BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 11 de maig de 2024

“De la Plaça de Catalunya a Les Planes el viatge agafa totes les característiques d’una proesa digne de cronometratge, de calvari perfecte i sense atenuants”.

DIUMENGE A LES PLANES

Els dissabtes, al despatx, el magatzem, la fàbrica o l’oficina, aprofitant-se d’uns segons d’absència obligada del que vigila, dringa invariablement una veu que proposa, amb aires d’haver fet la gran descoberta :
-I si demà anàvem a passar el dia a Les Planes?
Immediatament sorgeix la colla, se’n designa el «cap», s’escull el punt de concentració dels espontanis excursionistes (!); la iniciativa, en fi, pren forma i resta sotmesa a una organització determinada.
L’endemà tot plegat es converteix en un equip de pantalons blancs, unes quantes bandes d’excursió pèssimament cenyides, uns quants turmells de noia creuats amb la veta blanca de l’espardenya, uns «pullovers>> descolorits i heroicament passats de moda, el matrimoni feliç i pantagruèlic que a còpia de fontades i costelles a la brasa ha arribat a posseir una idea pròpia sobre l’excursionisme, atapeint-se platxeriosament davant les finestretes dels Ferrocarrils de Catalunya.

Ja a l’andana i un cop obertes es portes automàtiques, els vagons es farceixen vertiginosament de gent, coves de menjar i un xivarri tant o més important que la gent i e’s mateixos coves de menjar. L’atmosfera esdevé, en justa conseqüència, particularment espessa i perfumada de brillantina de baixa qualitat.

De la Plaça de Catalunya a Les Planes el viatge agafa totes les característiques d’una proesa digne de cronometratge, de calvari perfecte i sense atenuants.

Els revisadors opten sempre per aquell posat fatalista davant del qual el més prudent i recomanable por als passatgers són aquells circumstancials i no precisament comprometedors mots de comprensió:

-Vostès, els pobres empleiats, en dies així deuen arribar al vespre allò que se’n diu rebentats…

L’empleat sempre abaixa un moment les parpelles amb la desolada identificació del que comprèn que li acaben de posar el dit a la llaga.

Els que, degut a les empentes, es veuen obligats a resignar-se a les quatre parets austeríssimes de la «perrera» per a fer el viatge de Les Planes, procuren, si més no, treure un brillant partit de la seva situació humorísticament privilegiada. Els més discrets ho celebren amb acudits més o menys aguts (predominen els darrers), que tenen la delicadesa de no fer-vos-els escoltar a desgrat. Els altres – els indiscrets, s’entén procuren excellir en les més intrincades imitacions animalístiques, i a voltes fins arriben a fer-se mereixedors de sinceres i prolongades rialles d’admiració.

Potser és per això que el que signa aquestes ratlles sempre que en un espectacle de circ, o en un simple programa de varietés, descobreix un hàbil imitador de lladrucs, posem per exemple, hi associa invariablement el record d’aquestes «perreras>> dominicals, atapeïdes de públic, del tren de Les Planes.

Fóra curiós que un dia, un d’aquests repòrters per als quals l’ofici no sembla oferir entrebancs, arribés a demostrar-nos d’una manera evident el nombre de remarcables i excellents imitadors de grinyols animalístics que varen sentir-se posseïts, per primera vegada, s’entén, d’aquest do de la natura tot viatjant dins un d’aquests modestíssims compartiments destinats al transport de la fauna canina.

Sovint, quan us entreteniu elaborant l’itinerari d’alguna excursió, hi ha qui us interromp les oracions per a demanar-vos: -Ja hi trobarem alguna font?

Evidentment, per un excursionista o simple aficionat a les arrossades sota els pins, una font és una cosa que satisfà plenament totes les ambicions d’un dia passat lluny de l’asfalt de la ciutat amb totes les grisors i misèries de la vida de suburbi compreses.

I bé, a Les Planes aquest problema de sunia transcendència fou d’immediata i sorprenent solució. Els propietaris de bars i restaurants, amb el cop d’ull infallible que so’s proporciona una gelosa vigilància del calaix, comprenent que una simple font d’aigua corrent, amb les corresponents pseu-do-propietats medicinals pomposament anunciades, podria convertir-se perfectament (i no és joc de mots) en una admirable font d’ingressos, cuitaren a furgar la terra i a sollicitar la collaboració del primer lampista.

En l’actualitat, mig per obra dels cartells anunciadors, mig per obra de la superstició popular que penja prestigioses teranyines damunt les coses més banals i absurdes, a Les Planes hi ha fent, naturalment, les excepcions del cas un prodigi d’aigües medicinals (amb el corresponent comptador) que fan les delícies dels addictes a aquelles escaients contrades i que adhuc han sabut conquerir-se un lloc d’honor en bon nombre de taules de la nostra petita burgesia.

Tanmateix, ací i allà, la fe segueix avançant pausadament, tot obrint-se pas amb la mística blancor del seu bastó de cec…

Cada diumenge Les Planes es desvetlla amb el fum blau de les primeres costellades. A voltes aquest fum s’hi remarca tan prodigament que fins arribeu a confondre amb la fina boirina matinal entelant el perfil de totes les coses. Sota el verd tendre dels pins, contrasten unes colles bigarrades esquinçant l’apacible pau de la muntanya amb un tros pèssim d’entonació de qualsevol cuplet del moment. El xivarri, però, el dinamisme àcid i pintoresc dels que transiten joiosament per Les Planes nо aconsegueix la seva màxima maturitat fins als voltants del migdia, quan l’aire us arriba embolicat amb les olors coents dels sofregits que espeteguen furiosament dins les cassoles de terrissa. Llavors aneu veient:

Un senyor amb guardapols quina estupidesa el guardapols quan no compta amb el teló de fons d’uns prestatges que el justifiquin! bufa, grotesc, de quatre grapes, uns troncs que semblen disposats a abrandar-se.

Una parella d’enamorats s’endinsen cap al bosc, les mans enllaçades, a la recerca d’un feix de llenya i que en alguna cosa bé podem permetre’ns una certa experiència, retornaran sense feix de llenya.

Sota la coberta canyes i fullaraca d’una font, dansen diverses parelles al compás de la música sincopada d’un manubri ple de xacres que tracta de ressuscitar, disgraciosament, els moments més ensucrats de qualsevol sarsuela sobrevivent del segle passat.

Plora una criatura des del fons d’un cove.

Passa un pom de noies cantant una cançoneta castellana d’una carrineloneria incontestable.

Tres mitjos excursionistes diem mitjos perquè les bandes i els pantalons d’excursió confraternitzen amb el capell i l’americana de carrer que completen llur indumentaria discuteixen sobre les possibilitats de l’Estatut, tot infiltrant al greixós bot de vi un alarmant moviment de circumvallació. Les noies del trapezi xisclen amb les cames al vol.

Aquesta és l’hora de les confidències i de solidificar amistats. -No li sobraria pas un retallet de ceba a vostè?

Al cap d’una estona i quan la ceba ja deu haver complert abastament les seves altes funcions culinàries, la generosa donant es creu en el dret d’encetar una conversa entre monotona i familiar:

-Al meu marit, aquí on el veu (l’alludit enretira els ulls del diari com pressentint l’excessiva intimitat de la confidencia) l’arrès li agrada ben cruet. Encara el so groc d’un acordeó (la frase és d’En Josep Pla) que us l’imagineu cargolant-se com un gat mandrós i sensual. Els trets aixafats del tir de colom ressonant dins una fondalada.

Per entremig d’unes branques de pi desesperat constateu el lliscar del tren elèctric, talment una prodigiosa joguina mecànica. Uns xicots amb samarreta d’esport i pantaló blanc literalment beguts treuen ingènuament el cap des de les escenográfiques altures d’una avioneta de fotògraf. Algú que tracta de posar una mica de concordia entre els que juguen al camp de futbol xiula enèrgicament, amb la clàssica energia del que lluita inútilment per imposar-se.

Per una associació d’idees que no creiem necessari exposar, tot plegat, tot aquest ambient fresc i generós que es respira a Les Planes us actualitza el record de les millors teles d’En Colom. Es un record, però, estilitzat i que contrasta eloqüentment amb els ribets de fals modernisme i d’aplec mistificat que us ofereix qualsevol indret dels més concorreguts de Les Planes.

I és que des del punt de vista purament pintoresc o simplement decoratiu, sempre esdevindrà més graciosament alada una multitud sobreeixint sota la vela blanca i lluminosa d’una tartana que no pas una altra multitud numèricament superior, abigarrant-se geomètricament en una vulgar andana d’estació.

El progrés tendeix a l’estendardització més despietada i en la seva vertiginosa conquista no existeixen concessions ni per a pàtines més venerables ni per a les velleitats més tèbiament perfumades de pergamí i auca vuitcentista,

Fet i fet, aquesta és, potser, l’única objecció seriosa i vagament sentimental que pot velarnos el clixé optimista de qualsevol diumenge passat sota l’ombra dels pins de Les Planes.

MANUEL AMAT

Font: Revista Mirador, nr.177, 23 juny 1932, Biblioteca de Catalunya