Bellaterra, 10 d’abril de 2025
“Bé, un dia de l’estiu de 1934 estàvem de xerrameca a la terrassa de l’Hostal de Sant Pancràs, quan el Sr. Bartomeu ens va acusar d’apatia: ens digué que si nosaltres volíem podríem tenir una pista de tennis; ell ens facilitaria els terrenys que tenia darrera de l’Hostal, però nosaltres hauríem de cercar els diners per la construcció de la pista“.
ARTUR VIDAL I SOLÀ|A l’any 1933, Bellaterra, creada el 1929 aproximadament, creixia lentament perjudicada per la crisi econòmica d’aquells anys. L’Hostal Sant Pancràs era el nucli central i social indiscutit. La Societat Urbanitzadora Fomento de la Vivienda Popular, S.A. havia construït unes set o vuit torres per donar aparença de moviment i que després va vendre.
La majoria dels colonitzadors, començaven per fer-se llogaters dels pisos de l’Hostal i després d’una experiència inicial compraven els seus solars i s’hi feien la casa i jardí. Els joves, i jo era un dels joves, no teniem altre esbargiment que fer un passeig per la urbanització i rodalies, anar a l’estació a veure com arribaven els trens, anar amb bicicleta i les tertúlies a la terrassa de l’Hostal Sant Pancràs i els dissabtes anar a les festes una mica picants que es feien a l’Hostal, els més grans.
La propaganda, enlluernant els compradors amb camps d’esports, piscina, església, etc., era pura falornia, perquè no hi havia res de res. Els carrers tenien voreres, però eren un pedregal i la il·luminació era tan minsa que de nit anaves a les palpentes, i no diguem de l’aigua, que a ple estiu es fonia i fins i tot m’havia arribat a dutxar amb un sifó.
Els propietaris de l’Hostal eren la Sra. Pepita, que segurament molts encara recorden i el seu marit, el Sr. Bartomeu. El Sr. Bartomeu, antic apotecari de Cerdanyola, era un home emprenedor, organitzador, enamorat de Bellaterra i naturalment una mica eixelebrat.
Els joves, en aquell temps, eren els qui avui són avis. Les noies Fàbregas, Maria Lluïssa i Paquita, les dues grans, doncs la Maria Rosa era un marrec; les dues noies Llorach, la Mercè i la Juanita, en Conrado Llorens Suqué, en Josep Maria Milapeix, jugador de tennis, crec de tercera, el meu germà Climentijo. Un altre grup era format per les dues nebodes d’en Gonzalo Bosch Bierge, per la Frasquita Camps i els seus germans.
De la família Grifé circulava en Ramon, el seu germà Francesc ja tenia relacions i no venia gaire i en Lluís era un altre marrec. També hi havien unes noies que es deien Bosch que no recordo altra cosa que quan la guerra civil van desaparèixer. Alguns, però formaven part dels dos grups. En aquells dies, eren també menuts la Carme i Lluís Ábalo.
Bé, un dia de l’estiu de 1934 estàvem de xerrameca a la terrassa de l’Hostal de Sant Pancràs, quan el Sr. Bartomeu ens va acusar d’apatia: ens digué que si nosaltres volíem podríem tenir una pista de tennis; ell ens facilitaria els terrenys que tenia darrera de l’Hostal, però nosaltres hauríem de cercar els diners per la construcció de la pista.
Aquesta inesperada proposta va motivar nombroses reunions dels joves: gaudir d’una pista de tennis era una fita gairebé impossible. No podíem pensar en una futura piscina, doncs per una part, econòmicament era inviable i per altre part l’esperit intransigent, ple d’efluvis morals no podia admetre un lloc tan disbauxat, on els invididus ensenyen interioritats pecaminoses.
Font : L’Esquirol del Vallès, Arxiu Bellaterra.Cat
BELLATERRA.CAT 