BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 3 de juny de 2025

“Amb motiu de la inauguració oficial del passatge que porta el seu nom a Bellaterra, s’edita la seva narració «El solei de can Domènec», que obtingué el Premi en Prosa als Jocs Florals de Bellaterra l’any 1952”.

NOTA BIOGRAFICA

Joaquim Buigas i Garriga va néixer a Barcelona el 12 de juliol de 1886. De molt jove es traslladà a Amèrica, on, ultra capacitar-se en l’organització agricola i ramadera, co-negué totes les sensacions de l’aventura a través de nom-brosos viatges i caceres. D’aquesta part accidentada de la seva vida nasqué l’escriptor; «La illustració Catalana», «La Veu de Catalunya i altres publicacions donaren àmplia acollida a les seves cròniques, a les quals seguiren narra-cions més d’estil literari però no menys viscudes quant als escenaris i als tipus de les més diverses latituds. De retorn a Catalunya, de més a més de desenrotllar una gran acti-vitat en les més diverses creacions entre les quals el famós «TBO», el periòdic amb el nom del qual es designen avui totes les altres publicacions similars-, publicà diver-sos volums de «Contes i narracions» i altres reculls -«Pas-sant l’estona», «Proses selvàtiques», «Croquis americans», <<<De tots colors», «Un grapat d’històries», «De la rambla a l’Argentina», «Quasi tota la veritat», etc., que acrediten la seva ploma com una de les més ben dotades en el camp de la narrativa catalana.

Amb motiu de la inauguració oficial del passatge que porta el seu nom a Bellaterra, s’edita la seva narració «El solei de can Domènec», que obtingué el Premi en Prosa als Jocs Florals de Bellaterra l’any 1952.

6 de juliol de 1980.

EL SOLEI DE CAN DOMÈNEC

Un grapat d’anys endarrera, aquest indret on avui hi veiem Bella-terra, no era gens conegut i poquíssima gent el petjava. Els pagesos del veïnat l’anomenaven el solei de can Domènec».

Atalaiat del Tibidabo o des de qualsevol altra serra circumveïna, no oferia pas cap tret especial per cridar l’atenció i es confonia amb el paisatge gris i fat de la monotonia vallesana, d’aquest vast semi-pla clapejat de boscos i conreus, solcat per xaragalls, torrents i rieretes. Mes, esguardat de Cerdanyola estant, que per la seva proximitat feia que els ulls sovint s’hi fixessin, adquiria un panoràmic relleu no mancat de certa atracció. Des del pla nivell es veia bon xic més alt, accidentat i atapeït de boscos, assolint un mig aspecte de muntanya llunyana i feréstega. Començava més enllà de les terres del castell i tenia com a únic senyal de vida humana la masia de can Domènec teulada a dues aigües, façana esblanqueïda, un paller, dos xiprers… al terme d’un torrent vorejat de pollancres i bo arredosada al peu d’una sèrie de turonets que anant-se sobremuntant entre valls i barrancades arribaven a la serralada que, tallant l’horitzó, partia les hisendes de can Fatjó i can Camps.

Per tots els indrets, enllà d’enllà no s’hi clissava cap habitacle i la meitat de les vegades ni una ànima vivent. Era una extensa clapa de boscúria creuada per desdibuixats corriols, esfondra-des carreteres de gavella i per un camí -llevem-nos el capell sagramental. Hi planava la més completa solitud; però, en canvi, s’hi explaiava a pleret la vida selvatica com en cap altre lloc dels encontorns. La flora i la fauna del nostre clima hi arrelava i hi vivia com en terreny privilegiat. Per les carenes, les plantes més odorants farigola, romaní, espígol… a mig aire; per entre els pins, alzines i roures, els arços, els ginebres (els nostres bells conífers), els arboços… Per les obagues, la coscollina, el matafull, el galzeran, les falgueres i ufanoses eures i vidalbes -les nostres lianes arrapades als troncs seculars… Allí s’hi encauava el teixó que de nit davallava als conreus baixos, per ses timbes s’esmunyia la gineta, al fons de l’espessedat hi miolava el gat mesquer, l’esquirol saltava de pi a pi. A hora tardana, entre les dues clarors dels crepuscle, la guilla amunt i avall glapia els conills… Arreu xiscles, cantarelles i brogit d’ocells. La perdiu escotxejava pels turons, l’àguila volava baixa i de nit, quan les tenebres ho engolien tot, de fondalada a fondalada s’oïa ressonar l’acorador plany de la cabra boja…

A l’hivern hi havia prou redosos contra el llevant, la tramuntana i el gregal; de vegades el xaloc enviava alenades caldes i el sol hi enviava els seus raigs i de lluny es veia com hi queien de ple. i d’aquí venia el nom ben adquirit de solei…

Un bon dia els esbufecs i trepidació d’un tren que passà brunzent entre el solei i la masia profanaren la tranquillitat millenària del condormit indret. Més ençà el comboi s’hi aturà enfront d’una escaient estació a tall de torreta amb el seu jardinet i batejada amb el nom de Bella-Terra. Era tan polida i alegroia que convidava a baixar-hi. I aviat, com per art d’encís, per entre la pineda hi hagué una brollada de torretes amb les teulades rogenques, talment molsuts reigs ben assaonats. Hi acudiren estiuejants, excursionistes, caçadors, caragolaires… I vet aquí que l’aïllat oasi on la solitud hi planava i la vida selvatica s’hi expansionava a pleret, esdevingué una atractivola colònia forestal o, millor, di-guem-ne ciutat jardí (fa més bonic). Aleshores, les perdius cotxejaven de més lluny, els conills sols s’atrevien a deambular de nit, el teixó féu una grossa marrada per baixar al pla, la guineu manefla, bo i asseguda al cim d’un turó, contemplà astorada la insòlita transformació del seu feu, i l’àguila ex-sobirana del lloc planejà més amunt, quasi a frec de boires.

Joaquim Buigas i Garriga