Bellaterra, 13 d’abril de 2025
“El telèfon és el gran enemic de la tranquil·litat d’esperit que demana un àpat decent. Si us veieu amb cor de desconnectar-lo, us felicito. Si contesteu, i l’intrús us pregunta si esteu dinant o sopant, digueu sempre: «sí>. És l’única possibilitat d’escurçar la interrupció”.
JOSEP MARIA ESPINÀS|Proposo una relació de coses i fets que caldria evitar quan estem disposats a fer un àpat amb una mica de respecte pel menjar o per nosaltres. Quan s’ha de menjar en un salt», deixem-ho córrer. Ara: si tenim el temps suficient, i encara que no sigui massa volem fruir-lo, hi ha unes quantes precaucions que serà bo de tenir en compte.
1. Suprimir tota mena de música. No us diré que, tot sopant al port napolità de Santa Lucia, una breu aproximació dels guitarristes-violinistes no sigui, a més de típica, agradable, però en el cas que és el que aquí tractem d’un àpat familiar o d’amics la música és so-brera, i no cal dir si és mecànica. Aconsellaria també de suprimir-la encara que hom mengi tot sol. Cal suprimir-la no tan sols perquè pot destorbar la conversa, que en un àpat compartit és bàsica, sinó perquè pot distreure lamentablement l’atenció del paladar. Si no ens veiem amb cor de trobar prou companyia en la visió de les matèries i els colors, en la percepció d’olors i de gustos, en la pròpia consciència dels subtils plaers del menjar i del beure, és que simplement ens alimentem.
2. Atenció a les flors, especialment si són flairoses. Si les tenim massa a prop poden molestar. Altres elements vegetals que no influeixin sobre l’olfacte i no interfereixin la visió dels comensals són, en principi, més aconsellables.
3. Les copes per al vi han d’ésser perfectament transparents, no de vidre de color, tant les de vi blanc com les de vi negre. El vi, l’hem de «veure>> abans de <beure’l>. El color d’un vi ben fet i al punt és una meravella que no hem d’emmascarar; convé que hi vegem els reflexos de la llum. No omplim la copa del tot, no pas perquè faci més fi, sinó perquè quedi un espai en el qual les aromes del vi puguin manifestar-se i condenar-se.
4. Cal evitar l’excessiva acumulació de menjar en un plat. Hem de poder treballar còmodament amb la forquilla i el ganivet, sense haver de patir pel risc d’expulsar del plat una part del menjar cada vegada que tallem.
5. En les amanides que no són estrictament vegetals, cal servir l’ou dur, els embotits, el pernil, etc., amb una suficient separació de l’enciam, el tomàquet i tot allò que ha d’ésser amanit. Això demana dos platets, o al-menys un plat prou ample. Perquè cal evitar que l’oli, i no cal dir el temible vinagre, impregni si l’amanida és barrejada sol passar els embotits i en desfiguri el gust.
El manament bàsic en aquest apartat és: mai no amanireu l’amanida d’un altre.
6. No fumeu entre plat i plat. En un sopar una mica solemne a la vella Anglaterra vaig passar molta vergonya. Tot i l’advertiment d’aquesta norma gastronòmica social, dos periodistes espanyols van encendre els inevitables cigarrets. A l’hora del cafè, i arribat el moment que qui presideix l’àpat s’alça de la cadira i enlairant la copa expressa la tradicional salutació a la reina i diu, segons la fórmula clàssica, «senyores i senyors: poden fumar», vaig haver d’escoltar que deia, amb un impassible humor: «senyores i senyors, poden continuar fumant».
7. Si teniu la desgràcia d’haver de compartir l’àpat amb una persona xerraire, el remei és difícil. Hom es pot fer el sord fins a un cert punt. Interrompre la loquacitat amb la pregunta és que no tens gana?» o «no t’agrada, potser?>> pot donar algun resultat si l’altre no és un obtús total.
8. El telèfon és el gran enemic de la tranquil·litat d’esperit que demana un àpat decent. Si us veieu amb cor de desconnectar-lo, us felicito. Si contesteu, i l’intrús us pregunta si esteu dinant o sopant, digueu sempre: «sí>. És l’única possibilitat d’escurçar la interrupció.
Suposo que queda clar que totes aquestes precaucions i d’altres que podríem afegir-hi- no són vàlides, només, en el cas d’un àpat important; convé de tenir-les en compte, també, en les nostres menjades més modestes. I la màxima perfecció consisteix a esborrar del nostre cervell qualsevol preocupació tot just seiem a taula. Abans de dur-nos la cullera o la forquilla a la boca, l’última reflexió no gastronòmica ha d’ésser aquesta: si tinc un problema important, ja me’n recordaré després de dinar. Per tant…
Font: Del rebost i de la taula, 1985, Josep Maria Espinàs i Massip, Editorial Pòrtic,
BELLATERRA.CAT 