’estiu, el temps que més ve de gust prendre’n”.

Josep Espunyes ✍️ Als segles XVI, XVII i XVIII, el poble català gaudia del benefici del fred gràcies a la indústria del gel. Una indústria potent i molt estesa al país —amb pous de gel a Cortiuda, Peramola, Arfa, Oliana, Lavansa, Isona, Talarn, Solsona, Pinell, Guissona, Torà…—, però que s’acaba quan desapareix la dita «petita edat de gel», a mitjan segle XIX.null

Aleshores, als pobles no tenen cap altre remei que refrescar les begudes —aigua, vi, gasosa, cervesa— a la serena de la nit o al celler de cada casa, l’indret més fresc. De vegades, però, si la beguda era aigua per a dinar o bé sopar, s’agafava un càntir —els de Verdú manaven— i s’anava a cercar directament a la font, si era a prop de casa. La frescor natural que aquestes begudes regalaven al paladar produïa una sensació de plaer deliciosa. Una sensació de plaer que avui, avesats com estem al fred artificial, el nostre paladar ja no cuida notar.

A les grans ciutats, en canvi, quan s’hi acaba el gel natural cuiten a fabricar-ne d’artificial —la nevera hi arribarà alguns anys més tard, coneguda primerament com «cambra frigorífica»— i a comercialitzar-lo. Una de les primeres indústries catalanes que va començar a fabricar gel en quantitat, a la darreria del segle XIX, va ser l’empresa Folch, Albiñana i Companyia, instal·lada al Poble Nou de Barcelona.

A la nostra comarca, l’Alt Urgell, el gel s’hi torna a fer servir, pel que fa a refrescar la beguda, quan cap a la dècada 1930-1940 en comencen a fabricar a la Seu d’Urgell l’empresa RILSA i en Josep Boniquet. L’empresa RILSA, que ha de menester el gel per a refrescar la llet i conservar el formatge, també distribuirà gel, mitjançant els camions de recollida de la llet, als pobles de la rodalia de la Seu i als més allunyats, com ara Taús, Oliana o Peramola. El gel hi arribava encabit en gruixudes caixes de fusta de pi, amb palla a dins a tall d’aïllant, i destinat a fondes, cafès i tavernes. En Boniquet, en canvi, proveirà de gel la Seu d’Urgell mitjançant la venda directa al client o bé distribuint-lo casa per casa amb un ruquet i un carro que menava el Carboner —renom d’un ex-carboner—. 

A la nostra comarca, l’Alt Urgell, el gel s’hi torna a fer servir, pel que fa a refrescar la beguda, quan cap a la dècada 1930-1940 en comencen a fabricar a la Seu d’Urgell l’empresa RILSA i en Josep Boniquet

Cap al 1950, el Pepe del Carnisser —renom de Josep Reig— també va muntar una fàbrica de gel a Oliana. En aquells dies, aquesta població era tot un esclat de vida, amb un cens que s’acostava als 1.800 habitants, arran de la gent que hi havia vingut d’arreu de l’Estat per treballar en la construcció del pantà.   

Un gel artificial que tot seguit donarà volada al consum de nous refrescos estiuencs, com ara els famosos Danzón, Sandaru i Trinaranjus, que arriben de fora. El Danzón, que en un anunci de La Vanguardia es qualifica «de resfresco delicioso y agradable por su aroma y sabroso paladar», tenia diversos gustos —de cirera, de llimona, de taronja, de pinya, de préssec—, mentre que el Sandaru només era de tomata, de llimona i de taronja. Fa anys que han desaparegut del mercat, tant l’un com l’altre. En canvi, de Trinaranjus encara se’n despatxa, per bé que en un envàs diferent de l’inicial, molt original. El nom de la beguda provenia del seu contingut: el suc de tres taronges.

Ara bé, un refresc estiuenc molt demanat als cafès i tavernes de la Catalunya de mitjan segle XX va ser el suau —potser més conegut i tot per «soldat»—, que tant consumia un jove de vint anys com un padrí de setanta. Avui, tanmateix, d’aquest refresc no se’n serveix gaire perquè ben poca gent en demana. Consisteix en cafè, sucre i gasosa fresca, amb molta bromera en barrejar-se, a causa de la reacció del sucre amb el bicarbonat sòdic de la gasosa, que desprèn diòxid de carboni. Hi havia qui donava un toc final al refresc amb un polsim de cacau, canyella o vainilla.

Ara bé, un refresc estiuenc molt demanat als cafès i tavernes de la Catalunya de mitjan segle XX va ser el suau —potser més conegut i tot per «soldat»—, que tant consumia un jove de vint anys com un padrí de setanta

La gasosa, que acabem d’esmentar, va ser la primera de les begudes refrescants carbonatades que comercialment va fer forat de debò. Se’n bevia a casa i se’n bevia als cafès i les tavernes. Un consum elevat que va donar peu a la creació d’una fàbrica de gasoses, juntament amb sifons, a moltes poblacions catalanes mínimament grans. A l’Alt Urgell, hi van treballar la del Ramon Nadal i la del Joan Argerich, totes dues a la Seu —l’Argerich era d’Organyà, on també envasava sifó—; la del Domingo Flotats, a Nargó, i la de l’Enric Barber —renom d’Enric Bullich, barber d’ofici i pare del conegut cuiner Josep Bullich—, a Oliana, que envasava gasosa i sifó per concessió del Nadal de la Seu. En Flotats, a Nargó, a més d’envasar gasosa i sifó també va crear dos refrescos, un de taronja i l’altre de llimona. «Un Flotats de taronja» —o «de llimona»—, deien els nargonins quan en demanaven.

Unes indústries que tot i ser locals oferien al client un producte —gasosa, sifó o refrescos— d’una gran qualitat, reconeguda per la mateixa gent de la comarca i per la que venia de fora i el tastava. Avui no creiem que poguessin oferir aquell producte. La primera matèria, l’aigua, no té la mateixa qualitat ara que llavors.

Afegitó I

En la foto que il·lustra l’article, l’ampolla de gasosa porta la llegenda, gravada al vidre: «Argerich. Seo de Urgel». La prova inqüestionable, doncs, que l’Argerich fabricava a la Seu i que a la foto no s’aprecia.

Afegitó II

Un altre refresc estiuenc casolà que es consumia força a la Catalunya proletària —és a dir, d’extracció pobra—, tant a les grans ciutats com a qualsevol poble de la ruralia, era un got d’aigua fresca, una culleradeta de sucre i un raget de vinagre. Una gent pobra, sí, però que sabia molt bé què es feia. Una de les propietats del vinagre és la de ser refrescant.

Pel que fa al nom de «suau» de la beguda de cafè, sucre i gasosa que hem esmentat suara, pot ser que provingui de l’associació amb el terme Zuavo, el nom amb què es va comercialitzar la beguda inicialment. Però com que «zuau» també era el nom d’un soldat algerià al servei de França, el nom del refresc ben aviat va passar, probablement per associació d’idees, de ser «suau» a ser «soldat», que és el que en realitat era un «zuau».